Allò que fa la Pregària Efectiva |

Allò que fa la Pregària Efectiva

Sentinel Març del 1909

Premeu aquí per l’audio:


L’experiència ens ensenya que simplement pregar no ens fa a mans les benediccions que desitgem, malgrat demanar-les amb sinceritat i fervor. El fet que hi hagi qui en tregui uns beneficis clars i palesos, mentre d’altres que preguen tan sincerament no en treguin cap benefici, demostra que hi ha una condició o element vital imprescindible per fer la pregària efectiva. Les llavors mancades de vitalitat és decandeixen a la terra, malgrat que la feina de plantar-les hagi estat tan fidel i costeruda com l’esmerçada per plantar la bona llavor. Amb la pregària és igual. Hi ha una mena de pregària vital que demostra el seu poder i utilitat, i n’hi ha una d’eixorca que només fruita el desengany i la indiferència. És clar que l’element vitalitzador de la pregària no depèn de res extern, ans l’hem de trobar al pensament del qui prega.

La pregària entesa i emprada com cal no és una cerimònia sense suc ni bruc; és la força motriu del progrés dels Cristians vers el Crist. Sense aquesta força el peregrí queda encallat. És com voler fer córrer un cotxe sense benzina al motor. El cotxe pot ser bonic de veure, el darrer model, en bones condicions, i totes les parts anar fines com una seda, però no et menarà enlloc. Els Cristians no haurien d’acontentar-se d’estar encallats a la seva experiència religiosa; haurien d’anar endavant i enlaire per viure més bé; no val la pena malaguanyar el temps pregant o treballant inefectivament. El cotxe correria si s’hi posés benzina, la força motriu, i la pregària Cristiana li fornirà al Cristià el que li cal si hi posa l’element que la fa efectiva.

Els homes no jutgen el valor de la llavor per les que no tenen vitalitat, ni la utilitat dels cotxes pels que no tenen benzina, ni haurien de decidir l’eficàcia de la pregària per les que no són efectives, i que a les Escriptures són definides com “pregar malament.” Només la bona llavor és la llavor real, i la pregària efectiva és l’única pregària real, és a dir la pregària que val davant de Déu i que sadolla allò que li cal a l’home. Els Científics Cristians s’han adonat que el seu nou enteniment de la Veritat forneix a les seves pregàries l’efectivitat que els hi mancava, i amb aquest nou enteniment de la pregària han estat bons de vèncer, en certa mesura, la malaltia, el pecat, i mals menors. La pregària ha esdevingut la força motriu de la seva experiència diària, enlairant el pensament per sobre i més enllà de les condicions que fan la vida humana malaurada, sòrdida i pecaminosa.

Jesús definí allò que fa la pregària efectiva quan digué, “Tot allò que demaneu a la pregària, creieu que ja ho teniu, i serà vostre.” Pocs dels qui s’anomenen seguidors de Jesús accepten avui aquesta teoria; i ben pocs tenen, doncs, una fe viva en l’eficàcia de les seves pregàries, o en la probabilitat de rebre les coses que han demanat, i no cal dir, en creure que ja les han rebudes. I això, sense cap mena de dubte, perquè els seus judicis són menats per les aparences materials i no per la fe en la realitat espiritual invisible. Tanmateix el Nostre Senyor digué als seus deixebles de no jutjar (o ser ensibornats) per les “aparences,” ans de fer “judicis justos,” – o sigui, d’acord amb la Veritat.

Els creients moderns excusen la desobediència d’aquest precepte de Jesús argumentant que és impossible d’acomplir sense negar l’evidència del sentits físics. Com podem, diuen, creure que hem rebut allò que els nostres sentits declaren que no hem rebut? El Mestre de ben segur era conscient que el testimoni material havia de ser negat per pregar com ens manà, i de ben segur el seu ensenyament fóu rebut amb la mateixa incredulitat que és rebut avui quan és reiterat per la Ciència Cristiana; però Jesús no es deixà influir per les evidències físiques, la seva visió abraçava la realitat eterna i espiritual de les coses. De la noia que semblava morta en digué, “La noia no és morta.” Les seves pregàries afirmaren la presència de la Vida i l’harmonia. Eren el discerniment de l’ésser perfecte, el reconeixement que la voluntat de Déu es fa a la terra “com al cel,” per molt que els sentits físics declarin altrament.

