La Immortalitat Revelada

Dorothy Rieke

---

No em marxarà mai del cap la il.luminació i la joia que va amarar la meva consciència el primer cop que em fóu revelat que era una Filla immortal de Déu, i no pas una criatura material i mortal. Aquesta revelació s’esdevingué en una conferència de la Ciència Cristiana quan jo era una estudiant molt novella. Deixeu-me fer-vos cinc cèntims de la història que revelà la immortalitat a la meva experiència.

Hom explica la història d’un jove príncep que, quan era un infant s’allunyà de la seva mainadera i es va perdre als boscos on hi vagarejava una colla de gitanos. Els gitanos es van emportar l’infant, i el van pujar som si fos un dels seus. Visquent al ras amb els qui se l’havien endut, al cap dels anys era gairebé tan bru i colrat com els gitanos. Anava vestit de gitano. Parlava la llengua dels gitanos. I li van posar un nom gitano. Pràcticament era un gitano. Semblava certament un gitano, malgrat no ser-ne.

Quan ja era un home jove, la colla de gitanos anà a rodar altra cop als mateixos boscos prop del palau. Un amic estimat del rei, que mai no havia aturat la cerca del príncep, el va veure. Es quedà de pedra en adonar-se de la semblança del jove amb el rei. I malgrat l’aparença de gitano, el cor li digué al vell cortesà que el noi era el fill del rei. Puix sabia una mica la llengua dels gitanos, li preguntà al jovencell, “Saps qui ets?”

L’altre esguardant-lo bocabadat, va contestar. “Si sé qui sóc?” “És clar que sé qui sóc.” I li digué el seu nom de gitano.

“Ah,” va dir l’amic, “però aquest no és el teu nom real. Perquè la veritat és que tu ets el fill del rei.”

El jove va sacsejar el cap. “Va errat,” li digué. “No sóc pas el fill del rei. Sóc un gitano.”

“Prou sé que sembles un gitano,” li digué l’amic, “però el fet és que no n’ets. De fet tu ets el fill del rei.”

“Si això és veritat, dec ser dues persones, aquest gitano i el fill del rei. El gitano és aquí. El fill del rei no sé on és.”

“No,” reblà l’amic, “Només ets un. I és d’aquest un que jo et parlo. I aquest un és el fill del rei.”

“Aleshores,” digué el jovencell, tot esperant de cor que la seva pregunta tancaria el tema, “si jo sóc realment el fill del rei, d’on ha sortit el gitano?”

L’amic li va explicar que realment no hi havia cap gitano – només semblava que n’hi hagués un. I li explicà que totes les evidències que el feien semblar un gitano, eren una mentida de la seva veritable identitat, i no podrien canviar mai el fet que ell era realment el fill del rei. De fet, l’únic lloc on el gitano semblava que existís era a la ignorància, al malentès que tenia del seu origen, perquè sempre havia estat el fill del rei.

Arribats a aquest punt, el conferenciant va dir joiós, “No és corprenedor que tots aquests anys el noi no hagués estat mai un gitano, ans hagués estat sempre el fill del rei?” Va emfatitzar que malgrat totes les evidències errònies del sentit material, la llengua, la roba, la manera de fer, la pell colrada …, el noi no era un gitano, ans el fill del rei. I assenyalant l’audiència digué, “Vosaltres també sou els fills i les filles del rei. Sou els fills de Déu. Tant és que l’erroni sentit material amuntegui evidències que sou criatures materials i mortals, fills de pares materials, amb mals i patiments, mancances i limitacions, – vosaltres sou realment els fills de Déu, i és el que heu estat sempre.”

Però no n’hi havia prou que el vell cortesà convencés el noi que era el fill del rei. El noi havia d’anar amb el seu amic a davant del rei, identificar-se i reclamar la seva heretat. I és el què féu. Aquest cop no va dir, “Mireu-me, semblo un gitano.” Ben altrament, digué, “Mireu com m’assemblo al rei. Sóc la imatge i semblança del meu Pare. Sóc el fill del rei, i tot el què el meu pare té és meu.” El príncep, és clar, fóu reconegut com el veritable fill i hereu del rei, i rebé la seva heretat.

El conferenciant va ressaltar que nosaltres també hem d’anar plens de coratge davant del tron de la gràcia, identificar-nos com els fills de Déu, la Seva exacta imatge i semblança, i reclamar la nostra heretat. Reclamar la salut, el reeiximent, la felicitat, la feina, el domini, la joia, … Quan amb fermesa servem la nostra veritable identitat i reclamem la nostra heretat, també nosaltres rebem l’herència de tot el què és bell i bo.

Vaig sortir de la conferència joiosa, contenta de saber que no tenia dues identitats, de saber que mai no havia estat un gitano, un mortal, ans que sempre havia estat la filla del Rei, la filla immortal de Déu. I vaig fer el determini de reclamar la meva veritable identitat de manera consistent. Estaré sempre agraïda que la immortalitat em fos revelada tan aviat al meu estudi de la Ciència Cristiana.

He triat el tema de la immortalitat per aquesta xerrada perquè em sembla que tots els Científics Cristians haurien de ser més conscients de la seva immortalitat, capir-la més i fer-ne festa a desdir sense aturador.

A la segona carta de Timoteu se’ns hi diu que JesuCrist va abolir la mort i revelà la immortalitat. La Sra. Mary Baker Eddy escriu al nostre llibre de text Ciència i Salut amb la clau de les Escriptures que Déu destrueix la malaltia i la mort i revela la immortalitat. Que la nostra pregària sigui, “Que hi hagi en nosaltres la mateixa Ment que hi havia en JesuCrist i en la nostra Cap, que poguem tenir el mateix clar concepte de la immortalitat que ells tenien, de manera que també nosaltres poguem, guarir, predicar i ensenyar com feren ells.” Quin altre text podríem emprar per revelar la immortalitat a la nostra consciència que el que llegirem tot seguit de Miscellany? Aquest paràgraf és realment la base d’aquesta xerrada. I és la resposta de la Sra. Eddy a una carta que una estudiant li va escriure. Primer deixeu-me llegir-vos la carta de l’estudiant adreçada a la Sra. Eddy. “Ahir al vespre un Científic Cristià em va blasmar perquè em vaig definir a mi mateixa com una idea immortal de la Ment divina. El Científic em digué que la meva afirmació era errònia perquè jo encara visc a la carn. Li vaig contestar que jo no vivia a la carn, que la meva carn vivia o es moria segons les creences que en tinc.” Aquesta és la resposta de la Sra. Eddy tal com fóu publicada al Sentinel de la Ciència Cristiana. “L’afirmació que fas de tu mateixa és científicament exacta. Mai no pots demostrar l’espiritualitat fins que no declares que ets immortal, i entens que n’ets. La Ciència Cristiana és absoluta. No és mai darrera del punt de perfecció ni s’hi acosta. És just al punt de perfecció i s’ha de practicar des d’aquest punt. Tret que copsis del tot que ets el Fill de Déu, i doncs, perfecte, no tens cap Principi per demostrar ni cap regla per demostra-lo. Amb això no vull pas dir que els mortals són els Fills de Déu. Ben altrament. Quan practiques la Ciència Cristiana n’has de formular el Principi de manera exacta altrament perds l’habilitat de demostrar-lo.”

Pel què fa a la carta i a la resposta de la Sra. Eddy, els editors que les publicaren a Miscellany van dir: “Estem contents de gaudir del privilegi de publicar l’extracte d’una carta adreçada a la Sra. Eddy per una Científica Cristiana de l’Oest, i la rèplica que en féu la Sra. Eddy. El tema que s’hi planteja és cabdal; l’ensenyament d’aquest tema hauria de ser absolut i correcte. Els Científics Cristians tenen sort de rebre la instrucció de la seva Cap tocant a aquest punt.”

Jo dic sovint que si em deixessin en una illa deserta i només pogués tenir un paràgraf del escrits de la Sra. Eddy, aquest és el que triaria, perquè ens diu exactament com practicar la Ciència Cristiana. De fet, ens diu com viure-la. Tal com puntualitzaren els editors, la Sra. Eddy, amb la seva resposta, realment ens ensenya la Ciència. No tenim sort, doncs, que avui aquest paràgraf sigui la base de la revelació de la immortalitat?

De l’afirmació, “No pots demostrar mai l’espiritualitat fins que no declares que ets immortal,” en rebem la primera tasca – és a dir, declarar que som immortals. Malgrat la claredat d’aquesta ordre, quin munt de nosaltres avui no hem declarat ni un cop que som immortals! Ben aviat, a l’estudi de la Ciència, hi aprenem la importància de reclamar tot el bé. Un exemple excel.lent de com treballar a la Ciència es planteja al Guariment Cristià, “Si vol ser feliç, argumenta amb tu mateix al cantó de la felicitat; agafa el bàndol que vols fer teu, i vés en compte de no parlar a totes dues bandes, o d’argumentar més a favor de la tristor que de la joia. Tu ets l’advocat del cas, i guanyaràs o perdràs segons quin sigui el teu pledeig.”

Som els advocats defensors de la immortalitat pel fet de declarar que som immortals. La Sra. Eddy ens diu al llibre de text, “El fet d’admetre per un mateix que l’home és la semblança de Déu fa l’home lliure de dominar la idea infinita. Aquesta convicció barra la porta a la mort, i l’obre de bat a bat a la immortalitat.” Si només pel fet d’admetre la immortalitat de l’home podem acomplir això, quin serà el nostre progrés si argumentem a favor, reclamem, declarem i afirmem la nostra immortalitat, ara? La pregària afirmant la Veritat és la pregària més poderosa. I doncs, que el nostre primer pensament de bon matí i el darrer a la nit sigui el d’afirmar que som immortals, i fer-ne festa. Cent cops al dia, sintonitzem-nos amb l’infinit, i agraïm al nostre Pare del cel (El Principi del Bé) de ser-Ne el fills immortals.

Feu festa grossa de no ser mestresses de casa, netejant vidres i polint el terra. Que n’és de corprenedor ser filles immortals del Rei, que viuen a la llar de Déu, servint-hi amb joia i reflectint-Ne totes les qualitats amb plenitud. Feu festa grossa de no ser periodistes, narrant les mancances d’un concepte mortal de l’univers. Que n’és de corprenedor ser fills immortal del Rei, divinament llogats per ser testimonis de la Veritat del regne espiritual de Déu. Declareu que no sou homes de negocis cansats, amb un feix de problemes i amb la sensació que no us en sortiu de treure-us-els de sobre. Feu festa grossa que sigui la Divinitat qui us lloga, que la Ment infinita us imparteix eternament els seus pensaments i els seu judicis, i fa que cada esdeveniment de la vostra carrera es desplegui amb un ordre i un reeiximent perfectes. Feu festa grossa de no ser mestres mortals mirant d’ensenyar a un grapat de mortals potser no gaire receptius. Més aviat, sàpigueu que sou ungits divinament, divinament designats per portar la veritat de l’ésser als fill immortals de Déu, sempre receptius a la Ment infinita única. No n’hi ha cap que no pugui trobar oportunitats cada dia per negar l’existència material i gaubar-se de la immortalitat.

Fent això, no ens identifiquem, igual que el príncep, com els fills del Rei, i reclamem la nostra veritable heretat d’immortalitat?

La segona tasca que aquest paràgraf ens encomana és capir que som immortals. Fins i tot abans de contemplar què és la immortalitat, afirmem que la capim. A la frase on la Sra. Eddy ens diu que admetre que l’home és la semblança de Déu obre la porta de bat a bat a la immortalitat, hi diu també, “L’enteniment i el reconeixement de l’Esperit finalment ha d’arribar.” I així ens anima a declarar allò que és veritat i just. I en fer-ho, obrir la porta a un enteniment més gran. Ni que siguem cercadors científics i escorcollem a fons el tema de la immortalitat, hem d’admetre, afirmar, declarar, que ara ja l’entenem. Declarar que capim la immortalitat sobre la base que l’enteniment diví és el nostre enteniment, és altre cop, reclamar la notra heretat veritable i fer pas per a què la immortalitat es reveli a la nostra consciència. El New Collegiate Dictionary d’en Webster defineix la immortalitat com “la qualitat o estat de ser immortal; existència que no s’acaba mai.” Ens diu que l’ésser immortal no es mor, no pereix; i doncs, no està sotmés a la mort.

