El Veritable Mètode de Guariment del Malalt

John Carroll Lathrop

---

Christian Science Journal, Novembre del 1902

Mentre el món en general encara no té clar quin és el mètode de guariment del malalt decretat divinament, i se les heu en graus diferents amb el dubte, la fe i la por tocant als mèrits relatius de la munió de sistemes materials de moda, és bo de parlar dels guariments fets per Jesús, i d’estudiar els mitjans i els mètodes que féu servir per guarir tota mena de malaltia, narrats a la Bíblia.

Esperem que amb la nostra exposició es faci ben palès si els guariments de Jesús foren la manifestació d’una dispensació especial de la Providència, com hom diu, i eren miraculosos; o si eren expressions naturals i sempre operatives del poder diví.

Els quatre Evangelis li acrediten a Jesús vint-i-set casos de guariment físic ben clars i específics. A part d’aquests, Jesús en guarí molts més que no són esmentats específicament.

Examinant aquests vint-i-set casos que han estat especialment recalcats, és bo d’adonar-se que en vint-i-sis, tots tret d’un, Jesús acomplí el guariment de mà del poder mental o espiritual, i sense fer servir cap dels mitjans materials de guariment tan emprats avui en dia. En aquest cas solitari, va semblar que fes servir un remei material, i en parlarem més tard; però dels altres, no se’n pot inferir ni per casualitat que els mètodes materials populars d’avui fossin emprats, i ni tan sols recomenats.

Puix Jesús havia de ser el gran demostrador de la via per la humanitat, es planteja la qüestió de com guarí, quins mitjans emprà, i quins foren els senyals de la seva obra.

Puix no administrà remeis, ha d’haver assenyalat d’alguna manera el seu mètode de guariment, i segons la narració veiem que en catorze casos, simplement s’adreçà verbalment i amb autoritat al mal, o error, sense cap altre senyal extern; en quatre casos només féu un senyal físic; en sis casos, un senyal audible i físic; i en dos, cap senyal, ni audible ni físic, fóu observat.

Pràcticament en tots aquests casos, el primer acte de Jesús abans de guarir, fóu demanar un senyal clar de la fe de l’individu; fe en la bona voluntat guaridora de Déu i una confiança manifestadament més gran en Déu que en el suposat poder de la malaltia.

En tres casos les persones que guarí no eren a prop seu, ans lluny. En cada un d’aquests casos la fe es féu palesa amb força; i quan Jesús se n’hagué assegurat, els guarí, perquè com és sabut, l’Amor, la Veritat reflectida, és omnipresent; i li pogué dir a l’home noble, “Vés, el teu fill és viu,” i en aquella mateixa hora la febre deixà el noi (Joan 4:50). A la dona de Canà, que amb fe persistent l’apel.là, Jesús li digué, “Oh dona, gran és la teva fe, que es faci com tu vols,” i la seva filla fóu guarida del dimoni que la turmentava aquell mateix moment (Mateu 15:28). Jesús quedà tan impressionat per la fe del Centener, intercedint pel seu servent paralitzat, que declarà, “De veritat us dic, no he trobat una fe tan gran, no, no pas a Israel; vés, i que es faci segons la teva fe.” I el seu servent fóu guarit aquella mateixa hora.

Altres cops, la fe i la bona voluntat manifestada pels malalts que eren a prop seu, la seva predisposició a rebre, impressionaren Jesús; a la dona amb hemorràgies, ‘que havia despés tot el seus diners a mans dels metges, sense ser guarida,’ i que es pensava que si podia tocar només la vora del seu mantell, es salvaria, li digué, “Filla, la teva fe t’ha fet sencera. Vés-te’n en pau” (Lluc 8:48). I altre cop en tres casos diferents d’orbament, les persones expressaren tanta fe, que als dos primers orbs que el seguiren, els hi digué, “Que es faci segons la vostra fe;” i després tornà la vista a dos més que demostraren la mateixa fe (Mateu 20:30). Al cec Bartomeu que tant li demanà, li digué, “Vés, la teva fe t’ha fet sencer.” Al leprós que amb una fe simple li implorà que el guarís, li digué, “Sí, et guariré, sigues purificat.”

