Déu és el Tot

Ronald Klette

---

“Al Principi, Déu.” Aquests tres mots són els primers mots de la Bíblia i són un bon començament per aquesta xerrada i per tot el què fem. Ben entesos són la solució de tots els problemes del món.

M.B.Eddy, la descobridora i fundadora de la Ciència Cristiana i autora del seu llibre de text Ciència i Salut, escriu, “L’Infinit no té començament. Aquest mot Principi s’empra volent dir ‘l’Únic,’ és a dir, l’eterna veritat i unitat de Déu i l’home, abastant tot l’univers.” De fet, diria que aquests tres primers mots i el darrer de la Bíblia abracen el tot de la Bíblia i de Ciència i Salut. “Al Principi, Déu.” “Amén.” Just això. És tot el què ens cal saber. Pensa-hi. Només Déu. Res tret de Déu. Només un Déu Infinit i res més. Quan hi afegim quelcom a aquest Déu infinit, d’on ve? Quan se’n tregué res d’aquest Déu infinit? On es posà? On es posà aquesta mica de Déu que se’n tragué? Preguntes ximples, oi? Però quin munt de nosaltres ens creiem que aquestes coses passen i passen molts cops a les nostres vides.

Tinc una amiga que em feia posar molt neguitós perquè només volia parlar de Déu. La seva raó era molt bona, ‘No hi ha res més, de què més podem parlar?’ Em feia empipar molt aquesta actitud. Però amb els anys he arribat a la conclusió que té tota la raó. De què més podem parlar? Hi ha Déu i quelcom més? No us demano pas que em contesteu, només que us contesteu a vosaltres mateixos.

Aquí em sembla que no puc fer altrament que esmentar els mots de la Sra. Eddy als Miscellaneous Writings, “contesta de seguida i pràcticament i contesta bé.” Aquesta resposta no deixa cap mena de lloc per maniobres ni compromisos, ni ens deixa agafar la tangent. Ens encara amb un repte. Ens prohibeix de dir ni de pensar cap “si” o “però.” És sí o no. Què hi dius? Enrecorda’t abans de contestar que no hi pot haver cap compromís. No hi ha Déu i quelcom més. Hi ha res més, de fet?

Un mot meravellós, aquest mot menut, ‘és’! Només es pot aplicar a Déu. Si Déu és, i és, aleshores no hi ha res més que sigui. Pensa-hi amb cura. Només la Ment infinita pensa. Déu és la teva ment. No pensis en la Ment, pensa com la Ment. Només ens les havem amb Esperit. Ni ens les havem amb la matèria ni ens hi belluguem. Només una residència a l’Ànima, que és Déu. Cap ànima dins d’un cos material a punt de volar en qualsevol moment vers un altre un lloc anomenta cel. I tanmateix, no ens sembla encara que algun dia hem d’anar a algun lloc?

Només un gran Principi infinit que és sempre conscient de nosaltres i amb Qui som un, sense cap maldar ni lluita per part nostra. Una vida que és eterna ara i és sempre present. Una vida tan pura que no hi ha ni la més menuda ombra de mort. No ens hem d’amoinar pel dia de la mort. No n’hi ha. Ni tampoc cumpleanys per celebrar! Només una veritat meravellosa que és arreu i que és tot el què hi ha. I pot ser la Veritat altra cosa que pura bonesa? Una veritat que ni que en copsem només una lluïssor s’estableix a la nostra experiència sense cap esforç, pel seu irresistible poder i presència.

Jesús digué, “sabreu la Veritat i la Veritat us farà lliures.”

I què en podem dir de l’Amor? La Sra. Eddy als Miscellaneous Writings ens hi diu, “Quina paraula. M’omple de reverència. Quin munt de móns i móns abasta i n’és sobirana. L’inderivat, l’incomparable, el tot infinit del Bé. El Déu únic és Amor.”

En tenim dubtes que Déu és Amor. Podria l’únic i sol creador avorrir la Seva creació i començar a odiar-la. És cert que allò que no és pur Amor és odi, perquè només la puresa absoluta va de bracet de Déu.

La meva primera experiència d’allò què el discerniment de la totalitat de Déu pot fer s’esdevingué al començament de la meva tasca de practicant de la Ciència Cristiana. Seia neguitós esperant que el telèfon truqués, i quan trucà gairebé vaig caure de la cadira. Era la trucada d’un absolut desconegut que gairebé no podia parlar, el mareig i el mal de cap no li deixaven fer res. Quan va penjar el telèfon haig d’admetre que no tenia la condició mental per fer un tractament. Però sense saber què més fer, vaig començar a caminar amunt i avall declarant ben fort la totalitat de Déu i el no res de la malaltia. Li vaig dir al món, refuso d’acceptar res en cap direcció que contradigui la totalitat i la bonesa de Déu. Cridava tant fort com podia declarant aquest absolut reconeixement de Déu, del Bé, mentre caminava amunt i avall. Cada cop que una suggestió de l’error mirava d’entrar a la meva consciència, la vaig refusar i vaig cridar a cor que vols la totalitat de Déu. No estava pas gens calmat, però no vaig afluixar ni un moment d’afirmar la totalitat i bonesa de Déu i de refusar l’error. Al cap de vint minuts ja no podia més i em vaig aturar, però el pacient va trucar més tard dient-me que estava guarit i havia passat el dia fent coses que feia temps que no podia fer. Cal esmentar aquí que aquesta no fóu la fi del problema. Aquesta malaltia havia fet patir el pacient molts anys, i malgrat haver rebut molt ajut de la Ciència només n’havia tret un alleujament temporal. Cada tres o quatre dies patia atacs que l’omplien de por, i estava ben desesperat de tot plegat. Però aquest cop el decidit atac i refús de l’error amb la ferma declaració de la totalitat de Déu, esbotzà el mesmerisme i al cap de tres mesos estava guarit del tot.

Bé, hi ha tot un seguit de coses que n’hem d’aprendre d’aquest guariment:

1. Tant és quin sembli el nostre estat mental, Déu és sempre a l’abast. Déu no nega mai el seu ajut. No hauríem de dir mai que no podem fer un tractament perquè el nostre marc mental no és l’adient. Nosaltres no fem la feina. La Veritat la fa. I aquest cas en fóu una prova clara.

2. Tant és la circumstància, Déu és sempre el Tot. Només ho hem de declarar i discernir-ho. Tant si ens en sentim responsables com no. Tant si tenim por com si no en tenim, Déu encara fa la feina. I els resultats sempre ens forniran confiança. Si ens pensem que no podem apel.lar a Déu perquè no tenim el marc mental adient o perquè tenim por, – i sé que hi ha els qui ens volen fer creure que no podem esperar un guariment si no ens desempalleguem de la por, aleshores com farem mai contacte amb Déu? Hem de fer contacte amb Déu per poder-nos desempallegar de la por! Tira endavant malgrat les noses i els entrebancs. Ensopega-hi, Passa-hi per sobre, però tira endavant tant si estàs animat com si no n’estàs.

Aquesta experiència, és clar, no m’ha marxat mai del cap. I bàsicament encara crec que és la manera adient de fer un tractament, ni que us haig de dir que ja no en miro de convèncer ningú.

Déu. No n0 n’hi ha d’altre

Isaïes escriu, “Jo sóc el Senyor. No n’hi ha d’altre. No hi ha cap Déu fora de Mi. T’he cenyit ni que no em coneguis perquè sàpiguen des del sol ixent fins a l’Oest que no n’hi cap com Jo. Jo sóc el Senyor i no n’hi ha d’altre. “Això digué el Senyor que ha fet els cels i la terra. Els establí. No els creà endebades. Els afaiçonà per ser habitats. Jo sóc el Senyor i no n’hi ha d’altre. Sí diga’ls i aplega’ls, que en parlin. Qui ha declarat això des d’antic, Qui n’ha parlat? … No he estat Jo el Senyor? No hi ha altre Déu fora de Mi. Tenen un Salvador. No n’hi ha d’altre fora de Mi. Mireu-me i sigueu salvats tots els confins de la terra perquè Jo sóc Déu i no n’hi ha d’altre.”

M’he esplaiat amb la cita perquè Isaïes era un profeta que sempre vivia a prop del seu Creador i emprà els termes “Jo sóc,” i “no n’hi ha d’altre” amb una certesa tan absoluta que els ompli de sentit. És obvi que quan feia un tractament Isaïes tenia l’habit d’escoltar la veu de Déu, afilerant el seu sentit espiritual amb el Totpoderós que declarava fer la feina per ell.

Quan Déu hi parlava, Isaïes sentia Déu dient, “Jo sóc.” Isaïes simplement els hi repetia als Israelites la paraula de Déu tal com li arribava i la sentia. En aquesta actitud d’escoltar i sentir, Déu es revelà a Si Mateix. Isaïes havia de ser, era, del tot conscient de la seva unitat amb Déu, tant, que tot sentit d’identitat material, aquest fals sentit que clama que som una entitat separada de Déu, havia estat del tot eliminat, fet recular al seu rerafons de no res. Aquesta fals sentit que diu, ‘hi ha un Déu, però aquí hi sóc jo.’

Isaïes sabia que Déu era la seva identitat, la seva Ment real. Sabia que els únics pensaments que li podien arribar havien de venir del “Jo sóc.” Sabia que no li podia dir res a Déu, perquè com tan clarament veié la Sra. Eddy, la intercomunicació és sempre de Déu a la Seva idea, l’home. I doncs, Isaïes escoltà i sentí! Obeí la instrucció del Crist “d’entrar dins del redós secret i quan n’has tancat la porta, prega al Pare que és dins del secret,” dit altrament, consultà la seva Ment.

Al nostre llibre de text la Sra. Eddy hi diu que “el redós secret simbolitza el santuari de l’Esperit i la porta en tanca fora el sentit pecaminós però hi deixa entrar la Vida, la Veritat i l’Amor. Tancat a l’error és obert a la Veritat i viceversa.” Més enllà la Sra. Eddy hi afegeix, “per pregar com cal hem d’entrar dins del redós secret i tancar-ne la porta. Hem de cloure els llavis i fer callar els sentits materials. Dins del silent santuari de desigs honestos, hem de negar el pecat i pledejar la totalitat de Déu.”

