Evitar les Finors del Mal

Anthony Whitehouse

---

Avui vull parlar d’alguns dels paranys on caiem sense adonar-nos-en. Quan ens n’adonem en podem sortir i fins i tot evitar-los i això en si mateix és una gran benaurança.

Fem una mica de context Bíblic. Jesús féu una declaració cabdal a Mateu 6:33, “Cerqueu primer el regne de Déu i la seva dretura, i la resta us hi serà afegida.” Això fóu una admonició del CristJesús perquè capíssim la natura de la Ment divina i la manera de pensar de Déu. La seva promesa que tindrem tot el què ens cal si capim Déu i la Seva Ment, és de fet la naturalesa del Regne de Déu. No és pas una proposició que ens hagi d’esporuguir. És més aviat una proposició fàcil d’entendre. No cal un coeficient intel.lectual gaire alt per capir que la naturalesa de Déu és infinita, i les implicacions d’aquesta naturalesa. Si ens en podem fer a la idea, hem de ser bons de raonar que la Ment de Déu no en sap res de la finitat, ni de recursos limitats, i puix nostra és la Ment de Déu, segons la Sra. Eddy, aquesta ha de ser també la nostra experiència. Això és fàcil de veure. Tanmateix, el què ens costa més de veure és la murrieria de la ment mortal o sentit personal emmenant-nos a un lloc o a una rasa on no podem operar com la Ment divina perquè hem quedat del tot mesmeritzats per alguna circumstància humana que no sabem veure, una bogor que ens entela la visió divina. Si no podem raonar com Déu raona és perquè les circumstàncies humanes semblen tan aclaparadores, estem tan enganxats per l’error que no podem veure ni valorar la Veritat. Deixeu-m’hi esplaiar i posar el primer exemple.

Un practicant que conec em digué que si hom cau dins d’una rasa, no té gaire sentit analitzar el perquè hi és. El què cal és sortir-ne. És una característica de la ment humana planye’s de les circumstàncies en lloc d’enlairar-se’n. És més fàcil quedar-se empantanagat al fangar que sortir-ne. I tanmateix és exactament el què el Crist ens demana que fem, agafar la vista més enlairada. Hem de sortir de la rasa i no pas gemegar de les circumstàncies i potinejar-les. L’error és molt bo per fer-nos quedar empantanagats gemegant i planyent-nos. I a més si hem de sortir de la rasa, hem de saber la mena de rasa on som. Sovint el problema és que no veiem gens clar quina és la naturalesa del repte que ens encara. Aquesta és la naturalesa mesmèrica del repte. I hem de ser ben clars en aquest punt perquè la Sra. Eddy ens diu a Ciència i Salut “la ignorància de l’error que s’ha d’erradicar sovint ens en fa patir l’abús.”

Mirem doncs, una rasa particular. Haig de dir que fóu l’experiència d’angoixa la que va esperonar aquest fil de raonament. Fem una ullada, doncs, a la rasa de l’angoixa. Fa uns quants anys vaig anar a una ciutat a fer una conferència. En arribar a l’hotel em vaig adonar que m’havia deixat el maletí, amb el passaport, llibres i altres documents personals, a l’aeroport. Amb un nus a l’estómac vaig agafar a corre cuita un autobús cap a l’aeroport i vaig començar a pregar. Mentre pregava un missatge angèlic em vingué al cap, “el problema no és el maletí.” “Quin és el problema, doncs?” vaig preguntar. “Al regne del cel no hi ha angoixa,” em contestà. Em vaig adonar tot d’una que mirava d’heure-me-les amb el repte erroni. M’amoinava per la cosa que no m’havia d’amoinar, m’amoninava per un objecte material, i tanmateix sabem pel nostre estudi de la Ciència Cristiana que no hi ha matèria, i doncs, no hi pot haver cap objecte material ni cap circumstància material que ens pugui amoinar. Quan el repte és vist com un repte espiritual, que és sempre el cas, hem identificat el problema de manera adient.

Aquí hi ha el primer punt cabdal, sempre ens les havem amb alguna fase de la nostra ignorància tocant al regne del cel. En aquest cas vaig començar a capir i a valorar que no hi ha angoixa al regne del cel. Quan me’n vaig ben adonar ja no vaig patir més pel meu maletí i quan vaig arribar a l’aeroport el vaig trobar exactament on l’havia deixat. Hi havia estat més d’una hora i ningú no l’havia tocat. Això em mena al meu punt original: hem de ser conscients de la rasa on som. Sense voler-li donar al mal cap ombra d’intel.ligència, em sembla que és cabdal de capir que la seva naturalesa mesmèrica és manipular-nos i menar-nos dins d’una d’aquestes preteses rases sense ser del tot conscients de quina rasa és. Això és cabdal. Si fóssim conscients de la naturalesa de la rasa seríem bons de romandre’n fora o de sortir-ne ben de pressa si ja en hi hem deixat arrossegar.

El propòsit d’aquesta xerrada és fer una ullada a les rases on el mal arrossega al qui no està prou a l’aguait per detectar-les, i evitar-les o sortir-ne. Hem vist la rasa de l’angoixa, del neguit, com vaig ser manipulat i vaig ser-hi emmenat, com me’n vaig fer conscient, en vaig fugir i la demostració fóu feta. Vaig ser encarat per la rasa del neguit. Em pensava que el repte era recuperar el maletí, però no, el repte era discernir que no hi ha neguit al regne del cel. El missatge angèlic en va descriure la naturalesa, i vaig ser bo de sortir-ne dignament, sense deixar-me mesmeritzar per les circumstàncies ni un minut més.

El vers 8 del Salm 37 ens avisa del perill del neguit, “No t’irritis ni t’indignis, no t’amoïnis que només faries mal, i els qui fan mal seran foragitats del regne.”

Quan som en una rasa i no en sabem reconèixer la naturalesa no ens adonem de l’impacte que té a la nostra vida. Mai no m’havia adonat de l’impacte, no pas del què em passava, ans de la qualitat de la consciència on m’havia deixat arrossegar per la circumstància. Era amb la consciència de neguit induïda per la circumstància que me les havia d’heure, no pas amb el maletí.

És clar el què miro d’explicar? Si hi voleu fer cap comentari…

-Ei, sóc l’Erren de Seatle, el què diu té molt sentit perquè la ment mortal presenta constantment moltes menes de contrafaïments de la realitat, si mirem d’adobar aquests problemes aparents, és un no acabar mai, però si ens les havem a fons amb l’estat mental on l’error mira d’acular-nos, som a la bona via.

