Practicar la Ciència Cristiana

Bicknell Young

---

La primera part de la nostra pràctica serà llevar-nos al matí amb el discerniment conscient de la nostra unitat amb Déu. “Si el Senyor no basteix la casa és endebades l’afany dels constructors …” (Salm 127:1) Si no emmeneu Déu conscientment a la vostra experiència just al moment de llevar-vos, podeu haver perdut una bona estona l’oportunitat de ser amb Déu a cada moment. Just aquí algú pot pensar -Oh, però Déu és omnipresent, Déu és sempre amb nosaltres! És una d’aquestes frases fetes. I és veritat, però només en la mesura de la nostra plena consciència de la presència de Déu, de la nostra plena consciència que Déu és a l’abast, l’única realitat en tot moment i situació.

Déu és certament amb nosaltres. L’electricitat era a l’abast quan la gent feien servir kerosè i oli de balena, tanmateix, quin bé els hi feia l’electricitat? Cap!! No tenien el discerniment conscient de la presència de l’electricitat. La nostra tasca és el desplegament i la revelació de l’Ésser espiritual -Déu manifestant-se com l’ésser individual i l’univers.

No cerquem la salut en allò que Jesús anomenà “aquest món” perquè, “… El meu regne no és d’aquest món …” (Joan 18:36); dit altrament, el món del Crist no és al reialme dels conceptes humans. Entenem la salut com una qualitat i una activitat de l’Ànima que s’expressa sempre com un cos perfecte i immortal. Fins i tot un cos humà harmoniós no expressa per força salut. La salut és més que l’absència de malaltia. La salut és l’estat etern de l’Ésser espiritual. La bonesa humana és l’estat oposat de la dolenteria humana, i no és pas l’estat de l’ésser que ens cal discernir i assolir.

Si us plau, feu memòria que Déu ja és definit clarament al vostre pensament; és a dir, no feu l’errada de creure que un pacient va a veure un practicant -a Déu- i que Déu ve a guarir-lo; o que el pacient va a veure el practicant, i el practicant li envia “un pensament” al pacient, -tot això és erroni! Déu, el practicant i el pacient són realment UN INDIVIDU. No en són dos o tres. Són UN i com més ens adonem que JO SÓC és Déu, i que JO SÓC és la Vida, l’Ànima, la Ment i l’Esperit de cada individu, més aviat us adonareu que no ens les havem amb un gavadal de gent, ans amb Déu, expressat infinitament i individualment com una gentada. Però encara l’únic Déu. Quan gaudim d’aquest enteniment, hem capit l’ensenyament, la pedagogia. Som practicants i hem d’impartir una disciplina. No és original, però és certament veritat, i és només una manera individual de veure l’antiga veritat que DÉU ÉS EL TOT.

Déu literalment és el Tot. Déu és l’ésser i el cos individual. La propera pregunta que es planteja és, “Què és Déu?” Quan pensem que Déu és el Principi Creador, infinit, etern, omnipresent, sense començament i sense final, ens adonem sense cap mena de dubte que una causa ha de ser la causa de quelcom, i que d’aquest “quelcom” en diem “efecte.” CAUSA i EFECTE ÉS UN -coetern i coexistent-, i de la mateixa substància.

I així arribem a la Veritat, que Déu, el Principi Creador, és la causa del Seu Ésser manifestat, revelant-se com efecte. Una causa i un efecte que van lligats com 2 per 2 fan 4, sempre plegats, mai separats l’un de l’altre. On hi ha un problema, hi ha la resposta, i si el problema és al vostre pensament, la resposta també hi és. No se separen mai l’un de l’altre, -no un problema aquí i la resposta en un altre lloc. Sempre són UN -ARA- en Déu.

Tot el què sabem, ho sabem perquè som un estat de consciència. Feu fora l’estat de consciència, i no tindríem coneixement ni consciència. No sabríem que existim. Descartes digué, “Penso, i doncs, sóc.” De la mateixa manera diem, “Només perquè sóc la consciència mateixa, sé que existeixo, i sé que hi ha un univers.” Si podem capir que som consciència, que Déu és consciència, podem capir que aquest univers és consciència afaiçonada. Podem capir que aquest univers, el nostre cos i tot, és una formació de la consciència, incorpori, espiritual, etern, coexistent, servant-se a si mateix, igual que 2 per 2 fan 4 se serva a si mateix per tota l’eternitat!

