Reptar el pensament erroni de tots els temps

Peter V. Ross

---

Cercar la malaltia

És impossible gaudir d’una vida normal, d’una bona vida, sense salut. És natural que ens preguntem esmaperduts què ho fa que la malaltia hagi entrat al món. Mirant de trobar-ne la raó, la gent ha arribat a la conclusió que la malaltia és un càstig perquè no fem allò que és bo. Diem que l’home malalt no ha obeit, ha traspassat lleis i ha fet coses malfetes. El seu patiment n’és el càstig.

Veiem la feblesa d’aquesta lògica en observar que tant la bona gent com la gent dolenta pateixen malalties. Hem d’anar, doncs, més enllà de l’actuar malament per trobar una resposta satisfactòria a la nostra pregunta. Aquí l’experiència de Job és aclaridora. Job era un bon home. I tanmateix va agafar una malaltia greu. Els amics que s’aplegaren al seu voltant per fer-li costat van argumentar que es devia haver desviat del camí dret i estret, altrament no s’hauria topat amb la mala sort. De fet, un digué fins i tot retòricament, “Hi ha algú que hagi patit mai si és innocent? On s’ha vist que l’home just pateixi?” Però Job, gens convençut, va reblar la seva integritat; tanmateix confessà, “M’ha caigut a sobre allò que més temia.”

Job és el símbol de l’home humà normal. A tots els temps aquest home ha acceptat les suggestions de malaltia que el pensament morbós l’hi ha carregat a sobre. Una generació darrera l’altra ha parlat de la malaltia, l’ha dissenyat i n’ha fet una creença o mesmerisme universal. Avui aquest mesmerisme ha engrapat tota la humanitat – bona, dolenta i indiferent – de la mateixa manera que la pluja cau tant sobre el just com sobre l’injust.

I doncs, fins i tot els homes i les dones més bons esdevenen de tant en tant les víctimes d’aquest mesmerisme. No podem pas dir que siguin castigats. No han fet res que hagi de ser castigat. Tanmateix, no han reptat la creença general de la malaltia. I doncs, han abaixat les defenses. Amb això n’hi ha prou. Això és l’únic que cal per esdevenir vulnerable als atacs de la mortalitat.

La malaltia no és genuïna. És clar que no! I és per això que els qui la pateixen s’hi revolten constantment. I és per això que tots els sistemes de guariment esperen el moment de la desaparició de la malaltia. Si la malaltia fos una realitat, la gent l’acceptaria sense piular. No tindrien alternativa, perquè no podem evadir ni vèncer les realitats. Els homes s’esbarallen només amb les irrealitats – les coses creades per la creença, la ignorància o l’aparença. Aquí s’hi fa palesa la incongruència dels mortals que argumenten a favor de la malaltia d’una banda, i de l’altra s’hi abraonen per errradicar-la.

Quan diem que la malaltia és una creença, una aparença, o és ignorància i no pas una realitat, la situem a la mateixa categoria de la creença que la terra és plana. Perquè és cert que la terra sembla plana. De fet és plana només al pensament de l’home que es creu la informació fornida pels sentits. Algun dia s’adonarà que la terra és rodona. Aleshores la creença que la terra és plana quedarà guarida.

Algun dia el fet innegable que la Vida és Déu se li farà palès a l’home suposadament malalt. Aleshores la seva malaltia quedarà guarida perquè no li podem carregar a la Divinitat la malaltia i la mortalitat. Puix Déu és Vida, la Vida ha de ser lliure de malaltia, sense edat i infinita.

La Vida no en sap res de la malaltia

En què ens basem per dir que la Vida és Déu? Un cop i un altre a les Escriptures s’hi diu que la Deïtat és la Vida. Quan els Israelites travessaven amb penes i treballs el desert fent via vers la terra promesa, Moisès per encoratjar-los els hi digué, “Déu és la vostra Vida.”

Mil cinc cents anys més tard, Jesús, parlant amb la dona Samaritana al pou de Jacob, li digué que Déu era Esperit. Esperit i Vida són termes sinònims. Essencialment tenen el mateix sentit. La dona es pensava que Déu era un jutge o un rei que tenia la seva cort a les muntanyes. Jesús li féu planer que Déu no és un jutge ni un rei, ans Esperit o Vida incorpòria.

