La Meva Manera de Pregar

Joyce Grenfell

---

“Prega sense aturador” s’hi diu a la Bíblia. Què vol dir? Agenollar-te i quedar-t’hi tot el dia? No pas com jo ho veig. Què és pregar, i què vol dir que cal agenollar-nos? Per mi la pregària no és demanar a Déu que canviï res; és el reconeixement agraït de tot el què Déu ja ha fet, fa i és; és fer estada a la consciència on l’experiència del Seu il.limitat proveïment és una realitat.

Estic ben convençuda que aquesta realitat és la llar real dels Seus fills, de tu i de mi, fets espiritualment a “la Seva imatge i semblança.” El “jo” humà, amb el seu limitat sentit de fragilitat, no és aquesta imatge. Ben altrament, la semblança espiritual és la veritable identitat de cada un de nosaltres, i la pregària és el reconeixement d’aquesta semblança, i de la nostra inseparabilitat de Déu.

Per què prego? Per fer-me conscient del què Déu ha decretat, fet perfecte i desplega impecablement. Pregar és descloure’s al poder del Seu Amor, la Seva Veritat i la Seva vida. Jesús és el camí i els seus ensenyaments ens diuen, “No n’hi ha d’altre tret de Déu.” “Per mi mateix no puc fer res.” Ni nosaltres tampoc.

St. Pau ens diu, “l’home natural no rep les coses de l’Esperit de Déu, perquè per ell són una ximpleria; ni les pot saber perquè són discernides espiritualment.” Aquest discerniment espiritual (enteniment) és nostre ara, i el podem emprar.

M’adono que, quan miro de reconèixer, amb el discerniment espiritual, el què Déu ha fet, trobo les respostes dels problemes. Aquesta mena de pregària es pot fer arreu, agenollat o dret, de dia o de nit, a l’autobús, a la banyera, al bell mig de les gentades o sol.

Em sembla que el què vull dir per discerniment queda il.lustrat amb aquesta anècdota: a un nen se li preguntà: “Què penses que és Déu? S’aturà un moment abans de contestar: “Déu no es pensa, se sent.”

Un dels meus manaments predilectes a la Bíblia és, “Quedeu-vos quiets i sapigueu que Jo sóc Déu.” No ens diu que ens quedem quiets i esperem; diu quedeu-vos quiets i sapigueu. Hi rau una consoladora certesa al rerafons d’aquest manament; és possible.

Hi ha una gran fam, potser com no n’hi havia hagut mai, d’harmonia fiable en un món on l’oposat és tant sorollós i cruelment palès, per no fer servir mots més gruixuts. Trobo que és un ajut pràctic en tota situació, i no només per mi, adonar-se’n i ser bo de sentir que l’harmonia de Déu sempre hi és fins i tot quan sembla amagada pels nostres disbarats, per la visió limitada i l’evidència material que diu altrament.

La pregària per mi és, doncs, el reconeixement (no el xiular distret, ans la comprensió realista) de la presència immutable de l’harmonia Divina. Aquest reconeixement m’ajuda a trobar un sentit palpable de la realitat espiritual; el regne de Déu és a l’abast; no és una cosa, és un sentiment.

D’on vénen les bones idees? Em penso que són la consciència directa del proveïment del poder i la saviesa de Déu entès i acceptat.

Una vegada vaig quedar aturada en un ascensor. La noia que anava amb mi, esfereïda, es tornà blanca com la cera i la desesperació es pintà a la seva cara. A mi tampoc no m’agrada quedar-me aturada en un ascensor, però el meu desig més gran en aquell moment era alliberar-la de la seva basarda, i com us en podeu haver adonat, que un altre se senti espaordit ens fa sentir més valents. Li vaig dir: “tant és on siguem, sempre som al mateix lloc – tant és si és en un ascensor, sota terra, a l’aire o al mar, dins d’un edifici o a fora; i amb això vull dir que com el fill espiritual de Déu, hom no pot ser fora, ni un moment, del Seu Amor, que ho abraça tot.”

L’ascensor es bellugà i baixà sense cap sotragada, en sortirem i férem via vers les nostres feines. Al cap d’uns quants anys vaig trobar la noia de l’ascensor i em va agrair el què havia dit aquell dia. Li havia fet molt servei des d’aleshores. Què vaig dir? Li vaig preguntar, perquè no me’n recordava gens. “Tant és on siguem sempre som al mateix lloc.”

Sabia que Déu no m’havia triat especialment per fornir-me la idea que calia, perquè el Seu proveïment de bones idees és sempre a l’abast de tothom. Aquell dia a l’ascensor calia una idea, fóu proveïda i enunciada. La pregària (el meu desig d’ajudar) fóu contestada en reconeixement de l’amor inexhaurible de Déu. Totes les bones idees, i de fet tot el bé, tant és com es manifesti, fan palès l’omnipresència de Déu.

Aquesta manera de pregar, per mi, és l’única manera de trobar guiatge, salut, i totes les manifestacions de l’harmonia: bones relacions, feina, proveïment. Com he dit de bon començament, prego reconeixent el fet que Déu ens forneix constantment i absolutament tot el bé; i que cada un de nosaltres, la Seva semblança, reflecteix aquest bé.

La pregària és també la pràctica d’aprendre a bescanviar un sentit de punyent separació, de maldar sols, de por, de dubte, i de sentir-se poc adient, pel sentit acollidor de pertanyer al regne, de ser el fill estimat de Déu, que és del tot bo. Aquesta és la realitat. La realitat de Déu.