No hi ha Mala Pràctica Mental

Martha Wilcox

---

Podeu posar-vos al pensament quatre fets científics que ens ajudaran a capir el nostre tema, no hi ha mala pràctica mental?

Primer: Puix la Ment és un Ésser infinit i conscient de Si mateix, tot a l’univers existeix perquè aquesta Ment s’ha desplegat a si mateixa manifestant-se com totes les coses existents, com la infinitat.

Segon: Una Ment eterna i infinita fa que no hi pugui haver una ment menor. La pretesa ment mortal, doncs, no és ni una entitat ni una ment, ans allò que no té existència, que no omple cap espai. És ignorància o un fals sentit de la totalitat de Déu.

Tercer: Podem “sentir” coses que no experimentem, que no passen. Per exemple, podem “sentir” que ens movem en un tren que està aturat, o podem sentir que caiem mentre somniem al son nocturn. Experimentar aquesta sensació de coses que no passen, il.lustra això que la Sra. Eddy en diu falsa creença o sentit fals. Això és la mala pràctica mental. La mala pràctica mental és allò que sentim però que no passa.

Quart: Si us plau, que us quedi ben clar que la consciència infinita és cada consciència individual. No tenim una consciència pròpia, de la mateixa manera que un raig de llum, no té claror per si mateix. La claror del sol és la claror de cada raig de sol. Exactament igual, la Veritat, puix és la consciència universal, és la consciència de cada individu.

Però la mala pràctica diu que hi ha una consciència universal on tot hi està capgirat, revessat. Proclama que aquest fals sentit de consciència és la consciència de cada individu, home i dona. Aquesta falsa pretensió és el que nosaltres, com a Científics Cristians, hem de destapar sabent que no és res ni ningú.

Sovint sentim que els Científics Cristians diuen sense rumiar-hi gaire, que no hi ha mala pràctica mental. Però saber teòricament que no hi ha mala pràctica mental, i després parlar i actuar com si hi hagués mal al voltant nostre, no té cap valor pràctic per l’estudiant.

La concepció de la mala pràctica personal

Hauríem d’entendre que la mala pràctica mental és només un fals sentit i no pas res que experimentem. Normalment ens pensem que una persona pensa malament d’una altra, i que li fa mal amb el pensament.

Però la mala pràctica mental és absolutament impersonal. No hi ha ningú que hi tingui cap mena de relació amb aquest sentit fals, i per heure-nos-les-hi amb efectivitat, això s’ha d’entendre bé. La Sra. Eddy diu, “No saber que un fals clam és fals, és tenir el perill de creure-se’l; per això cal conèixer bé el mal, i aleshores reduir la seva pretensió al seu propi denominador, ningú, res” (Mis. 108:11-14), aleshores “en som els amos, no pas els servidors.” (Mis. 108:24-25)

Conèixer bé el mal

La pretesa ment mortal, que és, de fet, la mala pràctica, és una mentida, “una fada negació de la Veritat” (Mis 31:2) És assumir que la vida és a la matèria i que l’home és personal i material. Aquesta pretesa ment mortal, la ignorància que Déu i l’home és un sol Ésser, genera la sensació del contrari de la Veritat, o genera mala pràctica. I la ment mortal o la mala pràctica mental no poden desaparèixer a nivell d’aparença fins que el discerniment o la realitat de totes les coses no despunta a la consciència.

No hi ha ment personal

No hi ha ment personal ni pretesament ni de fet. Allò que se’ns presenta com moltes ments, és l’única Ment infinita, desplegant-se infinitament. No tenim una ment personal només nostra, la Ment Divina universal és la ment de cada un de nosaltres. I la nostra ignorància tocant a aquesta Ment Divina universal i impersonal, sembla que es manifesti com el clam d’un fals sentit impersonal i universal, que veiem com moltes ments mortals.