Els evangelistes del Nou Testament, seguint les petges de Jesús van parlar de Déu, no només com Esperit, ans com Vida, Ment, Amor. Que n’és d’adient el mot Ment per la Deïtat! Perquè la Ment ho sap tot i és arreu. Però la Ment no és diferent essencialment de la Vida. Seria difícil de trobar la diferència entre la intel.ligència i la vitalitat.

La Vida és un fet indisputable. Pots dubtar de la majoria de coses. Pots dubtar de tot, tret del fet que ets viu. De vegades et pots quedar bocabadat de l’altra gent. Pots sospitar que són criatures de la teva imaginació, però d’una cosa n’estàs absolutament segur, que existeixes, existeixes com una expressió de la Vida, com un testimoni de Déu, emprant el llenguatge Bíblic.

On és aquesta Vida? Més a prop que les mans, l’alè o el pensament? Pot ser. Pau dóna la resposta clàssica, quan a la seva espístola als Efesis, diu de Déu, que “és sobre de tot, a través de tot i en tots.” Quina mena de Vida ha de ser aquesta Vida? Sense malaltia, sense edat, infinita. És teva i amara tot el teu ésser, fins i tot els racons més amagats. Aquesta és la veritat que et farà lliure en la mesura que la reconeguis i l’empris.

La gent s’ha guarit amb aquests mateixos arguments que ara escoltes, de neguits, de dol, de ressentiment, de manca de feina, de pneumonia, de sinusitis, d’eczema, d’accidents, de mala visió i d’oïda feble. Tu també et pots alliberar dels teus turments. No hi ha cap raó que t’hi posi pals a les rodes. Espera l’alliberament. Tens el dret de ser lliure i útil.

És realment un pecat creure que Déu, que és Amor, envia la malaltia a la seva gent. Aquesta creença com qualsevol altra creença pecaminosa va de bracet del càstig, mentre dura la creença. El qui se la creu s’eixopluga a l’ombra del patiment i de la mortalitat. Per ser perdonat (alliberat) ha de bandejar la creença i acceptar el fet que la Vida és Déu, i que la veritable existència és, doncs, invencible.

Ens hem cregut que la Vida va i ve. Ens hem imaginat que s’ens dóna la vida al moment de néixer i se’ns pren al moment de morir. Tanmateix la Vida no ve. No es fa vella. No emmalalteix. Ni se’n va. La Vida és! La Vida era! La Vida serà! No ens podem escapolir d’aquesta lògica quan fem memòria que la Vida és Déu. I això té un pregon sentit quan reconeixem que l’home és una expressió de la Vida. La Seva representació palpable. I tu ets aquesta expressió.

Fer la tria adient

Quan es va acomiadar de la seva gent, Moisès els hi digué, “Crido el cel i la terra perquè siguin testimonis davant vostre que us he posat al davant la vida i la mort, la benedicció i la maledicció. Trieu, doncs, la vida, que vosaltres i la vostra llavor pugueu viure.” Segons les aparences sempre hi ha hagut davant de la humanitat, la vida i la mort, la salut i la malaltia, la riquesa i la pobresa. Però el ésseres humans, ignorant què és la Vida, han passat per alt l’ordre divina.

Haurien pogut triar la Vida, amb tot el que això implica, però creient-se les suggestions devastadores, han triat en general fer-ne realitat de la malaltia, de la mortalitat i de la mala sort. I encara més. Han argumentat a favor d’aquestes imposicions. Hi han argumentat a favor amb tanta diligència i tant de temps, que la creença o el mesmerisme de la malaltia ha esdevingut part del pensament conscient.

I la gent, doncs, és turmentada de vegades amb malalties que no els hi havien passat pel cap ni n’havien sentit a parlar mai. I aquesta predisposició a la malaltia no s’aturarà fins que els homes i les dones no es posin drets i reptin la malaltia de manera intel.ligent adonant-se que no és veritat ni cal. Aquesta existència que sembla que tinguin és només a nivell d’aparença, de creença, és mesmerisme més que no pas una realitat. És per això que la malaltia i la mort es poden vèncer. Si fossin reals, no tindríem cap més alternativa que sotemetre-nos-hi.

