La Pràctica de la Ciència Cristiana

Collected Writings

Bicknell Young

---

Sense cap mena de dubte, la feina més cabdal de la Ciència Cristiana és guarir el malalt. D’una manera o d’una altra, cal que això es faci molt més bé que no es fa, cal assolir més bons resultats, i tots i cada un dels Científics Cristians que són honestos ho saben, i romanen com els antics Israelites, expectants, pregant i vetllant; si són savis, no els hi caldrà pregar ni vetllar gaire. La Veritat es manifestarà tot amarant la situació de claror i foragitant-ne la foscor. Tot el què cal és la idea divina; això vol dir molt més que no ens pensem. Hi ha una mena o altre de malentès, perquè parlant del moviment en general no hi ha la claror que hi hauria d’haver; i a voltes, hi ha controversies inútils, crítiques sense sentit i xafarderies personals injustificades. Tot això no té cap valor, i és indigne d’homes i dones educats i raonables. Les controvèrsies d’alguna manera posen pals a les rodes del guariment. Enfosqueixen l’atmosfera del pensament. No podeu maldar embolcallats per un sentit de tenebres pregones si voleu demostrar la llum. Els Científics Cristians han de vetllar el seu pensament; No és el què pensen els Catòlics Romans (els instruments de l’error ) que és cabdal; el què compta és, què penso jo? Fa estada al bé la meva Consciència ? Està ben segura que no hi ha res a l’univers infinit llevat de Déu? No hi poden entrar els atacs humans? És de tòfols estar enfurismat, estar neguitós. Si saps que l’error no fa res, no fa res. Allò que compta és allò que saps. Em sap greu si algú m’odia, però no em farà odiar-lo. Si l’odio, sóc a l’infern, i no tinc gens de ganes de fer-hi cap!

Declarem constantment el Principi de la Ciència; ens cal conéixe’l més bé. Al Déu infinit no li passa mai res; no li passa res al Seu univers ni al Seu home; No li passa res a ningú, enlloc. Quan hi ha una creença d’error, és mesmerisme i res més. Negueu-lo des de la perspectiva de la perfecció. La nostra negació és la negació del seu poder i de la seva existència.

Si el tractament es fa ben fet, no deixa res que s’hi pugui tornar. És adonar-se plenament de l’absolut no res de l’error. Si heu d’argumentar, argumenteu tota la nit si cal, fins que arribeu a aquesta convicció.

Fins i tot la gent que no combrega amb nosaltres, fins i tot els qui ens són enemics jurats, són Fills de Déu. No podeu fer fora una imatge amb una altra imatge. L’home no és un punt a l’espai; és una consciència que ho abasta tot: sap; és allò que sap. Aquest és l’home diví; i també és, per vosaltres, el Crist guaridor. Mireu de deixar enrera un sentit personal del Crist, – una idea impossible –, o un gran rei; no són bones. Hi ha la tendència de girar-se vers l’abstracció, quelcom a part de l’ésser humà. A la Ciència Cristiana, el Crist és l’única realitat de l’ésser humà. Guariu amb la Veritat que us ha arribat de mà de la Ciència Cristiana; és el Crist guaridor. La vostra comprensió de la Ciència Cristiana és digne de ser glorificada. No sigueu gaire humils pel què fa al vostre poder Crístic.

Els nostres pensaments sovint es torcen cap els canals de la ment mortal. Quan de temps haurem de parlar de la gent, en lloc de saber qui són? L’home no és una persona, una cosa limitada. És l’evidència de l’ésser diví. Resteu-hi ferms. No us enfonseu, de cap manera, dins del fangar de la ment mortal. Sortiu-ne. Nosaltres, que hem discernit ni que sigui una mica, la grandesa de la Ment divina, siguem-ne dignes; restem a la muntanya de la Revelació. Siguem aquesta muntanya. Això farà pas, i tot el que sembla feixuc dins del nostre moviment, s’esvairà. Cada cop ens fem més conscients d’aquest estat natural de l’ésser. Assumiu tots els drets i les prerrogatives de la Ment divina. Penseu com un home, i sereu un home. Aquest home és el Crist guaridor. Aquest és l’objectiu del “JO SÓC.” “Sóc viu per sempre.” “Sigueu la llum del món.”

Quan vegeu entrar un home digueu, “Salve, Fill de Déu.” Tot allò que ens cal és el Fill de Déu, o la Ciència de l’Ésser. Tant és l’evidència que ens presenten els sentits, vegeu-hi el Fill de Déu. Sempre s’hi farà palès un ésser humà més bo.

L’únic home que hi ha, només pot actuar de manera justa i adient, i aquest és el tractament. No vegeu l’home mortal com un home que pot tenir mal de queixal ni cap altre mal. L’home no és material. La vostra vida és Déu. La feina de Déu és fer que visquin i visquin per sempre. Un fill és sempre al punt de la perfecció. No és una coseta que creix. És madur. Ja hi és.

Un infant no és un nadó que creix sota l’esguard de gent que tenen milers de creences humanes diferents. L’home existeix ara al punt de la perfecció. La materialitat és por.

Un tractament de la Ciència Cristiana, amb dues paraules, és Déu amb nosaltres; és la consciència que sojorna en Déu, que és Déu. La revelació de la Ciència Cristiana li féu discernir a la Sra. Eddy l’estat de la ment mortal; li feu capir que el rerafons de tota inharmonia és la creença constant i inacabable de mortalitat; que amb la mortalitat no hi ha pau per la raça; que la pau de la ment mortal no existeix. Va veure la Veritat divina i el menester humà; posà els éssers humans on realment eren; els hi ensenyà la Veritat en la mesura que la podien copsar, i després la manera de fer-la servir. Si no els hi hagués ensenyat com fer-la servir no hauria acomplert la seva missió.

Pel què fa a nosaltres, ens cal un modus operandi. Hem de tenir un sistema que ens faci servar la Veritat. L’hem d’afirmar com un tot, o copsar-la sense ni haver-la d’afirmar.

A mesura que capim la Veritat i ens la fem nostra, ve l’experiència simultània de negar l’error. No hi ha regles per aprendre la Veritat. N’hem de fer l’experiència. Hi ha d’haver un cert ordre: afirmar una cosa que és veritat, i negar-ne el contrari. Ni que sigui un mètode molt primari, hi hauríeu de passar per estar ben segurs de vosaltres mateixos; heu de fer-vos vostre un sentit de seguretat.

Tanmateix per fer un tractament de la Ciència Cristiana veritable, l’ésser humà que existeix en un estat de consciència relatiu, a més de ser bo de pensar la Veritat, i amb la mateixa lògica refusar l’error, ha de saber que no hi ha malaltia …. No n’hi ha prou de pensar la Veritat, cal saber que no hi ha malaltia, ni mal, ni opressió, ni ……

Fins ara hem pensat en Déu. Això ens consola molt, però el pensament real és quan pensem la Veritat que és Déu, quan només acceptem pensaments divins, i això és el Crist guaridor.

Feu el tractament amb una gran seguretat i un sentit de certesa absoluta, perquè ara ja no penseu en Déu, ara penseu la Veritat que és Déu. Aquesta és la consciència que assoliu quan us gireu d’esquena a la manera de pensar falsa. És la consciència del “Jo i el meu Pare som un;” “el meu Pare és més gran que jo.”

Un tractament és una revelació constant. No hi ha fòrmules. La Veritat que és Déu és una revelació constant. Primers passos: no hi ha malaltia; la malaltia no és substancial, no hi ha cap substància on la malaltia pugui manifestar-se. Al començament no podem pasar per alt els beneficis del mètode d’afirmar la Veritat i negar el poder i la realitat de l’error, pero l’objectiu és arribar al discerniment; i el discerniment guareix el cas.

Pot semblar que el pacient faci un procés de quimicalització, però ja està guarit. El pacient no es pot posar bé si no hi ha un procés de quimicalització; deixem-lo quimicalitzar, doncs. L’objectiu és el discerniment, però si cal un tractament detallat i sovintejat, feu-lo. Feu les afirmacions una darrera l’altra, i les negacions també.

La Ment, Infinita, Totpoderosa, sempre present, Divina, Consciència autoexistent; Veritat, Vida omnipresent, omniscient i omnipotent, Intel.ligència, Ésser, Principi, Amor, l’única Causa, l’única Presència o acció, tota l’acció, omniacció; la manifestació i l’aplicació de tota la Llei; l’únic Déu infinit, l’única Consciència; no hi ha ni un sol clam fals a tot l’univers de la Infinitat; no hi ha malaltia, ni causa pel reumatisme, ni patiment, no hi ha substància on pugui manifestar-se ni fer-se palesa; cap Ment on pogui originar-se, ni poder, ni acció, ni llei, ni lloc, ni espai on pugui manifestar-se; Ningú que hi pensi o que hi hagi pensat mai; res ni ningú on pugui manifestar-se. El reumatisme és una creença falsa, sense gens ni mica de veritat. El tractament hauria de ser d’aquesta mena.

De bracet del tractament, heu de ser conscients de la perfecció de Déu i de l’home. Heu de saber què és l’home. Si dieu que Déu és poder, l’home n’és l’evidència, evidència d’aquesta idea infinita, que és una amb el Principi. No té cap malaltia, mai. No sabria com emmmalaltir-se. No hi ha vida que pugui encomanar-se cap malaltia ni pot semblar que en manifesti. L’home està bé i no pas malalt, i aquest fet diví es fa palès amb el tractament, i mercès a aquest tractament i l’evidència que se’n deriva, és absolut i inquestionable.

Pràcticament, un tractament sempre comença amb l’afirmació de la Veritat; no podríeu negar l’error si no afirmeu la Veritat. L’obectiu és demostrar que només Déu és, i que l’error no existeix. No ho doneu per fet; hem d’argumentar-ho.

El practicant fa les seves afirmacions com si fos Déu. Quan us les haveu amb un cas, mentre el tracteu, n’heu de saber més que el pacient, per molt que hagi estudiat i per molt que en sàpiga.

Hem de saber amb tota seguretat que sabem què cal fer en tots els casos. De vegades hem de ser dràstics. Heu de trobar el camí, la revelació. Heu de girar-vos vers Déu, com us giraríeu vers el vostre amic més estimat. La Ment divina és tot el que hi ha, i és clar, “Jo” sé què haig de fer; feu-ho, doncs, ara.

Quan tracteu gent que fa molt de temps que reben ajut i no se’n surten, us les heu d’heure amb el cas d’una manera diferent. No hi ha cap regla per encarar els casos; només resteu ferms tocant a la naturalesa de l’Ésser, de Déu. El vostre sentit de la Ciència hauria de ser més alt que l’ètica de la professió mèdica. “La consciència afaiçona un cos més perfecte quan hem conquerit la fe en la matèria.” (CiS 425:23) Heu foragitat la por, i doncs, heu refinat el vostre sentit del cos, i el cos es fa més perfecte.

Examineu rigorosament l’home o a la dona. Peleu-los de viu en viu. De vegades heu de ser crus, sense miraments, però no és bo de ser-ne sempre. Heu d’agafar un pacient i ensenyar-li què es pensa que és. De vegades s’ha de fer. Ensenyeu-li què es pensa que és. Si vol deixar el tractament, que el deixi. El fet de discernir que l’home és el Fill de Déu, us fa bons per fer aquestes coses.

Hi ha tres coses que sempre s’han d’adreçar en un tractament de la Ciència Cristiana. A tots els tractaments de la Ciència Cristiana hi ha la certesa de la CAUSA, de la SUBSTÀNCIA i de la LLEI. I doncs, quan negueu un clam de malaltia, empreu o no paraules, sempre en negueu la causa, la substància o ésser, i la seva pretesa llei. Feu la vostra declaració de la perfecció de l’Ésser: un Déu perfecte, un Home perfecte, i totes les seves funcions perfectes.

Pel què fa a la por, no té cap efecte, no us pot fer cap mal, no té ni substància ni llei, i no genera cap càstig; i no hi ha cap possibilitat que la creença o influència de la por generi cap efecte ni cap càstig. Assegureu-vos de saber que la por que hi ha al voltant del cas no el pot efectar. Tant és la gent que la ment mortal digui que hi ha. El que SABEU neutralitza tots els clams de la por i de les seves preteses conseqüències. Si de la malaltia, de vegades només en sabeu el nom, no us les heu d’heure amb cap imatge mental. No hi ha cap lloc on les glàndules es puguin inflamar, ni cap llei que en recolzi la imflamació. És del tot falsa, i el nostre tractament és la llei que foragita la inflamació. De vegades feu el tractament audible. Si el pacient és un Científic Cristià, feu un tractament audible. Feu-los-hi fer el tractament.

Agafeu el tractament amb la convicció que Déu és amb nosaltres. I és el DÉU AMB NOSALTRES qui fa el tractament. La tasca és controlada absolutament per aquest Principi, i opera d’acord amb la Seva Llei immutable, i Jo ho SÉ; i SABER-HO fa operar la Ciència del Cristianisme, anul.lant la creença.

PEL QUÈ FA A AGAFAR CASOS DE MALALTIES: Si agafeu un cas, no l’agafeu experimentalment; no és un afer just. No li podeu prometre al pacient que el guarireu, però li podeu dir tot el que l’encoratgi. Assegureu-li que Déu protegeix i té cura de la Seva creació, i que Déu vol guarir-lo per mitjà del Crist. Pregareu tan bé com sapigueu, segons la veritable manera de la Ciència Cristiana. Feu, doncs, la vostra feina. PERÒ FEU LA VOSTRA FEINA AMB UNA CONFIANÇA MENTAL ABSOLUTA. No feu la vostra feina de la mateixa manera que parleu amb el vostre pacient. Hi parleu menats per la saviesa, per no desvetllar-li falses idees ni esperances, perquè potser, allò que cal és canviar tot un caràcter o una revolució vital. No doneu falses idees de la feina que cal fer; però agafeu el cas com si fos Déu que hagués baixat del cel. La Bíblia diu, el Qui ha ascendit és el mateix que ha davallat.

En aquest pas del sentit a l’Ànima, podríeu dir que Déu davalla del cel i guareix el cas d’acord amb la Ciència Cristiana, que és la Ment Infinita entesa.

Treieu el practicant del mig, i treieu el pacient del mig, i aleshores l’únic que heu de fer és veure la Veritat espargint l’error.

Quan us les haveu amb la mala pràctica, heu de tenir la convicció absoluta que allò que sabeu és més gran que la por. Que la por tingui la pretensió d’existir no és una excusa per la malaltia. Ni la por ni la malaltia poden produir una recaiguda.

Si hi ha un clam de ressentiment, sapigueu que no li pot fer res al vostre pacient. Esclafeu-ne el poder. Sapigueu que no pot fer res. Enfeinats amb el procés de saber-ho, el vostre pacient sobremuntarà el seu ressentiment. Si és un clam de la vella teologia, agafeu-lo, i sapigueu que no pot fer emmalaltir un home ni pot evitar que es posi bo a la Ciència Cristiana. No podeu sistematitzar la malaltia. La Sra. Eddy va dir als seus estudiants que no ho fessin mai. Sapigueu què és Déu, i què és l’home, tan bé i clar, que la pretensió de la malaltia es destapi a si mateixa.

Els éssers humans estan malalts per culpa d’alguna pretesa llei de la ment mortal. La Ciència Cristiana diu que la ment mortal no pot produir cap efecte, perquè no és causal. Ensenyeu-los-hi amb el vostre tractament que, allò que anomenem ràbia o ressentiment no els pot fer emmalaltir perquè DÉU ELS HA FET BONS. En reconeixeran la benaurança, i sobremuntaran el ressentiment, si encara no s’han posat del tot bé.

RATLLA DE DEMARCACIÓ ENTRE LA PRÀCTICA DE LA CIÈNCIA CRISTIANA I ALLÒ QUE EN PODEM DIR LA MALA PRÀCTICA: tant és el clam que sigui, encareu-lo. No en feu quelcom, i si algú està enrabiat, no li digueu que ha de de vèncer la ràbia abans de vèncer la malaltia. La seva malaltia és la ràbia. La ràbia no el pot fer emmalaltir. No admeteu el clam i després mireu de guarir-lo. El podeu dominar quan NO L’ADMETEU. Si dieu que la ràbia pot fer emmalaltir una persona sou a la banda de la mala pràctica.

