Fidelitat |

Fidelitat

Premeu aquí per l’audio:


Si la gent només parlés de temes que són profitosos, el què St. Joan ens diu que passà un cop al cel, passaria sovint a la terra, – mitja hora de silenci.

L’experiència és la vencedora, mai la vençuda; i de la desfeta en ve la victòria secreta. Saber que el demà comença avui i és un dia més enllà, vesteix el futur de les tonalitats acolorides de l’esperança.

A la batalla de la vida, la suposada activitat del mal fa el bé més feiner i constant. Els cops de colze de la gent planten els nostres peus més fermament. A les topades mentals dels mortals i al maldar de les batalles intel.lectuals, la tensió moral és posada a prova, i, si no es doblega, es fa més forta. El passat ens avisa: amb un dit sinistre i fred assenyala els errors mortals; o rialler diu, “Tu has estat fidel en poc.”

Ets un fill i has afegit un rebrec al front que t’estima? Ets un espós, i has pessigat el cor amb la gosadia de creure’t que a les teves mans hi rau tota la seva felicitat? Ets una esposa i has fet acotar el cap afeixugat del teu espós? Tens un amic i no te’n recordes de ser agraït? Fes memòria que només tu ho pots expiar i hauràs d’expiar-ho. Sense cura ni penediment pots haver creat a l’oceà dels esdeveniments una ona que una hora o altra anegarà la teva memòria, s’enfilarà marrida fins a la porta de la teva consciència i farà regalimar la llàgrima futil.

El canvi i la tomba ens poden separar; la saviesa que hauria pogut beneir el passat pot arribar massa tard. Una

339

passa enrera, no fer el bé en una hora dolenta, un esperar sense fe, ha esquinçat els llorers de molts fronts i el repós de molts cors. El bé no és mai la recompensa del mal, i viceversa.

No hi ha excel.lència sense treball; i l’hora de treballar és ara. Només amb una feina persistent, constant, honesta; sense girar-nos ni cap a la dreta ni cap a l’esquerra, sense cercar cap altre entreteniment ni plaer tret del que ve de Déu, pots guanyar i portar la corona dels fidels.

Hom no pot culpabilitzar l’escola de dret d’on en surt un advocat que no ha portat mai un cas. Per què? Perquè es dedicà a conrear en lloc de litigar, deixà la Blackstone per la pedra grisa, cavà la terra en lloc de furgar dins dels casos legals, féu crèixer patates en lloc de plets, apilà tions en lloc de rendes. No ha estat fidel en poc.

Un músic és fet pel seu mestre? Es fa ell mateix músic practicant el que se li ha ensenyat. Els treballadors diligents reïxen. Segueixen fidelment; tant a les bones com a les males, malden per assolir el bé; amb paciència hereten la promesa. Sigues actiu, i, per lent que vagis, el teu reeiximent és segur: treballar és reeixir; i – tu has estat fidel en poc.

Les vides dels grans homes i de les grans dones són miracles de paciència i perseverança. Cada llumener a la constel.lació de la grandesa humana, com els estels, surt quan es fa fosc per lluir amb la claror reflectida de Déu.

La filosofia material, l’ètica humana, la teologia escolàstica, i la física, no han il.luminat prou la humanitat. El mal, la malaltia, el pecat i la mort humana encara rauen a

340

la creença mortal, i no emmenen mai l’acció justa ni de la ment ni del cos. Quan tota la raça humana tindrà un Déu, – un afecte unificat que deixi enrera la base material, irreal de les coses i la bescanviï
pel fonament i la superestructura que és real, justa i eterna?

Primer purifica el pensament, després posa el pensament en paraules, i les paraules en fets; i després de molt relliscar i grimpar, pujaràs fins a la segona regla de l’escala de la Ciència, i seràs fet senyor de molt. La fidelitat troba la seva recompensa i la seva fortalesa en propòsits exaltats. No n’hi ha prou de cercar per arribar als resultats de la Ciència; has de maldar; i la glòria del maldar ve de l’honestedat i la humilitat.

Ens desenganyen les esperances humanes? Tremola la joia? Aleshores, peregrí lassat, deslliga les corretges de les teves sandàlies perquè el lloc que trepitges és sòl sagrat. Així pots saber que et separes del sentit material de la vida i de la felicitat per guanyar el sentit espiritual del bé. Oh, aprén a perdre amb Déu! I trobaràs la vida eterna: ho guanyaràs tot. Dubtar-ne és trair implícitament el decret diví.