En dos casos, el mal fóu foragitat sense cap senyal ni audible ni físic; com al cas de l’home mut posseït per un dimoni (Mateu 9:32), i de l’home leprós (Lluc 14:2). En aquests casos Jesús quedà content de la seva fe, i sentí que no calia cap senyal extern; però el seu acte desvetllà una àvola censura; perquè en veure que aparentment no havia fet servir cap mitjà visible, el pensament farisaïc de l’època l’acusà de mala pràctica i de guarir en nom del dimoni. En fóu acusat obertament al cas de l’home posseït per un dimoni mut (Lluc 11:14), i Jesús replicà amb força que el mal no podia fer fora el mal; que si foragitava els dimonis en nom del príncep del dimonis, en nom de qui els seus fills (materialistes) el foragitaven, que el poguessin jutjar?, i que si ell en nom de Déu feia fora els dimonis, el regne de Déu era enmig seu. I per cloure, féu una declaració significativa, tot identificant els dubtosos mètodes materials de foragitar els mals de l’època, o sigui els mètodes emprats pels ‘fills materials,’ amb un ‘esperit impur,’ que ‘de bracet de set esperits més dolents que ell,’ entraven dins d’un home, hi feien estada i ‘al final l’home estava més malament que abans.’ (Lluc 11:24-26)

Els malalts no sempre exhibien aquesta fe d’infant que feia el guariment aparentment simple per Jesús. A voltes, l’error o el mal que controlava la persona semblava entestat, i Jesús l’havia de ‘blasmar.’ Aquest blasme invariablement canviava la mentalitat de la persona, foragitant el pensament dolent, que era o bé, por de la malaltia, o bé, com sovint era el cas, una condició latent i subtil de pecat, l’arrel aparent de la malaltia. Jesús fóu bo de blasmar el mal o error perquè era la reflexió pura de la Veritat i de l’Amor; i en foragitar el mal o el dimoni, la mentalitat de la persona era bescanviada per un sentit d’harmonia i de salut, que ben aviat es manifestava al cos. És així com guarí l’home posseït per un dimoni, Jesús el blasmà, dient, “Calla i surt d’aquest home” (Lluc 4:35). Es posà dret davant la sogra de Pere i ‘blasmà la febre,’ i foragità així aquest sentit erroni (Lluc 4:39). Va blasmar l’esperit impur que s’anomenava ‘Legió,’ de l’endimoniat i l’envià a un ramat de porcs, simplement dient, “Vés.” Al cas de l’home sord i del mut, s’adreçà al sentit clos de l’escolta i de la parla, i alçant els ulls al cel, gemegà i digué, “Ephphatha,” o sigui, obre’t! (Marc 7:34). Quan un dels seus deixebles atacà el servent del gran sacerdot i li tallà l’orella, blasmà aquesta discordança i li restituï l’orella.

En dos casos, Jesús no féu un guariment instantani com genaralment feia, i al pacient li van caldre el que hom en podria dir dos tractaments. Aquesta falla aparent no fóu pas culpa del seu sistema, ans de la palesa manca de receptivitat de la persona guarida per la Veritat i l’Amor. Els deu leprosos no foren guarits instantàniament, ans mentre anaven a presentar-se als sacerdots, i els seus cors estaven tan empedreïts i eren tan desagraïts que només un va tornar per remerciar Jesús, i la seva fe el féu sencer. L’home orb que menà fora de la ciutat abans de guarir-lo, no hi vegé clar després del primer tractament, ans vegé ‘els homes com arbres caminant,’ i només després de maldar, i ‘alçar la vista al cel,’ fóu guarit del tot.

Jesús demanà en molts casos l’acte significatiu d’exigir a les persones malaltes que fessin tot el que poguessin i maldessin individualment. Demanà a l’home amb la mà contrafeta que allargués la mà, i en allargar-la, fóu feta sencera com l’altra (Lluc 6:10). L’home impotent que s’esperava a la piscina de Bethesda que l’àngel bellugués l’aigua i que algú l’hi posés, li manà, “Alça’t, agafa la teva llitera i camina” (Joan 5:8), blasmant no només el sentit de malaltia, ans aparentment l’expressió general de fe cega en aquests falsos mitjans supersticiosos de guariment.

Havent fet fora de la cambra els escèptics i maliciosos, que en feien befa, Jesús manà a la filla d’en Jaire, “Noia, alça’t,” i demostrà com havia dit, que allò que pels sentits semblava la mort, era només una condició del son (Marc 5:41). Això també fóu cert del fill de la vídua de Naïn, a qui parlà amb autoritat, “Noi, et dic que t’alcis,” i el mort es desvetllà de cop (Lluc 7:14). També ressucità Llatzer, i caracteritzà altra volta la seva condició com una condició del son; i digué, “El qui creu en mi, ni que estigui mort, viurà.” Ni aleshores, la família i els amics hi van creure, i aquesta manca aparent de comprensió del seu ensenyament féu “gemegar Jesús a l’Esperit” i el féu plorar, un acte que tant aleshores com ara, s’ha atribuït de manera errònia a la seva estimació per Llàtzer. Jesús va vèncer el sentit físic de la mort i desvetllà en Llàtzer un sentit de vida omnipresent, manant-li amb veu forta “Surt a fora” (Joan 11:1-46).