No hi ha cap raó per no obeir aquestes instruccions. No hi ha res que les privi. I amb això vull dir que no hi ha res que ens hi posi pals a les rodes. Si obeïm aquestes instruccions ens obren les portes del guariment ràpid. Jo l’he experimentat quan he estat obedient. Sí, sé que exigeix una gran autodisciplina. Exigeix temps. Potser ens exigeix de llevar-nos a dos quarts de sis un matí glaçat d’hivern, abans no es llevin els pardals, per estudiar i pregar a la Ciència Cristiana abans de començar la feina del dia. Potser vol dir sacrificar aquestes sortides nocturnes que tant ens agraden, però posar Déu primer no és impossible i tothom ho haurà de fer un dia o altre. Ni que sigui d’aquí un parell d’anys. Quan els sentits han aturat el seu clam, els desitjos s’han apaivagat, dins teu tot és silent i calmat, i tu pots escoltar, no has sentit mai Déu dir “Jo sóc”?

És una experiència que no oblidaràs mai. N’estic segur que l’has feta. I de ben segur es pot repetir.

No fa gaire, mentre restava en aquesta pregona actitud d’escolta, un infant que es moria a l’hospital fóu tornat a la vida. No havia vist mai aquest infant de dos anys, però hi vaig parlar per telèfon dos o tres dies després d’haver començat el tractament, i la seva veueta era feliç i contenta. M’han dit que malgrat haver estat un infant delicat, avui floreix. Aquesta és només una de les llums lluint dins les tenebres.

Jesús era bo de girar-se vers Déu, i s’hi girava; de fet, devia viure en un estat de comunió constant amb Déu. Abans de començar a voltar i a trobar la gent, li devia preguntar a Déu, ‘Què dieu Pare?’ i escoltava per sentir la resposta com féu la Sra. Eddy, i li sentia dir, ‘Jo sóc el Tot.’ N’estava content d’aquest coneixement, de saber que tota la responsabilitat era a les espatlles de Déu, on de fet, sempre ha estat.

Jesús digué, “tenint orelles no hi sentiu?” Se m’ha preguntat més d’un cop, ‘Com puc reposar el meu pensament en Déu de dia i de nit? Aviat me n’avorriria!’ Jo hi replico invariablement, puix Déu és el Tot en tot, en què més pots pensar? Apaivagar els sentits que es puguin calmar, escoltar, i sentir la veu de Déu declarant la Seva omnipresència, omnisciència i omnipotència, és de lluny el tractament més efectiu que hom pot experimentar. Tots ens podem sintonitzar amb Déu i romandre-hi. Podem passar per alt totes les altres estacions i sentir només, “Jo sóc,” foragitar tota por i dubte i dir, “Déu és.”

Déu és acció

Que Déu és bo ho donem per fet. La Sra.Eddy entre d’altres coses ens diu que Déu és omniacció. Déu és per sempre un Déu actiu. No podria ser Déu, si no fos sempre activament el què és. Tenim la tendència de pensar que Déu és una mena de Bé embaltit, i no hi fem res! Em sembla que us podeu adonar que si el bé no és activament bo no pot ser res de res. Hi llegim a Ciència i Salut. “La Ment és la deu de tot moviment, i no hi ha cap inèrcia que n’ajorni o n’aturi l’acció perpètua i harmoniosa.” Un sentit del mot inèrcia és “matèria.” Adonar-se’n és un bon tractament per l’apatia i la deixadesa. La Sra. Eddy sempre diu que, “Déu reposa actuant.” Per què, doncs, l’actuar no ens ha de reposar en lloc de cansar-nos com hom té per natural? No hi ha cap raó perquè ningú se senti mai cansat. No hi ha cap llei feta per Déu que digui que actuar, lassa.

No sabeu que és un pecat per un Científic Cristià dir, ‘Estic cansat’? Perquè “Jo sóc” és Déu i Déu no està mai lassat. Aquest és un més dels fins revessaments que la ment carnal fa de la Veritat.

És Déu Absent?

La Sra. Eddy hi diu a Ciència i Salut, “De vegades se’ns fa creure que les tenebres són tan reals com la llum, però la Ciència afirma que les tenebres són només el sentit mortal de la manca de llum, que en despuntar li fa perdre a les tenebres la seva aparença de realitat; i doncs, el pecat i el marriment, la malaltia i la mort són l’absència suposicional de la Vida, Déu, i s’enfugen com fantasmes de l’error davant de la Veritat i l’Amor.”

La Sra. Eddy fa planer a totes les seves obres que el pecat, la malaltia i la mort són irreals, però sovint hom fa la pregunta, si són irreals, si són una falòrnia, perquè n’hem fet mai la coneixença, per què sembla que tinguin aquestes definides, clares característiques, les moltes menes de pecat, la munió de malalties, i les moltes cares de la mort que aparentment poden ser acuradament catalogades i identificades, i cada dia anar a més? La reposta justa d’aquesta pregunta és que mai no n’hem fet la coneixença.

La Sra. Eddy diu que el sentit material és un enigma, que no pot ser explicat. Al llibre de text hi diu, “Raonem imperfectament de l’efecte a la causa quan arribem a la conclusió que la matèria és l’efecte de l’Esperit, però un raonament a priori revela que l’existència material és enigmàtica. L’Esperit ens forneix la idea mental Veritable. No podem interpretar l’Esperit, la Ment, a través de la matèria.”

Tanmateix deixeu-me provar de donar-ne una explicació. La Sra. Eddy aplega totes aquestes coses i les classifica amb el títol d’error. Tota cosa que produeix destret o inharmonia de la mena que sigui, la podem classificar d’error, però moltes menes d’error no són facilment identificades especialment quan sembla que ens forneixin plaer i comfort. D’aquí l’admonició de Jesús, “el que us dic a vosaltres, ho dic a tothom, Vetlleu!”

Quan hem identificat l’error com error, ens les hi podem heure. A la declaració de la Sra. Eddy, que “l’error és l’oposat de la Veritat i la Veritat éssent real, l’error ha de ser per força irreal,” no li calen gaires més explicacions. La Veritat és quelcom, l’error és no res. Tot el que és veritat o veritable és la manifestació de la Veritat, i és real i clarament identificat com idea.

Al llibre de text la Sra, Eddy en diu d’aquestes idees, “L’Esperit posa nom i ho beneeix tot. Sense naturaleses particularment definides, els objectes i els subjectes serien foscos i la creació seria plena d’una fillada sense nom, alienada del Pare Ment, estrangera en un desert desolat.”

La ment mortal o l’error no pot fer els seus propis arranjaments ni definir les seves pròpies idees. Ha de copiar tant bé com pot allò que ja existeix, allò que és real. El llibre de text ens diu, “El pensament és manllevat d’una deu més alta que la matèria, i per revessament l’error serveix de fita vers la Ment única, on tot l’error desapareix dins la Veritat celestial.” I doncs, l’error, o no res, éssent l’oposat o el revessament de la Veritat i el contrari de cada idea clarament definida que constitueix la Veritat, sembla que es manifesti com una forma clarament definida d’error material o no res. Cada error, cada malaltia, cada inharmonia és un groller malentès d’una veritat, una realitat vista erròniament, una idea espiritual mal concebuda. Ni que mai no alteri la Veritat, veu la Veritat amb la lent distorsionada del pensament mortal, però sàpigues que mira directament la Veritat i ens en diu una mentida, declarant que la Veritat és quelcom que no és. Si veiem clar aquest mecanisme, i sabem el què fem, podem mirar de fit a fit l’error, tant és com es presenti, i dir-nos a nosaltres mateixos, ‘de fet, això és realment Déu perquè només hi ha Déu; no podem veure res més.’ Si fem aquesta afirmació amb un enteniment ben clar, hi veurem més enllà de l’error i veurem Déu, la Veritat que hi ha just allí on sembla que hi vegem l’error, la mentida de la Veritat. Aquest pensament va prenyat de guariment, però hem d’estar a l’aguait de discernir que no diguem que l’error és Déu.

Vivim a l’atmosfera de la Ment divina, però mal interpretada aquesta atmosfera esdevé un ambient de suggestions mentals que traduïm com el què semblen situacions i objectes materials.

El no res és l’oposat de quelcom, però el no res no és espai buit. No hi ha espai buit. Només hi ha Déu, i tota mena particular de mal, sigui pecat, malaltia o mort, és simplement la creença que Déu no hi és. Naturalment, puix l’absència de Déu és no res, aquesta imatge de l’absència de Déu es fa visible en una forma de mal que és ben el contrari de la faç de Déu.

Si hem de creure’ns la mentida no pot ser una mentida de no res, ha de ser una falòrnia de quelcom, del que és real.

És clar que Déu, el Tot, no és mai absent. Només ens creiem que en pot ser i aquesta creença se’ns manifesta en alguna mena de mal. Puix Déu és infinit, la manifestació a l’experiència humana de la creença que no hi és sembla una infinita varietat de mal. Per això un discerniment clar de l’omnipresència i l’omnipotència de Déu, aquesta específica negació de cada forma de mal simplement anorrearà tot mal, tant és la forma que agafi. El mal és realment la prova positiva que Déu és real. Quan Jesús apaivagà la tempesta a la mar de Galilea simplement sabia que Déu hi era, que era omnipresent, sabia que la ment mortal deia una mentida de la pau de la Ment, de la calma i quietud de l’omnipotència. Sabia que Déu és omniacció, i la tempesta s’esvaí per manca de presència i d’acció. El bé s’avé amb cada necessitat o situació. Mentre sapiguem que el Bé és l’única presència en tota situació sempre afaiçonarà la forma adient per sadollar aquesta necessitat particular. No ens hem d’amoinar mai pels detalls. Déu sempre en té cura.

La ignorància de la presència de Déu no és mai quelcom, és sempre no res. Quan arribem a pensar d’aquesta manera, ens adonarem que no hi ha cap oposat de res. No hi ha oposats a la creació, a la realitat.

Et pots preguntar com em protegiré a mi mateix d’aquesta creença en el mal. La protecció més bona d’aquesta malura és la pregona convicció que no ens hem de protegir de res. Si cada dia féssim la tasca de protecció que se’ns diu que hem de fer, seuríem del matí fins al vespre, i tota la nit també, fent tasca per protegir-nos. La ráo és clara, si Déu és tot el que hi ha, no hi pot haver Déu i una altra presència que se’ns abraona a sobre quan no estem a l’aguait.

Si tota la tasca feta pels Científics Cristians arreu del món els darrers cent anys per destruir el pecat ha estat infructuosa, aleshores el maldar de la Sra. Eddy ha estat endebades, però estigues ben segur que aquesta tasca ha estat efectiva i molt error ha estat destruït i reduït al seu no res nadiu. Es la imminent destrucció de tot el mal que crea el daltabaix que avui pateix el món. Tingues present que Jesús digué fa dos mil anys, “al món patireu tribulacions, però estigueu contents, jo he vençut el món.” No sentia que hagués de vèncer tot el mal del món. Sabia que n’hi havia prou de sobremuntar el mal a la seva experiència.

