Redimir el Temps
Bertha E. Zerega
Christian Science Journal. Febrer del 1916
Premeu aquí per l’audio:
Una de la grans benaurances que la Ciència Cristiana li confereix a l’estudiant sincer dels seus ensenyaments és el sentit més afinat de l’activitat progressiva desplegant-se davant seu a mesura que la mentalitat gradualment foragita les creences materials afaiçonadores del seu antic punt de vista, i es desvetlla mica en mica a les meravelles d’aquesta consciència espiritual, definida per l’apòstol com “les coses pregones de Déu.” En aquest procés de transformació de consciència el seu concepte del temps pateix un canvi molt radical, perquè les hores que abans s’esmerçaven cercant amb penes i treballs la competència intel.lectual o artística, o es malversaven, estirant més el braç que la màniga, cercant un entreteniment sense objectiu, assumeixen el caràcter de moments “d’or,” que conreats assiduament i de manera justa, ens fan certament “rics davant de Déu.”
A la seva epístola als Efesis, St Pau assenyala una fase extarordinàriament cabdal de l’estar a l’aguait quan diu, “Mireu … vigileu com viviu, no sigueu ximples, ans assenyats, redimint el temps, perquè els temps que vivim són dolents.” Redimir vol dir “rescabalar-se una cosa pagant-ne un preu estipulat.” “Redimir el temps,” doncs, vol dir rescabalar-se el temps, o sigui, capir el temps de manera adient, pagant “un preu estipulat.” A la pàgina 60 dels Miscellaneous Writtings, la Sra. Eddy hi diu, “Cada creença material assenyala l’existència d’una realitat espiritual; i si els mortals són instruïts en les coses espirituals, hom s’adonarà que totes les manifestacions de la creença material, revessades, són la mena i representació de veritats sense preu, eternes i just a l’abast.”
Reconeixem, doncs, que puix el temps és finit, limitat, amb un començament i un final, el seu oposat o revessament és l’eternitat, infinita, il.limitada, sense principi ni final. Al nostre maldar per redimir el temps, allò que realment ens rescabalem és l’equilibri mental per pensar en termes d’eternitat – dit altrament la traça per copsar i fer pràctics a les nostres vides els fets espirituals de la causalitat, de la creació, i de l’ésser, que com Déu són “els mateixos ahir, avui i per sempre.” En aquest enteniment del dia etern de Déu, el temps, el contrafaïment material i fals concepte mortal, s’enfuig, i discernim la veritat inspiradora de ser idees de Déu treballant individualment pel desplegament de la nostra salvació dins del Seu pla infinit i sota les Seves lleis de guiatge i protecció que ho abracen tot i a tothom.
Al capítol desè de l’Apocalipsi s’hi diu que l’àngel “prometé pel Qui viu per sempre, … que no hi hauria més temps.” Quin pensament més alliberador! Som alliberats dels clams esclavitzadors de la raça, de l’herència, de l’edat, i de les suggestions mesmèriques de la malaltia, en alenar l’atmosfera d’aquest pensament revifador del dia etern de Déu! Cap mal no ens pot escometre, cap argument no ens pot esfereir ni atacar, “perquè allí no hi haurà nit” – res que tingui regust de tenebres i terror. Segurs en aquesta consciència, podem combatre com irreal tota mentida que vulgui destronar la certesa de la vida insdestructible de l’home en Déu a la nostra consciència.
Aquesta consciència pacífica i il.luminada és nostra, de franc? És un do de Déu, o s’ha de comprar amb “un preu estipulat,” com afirma la cita esmentada? En un sentit podem dir que és el do de Déu, puix Déu li forneix a l’home tot el bé, i allò què participa de la naturalesa de l’Amor és de Déu, és el Seu do de franc; però esdevé nostre només quan ens el guanyem honestament. Just com l’estudiant de matemàtiques guanya la recompensa de la resolució d’un problema aplicant diligentment les regles, o el músic se’n surt de tocar una bonica peça mercès a la seva pràctica diària, també a la nostra tasca de rescabalar-nos i posseir per sempre el regne del cel o la consciència absoluta d’harmonia, hem de pagar un preu estipulat, “puix – com diu l’apòstol – sou comprats amb un preu.”