Hi ha el clam que els homes i les dones fan massa o massa poc. El clam pel practicant o pel conferenciant és que té moltes coses per fer. De fet, només hi ha de respondre de manera adient. Negant-lo. I l’home de negocis que està molt enfeinat, fa moltes coses que no hauria de fer. A voltes totes aquestes coses només són supersticions, i a voltes, només són basarda. Harriman tenia una superstició: quan li arribava un paquet lligat amb un cordill, sempre el deslligava, no el tallava mai. Pura superstició.

Una persona hauria de tenir traça executiva, i si no en té, se l’hauria de fer seva amb la Ciència Cristiana.

No us canseu. Quan veieu que les coses arriben al punt que us cansen, agafeu un dia de festa, aneu a pagès i llegiu Ciència i Salut. Si teniu la sensació de cansament o que esteu massa enfeinats, no la deixeu anar a més. Encareu-la. Sapigueu que teniu el domini de Déu i no heu de fer res que us afeixugui. Veieu-ne el cantó pràctic, que no heu de fer res, humanament parlant, que us afeixugui. Si sou practicants, se us presentarà aquest clam, i el telèfon trucarà tota l’estona. Digueu al qui truca: “Pensa dos cops en Déu abans de trucar.” “Si em truques de nit et costarà tres dòlars.” Us quedareu bocabadats de com guareix el mal dels pacients.

Mireu que els pacients us paguin a mesura que tiren endavant. Que facin alguna cosa per vosaltres si no tenen diners.

Amb el tractament heu de conéixer la Ment divina. La Ment controla la situació. I canvia la condició. És el Crist que davalla a la carn, i allibera la consciència perquè pugui reflectir la Ciència.

La perfecció de l’home és la seguretat de l’home

Cada dia, fem primer la nostra feina, fer comunió amb Déu, no pas esmorzar. La vostra primera feina és fer comunió amb Déu. Déu està bé, és el sentit humà que va errat. No és pas l’error, ans la Veritat que us salvarà.

Fer una cosa bona de la manera adient és Principi. És perfecció. Si sou lectors, sapigueu que és el Principi qui fa la feina. Heu de maldar cada dia per veure què és l’acció justa. No us penseu que us les heu d’heure amb moltes coses. Reclameu la perfecció. Hi teniu tot el dret. Demaneu-la, i és vostra. És a tot arreu, a sobre i a sota i als costats. Bastiu una bona defensa. No admeteu que us les heu d’heure amb moltes coses. No us les heu d’heure amb res, només amb Déu. Les aparences ens suggereixen que hi ha quelcom més. La tafaneria, la xafarderia ordinària fa marejar. Encareu-la sabent que no existeix. La ment mortal ens diu que té presència i personalitat i que és xafardera. El remei és saber que no hi ha ment mortal. El vostre domini és veure-ho i destapar la pretensió. El domini és la llibertat perfecta de la Ment Infinita. No hi ha res que restrenyi el teu domini.

La llei és un manament de la Ment. “La pau de Déu que depassa tota comprensió.” Al reialme de la Ment hi trobem una seguretat tranquil.la. Déu és Principi, i l’home viu aquest Principi. El domini de l’home és conéixer Déu: La felicitat i la joia de la creació de Déu. Allò que li dóna domini a l’home és saber que no vol res. Déu ha fet tot allò que és bo, i l’home ho sap. Les coses dolentes, Déu no les ha fet, i l’home no en sap res. És la feina de l’home conéixer la creació de Déu. L’home ha de conéixer la llei divina de l’acció perfecta.

Déu no pot aturar-se mai de ser Ell mateix, ni d’expressar-se a Si mateix. L’home és la consciència que Déu té de Si mateix, el discerniment de la pau, de la salut, de la felicitat, de la joia, de la perfecció, de la santedat …

Els Científics Cristians no es cansarien mai, si pensessin. Pensem la Ment. Saber no és treballar (esgotar-se). Saber és joia, vida i pau. Aprengueu a viure la Ciència fins que el diví transformi l’humà. La Ciència Cristiana no comença amb els conceptes humans, ans amb la perfecció. Als tractaments, comenceu amb el Principi diví. Vivim el tractament. Un tractament és viure, i el practicant el viu sempre, i quan algú diu: “Estic malalt,” sapigueu que no hi ha res fora de la infinitat que pugui trasbalsar a ningú.

Un Creador que és perfecte, que coneix el seu univers, li forneix a la Seva Creació (la consciència que té de Si mateix) tot el bo i millor; un creador que és Veritat, Vida i Amor; un creador que no varia, ni canvia mai, ans és sempre un bon pastor, dolç, amorós, serva i beneeix la seva creació i la guarda sense que hi hagi la més mínima possibilitat que res fora de la Seva naturalesa la trasbalsi. Una creació on no hi ha ni tant sols una lleu suggestió de mal. Tot és la Ment i la Seva infinita manifestació. Un amb l’Ésser. Un amb la Llei. Un amb el pla. Un amb el propòsit. Un amb l’acció, la substància i la Ciència. Això és el que hem d’establir com el fonament del tractament de la Ciència Cristiana, i de tots els tractaments. Ni que no es digui sempre, el tactament comença amb aquesta certesa. Ve, de manera instintiva, com una revelació.

Déu diu, “La Meva creació és com el Meu propòsit i el Meu pla. La Meva creació va de bracet del Meu propòsit i el Meu pla.” I de la mateixa manera, el tractament ha d’establir la consciència divina i la llei divina. Hem d’aprendre’n amb la nostra pràctica. És la salvació del practicant. Qui en rep el bé més gran és el practicant. Establiu la individualitat de l’home. Si sembla que accepteu l’error, gireu-vos-en, comenceu bé i reconegueu la Veritat. Tingueu bona cura de no acceptar gens ni mica el pecat, la mancança o la misèria. Quan vegeu que el pany de la porta del pensament mortal gira, encareu el mesmerisme. És el magnetisme animal que, malgrat no ser cientific, vol agafar el lloc si no feu allò que cal i és adient. Estigueu sempre a l’aguait i no us deixeu engalipar. Quan establiu aquesta consciència, la unicitat de l’ésser, poseu el fonament del tractament, però no és tot el tractament. Si fos tan acomplert, que discernís l’ésser de l’home d’una manera prou clara, més enllà de qualsevol possibilitat d’excepció, aquest discerniment seria el guariment.

La Ciència Cristiana revela un procés d’argumentació. Podeu establir la llei divina amb arguments. Ben establert el procés, l’enteniment es desclourà més i més. Fins allà on arriba, la fe és una bona cosa. La Sra. Eddy diu que és una crisàlide (CiS 297:21) És una cosa que en precedeix una altra. Les coses li arriben al practicant mercès a la feina que fa. Al moment que la Ciència o fe veritable es faci clara, a la matèria li passarà quelcom.

El pacient hauria de descobrir alguna cosa de Déu. Deixeu el clam que us aclapara a les Meves mans. Trobeu alguna cosa de Déu. Tingueu ben present la perfecció de Déu, de l’home i de l’univers. La perfecció de la creació i de tot el que hi ha a la creació. No li manca res, ni li cal res a la joia de l’ésser veritable. Al vostre tractament empreu la joia i l’espontaneïtat. No heu de canviar res, tret de la creença, i la creença canvia de manera inevitable en discernir la Veritat.

De vegades direu, “la meva gran família.” És més difícil si us penseu que és difícil. La vostra llar és tan inharmònica com l’hi deixeu ser. “La dona tan tibada;” Hem de tractar la dona? No. Apreneu la veritat tocant a Déu i a l’home. “És el meu home, si fos diferent!” No és mai ni l’home, ni la dona, ni el fill, ni la filla. És l’error, i no el podeu encarar carregant-lo a l’esquena d’algú; els hi heu de treure de sobre.

Sigueu veritables prohibicionistes, i no permeteu que ningú us carregui cap falta, -ploreu, fins que aneu més beguts que de wisky. És més fina que el wisky, la falta, i no és bona per res. És la trompa més greu que hi ha, perquè amara no només el sistema físic, ans el moral. Estigue-ne A L’AGUAIT. No us faci basarda que algú se us posi a la boca; us les hi haureu com cal.

No us deixeu manipular; haveu-vos-les amb les coses; poseu el bé allà on humanament no n’hi ha. Sapigueu que l’home fa allò que és bo, sempre, en tota circumstància, i és sempre al bon lloc. Tot allò que voleu és just dins la vostra consciència.

La immaculada concepció és l’ascenció

Quan us ve a veure un pacient, del primer que us heu d’adonar és que no hi ha pacient, no hi ha cap malaltia per guarir. Tot el que se us presenta és una creença que ve a la vostra consciència per ser destruïda, tal com les temptacions van anar a trobar Jesús; dit altrament, la pràctica de la Ciència Cristiana és fer efectiva la vostra pròpia salvació. El guariment s’esdevé del tot a la ment del practicant. La Ciència Cristiana és el guaridor.

El discerniment clar i pur de la Veritat és el que guareix. És la Ment que fa el tractament; els pensaments o les idees que fan el tractament tenen el seu ésser en Déu. Si aquí hi ha quelcom erroni que se m’ha de revelar per guarir aquesta malaltia, ho sabré ara, sense haver-me d’esperar. Puix només hi ha una Ment, aquesta Ment destapa tot l’error. Només la creença crea efectes malignes. Cap idea pot admetre ni acceptar elements destructius.

Tota la tasca es fa just allà on penseu. No hi ha res que es projecti mai fora del vostre pensament, i maldar per fer-ho no seria la naturalesa de la Ciència Cristiana. La pràctica de la Ciència Cristiana és reflectir la Consciència Divina, i en la mesura que reclameu aquesta consciència, i vegeu que ha de ser la consciència de l’home, i us adoneu que tot fenòmen hi fa estada, sentiu que us cal desvetllar-vos a la imatge d’aquesta consciència; i sentiu que el vostre tractament té Poder i Domini, en la mesura que el vostre pensament s’enlaira fins a l’alçada d’aquesta Consciència, i declareu que és la vostra consciència. Us les haveu amb el problema des del punt de vista de l’Omnipotència.

No s’hi ha de deixar entrar res dolent al reialme on feu el tractament.

Vosaltres feu el tractament; sou vosaltres que penseu, però és el vostre ésser veritable, en la mesura que el tractament és Bo. El pretès clam no és a la meva consciència, és una cosa externa dient que és quelcom, però la tasca d’encarar-lo es fa dins la meva consciència.

COM DESENVOLUPAR LA PRÀCTICA: Adoneu-vos que no hi ha pràctica. La manera real de tenir una pràctica és saber realment, cada dia, a tota hora, que teniu temps de saber que no hi ha malaltia, que no hi ha cap home, ni cap dona, ni cap criatura que estigui malalta o es mori; que l’evidència de l’univers de Déu és l’única evidència que hi ha; que la Seva llei és sempre operativa. Si realment sabeu això, amb l’esperança que el regne de Déu es manifesti, tindreu una pràctica excel.lent i tot s’esdevindrà al moment just. Sapigueu que científicament no cal el guariment; sapigueu que és el Crist que fa el guariment. Voleu treballar, és clar, però també voleu el cel.

No carregueu els neulers a la gent que no poden trobar un practicant que els alleugi; això és un clam de l’error. Si una “resta” ve, encareu el clam de la pretensió que és “una resta.”

Quan guarim, la malaltia és només una suposició; és només una creença; de fet, no hi ha cap malaltia que s’hagi de guarir; us les haveu amb una creença; no hi ha res a part de Déu. El clam de la malaltia és de totes totes, una creença.

La matèria és una creença; la creença és no res; la ment mortal és no res; No hi ha ment mortal. La imatge de Déu és com Déu.

Qui rep el benefici és el qui guareix; el pacient és només la passera.

La Ment, Déu, Substància, Intel.ligència, Poder, Llei, Principi, és tot el pensament que hi ha, sempre un amb Déu.

Tot l’error que l’ésser humà manifesta no és res. Quan feu un tractament no baixeu al nivell de l’error i esbataneu l’aire; adoneu-vos del no res de l’error.

Demostrarem totes les coses de la vida, i guarirem el malalt, quan copsem la naturalesa de Déu i de l’home. Penseu què és Déu, ni que no poguem pensar exactament allò que Déu és. Déu no progressa. Si progresseu humanament, hi ha d’haver quelcom que ho justifiqui, i això vol dir que Déu és infinit; i això no ho sap ningú tret dels Científics Cristians. La llei de l’ésser és progrés. Planteu-vos sobre el fet, ferms, sense trontollar, que l’home real és perfecte. Als tractaments només us les heu d’heure amb l’home perfecte. (La rèplica del Sr. Kimball a la dona que li digué que no podia aguantar veure una certa persona entrar a la sala, fóu: “Li hauries de dir, ‘Salut, Fill de Déu’.”)

La nostra via és la de la Ciència, per malentesa que sigui; però cal coratge i paciència. Amb els pacients sigueu constants. Estudieu i se us farà clar i planer que un ésser humà bo i sa és el Fill de Déu fet visible.

Si tracteu un pacient i hi ha un metge al voltant, sapigueu que ni del metge ni del seu pensament en pot venir cap mal. Poseu-vos al cantó dret del metge, estimant.

No li digueu al pacient que està molt malalt. Estimeu-lo, ni que sigui una mica. I encara més, feu quelcom a nivell humà que l’ajudi.

Que ningú us faci descloure la boca per dir res dels vostres pacients: quants en teniu, quines malalties … No és la seva feina.

Als casos d’obstetrícia, per llei, hi ha d’haver un metge, i sempre és bo saber-ne alguna cosa del cas.

Si heu sentit que algú està malalt, hauríeu de saber que no hi ha ningú malalt, i saber la Veritat del cas. L’home real està bé, i ningú no pot tenir cap problema.

“Hem ascendit,” és una terme més acurat que “vèncer.” No hi ha conflicte, només domini. Treieu-vos el conflicte del cap; triomfeu més. Ens cal, i al món li cal una estabilitat calmada. Només les idees s’aguanten dretes i duren; a la història del món, tota la resta ha desaparegut. No correm ni ens afanyem. Tot allò que ha de ser vençut ens arriba sense que ho hàgim d’empaitar. Hem de romandre calmats i sense por, sabent que no hi ha res tret del fet etern de la Ment perfecta i infinita, que expressa idees perfectes i infinites. El progrés d’un Científic és un triomf continu, una ascenció contínua tota l’eternitat, un coneixement cada cop més pregon de Déu, el Bé.

No hem de córrer a trobar l’enemic, i només ens cal saber-ho, hem d’eliminar de la nostra creença conscient que hi hagi res que s’hagi d’encarar. Déu és Amor. No hi ha res que pugui destruir aquest fet.

A la cort judicial, l’evidència i la llei són diferents, però a la Ciència Cristiana són una sola cosa. Estem a punt de reconèixer el Principi, però dubtem a l’hora de reconèixer l’evidència. No n’hi ha prou de conèixer el Principi, heu de saber també que el Principi no pot fer altra cosa que establir-se a Si mateix, l’evidència. Gaudiu de la prova de l’evidència, en la mesura que us adoneu de la inseparabilitat de Déu i de la Seva Idea. Saber que no hi ha separació entre el Principi i la Seva Idea forneix l’evidència. No n’hi ha prou de dir que el pacient ha estat guarit espiritualment, ni que es mori, o el clam no es doblegui; l’evidència ha de ser clara. Si el clam és corporal, l’evidència s’ha de veure a nivell corporal … Veuran l’evidència; els qui no són Científics Cristians han de veure l’evidència, de manera que puguin dir en veure-la, “Està bé.” “I veuran venir el fill de l’home,”… etc.

Veuran l’evidència o la demostració ni que els hi sembli misteriosa i no l’entenguin; tot i així la veuran.

Quan feu un tractament, doneu Déu. La Veritat i la Saviesa haurien de ser la característica de tots els estudiants. Sigueu savis com Salomó. La Saviesa no és cantelluda. Hi teniu el dret; és vostra; feu-vos entenedors quan parleu. Penseu sempre avant, però no en parleu, i no ensenyeu gaire amb paraules. El vostre objectiu és ser Científics. Demostreu la Saviesa.