El discerniment de la teva perfecció i indestructibilitat com una idea de la Ment i la contemplació constant que no hi ha Déu i alguna altra cosa, ans només Déu, és la teva protecció absoluta de la delusió de les forces del mal. No hem de viure en un estat de contínua anticipació de desastre ni hem d’estar en un estat de tensió perpètua de por que no hàgim fet la nostra tasca de protecció com cal o ens hàgim deixat quelcom per fer. Quan has fet la teva tasca, la protecció més bona és refusar del tot a la teva consciència la por massiva de les suggestions que se’t presenten contínuament per a què les acceptis, i refusar, doncs, de fer mala pràctica amb tu mateix i la teva tasca.

Refia’t de Déu. Agafa-t’ho amb calma. No et deixis destorbar per res. Sigues feliç i joiós, que és sadollar el teu propòsit a la vida. I aquesta és la teva protecció més bona. Estudia curosament les paraules de la Sra. Eddy a a la pàgina 211 de Miscellany tocant a a quest tema.

Déu, incorpori però no pas sense cos

La primera cosa que la Sra. Eddy trobà cabdal de ressaltar a la seva definició de Déu al capítol Recapitulació de Ciència i Salut és que Déu és incorpori, o sigui, sense un cos material. Em penso que és el què volia dir, perquè Déu no està pas mancat de cos. L’home és el cos de Déu. Aquest mot “incorpori” se’ns forneix per neutralitzar aquest fals concepte de Déu com una mena d’home gran benevolent però excèntric assegut en un tron en algun lloc dalt del cel repartint justícia per uns i injustícia per d’altres, un Déu que es pot enfurismar amb la Seva creació feta per ser perfecta però que sempre llisca del seu estat de perfecció i fa el mal, fent-se mereixedora de càstigs terribles com ara malures, malalties i tota mena d’afliccions. Però ara som més savis i ja no creiem en aquesta mena de Déu, oi? Preguntem-nos, ens hem aturat a considerar quina mena de Déu acceptem?

Quan no ens trobem bé, tenim la tendència de preguntar-nos què he fet malament. ‘Haig d’haver permès que un pensament erroni hagi lliscat dins la meva consciència.’ No és això el reconeixement d’un Déu corporal amb una creació tan imperfecta que pot relliscar a la primera de canvi i fer-se mereixedora de càstig? No és Déu la teva consciència? No hauríem anat més bé de saber això d’entrada i refusar de declarar-nos culpables de cap crim que es mereix puniment. La nostra consciència que és Déu no pot ser de cap manera envaïda. No hi ha res, doncs que pugui ser punit o es mereixi ser punit. L’home és el cos de Déu, i aquesta és l’única manera permesa de pensar que Déu té un cos. L’home certament és l’encarnació del pensament de Déu, just com el teu cos és certament l’encarnació del teu pensament. Déu no està confinat.

No seria fora de lloc dir aquí quatre mots tocant al sentit de culpabilitat que molta gent pateix de manera inncessària, perquè pensen que han fet alguna cosa malament al passat o perquè els hi sembla que havien d’haver fet alguna cosa que no van fer, o simplement hi ha gent se sent culpable sense cap raó. I no és que no hi hagi bones raons per sentir-se culpable! Tant és la raó que hom tingui per sentir-se culpable, Déu no en sap res! I de ben segur no punirà allò de què no n’és conscient. Som nosaltres que arrangem el nostre puniment pel què fem i pel què no fem. Aquest sentiment del tot innecessari és un del entrebancs mé grossos pel progrés espiritual i és una absoluta pèrdua de temps. Mentre tens sentit de culpabilitat, mentre et veus com una mena de criminal no et pots veure com la pura imatge i semblança de Déu. I si algú es pensa que no és la pura imatge de Déu, val la pena repensar-s’hi! L’home que Déu ha fet és del tot innocent i no hi ha cap més home. És com Déu el féu. Tot sentit de culpabilitat és fora de lloc. L’home de Déu, l’home real no pot sentir-se culpable de res ni de fer res malament. Tu ets l’home que Déu ha fet. Reclama la teva innocència. Com més tinguis aquesta actitud més t’allunyaràs de fer res mal fet. Refusa de sentir-te culpable. Ho pots fer. Tens l’autoritat per fer-ho. No et declaris culpable simplement perquè existeixes. Pel fet d’existir sense que t’hi hagis d’escarrassar sadolles el propòsit de la teva existència. Tot el què has de fer és estar-ne content. I això és fer tot el què has de fer.

Un Déu i una Idea, l’home

Només hi ha un Déu i només hi ha una idea perfecta, l’home. Pels sentits sembla que hi hagin molts homes, però només hi ha una idea, l’home. Aquesta declaració sembla contradictòria i destarotadora per molts, però la podem demostrar nosaltres mateixos refusant d’argumentar-hi i trencar-nos-hi el cap.

Si només hi ha Déu i la Seva idea l’home, no pateixis d’un fals sentit de modèstia! Reclama, ‘Jo sóc aquest home,’ i adona’t del bé que van les coses. Ets ben conscient del fet que ets una entitat, i doncs, per què no has de ser aquesta idea complexa que abasta totes les idees justes? Tu ets aquesta idea. No esperis que un altre que et sembla més bo que tu reclami aquest fet. Reclama’l tu! Ara!

Tu ets aquest home. Tot el què passa pel nostre pensament hauria de ser només entre nosaltres i el nostre Déu. És aquí on s’hi esdevé tota la nostra experiència vital. Aquest pensament no hauria d’implicar el sentit humà de la gent. Serva la idea justa de la nostra unitat individual amb Déu. Estigues en pau amb Déu. Adona’t que tu i jo i Déu som un, i quan siguem conscientment i pregonament un amb Déu, el nostre sentit humà de la gent serà l’adient i serà bo i sempre anirà a més, i no ens neguitejerà ni ens destarotarà. Començarem a veure Déu en la gent. És ben endins nostre que el guariment s’esdevé. Però tot aquest guariment s’esdevé entre tu i Déu. No implica mai el que ens sembla un altre.

Que l’antic mentider i el pare de la mentida no et digui que hi ha algú altre. Que a fora nostre hi ha una situació, una persona o moltes persones que han de ser guarides. Si acceptem aquesta suggestió el guariment no s’esdevindrà. Tot s’ajornarà. Enrecorda’t que tot és entre tu i el teu Déu, no pas entre tu i una altra persona, no pas entre tu i una situació o esdeveniment exterior. Només entre tu i Déu, dins del redós secret, altra volta amb la porta closa. No en treu això tota la complicació de la vida i de la pregària, i de la nostra tasca? Només ens les hem d’heure amb Déu. Sempre tornem a Déu, oi?

Hi ha hagut mai un temps on no hi havia res?

Déu és Tot el què sempre hi ha hagut. Aquesta creença que hi hagué un temps on no hi havia res, és el fonament de la creença d’un començament, que les coses d’una manera o altra emergiren del no res.

Quan era una criatura sempre cercava una resposta: Si Déu em féu, qui féu Déu? I així ad infinitum, fins que quedant tan aclaparat per una sensació de buidor a l’estómac vaig bandejar aquest fil d’especulacions. Més tard la Ciència Cristiana em forní la resposta.

La creença que hi hagué un temps on no hi havia res és el fonament de la matèria. Emergí del no res i és no res. Quan pensem en no res pensem en la matèria, i quan pensem en la matèria els nostres pensaments no pensen en res. És impossible fer quelcom del no res, i és igualment impossible fer-ne no res d’alguna cosa. Ni Déu no ho pot fer! Per això si estàs realment convençut que existeixes, ets etern. Pensa-hi. Aquest és el fet ni que no n’estiguis convençut. Si ets quelcom, mai no pots esdevenir no res. Allò que és, és. Allò que no és, no és i mai no fóu. Diga’t cada dia amb convicció: ‘és clar, Déu és tot el que sempre ha estat i jo he coexistit amb Déu tota l’eternitat, que és ara i només ara. No he començat mai ni mai no puc acabar-me. No he nascut mai a la matèria ni a la vida. Mai no he estat nat. Jo sempre he estat, i doncs, no em puc fer vell, decandir-me ni morir.’

Al nostre llibre de text hi llegim, “el fonament de tota discordança mortal és un fals sentit de l’origen de l’home. Començar bé és acabar bé.” Estic segur que la Sra. Eddy no volia pas dir que hi hagués un començament ni un acabament real.

El Cos de Déu o Cos Diví

Molt sovint ens fa por de deixar el cos fora del pensament quan sabem i sospesem la Veritat perquè ens sembla que si no n’estem a l’aguait ens pot passar alguna cosa. Aquest és un dels paranys predilectes del magnetisme animal. No deixar-nos fugir del cos i ser a la presència del Senyor.

Puix el cos és la manifestació del nostre pensament, només li poden passar coses bones mentre sabem el bé. No vull pas dir que hàgim de tenir bons pensaments del cos. El cos és el nostre pensament, i no podem pensar bons pensaments del nostre pensament, oi? Tigues només bons pensaments. És tot el què cal. I quan et miris el cos, t’adonaràs que és tan bo com el pensament que has contemplat. Molts guariments s’han esdevingut quan algú ha quedat tan encaterinat en un fil de pensament espiritual que el cos li ha marxat completament del cap. I sovint el tractament no era per cap problema ni malalatia específica. Aquest és l’avantatge de tenir el nostre pensament centrat en Déu com ens exhorta St. Pau: “Enfugir-se del cos i ser a la presència del Senyor.”

No vivim perquè els nostres cors bateguen, els nostres cors bateguen perquè som vius. No vivim perquè els nostres cossos belluguen, els nostres cossos belluguen perquè som vius. És per això que la Sra. Eddy ens hi diu als Miscellaneous Writings, “Hi ha d’haver un canvi de la creença que el cor és matèria i serva la vida a l’enteniment que Déu és la nostra Vida. Que existím a la Ment, vivim mercès a la Ment i hi tenim el nostre ésser.”

Molta gent es pensa que l’objectiu de la Ciència Cristiana és la de furtar-los-hi el cos, i ensenyar que algun dia no tindran cos, seran una mena de fantasmes movent-se per l’espai sense direcció. És un fet que el nostre sentit del cos ens sembla molt preciós i ens allunyem instintivament de tot els què ens fa sentir que podem ser privats del nostre cos. Però no serem mai privats dels nostres cossos, sí, els mateixos que tenim ara; ben altrament, a mesura que el nostre enteniment es refini en tindrem una visió ben diferent.