JesuCrist predicà la immortalitat de manera consistent. Va parlar del seu origen espiritual amb aquesta mena d’afirmacions, “Vinc del Pare, i he davallat al món.” Jesús era conscient de la seva existència primordial quan digué, “Abans d’Abraham, Jo sóc.” Expressà el seu coneixement de l’existència espiritual d’aquesta manera, “Jo i el meu Pare som un.” Va reconèixer la continuïtat de la seva existència després del seu sojorn a la terra, quan digué, “Me’n torno al meu Pare, al meu Déu.” Jesús mai no vegé ningú mort, només dormint. De la filla d’en Jaire en digué, “Per què ploreu i gemegueu? La noia no és morta, només dorm.” I de Llàtzer, “el nostre amic Llàtzer dorm, però me n’hi en vaig per desvetllar-lo del seu son.” En tots dos casos va demostrar el no res de la mort, i la realitat i la immortalitat de la Vida.

La Sra. Eddy també és consistent ensenyant que l’home és immortal. Què podria resumir més bé el seu enteniment de Déu com l’origen de l’home, de la seva vida espiritual i eterna, que aquest postulat, una de le pedres cabdals, segons la Sra. Eddy, del temple de la Ciència Cristiana? “Que la Vida és Déu, el bé, i no el mal; que l’Ànima és immaculada, i no és al cos; que l’Esperit no és material ni es pot materialitzar; que la Vida no està sotmesa a la mort; que l’home espiritual real ni neix, ni té vida material, ni es mor.”

És amb el postulat que l’home no neix que començarem la nostra contemplació o recerca de la immortalitat. De ben segur, hauríem de començar amb el fet que l’home no ha estat mai nat a la matèria. Massa gent, Científics Cristians i tot, treballen per no morir. No comencen pel cantó que toca! Si s’alegressin de no haver experimentat mai el naixement material, s’adonarien que allò que mai no ha nascut, no es pot morir mai. La mentida més gran i més errònia pel què fa a l’home és pensar que té un origen material. No hauríem de negar aquesta mentida més que cap d’altra?

Al llibre de text, la Sra. Eddy hi fa una interpretació espiritual remarcable d’aquests versos del llibre de l’Apocalipsi: “I vaig veure un altre àngel poderós que baixava del cel, abillat amb un núvol; i l’arc de Sant Martí sobre el cap, la seva cara era com el sol, i els seus peus com pilars de foc: I a la mà hi portava un llibret obert; i tenia el peu dret sobre el mar, i l’esquerre sobre la terra.” D’aquesta visió cabdal, n’escriu:

“Aquest àngel duia a les mans un llibret obert perquè tothom el pugui llegir i entendre. No hi havia en aquest llibre la revelació de la Ciència Divina, amb el seu “peu dret” o poder dominant sobre el mar – sobre l’error latent, elemental, l’origen de totes les formes visibles de l’error? El peu esquerre de l’àngel era sobre la terra: o sigui, un poder secundari s’exercia sobre l’error visible i el pecat audible.”

Vigilem de no posar el nostre peu només sobre l’error visible i el pecat audible. Quan neguem els mals, la malaltia, el pecat, no hem fet ni la meitat de la nostra tasca – no hem de perdre de vista que ens les hem d’heure, que hem de reduir al no res, amb el discerniment clar de la totalitat de Déu, l’error elemental latent, la deu de totes les formes visibles de l’error. Què és l’error elemental? No pot ser res fora de la creença que l’home ha nascut a la matèria. Enrecordeu-vos que l’àngel va sentir que era cabdal de posar el peu dret, o poder dominant, sobre la deu de totes les formes visibles de l’error, la del naixement material. Si l’àngel només s’hagués de posar sobre un peu, valdria més que es posés sobre el peu dret, perquè si no hi haguéss error elemental latent – el de l’home nat a la matèria – no hi podria haver cap error visible. No hi hauria cap creença d’un cos físic que emmalaltís, ni sentit material que sentís el mal, ni mortals que poguessin tenir conflictes, ni matèria on s’hi pogués amuntegar l’error, ni ment mortal que pogués estar amoïnada o espaordida. Que n’està de ben posat el peu dret de la Veritat omnipotent sobre l’error latent del naixement material quan sabem i entenem que l’home és immortal!

La Sra. Eddy ha escrit moltes afirmacions corprenedores que deixen clar que l’home no ha nascut mai. Una d’aquestes afirmacions em va guarir i em va ajudar a veure que, si mai no havia estat mortalitzada i materialitzada, no podia tenir cap accident. Havia caigut d’una bona alçada sobre una roca cantelluda. Girant-me vers Déu per trobar-hi ajut, em vingué al cap aquesta frase, “L’home no pot caure del seu estat enlairat.” Quan vaig trobar aquesta frase al llibre de text, vaig capir que només perquè no havia nascut mai, era impossible que caigués. Probablement el passatge us és familiar: “Mai nat i mai mort, li seria impossible a l’home, sota el govern de Déu a la Ciència eterna, caure del seu estat enlairat.”

Què seria no haver nascut mai, no haver estat mai concebuda materialment? em vaig preguntar. La resposta em fóu fornida com si Déu mateix parlés: “La teva germana de disset anys no ha estat mai nada.” De moment aquesta reposta em va deixar una mica bocabadada, però quan hi vaig pensar em vaig adonar clarament que la meva germana de disset anys no havia estat nada a la matèria, no tenia cap cos físic que pogués caure, ni hi havia cap força per fer-lo caure. Vaig adonar-me que no havia deixat mai el cel per venir a la terra, que mai no havia estat mortalitzada ni materialitzada: Encara vivia en Déu; no podria caure mai. El seu ésser era espiritual, i immune, doncs, a les nafres i a les patacades. L’única substància que mai l’havia tocada era l’Esperit. No hi havia, doncs, cap causa que pogués produir cap mal.

I aleshores em vaig gaubar que el què era veritat per ma germana era també veritat per mi perquè jo tampoc no havia estat mai nada a la matèria. La Sra. Eddy a Ciència i Salut hi recolzà aquesta il.luminació espiritual tocant a la meva identitat immortal fent un clar esment de la immortalitat: “La Ciència divina espargeix els núvols de l’error amb la claror de la Veritat, i alça el teló sobre l’home i el revela mai nat ni mai mort, ans coexistent amb el seu Creador.” Naturalment el guariment fóu instantani i complet. Quina decripció més bona podem trobar de la immortalitat de l’home que la que se’ns dóna a la Carta al Hebreus? “Sense pare, sense mare, sense descendència, sense començament de dies, ni final de vida; ans fet com el Fill de Déu.” Amb la il.luminació de la Ciència Cristiana, ho podem entendre, ho podem proclamar i en podem fer festa.

Aquesta Carta als Hebreus planteja una qüestió cabdal. Negarem la paternitat mortal com suggereix l’apòstol? L’hem de negar si hem de ser consistents a l’hora de proclamar la nostra immortalitat. Com podem dir que som els Fills de Déu i després dir que hem nascut de pares materials? Enrecordeu-vos que no podem ser dos éssers – alhora el fill del Rei i el gitano. Només hi ha una identitat, i és la del Fill de Déu. Jesús ens en dóna l’exemple negant els seus pares terrenals. A la tendra edat de dotze anys ja va proclamar que el seu Pare era Déu, en dir a Maria i a Josep que havia estat enfeinat amb els afers dels seu Pare. Va refusar totes les relacions humanes quan digué: “Qui és la meva mare? Qui són els meus germans?…Qui fa la voluntat del meu Pare que és al cel, és el meu germà, la meva germana, la meva mare.”

Som freds, cruels, no estimem, quan neguem que aquests éssers estimats que hem anomenat pares siguin els nostres pares, i neguem que siguin l’origen de la vida? No, ben altrament els beneïm. En lloc de veure’ls com mortals nats a la mortalitat, engendrant mortalitat, sotmesos al pecat i a la malaltia, els beneïm com a fills immortals de Déu, espirituals, perfectes, sotmesos només a les lleis de Déu. Dones amb òrgans fora de lloc, venes varicoses i altres problemes per culpa dels prenys han estat guarides amb la Ciència, negant que fossin mortals deslliurant un mortal material, i gaubant-se que els seus fills fossin expressions immortals de l’Ésser diví, sense cap altre origen. A les famílies on tant pares com fills accepten Déu com l’únic pare i l’únic Creador no hi ha tantes probabilitats que s’hi desenvolupin problemes d’eczema, d’asma, de diabetis. No hi manca l’amor – de fet, hi ha una consciència de la presència d’un Amor més gran, l’Amor que és l’alliberador. Tot el que hi manca és l’opressió, els lligams, les restriccions d’un sentit humà de l’amor.

Una llei guaridora per tot problema d’herència, ja sigui una malaltia o una predisposició malaltissa, és la veritat que Déu és l’únic pare. Mai nat de pares materials, l’home no pot heretar qualitats ni condicions d’una raça mortal. Nat de Déu, només pot heretar les qualitats i les condicions que es deriven de la Deïtat. Un home es guarí a si mateix, al seu pare i al seu fill, en negar tota relació mortal amb el seu pare i el seu fill. Va discernir que si tots tres eren fills de Déu, només podien heretar les qualitats de Déu. Això volia dir que no patia asma heretat del seu pare, i que el seu fill tampoc l’havia heretat. Va raonar que no havien heretat les tendències humanes de la por, de la frustració ni del conflicte emocional que poden contribuir a la creença de l’asma. I a més, es va adonar que puix no hi havia relacions mortals, no hi podia haver un sentit opressiu de l’amor, que és sovint el clam pel què fa a l’asma. Féu festa grossa que tots reflectissin l’amor generós i alliberador de Déu. El guariment que tant de temps havia cercat fóu discernit en un tres i no res en aplicar la simple veritat que Déu és el nostre únic origen i creador, el nostre únic Pare-Mare. Veient-nos els uns als altres com els Fills de Déu, i doncs, tot germans, germanes dins d’un únic univers espiritual, els pares no seran mai un feix pels fills, ni els fills pels pares. Tots dependran de Déu absolutament i del tot, independents els uns dels altres tocant a falses responsabilitats i falses identificacions, i la seva relació serà així feliç i harmoniosa.

Per cert, quants anys tens? Si us hagués de posar a l’estrada dels testimonis ara mateix, i us fes prometre de dir la veritat, tota la veritat i res fora de la veritat, que em contestaríeu? Que n’és de meravellós que no tingueu edat! si no heu nascut mai, no podeu tenir ni un dia, i no cal dir, no podeu tenir ni trenta, ni quaranta, ni cinquanta anys. Quants anys té la teva germana de disset anys? Si no ha nascut mai, pot comptar els dies o els anys? No, ni tu tampoc. La veritat pel què fa a l’edat de l’home és que sempre acaba de sortir de la capsa. Sempre és, instantàniament i immediatament l’efecte de l’ésser Diví. Igual que el raig de sol – ni que hagi existit milions d’anys – just en aquest moment és allò que Déu l’ha fet, l’home, el reflex de Déu, l’expressió de l’ésser Diví, també és just ara mateix, allò que Déu l’ha fet. No és estrany que l’home sigui etern! Com el raig de sol, a cada moment és creat nou del tot. Ni que l’home sigui immediat i instantani, és madur, la imatge i semblança completa i perfecta de Déu, reflectint plenament totes les qualitat divines en una harmonia perfecta.

Això és el que ens volia dir la Sra. Eddy quan comparà la vida amb el sol, i la maduresa de l’home amb el seu migdia etern. No hi ha un migdia d’anys acumulats, només la plenitud, la compleció de la reflexió. No podríem expressar de cap manera més bona el nostre veritable naixement espiritual que amb aquesta corprenedora cita de Ciència i Salut: “La creació es manifesta sense aturador i s’ha d’anar manifestant eternament per la mateixa naturalesa inexhaurible de la seva deu.”