Pregar creient-nos que ja tenim les coses que demanem, implica per força no creure’s gens ni mica l’aparença de mancança que se’ns presenta. Això li forneix a la pregària un sentit ben diferent de la que generalment hi va de bracet. Ordinariament el creient centra el pensament en allò que li cal, i pensa que Déu encara no li ha donat, nodrint la creença que a l’home sempre li manca quelcom i que Déu sempre refusa de donar-li. A la Ciència Cristiana aquesta posició és revessada. El Científic que prega pensa sempre en l’home com “la imatge i semblança de Déu,” i doncs, sense cap mancança – mai malalt, mai pecador, mai separat del Pare. Aquesta pregària no és una simple petició, puix esguarda el Pare atorgant constantment tot el bé a l’home. És més aviat, el maldar per discernir l’omnipresència de Déu com el Tot en tot, i el sadollament dels Seus fills, que ja posseeixen tot el bo i millor.

Què en pensa, doncs, el Científic Cristià del sentit humà de la necessitat que l’ha menat a pregar? L’esguarda com un fals sentit de les coses, un sentit erroni de l’ésser, i no pas una realitat atorgada i permesa per Déu. Reconeix que aquest fals sentit és una condició mental que ha de ser negada i sobremuntada abans de poder saber què són Déu i l’home. El Científic creu que el seu ésser espiritual, real, ja ha rebut tot el bé que pot desitjar i demanar, malgrat humanament no en sigui del tot conscient, i prega per poder-se’n fer conscient. Reconeixent que Déu és el Tot i ho fa tot, la seva pregària afirma aquesta veritat, i mena al discerniment que allò que li cal a l’home és sempre proveït. Si això sembla paradoxal, és perquè hom es creu més l’error que la Veritat. Jesús no declarà paradoxes, demostrà a la seva pròpia experiència tot el què ensenyà als altres que fessin. Els Cristians que tenen una fe plena en les obres del seu Mestre, també han de tenir fe en les seves paraules, i saber que en obeir-les, sadollen la veritat, ni que contradiguin la saviesa del món material.

Hom pot adonar-se que pregar d’acord amb la regla de Jesús demana el refús de tota condició que s’afirmi al lloc de la realitat divina; el Científic Cristià gaudeix de l’exemple i de l’autoritat de les Escriptures per la seva tan criticada pràctica de negar el mal i la malaltia. És moralment imposssible de creure’s els oposats; si un és acceptat, l’altre ha de ser negat. Si hom afirma que Déu sadolla allò que li cal, ha de negar amb consistència el sentit que diria altrament. És l’error que, en declarar-se real i veritable, posaria pals a les rodes a la percepció de la Veritat; i és l’acceptar una condició falsa que posa pals a les rodes al reconeixement humà de l’ésser real de l’home. Sense cap mena de dubte la causa de la pregària inefectiva, és que el concepte material de l’home, dibuixat com un ésser pecador, malalt, patidor, mortal, és acceptada com la veritat; aquesta falsia no ens deixa reconèixer el cantó espiritual de la qüestió, que veu l’home dret, harmoniós, sant, la imatge de Déu. És palès en si mateix que si el Cristià pensés que el bé ja és seu, no hauria de pensar que el mal en sigui.