Fet i fet, veiem el cos segons la nostra visió, però el cos és sempre l’agregat de les idees perfectes de Déu. A algú li sembla improbable? Us ben asseguro que cap de nosaltres no es desintegrarà ni s’esmicolarà. I la meva autoritat per fer aquesta afirmació ve de les Escriptures, “Déu contemplà tot el què havia fet i vegé que era molt bo.” I més enllà hi diu que l’obra de Déu és acabada, completa, que res no canviarà, tot és establert, sencer, perfecte. No podria ser altrament, però la nostra visió de tot plegat s’haurà d’ajustar. Els binocles que emprem ara mateix per mirar-nos a nosaltres i a la creació, tot el què l’home és, estan desenfocats i tenim una visió distorsionada del què Déu ha fet. Al temps adient els haurem de posar a to per poder tenir una visió més bona i acurada d’aquesta creació perfecta. A mesura que ens apropem a l’escena gloriosa podrem fins i tot descartar els binocles, les lens del pensament mortal, i mirar directament Déu, però no ens marxi del cap que, malgrat la visió sembli ara distorsionada, no n’és. Fem memòria que malgrat totes les aparences, mirem Déu perquè Déu és el Tot. Sí, esguardem Déu! Que no ens marxi del cap. És tot el què podem veure. No hi ha res més. I és el teu cos. No el pots perdre mai.

Tocant al fet d’un cos material, hem de saber que la dita matèria que afaiçonava el teu cos deu anys enrera no és la mateixa que l’afaiçona ara. Si et creus realment que ets un cos material, has d’estar ben escampat per tot el món ara mateix. Tenim bones raons per creure que tot el què veiem, tot allò de què som conscients és el nostre cos. Una descripció de l’home a la Ciència Cristiana és ‘Univers.’

A Ciència i Salut contestant la pregunta, què és el cos? La Sra. Eddy hi diu,

“La identitat és el reflex de l’Esperit.” En edicions anteriors de Ciència i Salut hi emprà el terme cos volent dir identitat, però això creà tanta confusió entre els seus estudiants que canvià el terme cos per identitat. En general identifiquem la gent pel seu cos, però això no és sempre fiable.

Per exemple, la meva dona és una bessona. Hi hagué un moment que la gent no podia destriar una bessona de l’altra. Jo n’era una excepció perquè podien ser identificades per les seves individualitats, que no tenien cap relació amb la mida ni la forma del cos. Dit en altres paraules, l’home té una identitat, un cos, però no és material. Aquesta identitat, com ens diu la Sra. Eddy, és el reflex de l’Esperit. També ens diu, “Jesús hi contemplà a la Ciència l’home perfecte que se li féu visible allà on un pecador mortal es fa visible als mortals.” Aquest home mortal pecador és Déu vist malament. Una visió adient de Déu ens revela l’home real tal com se li revelà a Jesús.

Un conferenciant de la Ciència Cristiana un cop declarà que Déu es revela a Si Mateix com l’home. Jesús es refià de la seva visió de Déu per tota la seva experiència. Sota el títol marginal ‘Reflex de l’Esperit’ al llibre de text, la Sra. Eddy hi escriu, “L’Ànima és la substància, la vida i la intel.ligència de l’home, que és individualitzada però no a la matèria.”

Al moment que comencis a pensar en el teu germà humà com Déu individualitzat, en tindràs tot seguit una visió més bona. La Sra. Eddy hi afegeix, “L’home és l’expressió de l’Ànima. Separat de l’home que expressa l’Ànima, l’Esperit seria una no entitat. L’home, divorciat de l’Esperit, perdria la seva entitat.” Tu, jo, tothom, és Déu individualitzat. Només Déu expressat és Déu. Déu, inexpressat, no seria Déu. L’únic Déu que hi pot haver és un Déu actiu. Déu expressant-se a Si Mateix, un Déu omniacció. De fet, Déu està tan lligat amb l’activitat, que no seria desassenyat descriure’l com acció. Un Déu embaltit no podria ser Déu, i doncs, Déu s’expressa a Si Mateix, i s’expressa a Si Mateix per la Seva idea, l’home.

Aquest procés és perpetu, no es pot aturar, i nosaltres, doncs, tampoc no ens podem aturar. Potser només podem dir que el nostre veritable cos és el resultat natural d’afilerar els nostres pensaments amb el Bé. Diria que el cos de l’home és la seva consciència d’unitat amb Déu. Déu i l’home són un i no hi pot haver separació. Mai no ens quedarem sense un cos. Aquesta és una bona raó per reclamar la nostra inseparabilitat de Déu. Puix l’home és Déu expressat, Déu coneixent-se a Si Mateix, com pot el coneixement que Déu té de Si Mateix estar separat de Déu?

La relació és indisoluble, tanmateix cal enrecordar-nos que JesuCrist mai no advocà de desempallegar-se del sentit material que ara tenim del cos. Per les seves accions ens ensenyà què havíem de fer, sempre el va guarir! Li calia guariment, sempre li va restituir la salut en tots els aspectes. Mai no deixà entendre que s’hagués de destruir, ans amb estimació i el pensament just en recomanà una bona cura. La seva darrera obra abans de la seva resurrecció fóu refer el seu propi cos. No hauríem de negligir mai el nostre sentit humà del cos. Ens fa servei al nostre estat actual de progrés i és el concepte més bo que, de moment, en tenim. Sempre tindrem el mateix cos, però la visió que en tenim canviarà, tot refinant-se, a mesura que ens fem més receptius a l’Esperit.

Déu, la Divinitat

Déu és diví. L’ús que la Sra. Eddy en fa d’aquest descriptiu mot ‘diví,’ implica més que no sembla superficialment. No he pogut trobar cap definició del mot diví que acontentés el meu sentit d’allò que el mot realment hauria de voler dir.

Pensar en ‘diví’ com l’excel.lència en el grau més alt no forneix la idea adient, perquè Déu no pot ser comparat amb res més. Déu és Tot el què és i és el seu propi raser d’excel.lència. Per la mateixa raó, no goso a parlar de Déu com l’Ésser perfecte, però si ho fessis no diria pas que està malament puix la Sra. Eddy parla del Déu perfecte i de l’home perfecte. Tanmateix no estaria més bé parlar de Déu com ‘perfecció,’? perquè aquí altra cop, Déu és el seu propi raser. Comparativament podries dir que l’home és perfecte, però Déu és l’incomparable, la perfecció, l’eternitat i la infinitat que és Si Mateix abastant aquesta excel.lència i perfecció de la Seva pròpia manifestació o creació. Bé, Déu simplement és i això és així.

Déu, Suprem

A la seva interpretació del Pare Nostre al nostre llibre de text la Sra. Eddy hi demana “que siguem bons de veure que tant al cel com a la terra Déu és omnipotent, suprem.” Dues definicions del mot suprem en parlen com de ‘tenir un poder que no pot ser revocat ni depassat per cap altre.’ De fet, Déu no té poder, Déu és poder. I pel què fa a no ser depassat per cap altre, ni que el món cregui, jutjant per les seves accions, que el mal té poder que depassa fins i tot el poder de Déu, ens ho creiem nosaltres? Molts creuen amb un optimisme ximple que el mal té més poder i és més efectiu per menar el bé a la seva vida que el Bé mateix. No es posen cap pedra al fetge pel fet de fer ràpids beneficis de sota mà als negocis sobretot si la competencia és honesta. Aquest és un exemple d’una manera de pensar molt confosa, que sanciona emprar el mal per emmenar el bé a la nostra experiència puix tot el que la matèria pot comprar es té per bo.

L’autor del llibre de l’Eclesiastès diu, “La festa és per riure, i el vi fa estar content, però els diners són la resposta de tot.” Quin pensament més guerxo! Ni que poguem anar malmenats una temporada, la llei moral no passa mai de moda, i el mal només pot produir el mal. Aquí hi podem veure el revessament del sentit dels mots emprats per la Sra. Eddy al seu poema ‘La pregària nocturna de la Mare,’ “que el mal no t’esfereeïxi puix Déu és bo i la pèrdua és guany.” El benefici ràpid no és guany, és malguany! La pèrdua d’integritat no pot ser rescabalada fàcilment, si més no en aquest món. Ser digne de confiança és quelcom que els diners no poden comprar. No hi ha realment un home honest. L’únic home honest és la imatge i semblança de Déu, i no li cal ser honest ni deshonest perquè és sencer, encarnant la seva pròpia autenticitat. No hi ha d’afegir res a si mateix. És el producte de la integritat absoluta. Déu, el Bé és suprem en tots els viaranys de la vida.

Podem dir que si només hi ha Déu i res més, què sóc jo? Jo existeixo, oi? Hem d’admetre que l’home existeix, però l’home és bo i Déu és bo. No podem dir doncs, que l’home sigui quelcom més i Déu encara sigui el Tot. La totalitat de la Ciència Cristiana es basa sobre aquest fet indisputable, que Déu és el Tot. No el podem deixar de banda en cap circumstància. No hi ha excepcions.

Comencen amb Déu com el Tot. Tot el què et pot venir al pensament i és quelcom a part de Déu, descarta-ho com una irrealitat. Si ho fas metòdicament, si no et deixes distreure del teu propòsit, pelaràs mica en mica totes les il.lusions fins que la totalitat de Déu sigui l’única consciència que resta, i t’adonaràs que tu i Déu és un. Ni que aquest antic mentider et xiuxiuegi sense aturador, ‘Déu existeix, però tu també,’ no en dubtis de negar aquest sentit material d’una identitat a part de Déu. No seràs pas eliminat, ans assoliràs aquest sentit meravellós que el Déu Totpoderós és tu mateix, que Déu és tot el què tu ets. En aquest estat seràs conscient que tot el que hi ha és Déu i no hi quedarà cap empremta d’una identitat a part de Déu.

Per fer un tractament això és essencial, altrament un tractament esdevé una tasca molt feixuga. Si mai estàs confós pel què fa a aquest punt, només has de discernir que és el gran mentider xiuxiuejant-te falsies. Deixa-ho tot de banda i declara amb una determinació final que Déu és Tot el que hi ha i no hi ha res més. I aquesta veritat indestructible tindrà cura de tot sense que t’hagis d’escarrassar per res. No has de dubtar mai de la Totalitat de Déu, la total i eterna activitat del Bé. Tot el què passa arreu, a tota hora, és Déu. El Bé és omniacció. Discerneix que la gran Ment no podria estar separada de les Seves idees.