Sapigueu que podeu guarir el què sigui. Haveu-vos-les-hi amb la certesa que Déu és amb vosaltres. Actueu d’acord amb la llei immutable. Si agafeu un cas, no l’agafeu mai experimentalment. Assegureu-li al pacient que la Veritat i la pregària són efectives; aleshores feu la vostra tasca, i feu-la refiant-vos-en del tot, com si Déu hagués davallat del cel; i Déu ha baixat i guarirà. La Seva presència guarirà. Feu el tractament com si fóssiu la Ment. La Veritat espargeix l’error.

Estimeu Déu demostrant Déu.

No li demaneu a la Ment divina que us ajudi; sapigueu només que és la mateixa presència de Déu; no feu cap apel.lació, no supliqueu. SAPIGUEU.

Apel.lar és la darrera posició del diable.

La presència de la Ment divina és la demostració dels fets omnipresents. A mesura que les idees revelen la Ment divina la creença de la separació s’esmicola. Quan les idees esdevenen reals, són la presència mateixa de Déu.

El desig és pregària, però un Científic Cristià no s’hi pot aturar. El Científic és possessió, i la seva pregària ha depassat el desig.

L’originalitat i la versatilitat, expressades infinitament, vol dir que expressareu per sempre les noves idees il.limitades, que s’eixamplen sempre per revelar tots els fets de la Ment, que s’entenen de manera clara i plena, espontàniament, sense esforç, amb una llibertat perfecta, claredat, i creixement mental sense restriccions, per sempre més i més.

Sigueu generosos i reconeixeu el bé que fan fins i tot els éssers humans. Mireu de donar-los-hi una bona base, però no us barregeu amb els seu maldar per fer el bé.

Els pecats cardinals són: la por, l’enveja, l’odi, la ràbia, la malícia, la revenja i la gelosia. Manifesten la ment mortal i maten. Val més estar entrampat amb el vici que no pas patir cap d’aquests pecats.

Haveu-vos-les amb el pecat, i gairebé tot el que va de bracet del vici quedarà sotmés. La naturalesa del vici és mesmèrica, com la malaltia, i normalment vol donar-se. La ment mortal és sempre la culpable; mai l’home.

Allò que sembla la matèria es dóna a la comprensió. Adoneu-vos de l’absoluta irrealitat del vostre pacient, això és el guariment. L’home real es manifestarà amb creences més bones.

La gran cosa és la Veritat que sabeu

Si el pacient atabala el practicant amb aquest mena d’afirmacions “no em trobo més bé,” o si arriba la suggestió, “Bé, he tractat aquest pacient molt de temps i no sembla que estigui més bé,” o si hi ha fluctuacions o ajornament del guariment, s’han d’encarar com si fossin part de la malaltia. Són el clam. D’alguna manera són part del pacient, i d’alguna manera es barregen amb el cas; quan el practicant es pensa que d’alguna manera és culpa seva, aquest pensament no li deixa guarir el clam.

Haveu-vos-les amb la suggestió, “No puc treballar,” o, “Sembla que no me’n surto.” La manera d’encarar-la és dir, “No és pas així,” i una bona manera d’heure-us-les-hi és tornar-s’hi i dir-li a la ment mortal, “Si, sembla que no te’n surts de fer la feina, i ho semblarà sempre, perquè una ment que no existeix no pot fer cap feina.”

A voltes hi ha gent que vénen i diuen que han caigut de la gràcia, que no llegeixen i que no treballen com haurien de treballar, i aleshores s’aneguen de llàgrimes i se’n penedeixen. Bé, tot això està bé; és bo que se’n penedeixin, però Per què ens allunyem del camí estret si sabem a cada moment que depèn de nosaltres el nedar i no deixar-nos arrossegar? Amb això no vull dir que hàgim de treballar a tota hora amb les dents serrades, de cap manera. Vull dir que el clar i dolç reconeixement de la Presència Divina sigui tan certa, que no en tinguem cap mena de dubte.

No caigueu de la gràcia, però si en caieu, i si teniu aquesta sensació que no heu estat tan fidels com hauríeu de ser, negueu-ho, i no us ho torneu a creure mai més. Hi ha gent, també, al nostre moviment, i bona gent, que han d’assolir més fortalesa i més caràcter. La predisposició a la ganduleria mental és normal, sobretot si la persona té més de seixanta anys, i cal desvetllar-la perquè s’adoni que l’única Ment és Déu. Assolit aquest desvetllament, pensarà tan bé quan tingui noranta-cinc anys com quan en tenia quaranta, i segurament, molt més bé, i tot.

No és estrany que pacients, estudiants de la Ciència Cristiana, hagin gaudit de prou tractament per ser guarits cent cops, i tanmateix costa molt que diguin, “Estic guarit!” fins i tot quan les evidències ho confirmen, i només queda una mica de por, o molta, segons el cas. Però costa fer-los posar drets, que agafin el seu lloc, i diguin, “Estic guarit!” I tanmateix hi ha centenars de casos que es farien ben palesos si la gent digués, “Estic guarit!” i s’hi arrapessin amb ungles i dents. La tendència mesmèrica de les creences humanes, la llàstima per un mateix, l’autocondemna, o el que sigui que els faci centrar massa en ells mateixos, posa pals a les rodes d’aquesta declaració científica i fonamental. Cal que hi rumiem.

Fent la tasca de la Ciència Cristiana cal pensar en moltes altres coses. Els estudiants sovint xerren massa. Diuen massa coses i en demostren poques. La Ciència de l’Ésser és sempre una qüestió de demostració. Enunciar la Ciència hauria d’anar de bracet d’alguna mesura de demostració, d’alguna evidència real, manifestada.

No és bo, és clar, demanar a un pacient que faci una declaració que no és veritat, i jo no empenyeria cap pacient a declarar que està guarit si no n’està. El que vull dir és que s’ha d’ajudar al pacient a copsar i a reconèixer el benefici que ja ha rebut, insistint-hi, plantant-s’hi sense perdre’l de vista ni desviar-se’n. Això seria una demostració de caràcter per part dels pacients, i dels mateixos Científics Cristians.

El fet, és que la Ciència Cristiana és purament una Ciència moral. Guarir la malaltia n’és una part, però guarir el caràcter és molt més essencial; i us ho dic amb franquesa, i aquesta afirmació també va per mi, no n’hi ha cap, de tots nosaltres, a qui no li calgui reformar-se. A les nostres vides hi trobem diàriament petites febleses, el pensament que es dóna a allò que no és veritat; fem faltes; tota la nostra existència humana es decanta vers aquestes creences. Cada dia diem mentides, pensem mentides, vivim mentides. Quan ens hi deixem arrossegar, inevitablement, no és fàcil de tenir el pensament científic al cap. Hi ha una tendència a contemporitzar, a fer compromisos amb les creences humanes, una necessitat constant de dir coses que no són veritat, i milers d’experiencies d’aquesta mena. La manca de vetlla i de pregària fa fora del caràcter l’element que s’avé amb el Principi diví; fa fora la fortalesa i la claredat, fa fora aquest fil de pensament recte que no va ni cap a l’esquerra ni cap a la dreta, i no és mai ni una mica deshonest, ans actua i parla d’acord amb el Principi.

Per fer la nostra feina ben feta, hem d’emprar un bon judici, un judici extraordinariament bo; i una característica del Científic Cristià que realment treballa bé, és un judici cada dia més bo i una saviesa humana que va a més sense aturador. Té una idea esmolada, clara, ben definida d’allò que cal fer o dir. Pensa, actua i parla, en gran mesura, d’acord amb el Principi, perquè el nostre objectiu constant és demostrar una mesura més gran de perfecció. No diu, doncs, coses que la gent normal no pugui entendre. No és assenyat que els Científics Cristians parlin de metafísica als espais públics; no és savi parlar de la Ciència Cristiana i del guariment de malalties davant de gent que no sap res de la Ciència Cristiana, perquè això crea resistència i fa que la gent no s’hi atansi.

D’una manera senzilla, dolça i amorosa, a la gent se’ls hi poden dir coses de la Ciència Cristiana que els ajudin.

Si, en canvi se’ls hi expliquen les experiències personals del practicant, els trencacolls que ha patit, els meravellosos casos que ha guarit, l’oïent no aprèn res de Déu, i si és un novell a la Ciència Cristiana comença malament. Us exhorto a vetllar constantment la vostra actitud i a demostrar saviesa, perquè sense saviesa no hi ha gaire Amor. Sense saviesa l’Amor degenera i esdevé sentimentalisme, dolcesa i afecte humans. Això és valuós d’alguna manera, però quan us hi agafeu, és una corda de sorra. L’afecte humà no pot aguantar les tensions, si no va de bracet de l’Amor diví.

Quan tracteu la gent, no els hi poseu al cap pensaments que els facin anar avall enlloc d’amunt. Hi ha enunciats metafísics que són veritat a nivell absolut, però si es donen a un pacient que no hi està a punt, molt probablement li aniran malament. Per exemple afirmacions pel què fa a la llibertat humana absoluta i a l’acció humana absoluta. No hauríem de donar gaire carn als nadons; i d’altra banda, no doneu llet, als qui haurien de menjar carn. Hi ha molts Científics que encara nodreixen amb llet, i llet no gaire poderosa. Un Científic Cristià sempre ha de créixer en saviesa. Se n’hi demana molta, de saviesa.

I una altra cosa: quan ajudeu a la gent a començar, no els hi poseu al cap la idea que sempre han de batallar. Ja n’hem tingut prou de batallar a la creença humana perquè ara portem aquesta idea a la Ciència Cristiana. La Ciència Cristiana no és una lluita, i al moment que una persona esdevé un Científic Cristià, aquest batallar s’hauria d’acabar. De vegades la gent no saben acabar el batallar; sovint es pensen que no són científics si no s’ho passen malament. Hi ha la creença general que hem de patir atacs d’alguna mena, i sovint, si dieu que sou feliços, algú pensarà, “Bé, no en seràs gaire temps,” o bé sentireu al seu pensament la profecia que el magnetisme animal us atraparà, si dieu que sou feliços.

No tingueu por; no tingueu por de dir , “Sóc feliç,” i digue-ho com si ho digués el Crist, i el Crist servarà aquesta felicitat. I no us penseu que sou més bons perquè patiu. Que patiu no vol dir que sigueu bons. Val més ser bo i passar-s’ho bé, que no pas ser bo i patir. Feu-vos vostre el domini de Déu i no pas la lluita d’una comprensió limitada. Que el vostre pensament assumeixi de cop el caràcter de la Ciència; no lluiteu per assolir-lo. Sigueu aquest caràcter; és tan senzill!, i molt més efectiu.

Veieu, arribem fent servir un mètode, i a la Ciència encara fem servir mètodes, més bons, això sí, per anar endavant i enlaire, però si treballeu espontàniament us adonareu que Déu no és un mètode. Si del vostre mètode en feu un déu, us trobareu limitats dins d’una rutina d’afirmacions i negacions, i l’ascenció que fa la demostració, potser no s’arribarà a experimentar mai.

Quan expliqueu al qui us pregunta, no aneu més enllà del què pot capir. Aneu-lo a trobar allà on ell pensa, no pas allà on vosaltres penseu. Feu memòria que molts arribeu a la Ciència i al nivell d’enteniment que ara en teniu amb anys d’estudi, i a voltes, de lluita, i de patiment, perquè no en sabíeu més; i heu arribat on sou; i teniu al davant una persona que comença i encara no ha arribat tan lluny, i doncs, no comenceu al punt que ja heu assolit. Digueu allò que hàgiu de dir ben clar. Si és ben clar, ho entendrà.

Si és veritat, podeu dir el què vulgueu de Déu; i si ho dieu prou clar no tingueu por de no ser entesos; tothom que enceta el camí de la Ciència Cristiana, abans de capir res més, ha de capir primer què és Déu. De vegades doneu per fet que l’oïdor creu en Déu, i a voltes, hi creu; i això pot ser un desastre perquè allò que creu de Déu, no li deixa capir Déu.

Allò que li heu de fer veure és que pot conèixer Déu de manera adient, i heu de trobar la manera de fer-li arribar aquest coneixement de Déu. Això els hi cal a molts pacients, però en lloc de voler capir Déu, seuen i pregunten sense aturador; no se n’hauria de contestar cap d’aquestes preguntes, perquè només són filosòfiques, i al seu nivell d’enteniment, no s’haurien ni de fer.

Vull parlar també de la tendència que té la gent de dir, “Fa deu anys vaig ser guarit, però el problema torna a treure el cap.” Allò que treu el cap no és el vell problema. No us les hagueu amb res, tret de la suggestió, i refuseu que us facin passar per tòfols. El pacient pateix la suggestió que una vella creença torna a treure el cap, i només hi ha la suggestió que torna, no hi ha cap vella creença que torni. És imposssible que una vella creença torni. Si fóu guarida per la Ciència Cristiana, la creença ja no hi és. Però si abaixem les defenses, o acceptem alguna suggestió de la matèria mèdica, quedem sota el control de la llei de la ment mortal, anomenada matèria mèdica.

Avui, no hi ha res que hàgim d’encarar d’una manera més rigorosa que la creença de la matèria mèdica. D’alguna manera la professió mèdica ha esdevingut el lloc on s’hi despleguen les suggestions hipnòtiques. De fet, molts consagren les seves vides a estudiar aquestes suggestions. Fan declaracions, i la majòria de la gent, pensant-se que s’ha d’acceptar tot el que diuen els metges, admeten aquestes declaracions de la felicitat i la salut de la humanitat. Aquestes afirmacions dels metges tocant a la salut, a les recaigudes, …, esdevenen, doncs, els parer humà general, i són creences molt mesmèriques. Us les heu d’heure amb aquestes suggestions pel pacient. Heu de saber quin és el clam de la professió mèdica que escampa la crença que ningú pot viure si no és sota les seves afirmacions, dites lleis. Quan esmicoleu aquesta creença, veieu que un pacient que no s’acabava de guarir, de cop, es troba bé.

Ja és hora que els Científics Cristians s’alliberin d’aquesta mena de raonament. Si heu tingut cap lligam amb aquesta creença, si sou infermeres o metges, heu de fer el que calgui per alliberar-vos-en, i que us arribi a fastiguejar fer aquesta mena de diagnòstics. Jo exhortaria tothom que ve a la Ciència Cristiana que fes el mateix, que cremés tots els ponts darrera seu, tots.

Els Científics han de tenir un nou cel i una nova terra, perquè la Ciència Cristiana és una manera diferent de guarir. Heu entrat dins d’una tasca completament diferent; no hi podeu portar les coses velles, i arrossegar-les-hi un any rera l’altre, altrament les vostres demostracions s’ajornaran, i viureu a l’infern i no al cel, perquè és així com va, i us aconsello, que havent-vos plantat a la Ciència Cristiana, us hi planteu del tot.

D’altra banda, tal com he dit abans, hi ha un fotimer de coses que, hom es pensa que són part de la creença de la matèria mèdica, que són humanes i prou, com ara: tractar el pacient bé, tenir-ne bona cura, nodrir-lo bé. Més que res, no us passi pel cap d’agafar un pacient que és la llit, i que segons la creença està molt malalt, i donar-li el mateix menjar que a la resta de la família. No els hi doneu als malalts que fan llit, vedella i cols. Doneu-los-hi allò que li aniria bé a un malalt, i mireu que la família arribi a tenir una visió sana i sensible d’allò que li cal a una persona que es creu que està malalta. És l’Amor diví que el fa bo per menjar un brou de pollastre en lloc de vedella i col. Us ho dic, és l’Amor diví, i és tal com va, l’Amor executa les seves meravelles de maneres extraordinàries. I altra volta, és la vostra obligació i el vostre privilegi servar una condició que ha anat a bé. Si ahir us trobàveu malament, i avui us trobeu més bé, el trobar-se bé d’avui no pot minvar, i hauríeu de fer-ne una llei.

