Del Tot Separada |

Del Tot Separada

Premeu aquí per l’audio:


Ens trobem avui per gaudir d’un desplegament més gran del regne interior, de la realitat divina que és el nostre veritable ésser. Gaudirem plegats del veritable concepte de la Vida, l’únic concepte. Aquest sol i únic concepte és el punt de vista que la Ment té de la Seva pròpia Vida. Aquest concepte astorador revela la bellesa, la majestat i la impecable harmonia que tu ets. Revela que la perfecció inalterable de la gloriosa naturalesa de la Ment és la teva única naturalesa. Sospesarem la meravella natural de la immutable realitat de l’Ego, – Déu i tu. A les obres de la nostra Cap hi trobarem que aquest etern desplegament sempre gloriós de l’Ésser real es manifesta com un sentit del tot més bo de la nostra existència diària.

El títol marginal de la pàgina 576 de Ciència i Salut és “El zènit pur de la Revelació.” Des d’aquest pur zènit, el punt de vista de la Ment divina, la Vida és vista en la seva veritable claror. La perfecció espiritual és reconeguda l’estat subjectiu de l’home – la condició actual i única de l’home. El punt cabdal és que la plenitud i l’harmonia no són el nostre objectiu; són el nostre estat actual i permanent. Com a Científics Cristians ja fa molt que hem bandejat el vell sentit teològic de l’home com un mortal. Hem bandejat la cruel teoria que l’home té una ment i una vida separades de Déu, separades del Bé etern. Hem depassat la creença ignorant que hem de guanyar-nos tot el bé que experimentem. En lloc d’aquest fals concepte hem acceptat com el nostre ésser el punt de vista que la Ment té de la Vida – el punt de vista tan natural per JesuCrist i per la Sra. Eddy. Tots dos discerniren que l’harmonia perpètua de la Vida divina és la nostra experiència inevitable. Aquesta Vida perfecta no és un estat que demani el nostre maldar per assolir-la. Com ja hem dit, és la realitat divina de la nostra existència, manifestada.

Des del punt de vista de la Ment divina, les glòries de la Vida divina, la pau, la joia, la plenitud, són experimentades com la nostra única condició. Al concepte diví de la Vida no hi ha problemes que hàgim d’encarar – cap pretesa vida mortal que calgui regenerar.

Ara, fem una ullada al què passa si hom és inconscient del gran privilegi de renunciar al concepte mortal de la Vida. St Lluc (12:24-26) ens diu, “Quan l’esperit impur s’enfugí de l’home, caminà pel desert cercant repós; i en no trobar-ne es digué, tornaré a la casa d’on he marxat. I en tornar-hi la trobà neta i polida, aleshores anà a cercar set esperits més dolents que ell i entraren a la casa i s’hi quedaren, i el darrer estat de l’home fóu pitjor que el primer.” Aquest pobre home no tenia ni la més mínima idea de la benaurança que es perdia arrapant-se al concepte mortal. En lloc de repudiar el fals concepte, de fet el va polir. L’amanyagà i mirà de desempallegar-se només dels pedaços que l’amoinaven. I doncs, aquest home experimentà un setge constant de neguits afegits. “… el darrer estat de l’home fóu pitjor que el primer.” De ben segur no hi podem trobar pau a la base mortal de la creença. La nostra Cap n’era ben conscient. Digué, “.. hem d’abandonar la base mortal de la creença i unir-nos a la Ment única” (CiS p. 424).

En lloc d’escarrassar-nos amb el sentit mortal de la vida, fem festa que aquest concepte sigui del tot un malentès de l’única i sola Vida. No hi ha dues vides. Si ens arrapem a un fals concepte mortal de l’existència, retenim tot el neguit que hi va de bracet. I “el darrer estat de l’home és pitjor que el primer.” Tanmateix la Vida divina és la nostra Vida – del tot separada.

Fent esment d’aquest concepte mortal de la vida la nostra Cap ens diu que el deixem enrera; que l’abandonem; que el bandegem i ens hi girem d’esquena; que el refusem, que en reneguem i el descartem; que hi renuncíem. Per què ens mana tant emfàticament la nostra Cap de repudiar del tot el concepte mortal? La resposta és, perquè en coneixia la naturalesa. Ens parla de la pobresa de l’existència mortal, del seu esgotament i dolenteria. Parla del fals concepte mortal com d’un mite, un enigma, una simple imposició, una esfereïdora comèdia. I més enllà hi diu, “L’existència mortal és un somni de patiment i de plaer a la matèria, un somni de pecat, de malaltia, i de mort”(CiS p.188).