Déu no pot crear l’home i després posar-lo aquí, allà ni enlloc fora de Si Mateix. La idea home ha de ser per sempre en Déu i de Déu. L’home, tu i jo, és l’activitat de la Ment divina. Com pot aquesta Ment ser una entitat separada de la Seva pròpia activitat? Mira què en diu la Sra. Eddy a Ciència i Salut, “El Principi i la Seva idea és un, i aquest un és Déu.” Tu i Déu sou un. Dit altrament, tu i Déu plegats, sóu Déu, el Déu únic. Jo i Déu som un, i doncs, tots som un. Un amb Déu. Sense aquesta unitat del Principi i la Seva idea, Déu no podria ser Déu. Sense tu, Déu no podria ser Déu. Inevitablement sempre tornem a Déu. Déu, el Tot. Res fora de Déu. Déu és la teva substància, la teva identitat. No hi ha cap ratlla divisòria. No podries ser separat de Déu. Has de tenir molta cura del què estàs temptat de dir de tu mateix, perquè tu ets Déu. Si desitges arrecerar-te al redós secret de l’Altíssim has de saber que l’home només pot pensar com Déu Mateix, puix Déu éssent l’única Ment és la teva ment.

Unicitat amb Déu

Si penses en Déu també penses en tu perquè Déu i l’home són tant inextricablement un, que no podem pensar en l’un sense l’altre. És un fet, doncs, que si pensem en Déu, hem de pensar en nosaltres mateixos. I si pensem en nosaltres mateixos hem de pensar en Déu. El procés és automàtic i si tenim això al cap, ens en guardarem prou de pensar en nosaltres mateixos de manera denigrant perquè nosaltres som la identitat de Déu.

Hom no pot capir la seva inseparabilitat de Déu mentre es tingui per un mortal pecador i malalt. Només fes memòria que tots els mortals es moren i no tenen cap relació amb Déu, que és Vida. Puix som la mateixa activitat de la Ment divina som alhora inseparables i espirituals. Pensem en nosaltres mateixos com l’activitat de Déu. Només hi ha una cosa, i és Déu. Aquest terme ‘és’ no es pot aplicar a res més tret de Déu. No hi ha excepció. Només Déu és.

Conèixer Déu

No podem conèixer Déu ni saber-ne res perquè Déu és l’únic que pot conèixer i és Ell que fa tot el saber que es pot fer. Al nostre llibre de text s’hi diu, “El coneixement diví regna, és el Tot, i no hi ha cap altra consciència.” Només Déu sap i entén. Per la mateixa raó no li podem dir res a Déu ni comunicar-li res. És Ell que ens diu a nosaltres.

Déu no pensa en res tret de Si Mateix. Aquest coneixement que Déu fa de Si Mateix és tu i jo. Déu diu, “tu ets la meva identitat estimada,” tu i jo. Mira d’escoltar amb calma i escolta’l dient just això. Ho diu perpètuament. Si no el sentim és perquè no escoltem. Si estem segurs que sabem una veritat podem tenir la certesa que és Déu sabent, i que nosaltres sabem com Déu. Pel fet que és l’única Ment i la Ment teva i meva, sabem i capim com Déu sap i entén. No ens deixem ensibornar ni patir d’un fals sentiment de modèstia. Sapiguem sempre com Déu mateix sap. Elimina el fals sentit del jo, fonent-te amb Déu, si t’agrada pensar-hi així. Aleshores el teu pensament no es torçarà mai. No som unitats separades de Déu que pensen en Déu. Si ens movem o actuem, l’impuls original és acció que neix a la Ment divina. És Déu mateix pensant i sabent. Només hi ha Déu i no hi ha res separat de Déu. Si Déu pensa, el pensament és directament tu i jo, tu i jo estem associats directament amb Déu, som el pensament de Déu. No hi ha res entremig.

Déu, l’omnipresència

Quan hom arriba a discernir que allò que pel sentit humà sembla que passi, sobretot si sembla catastròfic, és apaivagat i calmat enlairant el pensament i sabent que Déu és omnipresent, l’única presència, el daltabaix s’esvairà i la tempesta es calmarà. La pau quedarà restituïda. Per què? I com es fa? Fes memòria que la ment mortal fictícia no pot endegar res. Tot el que ens presenta la ment carnal, tempesta, turbulència, pensament confós, condicions caòtiques, és només una visió distorsionada del què realment s’esdevé just en aquell moment a la Ment. Són les coses meravelloses que s’esdeven a la Ment vistes erròniament, vistes amb les lens capgirades del malentès mortal. Com més glorioses les coses que s’esdevenen a la Ment divina, més esbiaxada n’és la interpretació que en fa la ment mortal.

El discerniment de l’omnipresència de Déu no canvia res, no destrueix les condicions, ni tant sols les bescanvia per d’altres més bones, perquè de fet realment no existeixen. El que realment passa és que amb el discerniment de la presència de Déu, Déu s’estableix a Si Mateix a la teva consciència per la Seva presència i poder, i el que realment s’esdevé, les coses meravelloses que realment passen al Regne sempre present de Déu són revelades a la teva consciència, i les idees queden enfocades de manera adient. De quina altra manera Jesús hauria blasmat la tempesta? El discerniment del l’omnipresència i supremacia de Déu és sempre un blasme a tota mena d’error. Un dels sentits del mot poder és ‘Allò que és bo de produir un efecte.’

Déu, la Ment Infinita

Ben sovint esmentant els set sinònims de Déu que en donà la Sra. Eddy, el mot infinit n’és deixat fora. Sabem que la Sra. Eddy pregava molt per trobar les paraules justes que emprava als seus escrits. No esmentava ni feia servir cap mot sense una bona raó. Sovint no m’he n’he sortit de copsar el sentit més pregon d’un passatge perquè no he parat prou esment de com la Sra.Edy emprava els mots.

No he trobat mai una definició realment satisfactòria del mot infinit en cap diccionari, que generalment parlant vol dir espai inacabable. De fet la totalitat de Déu podria ser al cap d’una agulla. La totalitat de Déu és arreu. Això vol dir que per tenir una idea de la infinitat de l’infinit no hem de mirar més enllà de l’aquí i de l’ara. Just on som. Tots els aspectes de la Ment, la Seva infinita intel.ligència, és al nostre abast just on som. Res no en queda exclòs. No tenim una engruna limitada de Ment on som, i hem d’anar en un altre lloc per fer-nos nostra més Ment. No hi ha aspectes de la Ment a l’abast en un espai exterior. El tot de la Ment és just on cada un de nosaltres som.

Tenim a voltes el mal hàbit de creure’ns que pensem amb el cervell. No ha estat mai demostrat de manera concloent que un cervell hagi pensat mai un sol pensament. La Sra. Eddy parla del cervell com de “la consolidació mortal de la mentalitat material i de les seves activitats suposicionals.” Hi hagué un temps que hom es creia que pensava amb l’estòmac, i encara hi ha qui s’ho creu, i l’expressió ‘crec amb tot el cor,’ encara s’empra i ve del temps que hom creia que el cor era la seu del pensament. De tots aquests pensaments un és tan bo com l’altre. I el pobre cervell no sap ni que pensi o s’esgoti pel fet de pensar. Podem emprar energia però no la podem exhaurir.

Si Déu és infinit, i n’és, no hi pot haver quelcom dissemblant de Déu, enlloc. Si mires i veus quelcom mentalment o físicament dissemblant de Déu, sàpigues que és només un tel per amagar Déu. Però amb això no n’hi ha prou. Pots saber que Déu és infinit i doncs, ha de ser-hi malgrat el tel. Cerca’l fins que el trobis. No t’aturis fins que el trobis. Sempre romandrà amagat per aquest tel. La ment mortal sempre hi posa un tel i diu que Déu no hi és perquè n’aturis la cerca. No te la creguis. Déu és sempre on aquest gran mentider diu que no hi és. De fet, podem saber de ben segur que si sembla que Déu no hi sigui, aquesta absència aparent és la prova positiva de la Seva presència, per què? Perquè no es pot dir una mentida de no res. No hi ha espai infinit, ni de fet espai! Només hi ha Déu.

Déu, l’Esperit

És estrany que, puix no sabem com descriure l’Esperit, sovint en parlem com del contrari de la matèria. Sé que la Sra. Eddy al llibre de text hi diu, “La Ciència revessa el testimoni dels sentits físics, i mercès a aquest revessament els mortals arriben als fets fonamentals de l’ésser.” La Sra. Eddy capí que si Déu, l’Esperit, és infinit, i la matèria certament no és Esperit, la matèria ha de ser inexistent, una il.lusió, l’oposat suposat de l’Esperit. Això la menà al descobriment de la Ciència Cristiana. I si la Sra. Eddy trobà la seva via d’enfugir-se de la matèria començant pel capdemunt, per l’Esperit, i traient totes les Seves conclusions des d’aquest punt de vista enlairat, també nosaltres ho hem de fer.

La Sra. Eddy des del seu punt de vista espiritual podia veure que la matèria era irreal, una il.lusió. No li calien microscopis ni instruments científics, però en fer pública la seva descoberta hom se’n befà amb menyspreu. A molts dels seus seguidors els hi costa de creure-se-la fins i tot avui. Diuen que la matèria és irreal, però només són paraules.

Avui els físics arriben de mica en mica a la conclusió que la matèria no és el què sembla, i amb recança i desesperació han declarat que és irreal. Simplificaria les coses pel món científic de començar per la premisa que la matèria és irreal perquè no n’hi ha cap evidència, o encara millor que l’Esperit és l’única substància perquè en tenim una evidència aclaparadora.

Ben altrament, agafant-se a l’antiga premisa que la matèria és real fan esforços sobrehumans per trobar què és. És una mica ximple, oi? Si fos real no haurien d’escarrassar-se per trobar què és. I malgrat el seu maldar no són bons de localitzar la matèria ni d’aillar-la. És ben bé de ximples mirar de trobar què és una cosa si no existeix!

No ens hauríem d’acontentar de dir que la matèria és irreal perquè els sentits físics es veuen empesos a acceptar aquesta conclusió. Fóu la Visió que menà la Sra. Eddy a la seva conclusió. Vegé de fet la irrealitat de la matèria. Hi vegé més enllà de la matèria i per aquesta raó hem d’acceptar la seva descoberta, i treballar seguint els fils de pensament que formulà fins que estiguem del tot convençuts que no hi ha cap substància anomenada matèria.

Hi ajuda discernir que la matèria, tant és la forma o l’aparença que agafi, no en sap res de la seva suposada existència. També tant és la forma o l’aparença que agafi, és encara només matèria; sigui un cos humà o un vaixell de guerra, una tempesta o el sol, és encara matèria, i doncs, irreal.

L’Esperit és sempre el tot i no és trasbalsat ni somogut gens ni mica per la creença d’un univers material. I com hi diu la Sra. Eddy als Miscellaneous Writings, “cada creença material amaga l’existència d’una realitat espiritual, i si els mortals fossin instruïts tocant a les coses espirituals es faria palès que totes les manifestacions de les creences materials, en ser revessades, esdevindrien la forma i la representació de veritats eternes, sense preu, i just a l’abast.”