-Exacte Erren, exacte. El punt que remarcava al principi, i que trobo en molts pacients, és que no saben veure de quin mal pateixen, es pensen que és un problema tridimensional, però puix no s’han adonat que al regne del cel no hi ha neguit, miren d’heure-se-les amb la manca de diners o de salut, en lloc d’adreçar l’estat mental i adonar-se que al regne del cel no hi ha neguit.

Quan vaig viure l’experiència del maletí, vaig estar dos anys a adonar-me de l’impacte d’aquesta revelació. Quan em va passar no vaig saber valorar l’enormitat de la revelació amb què havia ensopegat a nivell de tractament.

Si no hi ha cap altre comentari, aniré a una altre rasa. Anem a la rasa de la inseguretat. Les circumstàncies humanes són d’allò més eficients per emmenar-nos a un estat mental d’inseguretat, ens fan veure la nostra edat, els nostres ingressos, els nostres prospectes de vida, i de cop sentim una aclaparadora inseguretat. Altre cop, el problema no són les circumstàncies, el problema és la sensació d’inseguretat. Sentir-se insegur quan sabem que Déu és el nostre Pare és tan fora de lloc com sentir-se pobre si ets un Rockefeller. Simplement no té sentit. Però el mesmerisme és tan murri que som engolfats del tot per les circumstàncies. Al llibre del Deuteronomi 33:12 se’ns hi diu, “L’estimat del Senyor viu segur al Seu costat. L’Altíssim l’empara tot el dia; el porta sobre les Seves espatlles.” Tenim l’autoritat espiritual per dir que la inseguretat no és sentit espiritual. Quan mireu, doncs, les vostres circumstàncies humanes i sembla que la misèria no s’acabi, és imperatiu que us enlaireu i us adoneu que aquestes circumstàncies hi són senzillament per fer-vos sentir insegurs. Si us sentiu insegurs no sou al cel perquè al cel no hi ha res que ens pugui fer sentir insegurs. Si defenseu la realitat espiritual, aquesta plataforma de la Ciència Cristiana, en lloc de mirar d’esmenar la situació fent més diners, aprimant-vos o pujant a l’escala del món, heu d’eliminar del tot el sentit d’inseguretat de la consciència, i totes les coses us hi seran afegides perquè heu posat Déu, o la qualitat divina de la consciència, primer.

Una altra rasa, la rasa del dubte. No fóu fins que vaig fer la darrera repassada d’aquesta xerrada que no em vaig adonar que n’havia deixat fora una de les més cabdals. L’error ens sap un niu de fer-nos caure a la rasa del dubte. El darrer cop que em vaig adonar que havia caigut a la rasa del dubte passava una temporada atapeïda de reptes que no se solucionaven i s’apilaven un sobre l’altre, però no ens ha de marxar mai del cap que no hi ha cap cas que ja no sigui guarit, perquè la separació entre nosaltres i Déu no s’ha esdevingut mai. Però l’anomenat problema no solucionat és el mitjà més efectiu per abocar-vos a la rasa del dubte, i és justament el dubte que és el vostre enemic més gran perquè es nodreix de la dualitat. Si te les heus amb un problema i no tens la més mínima idea de com el solucionaràs caus dins de la rasa del dubte, i això és justament el què vol l’error, havent-te-les amb el problema en lloc de reconèixer el dubte. Si has tastat el dubte a la teva ment, has tastat tot el ventall de la ment mortal, els sentiments esquinçats, la lleialtat dividida, el sentit incert de l’ésser que tragina tot l’escarni del mal; has tastat l’infern. Però quan has tastat una ment allerada de dubte, has tastat el cel. Has tastat la serenitat, la certesa, la claredat i el propòsit, i el ple coneixement de la benaurança final perquè no hi ha impediment perquè la Ment de Déu sigui la teva Ment.

Per tothom qui practica la Ciència Cristiana servar la ment allerada de dubte és absolutament cabdal. Sovint em trobo que faig un tractament i estic vint minuts rumiant i dubtant de si l’he fet prou acurat i de si serà efectiu. I és justament aquest dubte que ha de ser vist i foragitat perquè al regne de Déu no hi ha dubte i la Veritat que afirmes és absoluta. I la naturalesa absoluta del poder de Déu no deixa cap lloc pel dubte. Però l’error és d’allò més bo per arrossegar-nos dins de la rasa del dubte.

Hi ha algú que hi vulgui fer cap comentari?

-M’hi he sentit ben identificat quan ha dit que fa un tractament i després dubta de si ha tocat tots els punts, ahah!

-Sí, és l’error que sempre ens mira de tibar i fer-nos caure a la rasa del dubte.

Fem una ullada ara a la rasa del sentir-se atrapat. Costa de reconèixer. Jo no me’n vaig adonar fins l’altre dia. L’error en sap un niu de menar-nos al lloc on ens sentim del tot atrapats per les circumstàncies. D’alguna manera Moisès devia capir clarament que no hi ha sentit de sentir-se atrapat al regne del cel i aquest enteniment es manifestà com la Mar Roja partint-se. I ho veig sovint treballant amb pacients, m’adono que se senten del tot atrapats per les circumstàncies, com si no tinguessin enlloc on anar. I Moisès devia viure la mateixa experiència. La ment mortal dient, tens els egipcis a darrera i la Mar Roja al davant, no et pots girar cap enlloc. Per la meva manera d’entendre les coses, la Mar Roja es partí perquè Moisès capí de manera intuïtiva que al regne del cel no hi ha manera que la Ment divina es pugui sentir atrapada per res.

El raser del rondineig i del malcontentament. L’error et vol a la rasa del descontentament perquè és l’estat mental que crea més confusió que cap altre. Aquest aspecte de la ment mortal és tan fi, que ben sovint ni ens n’adonem. Mirem per exemple el cas d’un pacient no guarit. Sovint no veiem que la manca de resolució ens ha abocat al raser del descontentament, i hem d’encarar el descontentament per trobar-ne la solució. És potser la primera emoció que experimentem quan veiem que un problema no s’ha solventat. Estem malcontents i comencem a gemegar, com pot ser? Per què no es guareix? He fet el tractament, sé la Veritat. I és tan fàcil de sentir-se malcontent quan les coses no van com haurien d’anar! Ens pensem que quan la resolució del problema arribi trobarem l’equilibri, però de fet, la causa de la inharmonia és que sense adonar-nos-en hem caigut al parany del malcontentament. Experimentem el sentit de neguit que va de bracet del descontent i sembla que tota l’existència humana sigui una lletania de malcontentament.

