No hi ha Favorits

Mabel Ghering

S.C S Sentinel, 24 de Febrer del 1923

---

Un xicot es delia per esdevenir jugador de voleivol. Practicava sistemàticament, però al moment que era davant dels espectadors, una neguitejada consciència de si mateix l’engrapava, i fallava les jugades. Desencoratjat però sense acceptar la desfeta, es quedà a la banda un dia rera l’altre mirant amb ulls tristois com els altres nois jugaven. Un dia en parlà amb sa mare del què l’amoïnava. I sa mare li digue, “No hi ha consciència de si mateix. Només hi ha realment la consciència del bé, perquè Déu és bo, i sabem que Déu és omnipresent.” Un o dos dies més tard, mentre esperava l’oportunitat de jugar, li vingueren al cap els mots de la seva mare. En pensar-hi, se’n recordà del què li havien ensenyat a l’escola dominical, que Déu era “el Pare-Mare tot savi, que ho sabia tot, i estimava a tothom” (Missatge pel 1901 p.7). Aleshores una revelació es desplegà dins seu. Si Déu estima a tothom, no té favorits, argumentà; i puix tot el poder ve de Déu, jo puc jugar tan bé com els altres nois. Amb aquesta veritat consoladora anegant-li el pensament, va sentir que l’entrenador el cridava; i al cap de poca estona tot el camp ressonava engrescat per una jugada que havia fet i que els espectadors van titllar de molt remarcable.

En acabar el partit, espectadors i jugadors es van apilotar al voltant de l’heroi del moment, que ple d’agraïment, no s’atribuí cap mèrit. Més aviat es preguntava com podia dir-Li “gràcies” a Déu. Amb aquest desig es va escapolir tant aviat com pogué de les felicitations i els copets a l’espatlla vers un racó del camp, on amagat darrera una tanca, podia estar sol. Allí, reconeixent joiosament Déu, Li digué gràcies repetint el Pare nostre. Aquest fóu el començament del seu reeiximent. Al cap de poques setmanes fóu reconegut com el jugador més bo de la seva escola; i quan el seu equip anà a jugar a una vila veïna, fóu un dels triats per anar-hi.

Fóu uns quantes setmanes després que la seva mare, en entrar un vespre al quarto del noi, el trobà assegut al llit. Quan li preguntà què feia, la seva rèplica forní el secret del seu progrés constant: “Li agraeixo a Déu que hagi après a jugar a volei.” La mare capí el sentit pregon d’aquesta simple declaració. Es preguntà quants adults se’n recorden d’agrair Déu amb fervor, des del fons del seu cor, per una demostració feta, per les coses bones de cada dia, i per tot el bé que, esperant el nostre agraïment, no veiem. I amb la resolució de treure’n un bon profit d’aquest menut incident, li vingué a la memòria amb un sentit del tot nou i puixant, l’avís del Salmista, “Beneeix el Senyor, ànima meva, i no t’oblidis mai dels Seus favors.”