Podem conèixer Déu?

Ens sembla que hem de conèixer Déu, maldar per discernir què és Déu i quina és la nostra relació amb Déu, com si ens calgués escarrassar-nos per fer una cosa que ja està feta. Déu sap. Nosaltres no podem saber res per nosaltres mateixos. Però si sentim la nostra unitat amb Déu, que és sempre un fet, no hem de fer res. Si sentim la nostra unitat amb la Ment divina sabrem com Déu sap. Just com Déu es coneix a Si Mateix, ens coneixerem a nosaltres mateixos. Just com Déu pensa, serem un amb el Seu pensament. És un reflectir Déu sense gens d’esforç. No és el què sabem de Déu que fa quelcom. És el què Déu sap de nosaltres que fa les obres. Bé això no és estrictament acurat. És només Déu sabent que fa les obres. Nosaltres som les obres. Et sembla que fent un esforç suprem pots fer passar allò que ja és? O que pots fer passar allò que no és? Aleshores per què tanta gent s’hi escarrassa tant? Ja està fet! Què pots fer més?

Déu, l’Anima

Em pregunto si hem parat prou esment del fet que vivim a l’Ànima i no pas que l’Ànima viu en nosaltres o als nostres cossos com diu la creença general. Ens les hem d’heure fermament amb aquesta creença universal. Ens hi arrapem tan entestadament! I no pas heure-nos-les-hi només com una creença ximple!

Que anem a un altre lloc quan ens morim és una creença que estudiants d’anys de la Ciència Cristiana encara tenen. Per fer-ho encara més complicat ens creiem que estem fets de tres parts, nosaltres, les nostres ànimes i els nostres cossos. I la gent vol saber què els hi passa quan es moren; i malgrat l’assegurança de la Sra. Eddy que no hi ha mort, encara ens creiem que, en morir, les nostres ànimes se’n van al cel o a un altre lloc segons si hem fet bondat o no mentre som a la terra. El nostre cos és soterrat i ens quedem sense cos; una mena d’escopinada. Quina situació més trista! Hi ha moltes altres creences neguitejadores del què passa després de la mort i totes van de bracet de la creença que tenim una animeta que viu en algun lloc dins d’un cos material.

Realment, però, no hem d’especular pel què fa a aquest tema. Jesús diu que la Vida és eterna. I la Sra. Eddy diu que ens n’hauríem d’adonar i començar-ho a demostrar. També diu un cop i un altre a les seves obres que no hi ha mort. Ens la creiem? No hi ha lloc, doncs, per l’especulació tocant a aquest tema. No ens morim mai, i doncs, no podem anar enlloc. No tenim una Ànima que faci estada dins de cap cos i en pugui marxar. L’home és una única i perfecta unitat que no pot ser separada en diferent parts, i roman intacte per tota l’eternitat, vivint, movent-se i amb el seu ésser a l’Ànima. Déu i tu sou aquest home. Aquí, deixeu-m’hi esmentar uns verset de la Kate E. Hasley titulat ‘Intacte:’

‘Cap somni no pot canviar mai el fet

Que Déu creà l’home intacte’

Aquest és l’únic pensament que hem de servar. No hi ha cap vida després d’aquesta com no n’hi ha hagut mai cap abans. L’única vida que mai tindrem és la que tenim ara. A Ciència i Salut la Sra. Eddy ens hi diu que la vida no està sotmesa a la mort, que l’home real no neix, ni té vida material, ni es mor. En un cas es narra que digué, “Sé que no em puc morir mai.” Jesús digué, “Això és Vida eterna.” Per què declarà aquest mots si ens hagués volgut dir que calia especular sobre la mort?

Crec realment que Jesús sempre volia dir el què deia, com la Sra. Eddy. I doncs, per què especular del què passarà quan s’edevingui allò que mai no passarà? Si la mort és real i ha de passar, perdem el temps de totes totes! Amb això no vull pas dir que esdevingem fatalistes. El fatalisme és ben lluny del saber que només el bé és l’estat real de les nostres vides. Visquem al present perquè de fet no tenim altra alternativa. No podrem viure mai en cap altre temps. Diguem-nos sense aturador, ‘Visc ara.’ No haurem de canviar mai aquest cançó meravellosa. Declarem i fem festa de viure ara. Tots nosaltres som vius ara. Si sempre som conscients d’aquest fet, no arribarà mai l’hora que haurem de dir, ‘ara sóc mort.’ No arribarà mai l’hora, però podem patir la il.lusió que arribarà.

L’única evidència que tenim de la mort és a la ment de l’observador. Tan fermament creiem que els del nostre voltant es moren que no els podem veure. Aquest és el nostre concepte del què els hi passa als altres. De fet, els altres són el nostre concepte. I com podem saber què fan els altres mentre ens creguem que es moren?

La Sra. Eddy hi ha escrit al llibre de text, “no tenim el dret de dir que la vida depèn de la matèria ara, però no en dependrà després de la mort. No podem malaguanyar els nostre dies aquí ignorant la Ciència de la Vida i esperar trobar més enllà de la tomba la recompensa d’aquesta ignorància. la mort no ens farà harmoniosos i immortals de recompensa per la ignorància. Si aquí no parem esment de la Ciència Cristiana, que és espiritual i eterna, no estarem a punt per la vida espiritual al més enllà.” No caiguem en l’apatia ni ens deixem embaltir per la fina suggestió que malgrat la mort pugui ser una experiència desagradable de contemplar, un dia ens morirem i tots els nostres maldecaps s’acabaran.

La Sra. Eddy no era supersticiosa quan deia que no hi ha mort, ni tampoc n’era Jesús quan digué “la Vida és eterna.” Aquesta Vida que ara tenim és eterna, aquest mateix moment. No pas demà ni d’aquí a cinquanta anys. La Sra. Eddy hi diu a Ciència i Salut, “Els mortal no s’han d’imaginar que creure en l’experiència de la mort els desvetllarà a l’ésser glorificat” i “si el principi, la regla i la demostració de l’ésser de l’home no són mínimament entesos abans allò que hom anomena la mort no atrapi els mortals, no s’enlairaran espiritualment a l’escala de l’existència pel fet d’aquesta experiència, ans romandran tant materials com abans de la transició, cercant encara la felicitat en un sentit matèrial de l’existència i no pas en un sentit espiritual, i des de motius egoistes i inferiors.” Enlloc a la Bíblia ni a les obres de la Sra. Eddy hi llegim que la mort hagi de ser benvinguda, ans sempre que ha de ser resistida i tractada com un enemic.

M’enrecordo que molts anys enrera, enfonsat en una depressió nerviosa i patint un gran neguit per por de morir, vaig anar a veure una Científica Cristiana molt bona. Li vaig preguntar si no estava esferïda de la mort. Fent una rialleta silent, la seva manera d’expressar que quelcom la divertia, em digué, ‘Oh, no estimat, gens ni mica.’ Se m’obrí una porta perquè hi pogués passar. Però no hi hem de passar fins que no hi estiguem a punt. En vaig treure tan consol d’aquesta visita!

Torno a repetir aquí el què he dit de l’existència unes quantes pàgines enrera perquè és cabdal. N0 hem hagut d’escarrassar-nos per ser el què som. Som el què som sense cap esforç ni maldar per part nostra. No hem de moure ni un dit per servar-nos vius. El Principi no ha dit mai, ‘aquí hi ha un trosset de vida. Has de batallar per retenir-la i quan s’hagi exhaurit no en tindràs més.’ Aquesta manera de raonar no és de Déu. Déu mateix és la nostra vida il.limitada i eterna. Som servats i sostinguts pel Principi i existim sense esforç i sense escarrassar-nos-hi. Si algú s’ha d’escarrasar per servar la vida, aleshores malda per un fals sentit de la vida. Si no tenim el just sentit de la vida no serveix de res escarrassar-se. Si el tenim no cal tampoc escarrassar-se.

Déu no ens creà per conrear la terra. “Jo i el Pare som un” és la declaració més profunda que Jésus féu mai. I és per tots nosaltres. Reclamem-la sempre i amb consistència. La Sra. Eddy ens ho confirma al llibre de text, “El Principi i la Seva idea és un, i aquest un és Déu, l’Ésser omnipotent, omniscient i omnipresent, i el Seu reflex és l’home i l’univers.” No ets una unitat separada de Déu. Obviament amb l’autoritat derivada d’aquestes dues declaracions, tu i Déu plegats, sou Déu. Déu i l’home és compleció. Sense l’home, Déu no seria Déu. Sense Déu, l’home no seria home. Aquesta és la nostra veritable identitat. Aquest és el regne de Déu. Déu i l’home és un. És un tot indivisible que constitueix Déu.

Hom no hauria de pensar mai en Déu i en l’home de manera separada. Deixeu-m’ho dir en llenguatge modern planer: l’home, tu i jo, no pot ser mai separat de Déu. La nostra unitat, la nostra unicitat amb Déu és el cel. Deixeu-m’hi posar un exemple. Si fossis executat d’aquí deu minuts, encara series amb Déu. No hi hauria hagut cap canvi. Si mai dius, ‘Jo sóc’ per la raó que sigui, seria Déu dient-ho perquè només Déu pot dir, “Jo sóc.” Rumia-hi i t’adonaràs de l’aprop que ets de Déu i que Déu és el teu tot. No has començat mai i mai no et pots acabar i això ens mena directament al fet del naixement.

El naixement

Ningú no ha estat mai nat. Hi poden haver excepcions, és clar, però em sembla que cap de nosaltres pot enrecordar-se’n d’haver estat nat. Tu pots? Per què, doncs, pensem que mai hàgim pogut passar per aquest mena d’experiència i ensenyem els nostres fills a creure-hi? Assumeixo que és perquè ens han dit que vàrem néixer i els qui ens ho han dit en feren una narració convincent, però quan ens aturem a rumiar-hi, no hi ha cap evidència que demostri que l’home fóu nat a la matèria o a la vida.

Al nostre llibre de text hi llegim, “dates de naixement i de mort són conspiracions contra la virilitat i la feminitat.” L’home ha coexistit amb la vida tota l’eternitat, que és ara. Perquè la Vida no hauria pogut ser Vida sense la seva expressió, l’home. I enrecorda’t que és tu! No podem negar que els nostres maldecaps començaren amb el somni del naixement. És el dia que començaren els nostres problemes i és del tot segur que no s’acabaran amb la creença de la mort, ans només quan sobremuntem la falsa creença del naixement. Ningú no ha estat mai nat.