Quan ens adonem que la consciència és la realitat del nostre ésser, que és el Principi causal, podem dir que la consciència afaiçona o se’ns fa palesa en una infinita varietat de formes i és eterna com nosaltres mateixos. Fem, tant com poguem, estada a la idea -Què és Déu?- perquè només discernint què és Déu, sabem de què n’és el Déu, i aquest què, és l’efecte o l’univers. Això és cabdal perquè ens hem agafat al pensament – “… cerca primer el regne de Déu, (LA CONSCIÈNCIA de Déu), i la Seva dretura; i tota la resta t’hi serà afegida.” (Mateu 6:33)

Mireu de fer silenci al centre del vostre ésser, i SENTIU-HI EL CRIST. Això és ser part del COR ÚNIC de DÉU, que és el nostre cor, el vostre i el meu. És per això que hem de sentir aquesta unitat conscient amb Déu. Per què? Perquè Déu ho abasta tot. Vosaltres sou dins d’aquest Ésser de Déu, de manera que quan sóc conscienment un amb Déu, sóc un amb vosaltres. La meva unitat amb Déu és la meva unitat amb vosaltres, i amb la forma en què l’hem traduïda. Just com el vostre cos és un cos espiritual en Déu, ni mascle ni femella, quan sou al centre del vostre ésser, tocant el Crist, i aquest Crist és l’individu, només hi ha Amor pur, pur Esperit. És el nostre sentit humà que interpreta les qualitats de Déu com mascle i femella.

Nosaltres, de la idea del transport en fem un ruc o un avió o un autobús o un cotxe. El ruc i l’avió representen els nostres falsos conceptes de la idea del transport. La veritat del transport és un mot -ESPONTANEÏTAT. Sóc aquí, allà i a tot arreu. Aquesta és la veritat del transport. I per això és tan senzill seure a St. Francisco i guarir algú a Xile com guarir-lo just aquí.

Al moment que toquem dins nostre el centre -l’essència divina de l’ésser- hem fet contacte no només amb Déu, ans amb la Vida de l’home individual. Hem fet contacte amb la Vida del qui, de moment, s’anomena pacient. No ens cal, al nostre tractament, enviar cap pensament a ningú “allà fora.” Ben altrament, amb això n’hi ha prou per posar pals a les rodes del guariment, i de vegades, fer-lo impossible. Quan el guariment s’esdevé amb un pensament guaridor, és perquè la consciència espiritual de l’individu és molt més gran que el poder d’aquest tractament per aturar-lo.

EL TRACTAMENBT ADIENT I BO des del punt de vista de l’Esperit o Ànima, és anar endins, tocar el centre del nostre ésser. No hi porteu mai el nom del pacient. Ni la pretesa malaltia, el clam, sigui manca de feina, trastocament o pecat. No hi porteu res, només Déu, i Déu ja hi és. TROBEU-HI DÉU. I aleshores quan aquest “clic” s’esdevé, aquest alleujament, aviat tindreu noves del vostre pacient dient que està guarit! Us en dono la meva paraula després d’anys i anys de pràctica. No hi porteu el nom ni la identitat, ni la imatge del pacient al vostre tractament! Deixeu-los del tot a fora. No hi tenen res a veure. Són il.lusions per començar, i si els poseu dins del tractament, no us creieu que siguin un miratge, ans penseu que són quelcom i que hi heu de fer alguna cosa.

És veritat pot ser que, perquè teniu un pacient, us hàgiu deixat ensarronar un moment que hi ha una presència o un poder a part de Déu, i aneu dins vostre per ser il.luminats per la claror que espargirà la il.lusió. Deixem el problema a fora!! Tant és que sigui mental, físic, moral o financer. No té res a veure amb vosaltres. El tractament, aquest tractament és la vostra relació amb Déu, i quan heu esdevingut “Un amb Déu,” l’heu trobat. Sentireu l’alleujament. La presència i el poder de Déu espargirà la il.lusió!