A la meva memòria d’abans de començar a estudiar la Ciència Cristiana, l’emoció més sovintejada era el descontentament. Des dels primers anys de la meva vida em preguntava, què hi faig aquí? I, per què no tinc cap talent? Una altre motiu de descontentament. I, Déu, has posat davant meu una tasca impossible! I finalment, Déu, perquè ets tan lluny quan més em cals? I tanmateix Déu és tan a prop nostre com un estat mental content, serè i pacífic. Ho torno a repetir Déu és tan a prop nostre com un estat mental pacífic, serè i content. És tan senzill com això. Aquest és l’estat mental que hem de servar per romandre al regne del cel. I tanmateix el mal endega totes aquestes situacions paradoxals per inquibir-nos dins la capsa del malcontentament. Pensem que hem de solucionar un problema quan de fet, el què hem de fer és discernir que no hi ha cap sentit de descontentament al regne del cel. Hem de veure cada situació que engendra descontentament com una murrieria per tenir-nos fora del regne. El problema no és la situació no guarida, el problema és que ens hem deixat arrossegar dins de la rasa del descontentament. També hem de tenir ben present que la manera més ràpida i efectiva de sortir de la rasa del descontentament i del rondineig és l’agraïment, perquè l’agraïment és l’altra cara de la moneda del rondineig. Ni que no ens agradi la consciència només té dues opcions en aquest tema, o la joia i l’agraïment són a la nostra consciència o el descontentament i el rondineig se’n faran els amos. Fins que no me’n vaig adonar, no entenia com n’era de cabdal l’agraïment, més aviat m’avorria que la gent em repetís que havia de ser agraït, fins que no em vaig adonar on em menava l’altra cara de la moneda. Fins no fa gaire no m’he adonat que si no visc en un estat d’agraïment, la meva consciència es girarà vers el rondineig i el descontentament. És doncs, un tractament d’allò més efectiu, quan les coses sembla que no vagin bé, ets infeliç, i t’assetja la temptació del descontentament, de ser agraït i tot el descontent, el rondineig i els gemecs sortiran volant per la finestra.

Una altra cara del descontent és tot el tema dels desitjos humans. Hi ha fins mecanismes que hem d’entendre. Se’ns presenta per exemple la gana, que ens sembla que només pot ser sadollada menjant. De fet el què passa és que se’ns ha presentat una suggestió que ens vol abocar a la rasa del descontentament amb la noció que només ens en podem escapolir menjant, i això passa amb tots els desitjos humans. El desig de glorificació és també la suggestió que no estem contents amb el nostre estat de fills de Déu, quan de fet, el nostre estat de fills de Déu és un estat de contentament constant. Aquest és un tema cabdal que hem d’encarar. A la meva feina de practicant m’adono que sovint penso que guarir implica una manifestació gloriosa, i això és un gran parany on val més no caure, perquè la perfecció de la nostra naturalesa ja és un fet ara. No hi ha cap glòria en saber la Veritat. Es desplega i pot semblar extraordinària per la gent, però nosaltres sabem que neix del nostre contentament, del saber que som ara mateix els fills perfectes i estimats de Déu. La manera de solventar els problemes lligats amb els desitjos humans és adonar-se que només són suggestions per fer-nos caure a la rasa del descontentament. El mot llatí per descontentament és fet de dues sil.labes, “dis” que vol dir “a part,” i “Conteneo” que vol dir “fer estada dins de.” Tothom qui gaudeixi ni que sigui d’una engruna de sentit espiritual s’adonarà que el descontentament és la manera d’evitar que fem estada dins, dins de què? de la Ment divina! Perquè aquesta Ment és sempre serena, joisa, harmoniosa, pacífica, i si el mal troba la manera de fer-vos romandre dins del descontentament ja no teniu l’Emmanuel, o Déu amb vosaltres, o el Crist.

Viure al Regne és, de fet, un procés simple, només se’ns fa difícil per la finor d’aquests errors. Puc explicar un cas on s’exemplifica com romandre fora de la capsa del descontentament, guareix. És una història maca. Un cop una senyora trucà en Bicknell Young, un dels primers treballadors de la Ciència, a les tres de la matinada, dient-li que malgrat haver anat a veure vint-i-sis practicants encara no estava bé. En B. Young li digué que pregaria, i en penjar el telèfon es digué a si mateix, “I tu magnetisme animal disfressat de dona empipadora no pots destorbar la meva pau i harmonia, treure’m el son ni amoinar-me,” i se’n tornà a dormir. És a dir refusà que cap descontentament generat per la situació envaís la seva pau mental, nada de Déu. L’endemà la senyora trucà dient que estava guarida.

Un dels arguments més convincents per menar-nos a la rasa del descontentament és que sembla que hàgim nascut en pecat i hàgim de trobar la manera d’enfugir-nos-en. I que aquest és el fat de tothom que ha nascut a la terra. Francament és un clam raonable però del tot desassenyat espiritualment parlant, i en contradicció total amb la idea d’un Déu d’amor infinit. El fet que ens domini és perquè la seva lògica ens ha ensarronat fent-nos caure a la rasa del descontentament on ens planyem de la injustícia de la vida. La raó del perquè hem d’evitar el descontentament és perquè un estat mental de contentament és el precursor de la benaurança total. Cada dia faig l’esforç
específic que res no em furti el meu contentament o m’arrossegui a la rasa del rondineig. Sé que si puc servar el sentit de contentament i d’harmonia, el mal no esdevindrà mai l’amo del meu pensament.

Espero que tohom vegi cap on anem. El punt que he esmentat al principi i que no havia vist és que puix el descontentament i la inharmonia, o el neguit comencen a ensenyorir-se de la nostra consciència per culpa de les circumstàncies humanes, no veiem el regne del Cel, i no podem operar com Ment divina. És clar per tothom?

-Ho podria tornar a repetir, si us plau?

-El tema de la naturalesa de la Ment divina és simple, és benaurança, harmonia, pau, contentament, joia. Totes aquestes coses. I aquesta Ment és la nostra Ment. Però quan aquestes circumstàncies humanes comencen a passar no ens adonem que la nostra consciència és envaïda pel neguit, pel descontent, pel rondineig …. no ens n’adonem. Per exemple, algú rondina molt i no se n’adona, i puix, no se n’adona, no el pot foragitar de la consciència, no se les hi heu. Explicaré un cas d’una persona que fóu guarida de depressió en pocs moments en adonar-se d’aquest fet.