Un bon gruix de l’experiència humana és fer tries i decidir. La Ciència Cristiana familiaritza l’individu amb els fets que el fan bo de jutjar les coses amb seny, bé. L’individu fa una bona tria, i es fa un tractament Científic a si mateix quan abraça la Vida i renuncia a tot allò que s’oposa a la Vida, quan reconeix que la Vida és irreprensible, inconquerible, incorruptible, quan discerneix tant bé com pot que aquesta Vida irresistible és la seva vida, que opera plenament i sense restriccions just on sembla que hi hagi la seva malaltia.

Això vol dir que la malaltia no hi és, no és seva, no existeix.

Si no fos per les conseqüències del pensament erroni de tots els temps que la humanitat ha heretat, la malaltia no se’t podria atansar. No et podria trobar. Com et podria trobar si no té intel.ligència? Si no té poder de bellugar-se? La trobem quan la cerquem. T’has adonat que la cerques? Te n’adonaràs potser si t’observes amb cura uns quants dies.

Rebel.lió contra la malaltia

No has d’escoltar la malaltia quan se’t presenta traginant els seus arguments. Realment no té ni veu, ni intel.ligència, ni símptomes, ni presència, ni existència. La presència de Déu, que és vida i Amor il.limitat fa impossible la presència i l’existència de la malaltia i de l’error. Discerneix aquestes veritats inalterables. L’Altíssim te n’ha donat el poder. Com a representant Seu, com el Seu Fill, afirma, amb pensaments i mots ben clars i definits, la teva absoluta llibertat i harmonia.

El món està ple de gent ben intencionada que no diuen gairebé res perquè tenen por de dir alguna cosa poc científica. Tota afirmació, tota actitud, tot estat d’ànim que denuncia la malaltia i la veu com una falsa imposició, i que exalta la Vida i la salut com les realitats sempre presents, és un tractament científic i legítim.

És fins i tot pregària reverent, perquè absol Déu de la responsabilitat de la malaltia i del patiment. És la mena de pregària que fa canviar l’individu. Perquè la pregària no afecta Déu, ans l’home que prega. Aquesta pregària unifica l’individu amb la Vida que no en sap res de la malaltia, de l’edat ni de la mort. El fa un amb la Ment, la Ment que li forneix a l’home tota la intel.ligència que li cal per reconèixer aquests fets que acabem d’exposar.

Des de temps ha la humanitat s’ha cregut que l’home és mortal i material, però el fet és que, com ens diuen la raó i la Revelació, l’home és espiritual i immortal. L’individu que afirma que l’home és mortal, i no vol baixar del ruc, serà un mortal en tots els aspectes de la seva vida. Patirà limitacions intolerables. I finalment les malalties el consumiran.

Però quan un individu es posa dret i amb intel.ligència i agraïment admet que l’home a la semblança de Déu és un immortal, una manifestació de la Vida que no en sap res de restriccions ni neguits, entra dins l’estat de reverència que és pregària, articula l’argument racional que soscava la creença en la malaltia, i administra el tractament científic que espargeix el mesmerisme de la mortalitat. En una paraula comença a trobar el seu veritable estatus de manifestació divina.

Deixar de banda l’escepticisme

Ningú no hauria de sortir d’aquest auditori tal com hi ha entrat. Tots i cada un de vosaltres, n’hauríeu de marxar amb més esperança, fortalesa, coratge i paciència de la que teníeu fa una hora. Molts podríeu desempallegar-vos de deu anys d’edat o de deu quilos de pes. Per què no deixeu que aquests indesitjables es fonguin de bracet dels vostres mals, malguanys i solitud? No són realitats. Són falòrnies. Us en podeu desempallegar si deixeu penjada prou temps la vostra incredulitat per a què les veritats que sentiu vagin amarant el vostre pensament.

A ningú no li és fàcil de revisar el seu parer, de vèncer els seus prejudicis, de renunciar al seu escepticisme. És molt més fàcil dir: ‘Aquestes declaracions són glorioses. Poden ser veritat de l’home espiritual, però quina relació tenen amb mi?’ L’hi tenen tota, perquè si esguardes la teva realitat genuïna, no ets un home espiritual?

Accepta aquests dons preciosos del Totpoderós que fins ara has deixat de banda. Teva és la Vida que no comença ni s’envelleix, no s’afebleix ni es desespera, ni s’esvaeix; teva és la Vida que per la gràcia del Totpoderós és invencible.