La consciència és mental i espiritual

Tot allò de què som conscients és la nostra consciència. Tot és mental, o una mena de sentit espiritual. Totes les coses de què som conscients, fins i tot les creences, són un fet mental i espiritual a la consciència. Tots els testimonis dels sentits, sensacions de plaer o de mal; totes les sensacions de forma, color, substància i tangibilitat són modes de consciència, i són les sensacions espirituals i infinites de la Ment única. Són la Ment Éssent conscientment, neixen a la Ment Divina i no són mai del món, mai d’una persona ni del cos, malgrat que el fals testimoni digui ben altrament.

El nostre món és purament un món dels sentits. Totes les circumstàncies, fets i experiències del nostre món són consciència que transpira. El món de sensacions actual, de fet, és un món de sentit espiritual, i aquesta realitat i substancialitat que la creença del sentit fals amaga darrera del món dels sentits, es fa cada cop més clara en la mesura que el nostre sentit espiritual es revela com la nostra consciència.

El mode de consciència relativa

La nostra consciència individual és, realment, un mode de Veritat absoluta, però ara, per culpa del fals sentit, sembla relativa més que no pas absoluta. I això és perquè ignorem que Déu i l’home són un sol Ésser. Avui, a nivell de creença, tots gaudim relativament del mateix sentit de consciència limitada; altrament no seríem conscients l’un de l’altre tal com ens manifestem avui; no tindríem cap punt de contacte, i no tindríem el mateix món de sensacions.

La pretensió universal impersonal

La ment mortal, o el fals sentit universal de les coses, és aparentment el nostre fals sentit individual de les coses. Tothom sembla que tingui un grau diferent del mateix fals sentit universal, i això és el fals sentit, el mesmerisme de masses o la mala pràctica mental a la meva experiència. O sigui: la meva consciència, realment, és un sentit conscient i viu del BÉ infinit, però puix ignoro aquest fet, hi ha la mala pràctica mental o el fals sentit de limitació. Jo puc tenir la sensació només de tenir cins dòlars, però puix la meva consciència individual és realment el sentit espiritual d’infinitat, tinc la certesa que aquesta mala pràctica o sentit de limitació es pot bandejar, i que puc tenir molts cops, cinc dòlars.

Puix tothom té un grau diferent del mateix fals sentit universal, John D. Rockefeller va sentir la mateixa falsa limitació que jo sento. Ell, de ben segur, sentí el seu límit amb 5 milions de dòlars, però puix la infinitat conscient era a l’abast, sentí que podia tenir molts cops 5 milions de dòlars. Tant jo com el Sr. Rockefeller teníem el mateix sentit de limitació en graus diferents. Aquest sentit limitat no és el meu sentit personal ni el sentit personal del Sr. Rockefeller, ans és el sentit fals i limitat que tothom pateix. És un sentit col.lectiu, o mesmerisme de masses o mala pràctica mental.

Allò que es manifesta com el teu món, es manifesta com el meu. Allò que sembla la meva malaltia personal, no és personal, ans malaltia impersonal; allò que sembla odi, ressentiment o injustícia personal és odi, ressentiment o injustícia impersonal. El fals sentit impersonal d’odi, ressentiment i injustícia, opera conscientment o inconscientment com el sentit personal o la mala pràctica mental.

Cada pretesa ment és un univers

La meva ment individual és el meu univers, però el meu fals sentit, que és un sentit o mesmerisme de masses, fa del meu univers individual, l’univers de tots. A la Carta als Corintis hi llegim, “les temptacions que heu passat són les que pateix l’home ordinari.” (I Corintis 10:13) De la mateixa manera, no hi ha cap temptació del sentit col.lectiu o mesmerisme de masses que jo no pateixi. El bé o el mal del meu univers personal és sempre impersonal. No és mai el meu bé o el meu mal; el bé del meu món és el bé universal i impersonal, que és Déu; i el mal del meu món és la pretensió del meu fals sentit universal, o mesmerisme de masses o mala pràctica mental, que en graus diferents, tothom pateix.

Ens les hem d’heure amb l’error com quelcom impersonal i al punt de la consciència

Ens les hem d’heure amb tota mena d’error com quelcom impersonal, com un fals sentit, com mala pràctica mental. Si sentim a parlar de furts o d’assassinats, si sentim la malaltia o el desastre; si sentim salut limitada o reeiximent limitat, no en som conscients fins que no es fa palès a la nostra consciència, però existien com una creença del fals sentit o del mesmerisme de masses, o de la mala pràctica mental, altrament no s’haurien manifestat al nostre món de sensacions.