Si heu assolit una certa mesura de guariment entenent la Ciència, és l’hora de demostrar que aquest Déu que us ha guarit fins aquest punt, us hi serva fins que no assoliu un grau de salut més refinada. No podeu tornar enrera vers la vall d’on n’heu sortit tot maldant; n’heu marxat i heu arribat al punt on sou, i n’heu de romandre fora. És una qüestió de saber, no pas de creure. Si sabeu que Déu és, no heu de tenir cap dubte de poder pujar cada graó i quedar-vos-hi el temps que us calgui, i servar el bé que heu guanyat, i així és amb tot el que és vostre, no només amb la salut.

Cal dir alguna cosa tocant a la situació general del món i de la pau. Si un pensament us ve al cap, heu de saber si penseu de manera adient o si penseu malament. El vostre pensament o bé, es bo, o bé, éstà confós. Si penseu en la situació d’aquest país, per exemple, o bé l’accepteu tal com la presenta la ment mortal, o bé sabeu que Déu regna, malgrat les evidències que diuen altrament. És fàcil adonar-se que d’acord amb les evidències dels sentits, la situació és molt incerta. No cal dir res a ningú, però tothom podria profetizar moltes coses que és probable que passin, i passaran si no hi posem aturador.

Hi ha teories extraordinàries (…). Diuen que pot passar de tot, i és essencial que estiguem desvetllats a tota hora; quan veiem que es manifesten, no les podem deixar passar ni quedar. Jesús ens demanà que en tinguéssim cura de manera científica. Va dir, “Quan aquestes coses passin, mireu enlaire.” Va dir de manera clara que els qui saben què és el Cristianisme no han d’acceptar aquesta evidència, i han de mirar enlaire i lluny de l’aparença, i contemplar els fets que són reals.

La Sra. Eddy diu, “els Científics Cristians controlaran el crim,” i la pregunta és, “el controlen?” N’hi ha que sí. Just aquí en aquesta ciutat, fa poc s’hi va fer feina, i s’espargí una condició alarmant. I doncs, per què no ens adonem d’aquestes condicions perilloses que sembla que es dibuixen a l’horitzó del món, i sobretot del nostre país?

La majoria de nosaltres hauríem de respectar aquest país, sospesar-ne el sentit, servar el seus ideals, per poder-ne foragitar aquestes idees fantàstiques. De fet, l’únic treballador que hi ha és un amb Déu, un amb el Déu que fa el treballador. No vull dir amb això el que cava la terra, o despatxa a la botiga. Vull dir que a la feina no hi ha res real, tret d’allò que és noble i bo i lucratiu pel qui fa la feina.

No hi ha capital que estigui separat del Principi Diví, l’Amor. No hi ha un capitalista que estigui enfeinat a fer beneficis, o un capitalista que estigui enfeinat a passar davant d’un altre. Tot això són creences de la ment mortal, i si us hi encareu capint que són creences i no persones, heu entés de què parlem; i si us adoneu que és la ment mortal la que expressa sempre descontentament i cobdícia, la ment mortal la que actua allà on sembla que hi hagi homes, us les hi haureu de manera adient. Us les hi podeu heure a qualsevol moment si li carregueu el feix a la ment mortal. I no podeu, si us les hi haveu com si fos un home; però si l’encareu com la ment mortal, haveu-vos-les-hi com una creença genèrica.

Podeu pensar en la nació, en el perill que l’encara. Podeu pensar en els treballadors i el capital, i què en fareu del perill, depèn de vosaltres. Podeu sospesar el perill tocant a la relació entre treballadors i capital, i podeu saber que la seva relació és al Principi, Déu; podeu saber que no hi ha cap ment mortal que destorbi aquesta relació harmoniosa.

L’únic home que hi ha a l’univers estima el seu germà com a si mateix, i això vol dir el capitalista i el treballador, i la gent que hi ha entremig; són un perquè són els fills de Déu; i quan això s’entèn, la basarda es fon, i els perills que amenacen el govern no poden materialitzar-se, si no és per beneir la humanitat. Els únics canvis que es poden esdevenir, s’esdevindran per obra i gràcia del Principi diví, i si s’esdevenen, beneiran la humanitat a cada moment del seu desenvolupament; i el procés no podrà destorbar l’home, ni el podrà fer servir per manifestar destrucció, assassinats ni cap condició infeliç.

És la nostra tasca i és part nostra. Us heu carregat a sobre una tasca immensa fent-vos Científics Cristians. Virtualment us heu agafat de bracet de Déu. Li dieu, “Sóc amb Tu per sempre més; sóc amb Tu, sóc el teu fill; et prometo fidelitat; et dóno tota la intel.ligència que Tu m’has donat; reconec que tot el poder que puc expressar és Teu; et lloo amb tota la glòria que puc expressar; poso el meu país i el seu govern a les Teves mans; elimina’n la cobdícia i l’egoisme i tots els elements que són viciosos i febles; jo hi estableixo i hi servo, amb el poder i la presència de Déu, el govern real del Principi diví, el govern diví.”

Els Científics Cristians poden fer aquestes coses. Els seus pensaments no són els pensaments de la ment mortal. Els seus pensaments són el Principi diví, els seus pensaments són el Crist, i el Crist ha vingut al món, no només a salvar-nos a tu i a mi individualment, ans a salvar-nos col.lectivament; ha vingut no només a ensenyar-nos com fer les nostres tasques diàries, no només a beneir de manera limitada, ans a beneir-nos de manera infinita. El nostre govern és part de la nostra consciència, i redimint la nostra consciència, salvarem el nostre govern. El Principi diví establí el nostre govern, i el nostre govern té el seu ésser en un pensament de llibertat humana, que és des d’abans de despuntar al pensament humà.

Quan aquest país arriba al moment de la prova, allò que compta no és qui hi ha a Washington, ans què és just.

Que no us marxi del cap que, després d’haver passat totes aquestes coses, i després d’haver posat a prova aquest país amb una guerra civil que fóu terrible d’aguantar, i quan semblava que podia viure d’acord amb els ideals que el van fundar, aleshores s’esdevingué el descobriment de la Sra. Eddy; no va, simplement, passar. És com si Déu hagués dit, “És així com hauria de ser.” Fóu tan diví com el naixement de Jesús; i és així com va passar, que a l’hora dessignada, el Crist impersonal va aparèixer, i vingué on podia venir.

St. Pau digué, “Esau va vendre el seu dret de primogènit per un plat de llenties; i ni que el cerqués plorant, no el va poder trobar.” Penediment a la matèria; el cercà plorant; un mal pas. Quan us plantegeu de fer un pas que pot ser erroni, no el feu. No hem de fer cap pas a corre cuita. Espereu en Déu, i no n’espereu res dels parers humans. La demostració és una cosa que s’espera.

Som practicants de la Ciència Cristiana que salvem el món. No en dubteu. O ho feu o no ho feu; i si salveu el món, guarireu els vostres casos i els guarireu meravellosament, i us quedareu astorats de veure sovint que els vostres pacients es posen bé només amb una paraula o amb un moment de tractament, i això és perquè la vostra consciència ja no és limitada. Ha esdevingut digne de la Ciència Cristiana; ha entrat al reialme de l’infinit; reflecteix la grandesa i el domini de l’Ànima; té un propòsit pur, una acció poderosa, uns resultats irresistibles. Això no es pot fer de cap altra manera que no sigui amb el Principi diví, i el Principi diví no és un parer aquí i un parer allà; per què? La pràctica de la Ciència Cristiana no és d’aquesta mena.

La Ciència genera creences humanes més bones: molta gent ve perquè el guareixin de mal d’estómac, i l’únic que haurien de fer és mastegar més bé.

Mengeu bé, dormiu bé, i feu-ho tot bé. Mengeu amb calma. No menjareu tant.

No segueu setze hores a la vostra oficina fent tractaments; aneu a caminar. No podeu declarar tota l’estona l’activitat de Déu, i no demostrar-la. CAMINEU; sense la demostració, quin bé fa la teoria? Haveu-vos-les amb la creença del no poder saber què fer.

Si heu de fer exercici per demostrar que sou actius, feu-ne. No atipeu mai el vostre desig de menjar, senzillament sadolleu la gana.

Hi ha gent que, molsuts, estan bé. Però temptats per la creença que hi ha carn sobrera, sapigueu que al cos infinit de la Ment divina, no hi sobra mai res; la llei del cos diví és la simetria, la pefecció, la bellesa, la normalitat.

Si algú vol engreixar-se adoneu-vos que els fets de l’Ésser són normals. Us les haveu amb una creença d’eliminació imperfecta (el vostre pacient es pensa que elimina massa, i no és cert)

La llei de Déu és l’eliminació perfecta

La creença que una malaltia “ha de fer la seva via” s’ha dencarar i dominar. Haveu-vos-les amb l’astorament, la tafaneria, el parer general al cas del clam de la verola. Si la febre puja, i hi ha coïssor, que aquesta imatge no entri a la vostra consciència. Si es presenta una imatge de malaltia, encareu-la com magnetisme animal, i haveu-vos-la-hi com una pretensió, una suggestió. Si la imatge ve un cop i un altre heu de saber que això no pot posar pals a les rodes del guariment. Val més, és clar, desempallegar-se d’aquesta mena de consciència, però si ve, sapigueu que no té cap poder sobre el vostre tractament. “Que no us facin por els estralls,” (Prov 3:25) Una creença que engendra un altra creença és un dels clams predilectes de la ment mortal: la creença que l’agror genera reumatisme, que els mals de caps vénen del mal pair … etc.

Estar amoïnat no té conseqüències. És un procés que sembla que tingui efectes retroactius, però no hi ha ni causa ni efecte; i doncs, no hi ha cap problema. Molts Científics Cristians diuen que pateixen per culpa de les seves creences, però això només és donar poder a la creença perquè els faci patir; aquesta creença agafa el lloc de la malaltia.

Mica en mica mineu una creença falsa quan tracteu gent d’altres denominacions. Digueu-li sempre al vostre pacient, des d’un bon començament, alguna cosa encoratjadora. Teniu la tendència de xerrar massa.

Si us assetja la suggestió de la mort, hauríeu de dir, “De moment, volem viure.” Practiqueu allò que sabeu, i espereu que se us reveli allò que no sabeu. Això és una cosa que de ben segur podeu dir als qui se senten atrets per la Ciència, però que són crítics o tenen dubtes.

Molta tasca feta pels Científics Cristians no és bona; és un esforç
cerebral, i un maldar continu per tenir Déu al cap. Això esgota molt de pressa. No podeu tenir al cap els pensaments que són realment un tractament de la Ciència Cristiana; són infinits, però han de ser tan reals per vosaltres, com si n’haguéssiu estat els autors.

Tota la Ment que hi ha és Consciència natural i ja està concentrada. Tingueu ben presents els fets de la Ment. Sigueu feliços i actueu normalment quan sembli que els fets negatius són la vostra realitat. Els fets divins són l’única presència; Déu és amb vosaltres.

Quan feu el tractament no assumiu que heu fet quelcom que no heu fet; abasteu tot el territori.

No heu de vèncer la por; no us pot fer res, i tant és si esteu esfereïts. Feu les declaracions que són la Veritat operativa, això fet, la responsabilitat ja no és vostra. Heu de refiar-vos més de la Veritat; us en sortireu quan la por no us esfereïxi tant.

Quan hàgiu fet el vostre tractament, resteu dins la gran pau. “Enrecordeu-vos del Sàbat i que sigui sagrat.” El Sàbat o el setè dia vol dir la plenitud del tractament, i va de bracet del primer, que Déu és el Tot.

La llei de la Ment és una llei contra la substància ofensiva o lassada o els teixits sobresaturats. La manera més adient d’heure-se-les amb aquests clams és afirmar que l’Infinit no en sap res de l’eliminació, i que no li cal.

La idea espiritual és la Ment que hi sent, la Ment que hi veu, la Ment que té sensacions; i no hi ha cap altra idea que hi pugui posar cullerada. Les idees treballen recíprocament perquè treballen a la Ment. Però a la pretesa ment mortal, el clam és que les facultats es fan mal l’una a l’altra. El clam de problemes d’ossos és al rerafons de la ment mortal, i el guarireu en un tres i no res. Quan agafeu un cas, agafeu-lo amb la certesa que el podeu guarir. És l’única manera de no fer nosa. No és el practicant qui guareix, és el Crist diví.

Un dels errors més grans que fan els Científics Cristians és pensar que un cas va a bé quan va malament. Allò que sabeu té cura d’aquest cas. Sapigueu que no podeu ser conscients ni inconscients de cap por. Tingueu-ne cura. Sapigueu que la por és impossible. Poseu-vos al lloc de Déu. Allò que sabeu és tota la ment que el pacient pot tenir quan ja heu fet el tractament. El practicant en pot abusar si no treballa bé. La ratlla de demarcació aquí és molt fina. Podeu desempallegar-vos de la por. Allò que sabeu actuarà exactament com Déu; té el mateix poder. Allò que sabeu és la cosa més gran que hi ha al món. De vegades és bo d’anar a casa del pacient; hi podeu trobar alguna cosa que es vulgui amagar, i heu de fer servir la vostra capacitat de judici.

Quan agafeu un cas digueu, “En tinc el control.” “Has de fer el què et dic.” De vegades heu de desvetllar un pacient. Doneu-li les vostres directrius pel què fa al menjar, a la neteja, a endreçar … com ho faria un metge; la primera cosa és anar net i endreçat.

Poseu el clam de la malaltia al reialme del no res, de la irrealitat; hom no pot guarir si el fa real. La matèria no té cap realitat.

Us demano que treballeu amb la Ciència Cristiana, no pas a la perifèria de la Ciència Cristiana.

El tractament mental no és Ciència Cristiana. El tractament metafísic pur i real és Ciència Cristiana. Que el tractament, tot allò que dieu i penseu tocant a la Veritat de l’Home, de la Llei, de Déu, de l’harmonia, del Déu perfecte i de l’Home perfecte, de la llei immutable de la unitat, quedi ben arrodonit.

Detecteu l’error, el mal de cap; argumenteu que l’home és idea espiritual. Les artèries, els nervis, el cervell, són idees infinites dins la Ment Infinita, cada una perfecta, per sempre, i res fora de la Ment divina les pot tocar ni influir. Tant és els efectes aparents que el mal pair, o la mala circulació o els nervis et presentin, hem de començar sempre per la perfecció.

Febre tifòidea: Discerniu Déu, l’Home perfecte, i que la Vida és Déu. No hi ha ni gèrmens ni bactèries que puguin destruir; un gèrmen és el clam que hi pot haver alguna cosa que destrueixi la vida; és una falsa creença; ni el gèrmen ni la bactèria no han existit mai; l’únic que existeix és Déu, que és l’única Vida. L’univers de Déu és espiritual; no n’hem de fer quelcom de la matèria; és no res; tot el que no és com Déu és una mentida.

Déu és Vida, Principi, Vida perfecta, immortal, eterna; no hi ha res que pugui matar; no hi ha gèrmens … etc. Tot és un error, i heu d’encarar i heure-us-les amb l’error.

Els budells de l’home són una idea infinita, i no es pot destruir. La feina del vostre tractament és saber que té domini.

El germen no fa res; tot és només una teoria, i el vostre tractament anorrea aquesta llei. Els gèrmens no poden existir, i puix el vostre tractament és domini, és domini també pel pacient. El pacient és una creença de malaltia. No heu de saber que hi ha un pacient; traieu-vos del cap el pacient; no hi ha ningú malalt.

Si es presenta més d’una cosa, haveu-vos-les amb cada clam de manera específica, reumatisme, febre…

Si el vostre pacient és molt emocional o té temperament, encareu-lo. Haveu-vos-les amb cada individu que s’emmotlli a la creença general. De vegades heu de desvetllar el vostre pacient.

La Ciència guareix més bé que no guaria abans, immesurablement més bé, i guareix més de pressa. “Que no guareix tan de pressa,” és una pretensió, una suggestió. Aquest argument fins i tot assetjarà els mateixos Científics Cristians. En faran l’experiència i, potser, esdevindran una mica negligents a la seva tasca, i se’ls hi presentaran experiències que els hi miraran de fer creure que no se’n surten tan bé com abans, que no poden tractar tan bé … Només és un clam, una suggestió.