Jesús manà a l’home paralitzat que es posés dret, que agafés la llitera i se n’anés a casa seva (Mateu 9:6), però just després de fer una declaració remarcable, especialment digne d’esment. La malaltia física de l’home era tan feixuga que calien quatre homes per traginar-lo. Jesús no féu servir mai remeis materials, no manipulà, simplement veient la gran fe de l’home digué, “Els teus pecats et són perdonats,” que era igual que dir, “Alça’t i camina;” demostrant així als enfurismats observadors la veritat dels seus mots.

Aquí Jesús hi revelà clarament una gran veritat; o sia, que aquesta malaltia crònica no venia de Déu, que Déu no hi tenia cap relació, ans era arrelada i afermada al pecat; que la seva única naturalesa inguarible era l’entestament d’aquest pecat, i que quan el pecat fóu bandejat i destruït, demostrant la gran fe de l’home, el mal o causa de la malaltia fóu foragitat, i l’harmonia física es manifestà tot d’una.

Jesús recalcà aquesta idea quan parlà de la dona que estava tant cargolada per una malaltia física que no es podia redreçar de cap manera; Satanàs (la falsa creença, el pecat) l’havia lligada divuit anys, i Jesús li digué, “Dona, sigues allerada de la teva malaltia” (Lluc 13:11-16).

D’altra banda, quan se li preguntà tocant al noi que era orb de naixement, qui havia pecat si ell o els seus pares, Jesús demostrà que el noi realment no era orb, ans orb tocant al pecat; o sia, que no havia pecat; i que els fariseus cofois que deien saber la Veritat, però de fet no en sabien ni gota, eren realment els pecadors i els orbs. El sentit físic d’orbament que afligia el noi fóu foragitat ràpidament per la ‘Paraula de Déu.’ En aquest cas, Jesús escopí a terra i féu fang, el posà sobre els ulls del malalt, manant-li que se’ls rentés a la piscina de Siloé, i en fer-ho, hi vegé (Joan 9).

Malgrat que el fang i l’escopinada puguin semblar remeis materials, tanmateix, pensar-hi pregonament, convencerà els més crítics, que no foren res tret d’un senyal extern significatiu, com el que Jesús emprà una dotzena de cops més, de maneres diferents. Semblava a voltes que calia impressionar la mentalitat d’en ‘Tomàs’ de molts dels qui guaria, i un senyal audible o físic era la manera més adient d’acomplir-ho. La seva saviesa li deia allò que més li calia a cada mentalitat, i doncs, ben pocs cops féu servir el mateix senyal extern per la mateixa malaltia, com hauria estat el cas si l’acte o l’article emprat fos el remei. Ben aviat després de l’incident del fang i l’escopinada, Jesús trobà l’orb Bartomeu al voral del camí. No li posà fang als ulls, ni en posà als ulls de dos cecs més, que només tocà; però puix la fe d’en Bartomeu era simple, el guariment fóu purament mental, sense cap senyal físic que hi anés de bracet.

En aquell temps, fins i tot més que ara, escopir era un senyal de menyspreu. Aparentment Jesús demostrà la seva aversió per la pols o matèria i les formes materials de guariment amb aquest acte expressiu. La piscina de Siloé simbolitza la puresa, i amb l’aigua pura de la virtut fóu rentat ‘tot allò que diu o fa les mentides.’

Resta per esmentar un guariment de Jesús, que assenyala d’una manera tan senzilla el seu veritable mètode de guariment, revela tant el secret del seu enteniment i poder meravellós, i de manera inequívoca li apama tan clarament a la humanitat aquest mètode que tothom hauria d’emprar per portar a la plenitud les seves paraules, “les obres que jo faig, també les fareu vosaltres, i encara de més grans,” que l’hem deixat pel final.