La majoria de gent quan té un problema de diners es pensa que la solució del problema és tenir més diners, però adonem-nos-en que si no tenim diners i hem de pagar factures, què ens envaeix? Una sensació d’angoixa. Aquest és el problema que cal encarar, no pas els diners. No veiem que és el neguit el què ens fa romandre fora del regne de Déu. No pots experimentar serenitat i neguit alhora.

Voldria parlar d’una altra rasa on hi caiem sovint i que jo mateix vaig patir. Vaig anar a fer esquí de fons; em vaig esquinçar el tendó d’Aquiles i em feia molt mal. Vaig pregar dos dies afirmant veritats que em semblaven adients pel cas, però res. Vaig tornar a agafar els esquis encara amb mal al turmell i mentre feia el cor fort esquiant, un missatge angèlic em xiuxiuejà, què és tant trasbalsador d’aquesta situació que parentment no s’ha guarit? Vaig rumiar i em vaig adonar que hi ha situacions que es fan més feixugues pels sentiments de desesperació que engendren. Reconeguem-ho, si no podem trobar la solució d’un problema, ens desesperem. Podem pensar en moltes menes de problemes que entren dins d’aquesta categoria, problemes financers, una malaltia inguarible, un matrimoni que no rutlla, un fill drogaadicte. El patiment no ve de la situació en si mateixa, ans de l’absoluta desesperació que ens engrapa, i sovint quan estem desesperats fem bestieses. Ens agradi o no hem estat menats a la rasa de la desesperació, però el mesmerisme és tan fi que no ens adonem que el problema veritable és l’estat emocional i mental on ens hem deixat acular, no pas la circumstància.

Jo mateix en esquinçar-me al tendó d’Aquiles, i no passar-me pregant, em va semblar que només es podria solventar amb una operació i no sabia veure com l’espiritualitat se les podia heure amb aquesta mena de problemes. No podia veure que havia estat abocat dins de la rasa de la desesperació. He treballat amb molts pacients que estan absolutament desesperats. No és neguit, és que no poden veure el final del problema, no poden veure com Déu se les hi pot heure.

Quan em vaig adonar de la rasa on havia anat a raure, i que aquest estat mental era realment el problema, vaig estar d’allò més content d’haver entès aquesta veritat particular i tot sentit de desesperació s’esvaí. I al bell mig de la meva joia, em vaig adonar que el meu tendó d’Aquiles s’havia guarit. Fóu una sorpresa i confirma que no ens les podem heure amb les situacions aparentment materials, perquè no hi ha matèria, però ens les podem heure amb aquests negatius com ara el neguit, que envaeixen la nostra consciència.

A veure, mirem d’aclarir una mica més el punt que he presentat, el perquè és tan cabdal romandre fora d’aquestes rases. El problema és que si no ens adonem que estem desesperats no ens les havem amb la desesperació, oi?

Anem ara a la rasa del desencoratjament. Quan vaig escriure aquesta conferència, aquest apartat no hi era, fins que un matí em vaig llevar a les fosques, la joia s’havia fos, tenia una sensació de desesperació però més tenebrosa i esmolada. Al cap d’una estona de pregària vaig copsar que havia caigut dins de la rasa del desencoratjament. És el punt on ens sentim tan esclafats que no podem actuar. El diccionari Webster fa una bona explicació de la diferència entre la desesperació i el desencoratjament. La desesperació va de bracet de la pèrdua absoluta d’esperança que no trobem al desencoratjament, si més no en tots els casos. El desencoratjament es caracteriza per la inacció, la manca d’esforç, mentre que la desesperació de vegades empeny l’acció violenta. Aquesta diferència em féu adonar que a l’error li agrada d’allò més acular-nos en un estat mental on aturem el nostre maldar i la nostra l’acció. Si tenim un cas que no es guareix, ni que el problema sembli la cricumstància, el que no hem vist és que hem estat menats al desencoratjament, sense ni adonar-nos-en. Accepta-ho, ets al punt on vols llençar el barret al foc i no fer res més. Aquesta anàlisi acurada de la situació et fa veure l’error pel què és, i quan l’has vist, el guariment pot esdevenir-se, perquè ja no estàs més mesmeritzat, has sortit de la rasa.

Una de les coses cabdals que he dit de bon començament és que quan ets dins d’un estat de neguit, de desencoratjament, …, no serveix de res mirar d’entendre perquè o com hi has anat a raure, ni angoixar-se. El fet és que ets a la rasa, i n’has de sortir. Al meu cas, al cap de mitja hora de capir i afirmar que aquest error no em podia controlar, vaig ser alliberat del tot del desencoratjament que m’engrapava. Si us trobeu doncs, en un estat mental negatiu, per culpa d’un problema irresolt, sortir de la rasa del desencoratjament us allerarà del destret, i ens adonarem que el problema s’ha guarit, perquè com Neemies refusem baixar de la muralla a la vall del desencoratjament.

La propera rasa és molt cabdal. És la rasa de sentir-se maleït. Va lligat amb la bruixeria que és prevalent a l’Àfrica i també és general al Sud d’Itàlia. Si teniu pacients de l’Àfrica, voldria explicar la naturalesa d’aquesta rasa que hi és tan prevalent, el de sentir-se maleït. El mal se n’ha sortit de fer-ne del sentir-se maleït, un sentiment comú a l’Àfrica. La gent es pots entir maleïda per la seva etnicitat o per la pobresa i corrupció de l’ambient on viuen. Reconeixem-ho, és un sentiment molt raonable si esguardem les circumstàncies, però que és del tot il.legítim; i és així exactament com el mal ens mesmeritza, fent-se passar per raonable. Estàs ben justificat de sentir-te maleït perquè les circumstàncies són tant dolentes! Però has de fer memòria que és només una rasa, un negatiu. No serveix de res pensar que és justificable o bo ni per nosaltres ni per ningú de ser dins d’una rasa. No serveix de res. Deixeu-me explicar-vos un exemple de com es pot aplicar aquesta veritat. Un jove nigerià em trucà dos anys enrera demanant-me ajut per deixar la seva adicció a la mariuana. Inspirat pel què havia entès de la rasa de la maledicció, li vaig dir que el seu problema no era la mariuana; li vaig dir que el seu repte real era que se sentia maleït i que per embaltir aquest sentiment de sentir-se maleït, fumava mariuana. L’efecte d’aquesta veritat fóu ràpida, clara. L’endemà em trucà dient-me que estava del tot guarit, i també em digué que faria una trobada a la seva ciutat per explicar com s’havia esdevingut el guariment.