Si tinguessiu un home malalt, i us ho creguessiu, el dimoni us fuetegeria lligats a un pal tot el dia. Us diria, “Té una malaltia incurable, li passarà això i allò.” De vegades fa servir altres arguments però tant és, vé a dir el mateix. Ara esmentaré una cosa que hom pot entendre malament, però jo només us ho dic tenint al cap l’experiència dels practicant i el què li pot sortir al pas. L’error vindrà i li dirà, “No me’n surto tan bé com abans,” i si ho accepta, on se situa? Si fos veritat, parlant humanament, que hagués passat per alt alguna oportunitat per refinar-se en un aspecte determinat, li hauria d’haver estat revelat, i esmenat.

“De les coses feu-ne pensaments” (CiS 123:14), però no us pas atureu quan n’hàgiu fet pensaments. Quan de les coses en feu només creences i us atureu, no heu anat prou enllà. Les falses creences són falses, i són mentides. L’home no està mai malalt. Sempre està bo. No hi ha res que pugui generar una creença. Una llei de la Veritat operativa destrueix una creença particular de malaltia. No us esvaloteu i mireu de guarir. No penseu en la malaltia, penseu només en Déu.

Nombre de pacients: no en teniu més dels que podeu guarir. Jesús atipà cinc mil persones, i atipar-ne vint semblava impossible. Les gentades se li aproparen i les va guarir.

Treballeu de manera rigorosa cada cop, altrament el clam tornarà a presentar-se, us tornarà a venir a la consciència. No hi ha transferència de pensament, el practicant destapa l’error i en veu el no res, i així la veritat es revela. Si accepteu i dibuixeu la malaltia al pensament en lloc de refusar-la, feu mala pràctica, l’error mira d’entrampar-vos a la mala pràctica.

Si el practicant està guarit del tot, el pacient ho manifestarà. Donar un cas per guarit, a voltes, és engreïment, i a voltes, discerniment científic.

Tracteu la quiromància com una creença especial. L’hipnotisme, el mesmerisme, la teosofia, la quiromància, la bruixeria oriental, la màgia esotèrica, la frenologia, l’endevinar, la profecia, fins i tot a la Bíblia. No les deixeu passar. Tracteu-les totes plegades, un cop, i a fons. Tota la feina és preventiva: com a la quiromància, la persona ha de tenir una mà.

Feu pagar als pacients. A voltes, és tot el que els hi cal. Que apedacin els vostres guants, que escombrin allà on passeu; els pacients volen fer quelcom per vosaltres per agrair el què han rebut.

“Faig el meu camí enfortit pel Senyor.” No podeu anar enlloc sense fer el bé, quan dieu o fins i tot penseu alguna cosa.

Adoneu-vos de la vostra creença o de l’anticipació de pensar amb la ment mortal: He vist gent amb el mateix clam un any rera l’altre, quan de fet, l’únic que haurien de fer és mirar a dins seu i adonar-se de quin és el problema.

Serveu la pau. És una idea espiritual. A voltes la generositat és només una manera d’amagar un gran egoisme.

Hi ha una manera de desempallegar-se dels problemes, la Ciència pura. Però hi ha una mena de pensament relatiu que admet el mal, i aleshores hi lluita. La Ciència pura és un estat mental que refusa de manera natural tots els clams de la ment mortal. Allò que guareix és el Crist, i no ens fa res haver d’anar dins nostre i desarrelar tot allò que és dolent.

La Ciència pura no admet el mal i després hi lluita. Aquest estat de pensament és el refús natural de l’error. La Ment mortal tempta constament els Científics Cristians. Adoneu-vos de quina serà la temptació abans no tregui el cap, i destruiu-la abans no es presenti. Generalment la ment mortal diu, “fa sis mesos que hi treballo i estic cansada. No me’n surto de deixar aquesta creença enrera.” Per començar, ja no s’hauria d’haver admés com una realitat, però si l’heu admès feu el procés de desarrelar-la.

Si teniu un defecte, us prego que l’arrenqueu d’arrel. Fer-ho us beneirà cada minut. Aquest és el camí de la salvació, i a voltes no és fàcil. A voltes no és agradable, però si resteu sobre la base de la idea veritable i estimeu el vostre germà com a vosaltres mateixos, us en sortireu. L’enemic (el fantasma) és l’enemistat de l’enemic que no ha estat guarida; i si una cosa per vosaltres no és res (perquè aquestes coses són no res, i és com si fossin fantasmes, res més), i us hi encareu amb aquesta convicció, amb tranquil.litat, amb fermesa, esguardant contínuament el Crist a la vostra consciència, de ben segur triomfareu, tan segur com demà eixirà el sol, perquè no hi ha separació entre Déu i l’home genèric. I doncs, el vostre pensament ha de ser no només el què voldríeu per vosaltres, ans allò que Déu vol pel vostre germà.

Una persona a qui se li ha fet un tractament de la Ciència Cristiana ja no és mai més una persona ordinària. Alguna cosa n’ha fugit, alguna cosa és diferent, diferent del tot de la mortalitat i de la materialitat, perquè el practicant ha vist que el cos és espiritual, no pas material.

Ha vist que la Ment és Esperit, i que la seva encarnació ha de ser espiritual, i que totes les idees infinites que afaiçonen l’expressió infinita, el cos, han de ser sempre un amb la Ment on hi tenen l’ésser, i el practicant estableix aquesta llei per allò que sembla ser un pacient. Fent-ho, ha acceptat de desempallegar-se del seu jo personal, puix altrament no seria un practicant. El practicant ha perdut el sentit del jo dins d’un sentit més enlairat, que és la revelació i la Presència de Déu. Fent això s’ha desempallegat del practicant i ha esdevingut una persona més sencera, més sana. De la mateixa manera ha negat la materialitat de l’home i s’ha adonat que l’home no pot ser res fora de l’evidència espiritual genuïna de l’Esperit, amb tota la seva substància, tangibilitat, bellesa, santedat, poder, glòria, validesa, puresa i intel.ligència, tot allò que vol dir bonesa, i Veritat i Amor, i Ésser Pur. Aquest és l’home real. No hi ha gens ni mica de matèria. I no li fa por de dir cada dia, “No hi ha matèria,” ni li fa por de saber que no té un cos material, ans que el seu cos és espiritual del tot. Dir-ho i saber-ho refina el cos material fins que sabeu que no en teniu.

Si hi ha un cas de malaltia, no pot semblar que la guariu; no hi ha malaltia, ni causa ni poder, ni llei que no deixi revelar “allò que està amagat.”

Un clam que sempre s’hauria d’encarar pel pacient “nascut de pares materials,” és el mesmerisme prenatal. S’ha de tractar sempre. La creença és prèvia a la concepció i al naixement de la criatura.

Hi ha gent que pateix per culpa d’algun pensament dels seus pares. El concepte material de l’infant no és bo; la creença que hi ha un infant és mesmerisme prenatal. Si els pares odien, són àvols, o beuen, cal considerar cada clam i tractar-los tots.

Quan us encareu amb un clam, hauríeu de saber la veritat de l’home, i heure-us-les amb el clam. Si tinguessiu un pacient que haguéssiu mirat de guarir molt temps seguit, i el pensament del pacient hagués quedat mesmeritzat, heu de saber, per guarir-lo, que el vostre tractament domina el pacient, i que és l’única mentalitat que hi ha al vostre tractament. Allò que sabeu del cas és el Crist i el poder guaridor.

Desempallegueu-vos de les persones; no hi heu de pensar en les persones; no n’hi ha cap d’involucrada, l’únic que hi ha és una creença. El vostre tractament podria fer fora una casa plena de metges. Un metge no pot evitar que un cas sigui guarit. Ho heu de saber. “Podem.” No és “nosaltres,” ans Déu amb nosaltres. Més Déu que nosaltres, i l’únic Déu. La por és la primera cosa que s’ha d’encarar i, a voltes, la darrera. (El Sr. Young mentre feia una conferència vegé un cas d’epilèpsia a l’audiència. Féu una afirmació i el guarí, va tractar el mesmerisme prenatal.) “Sé que l’Amor no ha fet mai una cosa com aquesta, i les condicions prenatals no poden lligar aquest infant.”

Quan al cas d’un infant, el pare o la mare volen un metge, ens encarem amb el clam que algú no vol un tractament de la Ciència Cristiana. És una cosa que no heu d’admetre. L’heu de tractar. Si n’hi ha un a la família que vol un metge, l’altre ha de dir, “D’acord, crida un metge.” Val més un metge que una baralla, perquè un metge no us crearà tants problemes com l’enrabiada. Accediu-hi, i deprés haveu-vos-les amb el clam. Si l’altre pare vol que feu el tractament, feu servir el sentit comú i tingueu els peus ben plantats a terra. Si el metge ve, el metge és el clam.

Ara, volem demostrar saviesa. Fem-ho. Hem vingut a ser instruïts. Hi ha una via que és bona. Sabem quina és. Fa temps que la fressem. Hem guarit moltes malalties, ni que en molts casos sembla que hàgim guarit hipotèticament.

Agafeu un cas amb la convicció que Déu és amb nosaltres, i és “Déu amb nosaltres” que guareix. La feina és controlada absolutament per aquest Principi, i opera d’acord amb la Seva Llei immutable. Ho sabem. I saber-ho engega la Ciència de la Cristianisme perquè s’acompleixi.

Si agafeu un cas, no l’agafeu experimentalment. No és una actitud justa. No li podeu dir al pacient que el guarireu, però li podeu dir tot allò que l’encoratgi. Assegureu-li que Déu protegeix i té cura de la Seva creació i que el vol guarir pel Crist. Pregareu tan bé com sapigueu segons la manera veritable de la Ciència Cristiana. Feu, doncs, la vostra.

Però feu la vostra tasca refiant-vos del tot de la Ment. No la feu la de la mateixa manera que parleu amb el vostre pacient. La saviesa dicta la manera que hi heu de parlar per no esvalotar el pensament, quan potser hi ha tot un caràcter que cal canviar, i tota una vida que s’ha de reformar. No li doneu falses idees de la tasca que cal fer, però agafeu el cas com si Déu hagués baixat del cel i digués, “guariré el cas.” Si no ho feu, no enteneu els vostres drets ni acompliu la vostra tasca. Feu el practicant i el pacient fora del pas, i aleshores l’únic que heu de fer és veure com la Veritat espargeix l’error.

Quan hi ha un cas dit incurable, i potser els veïns i la família, i dos o tres metges n’estan al cas, és bo que el practicant de la Ciència Cristiana sàpiga què passa, quan se’l crida, i és bo que actui com si n’estés al cas.

No hauria d’actuar amb cofoïsme ni mirar de semblar allò que no és. Però hi ha una actitud de dignitat que un Científic Cristià hauria de tenir. Si allà on l’han cridat hi troba un metge, ha de saber que externament és exactament al mateix nivell del metge; i per dins, ha de saber que pensa fins i tot pel metge. A voltes no podeu evitar de topar amb els metges. A la tasca que vam fer a la guerra, era un continu.

Heu de tenir la certesa que com a practicants de la Ciència Cristiana, heu de capir el Bé Infinit, i romandre-hi.

Enlloc d’assumir una actitud d’inferioritat davant del metge, poseu-vos al seu nivell i respecteu-lo per tot allò que sap, creant un intercanvi mutu de pensament i de seguretat. I si diu, “hi ha mala peça al teler,” digueu-li, “Si, però ens refiem d’alguna cosa més que de les aparences, oi? mirem de saber que hi ha un poder que ens pot ajudar.”

Qualsevol metge, si és com cal, pensarà, “És una dona (o un home) molt sensible, i estem contents que sigui aquí,” i dirà, “Em penso que el pensament hi ajuda, i n’estic content,” i això va a favor vostre.

Si el metge se us gira de cul, o si ha llençat el barret al foc perquè pensa que no s’hi pot fer res, encareu la creença de pensar que el cas està perdut, haveu-vos-les amb la creença que el cas no es pot guarir, i que tothom es pensa que no es pot guarir, perquè el metge ho diu, i perquè la ment mortal també s’ho pensa. I sapigueu tot seguit que això només és un estat d’ignorància.

És mala pràctica perquè és un estat d’ignorància; o si hom creu en l’hipnotisme, és mala pràctica perquè es fa amb intenció. Tota fase de la mala pràctica mental és només una fase de parers o de creences humanes, que s’esvaeix davant la presència de Déu, i el vostre tractament és la presència de Déu. No en digueu gran cosa de la idea infinita.

Doneu als pacients quelcom perquè hi rumiïn, però no gran cosa. Penseu si n’hem fet nosaltres de camí. Feu afirmacions absolutament veritables, i feu-les de mica en mica. La ment mortal no en sap res de les idees divines, però a la Ment infinita hi ha una idea per cada estructura material útil. I tothom té aquesta idea, ara mateix. La comprensió es desplega. Les vostres dues mans són una, perquè les mans són una infinita idea. Si una mà es fes mal, es podria posar bé entenent la idea “mà”. La vista seria perfecta si la idea “vista” s’entengués. No hi ha separació a la creació infinita. Teniu el dret de capir-ho. Reclameu-ho. Si heu de fer alguna cosa, trobareu la manera. L’home és controlat per la Ment divina, i l’expressa. Expressa originalitat, versatilitat, bellesa, acció, joia, pau; és la Llei, la Llei de la Vida, continuïtat i ple sadollament. Aquesta és la manera de ser de les idees perquè és la manera de ser de la Ment. Si heu de fer quelcom que sigui la vostra obligació, mireu lluny del sentit material, i la Ment divina farà la demostració. Això foragita el neguit i l’anar corrents darrera dels negocis o de qualsevol altre afer.

Pensar bé és lloar Déu. Penseu una cosa que lligui amb allò que cal. Agafeu-vos amb fermesa a allò que feu; això és Ciència Cristiana. No perdeu l’equilibri.

Llegiu altra literatura a part de la Ciència Cristiana. Si escriviu, escriviu a la vostra manera. Als articles normals de la Ciència Cristiana els hi manca esvivallament. Cadascú té la seva manera de ser. Conreeu la vostra individualitat, no la perdeu. (Pregunta, es pot llegir ficció?) llegiu-ne, és clar. Visqueu una existència normal, sense exagerar res. La negació reposa sobre allò que sabeu; i és, doncs, un enunciat afirmatiu. Els diaris són magnetisme animal. Llegiu-ne la informació, però que no us mesmeritzin. Llegir bona literatura, mirar bones pintures, refina. El vostre pensament individual just i bo ajudarà l’adveniment del regne de Déu a la terra.

Quan tracteu un clam, no l’agafeu mai amb la idea de fer-ho “tan bé com sàpigueu,” ans sabent que el Crist és el Tot. Això és tot, i guariu. Tingueu la convicció absoluta de la vostra fe, i guariu. Planteu-vos-hi, i comenceu des d’aquesta convicció absoluta.

“No ho pot fer!” (dit al clam que se’ns presenta) encarna tot el que sabeu, si capiu què vol dir.

El guariment instantani: Jesús guaria abans que els malalts l’anessin a trobar. Jesús estava sempre enfeinat amb “la feina de la Ment”; i doncs, quan l’anaven a trobar el guariment es feia de cop. L’home de la Joia feia la feina. Quan la gent hi anava només es feia palès que el guariment ja s’havia fet.

Si sabeu la Veritat no teniu pacients que no es guareixin.

Un Científic Cristià se les heu amb totes les situacions que els diaris ens presenten.

Còlera, vagues, … etc. Al cas del còlera, el govern se’n farà càrrec, però nosaltres també hem de fer-hi la nostra tasca. A nivell de parers, cap condició mental ni corporal pot generar discordança; Crist és el cos individual.

Pel què fa a les vagues: les ments dels treballadors i dels empresaris són influïdes pel pensament erroni.

L’Església Catòlica Romana (el pensament catòlic romà -fer el mal en nom del bé-) floreix quan hi ha guerres i desastres. No hi ha res que sigui dins del poder de l’Església Catòlica Romana; és una creença des del començament fins al final. És mala pràctica mental que s’anomena a si mateixa religió i voldria posar pals a les rodes de la justícia de la manera que fos. L’únic que hi ha al capdavant de qualsevol colla, organització, nació … és Déu, i res ni cap organització no li pot posar pals a les rodes. Només hi ha un Déu, un Govern, el Govern de Déu. Ara ha quedat instituït; ara, amb la Ciència Cristiana, preval. És el fonament, i la seva ordre eterna és instituir la llei i la justícia.