Jo no sóc l’assassí o el lladre, o l’home malalt o el destret, ni la salut limitada o el reeximent limitat; i tanmateix jo sento aquestes experiències a nivell de creença, i tot el mal que sento al meu món, és la pretensió universal del fals sentit, o del mesmerisme de masses o de la mala pràctica mental, fent-se visible al punt de la meva consciència individual, i enlloc més. I fins que no m’hagi desvetllat i reconegui el fet espritual de la Ment única, tal com la revela la Ciència Cristiana, el meu univers serà, poc o molt, un univers de fals sentit, de mesmerisme de masses o de mala pràctica mental. Sóc tan assassí com n’és ell, mentre aquest fals sentit, o mesmerisme de masses o mala pràctica mental sigui alguna cosa a la meva consciència en lloc de no res ni ningú. En la mesura que del fals sentit, o del mesmerisme de masses o mala pràctica mental, en faci una realitat, perpetuo el meu sentit mesmèric del món.

Però quan torno a “Casa del Pare,” o a la veritable consciència, individualitzo el meu món en la mesura de la meva comprensió de la Veritat. Mentre senti error de qualsevol mena, l’haig d’encarar com una cosa impersonal; com a mesmerisme de masses, com mala pràctica mental; com ignorància de Déu; com el no res reclamant ser quelcom o algú, o reclamant ser la meva consciència individual o el meu món.

Puix no hi ha mal, és impossible que en pateixi, ni tant sols a nivell de creença. El mal només el puc sentir a nivell de creença. De fet, jo sempre actuo com la Ment, i experimento només el bé de la Ment que és l’Ésser.

Aquest estadi actual del nostre creixement

En aquest estadi de discerniment espiritual, no podem assumir que l’aparent inconsciència de l’error ens protegirà de l’error, ni podem descurar la nostra vigilància perquè sembli que l’error sigui d’algú altre. Quan un error es fa visible al nostre món és mala pràctica mental destapada al nostre pensament conscient o inconscient, i és una exigència que se’ns fa de guarir-nos només a nosaltres mateixos, i ho fem al punt de la nostra consciència individual.

La humanitat reforma aquest món molt de mica en mica

Els mateixos trets i disposicions del caràcter desagradables; les mateixes tragèdies i calamitats; les mateixes limitacions que han afaiçonat el món des de temps immemorial, l’afaiçonen ara. I seran el nostre món fins que no entenguem que les falses creences universals o la consciència de masses o mala pràctica mental, que pretenen ser la nostra falsa consciència individual, són la mala pràctica, i fins que no capim que tota falsa consciència, puix és impersonal, pot ser vençuda. Reformem el nostre món només quan ens reformem a nosaltres mateixos. Canviem el nostre fals sentit de les coses només quan copsem i entenem la totalitat de Déu, el Bé.

Al punt de la nostra propia consciència

Tot sentit fals: guerres, fam, aiguats, mancança, odi, que són els fenòmens que la nostra ignorància de Déu genera, i que són la mala pràctica mental, només es poden encarar al punt de la nostra consciència individual. Aquest és l’únic lloc on es poden encarar, perquè és l’únic lloc on passen.

Quan aprenem que la Veritat destapa les creences conscients i inconcients que pretenen ser el nostre món, no mirarem fora de la nostra consciència per guarir els assassins, els lladres, la mancança, la guerra, els terratrèmols, i els aiguats, que sembla que passin al nostre món.