Sense edat, l’home no pot de cap manera pagar el preu de le penes que van de bracet de l’edat, La veritat fonamental que no hi ha naixement tanca la porta a les malalties infantils. Hi ha cap pensament receptiu a les galteres i a l’escarlatina quan una família fa festa grossa sabent que l’home no té edat, quan els pares no pensen amb els seus fills com infants o nadons menuts, ans com idees madures de Déu? Els problemes de la pell que van lligats amb l’adolescència es donen en un tres i no res a la veritat gloriosa que l’home, no havent nascut mai, no té mai ni un dia, ni mai disset anys. De ben segur el qui fa festa de manera consistent sabent que és immortal, i entenent que n’és, no pot pagar cap preu per un canvi de vida. No havent nascut mai, no té ni un dia ni cinquanta anys. Sabent que la vida és Déu, immutable, sense edat, ha de demostrar per força una perfecció i una harmonia immutables.

Fins i tot els problemes que van de bracet del seixanta-cinc anys es fonen de seguida quan proclamem la immortalitat que no en sap res de l’edat. Una amiga meva estava amoïnada perquè havien fet jubilar el seu pare als seixanta-cinc anys. Havia estat sempre un home molt actiu a la seva feina, i li feia for que la inactivitat no l’afectés negativament. Quan se li féu veure que l’home és immortal, i doncs, sense edat, se’n va alegrar. Adonant-se que el seu pare no havia nascut mai, i no podia, doncs, tenir seixanta-cinc anys, va saber que era inconcebible que hagués de pagar un preu per allò que no existia. A més es va adonar que Déu no jubila mai els Seus fills, ans els hi dóna sempre feina per fer. Un dia el pare va trobar un amic. L’amic li preguntà què feia. El pare li digué que bé, però que s’estimaria més treballar. L’amic li digué, “Conec un grapat de persones que estarien la mar de contentes de poder llogar un home com tu.” Al cap d’una setmana el pare ja estava llogat i feia una feina molt acurada. Malgrat haver estat el cap de departament d’una gran empresa i haver-hi treballat molts anys, ara guanyava més diners que mai. Va començar a treballar només tres setmanes abans de Nadal, però per Nadal va rebre el regal que la companyia feia als seus treballadors, el primer que mai havia rebut de cap companyia.

Puix sabem i entenem que som immortals, no hem d’acceptar cap dels puniments de fer-se vell. No n’hem d’estar agraïts? Ara som, i serem sempre l’expressió immediata de l’ésser Diví, manifestant la Seva llibertat, la Seva intel.ligència, la plenitud de la Seva divina activitat, perquè som immortals i ho capim. Què en farem dels aniversaris? La Sra. Eddy ens diu a Ciència i Salut, “Mesurar la vida amb els anys solars furta la joventut i fa lletja la vellesa.” Ens diu que no hauríem de comptar mai l’edat, que dates de naixement i de mort són conspiracions contra la maduresa de l’home i de la dona.

Siguem consistents en aquest afer de no haver nascut mai. Estem-nos-en de dir una hora, “No podem patir cap càstig per haver nascut perquè no hem nascut mai,” i quan ens girem dir que avui és el nostre aniversari o desitjar per molts anys a algú. Per què hem de celebrar allò que mai no ha passat? Deixeu-me fer-vos algunes preguntes, com en fa la Sra. Eddy a Miscellany: És Déu infinit? Sí. Déu ha fet l’home? Sí. Déu ha fet tot el què ha estat fet? I tant! Déu és Esperit? N’és. L’Esperit infinit ha fet allò que no és espiritual? No. Qui o què ha fet la matèria? La matèria com a substància o intel.ligència no ha estat mai feta. És l’home mortal un creador? És matèria o esperit? Ni l’un ni l’altre. Per què? Perquè l’Esperit és Déu i és infinit; no hi pot haver un altre creador ni una altra creació. L’home és la imatge i semblança del Principi diví, l’Amor. Ets un Científic Cristià? En sóc. Acceptes que aquestes afirmacions són veritat? Sí, accepto que en són. Per què doncs, aquesta celebració d’aniversaris, si no n’hi ha cap?

La gent sovint pregunta, “i els regals? Els regals són una expressió d’estimació.” A tots ens agrada fer regals i ens agrada el pensament que ens empeny a fer-ne, però per què hem d’enganxar l’estigma d’una mentida, d’una ficció, als regals? Per què hem de cavar la nostra tomba enganxant el mot aniversari a un regal? N’hi ha que diuen, “Jo no hi penso en l’edat, és només el meu dia.” Ben cert tothom es mereix un dia especial si en vol un, però per què triar el que en diem aniversari? Per què no en triem un altre i en fem el nostre dia?

Una parella que vaig conèixer és del tot inconscient dels aniversaris. Els passen per alt i, de ben cert, sense cap celebració. Celebren el dia de St. Jordi. Ja és un dia per expressar estimació. El celebren, es fan regals i en fan un dia especial per tots dos. Te n’has adonat de com n’és de fàcil veure el teu germà perfecte si ets conscient que no ha nascut mai?

Només un cop a la meva experiència em va semblar que era impossible de veure la irrealitat de les males qualitats d’un individu, i veure-hi només les qualitats de Déu. Aleshores vaig trobar la cita de Ciència i Salut, “Alça el teló sobre l’home que no ha estat mai nat.” Vaig abaixar el teló sobre la imatge del mortal gelós, egoïsta i mentider, i vaig esguardar la imatge que la Ciència em presentava. Quan el meu germà se’m presentà fent estada en Déu, i només en Déu, fóu fàcil de veure’l curull d’amor, sense por, compassiu i generós. Vaig viure amb aquest concepte, i no cal dir, que la relació esdevingué harmoniosa.

Deixeu-me suggerir que si hi ha algú a la vostra experiència que us costi de veure perfecte, abaixeu el teló sobre la imatge mortal, i deixeu que la Ciència apugi el teló sobre l’home que no ha estat mai nat. Us garanteixo que veureu l’individu, no pas com un gitano, ans com el fill del Rei.

En adonar-nos que no hem nacut mai, hem d’acceptar el fet gloriós que no hem marxat del cel per anar a la terra. Encara vivim, en movem i som en Déu. El nostre univers, doncs, és l’univers de la consciència divina. La nostra història és la història eterna de “tot és la Ment infinita i la Seva infinita manifestació.” Aquesta poderosa veritat revela que no hi ha res que ens pugui afectar ni influir tret de Déu. Al reialme de la consciència on fem estada, no hi ha ni tant sols una història d’Adam i Eva que ens maleeixi. No hi ha caos, no hi ha detrucció, no hi ha mancança, no hi ha límits ni conflictes que ens puguin fer mal.

No hi ha falses teologies – en diguem Catolicisme, Luteranisme o Comunisme – que ens puguin maleir ni posar pals a les rodes a la nostra benanança. No hi ha lleis mèdiques que ens empresonin. I sobretot, no hi ha cap ment mortal que ens hagi de fer basarda ni odiar, que ens faci amoïnar, envejar, que conspiri, digui mentides, creï confusió … etc. Puix no hi ha ment mortal, no hi pot haver ni mesmerisme ni magnetisme animal que ens controli. La veritat immortal que l’home no ha estat mai nat a la matèria erradica totes les forces dolentes i destructives que van lligades amb un univers material i amb una història mortal, revelant que són inexistents.

És bo adonar-se que no només som immortals ara, ans que n’hem estat sempre. No hi ha hagut mai un començament de la immortalitat. La immortalitat no ha estat mai estroncada per una existència material. Contestant la pregunta que Déu li féu a Job, “On eres quan el estels del matí cantaren plegats, i tots el fills de Déu cridaren plens de joia?” podem dir, “erem allí cantant amb els estels del matí, i al bell mig dels fills de Déu que cridaven plens de joia.”

Jesús era conscient de la seva espiritual preexistència quan pronuncià la gran pregària, “I ara, Pare, glorifiqueu-me amb el Vostre esperit, amb la glòria que tenia en Vós abans que el món fós.” Que n’és de fàcil veure que no hi podia haver ni malaltia ni pecat, ni tan sols una creença de naixement abans que el món fos. Déu era l’únic origen, l’únic creador. Glorificava l’home amb la Seva pròpia identitat, la Seva pròpia realitat, la Seva pròpia substància, la Seva pròpia conciència, el Seu propi ésser i acció, la Seva pròpia llei, la Seva pròpia realitat, el Seu propi amor, el Seu propi coneixement i enteniment.

I això també és veritat avui, perquè no hi ha hagut mai un món material ni una història material de l’existència que hagi estroncat la immortalitat. La Sra. Eddy escriu que fóu “el coneixement ferm i veritable que Jesús tenia de la preexistència, de la naturalesa i la inseparabilitat de Déu i l’home” que el féu puixant. I diu també, “els mortals perdran el seu sentit de la mortalitat – les malalties, les febleses, el pecat i la mort – en la mesura que assoleixin el sentit de la preexistència espiritual de l’home com el fill de Déu, com el plançó del bé, no pas de l’oposat de Déu – el mal o l’home que ha caigut de la gràcia.”

És cabdal d’estar ben segur, en fer servir el mot preexistència, de no tenir al cap una vida espiritual precedint-ne una de material, o una vida material precedint-ne una altra de material. Moltes religions ortodoxes ensenyen que vam marxar del cel per baixar a la terra, que vivíem espiritualment abans d’aquesta existència material. D’altres prediquen una existència material abans, i una existència material ara. La Ciència desaprova aquestes concepcions errònies amb la veritat de la immortalitat inestroncada, l’existència espiritual ara, tal com era l’existència espiritual abans que el món fos. Mai res fora de l’existència espiritual. L’única preexistència, doncs, ha de ser espiritual. Abans de trobar la Ciència, estava força segura que havíem d’haver viscut abans d’aquesta existència. El meu concepte de la preexistència era material. Acceptava la immortalitat, la vida eterna, però em semblava que també hi havien d’haver períodes de mortalitat. Al final de la meva classe d’intrucció, cada estudiant va poder preguntar al nostre mestre, en John Randall Dunn, una pregunta. El Sr. Randall Dunn havia remarcat el punt que l’única preexistència que hi ha és espiritual. Jo encara no n’estava convençuda. Li vaig fer aquesta pregunta, “Si no hem tingut una existència material abans de la que tenim ara, què ho fa que la Dorothy Rieke hagi nascut a Amèrica, tingui el privilegi de l’educació, trobi la Ciència Cristiana, i fins i tot sigui beneïda amb una classe d’instrucció, mentre que un hindú, nascut a l’Índia visqui engolfat dins la pobresa i la brutícia, no vagi més enllà del seu sistema de castes, no rebi cap educació i, no cal dir, no senti a parlar mai de la Ciència Cristiana? Si no hem tingut experiències humanes prèvies que influeixin la nostra experiència actual, perquè hi haurien d’haver aquestes diferències tan grans de circumtàncies?”

La reposta del Sr. Dunn fóu sàvia, “Totes dues són només somnis.” Aleshores em vaig adonar que el meu raonament pel què feia a la preexistència havia estat del tot fals perquè no es basava sobre el fet científic. Havia raonat que puix ara sembla que experimentem una existència material, la preexistència de ben segur havia d’haver estat també material. “Per raonar bé – ens diu la Sra. Eddy – només hi hauria d’haver un fet al pensament, l’existència espiritual. De fet, no hi ha cap altra existència, puix la vida no pot anar de bracet d’allò que n’és tan diferent, la mortalitat.” Quan vaig negar el somni present de l’existència mortal, vaig poder veure realment que la nostra preexistència era la mateixa vida que ara vivíem – espiritual, perfecta, immortalitat inestroncada i inestroncable. Mai, ni l’hindú ni jo hem viscut cap història mortal. Mai, ni l’un ni l’altre hem estat gitanos. Sempre, tots dos, hem viscut en Déu, tots dos, beneïts de manera il.limitada amb les seves riqueses infinites, i tots dos, ben concients de la nostra espiritualitat, la nostra immortalitat i la nostra unitat amb el Pare. Per assegurar-se’n bé que copséssim de manera adient el sentit d’immortalitat inestroncada, la Sra. Eddy quan parlava de la preexistència, la lligava amb el mot “coexistència.” Escoltem que n’és d’inspirada la manera com empra aquest mot, “La Ciència capgira l’evidència del sentit material amb el sentit espiritual que Déu, l’Esperit, és l’única substància; i que l’home, la Seva imatge i semblança, és espiritual, no pas material. Aquesta gran veritat no destrueix la identitat de l’home, ans la fa més substancial – la fa una amb la seva immortalitat i preexistència, o coexistència espiritual amb el seu Creador.”