A mesura que silent et dius aquestes veritats a tu mateix, mentre reposes o treballes, t’adonaràs que el teu cos és més sa, el teu intel.lecte més esmolat, la teva carrera més productiva, el teu món més bo. Et faràs amo, amb certesa, d’aquesta Vida plena de joies que ragen sense aturador.

El Pensament Encarcarat

A cada moment de la seva experiència l’individu fa una tria, decideix. Normalment tria el reeiximent, s’hi escarrassa i l’assoleix. Però si no està a l’aguait, pot triar l’insuccés i escarrassar-s’hi. És el què fa si mai troba l’insuccés, perquè l’insuccés mai no el pot trobar. Igual que la malaltia, l’insuccés no té intel.ligència, ni el poder d’anar d’un cantó a l’altre, ni l’habilitat de trobar a ningú. Per si mateix és del tot impotent i inofensiu.

No és probable que ningú caigui dins d’un pou si primer no s’hi acosta i fa el ruc al caire del pou. El pou no pot acostar-se-li. Amb el mateix maldar pot fer unes quantes passes allunyant-se vers una zona segura.

És clar que no podem atribuir tots els nostres problemes al mal fer de les generacions passades. La nostra actitud mental té una rellevància vital pel què fa a la nostra benanança. Per exemple, el qui està sempre tens, ple de neguit, ressentiment, sentit de culpabilitat o altres emocions no gaire normals no pot esperar gaudir permanentment de bona salut ni d’un reeiximent raonable.

Un temperament tens al reialme superior de la ment va de bracet de teixits tensos al reialme inferior del cos. Un pensament encarcarat crea tot d’una l’encarcarament de les funcions corporals. Mentre que la flexibilitat de la mentalitat, la confiança, l’afecte, la simplicitat i l’equilibri basteixen el fonament segur d’un cos fort i d’una individualitat atractiva.

Cada individu que tria actuar i viure tant bé com sap és eixerit. I ha de ser aixi a la vista de la lògica innegable d’un Déu perfecte i d’un home perfecte. Qui té alhora el coratge i la gràcia d’enlairar-se fins al seu cimall veurà que li arriba tot allò que li cal. El seu estat d’ànim exaltat és un veritable imant que atreu oportunitats, posició, companys, totes les condicions essencials d’una vida abundosa.

Ningu nega, és clar, que l’existència humana sembli anar de bracet de reptes i desenganys. Tothom observa que les coses bones del món sembla que estiguin molt mal repartides. Tanmateix davant del pretès insuccés i fins i tot de la desesperació,

La misericòrdia de Déu és ampla,

com ampla és la mar;

La Seva justícia, que és molt més

que llibertat, és tendra.

Perquè l’Amor de Déu és més gran

que no copsa la ment humana,

i el cor de l’Altíssim

és d’una dolcesa delitosa.

Fer petar la xerrada al cel

El mesmerisme del món material no és un afer etern. L’estat de perfecció de l’home no s’ha perdut. Ni s’ha fos. Ni que dins d’aquest desert d’ignorància mortal sembli invisible o que s’hagi perdut de la memòria, és tanmateix a l’abast. No ens hi hem d’escarrasar, només n’hem de fer memòria. La vida amb totes les seves glòries és aquí per a què la reconeguem. És teva avui, per a què en gaudeixis.

Tant és com n’estiguis d’enfeinat, a cada moment tries, xerrres amb tu mateix. Si no estàs a l’aguait t’imaginaràs l’envelliment, t’emmotllaràs a la mala salut, deploraràs la ineficiència del govern. Quan t’agafes a aquest fil de pensament fas més feixuc el mesmerisme que ja et fa anar cap per avall. La teva tria és errònia.

Amb una mica més de discerniment i resolució pots fer la tria adient. Pots encarrilar les teves xerrades per vies saludables i íntegres. Pots triar fils de pensament reals. Pots parlar tot el dia amb tu mateix del vigor, de la joia, de la invulnerabilitat, de l’eternitat, de la glòria, tenint ben present que parles de la teva vida.

D’aquesta manera a la teva existència hi fas treballar veritats vitals en lloc de contemplar-les només activament de manera abstracta. Amb aquest estat d’ànim no ets lluny d’acomplir el manament de pregar sense aturador.