Per què tants Científics Cristians signen la seva ordre d’execució en celebrar i ensenyar als seus fills a celebrar un esdeveniment que mai no s’ha esdevingut? Molts problemes com ara els derivats de l’herència no es donen perquè ens arrapem entestats a aquesta falsa creença del naixement.

Si no hem existit abans que aquest somni Adàmic s’esdevingués, no existim, perquè ni Déu no pot fer aparèixer quelcom del no res, i per la mateixa raó, no pot fer-ne no res del què existeix.

Quan a Jesús se li preguntà quan s’acabaria el domini de la mort, replicà, “quan el naixement s’acabi; jo he vingut a destruir les obres del naixement.” Ni que no trobem aquestes mots a la Bíblia, aquests mots només podien venir de Jesús perquè tenia un concepte molt clar d’aquest problema, d’aquí el seu precepte de no anomenar ningú pare a la terra, i la seva qüestió, “qui és la meva mare i qui són els meus germans?”

Déu és l’origen de l’home. L’únic Pare-Mare. Cap home no hi ha tingut mai res a veure amb l’origen de l’home. La Sra. Eddy hi escriu a Ciència i Salut, “El fonament de la discordança mortal és un fals sentit de l’origen de l’home.” Començar bé és acabar bé. Cada concepte que sembla que comenci amb el cervell, comença falsament. La Ment divina és l’única causa o Principi de l’existència. La causa no existeix a la matèria, a la ment mortal, ni a les formes físiques. Mentre Déu existeix, l’home existeix. Això ens mena a capir la compleció de l’home. No ha hagut de passar mai per un procés de maduració. Déu no podria tenir una novena part d’imatge de Si Mateix. Seria impossible! L’home és la consciència que Déu té de Si Mateix. I Déu es coneix a Si Mateix. Seria bo que ens coneguéssim a nosaltres mateixos.

Déu es coneix a Si Mateix del dret i del revès, per dir-ho d’alguna manera. I l’única idea que pot tenir de Si Mateix és una idea absoluta, no pas de mitges tintes. I aquesta idea de Si Mateix és l’home. L’únic home que hi ha, tu i jo, tots nosaltres. Aquest home mític, parcial, incomplet, no pot existir de cap manera, gràcies a Déu! El discerniment de la compleció de l’home ens hauria de fer rumiar si ens agaféssim el temps, foragitaria tota mena de mancança, manca de proveïment, manca de salut, manca d’intel.ligència o manca de cap altra mena. La compleció, és clar, va de bracet de la perfecció, i la perfecció va de bracet de l’harmonia. Reclama aquesta perfecció dia i nit. Refusa d’acceptar cap suggestió que puguis ser res més. No acceptis cap ‘si’ ni ‘però.’ Refusa argumentar-hi.

Déu, el Principi

Si hagués de definir el Principi, diria, ‘Hom pot pensar i fer de manera immoral, però una hora o altra ha de tornar al Principi. Νο te’n pots escapolir. El Principi és el fonament de tot el què és. Tot el què funciona, és, existeix, té un Principi.’ La Sra. Eddy diu que el Pricipi és l’Amor. I és ben cert que l’Amor fa giravoltar el món. Tot el què es fa basat en el Principi té fonaments sòlids i és bo. A tot allò que no té Principi li manquen fonaments i és dolent.

Una de les definicions del mot ‘Principi’ al diccionari Webster, és substància primordial. I de ben cert, el Principi n’és. Hi ha gent que mai no hi han rumiat per aclarir-ho, ans sempre han tingut la vaga idea que hi hagué un temps que no hi havia res, només espai buit, però això ja seria quelcom, oi? I d’aquest espai buit, per casualitat, el gran Principi de tota l’existència gradualment començà a crear. I aquesta és una altra explicació predilecta, Déu ha existit sempre, però no pas la Seva creació, i un dia Déu començà a pensar que valdria més fer-hi quelcom, i es posà a crear l’univers, el sol i els estels, i a tenir-ne el domini, i després creà Adam i Eva. Aquestes teories són impossibles!
No hi ha hagut mai un temps que no hi hagués res. El Principi, Déu, és el que sempre ha estat, i per tota l’eternitat no s’hi ha afegit
res a aquest Principi de tota l’existència. Ha estat sempre tot el que és ara.

La Bíblia ens parla d’un aspecte de la creació. Déu digué, “Que es faci la llum, i la llum es féu.” La Llum s’empra a la Bíblia com sinònim
de Déu. Llum sense raigs solars ens diu la Sra. Eddy. Probablement tots sabem que la llum té una estranya qualitat. Tret que trobi una cosa on lluir-hi, on reflectir-se, és invisible. No serveix de res. Esdevé inútil. Déu, el Principi, és la Llum omplint l’univers, és l’univers, perquè el Principi és tot el què sempre ha estat, sempre s’ha reflectit, i aquest reflex és tu i jo. Quan no reflectim el Principi el fem inútil. Mentre Déu ha existit, nosaltres hem existit. Però no ens ho mirem en termes del passat. Som ara, perquè Déu és ara. Això és el que compta! No hi ha hagut mai cap altre temps que l’ara. Aquest moment.

Res no ha canviat des que la història de la creació fóu narrada. Déu és encara tot el que hi ha, i el meu tot, el teu tot, és
Déu. Res més. Vist de manera adient això ens mena al fet que el tot de l’Ésser és el Principi, i hem de ser perfectes perquè el Principi és perfecte. No hauríem d’hesitar a reclamar que aquesta perfecció és nostra, no hauríem d’hesitar a reclamar que aquest Principi diví és nostre. No hem de patir de falsa modèstia. El fet d’existir i de saber que existim és la prova absoluta de la perfecció. Bé, hi ha qui pot dir, ’em veig ben lluny de la perfecció, i no veig gens clar com puc assolir un estat de perfecció.’ El fet d’existir assenyala el fet que ets exactament el què ets, ni més ni menys. No pots ser menys del què ets, ni és clar, no pots ser més del què ets. Si no fosssis exacte i estable, del tot immutable, series una cosa avui i una altra demà, i una altra cosa demà passat. Com podries saber què ets en aquestes circumstàncies? Com podries dir, això és l’home, sabent que el proper cop que el miressis seria una cosa diferent?

La Sra. Eddy escriu, “però l’home no ha estat mai més ni menys que l’home.” L’home és exactament l’home. Si no fos així, no existiria gens
ni mica. Si més no com a home. Seria una altra cosa. I doncs, no ens cal maldar ni batallar per ser el què som. Som just el què som sense cap esforç ni etiqueta ni definició per part nostra. Déu ens serva i ens sosté en aquest estat. Déu no hi ha de fer cap esforç. I nosaltres no hem de fer-hi res. Pot ser que ara mateix no tinguem un concepte gaire clar del què som, però si comencem des del punt de vista de la nostra perfecció, o sigui des del cim i no pas des del peu de la muntanya – el punt de vista de mirar de bastir-nos de la imperfecció a la perfecció –, que és de fet una tasca imposssible, no haurem d’escarrassar-nos muntanya amunt.

La Sra. Eddy ens diu, “Deduint les nostres conclusions de l’home des de la imperfecció en lloc de la perfecció, hom no pot arribar més a la
veritable concepció de l’home, i fer-se’n la semblança, que l’escultor pot afaiçonar perfectament la seva estàtua de models imperfectes.” I més enllà hi diu, “La perfecció és al fonament de la realitat. Sense perfecció no hi ha res que sigui del tot real. Tot anirà desapareixent fins que la perfecció no es faci visible.” També declara ben clar, “la Ciència Cristiana és absoluta. No és darrera del punt de perfecció ni hi va. És al punt de perfecció i és des d’aquest punt que ha de ser practicada.” No et neguitegis més, no maldis, calma’t, agafa-t’ho bé. No t’has pas de servar tu mateix a la vida. El fet que xisteixes vol dir que ets perfecte, vol dir que ets indestructible, i si ets indestructible, est permanent, etern i harmoniós. Atura el teu maldar. És impossible que quelcom esdevingui no res, i nosaltres som quelcom, oi?

El Principi és Activitat

La ment humana està sempre convençuda de veure el bé, que és puresa, com una qualitat passiva o endormiscada; el bé pur, ans sense activitat; i el mal, sempre actiu. Sentim a dir sovint que el diable no fa mai vacances.

De fet, tot el contrari és la Veritat, el mal està embaltit i el bé és omnioacció. Hem d’estar a l’aguait de destriar entre el bé humà, que
és el contrari del mal humà i és just tan irreal, del Bé, que és Déu Mateix. A Miscellany hi llegim,“La finalitat maliciosa del poder mental pervertit o magnetisme animal és paralitzar el bé i fer el mal actiu. Comença faccions i engendra l’enveja i l’odi.” Però l’activitat de cap manera no és el dret del mal ni dels seus emissaris, no se’ls hauria d’encoratjar prenent aquesta activitat mental pervertida per real. No et creguis pas aquesta falòrnia, el bé és sempre actiu i quan el mal es fa visible només és un contrafaïment de l’activiat del bé. Als Miscellaneous Writings la Sra. Eddy hi diu, “Cada creença material assenyala l’existència de realitats espirituals, i si els mortals reben instrucció espiritual, hom s’adonarà que les manifestacions de les creences materials, revessades, són menes i representants de veritats inestimables, eternes i just a l’abast.”

Déu és Vida

Déu és Vida. Aquesta és l’absoluta resposta del meus estudiants de l’escola dominical quan els hi pregunto, ‘Què és la Vida?’ Realment és
l’única resposta. Déu és vida, i nosaltres vivim! i tanmateix esguardant al voltant nostre veiem un munt de gent a qui se’ls hi fa difícil de viure, prenent pastilles, fent exercici, fent règim, fent tot el que els hi sembla que allargarà la vida.

Un dia que aparentment patia, em va frapar molt adonar-me que jo no havia fet res per estar viu, no hi tenia res a veure. No hi havia donat
ni tan sols el consentiment. Fet i fet, no tenia vida sobrera per donar-me. I doncs, de què em serviria maldar per tenir més d’una cosa que no em podia donar a mi mateix, que no era meva? No em serviria de res escarassar-me per gaudir de més vida. I doncs, què vaig fer? No em vaig escarrassar més. Què us penseu que va passar? No res. Encara sóc aquí. De fet, quelcom passà realment. Em vaig donar l’oportunitat de treure l’entrellat del problema.