Per dir que ara som immortals i que sempre n’hem estat, no val més fer servir el terme coexistència? Més que suggerir un passat, un present i un futur, coexistència emfatitza la immortalitat inestroncada de l’ara etern. En dir que ara som immortals i que sempre n’hem estat, contemplem el fet que sempre serem immortals. És aquí on la majoria de religions s’avenen, que el nostre futur tragina la immortalitat. Però s’allunyen de la Ciència Cristiana en aquest punt, es pensen que s’han de morir per trobar la immortalitat; mentre que nosaltres entenem que hem de viure per demostrar la immortalitat. Puix la Vida és Déu i Déu és l’única Vida, aquesta Vida és la nostra Vida; aquesta Vida no sap què és la mort – ni tant sola la fase anomenada traspassar, anar-se’n del món.

El Crist Jesús va ensenyar, va predicar i va viure la Veritat que la Vida és eterna, i que no hi ha mort. És a la història de Llàtzer que hi trobem la gloriosa promesa, “Jo sóc la resurrecció i la Vida. Qui creu en mi, ni que sigui mort, viurà. I el qui viu i creu en mi no veurà mai la mort.” Us la creieu aquesta promesa? La resurrecció de Jesús de la mort i la seva ascenció foren les proves aclaparadores que l’home és etern. Un cop i un altre a les seves obres, la nostra Cap hi emfatitza la irrealitat, l’absoluta inexistència del procés de mort. Són incomptables els cops que fa aquesta afirmació, “No hi ha mort.” Certament, doncs, no ens hauria d’espaordir la mort com si fos una enemiga ni hauríem de donar-li la benvinguda com si fos una amiga – ens l’hem de mirar sabent que és absolutament no res, i doncs, del tot inexistent. Que n’és de corprenedor saber que el nostre enteniment espiritual, la nostra salut, la nostra immortalitat no reben cap ajut d’una amiga anomenada mort; no hem de donar la benvinguda a cap falsa amiga. La nostra salut, el nostre enteniment espiritual, i la nostra immortalitat, són de Déu, i emanaran per sempre d’aquesta deu inexhaurible.

Us mireu la mort com una amiga, com una enemiga, o com absolutament no res? Al Reader’s Digest del Febrer del 1952 hi havia un resum del llibre “The Will to Live” (La Voluntat de Viure) escrit pel Dr. Arnold A. Hutchnecker. Molt del què hi defensa és basat en una perspectiva científica. Em va impressionar que tot el que aquest metge il.luminat hi diu apunta vers el fet que ningú no se’n va del món si no ho ha planejat. Què planegeu? Planegeu viure o planegeu morir? Aneu en compte. A voltes la planificació pot ser molt fina. Declareu amb força, “No em moriré mai!” però heu comprat un nínxol? Heu fet testament? Teniu assegurança de vida? Teniu casa vostra ben endreçada perquè si us moriu no us hàgiu d’avergonyir de com els altres la trobaran? El Dr. Hutchnecker fa aquesta significant observació: “Ben sovint trobem que la víctima d’un atac de cor sobtat havia parlat amb el seu advocat del seu testament o havia fet una assegurança de vida.”

No fa gaire em vaig adonar que tenia aquest pensament, “Em penso que no veuré mai més una altra guerra.” “Espera’t,” em vaig dir. “Què penses? Que no viuràs per veure una altra guerra, o que no hi hauran més guerres?” Puix el meu pla és viure, no puc admetre de cap manera que m’hagi de morir abans no s’engegui una altra guerra al pretés univers material – la creença d’un univers material. I vaig fer festa que no hi poguessin haver guerres al reialme de la consciència divina on eternament faig estada.

Sé d’un cas que, malgrat l’ajut d’un practicant devot, sincer i consagrat, l’individu es va morir. Quan els amics anaren al tanatori, la família els hi ensenyà una carta que el pacient havia escrit uns quants mesos abans. És cert, la carta estava molt ben escrita, i s’hi expressaven dolços sentiments. Però aquest pacient havia planejat tan ben planejada la seva mort que fins i tot havia escrit una carta per quan es morís. Tothom va pensar que era una carta molt maca. Jo no. Vaig pensar que el pacient hauria aprofitat més bé el seu temps cooperant amb el practicant, i planejant viure i no pas morir.

De vegades sentim a dir, “Què passa amb els practicants? Per què n’hi ha tants que es moren?” Aquesta n’és la resposta. “N’hi ha massa que planegen morir-se. Seria bo que tots nosaltres ara i aquí planegéssim viure i viure a desdir!” No estalvieu més diners per deixar-los als vostres fills. No és això també un bocí de planejament subtil? Viviu ara. Empreu ara els vostres recursos, i sàpigueu que el mateix amorós Pare celestial us anirà proveint amb escreix, sense límits, a vosaltres i als vostres fills, tal com feia abans que el món fos.

A Ciència i Salut, la Sra. Eddy parla de la mort com “només una altra fase del somni que l’existència pot ser material.” La mort, doncs, no és res. Una il.lusió. És només part de la història d’Adam i Eva, la història que l’home pot ser nat a la matèria, viure a la matèria i morir a la matèria. Però una història és només una història. Podem relegar totes les fases de la vida material al reialme de la pura ficció; però fins i tot al reialme de la ficció la mort no és res, res de res. Fins i tot els qui es pensen que s’han mort dins del somni Adàmic de l’existència, serien els primers de dir-vos que realment no els hi ha passat res.

Fóu un privilegi participar en una tertúlia a la Univeritat d’Indiana a “la Setmana de la Religió a la Vida,” un parell d’anys enrera. Amb mi, hi havia un rabí jueu i un pastor metodista. Jo havia dit que Déu ens havia creat per ser feliços. El rabí jueu no hi va estar gens d’acord. Deia que hi havia moments que havíem de ser molt infeliços; de fet, havíem de fer dol. Deia que aquesta era la voluntat de Déu. Va posar l’exemple de la possibilitat que un home es morís mentre feia un gran edifici. Va ressaltar com en seria de terrible que l’home no arribés a veure mai acabat allò que havia començat. I ens va preguntar, No haurien de fer dol els coneguts, els amics i la família d’aquest home? No vaig ni haver de contestar, perquè el pastor metodista va espetar, “No, no hi estic d’acord, tinc la certesa que l’home anirà bastint el seu edifici.” El timbre va tocar i no vam poder discutir més. Però vaig estar molt agraïda que la xerrada s’hagués acabat en aquest punt. Aquí hi havia un ministre de l’Evangeli assenyalant el no res de la mort i assegurant que l’individu podria anar fent la tasca que feia.

La Sra. Eddy deixa ben clar que la mort no representa cap canvi radical a l’experiència d’un home i que l’home va fent la feina que feia. Va parlar de la mort d’en Joseph Armstrong, “El nostre plorat germà Científic Cristià que va publicar els meus llibres, Joseph Armstrong C.S.D, no està mort, ni dorm, ni reposa de la seva feina a la Ciència Divina, i les seves obres el segueixen. El mal no té cap poder de malejar, de posar pals a les rodes, ni de destruir l’home espiritual i real. Avui el nostre germà és més savi, més feliç i té més salut que ahir. El somni mortal de la vida, de la substància i de la ment a la matèria, minva, i la recompensa del bé i el càstig del mal s’cabarà amb l’harmonia – el mal impotent, i Déu, el bé, omnipotent i infinit.”

Als arxius de l’Església Mare, hi ha una carta coneguda com “La Carta dels Riley.” És la resposta a una família anomenada Riley que havia perdut un fill. A la carta que van escriure a la Sra. Eddy li van dir que s’donaven que només hi havia una Vida, que la Vida no tenia començament ni final; però què semblava que li passés a un individu quan es moria? En exposar els continguts de la rèplica de la Sra. Eddy, no cito literalment, però sé que les meves afirmacions són bones, i gairebé mot per mot com les de la seva carta. “Imagineu-vos que dues persones seguessin i xerressin. Un arquer s’acosta a la finestra i dispara una sageta a una d’aquestes persones. L’altra veu l’individu amb qui xerrava, aclofant-se a la cadira, mort, i hi ha un cos que hem d’enterrar. Això, però, és el seu concepte humà del què ha passat. No és pas el concepte de l’individu a qui li han disparat la sageta. Ell va xerrant amb el seu amic. Quan veu que no s’hi pot comunicar amb el mateix concepte que té de si mateix, se’n va a trobar aquells amb qui es pot comunicar. I si es girés per mirar la cadira on seia, seria buida.” No deixa ben clar aquesta carta que a l’experiència del somni anomenat mort no hi pasa res gaire dràstic?

A la meva experiència, he viscut diversos casos d’individus que s’han mort i han tornat a viure. N’explico un. L’he triat perquè il.lustra molts punts importants. Tota la resta el corroboren.

Una dona jove havia perdut la seva mare molts anys enrera. A la primavera, va perdre un infant. Ara era la tardor, i segons totes les aparences pels qui eren al costat del seu llit, s’havia mort. Aquesta fóu la seva experiència: quan no va poder parlar més amb els qui eren a costat del llit, s’aixecà, va anar fins a la finestra, i allí sota, a l’eixida, molt més jove que quan la va veure per darrer cop, hi havia la seva mare amb el nadó a coll. Més que mai, aquesta dona jove volia anar a trobar sa mare i el seu infant. Però fóu just en aquell moment que s’adonà que això era el que anomenem, morir-se. El seu mestre li havia ensenyat d’una manera ben clara que mai, mai, no hi havia de consentir. Es va adonar que si anava a trobar la seva mare i el seu fill estimat a l’eixida, hi consentiria. Aleshores va sentir els mots del Sr. Dunn, “No hi consentiu mai, no hi consentiu mai!” Després va explicar que la cosa més difícil que mai havia fet a la seva vida fóu girar-se i entornar-se’n al llit. Però va obeir el què li havien ensenyat. Va tornar al llit. I fóu aleshores que els qui pregaven la van poder revifar.

Puc fer algunes observacions tretes d’aquests exemples i de les obres de la Sra. Eddy? En fer aquestes obervacions, però, vull deixar ben clar que les faig amb l’objectiu d’emfatitzar que la mort és no res. Realment no passa res a la fase de la història d’Adam i Eva anomenada mort, i doncs no ens pot deixar astorats.

Primer, qui va guanyar realment la batalla sobre la mort, al segon exemple? És clar que cal reconèixer els qui eren al costat del llit pregant. Però el fet determinant no fóu que la pacient va voler quedar-se i refusà la seva mort. No fóu aquest fet el que ajudà les pregàries dels qui eren al seu costat per retornar-la? La dona no planejava morir-se. No planejava consentir-hi. Si afirmem la nostra immortalitat, fem festa de capir-la, i refusem reconèixer la mort com una realitat, i de cap manera no la planegem ni la consentim, no ens podem morir.

Segon, pot semblar que quan l’individu s’adona que ja no pot parlar més amb els qui té a prop, i cerca la gent amb qui pot parlar, troba els éssers estimats que han marxat abans. Hem esmentat el poema de la Sra. Eddy “La trobada de la meva mare difunta i del meu espós,” per fer-vos adonar de la trobada dels qui s’estimen, perquè la Sra. Eddy de ben segur esperava que la seva mare que havia marxat abans, anés a rebre el Dr. Asa Eddy. Aquest punt és desenvolupat al llibre de text: “Hi ha un possible moment quan els qui viuen a la terra i els anomenats morts, poden aplegar-se, i és el moment abans de la transició, el moment que el lligam de les seves creences oposades és segat. Al vestíbul on passem d’un somni a l’altre, o quan ens desvetllem del somni terrenal i copsem les grans veritats de la Vida, els qui marxen poden sentir la benvinguda joiosa dels qui se n’han anat abans. Els qui marxen poden xiuxiuejar aquesta visió, anomenar la cara que el hi fa una rialla i la mà que els convida, com el qui al Niàgara, amb els ulls oberts i contemplant només aquesta meravella, oblida tota la resta i alena a viva veu el seu èxtasi.”