De fet, no hi ha ningú que faci res malament, no hi ha res que es faci malalment, no hi ha cap malalt, ni mançanca, ni guerres, ni aiguats, ni tan sols a nivell de creença. Jo sento aquestes coses a nivell de creença perquè individualment ignoro la Veritat d’aquestes coses, i és la ignorància la que genera aquestes falses aparences dels fets reals i cal què ens adonem que són revessaments o una “fada negació de la Veritat.” ( Mis.31)

Allò que veus és allò que ets (a nivell de creença)

Tot allò de què som conscients, ni que es manifesti com l’experiència d’algú altre, és tant la nostra experiència com la seva, i tan poc la seva experiència com la nostra, i ens les hi hem d’heure d’aquesta manera. Adonar-nos clarament que “Allò que veiem és allò que som,” (a nivell de creença) guarirà tot el criticisme, tota la condemna i tota la hipocresia que tenim al pensament.

Puix tot transpira com consciència, aleshores tot fals sentit o mala pràctica mental és a la nostra pròpia consciència. Plató va dir, “Allò que veus és allò que ets.”

La mala pràctica universal

La mala pràctica mental és purament una pràctica dolenta. Puix la Ciència Cristiana és LA CIÈNCIA DE LA MENT ÚNICA, la mala pràctica és acceptar la suggestió de la creença que hi ha dues ments, que alhora genera la creença d’un cos material i d’un univers material. Aquesta és la mala pràctica o la pràctica dolenta que afecta a tothom .

La mala pràctica no és la suggestió o la creença que hi ha dues ments, és acceptar sense rebelar-nos-hi aquesta creença. Tot el crim, el mal, la mancança, la malaltia i la mort només existeixen com un estat de consciència, i són actives a la nostra experiència individual com un fals sentit o mala pràctica mental, i es fan visibles a la nostra consciència perquè ignorem que NOMÉS HI HA UNA MENT.

No hi ha res fora de la consciència

No hi ha res fora de la nostra consciència. Si sembla que estiguem malalts, o que ens manca alguna cosa, o que odiem, és perquè hem acceptat, conscientment o inconscient, la suggestió que tenim una ment separada de Déu. Tot és purament una creença en dues ments. Pot ser que conscientment no hàgim acceptat pensaments de malaltia ni pensaments que van de bracet d’un sentit mortal de l’existència, però si amb un pensament científic i acurat no assumim l’actitud de la Ment única omnipresent i omnipotent, no som una llei a la nostra experiència, i la ment mortal pot declarar que allò que creu és la nostra creença.

No hi ha cap món a fora

No hi ha cap món exterior. Totes les nostres experiències són a la nostra consciència, i existeixen, per nosaltres, d’acord amb el sentit de la Veritat que en tenim. Puix allò que entenem de Déu i de l’home és el nostre món, si allò que entenem de Déu és limitat i imperfecte, serem un home o un món limitat i imperfecte.

El qui, a fora nostre, sembla que faci mal, no fa més mal que fem nosaltres quan acceptem, reconeixem i personalitzem el mal, en lloc de reconèixer que el mal és no res ni ningú. L’única manera d’heure-se-les amb la mala pràctica de manera efectiva és no fer mala pràctica. No hauríem de personalitzar mai el mal, perquè el mal no és mai una persona, ans una mentida de la Veritat sempre a l’abast. La mala pràctica és la nostra ignorància d’aquesta Veritat sempre present. Si la Veritat Crística no és a la nostra consciència, hi ha, doncs, la mentida o la ignorància. No podem carregar els neulers a ningú pels nostres problemes. No hi ha enemic. Ni ben organitzat ni mal organitzat. Només podem carregar els neulers a la nostra ignorància o a la nostra comprensió limitada de la Ment única, que és eternament omnipresent i omnipotent.

El Reconeixement del bé

O bé reconeixem Déu, la Ment, a tots els nostres camins, o bé donem el consentiment a, o acceptem inconscientment, les creences prevalents del món. I aleshores ens diem a nosaltres mateixos, “Senyor, fins quan durarà tota això? I la resposta que se’ns fa arribar és, “Només mentre neguis la Meva omnipresència.” Gemegar i planye’s com si algú o alguna cosa desconeguda i que no hem convidat, ens fes mal, només enterboleix les coses; perquè fet i fet, només som les víctimes del nostre sentit limitat i ignorant de Déu.