La Ciència Cristiana és llei i justícia present i pràctica.

Preval per sobre de les preteses creences humanes.

El reconeixement del Principi Diví estableix la influència del Principi Diví; i de la mateixa manera que se’ns diu que a l’antigor “un profeta” discernia “els pensaments justos,” i no li calia una munió de gent per salvar una ciutat, també ara, ni que sembli que no hi ha gaires Científics Cristians, allò que declarem tocant al Principi i a la Llei, queda instituït com el govern de totes les nacions, llengues i pobles. No hi ha cap altra influència tret d’aquesta Ment Divina.

Desempallegueu-vos de la personalitat material quan feu el tractament.

No hi ha cap imatge mental de la matèria o de la malaltia que pugui posar pals a les rodes del guariment de cap malaltia. La mala pràctica mental no pot crear cap imatge, ni induir-me a posar cap pacient dins de cap imatge mental. No hi ha cap imatge mental.

El sentit de la materialitat, d’una persona, o d’una imatge mental no pot posar pals a les rodes a l’hora de tractar una malaltia.

La mala pràctica mental no pot dibuixar una imatge mental de malaltia, ni perpetuar-la, ni pot de qualsevol altre manera induir-me ni a mi ni a tu, ni a qualsevol altre Científic Cristià, a caure de quatre grapes dins del seu maldar per posar pals a les rodes del guariment de les malalties amb la Ciència Cristiana.

Heu de desempallegar-vos de les imatges mentals de tota cosa. La mala pràctica mental no pot bescanviar el meu enteniment per les seves suggestions. Heu de saber tot d’una la irrealitat de la malaltia. Com més parleu d’un simptoma, més mesmeritzats quedeu.

La qualitat que guareix tot d’una sap instantàniament què són Déu i l’home. Saber què és l’home, tindrà cura del seu guariment.

Els clams de la ment mortal són creences que no s’han de passar per alt. No els podem ignorar de cap manera. Ni que hàgim copçat parcialment la Veritat, i la demostrem una mica, no estaria bé que ignoressim la creença, i no hi ha cap Científic Cristià que la ignori. Però vull que vegeu ben clar la diferència entre no ignorar una creença i acceptar-la. No podeu ignorar la creença, però no l’heu d’acceptar. Hi ha una via científica que cal seguir: Saber que no podeu fallar, que no heu de fallar. Humanament parlant, us encareu amb aquestes creences, i divinament parlant, estem equipats per heure-nos-les-hi just ara mateix.

No us heu d’esperar; si l’error se us presenta a la impensada, no heu d’esperar d’arribar a casa per fer el tractament. A cada moment, cada pensament que us passa pel cap és una tractament d’una mena o d’una altra. Quan topeu amb l’error a la vostra experiència, o bé feu allò que heu de fer, saber la Veritat, o bé accepteu l’error.

No llegiu només Ciència i Salut. Feu alguna altra cosa i esbotzeu el mesmerisme. Llegiu la lliçó i mireu de capir la Veritat cada cop més.

La malaltia és un error, el pacient és un clam. La Ment Infinita esbotza la creença que hi hagi algú malalt.

Esbotzeu la creença que el pacient estigui separat de Déu. Sapigueu això: Un Déu Infinit; Un Cos Infinit; Un Home Individual Infinit.

Cada pacient és una oportunitat que se us presenta per enlairar-vos i capir més bé la Veritat.

Un tractament de la Ciència Cristiana és específic. Se les heu amb cada clam específicament. Una creença de malaltia és una creença específica. El tractament de la Ciència Cristiana n’és el tractament específic i el remei infal.lible.

L’home individual és l’únic home que hi ha. I no hi ha res que el pugui tocar. L’home és immune a la malaltia. No hi ha un home amb un cos o una ment que es pugui morir.

Tot tractament és impersonal. Haveu-vos-les ben específicament amb allò que se us presenta; el fet de saber la Veritat escombra la creença de la malaltia; allò que no és normal, que no és natural, desapareix.

Arrodoniu el vostre pensament del tot, però no només per fer-ne la base d’allò que penseu de les coses. Feu del pensament la base de tota cosa, de manera que el fet diví esdevingui la base de tot.

Reconeixem el Principi diví, però fem el ronso a l’hora de demanar que es faci palès. Si no demanem que es faci palès, no en tindrem l’evidència. Als jutjats, l’evidència topa amb la llei, però a la Ciència van a la una. El Principi i la Llei estableixen l’evidència. Hem de fer-nos nostre l’evidència. Estableix el Principi i aquest Principi produirà la Seva pròpia evidència.

Pels qui no en saben gran cosa de la Ciència Cristiana, l’evidència pot semblar una condició material més bona, però pels qui saben què és, l’evidència és una cosa del tot diferent; és el seu discerniment espiritual. I progrès i discerniment espiritual és tot el que es fan seu; però l’home mortal ha de veure l’evidència material.

El fet és que gaudiu de l’evidència en la mesura que sabeu que no hi ha separació entre el Principi i la Seva idea; i és per aquesta raó que la llei de la Ment divina és la que fa el vostre tractament, i el farà palès amb tanta certesa com l’aritmètica resol els problemes.

Lluc 21:27: “I veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol amb gran glòria i poder.”

Quan sentiu afirmacions errònies, val més no dir res i fer la vostra tasca mentalment. Si li dieu res a la ment mortal, no hi deixeu prou ment mortal per rebre la patacada. Només heu de parlar quan sabeu que l’altre hi està a punt i vol ajut, i veieu que en podeu fer un Científic Cristià.

No planteu cara a la ment mortal; la nostra tasca és educar; sigueu savis com les serps … etc. Si sou menats a dir quelcom, que sigui una demostració. Si no sabeu què dir ni què fer, no feu res.

No hi ha ment mortal. És un clam fals d’un ésser o d’un creador a part de Déu; del tot fals, un clam universal. La ment d’un mortal no és tota la ment mortal. Quan sou practicants aviat us adoneu de la iniquitat de la ment mortal, sense esfereir-vos. La Sra. Eddy ens diu que estiguem a l’aguait del sentit del pecat; és un pecat estar enrabiat.(CiS 369:31)

La indignació no és mai justa, la calma sempre és justa. La ment mortal és l’error bàsic.(CiS 405:1)

La llei de Déu de l’Ésser perfecte, amb el tractament de la Ciència Cristiana, esdevé una llei de substància perfecta, d’acció perfecta, d’harmonia perfecta, per totes les creences de l’ésser. La Llei de la Ment, que la Ciència Cristiana reconeix i demostra, és una llei que foragita i exclou de manera permanent la creença d’activitats o funcions anormals o inactives, i també és una llei que foragita i exclou la creença d’inflamació, d’irritació, de congestió, d’inflor, i és una llei que foragita i elimina del tot el clam o la creença de qualsevol retenció d’impureses o de teixits lassats.

La Ment també és una llei que elimina les creences de tumors. És una llei que elimina el clam que els tumors puguin tenir una causa a la creença, com ara el desig, l’amor humà o el desig insatisfet; i aquest tractament és la llei de la Ment per totes i cadascuna de les falses creences que el cas ens presenti.

No hi ha transferència de pensament; només hi ha una Ment; no hi ha transferència d’imatges mortals.

Si et ve al cap un pensament de mal, és el mateix que el mal, una suggestió. El mal del cos és només una suggestió, i la suggestió és la ment mortal. La suggestió és demònica. El mal i la mala pràctica mental és una i la mateixa cosa. Si et trobes malament, això és la mala pràctica, no pas el resultat de la mala pràctica.

No us faci llàstima ningú. La compassió guarirà, no pas la llàstima.

No us penseu mai que tracteu una persona; és el Crist que fa la feina; i la malaltia no pot rebotar ni tornar-s’hi. El clam que guarim tota la raça s’ha esbotzat justament ara. És el Crist que guareix.

L’home és perfecte. No hi ha res erroni que pugui tocar l’home perfecte. Tota malaltia se’ns presenta com una creença. Esbotzeu-la.

No tracteu el pensament del pacient; el pacient reflecteix la ment mortal, generalment accepta la malaltia. Aquesta és, de fet, la causa de totes les malalties.

No ens les havem amb el pensament del pacient; ens les havem amb la ment mortal, sense causa, substància ni llei, un miratge absolut, la imatge d’un pensament fals.

La llei de Déu és poder i es presència, i no es pot bandejar altre cop a nivell de creença. No us ha de marxar del cap que malgrat l’aparença de tenir un pacient per tractar, només és una creença la que cal tractar, i heu d’adonar-vos que no sou vosaltres que feu el tractament.

Estigueu a l’aguait del clam, “No es troba més bé.” Quan diu, “No em trobo més bé,” penseu (però no li digueu si no veieu que el podeu ajudar), “No saps més del què Déu sap. Estàs més bé; estàs bé del tot.”

O bé, podeu contestar i dir-li, “No et trobes més bé? És clar que no, com t’hi pots trobar si ja ets perfecte!” La llei destapa la creença de la ment mortal, i foragita l’evidència mortal.

Si heu treballat a cor que vols, i l’evidència no és bona, sàpigueu que l’única evidència és la de l’Esperit. Tracteu el clam de la manca d’evidència. Baseu el vostre tractament sobre els fets de l’Ésser, i no us en bellugueu.

Haveu-vos-les amb la creença que hi ha una creença que no s’adiu amb l’evidència divina, i sapigueu que aquesta creença que contradiu els fets no es pot allargar. El vostre tractament és la llei, i s’imposa sobre la creença. Trobeu Déu i desempallegueu-vos de l’error.

Com més espiritual, pur i clar és el tractament, més poderós és. Feu-ne Déu, del vostre tractament, tan a tocar com pugueu. No serveix de res cansar-se de fer el bé; no deixeu anar mai el saber la Veritat.

Encareu-vos amb cada fase de la malaltia com una creença absolutament falsa, i que no us esfereeixin les seves fases canviants. No són res.

Tracteu sempre el subconscient. Allò que afirma que és consciència separada de l’Infinit és una proposició impossible. No pot ser. L’única consciència que hi ha és la Consciència Infinita Única, i és l’única cosa que existeix. Tant si és un pacient com un practicant, la Consciència Infinita és l’única cosa que existeix. Aquesta Consciència és el practicant i s’estableix a si mateixa com l’única Consciència d’això que en diem el pacient. El pacient no pot pensar ni creure res que no sigui Déu. El tractament és només aquest saber calmat.

Aïlleu el pacient, de manera que no pugui sentir la pretesa llei o parer de la ment mortal. La mala pràctica no és res fora d’una creença, i no hi ha ningú que se la cregui; i doncs, no té cap canal ni avinguda. No hi ha ningú que faci mala pràctica mental. Tant és si estic esfereït o no n’estic. Allò que és veritat no sap què és la por, i és molt més poderós que això que diu, “Tinc por.”

Hem de parar esment de la consciència humana i menar el pacient pels viaranys del seu pensament. De vegades, el pacient es desvetlla i pot veure el seu ésser real, i deixar de banda la ficció que sembla el seu ésser. Això és Ciència.

Fins i tot les creences són pecat. No s’ha de castigar ningú. El càstig és una creença i el pecat és el seu propi càstig, i voleu negar el càstig. Patir no és virtuós; ningú no hauria de patir. Cal declarar que no hi ha ment mortal. La mortalitat és un pecat. La creença en la matèria abraça tot allò que la Ciència no ha tocat. Tota mena de ment mortal és condema, i la condemna és el primer pas vers l’assassinat. L’autocondemna és un crim, ens fa posar malalts i ens matarà.

Convicció, penediment i reforma: experimenteu-les totes de cop, i ja està. És la manera de treballar per vosaltres mateixos i pels pacients. A la pràctica us les heu d’heure amb pensaments d’odi, de malícia, de revenja, de desig, de gasiveria. Són la substància de la mortalitat. Encarar el clam de manera audible, sovint l’esbotza. Si el crideu pel seu nom, l’esbotzeu. El pecat és una creença. No n’hi ha hagut mai cap. La tristor és una creença. No n’hi ha hagut mai. Tota influència del mal és una creença i prou. Si sou Científics heu d’assenyalar la creença i les seves característiques. La por és mala pràctica mental. El pensament erroni és mala pràctica mental. O bé sabeu la Veritat o bé us creieu la mentida.

La mort física és la “segona mort.” Que ningú us faci “servar” per ell “els bons pensaments,” que ell hauria de tenir. Tingueu clar si li feu un tractament o no, però no feu la feina que li toca fer.

No negueu res sense veure el fet real que hi ha al darrera.

No en dubteu d’agafar l’actitud que Déu agafaria.

Acomplir la funció de l’Ésser és vida eterna. El practicant ha de saber que cap creença o llei de la pretesa ment mortal, ni que no en sigui coneixedor, pot operar ni posar pals a les rodes del seu tractament. Aquest tractament destrueix del tot aquesta mena de lleis.

Tracteu perquè hi hagi una quimicalització sense patiment. “Hi hauria d’haver progrés sense patiment.” La Sra. Eddy se les heu amb alguns metges que fan mans i mànigues per generar malalties.

Tracteu la creença que hi poden haver efectes secundaris.

No hi ha res que hàgiu de saber del cas que no es faci palès. No aneu a trobar el cas com un practicant amb una ment mortal.

Tant és que estigui esporuguit; no té cap efecte; la Ment divina és més gran que la pretesa ment humana, i no té por.

Sapigueu que d’acord amb la Veritat, l’home és perfecte; i que la Veritat està instituïda. I doncs, la demostració és capir a nivell de creença que ja és perfecte.

No feu volar coloms i deixeu el pretès problema sense tocar. No el deixeu escapolir.

El clam de la mala pràctica és posar pals a les rodes del tractament, i farà veure que s’avé amb la veritat que diu que tot l’error és a nivell de creença, i sembla, doncs, separat de Déu, per fer-nos creure que a nivell de creença estem separats. La separació és impossible. Res no queda fora de la Infinitat.

El tractament treballa pel nostre bé, just al nivell de creença on som. “Que es faci la teva voluntat a la terra com es fa al Cel.”

Desmepallegueu-vos de la idea que feu quelcom, en lloc de saber quelcom. L’omnisciència, l’omnipresència i l’omnipotència no imposen la seva llei; són la llei.

La base de la mala pràctica és la pretensió que el tractament de la Ciència Cristiana no és efectiu. Quan afirmeu que l’home segons la Veritat és perfecte, afegiu-hi que a nivell de creença també és perfecte. Quan n’heu fet l’anàlisi heu fet la vostra feina. Tot el que heu de fer, aleshores, és servar Sant el dia del Sàbat. El mesmerisme és sempre una creença general.

Traieu els pacients fora de l’hàbit de la depressió, de l’automesmerisme; traieu-los-en. Els hi podeu dir, “No estàs desencoratjat, no en pots estar, ets la consciència de Déu mateix;” feu-ne fora la ment mortal. “No estic desencoratjat i la ment mortal no em pot trobar.” No podeu omplir els pensaments d’altri; és magnetisme animal. Encareu l’adversari de pressa; “no tens depressió; és pura suggestió, la ment mortal.”

Quan tracteu un cas, si el pacient sap el nom del clam, els símptomes … etc, heu de tractar cada detall. Allò que el pacient es creu, la imatge mental, s’ha de destruir; és mesmerisme.

Haveu-vos-les amb el “cor,” amb el “cor fort” de cada pacient. L’únic cor és Idea i és perfecte, eternament actiu i harmoniós

El Crist és la declaració i la imposició de la Llei; tota altra evidència és falsa.

No hi ha ningú malalt, ni ningú que pugui estar malalt o mesmeritzat. El mesmerisme és fals. Només existeix la Veritat absoluta. Refuseu totes les coses materials.

En lloc de dir-li al pacient, “Mentalment estàs bé,” deixeu que l’Esperit en sigui el testimoni, i que testimoniï amb idees justes.

No hi ha transferència de pensament.

El fet de demanar tractament és la idea justa. La Ment divina és l’única relació entre el practicant i el pacient.