Si heu passat una temporada aclaparats perquè una cosa dolenta darrera l’altra s’esdevé a la vostra vida, acabeu sentint-vos maleïts, i el problema és aquesta sensació de sentir-se maleït, no pas els esdeveniments. Si ens n’adonem i depassem aquesta creença d’estar maleït, malgrat les causes que ens hi hagin abocat, quedem alliberats d’aquests problemes.

La rasa de la llàstima de si mateix. Fem una ullada a la més tòxica de totes les rases. Per la gent que ha caigut dins d’aquesta rasa el sentiment que els té engolfats sembla del tot justificat. Us puc explicar les circumstàncies d’un home que vaig conèixer. El seu pare va marxar de casa quan ell tenia tres anys, abocant-los a ell i a sa mare a un pobresa abjecta. Quan el vaig conèixer era l’ànima més torturada i rabiosa que havia vist mai. Humanament parlant tenia tota la raó d’estar enrabiat i dolgut per si mateix, però no li feia cap bé, només feia la seva misèria més grossa, i no hi havia cap raó perquè s’hi quedés. La llàstima de si mateix el tenia amorrat a la rasa de la llàstima de si mateix. I aquesta és la raó que sigui tan tòxica, perquè no ens n’adonem. Les circumstàncies ens mesmeritzen del tot i ens sembla que justifiquen els nostres sentiments. Quan se n’adonà fóu guarit del tot. Era a la presó complint una condemna de sis anys per intent d’assassinat. La transformació del caràcter que aquesta veritat engendrà fóu tan radical que al cap de divuit mesos la condemna li fóu condonada. Tota la ràbia es fongué. Mentre es pensava que la llàstima de si mateix era justificada només posava més llenya al foc; quan s’adonà que només era un parany i sortí de la rasa, els problemes s’acabaren.

Si ets un Científic Cristià dedicat, amb la capacitat d’il.luminar el teu món, creu-me, el mal tibarà tots els fils per menar-te a la rasa de la llàstima de tu mateix. Havia pensat d’exposar tot un seguit d’exemples de la meva pràctica de la Ciència Cristiana, però no m’hi vull entretenir. El què cal és entendre que la llàstima de si mateix és una rasa molt, molt tenebrosa, no hi ha gens de claror, però si reconeixem aquesta rasa pel què és – un parany mesmèric que entela l’estat mental diví, el mal no t’atacarà per aquesta banda, perquè li has tancat la porta, i tu estaràs segur i també n’estaran els del teu voltant. Si t’adones que la llàstima de tu mateix treu al cap a la teva consciència, i la foragites amb fermesa, m’he adonat a la meva experiència que la qualitat del meu pensament s’ha fet més bona, molt més bona, perquè si quelcom va malament, no permeto que la consciència s’hi esplai, ni hi romangui. I l’aspecte més cabdal d’aquest tema de la llàstima de si mateix, és que a aquests pobrets que us vénen a trobar perquè pateixen depressió, només els hi heu d’agafar la mà i treure’ls de la rasa de la llàstima de si mateixos, i seran lliures. Una altra persona que coneixo patí depressió més de vint anys. El dia que s’adonà que la llàstima de si mateixa era l’única ráo de la seva depressió, fóu guarida. Us asseguro que és una experiència transformadora, adonar-se que malgrat sentir-te del tot justificat de sentir llàstima de si mateix perquè les coses han anat tan malament i han estat tan difícils, és un estat mental del tot il.legitim perquè ens mena a la depressió. L’altra dia parlant amb un pacient que patia depressió li vaig dir, “Les coses han estat difícils i cantelludes. T’ho has passat malament, oi?” i digué, “Sí,” i jo hi vaig afegir, “I tu te’n dols i tens llàstima de tu mateix ,” “Sí,” digué. Aleshores li vaig dir, “Bé, no tinguis més llàstima de tu mateix, i la depressió s’acabarà.” Us n’adoneu? Puix no veiem la relació entre tenir llàstima de si mateix i la depressió, ens quedem enganxats dins del fangar de la depressió, perquè ens rabegem a les circumstàncies que ens han menat a la depressió en lloc de foragitar l’emoció, l’estat mental que han creat, la llàstima de si mateix.

Hi ha cap oïent que pateixi depressió o conegui algú que en pateix?

-Sí, jo.

-Té sentit per tu el què he dit?

-Sí, d’una manera una mica simplista. M’agradaria anar una mica més a fons. No n’hi prou de dir-li a una persona que no tingui més llàstima de si mateixa. Cal fornir-li eines per sortir-ne, altrament sembla que la menyspreis.

-Havent patit el problema jo mateix, m’he adonat que si la gent em plany no em fa cap bé.

-Oh, no!

-El desllorigador és que no m’he adonat del mecanisme que indueix la llàstima de mi mateix i la serva; perquè sembla tan raonable doldre’s de les males circumstàncies! Sembla que tens tot el dret de tenir llàstima de tu mateix. Les circumstàncies de la infantesa del xicot de la presó foren relament trasbalsadores i injustes, se sentí del tot abandonat, però on el menà rabejar-s’hi? A tenir llàstima de si mateix i a beure, i begut gairebé va matar una persona. Però el canvi que s’esdevingué quan li vaig dir, “Bé, pots anar-te planyent i tenint llàstima de tu mateix la resta de la teva vida,” i adonar-se del mecanisme i del preu que en pagava, canvia la seva vida. El canvi fóu extraordinari, i les autoritats de la presó també se n’adonaren! El van alliberar al cap de divuit mesos d’una condemna de sis anys. Fóu del tot transformat. Però estic d’acord que hom ha d’agafar la mà de la persona i ajudar-la a sortir de la rasa.

-Sí, em sembla que això és la clau. Gràcies.

-És un problema que pateix tanta gent! Es deprimeixen per això i per allò altre …. quan les coses no van com voldrien, i és només llàstima d’un mateix glorificada. Quan no t’hi deixes arrossegar tens una sensació de llibertat tan gran que val la pena de conrear. Has de tenir domini sobre les circumstàncies, i no pas les circumstàncies sobre teu.