Hi ha una tendència entre els Científics Cristians d’esguardar la Ment com un ideal plaent que assolirem un dia o altre, i després parlar i actuar com si hi hagués una altra ment. Hi ha la tendència d’agafar-se a la creença o a la suggestió que hi ha dues ments.

La ment mortal o mala pràctica mental, invariablament afirma que té un canal o un mèdium, sempre algú que pensa malament. Però quan refusem la suggestió que la ment mortal és una entitat o una ment, també refusem el canal del mèdium personal. Un dels errors del nostre moviment és creure’s que hi ha algú que fa mala pràctica. Però si acceptem aquesta suggestió, sense voler esdevenim mal practicants, a nivell de creença, perquè creiem que hi ha dues ments, i això és “una fada negació de la Veritat.”

La mala pràctica no és mai una realitat, és sempre una creença, i puix a l’Infinit no hi ha creences, i l’Infinit és el tot, aleshores ens les havem amb la mala pràctica, només a nivell de creença. Si algú em fa mala pràctica, de fet, en fa a la seva creença, al fals concepte que s’ha fet de mi, i doncs, fa mala pràctica amb si mateix, perquè és amb les seves creences que se les heu.

Tant és si deu mil persones diuen que dos i dos fan cinc. Això no canvia el fet que dos i dos fan quatre. I què, si molta gent treballa erròniament? No poden fer mal ni canviar res. Per què? Perquè el seu pensament no va mai més enllà de si mateixos, més enllà de les seves creences.(Aneu a CiS 234: 31-3).

Només hi ha una Ment, i aquesta Ment és l’únic Legislador, i doncs, no hi ha mals practicants que facin lleis que ens puguin afectar, i puix només hi ha una Ment, no hi ha cap mal practicant, perquè no hi ha un fotimer de ments. El pretés mal practicant no ens ha de fer por perquè només és una falsa creença que hom té de l’home individual. És un gran error que la gent tingui por de la mala pràctica mental. Creure que hi ha mala pràctica mental i mals practicants fa palesa la nostra ignorància de Déu, i doncs, com més poc en parlem, més bé per nosaltres i pels altres.

Hi ha qui pregunta, “Hem de reconèixer la pretensió o clam de la mala pràctica mental, o l’hem d’ignorar?” Hi ha una gran diferència entre reconèixer un clam i ignorar-lo. Quan científicament reconeixem el clam de la mala pràctica només com una creença o un fals sentit, això el destrueix. Sempre estarem per sobre de la situació si ens adonem que el clam de la mala pràctica no és ningú ni és res; i doncs, no ens hi hem d’oposar.

Tant és quina mena de pretensió sembli que ens encari, s’ha de reconèixer, sempre, que és bàsicament por. Si el mal de la mena que sigui ens fa por, vol dir que hi creiem. El gran assoliment és no tenir por. L’única Ment que hi ha no té por; i no hi ha cap altre ment que pugui ser el canal de la por. Ens les hauríem d’heure amb la mala pràctica amb la certesa que només hi ha UNA MENT, i aquesta certesa és L’EMMANUEL O LA MENT, DÉU, AMB NOSALTRES.

Allò que se les heu dràsticament amb la mala pràctica és el fet que l’Infinit sempre s’expressa a SI MATEIX, i allò que representa l’Infinit és l’home, i l’home sempre va de bracet de l’Infinit.

La nostra missió al món és individual

Avui parlaré molt de l’individu: remarcaré la importància de l’individu, i emfatitzaré que cal que l’individu faci molta feina metafísica dins seu i per si mateix. Parlant científicament, no hi ha ningú fora de si mateix per qui l’individu pugui treballar. Parlant científicament, nosaltres, com l’home individual, abastem l’univers, o abastem tots els altres i tota cosa dins de nostre jo individual, i com el nostre jo individual. Quan veiem allò que en diem un altre, veiem alguna cosa de nosaltres mateixos, i per respectar-nos i estimar-nos a nosaltres mateixos, o estimar l’home individual, hem de respectar i estimar els altres. Per servir els altres, ens hem de servir a nosaltres mateixos. Quan la Veritat i l’Amor ens il.luminen a nosaltres, individualment, ens adonem que tot el nostre món de persones i coses dins nostre, automàticament queda il.luminat. Tots els homes plegats és l’únic Crist dins nostre, és l’home individual, el nostre ésser real.