Quin és el preu estipulat que se’ns exigeix de pagar per aquest coneixement demostrable que “vivim, ens movem i som” eternament en Déu, un estat d’existència per experimentar i gaudir a l’abast de tots els homes? La resposta la trobem a la rèplica que Jesús féu a l’home jove que se li acostà “cuita corrent,” desitjós de saber què havia de fer per heretar la vida eterna. El Mestre esmentà els manaments i li aconsellà d’obeir-los. El jove arrauxat li replicà amb la complaença que va sempre de bracet de l’agafar-se estrictament només a la lletra de la llei, “Els he obeït des que era un jovencell.” Jesús, “esguardant-lo se l’estimà;” tanmateix no hesità de fer paleses la materialitat i la pobresa del pensament del jove, en dir, “Hi ha una cosa que et manca; vés, vén tot el què tens, dóna els diners als pobres, i tindràs un tresor al cel, i vine, agafa la creu i segueix-me.”
Totes les riqueses terrenals d’aquest home jove no li podien comprar el tresor que cobejava, la vida eterna; si l’haguessin pogut comprar, ens podem imaginar que arrauxament hauria abocat part de les seves riqueses als peus de Jesús. Què li podia comprar la vida eterna, doncs? Res tret de les característiques mentals que just en aquell moment li mancaven – la humilitat, la saviesa, l’altruisme, l’amor, la misericòrdia, l’actitud Crística. El preu d’aquestes rares virtuts era anar i vendre, desempallegar-se de tot el què tenia – de tot el què a la seva consciència era material. L’urc de les possessions materials i la fe en la matèria s’han de bandejar per fer lloc als pensaments de puresa i d’amor – un sentit més durador de substància.
I aleshores ja n’hauria pagat el preu? No fins que aquestes gràcies espirituals comprades a un preu tan alt siguin emprades intel.ligentment, reflectides envers els altres. “Dóna als pobres,” Jesús digué; és a dir, demostra al cor receptiu la veritat de la tendra benvolença del Déu universal, “i tindràs un tresor al cel” – la veritat imperible que la Vida és Déu serà teva per la demostració. Però això no és tot, puix el Mestre hi afegí, “I vine, agafa la teva creu i segueix-me” – renuncia als objectius i afectes mundans, bescanvia aquests escarnidors conceptes de la felicitat per “la bellesa de la santedat,” que és el guarniment d’una vida consagrada amb el sacrifici d’un mateix i l’autodisplina per demostrar que Déu és l’Amor diví. L’exigència feta pel Mestre a aquest home jove de renunciar a les riqueses terrenals indica que en aquest cas el sacrifici d’allò que és material era essencial per guanyar les riqueses espirituals, i la tristor del cercador de “vida eterna” confirma l’exactitud del diagnòstic.
Tothom en un període o altre de la seva vida és cridat a passar aquesta prova o un canvi d’interessos vitals semblant, i sadollar l’exigència del Principi Crístic que demana: estàs disposat a pagar el preu exigit? Estàs a punt de vendre tot el què tens – els teus tresors a la terra – per comprar aquesta “perla que no té preu”? Amb quina sinceritat desitges un coneixement demostrable de Déu? L’home jove era honest pensant que volia heretar la vida eterna, però quan se li presentà el dilema de renunciar al què palpablement tenia per quelcom que anava de bracet d’un clar sacrifici de si mateix, “s’allunyà tot moix;” de moment si més no, no era bo de passar la prova.
A la pàgina 138 dels Miscellaneous Writings, la Sra. Eddy hi diu, “El fet d’amotllar-te d’alguna manera a la societat, et costa el mateix que parar esment i dedicar temps a la higiene al teu ministeri de guariment.” Això li pot semblar una visió estreta a la ment mundana, però si desitgem veritablement avançar en la demostració de la llei de Déu, no podem amotllar-nos a les normes del món, ni rebre l’aprovació superficial dels parers humans. El temps ha de ser redimit no pas amb un servei intermitent i tebi, ans espiritualitzant els nostres pensaments, motius i objectius, i consagrant cada moment a un coneixement de la Veritat més pregon i total per l’estudi i la pràctica fidel. Només així paguem el preu estipulat.
Quin objectiu més noble podríem tenir que el de reflectir l’Esperit Crístic tan espontàniament a les nostres vides que la irradiació dels nostres pensaments beneís i guarís els qui cerquen la llum de la Veritat, just com fóu guarida la dona que tocà la vora del mantell de Jesús. A la pàgina 247 de First Church of Christ, Scientist, and Miscellany, la Sra. Eddy hi escriu, “El Crist és la humilitat i la Veritat entronitzades. Posa’t el mantell del Crist, i seràs enlairat, arrossegant amb tu tots els homes.” Ens abillem amb aquest mantell esclatant només quan esdevenim purs de cor, els nostres desitjos són desinteressats, estimem de fet, i dediquem les nostres vides al servei més gran a la terra – guarir el malalt i el pecador, i predicar la bona nova de “pau a la terra i bona voluntat vers els homes.”