-Sóc en Marc. Mentre parlaves he pensat que potser el mot víctima també podria anar de bracet del tenir llàstima per un mateix.

-Sí, és part del mateix.

-Escoltant la darrera resposta, m’ha vingut al cap que potser ens costa més de veure’ns a nosaltres mateixos fora d’aquesta rasa de ser una víctima que de canviar el punt de vista i adonar-nos que no hi pot haver victimitzador. Si no hi ha victimitzador no hi pot haver víctima. I a voltes ens quedem encallats en una cara de la moneda perquè no veiem que allò que ens victimitza no té cap poder.

-Tens tota la raó Marc. Per mi la dificultat rau en que no m’adonava que tenia llàstima de mi mateix. En pic me’n vaig adonar, la depressió es va acabar. No havia reconegut la naturalesa de la rasa, de la mateixa manera que quan esquiava amb el tendó d’Aquiles esquinçat no m’adonava que la desesperació que m’engolfava era el problema real. Tornem al cas del maletí que el missatge angèlic definí tan acuradament, el problema no era el maletí, el problema era l’angoixa on m’havia enfonsat, i m’entelava el Regne, perquè no hi ha angoixa, llàstima de si mateix, ni desesperació … al Regne del cel. Perquè no veiem la llàstima de nosaltres mateixos no ens les hi havem, i aquest és el problema.

-Anthony, només una altra idea, sovint ens sentim més segurs a la rasa perquè és tot el què coneixem.

-Exactament. I això ens mena al què vam comentar a la darrera xerrada, la necessitat imperativa de reconèixer que la separació de Déu i l’home no s’ha esdevingut mai.

La rasa de la ràbia. Una altra rasa que sembla del tot justificada. A la meva experiència m’he adonat que tothom qui té mal, a qualsevol part del cos, és dins de la rasa de la ràbia, i quan en surten, el mal s’acaba. Però sembla tan justificable estar enrabiat. Vaig fer una xerrada a la meva associació dissabte passat i vaig esmentar aquesta relació entre la ràbia i el mal, i en acabar se m’acostà un senyor que em digué que havia patit els darrers mesos d’un mal molt fort i que en pic vaig esmentar la relació entre el mal al cos i la ràbia s’havia donat que estava molt enrabiat per tres o quatre situacions i el mal s’havia fos.

La rasa de la premonició. Hi ha societats senceres que són dins d’aquesta rasa i els hi sembla que una desgràcia s’esdevindrà a qualsevol moment. I si el sentiment no és erradicat, sovint passa. Malauradament els mitjans de comunicació són sovint els responsables de perpetuar aquest sentiment. No puc llegir els diaris populars anglesos per aquest motiu. Passen l’estona escampant la noció que tot va de mal en pitjor. És una malaltia. La premonició va lligada amb el sentiment de sentir-se maleït. La diferència és que en lloc de les coses anar malament ara, projecta aquesta malastrugança vers el futur.

La rasa de la frustració. Sovint estem frustrats perquè o bé no tenim el què volem o bé no podem fer el què volem i ens deixem enlluernar pels qui semblen del tot competents. Veiem els qui acompleixen tot el que es posen al cap, que són espavilats, d’energia inexhaurible. Però estiguem a l’aguait, sovint totes aquestes coses són finors per engolfar-nos dins de la rasa de la frustració, i si esteu frustrats no reflectiu la pau, l’harmonia i la tranquil.litat que són la marca característica del regne del cel. El sentit personal sempre ens demana que justifiquem la nostra existència per les nostres obres, mentre que Déu només ens demana que l’entenguem i en entendre’l, no cal dir que l’hem de reflectir. Aquesta és la veritable naturalesa de la reflexió: capir Déu. Al moment que capim Déu, la Veritat de Déu és amb nosaltres, i hem de reflectir la Seva naturalesa; aquesta Veritat és l’Emmanuel o el Crist que foragita absolutament tot sentit de frustració perquè capir Déu va de bracet del sentit espiritual de l’harmonia. No us podeu sentir frustats si enteneu la naturalesa de l’harmonia, i sou harmoniosos. Voldria aclarir aquí que capir Déu a la Ciència Cristiana no és un exercici intel.lectual, és essencialment un exercici espiritual. Allò que la majoria de teòlegs perden de vista és que Déu és Amor. Si no us enrecordeu no heu entès gens ni mica què és el Cristianisme. Déu no demana només de ser entès. Deixeu-m’ho repetir, Déu no demana només de ser entès. Capir la naturalesa de l’Amor no és especialment difícil. Déu demana tembé de ser expressat. I és justament aquí on hi rau la dificultat. És una exigència simple. Pot semblar fins i tot humanament insignificant, però és divinament gloriosa. I no podem romandre a la rasa de la frustració si estimem tot el què veiem. Aquesta és la veritable naturalesa del guariment, com diu la nostra Cap; és només el reconeixement de l’Amor infinit que confereix el poder guaridor.

La rasa de no ser prou adient. És un sentiment prevalent entre els éssers humans no sentir-se prou adient, prou bo, en algun aspecte. Però els sentiments de no ser prou bo, prou competent, són del tot desconeguts al regne del cel, i som al regne del cel, i som la imatge i semblança de Déu. Val més que ens en quedem fora, doncs, d’aquesta rasa. El problema, altra volta, per començar, és que no ens adonem que som a la rasa. No ens hem adonat que el sentiment és problemàtic. I si no reconeixem el sentiment no ens les hi havem ni ens les hi podem heure. Un matí em vaig llevar amb una sensació molt punyent de no sentir-me gens adient, un zero a l’esquerra, bo per res. Era tan punyent que vaig anar a mirar el diccionari i vaig quedar de pedra en veure que “adient” no volia dir “ser prou,” volia dir “ser creat igual que” “adir-se amb,” derivat com és del llatí “ad,” de, i “equos,” igual. I aleshores em van venir al cap les paraules de St.Pau fent esment de Jesús “Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu.” Jesús no va tenir mai cap sentiment de nos ser prou adient, prou bo. Va capir la seva relació amb Déu tan bé!