Quan entren a l’escena els vostres pacients? Hi entren pel fet d’haver estat menats a la vostra consciència. Puix la Ment universal, Déu, és la ment del practicant i la del pacient, no hi ha transferència de pensament del practicant al pacient. No cal transferir cap pensament, fer passar cap idea. La paraula de Déu ja és a la vostra consciència. Tot el que passa és que aquesta Veritat, que ja és a la vostra consciència, us és conscientment revelada dins vostre.

Si us plau, feu memòria que l’aplicació pràctica de la Veritat s’esdevé quan se us demana ajut -o sigui, no us penseu que calgui fer-li una declaració de la Veritat al vostre pacient. No cal repetir de manera audible la “veritat” que es revela dins la vostra consciència tocant a la persona que es manifesta com el vostre pacient -i tots us n’heu adonat en tractar gats, gossos, ocells i altres animals. El fet de saber la veritat a la vostra consciència, la fa palesa i manifestada instantàniament a l’experiència de les bestioles, plantes, collites, i és clar, del vostre pacient.

Sigueu conscient de la Veritat que Déu, que és la Ment individual d’aquest univers, és l’única i sola Ment. Tot el què li cal a la Veritat per expressar-se a Si mateixa és ser rebuda a la consciència d’un individu, i inmediatament es fa efectiva a la consciència de tots els qui hi estat sintonitzats! Ni que no siguin directament els vostres pacients -en algun lloc, persones a l’hospital, a la presó o en una illa deserta, individus que demanen ajut al seu concepte més alt de Déu, són guarits! Ni que no sàpiguen com ni per què, ni vosaltres sàpigueu qui són, -encara és veritat, puix Déu és la seva Ment, i Déu és la vostra Ment- puix només hi ha aquesta única Ment!

La nostra tasca no és transferir pensaments d’un individu a un altre. La nostra tasca no depèn de si el pacient ho entèn. La nostra tasca no té res a veure amb la suggestió mental. Només va de bracet d‘una cosa -i és el DISCERNIMENT de Déu a la consciència del qui s’anomena a si mateix mestre o practicant.

La majoria de practicants estan tan enlairats a la consciència que quan la gent hi va demanant ajut, l’error es desfà, sense haver pensat en res conscientment. El practicant s’enlaira fins un estat de consciència espiritual on ja no és conscient del clam que se li presenta. No cal fer sempre l’afirmació, “Oh, això és hipnotisme, i no és ni persona, ni cosa, ni lloc,” o alguna altra afirmació semblant. Graveu-vos a la consciència que tota mena d’error és només una suggestió -i no tracteu més ni persones ni condicions. I tant és si no hi penseu més. Però ensinistreu-vos vosaltres mateixos a saber que no us les heu d’heure mai amb cap persona “malalta” o “pecadora.” Mai no us les heu d’heure amb cap “malaltia.” Tirant llarg us les heu d’heure només amb les creences universals.

És per això que no us heu d’amoinar mai per la mala pràctica, ni patir per culpa dels pensaments dels altres. Només hi ha una Ment, i aquesta Ment és l’Esperit o Déu. El pensament mortal no va mai més enllà de la persona que pensa. Si jo m’assegués i us digués 2 per 2 fan 5, el vostre sentit matemàtic us protegiria, i no us creuríeu el meu pensament erroni. Us podria dir, “esteu morts, esteu morts,” però el vostre sentit de la vida us protegiria i el meu pensament delusori tant us faria. Per què? Experiments de pràctica mental que s’han fet, han demostrat que cap pensament no li pot fer fer a un individu res que violi la seva integritat. Quan feu el mal, és perquè violeu el vostre propi sentit del bé. Tot roman dins del vostre propi ésser.