El pensament és l’home.

A la Ment divina no hi ha dies. Haveu-vos-les amb els dies: que un sigui més bo que l’altre. Arrodoniu el tractament, i aleshores reposeu; Enrecordeu-vos-en de servar el Sàbat, sant. El Diumenge no és més bo que un altre dia. “El setè,” vol dir una cosa acabada, Sàbat; serveu sant el tractament.

Quan hom prova de promulgar una llei contra la Ciència Cristiana: Déu és present arreu allà on les creences o les lleis són promulgades. No es poden posar pals a les rodes a la llibertat de consciència i d’acció ni a nivell de creença ni a cap altre nivell. Haveu-vos-les amb la por. Els metges estan esporugits de perdre la seva feina. Haveu-vos-les amb la por dels metges. La por és sempre una creença falsa i no pas una llei. No es pot imposar a si mateixa ni ser imposada com un individu o com una organització; no pot reclamar activitat com una llei o professió mèdica, ni pot operar com una creença que pugui influir cap país ni cap part de cap país. No pot induir ni perpetuar les preteses lleis que puguin anar contra la pràctica de la Ciència Cristiana. No pot induir cap por que pugui fer efectiva la promulgació de lleis contra la pràctica de la Ciència Cristiana. Tota aquesta por queda espargida ara, i per sempre, per tota la humanitat. El tractament és molt més gran que qualsevol legislació.

Allò que penseu és Déu, i no els hi deixa pensar ni promulgar cap llei que vagi en contra de la Ciència Cristiana, ni que se n’apleguessin un milió, perquè allò que vosaltres penseu és més gran que allò que ells pensen.

Les coses que estan malament no tenen poder. L’error no és poder. Treballeu de manera altruista pel bé de la humanitat; hom pot fer grans coses.

L’home és la prova que Déu és. No hi guanyeu res condemnant-vos a vosaltres mateixos.

Cap home no pot dir que té poder sobre els altres. Què fem per la humanitat? Sigueu conscients de l’Ésser, de la naturalesa, de la volada, del poder de la Ment divina. Haveu-vos-les, de manera audible o inaudible, amb la influència de la matèria mèdica.

Hauríem de fer lloc al fet diví. Podem pensar com cal, no deixar-nos influir. La Ment divina es pot afirmar a si mateixa, de manera que els metges siguin il.luminats, i s’imposi un sentit de justícia més noble.

Hi ha alguns clams de malaltia que la ment mortal diu que són inguaribles. I els Científics Cristians, em sap greu de dir-ho, fins un cert punt, ho admeten. Ara jo us dic, que tots aquests clams que la ment mortal declara incurables, han estat guarits (pel què sé, tots als estadis avançats), i no ens hi hem d’amoinar més. Haveu-vos-les amb el clam que hi ha malalties incurables quan en sentis el nom; o quan sentis a dir que algun d’aquests casos es tracta amb la Ciència, i tothom diu que la Ciència no el pot guarir.

Sereu temptats de questionar-vos, si capiu prou la Veritat per guarir el cas. La matèria no és res. No pensa; i si pensés, no faria res. Si els vostres pensaments posen el pes, ni que sigui una mica, al cantó erroni, feu mala pràctica.

La mala pràctica és una negació fada de la Veritat, tal com diu la Sra. Eddy als Miscellaneous Writings. La mala pràctica és el revessament de la pràctica de la Veritat. “El mal no té Principi.” (Un. 49:22) No té arrels i totes les seves lleis són dolentes.

Cada cop que un metge diu que una malaltia no es pot guarir, fa mala pràctica. Cada cop que pensa o diu que la Ciència Cristiana no pot guarir una malaltia, fa mala pràctica. El món visible és un estat de mala pràctica mental.

Un tractament, a la Ciència Cristiana, és la presència i el poder del Bé infinit, de l’Amor, del Principi diví, que se’ns posa a l’abast en capir la Veritat, el Crist. Aquest tractament és l’afirmació, o el discerniment sense l’afirmació, de Déu. No és pensar en Déu; és el pensament que té el seu ésser en Déu, i és, tant pel pacient com pel practicant, la mateixa presència de Déu. Aquests pensaments sempre han estat i sempre seran el Crist. Són la Veritat. No són només la Veritat tocant a Déu, són la Veritat, que és Déu.

Podeu fer un tractament que sigui parlar de Déu, pensar en Déu, i farà molt bé, perquè el coneixement ni que sigui minso que hom fa arribar a la humanitat, salva i guareix. Però si heu d’encarar això que anomenem malalties incurables, si us heu d’encarar amb els problemes polítics, nacionals i internacionals que avui té la humanitat, si heu de vèncer les condicions mentals i físiques que la humanitat encara avui, cal alguna cosa més que parlar de Déu, perquè fa cinquanta anys que practiquem la Ciència Cristiana i ja hauríem d’haver arribat a algun lloc.

La Saviesa hauria de caracteritzar tots els ciutadans. Ara mateix, hauríeu de ser tan savis com Salomó. La Saviesa de Salomó no tenia cantells. Hi teniu el dret, a la Saviesa. És vostra. I si demostreu la Saviesa, no direu més del que la gent pot capir, però quan l’oportunitat es presenti, amb senzillesa, fareu a mans de tothom la Ciència justa. Al vostre pensament potser anireu molt més enllà del què dieu, i heu de tenir cura de no dir tot allò que sabeu a la gent que no hi està a punt. No els hi digueu als pacients més del què poden capir, que no comencin a quimicalitzar. No els hi doneu gaire informació de cop. Cada cop que hi parleu, doneu-els-hi quelcom per rumiar, alguna cosa per estudiar, però no els n’hi doneu més del que puguin pair mentalment. Han de ser instruïts. Finalment, quan hagin estat guarits, han de sortir de la pellofa mortal. Han d’esdevenir Científics Cristians. Aquest és l’objectiu del vostre tractament, que puguin ajudar a salvar la humanitat. En això, com en d’altres coses, heu de demostrar saviesa.

Si se us fa una pregunta contradient-vos tocant a la Ciència Cristiana, val més dir, “Ho admeto des del teu punt de vista, però no del meu.”

Projectar el pensament o voler enviar pensaments, no és Ciència Cristiana. El tractament de la Ciència Cristiana no és una persona tractant-ne una altra. El tractament de la Ciència Cristiana és Déu. Déu no en sap res de la malaltia. Haveu-vos-les amb el cas com una cosa irreal, o sigui, des del punt de vista de Déu. No hi ha cap cas per guarir. No n’hi ha hagut mai cap.

No mireu d’enviar cap pensament a ningú ni enlloc. Que el vostre pensament vegi l’error i el refusi; això és el Crist.

El Crist no és Jesús. El Crist és sempre la manifestació divina del Bé; davalla a la carn per destruir l’error. El Crist és la Veritat de tota cosa. L’home és com el Crist. El Crist et diu la Veritat. La Veritat refusa l’error. El Crist t’assenyala l’error específic a nivell de creença.

L’arrel del clam és la ment mortal. No hi ha ni un home ni una creença material.

A un practicant se li va demanar que tractés un infant; i va dir que hi veia un infant espiritual; no podeu veure mentalment l’infant espiritual. Desempallegue-vos de l’infant espiritual; l’únic infant és el coneixement just; el magnetisme animal dibuixava un infant malalt. Quan veiem la infinitat de Déu, tot l’ésser és pur reflex.

Pel practicant l’únic que existeix és la Idea Divina, o sigui que, l’únic que hi ha és Déu, i l’infant queda guarit. El practicant es desempallega de si mateix, i veu la irrealitat del mal, del magnetisme animal. Aleshores no reconeix res fora de Déu, i l’infant queda guarit.

Mai no fareu una bona feina si no us desempallegueu del practicant. Espargiu la creença. Només hi ha l’Únic; treieu-vos-ho tot del cap, tret de Déu i l’home. “Enlaira’t en la fortalesa de l’Esperit per resistir tot allò que és dissemblant del bé.” (CiS 393:12) Veure la idea espiritual és l’univers.

Al pensament no li cal “concentració.” Si la vostra ment està trasbalsada, si alguna cosa no hi rutlla, adoneu-vos que la Ment Infinita ha estat sempre la vostra ment, adoneu-vos també dels fets de Déu, que Déu és tota la Vida, tota la Substància, tota la Llei, tota l’Acció, i que allò que diem o pensem que sembla aquest home, assegut o ajegut al llit de la malaltia i de la mort, és del tot fals. L’home no pot patir.

Atanseu-vos al tractament amb humilitat. La simplicitat d’un tractament vol dir un tractament clar, fins i tot si és complicat.

“Déu no ens ha donat un esperit de por, ans de fortalesa, d’amor i de seny.” (II Timoteu 1:7)

Com més en sabeu d’anatomia, més l’heu de negar.

Deixeu el “jo” fora del tractament, i el tractament es farà sol.

La Ciència Cristiana us demana que pareu esment d’allò que la ment mortal clama que fa i que és. En fer el tractament, això exigeix una afirmació arrodonida i sencera, i tot seguit una negació arrodonida i sencera.

Vetlleu quan el telèfon truca, o quan rebeu cartes, missatges, telegrames, o quan truca el timbre de la porta: haveu-vos-les amb el mesmerisme i sapigueu que no rebem res que no sigui de Déu. Aleshores el clam queda neutralitzat, abans fins i tot, que us arribi.

Al tractament, abasteu tot el territori, adreçant amb el pensament totes les aparences de manera consecutiva.

No tingueu mai al cap el nom del pacient; anomeneu-lo Fill de Déu. No tracteu cap persona. Us les haveu amb un clam. Si en Joan Segura us demana un tractament, feu-li un tractament, és clar. La Ment mortal l’anomena Joan Segura. Déu l’anomena perfecte. Treballeu segons la creença que se us presenti. No hi ha dos casos iguals.

La regla i el Principi són sempre la mateixa cosa. Discerniu la Veritat tocant a la fase particular del problema del pacient, i no perdeu de vista la necessitat. Sadolleu-la específicament.

No hi ha projeccions de pensament. Només pots saber la Veritat.

Si cal, haveu-vos-les amb la resposta i la receptivitat.

Si comenceu la vostra pràctica pensant-vos que guarireu un munt d’humans malalts, no fareu gens feina. Si sabeu que no hi ha pacients per guarir, ni malaltia, ni cap necessitat, que l’home, tots els homes, són perfectes, tindreu més feina de la que podeu fer.

La Ciència Cristiana ens ensenya que la immortalitat és el fet de l’Ésser, i que aquest fet ha de ser demostrat pels éssers humans. Adoneu-vos, doncs, cada cop més, que no feu res de la manera que generalment un ésser humà es pensa que fa. Sabeu quelcom, i aquest saber és essencial perquè hi hagi la demostració; no per crear un fet, ans per demostrar que ja existeix.

Heu de discernir que l’home ja està bé, i demostrar-ho. No encareu mai un cas amb el pensament que hi ha una persona malalta. Això no el guarirà. Abans the treure el pacient de l’ham, heu de saber que l’home està bé. No quedeu hipnotitzats pel pacient.

El Creador és reflectit a la creació. La Ment Divina es reflecteix a la idea o idees divines. Allò que és temporal quedarà bandejat; no perdrem pas el nostre sentit de l’ésser, ans el trobarem. El sentit temporal no sadolla; el fet que delegem la vida eterna ens diu que la vida és eterna, altrament no en tindriem el deler.

La Ciència Cristiana s’avé amb l’Evangeli, i doncs, puix no s’avé amb la materialitat, la desfà, perquè l’Evangeli durarà per sempre, és la Paraula de Déu.

Mireu de triar les paraules, que siguin ben clares; no ens hem d’embolicar, no ens hem confondre ni a nosaltres ni als altres. No en tingueu cap dubte de la vostra claredat.

Puix existim, i existim inevitablement, existim en virtut del dret i del poder diví, i la meva existència no és efímera, ben altrament, tot a la meva existència és etern.

Si voleu guarir una persona d’artrosi a les juntes dels ossos, no voldríeu pas fer desaparèixer les juntes, oi? Tota la tasca de la Ciència Cristiana és guarir, restaurar el regne d’Israel. La raça jueva no és Israel. (Aneu a la definició “Fills d’Israel,” a Ciència i Salut). Tots som de la tribu d’Israel, del Casal de David. Això és espiritualment veritat, tant és el què passi. Totes les criatures de l’univers, tret de les que només existeixen com una malaltia, existeixen com quelcom que és útil, que té caràcter i vàlua, que és. Al moment que trobes una criatura que no té vàlua, és com la malaltia. Agafa un virus, que és molt menut; sense microscopi no el pots veure. No és part de l’univers perquè la seva naturalesa és destructiva, no són bons. Res d’aquesta mena és part legítima de Déu. És la perversió del pensament de la vida (la teoria que uns virus se’n menja d’altres).

La vida no es pot morir mai; la mort és una mentida tocant a la vida. No hem de tenir cura de les idees de Déu; simplement sabem que existeixen. L’error no és mai una idea de Déu; no hi ha cap element destructiu a l’univers.

La Sra. Eddy va dir: “La ment mortal veu allò que creu amb tanta certesa com es creu allò que veu.” (CiS 86:29)

La Ciència Cristiana és l’única cosa que pot salvar el món, perquè ensenya que l’ésser humà és tot pensament, consciència.

Si un home begués aigua, suposadament infectada de malària, no es podria encomanar res que refusés conscientment o insconscientment, però insconscientment hauria de saber que no es pot encomanar res, altrament s’ho encomanaria.

Com digué el Sr. Young en una de les seves lectures: “Tingueu cura del vostre cos com en tindríeu d’un moble: poliu-lo i netegeu-lo, i després treieu-vos-el del cap.”

Enrecordeu-vos-en, no ens hem de veure els uns als altres com un concepte mortal. Per molt que estimis una persona, no hi pensis materialment. No li fa cap bé pensar-hi com si fos mortal. L’objectiu de la revelació de la Veritat és que la humanitat pugui ser alliberada de l’error, i que pugui demostrar que l’home no és material, ans espiritual i diví.

En demostrar l’univers de la Ment, la Veritat se’ns revela amb idees, i quan les comencem a capir, les idees esdevenen substantives, i revelen fets més grans, i ens adonem que tot l’univers és idees o pensaments Divins. Aquestes idees són per sempre intactes, pures, immortals, serenes, eternes.

Quan fem el tractament no podem ignorar el clam. Això només li aniria bé a la ment mortal, que és l’error. La Sra. Eddy fóu ben clara tocant a aquest punt, i va dir que no hauríem d’ignorar res. Hem d’encarar-nos amb tot; altrament en fugim.

Segons les lleis de la creença humana, tothom té la probabilitat de patir algun dia, alguna cosa poc plaent. I la Ciència Cristiana se’ns apropa i ens diu a tu i a mi, “Aquí hi ha la Veritat. És absoluta, eterna, la pots copsar, capir, et pot beneir i consolar només copsant-la.” Però la gran benaurança és practicar-la.

No pots atrapar mai l’eternitat que has ajornat; és per això que tenim la pràctica de la Ciència Cristiana. Si hem d’argumentar, argumentem bé.

Cada mot que es diu a la classe, hauria de fer quelcom a algú, en algun lloc del món.

Allò que volem fer és deixar ben establert un tractament que escombri la por o la creença inconscient del pacient.

Deixeu ben clars els fets divins. Sapigueu que la Ment divina és el tractament, i que vosaltres afirmeu els fets divins. Allò que penseu és la Veritat, i bescanvieu allò que el pacient pensa i l’espaordeix per aquesta veritat. Fet això, heu fet fora la causa de la malaltia, i heu destruït el clam.

El vostre tractament ha de saber que no hi ha una persona allà fora, pensant que té una altra ment. El clam és la ment mortal, i allò que anomenem matèria, és la ment mortal, i la malaltia és el clam que una persona té d’una ment diferent de la Ment divina.

Mireu que el tractament sigui d’una mena que el pacient senti l‘efecte del què dieu.