Tercer, l’home es desperta amb el mateix concepte mortal (cos), que tenia quan es va morir. La Sra. Eddy explica aquest punt al llibre de text emprant el popular proverbi, “Un arbre queda tal com cau.” Hom es desperta tal com s’adorm. L’home després de la mort serà tal com la mort el trobà, fins que la prova i el creixement no efectuïn el canvi que cal.

Que l’home té encara el concepte del cos físic deprés de la mort, el mateix que tenia abans de morir-se, contradiu certament la vella creença ortodoxa que l’home esdevé espiritual al moment de morir-se.

Feu memòria que en tots dos casos, el qui es va morir, s’emportà el seu concepte mortal del cos. Enrecordeu-vos-en de com en fóu d’explícita la Sra. Eddy tocant a aquest punt quan va escriure als Riley que si el qui marxava es girés i mirés la cadira on seia, la veuria buida. Al llibre de text aquesta conclusió és recolzada amb la frase, “El mortals es desvetllen del somni de la mort amb cossos invisibles pels qui es pensen que n’han soterrat el cos.” Adoneu-vos que no diu els qui soterren el cos, ans els qui es pensen que soterren el cos. Més enllà, parlant del cos després de la mort diu, “… la ment humana encara té un cos a nivell de creença, un cos que actua i que a la ment humana li sembla que viu, un cos com el que tenia abans de la mort. Ens despullem d’aquest cos només quan la ment mortal errònia se sotmet a Déu, la Ment immortal, i s’adona que l’home és fet a la imatge de Déu.” De ben cert el fet que al somni de la mort, l’home s’emporti el seu concepte humà del cos, emfatitza el no res de la mort. No hauríem doncs, ara, de despullar-nos del nostre sentit mortal del cos alegrant-nos de la nostra espiritualitat, de la notra immortalitat?

Els qui marxen del món, es desvetllen sabent que no hi ha mort. Al llibre de text hi llegim, “El pensament es desvetllarà de la seva declaració material, ‘Sóc mort,’ per agafar-se a la paraula ressonant de la Veritat, ‘No hi ha mort, ni inacció, ni acció malaltissa, ni massa acció, ni reacció’.” Aquest mateix fet, que hom s’emporta el seu concepte mortal del cos, no ens diu que no està mort? La Sr. Eddy afirma, “Desvetllar-se del somni de la mort, demostra al qui es pensava que s’havia mort que tot era un somni, i que no s’havia mort.”

Cinquè, aquesta darrera cita s’allarga i abasta un altre fet, – que hi pot haver un guariment ràpid després de la defunció. La cita sencera és la resposta a la pregunta, “Si una persona s’ha mort de tuberculosi, i no se’n recorda d’aquesta malalatia o somni, aquesta malaltia té poder sobre seu?” La Sra. Eddy contestà que quan la persona s’adona que no s’ha mort, “aprèn que la tuberculosi no l’ha matat. Quan la creença del poder de la malaltia és destruïda, la malaltia no pot tornar.” No és raonable creure’s que l’home, havent perdut la por de la mort, no pot fer altra cosa que adonar-se del no res d’allò que suposadamemt l’havia produït? Sense cap creença ni por de la mort o de la malaltia, no es guariria de manera natural, l’home?

Sisè, on han anat el nostres estimats? Enlloc. On poden anar? No vivim, en movem i som dins la Ment única? On podria hom ser tret del reialme de la Ment? És només el nostre fals concepte humà que una persona estimada pot marxar de la nostra vista, i que hi ha estadis, estats i plans d’existència que sembla que ens separin.

De la defunció del Sr. Edward Kimball, la Sra. Eddy en digué, “El meu estimat Edward A. Kimball, que amb els seus ensenyaments clars i justos ha estat una inspiració per tot el Camp, és ara aquí tan certament com hi era un any enrera quan em va venir a veure. Si ens poguéssim desvetllar i reconèixer del tot aquest fet, el podríem veure aquí i ens adonaríem que no s’ha mort mai; demostrant així la veritat fonamental de la Ciència Cristiana.” Comencem ara a gaubar-nos de capir del tot que la vida no s’acaba mai, que no tenim cap concepció errònia tocant a quest punt. No tenim ni tant sols la creença que l’home es pugui morir o anar a un altre lloc. Ni tan sols reconeixem la mort com un somni o una il.lusió. Puix sabem que la mort no existeix, entenem que tots els fills de Déu fan estada a la Ment única, immortal i perfecta. No experimentem el mal al cor de la separació perquè no hi ha separació.

Setè, una de les creences que amollem quan ens desvetllem i entenem que la mort és irreal és la creença en l’edat. No és raonable que quan hom està convençut que no hi ha ni naixement ni mort, no se’n pugui estar de demostrar que no té edat?

Vuitè, desvetllar-se i capir la irrealitat de la mort seria tan inspiracional, revelaria tant la immortalitat, que hom de ben segur experimentaria un ràpid creixement espiritual.

A la Unitat del Bé, la Sra. Eddy recolza aquest pensament amb la frase, “Els qui es moren, si es moren en el Senyor, es devetllen d’un sentit de mort a un sentit de la Vida en el Crist, amb un coneixement de la Veritat i de l’Amor més pregon que no tenien abans.” Feu memòria del què va dir d’en Joseph Armstrong després de la seva defunció, “és més savi, més feliç i té més salut avui que no en tenia ahir,” i “el somni mortal de la vida ha minvat.” Jo n’he pouat molta inspiració pel tema de la immortalitat d’un editorial del Sr. John Randall Dunn titulat, “La cançó de primavera de la Ciència Cristiana.”

Quan vaig saber que el Sr. Dunn s’havia mort, se’m féu difícil de servar joiós el pensament mentre feia la tasca metafísica pels meus pacients. Havia treballat amb una còpia del Journal de la Ciència Cristiana. Fent-hi una ullada em va venir al cap el pensament, “Potser hi ha un misatge per mi del Sr. Dunn.” Vaig llegir l’editorial i allí hi vaig trobar aquest missatge corprenedor tocant a la immortalitat. Era com si el Sr. Dunn fos allí parlant amb mi. Quin consol, quina joia féu enlairar el meu pensament en llegir aquests mots, “De ben segur el Científics Cristians que ja són fora de la nostra vista s’han desvetllat i copsen les coses d’una manera més bona, més feliç i més lliure.” Em vaig adonar de seguida que el Sr. Dunn no volia que em posés moixa perquè se n’havia anat, en llegir aquestes paraules, “Molts homes i dones que fan dol es desvetllen a la Ciència i s’adonen de com n’és d’egoista la tristor, perquè quan hom s’arrapa al seu sentit de pèrdua i d’angoixa, no pot en aquell moment alegrar-se de la llibertat i de l’harmonia, del desvetllament espiritual que es desplega a l’experiència del Científic Cristià que s’ha enfugit de la seva vista. El missatge de Pasqua de la Ciència Cristiana als qui estan tristos és, doncs, feu festa, perquè l’home viu, estima, i no en sap res de la tristor ni de la separació.”

Però hem de passar pel somni de la mort per ser guarits, per saber que no hi ha mort, per créixer espiritualment, per demotrar que no hi ha edat? No, de cap manera. La Ciència Cristiana ensenya tan inequívocament la immortalitat de l’home, que no ens cal morir per capir-la i demostrar-la. Mercès al Crist, la Veritat, ara sabem qui som. Sabem qui som i sabem què passa realment. Sabem sense cap ombra de dubte que puix no hem nascut mai, som espirituals i perfectes i no ens morirem mai. Sabem que la mort és una impossiblitat absoluta perquè és del tot inexistent. Ara som els fills i les filles del rei, el notre ésser, el nostre pensament i la nostra demostració ja són perfectes; i no ens hem de morir per adonar-nos-en, capir-ho i demostrar-ho.

Una de les veritats més poderoses per deixar ben afermada la irrealitat de la mort és la veritat que Déu, l’única Vida divina i eterna, no en sap res de la mort. La vella ortodòxia ens diu que Déu en sap un niu de la mort, i molts científics Cristians no han estat prou radicals repudiant aquesta vella teologia. En molts funerals de la vella teologia hi sentim a dir, “Déu dóna i Déu pren.” No hi ha cap mentida més grossa que aquesta, que Déu s’emporti la gent amb la mort.

L’any passat parlava amb un Científic Cristià molt bo que digué, “Estic a punt per quan sigui la meva hora, per quan Déu se’m vulgui emportar.” Aquesta afirmació ens voldria fer creure que Déu sap què és la mort. Aquesta creença està tan engranada al pensament de molta gent que no volen deixar anar el concepte de la mort pel veritable coneixement de la Vida eterna. Molts diuen i es creuen “Només sabem de segur dues coses, la mort i els impostos.” Al moment que la gent ja no es creguin més això i reconeguin el fet que Déu no en sap res de la mort, comencaran a demostrar el seu domini sobre la mort. A la crucifixió de Jesús els rabins Jueus miraven de demostrar que Jesús sabia què era el mal i específicament la mort. Amb la seva resurrecció n’estic segura que Jesús reconegué que Déu, el seu Pare-Mare, el Principi celestial, no en sabia res de la mort. Es va veure a si mateix un amb aquest Principi diví, i no en va saber res de les experiències que van lligades amb la mort. Fóu aquest fet, evidentment, que el féu bo de sortir de la tomba i demostrar el seu domni sobre el que la gent anomenava mort.

No és mai la voluntat del Senyor que la gent s’hagi de morir. A Ezequiel hi llegim, “No hi trobo cap plaer a la mort del qui es mor, diu el Senyor Déu; gireu-vos-en, doncs, i viviu.” Déu no només no hi troba cap plaer a la mort del qui es mor, ans no en sap res de la mort. Com en podria saber res si és Vida eterna? Com podria la claror saber-ne res de la foscor, o el bé saber-ne res del mal?

Molt sovint la gent diu, “No em diguis que no hi ha mort. He vist morir-se molta gent. De fet, tothom un dia o altre s’ha de morir.” La majoria de gent gairebé declaren que saben què és la mort, i amb aquest fals coneixement, és clar, caven la seva fossa. Mirem de fit a fit els fets eterns! Enoc ho féu, va caminar amb Déu. Va reconèixer el simple fet que el seu Creador no en sabia res de la mort. Es féu un amb el seu Creador, i la consciència divina se l’emportà per a què no hagués de tastar la mort. Va unir el seu pensament amb el de la Ment divina que no en sap res de la mort. Ell també va triomfar i demostrar que el coneixement de la Vida eterna l’alliberà de la creença de la mort. El CristJesús sabia que Déu no en sap res de la mort. Va dir que els qui creguesin en ell no tastarien la mort. Digué, “I això és vida eterna, que us puguin conèixer a Vós, l’únic Déu veritable, i al Crist Jesús, a qui Vós heu enviat.” Si Jesús hagués pensat ni un moment que el seu Creador en sabia res de la mort, puix n’era la reflexió, ell també l’hauria coneguda i no hauria ressucitat.

Quan anà a la tomba de Llàtzer, Jesús sabia que Déu no s’havia emportat el seu amic. Sabia que Déu no en sabia res del què els altres en deien la mort de Llàtzer, i sabia que el seu creador celestial, la seva Ment divina, era una Presència tan dinàmica, poderosa i gloriosa, que cap consciència no en podia saber res de la mort, ni ningú la podia experimentar. Va dir, doncs a la gent, que desembenessin Llàtzer i que el deixessin anar. Li digué a na Marta que allí no hi havia virtualment res fora del coneixement de la Vida. El resultat fóu que Llàtzer caminà, lliure.