Quan els seus deixebles se li van acostar i li preguntaren perquè no podien foragitar el dimoni del noi epilèptic, replicà, “Per culpa de la vostra incredulitat; perquè veritablement us dic, si teniu fe com un gra de mostassa, li direu a aquesta muntanya, ‘llença’t al mar,’ i s’hi llençarà, i res no us serà impossible,” i hi va afegir aquesta declaració significativa, “Els d’aquesta mena només se’n van amb la pregària i el dejuni.” (Mateu 17:20-21)

Per aquesta pretesa malaltia inguarible Jesús no receptà remeis, ni higiene, ni manipulació, ni mesmerisme, ni fe cega, ans l’aplicació directa del poder de Déu com ell mateix havia exemplificat, un poder que tota la humanitat havia d’exercir capint de manera adient què són la pregària i el dejuni.

No és ben palès que els Cristians no han entès la idea de la pregària i del dejuni, ans que des de la tercera centúria de l’era Cristiana, com ovelles perdudes s’han esgarriat del camí veritable?

Actualment, contemplem l’espectacle astorador del món mirant d’aturar de manera orba l’escampall de la malaltia, i de guarir el malalt amb mètodes i mitjans directament oposats als què emprà el gran demostrador del camí que els Cristians professen imitar! En contemplem el resultat natural, la mar d’incomptables i mai minvant reguitzell de fallides, la creixent experimentació, l’especulació orba; la por destructiva, la incertesa penosa pel present i pel futur, on la humanitat hi sembla abocada sense esperança. Només esguardant l’església Cristiana, hi contemplem les divisions, els diferents credos i dogmes, els parers conflictius, que criden desesperadament demanant la veritable idea de Déu i dels ensenyaments del Crist.

Sembla, oi? que el sentit real del menut mot ‘fe’ esmentat més amunt ha estat tristament malentès per una edat material. “Oh, vosaltres, homes de poca fe, per què dubteu?” els hi digué Jesús. També sembla oi? que calia amarar les ments dels homes d’un sentit més alt d’aquesta menuda paraula; un sentit que no és orb i especulatiu, ans constant i ferm, per a bellugar muntanyes, i que “creu que rebrà en pregar,” Dit altrament, una convicció tan segura i certa, basada sobre els ensenyaments de Jesús de la unitat i la plenitud de la Ment, l’Esperit i l’Amor, que esdevé enteniment, desplegant pel pensament afamat una Ciència gloriosa.

No es fa palès amb aquesta exposició, que Jesús capí, ensenyà i practicà aquesta Ciència, i que era aquesta seva religió, o Ciència Cristiana, la que guarí el malalt? Per què aquesta mateixa religió no hauria de fer avui els mateixos fruits?

No és clar que discerní, jutjant per com va tenir tota mena de malaltia per un mal pensament, que anomenà dimoni, i que foragità, com un home en desvetllaria un altre d’un malson nocturn, que la Ment divina és l’única Ment real, i que ‘dejunar i pregar’ vol dir sotmetre i foragitar les creences de la ment temporal, material o carnal, o sia, les creences o lleis de la matèria? Dit altrament, sabia que Déu, la Ment, l’Amor, no aclapara ni fa emmalaltir l’home, només el fan emmalaltir els pensaments materials i pecaminosos, que produeixen el patiment i la malaltia només mentre dura el pensament.

Sabia que ‘dejuni’ no vol dir abstinència de menjar material, i que ‘pregar’ no vol dir demanar a un Déu limitat que ens faci a mans els nostres desigs personals; ans sabia que aquests mots expressen l’exigència de sotmetre (renunciar) els sentits materials perquè es pugui revelar el poder guaridor i la presència de l’Esperit infinit.

Capir això li ensenyà aleshores i li ensenya ara a l’home la pregària justa, una pregària que és contestada en la mesura que l’home fa ben feta la seva feina, una feina que fins ara s’esperava de Déu; i és així que l’home és beneït.

D’aquesta pregària i d’aquest dejuni no se’n seguí mai cap ‘miracle,’ ans la salvació del pecat amb ‘senyals’ físics que hi van de bracet, i que és ara i per sempre, la manifestació natural del Principi diví, l’Amor diví,- El Pare-Mare Déu.

Oh! que aquestes coses amagades dels savis i els prudents i revelades als nadons, aquesta bona nova de gran joia, que abans el món no estava a punt de capir, però n’està ara, pugui descloure els cors empedreïts, les orelles esmorteïdes, i els ulls aclucats; que aquest segon ple adveniment del Crist-Veritat, -la llavor de la Veritat revelant el regne de Déu dins l’home-, pugui caure en un bon sòl.

“Aleshores el dret farà estada al desert,

al jardí hi regnarà la justícia.

El fruit de la justícia serà la pau,

la calma i la seguretat

en seran per sempre la collita.

El meu poble viurà

en un estatge de pau,

en indrets segurs i de repós tranquil.”

(Isaïes 32: 16-18)