Les benaurances que en resulten de separar-nos completament d’aquest fals concepte aflictiu són abundoses. El concepte mortal és un feix d’evidències falses. És “un mentider des del principi.” Ni un mot de la seva narrativa és cert. De fet, el concepte mortal és una simple il.lusió; per sort no hi estem lligats.

Les conseqüències de capir que estem dels tot separats “de la creença i del somni de la vida material,” són meravelloses. Cito, “… qui posa el seu tot terrenal (el seu fals concepte de la vida) a l’altar de la Ciència divina, es beu des d’ara la copa del Crist” (CiS p. 55). Quin gran avantatge és deixar anar tot l’erroni sentit de la vida! Quina benaurança és, de fet, simplement repudiar un sentit material de l’existència amb tota la seva munió d’errors i marriment, i gaudir de la Vida real – la Vida de sadollament diví en tots els aspectes. Del tot separada del mite mortal anomenat vida, hi ha la baldor, la plenitud, la joia de la Vida divina, experimentada com el nostre estat actual, permanent, impecable i feliç, tan universal i simple que ni la més mínima suggestió de discordança pot ser la nostra experiència. “El tot terrenal” és l’erroni concepte personal del jo, de bracet de tots els mals efectes que afeixuguen aquest concepte mortal. Sortosament, som lliures de repudiar del tot aquesta il.lusió de vida. Altrament seríem a la mateixa posició de l’home amb set dimonis més, i “el seu darrer estat era pitjor que el primer.”

En aquesta referència dels Miscellaneous Writtings p.185, s’hi torna a emfatitzar la renúncia “de tot el què afaiçona el pretès home material …” Per ser una benaurança total la renúncia del fals concepte ha de ser completa. Cito, “L’autorenúncia de tot el què constitueix el pretès home material … és la Ciència que obre les mateixes comportes del cel; des d’on el bé en raja, omplint totes les avingudes de l’ésser.” Adona’t, “les mateixes comportes del cel, des d’on el bé en raja, omplint totes les avingudes de l’ésser.” Quina recompensa tan extraordinària recollim per la renúncia d’una mera il.lusió!

La raó d’atribuir tanta importància a la renúncia del concepte mortal se’ns dóna a la declaració de la nostra Cap, “No hi ha altra manera sota el cel de ser salvat i quedar investit de poder, majestat i immortalitat” (Miscellaneous Writings p. 185). Cap altra manera sota el cel! De ben segur és una raó prou bona per reconèixer, “Mai no he fet estada al concepte mortal, i el concepte mortal no ha fet mai estada en mi.”

Hom pot capir facilment que la ment mortal no pugui fornir una avaluació adient de la Ment divina. La ment oposada a Déu no pot fornir mai els fets veritables; per això la nostra Cap ens diu, “ … la Ment és el seu propi intèrpret” (CiS p. 577). I a la pàgina 258 dels Miscellaneous Writings hi trobem una declaració cabdal, “La interpretació que Déu fa de Si Mateix li forneix a l’home l’única idea adient o veritable de Déu …” El concepte impecable que la ment divina té de Si Mateixa! Si us plau, ho puc tornar a dir? no el concepte que de Déu en té la ment humana, ans el concepte que Déu té de Si Mateix ens forneix la veritat del nostre ésser. La interpretació que la Ment divina fa de Si Mateixa ens diu exactament què som.

Quan jo era encara a les beceroles de l’estudi de la Ciència Cristiana, el Sr. William McKenzie, que serví lleialment la nostra Cap molts anys, em digué que en preguntar-li a la Sra. Eddy com podia acomplir més bons guariments, li digué d’anar al Salm 85:8, “Escoltaré què diu el Senyor: perquè parlarà de pau a la Seva gent i als Seus sants; però que no es tornin a girar vers la ximpleria.” Que no es tornin a girar vers el concepte mortal. Déu parlarà.

A les cites que trobareu tot seguit, La Ment divina hi diu la veritat de Si Mateixa, “ … la veu de la Veritat declara les veritats divines de l’ésser” (Miscellaneous Writings p.81). “Jo sóc el Tot. Un coneixement de res fora de Mi Mateix és imposssible” (Unitat del Bé p.18). “De mí en ve tota Ment, tota consciència, tota individualitat, tot ésser” (Unitat del Bé p.24). “Jo sóc el Bé infinit … Fent estada a la llum, només puc veure l’esclat de la Meva pròpia glòria” (Unitat del Bé p.18). “Jo sóc Esperit … la bellesa de la santedat, la perfecció de l’ésser, la glòria imperible, – totes són meves, perquè Jo sóc Déu … Jo abasto i imparteixo tota benaurança, perquè sóc Amor. Dono vida, sense començament ni final, perquè sóc Vida. Jo sóc suprem i ho dono tot, perquè sóc Ment. Jo sóc la substància de tot, perquè Jo sóc el que sóc” (CiS p.252-253).