Quan era a casa d’en Jaire, els qui eren a la sala deien que sabien què era la mort i el què podia fer i el què havia fet. Jesús veia clarament que el Creador etern no en sap res de la mort, no en sap res de cap final. Per això va poder entrar a la cambra i dir, “Talitha cumi, … Noia, alça’t.” Sabia que no hi havia coneixement de la mort ni els falsos efectes d’aquest fals coneixement.

Puix Déu no en sap res de la mort, se’n dedueix amb tota certesa que no en sap res dels estats i estadis de consciència. La Vida eterna no ens veu passant d’un estadi de consciència a un altre.

Per Déu, la Vida eterna, tots fem estada a l’enteniment diví regnant, i no hi ha cap altra consciència. La Ment eterna, celestial, no en sap res de l’atzar ni del canvi. A voltes els Científics Cristians accepten el pensament, “Bé, és clar que no hi ha mort, vivim per sempre; però Déu ens mena d’aquest estat de consciència a un altre.” Això indicaria que Déu en sap alguna cosa del què la gent en diu la mort o el traspàs. Si us creieu això, de ben segur no demostrareu la vida eterna com la van demostrar Enoc, Elies i Jesús. La Vida eterna no en sap res de la mort, del traspàs, del canvi. Ens podem alliberar, doncs, de la por tòfola que algun dia ens haurem de morir.

M’agradaria que afirméssiu amb mi ben fort que Déu, la meva Vida eterna, no en sap res de la mort. I puix En sou la imatge i semblança, vosaltres tampoc no en sabeu res de res que vagi lligat amb la mort. Déu només coneix el bell desplegament del bé, sense cap suggeriment de decadència. Reconeguem la nostra unitat amb la Veritat eterna que no en sap res de l’error, i amb aquesta Ment divina que no en sap res del mal.

Bé, si no ens morim, ascendirem algun dia? Compte, aquesta pregunta és delicada. Us quedaríeu de pedra de saber el munt de Científics Cristians que es pensen que algun dia ascendiran. Sovint se senten una mica culpables de demanar tant per si mateixos, però es pensen que és científic i s’avenen a consentir de manera modesta, avergonyida i poruga que algun dia ascendiran. Semblen joiosos quan amagats darrera del llibre d’Himnes canten, “Del sentit a l’Ànima la meva via és davant meu.”

Girant-nos vers el llibre de text, com podria allò que ja és immortal ascendir? On ascendiria? Com podria allò que ja és perfecte – no pas atantsant-s’hi, ans perfecte del tot, ascendir? Només a la creença que l’home és un mortal hi podem trobar la possibilitat d’ascendir, la possibilitat que les esperances mortals finalment ascendiran vers la immortalitat. Però aquesta no és la perspectiva científica. Se’ns diu que proclamem la immortalitat ara. Com podem doncs, dir primer que som immortals, i tot seguit que ascendirem de la mortalitat a la immortalitat? Enrecordeu-vos que no heu marxat mai del cel per anar a la terra. Mai no us heu materialitzat ni heu esdevingut mortals. No heu nascut mai a la matèria.

A No i Sí, la Sra. Eddy assenyala pel què fa als ensenyaments de Jesús, “Jesús va venir a anunciar la veritat, i digué no només que ‘el regne de Déu és a l’abast,’ ans també ‘el regne de Déu és dins teu.’ No hi ha pecat, doncs, perquè el regne de Déu és arreu i suprem, i d’això se’n segueix que el regne humà no és enlloc i ha de ser irreal.” I ens diu això tan significatiu del nostre Mestre, “L’ésser veritable i concient de Jesús mai va deixar el cel per la terra. Féu estada per sempre a dalt (la consciència d’unitat amb el Principi del Bé), fins i tot quan els mortals es pensaven que era aquí. Un cop va parlar de si mateix com del fill de l’home que és al cel.” Nosaltres també som els fills de Déu, immortals i perfectes, fent estada per sempre al regne celestial de Déu. D’aquest únic estat d’existència, no en podem baixar ni hi podem ascendir. Som aquí, ara, anunciant-lo, entenent-lo i fent-ne festa.

L’any passat en una de les nostres lliçons s’hi narrava la història de la transfiguració de Jesús. Enrecordeu-vos que Jesús va agafar Pere, Jaume i Joan, els menà dalt d’una alta muntanya i es transfigurà davant seu, “i la seva cara va lluir com el sol, i els seus vestits eren blancs com la llum. I se li van aparèixer Moisès i Elies i hi parlaren. Aleshores Pere li digué a Jesús, és bo de ser aquí!” I on som nosaltres? Nosaltres també podem veure Jesús, Elies i Moisès Cièntíficament com l’home perfecte, mai nat ni mai mort, per sempre com el fill de Déu. També podem sentir la veu de Déu dient-nos com digué als deixebles en aquella ocasió, “Aquest és el meu fill estimat en qui m’he complagut.” La claror de la Veritat ens ha revelat que aquesta afirmació no és només la veritat de Jesús, ans de Moisès i d’Elies i de tots els Seus fills. Drets al cim de la muntanya amb Pere, Moisès, Elies i Jesús, és tan fàcil de veure tots els nostres germans com el fill estimat i immortal de Déu, i doncs, perfectes! Decidim ara i aquí, literalment, ser al cim de la muntanya de l’enteniment i de la revelació divina. Que la nostra resolució de veure els nostres germans, el nostre univers, just aquí a costat del Moisès, de l’Elies i del Jesús immortals, no trontolli mai. No veurem aleshores l’univers, abastant l’home, tal com Déu el veu, immortal i perfecte? No és això realment la immortalitat revelada?

Cada dia em faig aquesta pregunta. Us demano que també la contesteu. Contesteu-la com faríeu si fóssiu el testimoni d’un judici i se us demanés de dir la veritat: Quan vas anar a Rússia? Quan de temps has viscut governat per les lleis i regulacions russes? Quantes injustícies i indignitats has patit a Rússia? Quins impostos i càstigs de més has hagut de pagar a Rússia? Quant dies infeliços, plens de basarda i desencoratjament hi has viscut a Rússia? Quan agafaràs el tren per marxar de Rússia? No és ben clar que puix mai no has anat a Rússia, no hi has pogut patir? ni pots marxar d’un lloc on no hi has estat mai?

Contestem unes quantes preguntes més amb la mateixa actitud positiva, amb la mateixa certesa científica. Quan heu entrat al regne de la matèria, o dit d’una altra manera, quan vau néixer? Quan de temps heu viscut governats per lleis o regulacions materials? Quants cops hi heu pecat a la matèria? Quants mals hi heu patit a la matèria? Quant dies infeliços, desencoratjats i plens de basarda hi heu passat a la matèria? Quan agafareu el tren, per dir-ho d’alguna manera, i us enfugireu de la matèria, us morireu? Quan agafareu un avió i ascendireu més enllà de la matèria? No és prou entenedor, que puix no heu viscut a la matèria, no hi podeu patir? No us hi podeu angoixar ni neguitejar? No hi podeu morir, ni podeu ascendir més enllà d’un lloc on no hi heu davallat mai?

M’agrada aquest exercici senzill perquè em fa veure facilment, que si no he anat mai a Rússia no hi puc patir ni en puc marxar. És també fàcil d’entendre que si no hem entrat mai a la matèria ni a la mortalitat, no hi podem patir ni ens n’hem d’enfugir mai.

Ara que obeïm els primers dos manaments del nostre llibre de text, declarar que som immortals i capir-ho, és fàcil d’obeir la tercera tasca que se’ns ha encomanat. O sigui, que practiquem la nostra Ciència Cristiana des del punt de la perfecció. Que n’és d’especifica la Sra. Eddy pel què fa a practicar la Ciència des del punt de la perfecció! Ens diu, “La Ciència Cristiana és absoluta; no és mai darrera del punt de perfecció ni hi va; és just al punt de perfecció i s’ha de practicar des d’aquest punt.” No és estrany que en aquest paràgraf cabdal d’instrucció, hi trobem tant l’afirmació de la immortalitat com l’argumentació des de la perfecció. De fet, totes dues idees van de bracet. L’home és perfecte perquè és immortal, i té el dret de declarar, d’argumentar i de ser testimoni només de la perfecció. I doncs, quan l’home declara la seva perfecció i cerca de viure la vida que s’apropa al bé suprem, ha de reconèixer la seva veritable identitat i capir la seva immortalitat amb aquesta afirmació cabdal de Ciència i Salut, “La Ciència de l’ésser forneix la regla de la perfecció, i revela la immortalitat.”

Ara demostrarem la regla de perfecció que la Ciència ens forneix, i experimentarem veritablement la recompensa de més inspiració i més il.luminació tocant a la nostra immortalitat. Imaginem-nos que us poso a tots a la banqueta dels testimonis. I us demano que testimonieu només la Veritat absoluta del votre ésser. El vostre testimoni hauria de ser el que Déu faria. Us faig memòria, abans no comenceu a testificar, que només en la mesura que testifiqueu la veritat absoluta, practiqueu la Ciència Cristiana. Us faig memòria també que, afirmant els fets científics del vostre ésser, obeiu l’ordre de la nostra Cap. I us faig memòria finalment que testificant reveleu la immortalitat a la vostra experiència.

Una Sèrie de preguntes

Us heu sentit una mica neguitosos, una mica culpables, una mica hipòcrites declarant que sou perfectes? No afluixeu ni una engruna l’argument afirmant la vostra perfecció – feu memòria! no us acosteu a la perfecció, no en sou a l’altre banda, sou perfectes ara. La Sra. Eddy ens diu que hem d’agafar una posició radical tocant a la perfecció quan ens diu, “Tret que t’adonis del tot que ets el fill de Déu, i que ets, doncs, perfecte, no tens cap Principi que puguis demostrar, ni cap regla per demostra-lo.”

Discernint que no som deshonestos ni hipòcrites testificant que som perfectes, perquè diem la veritat de l’home immortal de Déu, i no gosem testificar altrament, tirem endavant amb més preguntes:

Us heu adonat que en contestar aquestes preguntes heu de ser absoluts, no podeu ser tebis ni tenir un peu a cada banda? Els heu sentit sovint oi, aquesta mena de testimonis? Oh, sí, sóc perfecte, però no en semblo. Sí, sóc un dels Científics més bons de l’univers, però no me’n surto pas de demostra-ho sempre. Sí, sé que sóc perfecte, però ho haig de demostrar. És clar que sóc el fill immortal de Déu, perfecte, però m’agradaria sentir-me’n. Sóc un dels homes més honestos de l’univers, però no tothom m’hi veu. La meva família és perfecta, però vivim en un veïnat terrible. Jo sóc perfecte, però alguns membres de l’ésglésia … i la tirallonga es podria allargar tant com volgueu. Us n’adoneu que cada cop que el mot però es posa a darrera d’una afirmació de la Veritat fem una declaració que l’aigualeix i que no és certa? I què passa amb la nostra demostració de perfecció quan diem, “Sí, sóc el fill perfecte de Déu, però m’agradaria semblar-ne.” No tanquem la porta a la manifestació de perfecció?

Al meu maldar per romandre ferma a l’hora d’argumentar només des del punt de vista de la perfecció, hi he trobat un gran ajut a l’editorial d’un Journal. Quan fóu publicat, aquest article va ser tan ben rebut que no en vaig trobar cap còpia extra. Evidentment no vaig ser l’única de valorar el punt de vista absolut i positiu que presentava l’editorial. El títol és Acceptar la Demostració. Fóu escrit per la Sra. Margaret Morrison i es va publicar al Journal de la Ciència Cristiana, el Febrer del 1947. La Sra. Morrison emfatitza a la seva editorial que la demostració real és espiritual, mental – de fet, el testimoni que donem aquí aquest vespre és demostració veritable. Tota manifestació que s’edevingui a la nostra experiència humana com el resultat d’aquesta demostració de la Veritat és una cosa afegida. Dit altrament, fer festa en un Déu perfecte, un univers perfecte i un home perfecte, és la demostració. La feina adient que ens ve a trobar, el problema físic guarit, trobar casa, la manifestació de proveïment, són només les coses afegides. Tanmateix, si a la nostra demostració de la Veritat hi posem el mot però i hi afegim un pensament negatiu, tanquem la porta a les coses afegides. Les coses afegides són plaents a la nostra experiència, és clar. Per què no deixem la porta oberta de bat a bat per a què aquestes experiències puguin entrar a desdir a la nostra vida diària, testificant amb fermesa només la Veritat, sense cap aigualit “si,” “però,” o “potser”?