La relació de la ment i el cos

Al començament de la nostra disertació hem admès que Déu és Esperit, Vida, Ment, Amor, oi? I això vol dir que la Seva gent ha de ser mental i espiritual, o sigui, feta d’intel.ligència. No poden diferir qualitativament del Seu Creador. Un moment d’autoexamen no deixa cap dubte que l’home sigui fet d’intel-ligència i no pas altrament. Per això és tan segur. La intel.ligència no es pot fer vella, no pot emmalaltir, no es pot esmicolar, no es pot extingir.

Essencialment la intel.ligència no és diferent de la consciència. I ens adonem, altre cop, com n’ha de ser de segura la veritable identitat. Perquè la consciència no es pot veure, no es pot tocar, no es pot posar en perill. I tanmateix que n’és de real i tangible. El sentit individual de l’ésser es reviscola tot d’una quan hom reconeix que és intel.ligència, consciència, i no pas fisicalitat.

I que n’hem de dir del cos? La Ciència ens ensenya i l’observació confirma que el cos humà i la mentalitat humana són un. Són nivells diferents de la mateixa mentalitat. El què anomenem cos és l’estrat més baix, més groller. El què anomenem mentalitat és l’estrat més alt, més eteri. Tots dos constitueixen aquesta intel.ligència que anomenem ésser humà. No és, de ben cert, una intel.ligència perfecta, és una intel.ligència en part bona i en part dolenta, en part material, i en part espiritual. De manera que la consciència sembla una barreja d’ingredients humans i divins. Com més emfatitzem les qualitats divines i repudiem les definitivament humanes, més ens desempalleguem de la limitació i de la mortalitat i descobrim gradualment que la veritable identitat, l’home perfecte que Déu ha creat, és tot el què hi ha i tot el què sempre hi ha hagut.

Els cossos van i vénen

Puix la ment humana i el cos humà són diferents capes de la mateixa mentalitat, una mentalitat més bona, s’ha de manifestar en un cos més bo. El resultat de pensar més bé, és més bona salut. El procés del tractament de la Ciència Cristiana, l’efecte que té sobre el cos, no és cap misteri. A mesura que hom esmena les creences materials, la ignorància i el mesmerisme que omplen el pensament humà, s’adona que la consciència basteix un cos més sa, més fort, més jove – una aparença personal més plaent.

La consciència treballa sense aturador. Els fisiòlegs diuen que cada any ens basteix un cos nou. Per què, doncs, el cos presenta la mateixa imatge de cicatrius, de carn tova, les mateixes idiosincràcies un any rera l’altre? Perquè l’individu les té al cap. Refusa treure’s del cap els accidents, els mals, les adversitats amb què aparentment ha topat al món material. Les descriu, les fa més grosses del que són sempre que pot trobar una audiència. Ras i curt s’omple el pensament amb els materials constructius més dolents que la consciència pot fer servir.

Puix la consciència no és només el constructor ans també el material de construcció, és alhora l’escultor i el marbre. Serena, sense córrer i sobreeixint de substàncies divines – integritat, ànims, saviesa, afecte, … – la consciència esdevé espiritual i està equipada per bastir una estructura reial. Amoïnada amb alarmes, neguits i resentiments, i proveïda de materials mortals, la consciència s’enterboleix i afaiçona formes i figures que ja fan prou si arriben als setanta anys.

Els cossos van i vénen, però la consciència roman. Refusa que la soterrin. Eludint la tomba, basteix al més enllà el cos que li cal per operar. Els teus somnis te n’insinuen el procés. Al moment que t’adorms, la consciència basteix un altre cos. Els teus amics no el veuen. I tu el fas anar a passejar cent quilòmetres lluny. Té tots els seus membres. Potser quan estàs despert només tens un braç, però als somnis en tens dos.

La identitat al més enllà

No t’ajuda entendre què passa quan hom acluca el ulls a l’anomenat darrer son? Tot d’una la consciència basteix un altre cos que la darrera malaltia no ha tocat, i que els amics neguitosos no poden veure. El qui ha traspassat, invisible de la manera que estem acostumats a veure’l, agafa una altra forma, una forma que els nostres sentits esmorteïts no poden copsar. Però amb la visió que les veritats de la Ciència Cristiana ha revifat algun dia veurem que l’home real no neix, ni s’envelleix, ni emmalalteix, ni se’n va. Viu per sempre, indefinidament, i afaiçonat pel disseny de la Vida eterna, la seva identitat és clara i visible.

