Vetlla 190

500 Punts de Vetlla

Gilbert Carpenter

---

190- VETLLA, que sense adonar-te’n no lluitis contra l’acció de la Veritat quan entra a la teva vida i ajusta l’efecte perquè s’avingui amb la causa. La guerra sovint ve d’aquest ajustament necessari. Les nacions esdevenen males pensadores, i l’exigència de la Veritat és que aquest pensament erroni quedi exposat, puix només així pot ser esmenat. La guerra és just això, l’exposició del pensament erroni per poder ser esmenat.

Part de l’esclavatge que oprimeix els mortals ve del fet que el mal a la causa queda tapat per l’efecte aparentment desitjable i harmoniós. Aleshores per empènyer els mortals a cercar recer lluny dels elements de la ment mortal o material, la Ment divina exposa la Veritable naturalesa de la ment mortal, que és bàsicament, la naturalesa d’un assassí des d’un bon començament.

No t’imaginis mai, com diu Ciència i Salut, que la Veritat crei el mal en remenar la llera enfangada del riu, i fer paleses la discordança i el mal de la ment mortal, en lloc del bé humà. El Mestre digué, “No us penseu pas que hagi vingut a portar pau a la terra. No he vingut a portar la pau, ans l’espasa.” La Veritat ens ve a ensenyar que l’efecte d’una causa maligna ha de ser el mal – una voluntat de destruir que va de bracet de la causa. No hauríem de dir mai pau, pau, quan no n’hi ha.

A la pàgina 559 de Ciència i Salut, la ment mortal entesa com causa, és simbolitzada per la mar, l’error latent elemental, l’origen de totes les formes visibles de l’error. La ment mortal, com efecte, és simbolitzada per la terra, o l’error visible i el pecat audible. La creença latent d’una ment i d’un cos separats de Déu és l’error fonamental. Abans aquest error no es detecti i es faci fora, la seva expressió ha d’esdevenir discordant. Sovint cal la demostració per empènyer l’error amagat a treure el cap. I això pot fer basarda als estudiants.

A la Segona Carta als Tessalonicencs, 2:8, Pau hi declara que “el Maligne serà revelat.” Explicant aquest verset, la Sra. Eddy digué, “El pensament mortal quan es desvetlla queda astorat de la seva ombra. Mentre estava embaltit, l’ombra no es veia. El pensament mortal ha de capir el no res de si mateix i de la seva ombra; aleshores la por, inconscient mentre era ignorant, i feta conscient en desvetllar-se, es fondrà, perquè la ment mortal s’adonarà que no cal estar esporuguida de si mateixa (d’una falsa creença).”

Zacaries parla del dia del Senyor, “des d’aquell dia ja no hi haurà més cels serens ni cels tapats.” (14:6,7) La Sra. Eddy ens diu: “En patir una discordança, fes memòria que quan l’Amor burxa els sentits, el mal es fa més punyent, i és forçat a passar del pensament inconscient al conscient. No t’esglaïs. La foscor s’hauria de veure com la precursora d’una gran Claror. Quan arribi aquesta hora, en lloc d’esfereir-nos, n’hem d’estar contents.”

L’home mortal es plany quan la demostració fa sortir l’error del seu catau; tanmateix s’ha de fer. Pau ens exorta a “estar contents a l’hora de la malaltia;” fent esment de l’error amagat que és empès a la superfície perquè ja està madur per ser destruït.

Des del punt de vista de la Ment divina aplicada a un problema humà, l’expressió adient d’un error a nivell causal ha de ser una ofensa a nivell d’efecte. Només el mesmerisme ho pot fer semblar altrament. És tan un error mesmèric que l’home mortal gaudeixi d’harmonia corporal mentre les creences mortals el dominen, com en seria manifestar malaltia quan la Veritat el governa.

Job hagué d’aprendre la lliçó que la pretesa harmonia que fruia, i que deixava Déu a fora, era deceptiva. Si la causa humana darrera l’harmonia s’hagués exposat d’una manera acurada i adient, hauria estat inharmonia, puix al pensament de Job l’efecte havia passat al davant de la causa. Job havia permès que la matèria agafés el lloc de Déu al capdavant de la seva processó. S’estimava més l’efecte que la causa. Aquesta ofensa de l’home mortal sempre fa cap a la discordança, i com més aviat n’hi faci, més aviat l’home mortal serà empès a esmenar aquest error. Quan la Veritat empeny la ment mortal a expressar la seva naturalesa destructiva, els mortals entenen el caràcter del pecat que han fet – la seva idolatria – en posar la matèria, que només és l’ombra de la ment mortal, al lloc de Déu, adorar-la, estimar-la, o esfereir-se’n.

Abans l’home mortal no es desvetlli i es desempallegui de la ment mortal, tot expressarà el de la seva mateixa mena, per a què se li pugui treure la careta a la creença mortal. Cal avisar als estudiants que no s’oposin a l’acció de la Veritat en fer que tot manifesti el de la seva mena. La Veritat no crea mai el mal. L’exposa.