Aquesta és una fracció infinitessimal del concepte que Déu té de Si Mateix. El JO diví és Déu; SÓC és l’home. JO SÓC és l’Ego, l’única i sola Causa constituïnt el Seu propi efecte. D’aquí en vénen les afirmacions de la nosta Cap, “la Ment és la seva pròpia gran causa i efecte” (Miscellaneous Writings p. 173), i “la Vida demostra la Vida” (CiS p.306), (aquí la Vida va amb majúscules tots dos cops).

Aquesta declaració, “La Ment és la seva pròpia gran causa i efecte,” és la nostra autoritat per reconèixer que la Vida perfecta és el tot de l’home. “Jo sóc” és el reconeixement subjectiu de la Ment divina, experimentant la seva pròpia perfecta naturalesa i condició – la naturalesa i condició que tu ets. Tu ets l’experiència que la Vida divina fa de Si Mateixa, l’exactitud de la Veritat, la immutabilitat de l’Amor.

Una altra idea de gran ajut és que la Ment divina és la que sent, i és tot el que sent. Cito, “No admetis que l’error és res … que pugui sentir o ser sentit” (Unitat del Bé p.22). “La Ment, no pas la matèria … sent” (CiS p 485). No hi ha dues menes de sensació, una de mortal i l’altra divina, una d’agradable i l’altra punyent, una de feliç i l’altra deprimida. Pensa només quina llibertat i benanança forneix el fet que només la Ment divina és bona d’experimentar sensacions! La Ment divina, la teva Ment, sent, experimenta sense aturador la Seva inalterable perfecció, absolutament separada de tot concepte mortal.

Just al lloc i al moment que aquest concepte fals podria suggerir, “estic lassat, em fa mal tot, sento que l’edat llisca dins meu,” tot el què realment s’esdevé és l’únic i sol JO sentint sense aturador, naturalment i sense esforç, la benaurança de l’única i sola Vida. Aquest JO diví, Causa i efecte, es coneix a Si Mateix en termes d’harmonia, plenitud i bellesa – és sabedor només de “La Seva pròpia omnipresència, omnisciència i omnipotència” (Unitat del Bé p.27). La Totalitat de la Veritat no permet res fora de Si Mateixa. No permet res, ni és testimoni de res, tret de la seva infinita naturalesa, que és la teva.

A Ciència i Salut p.411, se’ns hi diu “Si l’Esperit o el poder de l’Amor diví és testimoni de la Veritat, aquesta és la condició darrera, la via científica, i el guariment és instantani.” Ser testimoni de la veritat és dir la veritat. Deixeu-m’ho repetir: el JO diví, conscient de la Seva pròpia perfecció i glòria immutable es declara a si mateix en tota la Seva plenitud, franquesa, poder, i exactitud, com, “Quina joia Jo sóc i sento! Quina pau, fortalesa, vigor Jo sóc i sento! Jo, en tota la meva universalitat i plenitud, sóc el Tot!” Aquest és el concepte i declaració que l’Esperit fa de Si Mateix, i tot el què l’Esperit diu de si Mateix és tu. La declaració que l’Esperit fa de la Seva pròpia perfecció és el que tu ets.

No hi ha cap punt de contacte a la totalitat de l’ésser entre tu i el sentit erroni de la vida. Hi ha una infinita distància entre tu i l’error. De fet, la Veritat i l’error no s’han trobat mai. La nostra Cap diu, “Allò que és temporal i irreal no toca mai l’etern i real. Allò que és mutable i imperfecte no toca mai l’immutable i perfecte” (CiS p.300).

No hem de permetre mai l’avaluació de la ment humana. És sempre incorrecta. Fins i tot Jesús parlant des del punt de vista del jo humà, digué, “Si dono testimoni de mi mateix, el meu testimoni no és veritat” (Joan 5:31). Però parlant des del punt de vista del Crist, la Veritat, testimoniant de Si Mateixa, digué, “Ni que doni testimoni de mi mateix, el meu testimoni és veritat” (Joan 8:14). La declaració que la Veritat fa de Si Mateixa és sempre Veritat, i res fora d’aquesta Veritat pot ser mai la teva experiència.

Tenint encara al cap l’home que s’identificà com un mortal i doncs, “el seu estat final era pitjor que el primer,” llegim ara una experiència ben diferent narrada al capítol “Els Fruits” de Ciència i Salut. El testimoni hi diu en part (p.667), “Fóu l’Abril del 1904 que vaig sentir per primer cop ‘la veueta encalmada’ del Crist.” Prèviament el testimoni diu (p. 668-669).

