Vetlla 210

500 Punts de Vetlla

Gilbert Carpenter

---

210- VETLLA, que no miris de trinxar algunes pedres fundacionals del teu temple espiritual, simplement perquè semblen humanes. De fet, s’han d’emprar espiritualment, han de ser restituïdes a la seva categoria adient i enteses com cal. Aquest punt de vetlla vol tocar termes com ara l’herència, la mort, l’esclavatge, la por, el desig, l’amor, l’expectativa, l’obediència i altres de semblants.

Per exemple, la llei de l’herència no és pas una cosa que s’hagi d’eliminar, puix és la llei que posa la bonesa de Déu a l’abast dels seus fills. La nostra tasca és maldar que aquesta llei no s’apliqui de manera falsa a una creença de descendència humana.

Volem vèncer la mort de l’home; però realment treballem per la mort de la falsia, que la llei de Déu finiquita.

Ens hem de desempallegar de l’esclavatge que va lligat amb la ment humana; però quan va lligat amb la Ment divina agafa tot un altre sentit; Pau en parla com de “l’adopció.” El nostre esclavatge a la Ciència és el reconeixement que som lliures de reflectir Déu i obeir-lo, i de no creure en cap altre poder ni cap altra ment.

La por de l’error s’ha de vèncer perquè és la base mateixa de la finitat. Però hi ha el temor del Senyor que ens fa molt servei al nostre estadi actual de creixement. La Sra. Eddy digué un cop que “el temor d’ofendre Déu és una idea saludable.” La por, la suggestió mental lligada amb el testimoni dels sentits, tal com la creença mortal la defineix, s’ha de sobremuntar; però, per ara ens en cal l’efecte saludable puix ens assenyala que no ens en sortim d’arribar al nivell dels requeriments divins. La Bíblia ens diu que el temor del Senyor és el començament de la Saviesa. Ens cal el temor del Senyor per vèncer l’engorroniment. Tota altra mena de por s’ha d’encarar i dominar. La Sra. Eddy un cop va dir, “Déu és el Tot, no has de tenir por. Tota cosa que et pugui fer por és irreal; aquesta por no té cap sentit i és inútil.”

L’amor o el desig és, de fet, el deler per les coses de Déu; és l’enyorament del cel. El desig fonamental de l’home és Déu. El desig representa, doncs, la seva veritable esperança de salvació, però el magnetisme animal s’hi abraona i l’interpreta a nivell material i personal, suggerint que l’amor i el desig pur i infinit pot ser sadollat per allò que és finit i impur. L’amor no és una cosa que s’hagi de desestimar ni destruir; és quelcom que s’ha d’alliberar de la manipulació de la suggestió. L’esperança de la salvació de l’home rau en l’amor i en el fet que no pot ser sadollat per allò que és finit. A la Bíblia hi llegim, “Com el cor deleja les fonts d’aigua viva, es deleix la meva ànima per Vós, oh Déu.” Aquests versos expressen l’enyorament celestial de l’home.

El Mestre no destruí pas l’amor ni el desig de la Maria Magdalena; se les va heure amb el mesmerisme i la Magdalena s’adonà que el seu desig, que semblava material, era realment per les coses de l’Esperit. Quan assolí espiritualment l’objecte del seu desig, fóu guarida instantàniament de la creença que desitjava coses humanes. Quan aprenem que només tenim la capacitat d’estimar Déu i la Seva creació, el cerquem de tot cor i som quarits de tot desig humà.

L’expectativa és una qualitat cabdal a la Ciència Cristiana, i no hauríem de permetre que la creença mortal hi jugui. L’expectativa és la porta oberta per on li arriba a l’home tot el bé; peró la humanització de l’expectativa, fent-ne l’agència del magnetisme animal per manifestar la seva fillada de mals, s’ha d’anul.lar, i així l’expectativa només lluirà com un mitjà diví.

Un home malalt pot pregar a Déu demanant salut sense cap mena d’expectativa i sobtar-se, després, de no rebre resposta a la seva pregària; tanmateix Déu ja li dóna a l’home tot el què li cal, i més del què mai podrà capir. L’expectativa que té el malalt de no treure’n res de la pregària és més gran que la seva esperança d’un canvi per mitjans espirituals. L’expectativa, doncs, s’ha d’alliberar de les grapes de la falsa creença, i s’ha de valorar com una qualitat que Déu ens ha donat. Aleshores l’home s’adonarà que cada dia té més esperança i que reflecteix més la presència del bé.

L’obediència s’ha de treure de l’efecte i posar-la a la causa perquè esdevingui el què volia dir la Sra. Eddy quan va escriure, “Obediència és reflexió.” A la pàgina 182 de Ciència i Salut hi llegim que les exigències de Déu només són adreçades al pensament. Un sentit de l’obediència que només vagi lligat, doncs, amb l’acció separada del pensament, és de fet, dolent a la Ciència Cristiana, puix nodreix la idea que esmenar simplement l’efecte – a part de la causa – té valor espiritual. L’obediència literal que segueix cegament pot apaivagar i deixar content el pensament amb la sensació d’haver acomplert el seu deure vers Déu, quan de fet, no s’ha acomplert.

La veritable obediència és donar-se a les exigències de Déu. Puix aquestes exigències només s’adrecen a la ment, se’n dedueix que tota veritable obediència és sadollada al reialme mental. Aleshores l’esmena de l’acció és el resultat d’aquesta esmena interior, i l’home s’enlaira més amunt.