Hem de ser honestos amb nosaltres mateixos

“Heu de ser honestos amb vosaltres mateixos, si voleu ensenyar la Veritat; el vostre cor ha de sobreixir, si voleu tocar el cor d’un altre.” (Mis. 98:27) I la Sra. Eddy ens diu emfàticament que la Veritat s’ha d’escriure “primer al nostre cor” (’02 2:5) per servir-nos a nosaltres mateixos, i així, servir els altres. Aquests darrers anys els Científics Cristians han pregat, han treballat i han maldat per escampar la Veritat de la Ciència Cristiana arreu del món, però ara preguem i maldem, com no ho havíem fet mai abans, per assolir un ràpid creixement espiritual dins nostre. Per què? Perquè avui se li exigeix al Científic Cristià de gaudir d’una mentalitat tan clara que pugui traduir totes les fases de la vida humana a la seva realitat divina, i fornir proves concretes de guariment i de salvació a un món malalt i esquinçat per la guerra.

La pregària

Tots i cada un dels practicants de la Ciència Cristiana haurien d’estar tan plens de l’esperit de servei i d’amor, que poguessin contestar tot d’una les crides urgents demanant ajut. Però aquestes proves només les poden donar els individus dins la Ciència Cristiana, que han transformat les seves naturaleses amb la pregària, una pregària justa, una pregària fervent, la pregària tal com s’entèn a la Ciència Cristiana, “una fe absoluta que amb Déu tot es pot.” (CiS 1:2) la Sra. Eddy parla de la pregària amb molt d’emfàsi. Diu, “Hi ha una cosa que he desitjat amb tot el cor, i que altre cop demano sincerament, que els Científics Cristians, aquí i arreu, preguin cada dia per ells; no pas verbalment ni agenollats, ans mentalment, humilment i importunament.” (Mis. 18:4-7; Mis. 127: 7-11) Preguem cada dia per nosaltres? No per algú altre, no per alguna altra cosa, ans per nosaltres? Jesús és el nostre Mestre, i hi passava hores pregant.

Prega mentalment

Primer: la Sra. Eddy ens demana que preguem mentalment. Em pregunto si realment capim com en som de benaurats de poder pregar mentalment. Com en som de benaurats que la nostra ment individual iluminada per la Veritat pugui esdevenir aquest estat d’enteniment espiritual on el Crist o l’home espiritual és l’únic home.

Prega amb humilitat

Segon: la Sra. Eddy ens demana que preguem amb un esperit d’humilitat, o sigui, hem de pregar, i adonar-nos i capir la Veritat, amb la pau, la calma, i la seguretat que David tenia, quan sense cuirassa ni espasa matà Goliat. David parlà amb humilitat quan digué, “Em véns a trobar amb una espasa, una llança i un escut, però jo t’encaro en nom (volent dir el caràcter) del Déu dels exèrcits d’Israel, a qui has reptat. La batalla és del Senyor.” (I Samuel 17:45-47).

Quan preguem amb humilitat, el nostre estat mental és un estat de calma, de seguretat i d’innocència; un estat de pura consciència, on la llei divina de reciprocitat de l’Ésser opera universalment. Daniel, a la fossa dels lleons va entendre aquesta llei de reciprocitat de l’Ésser. La seva ment no era dual. No es pensava que la seva ment fos la presència de Déu i alhora hi hagués un rei maliciós i bèsties ferotges fora de la seva ment. Daniel en gaudir d’una consciència de plenitud, de perfecció i d’unicitat amb la Ment divina sabia que a la seva consciència hi havia el rei i els lleons i tota la creació de Déu. I Daniel sabia que el rei i els lleons, puix eren conscients de la seva unicitat, compleció i perfecció amb la Ment divina, l’abastaven també a ell dins la seva consciència. El rei i els lleons eren dins la compleció i la perfecció de Daniel, i Daniel en tragué el suc de la perfecció i la plenitud del rei i dels lleons.