Les qualitats de l’Esperit poden semblar a primera vista elusives al qui està acostumat a heure-se-les amb les aparentment segures i fermes coses materials. Però ni que puguin ser difícils de definir, és impossible negar-les. Si en comptem el nombre són com la sorra de la platja. Totes plegades són la substància de l’home espiritual. Les més excel.lents són l’afecte, la fidelitat, la generositat, el discerniment i la integritat.

La integritat! Hi pot mancar enlloc o en cap temps? Per la visió il.luminada existeix eternament d’una manera més palpable que no existeix la pedra del marge pel sentit material enterbolit. I és així amb totes les qualitats o idees divines. Existeixen com a motllo i estructura d’una manera palpable i permanent. No n’hi ha cap que pugui perdre o renunciar a la seva identitat. I aquests trets que hi veiem quan les esguardem d’una en una, també hi són quan aquestes qualitats s’apleguen de manera adient afaiçonant l’home.

El naixement no és el començament de la carrera individual de l’home, i la mort no n’és la cloenda. El naixement i la mort són esdeveniments al viatge de l’experiència humana. No pots trobar el començament de la cosa més menuda del món. Ni en pots predir el final. Fins i tot una volva de neu, tant efímera i insubstàncial com és, abans era quelcom. I serà quelcom després. Silent com un pensament cau sobre la terra amb un propòsit invencible. No et pots creure que abans tu eres quelcom? Que seràs quelcom després? Que t’has encarnat amb un propòsit invencible?

Arrepenjar-se en la Ment

Heu vist els qui fan surf als Mars del Sud? Si més no n’heu vist imatges. Sembla que s’arrapengin sobre un poder invisible i que en rebin l’empenta i la propulsió. Llisquen sobre les ones amb tanta certesa com d’altres caminen pels carrers de la ciutat.

Tu podries conrear l’hàbit d’arrepenjar-te sobre la Ment Omniscient i deixar-te menar. Aquesta Ment et faria allunyar dels errors, dels perills i de les bestieses. Et faria arribar pensaments per bastir un negoci més bo o esculpir una carrera més bona que no has afaiçonat fins ara. Aquesta Ment podria impartir una idea que t’ajudés a engegar un negoci del tot nou en algun camp encara per explorar i sense competència.

Si els qui no tenen feina s’arrepengessin en la Ment, la Ment els menaria on són de menester perquè tots els individus tenen el seu lloc i la seva tasca per acomplir. Ningú no ha vingut a l’existència per ser un gandul. Déu té una activa carrera per cada un dels seus homes i de les seves dones. Té un propòsit vital per cada un, un propòsit que no es pot frustrar.

Una carrera invulnerable

Tens por que la injustícia dels altres esclafi aquest propòsit, et pugui allunyar de les coses bones que Déu et té a punt? Això no pot passar. Ni tant sols la teva follia pot postposar indefinidament el destí que l’Altíssim ha planejat per tu quan “corres vers el punt d’arribada per guanyar el premi de l’alta crida de Déu en JesuCrist.”

Te’n recordes del matí que Jesús fóu menat davant de Pilat, acusat de fer-se Rei a si mateix? Arribà el moment que Pilat, davant d’un Jesús que havia refusat de parlar, li digué: “No dius res? No saps que tinc el poder de crucificar-te i el poder de deixar-te anar?” “No tindries cap poder sobre meu,” li contestà Jesús, “si no se t’hagués donat des de dalt.”

Aleshores Pilat el va lliurar als seus acusadors, i fóu crucificat. Però Jesús tornà a la vida exactament com el mateix home que era abans de la crucifixió. Que poca cosa va acomplir la conxorxa tret d’empényer i glorificar la carrera d’aquest home extraordinari. Ni la gentola cridanera ni el govern Romà no tenien prou poder per esclafar el propòsit que el Totpoderós tenia pel seu Fill.

No hi ha cap circumstància, cap injustícia, cap poder al món que pugui esclafar el propòsit que Déu té per tu si fas la tria adient i, amb convicció, no te’n desvies.