Després d’aquesta revelació se’m féu ben palès que arborava sentiments de no ser prou adient i que exigien guariment. Quan la lògica divina fóu vista, el guariment fóu immediat. És fàcil de caure en aquest parany, sobretot si a l’escola no te n’has sortit gaire bé, o no has estat gaire bon esportista o no has rebut l’amor que voldries. És imperatiu que no ens sentim poc adients mai ni de cap manera. També és imperatiu que no vegem a cap altra persona poc adient. Deixeu-me il.lustrar el poder que hi ha darrera d’aquesta veritat. Pocs dies després d’haver tingut aquesta revelació del parany del creure’s poc adient, vaig rebre una trucada d’una companyia de teatre anul.lant el contracte de la meva esposa per cantar Durandot perquè no tenien prou diners per fer l’obra. La meva reacció immediata fóu, “això és impossible.” Vaig entendre que cap institució pot ser poc adient per fer la tasca que ha estat creada per fer. Estava tan convençut de la Veritat i del poder d’aquesta Veritat que no en vaig dir res de la trucada ni a la meva esposa ni al seu representant. Vaig refusar que el mal m’arrossegués dins de la rasa, i el resultat fóu que al cap d’una setmana el director de la companya m’envià un fax fent-me saber que havien trobat els diners de manera inesperada i que l’obra es faria, i confirmava el contracte de la meva esposa.

Em sembla que aquesta rasa és molt important per la nostra església. Veiem decadència i som temptats per aquesta decadència aparent. Se’ns presenta constantment la imatge que la nostra església i els seus membres no són prou bons de fer la tasca que se’ls hi demana per fer florir l’església, que no som bons de fer això o allò. I és molt alliberador adonar-se que l’església no és poc adient de cap manera, ni en som els seus membres. Però el mal és molt bo de presentar imatges per fer-nos sentir poc adients, i fer-nos pensar que els altres no són bons de fer la feina que se’ls hi ha encomanat. Mentre que si no ens deixem engolfar dins d’aquesta rasa els resultats són meravellosos.

-Hi ha algú que hi vulgui fer cap comentari? Si patim aquesta suggestió és una benedicció molt gran encarar-la i no deixar-s’hi arrossegar. Hi ha algú que s’hi trobi a la seva església?

-Sí, ei, sóc en Terry.

-Hola Terry.

-La nostra església és extraordinària. Hi ha membres que fa anys que hi són, estan contents de la nostra llarga tradició, i d’altres més novells que voldrien canviar la manera de fer les coses. N’hi ha que troben aquesta proposta poc adient, i a d’altres, els agrada. Jo no sé com here-me-les-hi. Ho poso tot a la Ment divina, sé que l’església és l’estructura de la Veritat i de l’Amor, no pas una estructura material, i que tots el seus membres ja són a la Ment divina i que florim al regne del cel, la Ment divina.

-En aquest casos la meva posició és que som a la Ment divina i tota cosa es desenvolupa perfectament. No s’esdevé dins d’un ambient humà. S’ha d’esdevenir a la Ment, perquè la Ment és el Tot. Veiem les coses malament quan les treiem de l’òrbita de la Ment divina. La segona cosa que sempre em dic és que la separació no s’ha esdevingut mai. Res negatiu, ja sigui no sentir-se adient o manca de reeiximent, simplement no ha passat mai realment. Sovint tenim problemes perquè no hem encarat aquest sentiment de separació, adonant-nos que mai s’ha esdevingut. L’hem deixat que vagi fent al rerafons de la consciència i hem acceptat que hi ha Déu i nosaltres, en lloc de només Déu operant com nosaltres i que nosaltres som la presència de Déu, i aleshores aquesta creença de separació es manifesta a la nostra experiència de maneres diverses. Jo mateix em trobo encarant aquestes situacions a la nostra església, i una cosa extraordinària va passar fa deu dies. A prop de Ginebra hi ha el CERN, l’accelerador europeu de partícules, i sense jo saber-ne res, un dels professors de la Universitat de Ginebra i el responsable del departament d’AT festejaven la Ciència Cristiana i per alguna raó inexplicable vam rebre una trucada telefònica demanant-nos de fer una conferència sobre la Ciència Cristiana al CERN perquè els físics que hi treballen estan tots interessants en l’espiritualitat. Això és el què passa quan et penses que les portes són closes. Déu obre portes que ni ens passaven pel cap, si sabem dir de cor “Que es faci la Teva voluntat.”

Úna cosa que fem és planificar com ens sembla que les coses haurien d’anar, i tanmateix Déu obre portes que no sabíem ni que existien. En el cas que has explicat, Terry, hem de saber que l’església és al Regne i hem de deixar que Déu faci el desplegament. Aleshores passen coses estraordinàries que no veus ni a venir. I ni les hem de veure venir! La Veritat i el desplegament de la Veritat és la tasca de Déu. Quan passa, saps que és Déu qui ha fet la feina. Hi vols afegir res, Terry?

-Haig d’enlairar-me.

-No, no, la separació no s’ha esdevingut mai. Tu ja ets el fill de Déu.

-Sí, és veritat.

-És molt fàcil raonar des del punt de vista que la separació ja s’ha esdevingut. No, no ha passat!!

-Si, de fet, tot és la Ment divina i nosaltres en som la manifestació ….

-L’altre dia li deia a un pacient, l’única raó del perquè t’agafes a aquest punt de vista malgrat saber que és erroni és perquè et penses que és important. És com quan fa 500 anys la gent s’agafava al concepte que la terra era plana malgrat haver-se descobert que era rodona. El que tu i jo pensem no és gens important tret que s’adigui amb la manera que la Ment divina veu les coses, i quan ens n’adonem ja no ens agafem més a la idea que el què pensem tingui cap valor. Només perquè pensem que és important ens emboira la ment i encalla el pensament. Quan deixes anar la idea que allò que tu penses és important, la Ment divina pot operar perquè ja no dius “la terra és plana.” Tot i saber que és rodona encara ens agafem a la inèrcia de l’error. Només perquè ens sembla que el què pensem és important no deixem anar l’humà pel diví; ens sembla que cal defensar-ho perquè és important.