Daniel sabia que Déu o la Ment es verificava allí mateix com un i tothom alhora. Sabia que ell, el rei i els lleons tenien una relació recíproca, i que la divina llei recíproca de l’Ésser els governava a tots. Aquesta certesa que tenia Daniel de la llei recíproca del bé infinit espargí el mal aparent de la seva consciència, i de la consciència del rei i dels lleons.

Prega importunament

Tercer: la Sra. Eddy ens exhorta a pregar importunament, o sigui, sense aturador. Quan el nostre menester és gran, quan estem profundament astorats, quan tot el nostre cor i el nostre ésser desitja ser enlairat, hem de pregar importunament. Jesús va pregar importunament quan Llàtzer ressucità. Pregar importunament no vol dir mirar enfora o enlaire desesperadament vers un poder fora nostre. Pregar importunament és el nostre maldar insistent i persistent per ser l’estat de veritat, d’enteniment, de discerniment que és el Crist, l’home real que ja som.

En la mesura que preguem diàriament per nosaltres mateixos; o sigui, preguem mentalment, amb humilitat i importunament com exigeix el cas, el nostre creixement espiritual serà ràpid. Seria bo que cadascú dels qui som avui aquí es miri el fons del cor i hi vegi si vol un creixement espiritual ràpid, i si sincerament malda i prega per assolir-lo. Si realment desitgem un creixement espiritual ràpid, hem de treballar i pregar per assolir dues coses. Primer, hem de desmaterialitzar la matèria; i segon, hem de impersonalitzar la personalitat.

Desmaterialitzar la matèria

Entenem que això que anomenem matèria és només una fase de la ment mortal? Entenem el caràcter il.lusori de la matèria? Entenem que la matèria no és mai substància, ni presència, ni ocupa mai cap espai? Entenem que la matèria no existeix, que no és res? Entenem que la matèria no ens pot fer res, i que nosaltres no li podem fer res a la matèria, més què l’horitzó ens pot fer a nosaltres, o nosaltres li podem fer a l’horitzó? La matèria és com l’horitzó. És un miratge, una mentida, només una falsa aparença, una imatge falsa a la ment mortal. Per desmaterialitzar la matèria, hem de vetllar que la nostra consciència individual no s’activi fent seves alguna d’aquestes fases del pensament mortal. A la pràctica de la Ciència Cristiana no hi ha res més cabdal que la desmaterialització de la matèria.

Les qualitats de la matèria

Les qualitats de la ment mortal que fan que la matèria sembli quelcom, són les qualitats que anomenem densitat, finitat, límits, divisibilitat, mutabilitat, destructibilitat, separació, mortalitat; qualitats que són impensables i desconegudes de la Ment conscient. Desmaterialitzant, o sigui, treien totes aquestes característiques de les persones i de les coses, hi deixem només les pures qualitats de la Ment conscient; hi deixem només les idees pures o l’home real.

Impersonalitzar la personalitat

No és poca cosa desmaterialitzar la matèria, i encara sembla més costerut impersonalitzar la nostra creença de la personalitat; però per créixer espiritualment, hem de capir que la personalitat només és una creença, una fase falsa del pensament mortal. La personalitat, com la matèria, no té existència real.

La personalitat és una mentida o un concepte humà fals de la nostra veritable individualitat.

Com hem d’impersonalitzar la nostra creença de personalitat finita? Despullant la pretesa personalitat de totes les qualitats i característiques que sembla que defineixin una personalitat; les qualitats o característiques de finitat, corporalitat, fisicalitat, mortalitat, existència orgànica i herència física. Quan impersonalitzem aquestes qualitats i en despullem la pretesa personalitat, hi trobem a l’abast l’home individual, l’home real, vist encara com la nostra humanitat.