El descobriment de la Ciència Cristiana

Fa tres quarts de segle que la Ciència Cristiana engegà la seva obra. La Sra. Mary Baker Eddy la descobrí i la fundà a New England, i des d’aleshores ha assolit dimensions mundials. Les seves esglésies encerclen el món. Els seus periòdics, encloent-hi The Christian Science Monitor, un diari internacional, són llegits i valorats arreu. El centre d’operacions del moviment és a Boston, Massaxussets, on un equip directiu de cinc persones n’administra tots els afers.

Abans de descobrir la Ciència Cristiana, la Sra. Eddy, era una persona malaltissa. No havent trobat la solució en remeis materials, va arribar a la conclusió que hi havia d’haver una llei espiritual de guariment. I la trobà. Va descobrir que quan Jesús guaria els malalts, no feia miracles, ans practicava la Ciència.

Va exposar els ensenyaments de la Ciència Cristiana al seu famós volum Ciència i Salut amb la clau de les Escriptures. El llibre es pot llegir a qualsevol biblioteca o Sala de lectura de la Ciència Cristiana. Molta gent ha estat guarida de malalties serioses estudiant-ne les pàgines.

La Ciència s’ha escampat tant que ha amarat el pensament universal. És difícil de trobar cap persona al món occidental que no parli més bé, que no vagi al darrera d’una vida diferent i més bona, que no visqui en un món diferent i més bo mercès a la feina feta per aquesta gran dona.

Remei pel desori

Cada individu pot fer el món més bo. Hi podem posar el nostre gra de sorra per apaivagar el trasbals actual. Ho podem fer reconeixent i reblant que el Déu Altíssim regna. Tots sabem que regna amb saviesa i de manera absoluta. Hauríem d’estar prou desvetllats i ser prou reverents per admetre aquest fet. Admetent aquest fet, reconeixent-lo, ajudem a reduir al no res el trasbals del món.

El món, amb els seus afers i la seva gent, és, fet i fet, governat pel Déu únic. El desori i el desgavell no poden campar a l’ample. El món és un lloc on hi governa el Principi i això fa inefectives les conxorxes sinistres, les ambicions egoistes, les temptatives de dominació sense pietat. El reconeixement decidit d’aquesta veritat té un efecte segur, el de fer callar “el soroll eixordador del nostre món.” (Himne 238)

Les declaracions impacients i trasbalsadores que es fan als nostres dies no arriben ni al nivell de la intel.ligència. Se situen més aviat al nivell de la bogeria. Ens n’alarmarà la cridòria? O bé les reptarem i ens adonarem que no tenen ni sentit ni poder per enganyar, ni organitzar, ni fer mal de cap mena? Tenim l’habilitat d’extingir sense fer soroll i de manera definitiva les influències hostils que volen soscavar les nacions.

És l’hora de saber que, “Déu esbordella els plans dels garneus, i queden reduïts a la impotència. Atrapa els saberuts a la seva pròpia perfídia, estimba el consell dels dolents.” (Job 5:12)

Podem apaivagar les sospites i els odis internacionals que menen a conflictes oberts, podem fer callar els rumors de guerres, reconeixent que el Principi no deixa desviar les nacions de les seves òrbites ni permet que s’abraonin unes sobre d’altres.

No n’estàs ben convençut que Déu té un destí per la teva nació – un destí pacífic i fructífer, un destí que no s’ha sadollat ni de bon tros? Potser no serà sadollat si no hi fem la part que ens toca. I quina és la nostra part? És adonar-nos dels plans maliciosos i del maldar pervers que vol minar el govern i la civilització mateixa, i denunciar-los, deixant ben clar que no es fonamenten sobre el Principi i són, doncs, impotents per acomplir el seus designis. Tots i cada un de nosaltres tenim una responsabilitat que no podem defugir. Podem fer molt més del què ens pensem i del què mai hem sommiat per preservar la llibertat de les nacions i de la societat en general.

Si a la civilització se la deixa anar endavant al ritme que va, les penes i els treballs de la societat es poden eliminar en una centúria. El mil.leni no es pot postposar gaire més si la impaciència i el desori dels nostres temps es controla. I en tenim els mitjans, perquè “les armes de la nostra lluita no són carnals, ans de Déu, prou poderoses per enderrocar els bastions del pensament mortal.” (2 Corintis 10:4)