Els Infinitessimals

Herbert Rieke

Adresses Vol 6, p. 46-50

---

A Ciència i Salut hi llegim, “L’Ego diví, o individualitat, és reflectit en tota individualitat espiritual, de l’infinitesimal a l’infinit.” (p. 336)

Des del començament de la història, la gent ha esmerçat molt de temps contemplant la naturalesa de la infinitat. Tots heu anat una nit estelada a esguardar la lluna i els estels, i mirant enlaire us heu quedat bocabadats del lluny que són. Heu contemplat l’existència de les galàxies i de les supergalàxies més enllà. Pot ben ser que en mots del rei David hàgiu dit, “A Vós que teniu el tron dalt del cel, a Vós alço els meus ulls.” (Salm 123) La gent sempre han pensat que Déu era al cel perquè sabien que Déu és de poder i enteniment infinit; semblava que el cel simbolitzés aquest pensament d’infinitat, de la naturalesa il.limitada de les coses.

Notant l’harmonia, l’ordre, la bellesa del cel, el profeta Amós digué, “Cerqueu el qui féu el set estels d’Orió.” Job, contemplant extasiat el govern diví de l’univers, exclamà,

“Pots lligar les Plèides amb cordes i desfer el cinyell d’Orió? O fer sortir el zodiac al seu temps o menar l’Óssa amb els seus menuts?

“Coneixes les lleis del cel?” (Job 38:31-33) És bo de mirar enfora, enlaire i vers el cel per contemplar i valorar l’infinit.

Però el nostre passatge diu, “L’Ego diví és reflectit en tota individualitat espiritual, de l’infinitesimal a l’infinit.” No n’hi ha prou de contemplar la perfecció i l’ordre de l’infinit. També hem de veure la perfecció i l’ordre de l’infinitesimal.

Els científics de les ciències naturals amb potents microscopis furgant més i més endins dels infinitesimals hi descobreixen móns que mai no havien somniat, igual que els astrònoms decobreixen galaxies que mai no havien pensat que existissin. Els físics amb els seus experiments s’endinsen més i més al cor de les “coses amagades” del món. Primer descobriren les molècules, després l’àtom, després l’interior de l’àtom amb el seu nucli, els electrons i altres elements bàsics. Queden tan corpresos de l’harmonia i la bellesa del què troben que n’escriuen llibres com el que vaig discutir l’any passat, “La Música de les Esferes.”

La Sra. Eddy no pensà que el sol, la lluna, els planetes, fossin objectes materials. Defineix el sol com el símbol de l’Ànima governant l’home. I diu, “Els sols i els planetes ensenyen grans lliçons. Els estels fan bonica la nit …” (CiS p.240) Diu que els cels gloriosos apunten vers la Ment, la intel.ligència espiritual que reflecteixen.

La Sra. Eddy tampoc no pensà que els infinitesimals fossin materials. A la pàgina 507 del llibre de text hi diu, “La Ment infinita ho creà tot i ho governa tot, de la molècula mental a la infinitat.” Als Miscellaneous Writings (p. 26) hi pregunta, “D’on vingué la primera llavor, I què féu el sòl? Molècules o àtoms materials? D’on vénen els infinitesimals, de la Ment infinita o de la matèria? Si vénen de la matèria, com s’originà la matèria? És autoexistent?” La implicació és que la Sra. Eddy vegé que els infinitesimals eren espirituals, no pas materials – vénen de la Ment. A Ciència i Salut (p.502:29-4) hi diu, “Aquesta creació és el desplegament de les idees espirituals i les seves identitats, que són abraçades dins la Ment infinita, i reflectides per sempre.

“Aquestes idees van de l’infinitesimal fins a l’infinit …” Del fals concepte de l’àtom en diu, “l’àtom material és una definida falsia de la consciència.” Però això és només el fals concepte de l’àtom o infinitesimal. La Sra. Eddy estava sempre enfeinada fent-ne de les coses, pensaments, i bescanviant els objectes del sentit material per les idees de l’Ànima. I doncs, a la pàgina 190 dels Miscellaneous Writings hi pogué dir, “L’acció atòmica és Ment, no pas matèria, no és l’energia de la matèria, no és el resultat de l’organització, ni l’efecte de la vida infosa a la matèria: és l’Esperit, la Veritat, la Vida, infinits, reptant l’error o matèria. La Ciència divina demostra que la Ment espargeix un fals sentit i forneix el veritable sentit de si mateixa, i de l’univers, Déu.” Ho torno a repetir, “L’acció atòmica és la Ment” amb M majúscula, “no pas la matèria.”

Puix els Científics Cristians pensem justament tocant als infinitesimals, els àtoms, les molècules …, el pensament del món comença a canviar i a veure la veritat tocant a la realitat bàsica de tot fenòmen. Enguany he tingut l’oportunitat de llegir tres articles escrits pel Sr. Donald Hatch Andrews, professor de química a la Universitat John Hopkins. M’agradaria fer-vos cinc cèntims d’algunes de les seves observacions.