No mireu de reformar la imatge externa. Amb el sentit espiritual que Déu us ha fornit, mireu-vos el cor i contempleu-hi el Crist. Hi trobareu el Crist. Hi trobareu la força guaridora més meravellosa del món. No esguardeu l’inebriament, la violència, …, esguardeu més enllà. No esguardeu amb els ulls. Acluqueu els ulls físics, o si més no gireu-los lluny. I deixeu que el vostre sentiment us meni. Sentiu el Crist assegut al bell mig de l’ésser individual. Gaudireu d’un guariment instantani quan toqueu aquest sentiment i aquesta consciència Crística.

Els guariments no s’esdevenen pel poder del pensament, ni amb suggestions, afirmacions i negacions. Els guariments d’aquesta mena són com els guariments amb remeis o cirurgia, puix el poder físic i el poder mental és el mateix. El poder mental no és espiritual. Després en parlarem. Ara, fem memòria que per guarir el pecat o la malaltia, no mirem de posar a to un cos ni un ésser humà. Resteu silents dins del vostre ésser. Trobeu-hi la presència de Déu -la presència del Bé. Sentiu alguna mena de sentit intern o diví; i gaudireu del guariment. No penseu en cap individu. Ni en el nom, forma o clam que presenta. La Ment que ho sap Tot ja el veu tal com és. Vosaltres només heu de sentir l’Ànima que l’abasta dins Seu.

Acostar-se a Déu amb algun problema finit va en contra dels ensenyaments del Crist: “Qui de vosaltres, pot afegir amb el pensament un cúbit a la seva estatura?” (Mateu 6:27) Si seieu i us poseu a pensar per afegir quelcom al vostre proveïment o a la vostra salut, no reeixireu.

Ens creiem que pensar bé, agafar-se al bon pensament, enviar un bon pensament, farà quelcom per nosaltres. Fent-ho treballem en contra de l’ensenyament que professem seguir en dir, “… No t’amoïnis per la teva vida.” (Mateu 6:25) Els pensaments són coses. Els pensaments són al nivell de les coses -dos estrats de la mateixa creença- l’un una mica més groller que l’altre. Només quan ens allunyem del “pensament,” ens allunyem de les coses, entrem al reialme de la “idea,” i la idea no és una cosa. LA IDEA ÉS L’ACTIVITAT I LA QUALITAT DE LA MENT -de la Ment divina, no pas de la humana.

Mentre tingueu un sentit dels diners o del proveïment, no demostrareu llibertat espiritual ni proveïment. VOSALTRES SOU EL PROVEÏMENT. La vostra consciència, la vostra vida, la vostra Ment, és proveïment; i és omnipresent, omnipotent, omniscient.

Totes les males circumstàncies de la vostra vida poden ser evitades. Ningú no és víctima de res, només de la seva ignorància de les lleis de la vida. Déu mai no ha volgut que en sabéssim res de l’envelliment, ni de cap dels errors que veiem. Déu no ha volgut mai que hi haguessin homes contrafets, ni beguts, ni drogaadictes; i no hi ha cap raó perquè n’hi hagin, tret que mai no hem après com heure-nos-les amb la creença humana. Tenim lleis de l’herència -tots els mals dels pares passats als fills-, però ens n’hem d’enlairar. Podem tornar a començar de cap i de nou capint que hi ha una llei de Déu operant en l’ésser individual i col.lectiu, -en nosaltres individualment i a les famílies, races i nacions. És una llei de Déu, però l’hem de fer operativa renunciant a la creença egoista que el nostre pensament és poder, o que agafar una cita i reblar-la, finalment la farà esdevenir veritat. Pot ser una feina feixuga, però no és permanent ni és espiritual i hi manca quelcom, -primer, perquè deixem que d’altres dominin els nostres pensaments; i perquè ens pren, ens furta el discerniment de l’únic poder real que hi ha, que és Déu, i del Seu regne que és dins nostre, dins de Tot.

Repetir 2 per 2 fan 4 no fa que sigui veritat, ni que ens pugui ajudar a fer-ne memòria. Repetir una afirmació al pensament ens ajudarà a gravar la veritat al pensament, però en fer-ho renuncieu a una gran llibertat. Valdria més escoltar una Veritat, o llegir una Veritat, i deixar-li fer la seva feina, puix Jesús digué, “… Jo sóc la Veritat …,” (Joan 14:6) i la Veritat és el sinònim de Déu. Per què hem de manipular la Veritat? Per què no li deixem fer la seva feina tota sola? Bastir la vostra convicció és refiar-se que la Veritat ÉS!