Una altra manera d’ajustar les portes i no deixar entrar le coses afegides és cercar-ne l’evidència a la matèria. Qui testifica que Déu és “la seva salut,” que “alça la cara sense sollament,” que és “la reflexió perfecte del Déu perfecte,” i després es mira al mirall per veure si la Veritat li ha guarit les imperfeccions de la cara, de ben segur no té l’ull només en l’Esperit; té la ment partida; mira de fer servir l’Esperit per guarir la matèria, i es mira la matèria per veure si està guarit.

Qui argumenta amb consistència des del punt de vista de la perfecció, declara totes aquestes veritats espirituals meravelloses i glorioses, encara la seva realitat i reconeix que són ara mateix la seva realitat – que ara alça la cara sense sollament, que ara és perfecte, pur, la santa imatge i semblança de Déu, no s’ha de girar enlloc per constatar quina és la seva condició. No hi ha matèria on s’hi pugui manifestar res. No hi ha sentits materials que puguin ser testimonis de l’aparença de l’home. Fem festa ara i aquí que no ens acostem a la perfecció, ans que som al punt de la perfecció.

Un exemple corprenedor d’una persona que va declarar la perfecció i va romandre amb l’ull unificat en la perfecció espiritual, es publicà al Sentinel uns quants anys enrera. Una dona va patir un accident. El seu cotxe fóu escomés amb tanta força que en sortí disparada, caigué sobre el paviment i un camió li passà per sobre. Quan la van replegar digueren que no tornaria a caminar mai més. Però al cap d’una setmana ja caminava. Fóu la demostració el fet que tornés a caminar tan aviat? De cap manera. Caminar fóu la cosa afegida. La demostració és l’afirmació que féu, “Guarir no és canviar res, és simplement veure la realitat.” En lloc de veure un cos trinxat i mirar de fer servir la Ciència per guarir-lo, i esguardar els resultats al cos físic, aquesta senyora va argumentar, va afirmar la Veritat de manera consistent, i en féu festa. Els seus arguments només afirmaren la perfecció, no van acceptar mai la creença d’un accident, ni d’un cos trinxat. No hi havia espai per cap “però” ni cap “si …” al seu testimoni. I va romandre amb l’ull unificat en l’evidència, fornida per Déu, que ella N’era la perfecta imatge i semblança. Puix la porta va romandre oberta de bat a bat als arguments constants només des del punt de vista de la perfecció, fóu gens estrany que la nostra amiga tornés a caminar?

Una senyora jove d’un estat de l’Est em va escriure demanant-me ajut per la feina. No hi havia res que anés bé. El lloc estava brut i hi feia xafogor: Els qui hi treballaven tenien mal caràcter i gens d’esperit de cooperació. Treballava moltes hores i el sou era magre. La feina era en una part de la ciutat que li feia por de travessar. El seu amo era groller de paraula i de fets. A la carta que li vaig enviar, vaig capgirar totes les mentides una per una, i li vaig fer memòria de la seva veritat espiritual. Li vaig dir que Déu era el seu amo, i que fes festa i s’alegrés de la Seva perfecció, majestat, dignitat i justícia. Puix vivia, es movia i tenia el seu ésser en Déu, era impossible que fos en cap lloc perillós o lleig. Fent estada a l’atmosfera de l’Ànima el seu entorn no podia ser xafogós ni lleig, ans bell i harmoniós. I a més no treballava amb mortals difícils, ans amb fills de Déu, immortals, cooperadors i adorables. I també, que Déu recompensa els Seus fills de manera il.limitada per la feina que fan per Ell.

Quan em va tornar a escriure, em digué que res no havia canviat i que la seva feina era terrible des de tots els punts de vista. La correspondència anà amunt i avall. Les meves cartes testificaven des del punt de vista de la perfecció mentre que les seves eren els testimonis falsos i mutables del sentit material. Finalment em va escriure dient-me que desitjava que féssim la nostra demostració. Li vaig replicar que jo ja havia fet la meva demostració. Sabia qui era, on treballava, qui era el seu amo, amb qui treballava, quin era el seu currículum, etc. Li vaig preguntar si es veia en cor d’escriure’m una carta com les que jo li havia escrit, amb el seu ull unificat en la Veritat espiritual i dient-me només el què Déu testifica. Quan em va arribar la seva carta, no era pas la mena de carta que li havia demanat. M’hi deia que la feina era tan terrible que havia hagut de plegar, que no podia escriure la carta que li havia demanat amb les coses terribles que li passaven, però que algun dia, puix jo havia tingut tanta paciència, l’escriuria. Al cap d’una setmana va arribar la carta, tretze pàgines, escrita a banda i banda de cada full. Hi deia que quan començà a escriure la Veritat de si mateixa, el mots rajaren sols. Estava excitada pels resultats. La carta, veritablement, era bonica i expressava de manera acurada un sentit científic de la feina. El seu ull estava unificat en l’Esperit, i havia testificat només des del punt de vista de la perfecció en fer la carta. Dos dies més tard, vaig rebre una altra carta, dient-me que havia trobat una feina perfecta i meravellosa de la manera més impensada. Tot a la nova feina s’adeia amb el testimoni que n’havia fet. Era la feina nova la demostració del cas? De cap manera! Era només la cosa afegida que se’n segueix per força quan hom demostra realment a nivell de consciència la veritat de la situació. La carta, a vessar del sentit científic de la feina, a vessar del testimoni des del punt de vista de la perfecció, fóu la demostració real.

Al meu testimoni des del punt de la perfecció, m’agrada d’esbatanar-hi una mica més les portes perquè le coses afegides hi puguin entrar, tot recolzant la meva afirmació de perfecció amb arguments com aquests “Ho sé. Ho entenc. Ho accepto. N’estic agraïda. M’inspira. Ho demostro. N’estic contenta i satisfeta. Tothom veu la demostració perfecta. Exlamació. Punt i final.” Aquesta mena de testimoni no dóna cap oportunitat als “però” ni als “si” negatius, d’introduir cap afirmació aigualida. Ecoltem un quants testimonis més que recolzen el nostre argument de plantar-se al punt de la perfecció amb aquestes declaracions positives veritables.

Abans d’acabar la meva exposició, m’agradaria remarcar que la Sra. Eddy, la nostra Cap, fóu una mestra excel.lent. Al paràgraf que ara escoltareu, ens hi diu com practicar exactament la Ciència Cristiana, fent-ne de cada problema que se’ns presenta l’oportunitat d’emprar la veritat. Llegint les seves directives trobem aquesta afirmació, “Amb això no vull pas dir que els mortals siguin el fills de Déu, ben altrament.”

No és un repte aquesta afirmació? Què en fareu? Us enxofareu a la cadira i direu, “Oh, jo sóc només un mortal. Totes aquestes teories no són per mi?” De cap manera! perquè la Sra. Eddy ja ens ha dit que heu de reclamar la vostra immortalitat. Direu que sou immortals, però que alguns amics vostres, alguns veïns, o alguns companys de feina són mortals? De cap manera, altrament no argumenteu des del punt de la immortalitat i la perfecció.

Enlloc al vostre univers no hi pot haver mai cap imperfecció. Que n’és de bo que poguem arribar tan de pressa a la conclusió que puix Déu és l’únic Creador, no hi ha mortals. De ben segur la Sra. Eddy no va voler dir mai que una falsa història mortal i material fos el fill de Déu; que agraïts estem de saber i capir que no hi pot haver ni una falsa història material de l’home, perquè no hi ha cap mortal per explicar-la.

Sabem que aquesta és la conclusió que a la Sra. Eddy li hauria agradat que arribéssim, perquè al final del paràgraf hi diu, “Practicant la Ciència Cristiana n’has de declarar exactament el Principi, altrament maleges la teva traça de demostrar-lo.” De ben cert, cap promesa que esmenti una creença de mortalitat no ha estat mai correcta.

Enrecordeu-vos que quan vaig comparar la meva experiència amb la dels hindús, el Sr. Dunn va recalcar que totes dues experiències només eren somnis. Sovint sentim a parlar de la mortalitat com d’un somni. Molts Científics Cristians estan d’acord que són els fills immortals de Déu, ara mateix, però – altra volta aquest negatiu “però” – es creuen que tenen un somni de vida a la matèria. S’avenen a dir que algun dia es desvetllaran i s’adonaran del no res, de la irrealitat del somni, i que aleshores gaudiran de la veritable espiritualitat, de la veritable immortalitat. Molts han planificat que es desvetllaran quan s’hagin mort. No és ridícul anar sommiant? No és de ximples anar ajornant el desvetllament d’un somni? Conscientment ajornar el desvetllar-nos del somni va de bracet fins i tot de morir-se. Sé que a tots us agrada el bonic himne que trobem al llibre d’himnnes de la Ciència Cristiana. “Oh, somniador, surt del el teu somni i desvetllat joiós. Oh, captiu, ressucita i canta, perquè ets lliure; Aquí hi ha el Crist, esbotzant tots els somnis de l’error, desfent tots els lligams de la captivitat.”

Les promeses de guariment i llibertat són inspiradores. Però a més de la bellesa i de la inspiració, en aquest bonic himne, se’ns hi dóna una ordre específica que va adreçada a cada un de nosaltres – “Surt del teu somni i desvetlla’t joiós.” No ens suggereix que anem allargant el somni i ajornant el nostre desvetllament; més aviat especifica que el Crist és ara aquí esbotzant els somnis de l’error, desfent els lligams de la captivitat, ara.

No fa gaire vaig viure una experiència que em va ensenyar com n’era de cabdal deixar enrera el somni tot d’una. Vaig sommiar que era al segon pis d’un edifici de dues plantes. Quan vaig mirar per la finestra, vaig veure un infant jugant a les branques de la capçada d’un arbre. Mentre me’l mirava, la branca on jugava es va trencar. No es va esqueixar del tot, encara penjava de l’arbre. El nen s’arrapava amb desesperació a la branca que es gronxava d’un cantó a l’altre. Vaig córrer cap a la finestra, la vaig obrir i cridant li vaig dir, “No tinguis por, no pots caure, ets al braços de l’Amor! Déu t’estima! Ell t’aguanta, et protegeix! No pots caure! No havia ni acabat de dir-li aquestes paraules que la branca es va trencar del tot i va arrosegar l’infant fins a terra. Vaig anar escales avall i vaig córrer fora de l’edifici per veure què podia fer per ajudar-lo. Estava molt trasbalsada de veure l’infant ajagut a terra. Aleshores em vaig desvetllar.

Que en vaig estar d’agraïda que aquesta experiència no fos veritat. Vaig agrair a Déu que només hagués estat un somni. Em vaig tombar i vaig mirar de tornar a agafar el son. Però no em podia adormir. Veia la imatge del nen, caient. Volia que no hagués pujat tan enlaire. Estava ben amoïnada pel mal que s’havia fet en caure. Finalment, em vaig adonar que em preguntava perquè la Ciència Cristiana no l’havia pogut salvar. Fóu aleshores que vaig veure què feia. Us n’adoneu? No havia deixat el somni enrera. Havia reconegut que era un somni, però no n’hi havia prou. Realment n’havia de sortir. Estava amoïnada per una cosa que no havia passat mai. Estava amoïnada per un infant que no havia pujat mai a un arbre, i no cal dir, no n’havia caigut mai. M’havia trasbalsat pels efectes d’una caiguda que no havia passat mai. No era de ximples que anés visquent dins d’un somni fins i tot després d’haver-me’n desvetllat i haver-ne reconegut la qualitat de somni? No era de ximples que la meva follia encara es preguntés perquè la Veritat no havia actuat en una situació que mai s’havia esdevingut. No, no n’hi havia prou de veure l’experiència pel què semblava ser, un somni. Havia d’anar més enllà al meu pensament, veure que no era res, que era absolutament inexistent, i posar-hi punt i final. Vaig estar contenta que mai no hi hagués hagut un somni, perquè no hi havia cap ment mortal que pogués sommiar. I em vaig adormir.