No cal esmentar el nom del pacient quan feu el tractament, ni que molts l’esmentin. Jesús digué, “Llàtzer, posa’t dret,” per la gent que hi havia al voltant, però Llàtzer s’hauria posat dret ni que no l’hagués cridat pel nom. Tanmateix, no perdeu de vista el pacient; el fet que us ha vingut a trobar o us ha demanat ajut, i que feu la feina per ajudar-lo, assegura que és ell qui rep l’ajut.

El vostre tractament variarà segons les circumstàncies, i l’alçada espiritual que hom ha assolit en aquell moment.

No feu mai un tractament sense heure-us-les amb la por. La meva manifestació de la por, no és la meva por. És la ment mortal; és també la por que jo els hi pugui fer als del meu voltant, o la creença general en la por. Si sabeu això, tant és si el pacient està esfereït. Quan s’adoni que malgrat la por, la malaltia es fon, se li enfortirà el cor, i li marxarà la por. No és la seva por. És la imposició de la ment mortal.

Si el clam no queda neutralitzat amb un tractament (imagineu-vos que es troba més malament), aleshores el tractament ha d’abastar totes les possibilitats. Haveu-vos-la amb la febre específica; potser ha estat en un clima que el fa propens a la malària. Si no hi haguessin totes aquestes creences tocant al pacient, no les hauríeu d’encarar mai.

En qualsevol cas de febre, haveu-vos-les amb la possibilitat d’encomanar-se.

Si podeu deixar ben clara la divina unitat de l’home al vostre pensament, no haureu de fer un tractament detallat. Si tanmateix, heu de fer un tractament que contempli totes les possibilitats, feu-lo. Jo declararia allò que és Déu i allò que és l’home, i faria les negacions específiques per cada clam. I hi ha tres coses que sempre heu d’encarar: la malaltia no té causa, no hi ha substància on es pugui manifestar, ni llei que la recolzi. Tocant aquests tres punts, abasteu les tres característiques essencials de la malaltia. Si en feu fora la causa, la substància i la llei, heu fet les tres coses essencials.

No empaiteu els símptomes. Quan us calgui saber alguna cosa de la malaltia, se us revelarà. El Sr. Young no n’havia sentit a parlar mai del virus de la febre tifòidea, i un cop que havia de tractar un cas d’una febre que no es guaria, agafà un diari que algú havia deixat al carrer, i hi va llegir informació del virus del tifus. S’hi va encarar, i el cas es guarí.

Quan hi ha un metge que tracta el cas, sapigueu que no pot fer errors, ni donar el remei erroni, o no ser-hi quan hi hauria de ser; haveu-vos-les amb tots els detalls. El metge no fa fora Déu, del cas. Si semblés que pot, haveu-vos-les amb el metge.

Feu el que feu, us criticaran, sobretot els Científics Cristians.

A la vostra vida no hi arriba res que no sigui Déu.

Quan la Sra. Eddy instituí la regla que calia cridar o anomenar la malaltia encomanadissa que hom tractava, una colla de Científics dinaven plegats, i algú li preguntà a en Jack Cameron què faria si la seva filleta tingués la diftèria. Ell va replicar, “Impossible!”

En aquests casos jo encararia la creença dels efectes secundaris si el cas no es guareix tot seguit. No s’han de negligir aquestes possibilitats.

Si sabeu què és l’home no us les heu d’heure amb el fet d’encomanar-se. L’error bàsic és la ment mortal. No hi ha malaltia a la pretesa matèria. La creença de la malaltia és a la ment mortal. A la Ment divina i a la creació infinita no hi ha malaltia, ni hi ha res que s’encomani, ni hi ha cap home mortal, ni ment mortal que es parteixi en múltiples ments. No hi ha res que pugui passar d’una ment mortal a una altra. No hi ha ment mortal, aquesta creença no té substància ni existència, ni és pensament. Ni existeix ni sembla que existeixi. És falsa i no és veritat, i, de fet, no passa.

Podríeu dir que l’error primari o fals clam és la febre. No hi poden haver efectes secundaris, perquè no hi ha res que sigui una febrada; i puix no és causa, no pot tenir cap efecte. L’evidència s’adiu amb el Principi, i la llei i l’evidència són una.

No és tant l’emprar els remeis materials, ans la nostra actitud envers els remeis materials, que els fa dolents. Moltes altres coses que fem són dolentes igual. La Veritat ens revela que és el pensament allò que governa l’univers i no pas la llei material. Quan treballeu, feu el tractament, no treballeu amb el vostre cervell. No treballeu de cap. No declareu quelcom que hàgiu de pensar amb el cervell. No hi ha altre poder, tret de Déu. Feu el tractament amb un sentit de pau i de calma, sabent que la Ment divina és la Consciència divina, i deixeu fer a la Ment, que exerceixi el seu domini i el seu poder. I mentre feu el tractament, el pacient s’adona de la creença. Heu de fer exactament allò que féu l’apòstol Jaume. Es narra que les seves paraules eren calmades. Que la nostra tasca sigui del Crist; sigueu els amos de la situació.

L’únic pecat que hi ha és negar l’Esperit.

Si un mot no us serveix per veure que el clam de la ment mortal és no res, no el feu servir; trieu-ne un altre.

No us faci por d’afirmar la Veritat. Demostreu la Veritat i esmeneu l’error. Si cal plantar-se, no us faci basarda plantar-vos davant d’infermeres i metges. Senzillament reconegueu la Veritat, i no us faci por de dir, “Aquesta és la manera de fer les coses,” “Seguiu les meves regles,” “No parleu del mal,” “Ni llegiu literatura dolenta,” just com un metge tindria cura d’un cas, i amb la mateixa autoritat, i molta més, perquè la pràctica és més gran que el cas.

No deixeu mai penjat un tractament. No us penseu que sóc sacríleg quan us dic que a Déu no li cal cap tractament. Tanmateix, no n’hi ha prou de dir, “A la Veritat no hi ha patiment,” “No hi ha malaltia a la Veritat,” “A la Veritat tot està bé.” No, No n’hi ha prou. Cal dir que la Veritat de l’Ésser és, que la Ment i la Seva idea són perfectes i coexisteixen, i que la llei del seu ésser és la Llei, i aquest tractament imposa aquesta Llei a la creença, de manera que allò que s’anomena creença no us passi per alt. No la deixeu escapolir sense rebre el tractament. Aquí hi ha la Llei de l’ésser diví i infinit; és el vostre tractament Científic Cristià. Aquesta Llei és invocada al tractament de la Ciència Cristiana, i hi opera. També opera a la Veritat, perquè no hi ha hagut mai un lloc a la infinitat, on aquesta Llei no operés, on no s’hi fes palesa.

Aquest tractament estableix aquesta Llei, la seva operació i la seva evidència, i no hi ha enlloc on no hagi quedat instituïda. No hi ha enlloc, ni espai, ni feina on ara mateix no hi treballi. Opera no només com la Veritat, ans com la presència i el poder de Déu dins del seu Regne Infinit, i opera en aquest tractament, de manera que la creença no pugui escapolir-se de la Llei, ni dir que a nivell de creença és veritat.

L’error no es pot escapolir de la Veritat que establiu amb el tractament de la Ciència Cristiana, dient simplement, “A nivell de creença sóc veritat, a nivell de creença sóc mal.” Estigueu a l’aguait que el vostre tractament no passi per alt aquest argument de l’error, i adoneu-vos que si voleu anar més lluny, podeu dir, “No hi ha cap reialme que s’escapoleixi del meu tractament.” Tant és allò que digui la creença, tant és el clam que es presenti, no pot separar ningú d’aquest tractament que guareix i salva. No hi ha cap consciència més enllà de la Infinitat.

Haveu-vos-les sempre amb la creença que hi ha qui es creu la creença. Sapigueu que en heure-us-les amb la creença, us les haveu amb els efectes. La creença en els efectes és més entestada que només la creença del clam. Si han de prendre anticossos, sapigueu que no els hi faran cap mal. Això és el què havíem de fer a la guerra.

El clam, o la creença de la matèria mèdica o de la ment mortal, anomenant-se a si mateixa matèria mèdica, que la malaltia ha de fer la seva via, és un clam del tot fals.

L’experiència de la Sra. Knott amb la verola: se’n va anar directe cap a casa; s’hi va quedar; va encarar el parer general; ni una cicatriu.

Qualsevol cosa que us passi, encareu-la. La Veritat destapa l’error. Si el pacient sembla que està un dia més bé, i l’altre no tant, encareu-ho. Haveu-vos-les amb la creença que la febre puja. Haveu-vos-les-hi de manera que no vegeu ni mica ni gens aquesta imatge.

Si us ve la temptació d’esguardar-la, encareu-la i encareu el clam de les imatges de la malaltia de la ment mortal. Encareu el clam de la imatge de la malaltia i i vegeu-ne el no res. La suggestió no té cap poder. Tots els objectes del pensament material seran destruïts. Adoneu-vos ben clar que no és el vostre pensament. Només és el magnetisme animal impersonal, i no li pot fer res al vostre tractament, i no posarà pals a les rodes del guariment.

Si teniu por, encareu-la. Què n’hem de fer de la por? La por no és cap poder, però no la ignoreu. Encareu-la. Negueu que tingui cap influència ni cap llei, i haveu-vos-les amb la suggestió que pugui fer res, perquè és irreal del tot. I Déu en pot tenir cura.

Una creença generant una altra creença: amargantor d’estómac generant reumatisme i mal pair, i mal de cap. Se’n diu neuritis. La teoria és que el reumatisme ve del cervell, que la diabetis és una malaltia del fetge. Diuen que són mentals, i que són malalties del cervell. Diuen que moltes malalties venen d’estar amoïnat. No en ve res d’estar amoïnat.

Si una persona és dolenta o està amargada adoneu-vos tot seguit que no pot patir pel fet d’estar amargada o ressentida. Feu la vostra llei, que no en pot patir, i haveu-vos-les amb el clam inmediatament. Anant d’alguna manera enrera, la guarireu de la malaltia, i ara, del pecat. Allò que cal fer és treure’s del cap la creença de la malaltia; la raó que la fa estar amargada no és veritat de cap manera, i no té cap efecte. Allibereu-la. De les coses, fer-ne pensaments és només un pas. No és l’únic. La persona s’ha acostat a la Ciència Cristiana per ser redimida; aquesta és la raó pregona. El guariment n’és la manifestació externa. Mica en mica, ensenyeu-li que Déu és omnipresent, omniscient, que ho vagi capint. Practicar la Ciència Cristiana és educar. Digueu-li alguna cosa que la faci sentir segura. Déu és Amor. No xerreu gaire. Xerreu més del compte. N’hi ha que no es posen bons de seguida perquè xerrem massa. Volem viure.

La Sra. Young diu, “No miris d’aprendre tota la Ciència Cristiana en un dia.”

Heu de fer memòria d’una cosa, que hi ha alguns detalls que voldríeu adreçar, que no hauríeu de tocar en un cas hipotètic. Heu d’estar a l’aguait de no creure-us allò que veieu i sentiu. Adoneu-vos que encareu el clam per vosaltres i pels altres. Sapigueu amb una certesa absoluta que l’home no està malalt ni pot estar-ne, i que roman per sempre sa i perfecte. Feu estada a la presència calmada i serena de Déu i adoneu-vos sempre que allò que sabeu és un amb Déu. És l’estat natural de l’ésser, i el fet que el Crist diví pot destruir, i destrueix amb el tractament totes les falses lleis, deixa fora les creences falses i guareix la consciència.

No tracteu el cos; allò que sembla un cos material, és només un concepte de la ment mortal, i és absolutament irreal. L’home ara està bé, i és recolzat i SERVAT en totes les seves activitats, i això fa que l’home a la imatge i semblança de Déu, pugui dir, “JO SÓC.”

Hauríem de refiar-nos del tot del nostre tractament, del nostre judici. Els Científics Cristians tenen problemes constantment, a nivell de creença, perquè diuen que hi ha coses que no són importants. Tot és important quan us les haveu amb un cas; i a voltes, la cosa que ens sembla més insignificant esdevé la més cabdal; una creença tossuda o un pensament de no res. Si no us en sortiu d’heure-us-les com cal amb la mala pràctica vol dir que no esteu prou a l’aguait. Si hi hagués un dimoni, no voldria altra cosa. Si el pacient no és un Científic Cristià no pots dir gran cosa. Si n’és, n’hauríeu de dir moltes.

El practicant hauria de gaudir d’una confiança i d’una responsabilitat professional plena. La confiança que el practicant té en la Ciència Cristiana i en la seva traça per demostrar-la hauria d’esperonar i enfortir els pacients. No sembleu creguts, però refieu-vos del què feu. Un practicant veritable està a l’aguait. Per fer la demostració no comença amb l’error, sempre comença amb la Veritat. I servar-la, implica destruir l’error. La pràctica de la Ciència Cristiana és la professió més gran de la terra. És la més científica, la més noble, la més valorada pels qui l’entenen. Ni que hom faci una feina ordinària, saber la Veritat és la seva tasca primordial. Les circumstàncies ens poden empènyer a fer moltes menes de feines, però certament som els amos del reialme de la consciència. Ningú no pot limitar el nostre pensament, i no hauríem de permetre que ningú ho provés.

Quan hom comença a treballar a la Ciència Cristiana, no la pot posar al segon lloc al seu pensament ni a la seva vida. És proverbial que els metges de la vella escola inspiraven confiança amb la seva presència. Els metges de la nova, i única escola real de guariment, haurien de poder fer el mateix, sabent que la seva confiança no reposa sobre cap persona. Es refien del Crist diví, la Veritat, entrant a l’escena on la por i les creences humanes sembla que governin, i espargint aquests errors per la llei de la Seva omnipresència. A la claror de la revelació, la presència de Déu és natural. La gent que no han rebut instrucció a la Ciència Cristiana poden dubtar d’aquesta presència. En poden dubtar els Científics Cristians?

Enoc féu l’única cosa natural. Caminà amb Déu; o sigui, caminà amb el Bé, amb la Vida, amb la Veritat, amb l’Amor, amb el Principi. Caminà amb Déu i caminà menat per Déu. Era el seu caminar. Tot el que feia era Déu, el Bé, la Vida, l’Amor, la Veritat, el Principi. Hom podria pensar, mirant l’actitud d’algunes persones, que Enoc era l’única persona que podia caminar amb Déu, però Jesús ens ensenyà que Déu instrueix l’home, li dóna un sentit espiritual infinit. Aquesta és l’única Ciència de l’Ésser real. La Sra. Eddy a Ciència i Salut hi diu, “La Ment divina governa l’home i l’home no té altra Ment tret de Déu.” (CiS 319:19) El món s’ha acostumat a tenir Déu a l’abast mercès a la pràctica de la Ciència Cristiana. I mica en mica, aprenem a caminar amb Déu. La Veritat que saps és la traça d’encarar i fer minvar les situacions dificils, no pas amb l’exaltació, ans amb la presència veritable de la Ment, de la Saviesa, de l’Amor, de Déu, del Principi. L’Amor, la sola i única Ment, és l’única acció i l’únic poder de l’univers.

A Ciència i Salut s’hi declara un cop i un altre que Déu és l’única Ment, la mateixa que jo he demostrat. L’únic pensament real és el que va a la una amb la Ment divina, i és el que forneix la Ment divina. Un ésser humà que s’afirma a si mateix no té equilibri, i no en tindrà mai, fins que no es desempallegui d’aquesta autoafirmació. Ha d’experimentar la humilitat, el sentit més genuí del mot humilitat.

Li cal expressar amor, dolcesa, la voluntat de donar i de rebre, la voluntat de deixar que la gent li diguin coses sense enfurismar-se pel què diuen, la voluntat de fer les paus amb el món, i creure’s que l’altre és honest, perquè a ell també li agradaria ser tingut per honest, creure’s que tothom vol ser sincer. Veure sempre l’home diví. Amb això no vull pas dir que hagis de declarar, “Aquí on hi ha un home material, ara hi veig l’home de Déu,” posant-hi un home de figura inspiradora. L’home mortal és una falsa creença. L’home real és una idea infinita. No bescanvieu una falsa creença per una cosa que en dieu una idea espiritual. Allò que feu és veure sempre la infinita expressió de l’ésser infinit, que anomenem l’home de Déu, “JO SÓC,” i això és tot el que és, tot el què li cal ser. (CiS 325:10)