Bé, anem a la rasa del sentir-se perdut. L’experiència humana és plena d’experiències on ens sentim perduts del tot. És una rasa de l’error molt generalitzada. La vida sembla que no va enlloc. Ningú no ens vol ni ens valora. No hi podem trobar cap sentit a la vida. En aquesta rasa la nostra reflexió de Déu és minvada de no dir perquè ens manca la joia, que és justament el més cabdal. La nostra situació dins del somni mortal no té gaire importància, però la reflexió de la joia, la pau, la serenitat és cabdal. Estic segur que en Nelson Mandela es preguntà més d’un cop si la seva vida tenia cap sentit; certament en tenia, i va ser bo de no caure en aquesta rasa, per la glòria de Déu. La vida és Amor, no és mai la condició humana; no hi ha justificació, doncs, per sentir-se perdut, però m’adono que és un sentiment comú entre els Científics Cristians joves. Fan un camí i no en veuen el final, i els engrapa el sentiment de no saber on van. Tenen el sentiment de fer l’experiència del desert, i és del tot legítima. Però hem de saber que és la rasa on ens vol acular l’error, puix de fet, al Regne, on realment som, la direcció de l’Amor diví és impecable, del tot impecable.

Bé, fem una ullada a la darrera rasa. L’error té un parany específic pels qui no llencen el barret al foc que no havia vist abans. No me n’havia adonat fins fa poc que prendre l’error per una realitat engendra inevitablement sentiments de culpabilitat. Si estem aixafats o ens sentim deprimits el que no hem vist és que aquest sentiment va de bracet d’un sentiment de culpabilitat pel fet de no trobar-se bé. Aquests sentiments fan més gros el problema que patim. D’on vénen aquests sentiments de culpabilitat i el patiment inevitable del remordiment? De ben segur és part del somni Adàmic. A Adam se l’exhortà a no menjar el fruit de l’arbre del bé i del mal, però en menjà i immediatament sentí la seva nuesa i una gran vergonya, que són sinònims de culpabilitat i remordiment. I la culpabilitat i el remordiment són estats mentals molt punyents. Si tens aquests sentiments no ets certament al regne de Déu. Aquesta nota no us condemna a cap interludi Adàmic, ans és una crida a desvetllar-vos, a encoratjar-vos a no tenir mai el mal per real. És fàcil de fer-lo real, però el cost és immediat, culpabilitat i remordiment. Pots caure a la temptació d’agafar el somni Adàmic per real, però no és realment el teu somni. El Crist del teu ésser ja ha entès que cal romandre sempre fidel al regne i de no tenir mai el mal per real. Quan ens adonem del cost d’acceptar la culpabilitat i el remordiment que sempre van de bracet de l’error tenim més cura de refusar-ne la realitat, de pensar que sigui veritat. És una bona lliçó d’apredre. És justament perquè no ens adonem del preu que paguem pel fet d’agafar l’error per real que n’ajornem el refús. Hi ha un aspecte particular de la culpabilitat que és especialment capciós. És creure’ns que el crim que hem comès és tan odiós que no pot ser perdonat, parlem específicament de l’abús sexual d’infants o de furtar fons de l’església. El perpretador està tan trasbalsat pel crim que ha fet que no pot acceptar que pugui ser perdonat; per començar ja no pot acceptar que hagi fet el crim. Havent vist de primera mà aquests casos sé amb què ens les havem, però malgrat tot és encara una rasa de l’error. No té cap sentit agonitzar per la podridura que ens ha menat a aquest destret. L’error ens vol tenir amorrats al piló, mesmeritzats. El que és curiós de l’ètica judeo cristiana és el gran nombre de pecadors que han arribat a acomplir grans coses, imaginem-nos, Moisès, David i St. Pau, tots tres van matar o fer matar altres éssers humans, però tanmateix van enlairar-se fins extraordinàries alçades espirituals.

Per acabar, voldria fer un advertiment pel què fa a aquesta manera de romandre al Regne que he presentat. A primera vista els punts que s’han tocat poden semblar més propers a la psicologia que no pas a la Ciència Cristiana, però no en són, perquè el què hem estudiat són, de fet, diferents fases del sentit personal, no sentir-se prou adient, sentir-se maleït, estar angoixat …. I els hem encarat perquè volem pelar de viu en viu el sentit personal i que es reveli la Ment divina. Mentre el sentit personal operi amb les disfresses que he descrit no podem veure realment la Ment divina que és la nostra Ment. La nostra Cap ho deixà ben clar amb aquests mots, “Pot semblar que el sentit corporal o error amagui la Veritat, la salut, l’harmonia de la Ciència igual que la boirina entela la vista de la muntanya, però la Ciència, la claror solar de la Veritat fondrà les ombres i revelarà els cims celestials.”

Podem marxar doncs, tots, amb la certesa que perquè la Ment divina sigui del tot aparent a la nostra consciència ens les hem d’heure amb aquests sentiments de ser poc adient, d’angoixa, de sentir-se perdut. Veure’n el clam i negar-ne la realitat i el poder. Per mi ha estat una gran aventura heure-me-les-hi perquè m’ha ajudat a l’hora de a demostració.

Hi ha algú que vulgui fer cap comentari, que hi vulgui afegir res?

-Sóc la Karen d’Alaska. Ahir conduint anava darrera d’un cotxe amb una enganxina que deia “No et creguis tot el que penses.” Em sembla que resumeix molt bé tot el què has dit.

-Sí. Vaig conèixer un home encantador però que bevia molt, i li sabia greu, en tenia remordiments. Un dia em digué, “sóc un home intel.ligent i quan pateixo ignoro del tot el què penso en aquells moments.” Ah, vaig pensar, ha entès que no ens podem creure l’error, que no el podem fer real!

És cabdal de destriar entre el què sabem de la manera d’operar i de pensar de la Ment divina i allò que el sentit personal mira d’imposar-nos. A mi el que m’ajuda a guardar la consciència neta és adonar-me que el pensament erroni no té cap efecte. La Sra, Eddy ja va dir que hem de veure el no res de l’error.

Heure-te-les amb l’error i veure’n el no res és cabdal. Perquè sigui no res, no l’hem pas d’ignorar. L’hem de veure pel què és i refusar-ne la substancialitat, la realitat i el poder.

Una cosa que tothom hauria d’acceptar i entendre és que cal agafar la mà dels qui pateixen depressió i ajudar-los a sortir del forat. A la meva pràctica he vist tants cops que quan s’adonen que el problema és la llàstima de si mateix, el problema s’ha acabat. Marc, si hi vols afegir res.

-Si hi ha algú que vulgui dir res?

-Sóc la Karen de Seattle. Gràcies Marc per la teva tasca i per organitzar aquestes xerrades. I mercès per la xerrades, Anthony. Mercès a tots dos.

-Gràcies, i feu servir aquests ensenyaments, guariu! en pic sabem com la boirina treballa, la podem espargir i guarir.

Que Déu us beneeixi a tots!