Quanta gent es creu realment que Déu és? En parlem i l’acceptem, però quants encara s’agafen a un remei o a un pensament? El pensament no és el poder de Déu, és un canal de consciència. Podeu memoritzar una afirmació, però no la podeu fer esdevenir veritat mirant de manipular els pensaments. Fer-ne memòria us pot fer riure i tot!

Treiem-nos del cap que el cel i la terra són dos llocs diferents. Són el mateix lloc. La terra és el nostre concepte mortal del cel. El cel és la nostra consciència real de la terra; dit altrament, EL CEL ÉS LA TERRA BEN ENTESA.

No perdeu mai de vista que aquest vida vostra és Déu, i que sembli jove o vella, malalta o sana, bona o dolenta, només és una falsa visió de Déu, – i vosaltres sóu els únics que podeu reinterpretar l’escena. Tenim, doncs, la identificació adient i la reinterpretació. LA IDENTIFICACIÓ ADIENT, és Déu manifestant-se com la vida individual. El pecat, la malaltia i la mort no són res tret de la falsa interpretació que fem d’aquesta Vida divina. L’altre mot just després del mot “IDENTIFICACIÓ” és REINTERPRETACIÓ. La identificació adient és l’ÚNIC manifestant-se com molts -o Déu, la Vida manifestant-se com l’ésser individual-; i la reinterpretació és esguardar de fit a fit l’home malalt, pecador, mortal, i adonar-se que puix Déu és el Tot, aquestes malures són només una falsa suggestió que se’ns presenta de Déu i de les seves fases o aspectes, desfigurant la realitat. La nostra tasca és reinterpretar aquestes falses aparences.

Les dues coses que heu de traginar des del matí fins al vespre, i des del vespre fins al matí són els mots, IDENTIFICACIÓ ADIENT i REINTERPRETACIÓ. Reinterpreteu tot el que veieu, sentiu, toqueu i flaireu. Reinterpreteu-ho i torneu-ho al seu estat original, la Divinitat. Assegureu-vos de practicar la IDENTIFICACIÓ ADIENT, sabent que tot el que se us manifesta és Déu expressant-se, -Déu manifestant-se com l’home, la dona, l’infant individual, Déu manifestant-se com la planta, la bèstia, la collita, i sabent que la imatge que veuen els ulls humans, que senten les orelles humanes, és la falsa imatge presentada pel que jo anomeno “hipnotisme o suggestió.” La mateixa suggestió que ens fa veure dues vies ajuntant-se, o el cel tocant el cim de les muntanyes, o la lluna minvant i creixent. Assegureu-vos de tenir un bon discerniment i no caure al parany de no ser prou absoluts que no reinterpreteu tot el que se us presenta.

Els deixebles no en sabien gran cosa de la missió de Jesús. Jesús havia estat predit i profetitzat. Però els jueus es pensaven que el Messies quan vingués -i feu memòria que esperaven que fos un home, no pas un ensenyament o idea divina- els menaria a l’alliberament. Alliberament de què? Sense cap mena de dubte esperaven un alliberament físic, temporal. Es pensaven que el Messies probablement seria dolç, però en quedaren desenganyats. Tota la missió de Jesús no era d’aquest món.

I els deixebles no hi estaven a punt. No! Esperaven un alliberador humà, i no van poder capir la missió del Crist. Per això només uns quants aleshores van copsar la visió, i foren beneïts. La resta, de la tribu que fossin, han estat des d’aleshores rodamóns sobre la terra, cercant encara l’alliberament econòmic i polític.

Jesús vingué amb la idea divina de llibertat espiritual. Esperava que alliberant-los de l’esclavatge de coses i persones a la consciència, esdevindrien lliures de fet. Però no van copsar la visió.