L’endemà al matí no vaig poder evitar de treure’n algunes conclusions d’aquesta experiència. Ben aviat quan estudiem la Ciència Cristiana, aprenem a reconèixer que els problemes són irreals. De la pobresa, de la malaltia, de la mort, de l’accident … en diem error, il.lusió, somni, mesmerisme. Però tractem els problemes com un somni, una il.lusió? No hi anem rumiant ben sovint, preguntant-nos-en la causa? No ens hi amoïnem i especulem què en pensen els altres? De vegades no ens fem fins i tot culpables de preguntar-nos per què la Ciència Cristiana no ha estat efectiva?

Quan ens les havem amb problemes físics, la Sra. Eddy ens va ensenyar a sortir del somni tot allunyant el pensament del cos i girant-lo del tot vers la Veritat i l’Amor. Us en recordeu de l’experiència de la dona que havia patit un accident de cotxe seriós i l’havia aixafat un camió? Va sortir del somni en esguardar la realitat. Qui nega l’error i roman amb l’ull unificat contemplant el testimoni de Déu, i argumentant només des del punt de vista de la perfecció, no surt reeixidament del somni?

Una de les veritats més significatives i poderoses que ens fa bons de sortir del somni i desvetllar-nos a la realitat, és la simple veritat que no hi ha cap ment mortal que pugui sommiar. D’on ve el somni, de fet? Dieu que és un producte de la ment mortal. Però, què és la ment mortal? Si Déu és l’única Ment, n’hi pot haver cap d’altra? Se’ns ensenya un cop i un altre que Déu és l’única Ment; l’afirmació més usual és La definició Científica de l’Ésser: “Tot és la Ment infinita i la seva infinita manifestació perquè Déu és el Tot-en-tot.” Se’ns ensenya sense aturador que puix Déu és l’única Ment no hi pot haver cap altra Ment, i doncs, no hi ha ment mortal. La meva declaració predilecta de la inexistència de la ment mortal és del llibre de text. “Parlant científicament, no hi ha cap ment mortal d’on en puguin venir creences mortals, que brollen de la il.lusió.” La nostra conclusió lògica ha de ser, doncs, que puix no hi ha cap ment mortal que pugui somniar, no hi pot haver cap somni.

Que n’hauríem de fer, doncs, del somni de la mortalitat? No és més cert que sigueu mortals que n’és l’infant dalt de l’arbre. No és més cert el vostre patiment a la mortalitat que n’és l’infant caient de l’arbre. No és més cert que no us en sortiu de veure els efectes de la Ciència Cristiana que n’és la fallada de la Veritat per salvar l’infant de caure de l’arbre. Podeu estar contents, doncs, de dir que la mortalitat és un somni i anar visquent aquest somni? És clar que no! Ara és l’hora de deixar enrera el somni de la mortalitat i de desvetllar-nos joiosos. És fàcil de sortir del somni de la mortalitat perquè sabem que no existeix, perquè no hi ha cap ment mortal que pugui sommiar. El desvetllament joiós és la gloriosa experiència de la immortalitat revelada a la nostra consciència. Ara és l’hora d’esguardar la realitat de la immortalitat, d’estar-ne contents i viure-la.

També hi ha els qui diuen que som realment immortals, però que l’home està mesmeritzat o hipnotitzat, se li ha fet creure que ha nascut a la matèria, que viu una existència material i que es morirà o ascendirà més enllà de la matèria. Però com hi pot haver mesmerisme o hipnotisme si no hi ha cap ment que es pugui hipnotitzar? Al Manual de l’Església se’ns hi diu que cada dia ens hem de defensar de la suggestió mental agressiva. Hi ha cap suggestió mental més agressiva que la de creure’s que hi ha una vida a part de Déu? Hauríem de negar de manera consistent l’error que hi ha història material. Com ja hem dit abans, si l’àngel de l’Apocalipsi s’hagués de posar dret només sobre un peu, valdria més que es posés dret sobre el peu que té sotmesa la fina creença que l’home hagi experimentat un naixement material. Una manera segura i certa de destruir tota creença mesmèrica és capir que només hi ha una Ment, Déu, i que aquesta Ment infinita és la nostra Ment, la vostra, la meva, la de tot l’univers. On hi ha, doncs, una ment que pugui ser mesmeritzada? La Sra. Eddy deixa ben clar a totes les seves obres que la destrucció segura de la suggestió hipnòtica s’esdevé quan apliquem la Veritat que Déu és l’única Ment i que no n’hi ha cap d’altre.

Quan la Sra. Eddy tingué la convicció que era l’hora de fer la segona església del Crist Científic a Nova York, va demanar a la seva bona treballadora, Laura Lathrop, que l’organitzés. Puix hi havia els qui no volien de cap manera que hi hagués una segona església a Nova York, alguns amics de la Sra. Lathrop tenien por que si s’hi posava, seria l’objectiu de la mala pràctica mental. La Sra. Eddy féu a mans de la Sra. Lathrop aquesta pregària perquè es protegís de tota suggestió mental agressiva: “No hi ha cap altre ment que em tempti, em faci mal ni em controli. Entenc espiritualment que això és així i sóc la mestressa de la situació.” Adoneu-vos que la Sra. Eddy recolza la Veritat que no hi ha cap altra ment amb, “Entenc espiritualment que això és així.” No pas miraré d’entendre-ho o algun dia ho entendré – afirma que ho entén ara. Jo empro sovint aquesta petita pregària, però m’agrada començar alegrant-me que “Déu és l’única Ment, i que aquesta Ment és la meva Ment i la Ment de tot els meus germans.” Aleshores hi afegeixo els mots de la Sra. Eddy, “No hi ha cap altre ment que em tempti, em faci mal ni em controli. Entenc espiritualment que això és així i sóc la mestressa de la situació.” No és una defensa perfecta contra la suggestió mental agressiva? Anorrea del tot la possibilitat de cap suggestió mental en reconèixer la totalitat de la Ment única, Déu, i l’absoluta inexistència de tota altra ment. No només elimina la ment mortal com un poder, ans també com una presència.

No és corprenedor que sigueu les mestresses/els amos de la situació? Puix enteneu espiritualment que Déu és la vostra Ment i que no n’hi ha d’altra, no esteu mesmeritzats ni us creieu que sou mortals. Esteu ben desvetllats i a l’aguait de la veritat de l’ésser. Sabeu qui sou i què passa. Fem-ne festa sovint que no som mortals mesmeritzats, ans immortals del tot desvetllats. Que no teniu ni tant sols la temptació de pensar que sou Napoleó. Sabeu qui sou. No teniu ni la temptació de creure que sou un mortal. Sabeu que sou els fills i les filles del Rei, i esteu ben desvetllats i sabeu quina és la vostra identitat. No teniu la temptació de pensar que sou materials, físics, corporals. Sabeu qui sou. Sabeu que Sou “l’esclat de la Seva glòria, la imatge expressada de la Seva persona.” No teniu la temptació de pensar, ni de cap manera estar mesmeritzats de creure-us, que viviu en un univers material. Sabeu on sou. Sabeu que viviu, us moveu i sou en Déu, i que el vostre univers, doncs, és espiritual, l’univers de la Ment. No esteu hipnotitzats per creure-us que la malaltia, la mancança, les relacions inharmòniques, els accidents puguin tocar la vostra vida. Esteu ben desvetllats i sabeu que només passen coses meravelloses. Hi veieu, hi sentiu, gaudiu i feu festa de capir i de viure el sentit científic de la salut, de les relacions harmonioses, de l’ordre diví, de la pau, de la prosperitat, de la vida i de la baldor – perquè tot el què passa és Déu expressant-se a Si Mateix, i el resultat ha de ser bo per força.

No és excitant ser un immortal ben desvetllat, que sap qui és, on és, i què passa? Accepteu-ho, reconeixeu-ho, declareu-ho de manera consistent, i feu-ne festa.

Sempre m’ha inspirat l’experiència d’una dona en un dels països dominats pels Nazis a la segona guerra mundial. Un dia, sense avisar, els soldats enemics la van agafar de casa seva, i amb altres dones de la seva comunitat, la portaren a un camp de presoners. El seu home ja era en un camp de concentració. A casa seva hi van quedar dos infants massa joves per poder-se espavilar solets. La seva actitud immediata fóu reconèixer que no es deixaria mesmeritzar ni hipnotitzar i creure’s que passava una cosa terrible. Va veure clar que Déu era la seva Ment, i que la Ment divina estava ben desvetllada i sabia qui era ella, on era, i què passava. No es va deixar mesmeritzar ni un moment ni es va creure mai que fos un mortal en una presó enemiga. Va insistir mentalment que era la filla immortal de Déu, il.limitada, lliure, fent estada, segura, al recer secret de l’Altíssim; no es va deixar hipnotitzar ni un moment creient-se que mortals dolents feien coses terribles. Va veure els soldats enemics científicament, com els homes perfectes de la creació divina, expressant només les qualitats amoroses i bones de Déu. Va anar fins i tot més enllà de les parets de la presó i refusà la temptació de pensar que hi havia un univers esquinçat per la guerra on els infants es quedaven sols i sense cura, i els homes eren en camps de concentració. Ben altrament, es va gaubar d’estar ben desvetllada i saber la veritat, que a l’univers de la Ment, l’únic univers que hi ha, a tots els fills de Déu només els hi passen coses meravelloses.

El resultat fóu que un matí un soldat enemic va obrir les portes de la presó i digué a totes les dones que se n’anessin cap a casa. No hi havia res que expliqués aquest fet. La situació de la guerra no havia canviat. El camp enemic encara era al mateix lloc. No es van alliberar altres presoners d’altres camps. Només aquesta dona sabia perquè la llibertat el hi havia arribat a ella i a les seves companyes. S’havia fet la mestressa de la situació. Sabent que Déu era l’única Ment havia refusat deixar-se mesmeritzar. Heu de saber que quan la feren presonera, una veïna prengué els seus dos infants a casa seva i en tingué cura. I al cap de poc d’haver tornat a casa, el seu home també fóu alliberat. També nosaltres podem experimentar l’alliberament de la mortalitat, per nosaltres i pels altres, si neguem que estem mesmeritzats i no ens creiem que som mortals en un univers material, i fem festa de saber que som immortals ben desvetllats en un univers espiritual, ben a l’aguait, sabent que som els fills de Déu, i doncs, perfectes. Us enrecordeu de la història que us vaig explicar del fill del Rei, que de fet, mai no fóu un gitano? Ni que aquesta història m’agradi molt i n’hagi après moltes lliçons, no és la vostra història. Em concediu el privilegi de narrar la vostra història real?

Una vegada hi havia un Rei. Tenia un fill que l’estimava molt. I puix obeia el seu Pare, no va anar mai a rodar pels boscos. Mai no el van raptar una colla de gitanos. Mai no va créixer amb els gitanos ni semblà un gitano, ni tenia un nom de gitano, ni parlava la llengua del gitanos. Mai no se li va haver de revelar que no era un gitano ans el fill del Rei. Ni se’l va haver de convèncer que s’identifiqués per fer-se seu allò que per jutícia ja era seu. En lloc de rodar i tombar dins de la mortalitat, vosaltres també, sempre heu fet estada a la immortalitat. En lloc de fer-vos vells dins la mortalitat, no heu tingut mai edat a la immortalitat. En lloc d’haver-vos hagut de desvetllar per saber qui sou, sempre heu sabut que éreu el fills de Déu. En lloc d’haver de tornar a conèixer el vostre Pare, l’heu conegut sempre, l’heu estimat sempre, l’heu adorat i venerat, i heu entès la relació que hi teniu. En lloc d’haver-vos de tornar a identificar, simplement sou per sempre els Seus Fills estimats en qui s’ha complagut, seient a la dreta de Déu, el Pare Totpoderós. En lloc d’haver de reclamar altre cop la vostra heretat, sempre heu estat conscients que totes les benediccions de Déu són naturalment i fer força, vostres. Aquesta descripció de Jesús és realment la vostra descripció, “Sense pare, sense mare, sense descendència, sense començament de dies ni final de vida; ans fet com el fill de Déu.”