En Shingebiss, l’aneguet marró
Com Heure-se-les amb la Ment Mortal o Àvol Magnetisme Animal
(Un conte de la nació Xippewa)
Premeu aquí per l’audio:
Al seu cau a la riba del llac Huron hi vivia en Shingebiss, l’aneguet marró. Quan el violent Vent del Nord baixà arrossegant-t’ho tot des de la terra espurnejant de la Neu, el menut Shingebiss tenia quatre tions ben grossos per fer foc.
En Shingebiss era valent i gai. Per fort que bufés el Vent del Nord, caminava tot gronxant-se d’un cantó a l’altre sobre el glaç i trobava el menjar que li calia. Tibava les canyes que creixien al seu petit toll, i empassant-se pels forats que hi deixaven, agafava el peix per sopar, tornava cap al seu cau arrossegant una filera de peix darrera seu i el coïa a les brases del foc, ben calentó i acaliuat.
Al final El Vent del Nord va xisclar: “Uh, Uh, Qui gosa plantar cara al Gran Cap Vent del Nord? Totes les altres criatures n’estan esfereïdes. Només en Shingebiss, l’anaguet marró, tracta el Gran Cap Vent del Nord com si fos un ventijol afeminat de no res!”
El Vent del Nord, doncs, va enviar cops de vent glaçats i freds, i féu amuntegar la neu fins que cap bestiola no gosà sortir del cau, tret d’en Shingebiss. En Shingebiss anava cada dia a fora com havia fet sempre i no parava cap esment del temps. Cada dia pescava el seu peix, es feia el sopar al vespre, i s’escalfava a tocar de la llar de foc. “Ah!” digué enrabiat el Gran Cap Vent del Nord, “al menut aneguet Shingebiss tant li fa la neu com el glaç! El vent del Nord li glaçarà els forats perquè no pugui pescar; aleshores el Gran Cap el guanyarà!” I el Vent del Nord glaçà els forats on hi pescava el menut aneguet i tapà el seu toll de neu.
Però quan en Shingebiss va trobar els seus forats tapats de neu i vegé que no podia arribar a l’aigua, no va ni piular. Va anar caminant xiroi fins que trobà un altre toll on no hi havia neu. Va tibar les canyes i tornà a fer-hi forats per a poder pescar.
“L’aneguet marró sabrà qui és el Cap!” Va udolar ple de ràbia el Vent del Nord, i dies i dies i dies, no va deixar de petja el menut aneguet marró. Li glaçà els forats i li tapà els tolls de neu.
Però en Shingebiss va caminar sense por com ho havia fet sempre. Trobava una mica de peix abans que cada forat es glacés i cada nit tornava xiroi cap a casa arrossegant el peix darrera seu. “Uh, Uh, Uh!” va bramar el Vent de Nord enfurit. “El Gran Cap anirà fins al cau d’en Shingebiss. Hi bufarà a la porta, seurà al seu costat, i alenarà aire glaçat fins que es glaci.” Just en aquell moment el menut Shingebiss, acabava de sopar i seia tot acaliuat escalfant-se els seus peuets d’ànec a tocar de les flames del foc viu.
Aguantant-se l’alè amb cura, que en Shingebiss no el pogués sentir, sense fer gens, gens de soroll, el Vent del Nord llisca dins del cau. Però en Shingebiss sentí el vent glaçat entrant per les clivelles de la porta. “Sé qui hi ha,” va pensar. I va començar a cantar amb fermesa: “Ka-neej, Ka-neej, Bee-in, Bee-in, Ok-ee, Ok-ee, Ka-weya, Ka-weya!” I el Vent del Nord sabia que deia, “Vent del Nord, ni que siguis violent, Tu ets encara el meu germà; Bufa tant com vulguis, no em pots glaçar; no em fas por, i per això sóc LLIURE!”
El Vent del Nord estava enfurismat, però xiuxiuejant digué: “El Gran Cap el glaçarà!” I s’arrossegà per sota la porta, lliscà fins darrera del menut Shingebiss, i s’assegué a tocar del foc. Shingebiss sabia que hi era, però no en parà cap mena d’esment. Va anar cantant fort: “Ka-neej! Ka-neej! Bee-in, Bee-in!”
“El Gran Cap s’hi estarà fins que es glaci,” xiulà el violent Vent del Nord, i va alenar el seu buf més glaçat. Però just aleshores en Shingebiss es va ajupir i va atiar el seu foc. Una pluja d’espurnes s’aixecà de cop i el tió lluí amb una vermellor daurada. Els cabells glaçats del vent del Nord van començar a degotar tot d’una, les llàgrimes li regalimaven galtes avall, la potent força del seu alè s’aflebí més i més i més. Però en Shingebiss encara seia escalfant-se els seus peuets d’ànec a les flames i cantava, “Vent del Nord, ni que siguis violent, Tu ets encara el meu germà.”
Al cap de molta, molta estona el Vent del Nord va fer un xiscle. “El Gran Cap es fon!” cridà. I entaforant el cap corrents sota la porta, es llençà sobre la neu. “Que n’és d’estrany l’aneguet marró Shingebiss,” es xiuxiuejà feblement a si mateix. “El Gran Cap Vent del Nord no el pot matar de gana, no el pot glaçar, no el pot esfereir! Ah! El Vent del Nord el deixarà sol. El Gran Esperit és amb en Shingebiss.”