No hem de malentendre la missió d’aquest missatge. No té res a veure amb cap persona humana anomenada mestre, ans només amb l’ensenyament de la Revelació. No cerca primariament el guariment dels cossos humans per tenir un gavadal de testimonis. Aquest no n’és propòsit. El seu propòsit no és afegir dos o tres cents euros cada setmana al nostre sou. No té res a veure amb estar més bé o tenir més, a nivell temporal. Explica la missió del Crist que és alliberar-nos, alliberar-nos espiritualment, -de què? –de la nostra creença d’estar lligats a cap persona, lloc, cosa, circumstància o condició!

Pregar sense pràcticar és el pecat més mortal de tots, perquè hem de practicar el què ensenyem. La primera cosa que nosaltres, com a metafísics, prediquem és que sense Déu no hi ha res, “Si el Senyor no basteix la casa és endebades l’afany dels constructors …” (ibid)

A la nostra tasca no emprem cites com “cites,” i ara esbotzem l’hàbit d’emprar-les d’aquesta manera. De vegades heu sentit algú dient, “no em trobo gens bé;” aleshores un altre replica, “Vinga, ja saps que no hi ha cap malaltia.” Aquest individu, usualment un Científic Cristià, no volia pas dir que no ho sabés, i això ens hauria de fer més curosos del què diem en aquests casos. Qui es dolgué de trobar-se malament, estava “malalt” d’acord amb els seus sentits i amb els meus. Si el qui li digué que no estava pas malalt hagués tingut la clara consciència de la veritat que no estava malalt, no hauria dit ni piu, -només hauria fet una rialleta. I l’altre hauria dit, “Estic bé, i ho sé.”

I el mateix amb la cita suara esmentada, “Si el Senyor no basteix la casa és endebades l’afany dels constructors …” -una bonica cita, però roman una cita fins que no l’enteneu. Això és el que vull dir quan parlo d’emprar cites sense capir-les. Llevat que Déu sigui la nostra Ment, no hi haurà cap Veritat expressant-se per boca meva. Llevat que Déu sigui la vostra Ment, no capireu la Veritat que es proclama. Puix Déu és la Ment universal -puix Déu és la meva única Ment- l’única cosa que serà proclamada en aquesta cambra és la Veritat expressant-se a Si mateixa- Déu expressant-se i revelant-se a Si mateix.

Puix Déu és la vostra Ment, Déu es revela Ell mateix a Si mateix. La Veritat expressa la Seva Veritat a Si mateixa. La Veritat no passa de mi a vosaltres, -passa de Déu a vosaltres. Tota l’activitat de la Veritat s’esdevé a la Ment única, la nostra Ment, que és la vostra.

No hi ha cap “nova” veritat en tot el món. Al regne de Déu no hi ha nadons acabats de néixer ni gent vella. “La mortalitat de l’home és un mite, …” digué la Sra. Eddy (CiS 545:32-1) Cada un de nosaltres ha d’expressar la plenitud del nostre Pare-Mare Déu. Tot el què el Pare té és meu. Quan ens les havem amb casos, no ens les havem amb persones, coses ni situacions. Al cantó positiu, ens les havem amb Déu manifestant-se com l’ésser individual, i hi ha tant Déu als cent anys com als vint-i-dos. I al cantó negatiu, ens les havem amb les aparences -amb la mortalitat, la suggestió d’una personalitat a part de Déu.

No us deixeu engalipar i tracteu una persona, o una pretesa malaltia, i després vegeu “el miracle” de la vostra tasca guaridora! Fins ara ens hem cregut que ens les havíem amb gent malalta o pecadora. Ja n’hi ha prou! Atureu aquesta manera de fer, i contempleu-ne els resultats. Enrecordeu-vos que això s’ha de demostrar a la vostra pràctica perquè és una veritat universal.

No hi ha error, i no hi ha manera de rescabalar-vos-en puix només és una temptació que se us presenta perquè cregueu en una personalitat a part de Déu. I doncs, tant és si trieu dir, “Oh, això només és una suggestió, o hipnotisme suggerint un gosset blanc, o és la temptació de creure en una personalitat a part de Déu,” o bé si trobeu altres termes que us agradin més, mentre copseu l’essència del què dic, o sigui que mai no se us crida per guarir una persona malalta o pecadora. No hi ha persones malaltes ni pecadores al regne de Déu.