Diu, “Avui tenim un nou element d’esperança, perquè aquesta mateixa ciència que ens ha fornit el poder atòmic, ens ha fornit també visió atòmica. Amb el microscopi, l’espectroscopi, i el telescopi, copsem una visió del tot nova de les realitats bàsiques que afaiçonen tant l’univers com l’home. I fem el descobriment astorador que, en un mot, la realitat bàsica de l’univers no és matèria, ans música. Ens adonem que la filosofia materialista del segle dinou ja no es pot aguantar dreta. No estem gaire segurs de quina és la nova filosofia del segle vint, però constatem que els conceptes més fonamentals sembla que es basin en relacions d’harmonia i ressonància, més que no pas en la massa i la mecànica.” Més enllà hi diu, “D’una manera o altra nosaltres, els de la raça humana, hem d’aprendre a controlar-nos a nosaltres mateixos abans de poder controlar el nostre poder. La qüestió cabdal és, Ens ajudarà la nova ciència a assolir una nova saviesa de l’esperit, un nou sentit del destí?”

Parlant de furgar dins la natura de l’infintesimal el Dr. Andrews hi afegeix, “En mirar i escoltar, veiem primer de tot ones bellugant-se amb els electrons, com els cercles concèntrics i les ones d’un estany en llençar-hi una pedra. Sentim una remor com el brunzir de les abelles i si apugem el nostre instrument d’escolta esdevenim conscients d’una música corprenedora tot al voltant nostre, ni que fins ara n’haguéssim estat del tot inconscients. Ens adonem que sentim una gran simfonia. L’escala dels tons s’eixampla moltes octaves més enllà de tot el què hem sentit en una sala de concerts … A mesura que la música s’estarrufa al voltant nostre copsem que és en aquestes estructures d’harmonia, melodia i contrapunt, on hi ha la veritable realitat, l’essència d’allò que crea el què veiem, el què sentim, el què som.”

I hi afegeix, “La nostra nova ciència ens ensenya doncs, que veure no és creure, i que hem de creure en molt més que no veiem.” Aquesta és una altra declaració interessant, “Quan una llavor és plantada hi ha una mena de poder en aquest música de vida dins seu que pot anar enfora i empènyer l’oxigen, el nitrògen i la humitat del voltant a acomplir la seva ordre.” I encara,

“De la mateixa manera la misteriosa música de vida en una llavor o en un ésser humà, trascendeix aquests vehicles on treballa. Reconeixem, doncs, segons aquesta lògica que l’essència més pregona de la vida és implicació de la realitat suprema – n’hi diguem Ego, Ànima, Esperit, o el que volgueu.” I per acabar d’arrodonir la seva exposició escolteu aquesta declaració, “Si podem servar tota la nostra vida un sentit clar i vívid d’aquesta realitat de l’esperit, la presència del nostre Creador, la visió del regne invisible, la veritat eterna que la ciència mateixa afirma, podem aleshores tirar endavant refiats i entrar en aquesta nova era atòmica fressant la via d’un destí més noble i enlairat. I el dia que la humanitat finalment instauri la pau i la bona voluntat a la terra, podrem capir el sentit més pregon dels mots, ‘Sabràs la Veritat i la Veritat et farà lliure’.”

En un altre article el Dr. Andrews hi diu, “Aquestes ones d’electrons que sentim, no són ni sonores ni lumíniques, i molts científics tenen la convicció que no són estrictament reals físicament.” Diu, “Puix la música de fet és també forma pura i dinàmica, penso que és suggestiu i ple de sentit dir que l’atom sembla que sigui música.” I acaba l’article amb aquestes declaracions, “Si podem sintonitzar la nostra oïda interna per sentir aquesta música de l’univers tot al voltant nostre i dins nostre, potser podrem aprendre a discriminar-ne les hiperharmonies, i copsar el missatge de la seva cançó. Em sembla que és un missatge curull de joia i de bellesa, però també una crida al sacrifici i al deure. Avui l’espai exterior repta un nou Colom a fer un viatge extraplanetari de descoberta. Just com els espais interiors de l’esperit criden veritablement un nou Kiergkegaard o un nou Einstein a resseguir-ne plegats els mars inexplorats. L’home no és un titella dins d’una capsa. Els límits de les dimensions de l’home són les mansions de l’eternitat.”

En sentir aquests mots de boca d’un científic, d’un físic de renom, tocant a la naturalesa dels infinitesimals, no esteu contents de ser Científics Cristians? I no us adoneu que heu anat per la bona via en estudiar aquesta veritable Ciència del Cristianisme?

La realitat bàsica del vostre ésser, la substància mateixa de la vostra existència, no són partícules de pols ni bocins de carn. La bàsica realitat del vostre ésser és música, música simfònica, bellísima, més gloriosa que el món no ha sentit mai. Si heu pensat que vosaltres o el vostre cos és material, aneu errats de mig a mig. La vostra darrera essència és concordança, harmonia, música. Als articles del Dr. Andrews s’hi aclareix que no és una música física, és espiritual.

És la cançó dels àngels (1) – és d’això que esteu realment fets.

(1) Àngels. Pensaments de Déu comunicats a l’home; intuïcions espirituals, pures i perfectes; la inspiració de la bonesa, de la puresa i de la immortalitat, neutralitzant tot el mal, tota la sensualitat i tota la mortalitat. Ciència i Salut. Glossari p. 581.