Jesús va impersonalitzar la seva creença de les gentades

Jesús impersonalitzà la seva creença de la personalitat quan es va trobar amb les gentades. Com ho féu? Es narra que anà al cim de la muntanya o gran alçada d’enteniment per no veure les exigències de totes aquelles aparents moltes ments o moltes persones. Quan ens trobem amb les gentades, no veiem la gentada i les seves creences com una cosa fora nostre? De vegades no anem a trobar la gentada i mirem de respondre a les exigències que se’ns fan amb el maldar humà i amb responsabilitats humanes? De vegades no mirem i tot de manipular persones? Jesús no ho féu mai. Anava tot seguit al cim del seu enteniment de l’home individual, i nosaltres hauríem de fer el mateix. La gentada és sempre un fals concepte dins la nostra mentalitat, i és amb la nostra saviesa interior de la Veritat i de l’Amor que veiem l’home individual com l’únic home que hi ha. És el Crist interior el que espargeix la creença de la personalitat i veu en els altres el Crist o l’home real.

Benvolença

Parlant de benvolença és lluny del meu pensament menysprear el sosteniment de la nostra organització eclesiàstica. El manteniment de l’organització de l’Església de la Ciència Cristiana és un deure i un privilegi individual de tots i cada un dels Científics Cristians, però hi ha una forta tendència a posar la benvolença personal al lloc de la demostració científica. La demostració científica de la benvolença és un procés interior, que ens fa veure la presència del Crist o de l’home individual en tota la seva plenitud i compleció. La demostració científica no ens deixa arborar cap creença de mancança o de minva ni en persones ni en coses, ans revela una plenitud més gran per tothom.

Els apòstols Pere i Joan ens van donar un exemple de la donació espiritual. A l’home coix a la porta del temple, Pere li digué, “No tinc ni or ni plata, però et dono allò que tinc: en nom de Jesús de Natzaret, alça’t i camina.” (Actes 3:6) Pere i Joan li donaren allò que tothom li deu al seu germà, reconegueren que era la imatge de Déu. Aquest reconeixement, aquesta percepció Crística guareix i salva, i és la benvolença més gran que hi ha.

Tenim la tendència de donar els nostres béns als altres, sense proveir prou i bé per nosaltres, i aquesta manera de fer s’acaba sovint amb la nostra fallida. Negligir-nos a nosaltres mateixos amb la disfressa de l’altruisme no és la via de la saviesa. Això és deixar caure la benvolença al nivell del donar i del rebre personal. Demostra un sentit de benvolença molt més gran capir que l’home té una relació recíproca amb totes les altres idees. L’home rep tot allò que Déu dóna, i reflectint-ho, dóna tot allò que rep. Som més benevolents quan refusem d’acceptar el sentit personal de limitació i de pobresa, i entenem que l’home existeix conscientment al punt del proveïment infinit o infinitat.

Siguem selectius a la nostra pràctica

Hi ha molts estudiants a l’associació que comencen a practicar la Ciència Cristiana. Sempre és bo de pregar sincerament pel què fa a agafar pacients. No tots els malalts estan a punt per la Ciència Cristiana, o ni tant sols desitgen el desvetllament espiritual que cal per un guariment total. Jesús aconsellà de ser selectiu. Va dir als seus deixebles, “No fresseu el camí dels gentils (volent dir els qui no volen adorar Déu), ni entreu a cap ciutat dels Samaritans (volent dir cap conciència maligna). Més aviat aneu a trobar les ovelles perdudes de la casa d’Israel (volent dir els que miren de trobar el camí).” (Mat. 10: 5-6) Fem mal a la nostra causa quan no triem els nostres pacients seguint el guiatge diví. La Sra. Eddy diu, “Milions de ments sense prejudicis, senzills cercadors de la Veritat, rodamóns cansats, assedegats al desert, s’esperen i vetllen per reposar i beure. Doneu-los-hi un got d’aigua fresca en nom del Crist.” (CiS 570:14)

Punts vitals

1.La nostra missió al món és tan individual com la de Jesús o la de la Sra. Eddy.

2.Hauríem d’estar supremament contents sabent que acomplim la nostra missió al món.

3.La nostra naturalesa només pot ser transformada per la pregària.

4.Hauríem de capir i fer servir la llei recíproca de l’Esser.

5.Hauríem de desmaterialitzar la matèria i impersonalitzar la personalitat.