L’error no és res, només una aparença, que sembla manifestar-se com una cosa, una persona o una condició, i és com l’hauríem d’entendre. Si l’error es manifestés com error, en seríem lliures. Si ens digués, “Furtem un anell de diamants!” Aleshores en seríem salvats. Mai no acceptaríem aquesta mena de suggestions! Si ens digues, “Siguem adúlters!” en seríem lliures. Però no se’ns presenta d’aquesta manera. Se’ns presenta com un bonic diamant que ens atreu, o un home eixerit, o una dona seductora temptant-nos. Només veiem la forma bonica que se’ns presenta. De la mateixa manera la malaltia se’ns presenta com una condició localitzada, i això ens ensarrona. Treballem amb la “condició,” i ens hi identifiquem tant que ens hi fem un. Tirant curt, en fem una realitat. Just el que no hauríem de fer.

El metafísic que està ben a l’aguait, reconeix la realitat quan veu una forma de bonesa, una persona generosa, i declararà instantàniament, “No em pots engalipar! Això és Déu!” El metafísic sap que són les qualitats de Déu manifestant-se per mitjà d’una persona. I no queda tan encaterinat amb ningú, que la seva pèrdua o desaparició, el trasbalsi o l’angoixi. O si un individu no sadolla les espectatives que se n’esperaven, la seva caiguda de la gràcia no el desenganya ni li trenca el cor. El metafísic savi, ni que valori “una bona” persona, esguardarà sempre més enllà de la forma, i dirà, “Oh sí! Però sé que és Déu manifestant-se com tu. És realment la presència de la Ment divina -la presència de l’Amor- expressant-se com tu.” És clar que no ho diu fort, però és el seu pensament, i és la consciència on viu. Dit altrament, hauríem de veure la realitat de tota cosa bona que se’ns presenti i declarar, “Et reconec. És Déu manifestant-se com aquest BÉ.”

També hem d’estar ben a l’aguait quan l’error sembli manifestar-se. L’error no és una persona. No és mai una persona, com bé sabeu. Treballar amb una pretesa “persona dolenta,” és quedar-hi tan embolicat, que us costarà de fer palès un guariment. L’error no és mai una “persona malalta.” Sembla una persona malalta, però no és ni persona ni malalta, i si treballeu amb aquesta pretesa “malaltia,” o amb la persona, us adonareu que la vostra “tasca” guaridora no és gaire reeixida. No és instantània, ni tan sols ràpida. De fet, no és gens efectiva.

Quan us encareu amb una persona aparentment dolenta, malalta, o amb qualsevol mena de situació adversa, heu de saber que just com li vàreu tornar la persona bona a Déu, li heu de tornar també la persona dolenta o la condició adversa a l’error impersonal. Quan a la carretera hi veieu les ratlles de les bandes, convergint, sabeu que aquesta impressió òptica no és veritat, és només l’aparença copsada per una visió limitada. I així foragiteu la por de les ratlles, i del què podria passar perquè sembla que convergeixin.

Quan heu capit que Déu és la substància, la llei i la forma de TOTS els éssers, heu de reconèixer que el pecat, la malaltia, la mort, la mancança i la limitació, la manca de feina i de casa … etc, tot són il.lusions.

Quan vegeu una persona pecadora o malalta, enlaireu immediatament el vostre pensament i declareu, “No puc ser engalipat!” Aquesta és l’aparença, però realment no és res tret d’una suggestió hipnòtica, o una creença universal que se us presenta com una persona o condició “malalta.” Quan el veieu pel què és, hi “veieu” més enllà de l’aparença que se us presenta, i hi haurà un guariment instantani!

Per cloure, reitero com n’és de cabdal que tingueu present constantment els mots IDENTIFICACIÓ JUSTA i REINTERPRETACIÓ; i us exhorto que en feu un bon servei a la vostra pràctica de la Ciència Cristiana.