“Una pena rera l’altra s’encalçaren sense aturador, deu anys seguits sense repós … fins que finalment la meva salut s’esfondrà, i amb això la meva darrera esperança. Però havia arribat l’hora més fosca de la nit, i l’albada era a tocar; un dia una amiga estimada deixà Ciència i Salut sobre el piano, dient que em faria bé llegir el llibre.

“Quan vaig començar a llegir el llibre, la vida era feixuga, però encara no l’havia acabat de llegir el primer cop, que ja feia tota la feina de casa com aquell qui res.

“Vaig mirar enrera molt de temps per veure si l’error s’havia fos, fins que un dia em vaig adonar que, per copsar un besllum del què vol dir el sentit espiritual, havia de deixar enrera el sentit corporal … Vaig obrir Ciència i Salut, i davant meu hi vaig veure aquests mots, ‘Si entenguéssim Déu, en lloc de només creure-hi, aquesta comprensió establiria la salut’ (p.203). Vaig tancar el llibre i amb el cap cot, pregant, vaig esperar, amb gran deler, una resposta … de cop, com un esclat de claror després de la tempesta, em vingué clarament al cap aquest pensament, ‘Queda’t quiet, i sàpigues que Jo sóc Déu.’ Vaig aguantar l’alè – i tot el sentit infinit d’aquest ‘Jo’ amarà fins al més pregon el meu pensament afamat. Tot l’envaniment, l’egoisme, la vanitat, tot el que constitueix el ‘jo’ mortal, fugí avergonyit del meu pensament. Era com si trepitges sòl sagrat.

“Des d’aquell moment he gaudit d’una clara consciència de l’omnipresència d’un Déu infinit que només és bo.”

Tot el que afaiçona “el jo mortal fugí avergonyit del meu pensament” – i també en fuig avui. Tota condició que no és de Déu s’enfuig i desapareix davant la gloriosa presència de l’Ego. Adona-te’n, el concepte mortal renuncià a si mateix. Fugí avergonyit.

Només una il.lustració final del poder pràctic de l’Ego – la Ment coneixedora només de “… la Seva pròpia omnipresència, omnisciència i omnipotència” – completament allerada de tota concepció falsa. La totalitat de la Veritat no permetent res tret de Si Mateixa, barra del tot el sentit erroni, i es fa palesa a la teva vida diària com la teva salut, la teva seguretat, la teva harmonia i baldor absolutes.

Ara cito del llibre de l’Apocalipsi 20:11, “I vaig veure un gran tron blanc, i el Qui hi seia. El cel i la terra s’enfugien de la Seva faç, i no tenien enlloc on posar-se.” El qui seia metafòricament en aquest gran tron blanc era l’Ego, l’únic JO SÓC – el poder pràctic de qui s’enfuig tot concepte fals. El concepte erroni del cel i de la terra en fugen. Cito la nostra Cap, (Miscellaneous Writings p.251), “El pecat, la malaltia i la mort s’enfugen davant l’evangeli de la Veritat …” El sentit humà erroni s’enfuig de les seves pròpies conviccions. Torno a citar, “I doncs, el pecat i la tristor, la malaltia i la mort … s’enfugen com fanstames de l’error davant de la veritat i l’amor”

(CiS p.215). “Imatges ombrívoles del pensament mortal … s’enfugen davant de la claror de la Veritat” (CiS p. 418). “… El somni no hi té lloc a la Ciència de l’ésser” (Retrospecció i Intropecció p. 21).

L’existència humana neguitejada i batuda per la tempesta no hi té lloc a la teva consciència governada per l’Anima. Cap malentès de l’existència no pot destorbar el concepte que Déu té de Si Mateix, que és tu mateix. Cap creença de l’herència, cap por, res encomanadís, cap (pretesa) llei mèdica pot tocar la glòria del teu ésser. Tu ets del tot separat de la creença i del somni de la vida material. Tu ets la puresa de l’Esperit, la integritat de la Veritat, la tendresa infinita de l’Amor, la immutabilitat del Principi, l’activitat de la Vida, la fortalesa i la intel.ligència de la Ment, la bellesa i l’esclat de l’Ànima.

Aquesta és la claror que eclipsa el mite del fals concepte i espargeix les tenebres. Tot sentit d’inseguretat és per sempre eclipsat per la pregona consciència divina de pau i de seguretat, d’harmonia i de plenitud, que és el concepte que Déu té de Si Mateix i revela de manera concloent que la mateixa Vida que és Déu és la teva vida.

Finalment, de quina faç aquests conceptes s’enfugen? S’enfugen de la faç del gran JO SÓC, el Déu perfecte i l’home perfecte. El mal mai no ha entrat ni mai entrarà dins la consciència de la Veritat. “… el mal en realitat no hi té ni lloc ni poder dins l’economia humana o divina.”