La negació de l’error no és tanmateix, l’acte o el propòsit principal de la pregària, ans el pas preliminar per assolir l’efectivitat, el discerniment de la filació espiritual de l’home amb Déu, la unitat divina del Pare i del fill que li forneix a l’home tota la bonesa. No és un reconeixement merament intel.lectual, ans un reconeixement del cor, refiat, on hi resta tot el pensament i conducta diària de l’home. Fins que la pregària no arriba a aquest punt no és efectiva, puix perpetua en lloc d’eliminar el fals sentit de separació de Déu. La declaració, “Fill, tot el què és meu és teu,” expressa la banda divina de la pregària, i els mots de Jesús “Jo i el Pare som un,” expressen la banda Cristiana. Però, diuen els malalts, com podem fer servir aquest mètode de pregària? Com ens podem creure que estem bé si ens trobem tan malament? Reconeixent que l’home de Déu no està mai malalt, i reconeixent que és la nostra feina entrar dins d’aquesta consciència de llibertat. Ni la discordança, ni la malaltia, ni el pecat, ni la mort no vénen de Déu ni de la seva semblança; són, doncs, un sentit de consciència fals i anormal; Déu no en sap res i l’home l’hauria de negar amb tota la seva força. Els Científics Cristians neguen l’error per poder capir i fer el bé. Neguen la malaltia per poder copsar la plenitud de l’home. Quan preguen per gaudir de salut, afirmen la salut, i es giren d’esquena a la creença de malaltia, – no pas perquè gaudeixin de l’evidència física ans perquè reconeixen i són testimonis de l’omnipotència i l’omnipresència de Déu.

Mentre els mortals s’arrapin als mals que pateixen, no poden copsar els fets oposats de bonesa i de pau on hi rau la seva salvació. Ni que hi siguin, hom no pot veure el paisatge, els arbres, les flors, el cel, ni les cares dels seus amics si una nosa tapa la vista. El seu sentit del mal els hi amaga als mortals la presència i la realitat del bé; però si tenen fe en el bé, negaran el mal, i faran via fins que el bé que afirmen esdevingui un fet demostrat. Si els Cristians capissin com féu St. Joan que ara són els fills de Déu, podrien sadollar del tot l’ideal de pregària de Jesús, sabent que Déu ja ha proveït tot el què li cal a l’home.

L’objectiu de tots els Cristians hauria de ser pregar efectivament i reeixida, igual que és el seu objectiu treballar efectivament i reeixida a la seva feina o professió; però hom no pot acomplir aquest objectiu pel fet de voler-ho o pensar que és el seu deure. La seva fe ha de reposar sobre un fonament intel.ligent, on hi pugui romandre serè i segur quan l’encaren els testimonis o suggestions contràries. Ha de saber perquè creu, i la certesa de la totalitat de Déu ha de ser tan introntollable i segura que destrueixi la seva creença en el declarat poder o presència del mal. La humanitat pot trobar aquest fonament a la Ciència Cristiana i fer-se seu aquest coneixement i seguretat. A Ciència i Salut, el llibre de text de la Ciència Cristiana, la Sr. Eddy hi fa una definició tan concloent i lògica de Déu i l’home, com Principi diví i idea divina, que la regla de Jesús tocant a la pregària esdevé planera i pràctica, i hom s’adona que és el l’única que lliga de manera consistent amb la paternitat infinita de Déu.

Els Científics Cristians són a voltes criticats, perquè com hom al.lega, no preguen gens, i de vegades hom pregunta per què han de pregar els Científics Cristians si es creuen que tot el què els hi cal ja és proveït? El fet és que els Científics Cristians preguen més i més bé que abans d’acceptar aquests ensenyaments. S’apropen a Déu com fills, no pas com pidolaires o proscrits. La seva actitud a la pregària no és tan la d’un que demana com la d’un que rep. Se senten empesos a pregar “sense aturador” la pregària d’afirmació perquè el sentit humà si no és menat per la Veritat, és facilment ensibornat per les suggestions materials. Preguen no pas perquè Déu no sigui el Pare infinit, que estima sempre entranyablement, ans perquè puguin ser conscients d’aquesta Paternitat d’Amor infinit. Preguen, no pas perquè es creguin el què declaren els sentits físics, ans perquè volen servar a la ment el “model perfecte” (CiS 407) i manifestar-lo a les seves vides. Preguen i senten el deler de pregar, no pas perquè Déu no se’n recordi o els hagi abandonat, ans perquè Déu i la Seva infinita bonesa no els hi marxi del cap.