La paràbola de “les deu verges” serveix per il.lustrar el mal de la inactivitat i de l’ajornament. Aquesta paràbola es basa en la trista història de Vesta – una nena de vuit anys, que fa els vots solemnes de celibat, i és terriblement torturada si la llàntia que vigila no és plena d’oli dia i nit perquè la flama no s’esblami mai. La moral de la paràbola és esmolada i la dicció purament oriental.

D’aquesta paràbola n’aprenem que ni la cura d’aquest món ni els pretesos plaers i patiments del sentit material són adients per pledejar la negligència de la llum espiritual, n’aprenem que cal estar a l’aguait perquè la flama

341

de la devoció que ens deixa entrar a la joia de la Ciència Cristiana demostrada, vagi cremant.

Les verges beneites no tenien oli a les llànties: la seva manera de fer era material; les dominava el dubte i la foscor; no paraven esment de la seva ganduleria, de la seva tebior a l’hora d’actuar; i per això la llum espiritual anà minvant sense aturador, fins que, en ser engolfades per les tenebres de la mitja nit, hagueren de demanar oli de les llànties curulles de les verges fidels. Entrant a la cambra d’hostes de la Veritat, i contemplant l’espós de la Vida i de l’Amor, s’haurien casat amb un enteniment més enlairat de Déu. La justa expectativa de cada moment era contemplar l’espós, l’Únic “del tot bo.”

Era la mitja nit: les tenebres pregones abraçaven els ganduls dormilegues de la terra. Sense oli a les llànties, sense la il.luminació espiritual per veure el qui era el seu ésser, sentiren el crit, “Ja ve l’espós!” Però com el podien contemplar? Escolteu aquest crit humà: “Doneu-nos oli, les nostres llànties s’han amortat!” – no hi ha claror! Les faules de la terra fugen, i el cel és lluny.

La porta s’ha clos. Les verges fidels no poden malaguanyar l’oli, i diuen a les beneites, “Aneu on en vénen i compreu-ne.” Cerca la Veritat i encalça-la. Et costarà quelcom: estàs a punt de pagar per l’error i no rebre’n res a canvi; però si pagues el preu de la Veritat, ho rebràs tot.

“Els fills d’aquest món són més savis que els fills de la llum;” estan a l’aguait del mercat, saben com va l’etiqueta del canvi, i estan a punt pel proper moviment. Molt més fidels hauríem de ser per les coses de l’Esperit, que són bones de

342

fer-nos savis per la salvació! Vetllem i preguem de no caure a la temptació de la via fàcil del pecat; i no ens marxi del cap que d’altres abans nostre han posat sobre l’altar tot el què hem de sacrificar, i han entrat i rebut la seva recompensa. No ens podem girar massa aviat de la malaltia del cos per trobar la malaltia a la ment mortal, i el seu guariment, treballant per Déu. El pensament s’ha de refinar, i la vida humana s’ha de fer més fructífera, perquè l’energia divina pugui anar endavant i enlaire.

Acaliuats per la claror solar de la Veritat, regats per la rosada celestial de l’Amor, els fruits de la Ciència Cristiana broten amunt i lluny del sòl sòrdid del jo i de la matèria. Aclarim els jardins del pensament arrencant-ne les males herbes de la passió, de la malícia, de l’enveja i del conflicte? Llencem lluny els còdols durs i freds de l’egoisme, destapant els secrets del pecat i polint altre cop les gemmes amagades de l’Amor? Sentim la frescor vernal i la claror de la fe il.luminada?

Les males herbes de la ment mortal no són sempre destruïdes el primer cop que s’arrenquen; tornen a sortir, com l’herba de les bruixes que escanya la trepadella que vol brotar. Oh, jardiner beneit! Estigues a l’aguait quan les males herbes tornin a brotar, i arrenca-les del seu sòl nadiu, fins que no quedi cap llavor que es pugui escampar – i podrir.

De les moltes campanades esblaimades que ompliran les angoixades cambres de la memòria, aquesta és la més dolça: “Has estat fidel!”

343