Vaig raonar que si existeixo haig de tenir un Principi que em serva i sosté la meva existència i que si aquest Principi m’havia donat només un ajut determinat i limitat, i aquest ajut s’esgota, i aquest Principi havia triat de no donar-me més vida ni fer-me existir, jo no hi podia fer res. El més assenyat de fer era no escarrassar-me més perquè això no m’ajudava a romandre viu. Em vaig adonar que m’havia de refiar del tot de Déu, el Bé, de Qui de totes maneres n’era del tot dependent. Què va passar? Imagina-t’ho! Encara sóc aquí. I més cabdal encara, la por roent i persistent que m’havia encalçat des que tinc memòria, començà a esviar-se, i vaig començar a gaudir d’un sentit de seguretat que no havia sentit mai abans. Vaig raonar que si existia, havia de ser real i no podia fondre’m i de cop esdevenir irreal. Vaig capir que si jo em fonia, el Principi de la meva existència que és Déu, és clar, també s’hauria de fondre, i això és imposssible! El resultat fóu que jo, que havia passat molts anys engolfat dins d’una miserable basarda, vaig assolir unes vistes més adients del propòsit de la vida i vaig trobar també la joia de viure.

Déu, l’Omnipresència

Només hi ha un temps, i és ara. Ni que volguéssim, no podem viure al passat. Si ens entristim pel passat i no ens el traiem del cap perquè
pensem que molt bé s’ha esvaït de les nostres vides o perquè pensem que fóu dolent i ha afectat negativament la nostra experiència actual, patim per culpa d’una il.lusió ara i aquí. El patiment per culpa de la il.lusió és just ara i just ara ens n’hem de desempallegar; ni demà, ni demà passat ni l’altre. Ahir no va passar res, ni tant sols ahir va passar ahir! I podem estar ben segurs que demà tampoc no passarà res. No, ni tant sols demà passarà demà. Tot el què passa a la nostra experiència passa just ara, fins i tot els planys pel passat o la por del futur s’esdevé just ara. Mai en cap altre moment. No vam viure ahir.
L’ahir no existeix. I el mateix podem dir del demà. Ningú no ha estat bo d’ensenyar-me un demà i encara haig de trobar el qui se n’ha sortit de viure al demà o en qualsevol altre temps fora de l’ara.

Quan celebrem aniversaris celebrem el què mai no ha passat. I perdem un temps que podríem aprofitar més bé. Si esperem el dia de morir-nos,
l’esperarem tota l’eternitat perquè no arribarà mai. Només hi ha una cosa que hi podem fer, no esperar-lo més. “Ara som els fills de Déu. Ara és l’hora favorable.” Ara estem bé. Ara som bons. Ara som rics. No és una vida meravellosa?

No hi ha temps. Si penses que ets vell, desempallega’t del pensament i comença a viure ara. Penses que és impossible? Doncs bé, aquesta és
l’única raó que no t’ho deixa fer. Això és veritat. I em sembla que tots sabem que és veritat. N’estic segur també que tots sabem que no serveix de res només contemplar la veritat. L’hem de saber i discernir. Fes-te-la teva però no t’hi afanyis. Tenim tota l’eternitat per fer el què ens cal fer. Aquest pensament de la vida eterna em fa venir a la memòria la història del vell Jake. Seia dalt d’un turó contemplant els cotxes i el camions que passaven rabents per l’autopista. Allà on ara hi passava l’autopista, anys enrera hi havia caçat i cavalcat cavalls ferèstecs que domesticava per vendre’ls al ranxos del voltant. No podia entendre aquest córrer sense aturador per anar d’un lloc a un altre, i es digué a si mateix, ‘Anirien tots tan esvalotats i de pressa per anar a algun lloc si s’haguessin preguntat si hi ha algun lloc abans de començar a córrer?’ Quan creiem que anem a algun lloc, quan hi hem anat, d’on serem a prop i d’on serem lluny?

L’eternitat no és un concepte lligat amb un temps inacabable. Només hi ha una manera de descriure l’eternitat, i és just l’ara. Ara
és l’eternitat. Ja la vivim.

Déu, la Veritat

A Ciència i Salut, la Sra. Eddy hi diu, “La pregunta, què és la Veritat? somou el món. Molts estan a punt d’encarar aquest pregunta amb la certesa de l’enteniment, però n’hi ha encara molts encegats per les il.lusions que miren d’aturar-la.” I, “Si l’orb mena l’orb, tots dos cauran a la rasa.” Som dels qui poden contestar aquesta qüestió vital amb la certesa que ve del capir, o som dels qui van orbats per les seves velles delusions i mirem d’aturar-la? Tenim l’absoluta confiança que podem contestar qualsevol qüestió que se’ns pugui plantejar? O diem, ‘no ho sé?’ La Ciència Cristiana té totes les respostes. Honestament no crec que poguem dir, ‘no ho sé.’

Cada moment de cada dia se’ns demana de triar entre allò que és veritat i allò que és fals. El vell mentider i pare de les
mentides no juga net amb nosaltres. Presenta la mentida només per a què l’acceptem. I la disfressa de veritat. Dit altrament, el dimoni no es cansa mai de mirar d’ensibornar-nos ben ensibornats i no fa mai vacances, i nosaltres tampoc no en podem fer! El dimoni ha de trobar algú que es cregui les seves falòrnies. Quan arribi el dia que ja no trobi ningú que se’l cregui, serà el dia de la seva desaparició; per ara fa hores extres! Però no ens hem de deixar ensarronar. La Veritat és que Déu és arreu.

‘És’ és un mot meravellós, que només es pot aplicar a Déu i vol dir omnipresència. Dit altrament allò que és Veritat. Si allò que arriba a
la nostra experiència o al nostre camp de visió no s’adiu amb el què sabem de la Veritat, no és, i només pot ser una mentida de la Veritat, no pot ser una mentida de no res.

La Sra. Eddy hi diu al nostre llibre de text, “la Ciència revessa el fals testimoni del sentits físics i per aquest revessament els mortals
arriben als fets fonamentals de l’ésser.” Això no vol pas dir que hàgim de revessar quelcom personalment per arribar a la veritat. La Veritat és. No hi ha res que s’hagi de revessar, de fet. Podem saber en tots els casos que quan una imatge errònia se’ns presenta per a què l’acceptem, és simplement la ment carnal assenyalant Déu i anomenant-lo malaltia, pecat o mort, però no ens hem de deixar ensarronar, és encara Déu. Sabent que la Veritat hi és, ni que no puguis veure què és exactament, no ens cal veure-hi. La Veritat farà la seva feina i s’establirà a si mateixa pel seu poder irresistible.

Com fa la Veritat la seva tasca? Com guareix la malalatia? etc … És una qüestió de pes, però amb poques paraules, quan encenem el llum, la claror espargeix la foscor sense cap mena d’esforç. És la seva naturalesa. Nosaltres no espargim la foscor. Tot el què fem és prémer l’interruptor i la Veritat fa la feina. Quan sabem la Veritat d’una situació, premem l’interruptor, encenem el llum, encenem la Veritat. I talment com la claror espargeix la foscor, la Veritat espargeix la il.lusió de la malaltia o del problema que sembla que hi hagi. Discernir la Veritat, prémer l’interruptor és tot el què hem de fer. La Veritat fa la resta amb la mateixa simplicitat que la claror destrueix la foscor.

Qui ha sentit a dir que la foscor fa resistència a la claror? Et sembla massa senzill? No és mai feina feixuga si tenim fe,
convicció en el nostre tractament. Tingues al cap que en discernir la Veritat, en prémer l’interruptor, posem el poder infinit i puixant de Déu a treballar per solventar la situació, perquè Déu és la Veritat. Als nostres tractaments, això no ens ha de marxar mai del cap. No fem res. No discernim res. No hem de fer res. Discernir allò que ja és no és fer res. És simplement ser conscient. Cal sempre fer-nos memòria que no hi ha matèria harmoniosa o veritable ni
cap veritable condició material harmoniosa i que tampoc no hi ha falsa matèria malalta ni falsa condició material inharmònica.

Fóu Allen que digué, ‘les nostres afirmacions de la Veritat i negacions de l’error no es fan més potents en maldar aferrissadament per
fer-ne un fet de la unitat de l’home amb Déu, i fer-ne no res del que ja és no res. La Veritat ja és aquí i l’únic que hem de fer és reconèixer aquest fet amb calma, tranquil.litat i absoluta confiança, i deixar que la Ment tota harmoniosa declari la seva irresistible omnipotència.’ Dit altrament no miris de forçar el teu tractament. Has provat mai de fer passar un filferro d’una estrebada pel forat del pany? Prova-ho i t’adonaràs que no te’n surts, però si li passes de mica en mica, hi anirà entrant. Fes el mateix amb els teus tractaments. Quan t’asseguis per fer un tractament, no comencis fent esment del què no és, la persona, el problema, o la situació, per exemple. Comença sempre amb allò que és. Si Déu, el Bé, és, senzillament tot el que és dissemblant de Déu, no és. Senzill, oi? Però si es fa és molt efectiu. Sovint faig aquesta mena de tractament. Res no ajuda a convèncer més si a hom li cal ser convençut, i a qui no li cal? Aquí mots clau com ara omnisciència serien molt adients i són més efectius pel tractament de la Ciència Cristiana que cap altre factor.

Déu, Omniscient

Sense Déu éssent i abastant tota la Ciència no hi hauria Ciència Cristiana i la creació, si existís, seria caòtica. Déu ha d’abastar tota
la Ciència i ser del tot Científic.

Si quan fem un tractament sempre fósssim científics no fallaríem mai un guariment. En fer un tractament no és científic declarar que Déu és
el Tot i creure’ns ni un segon que hi ha un pacient que hem de guarir o creure’ns que hi ha una malaltia que s’ha d’eliminar, o una situació que exigeix la nostra demostració. Si Déu és el Tot, és el Tot! Totes aquestes coses no es poden aguantar dretes a la presència del Senyor. No hi ha res dissemblant de Déu que pugui aguantar-se dret a la presència del Senyor.

Si fas un tractament o mires de discernir la totalitat de Déu, sospesa el fet que mentre et creguis que ets un mortal mirant de
discernir l’omnipresència i omnipotència de Déu, no vas gaire bé, per no dir gens. Si Déu és el Tot, Déu és el Tot! I no hi pot haver científicament Déu i un mortal mirant de discernir-Ne la totalitat. Que el teu raonament sigui del tot científic. Si Déu és el Tot, i certament n’és, no hi pot haver Déu i tu ni cap mortal mirant de discernir la totalitat de Déu. El raonament científic et dirà ben clar que només hi ha Déu i només Déu declarant-se a Si Mateix, declarant la Seva omnipresència, declarant la Seva omnipotència, declarant la Seva omnisciència, i declarant la Seva omniacció.

Raonament és un altre mot per tractament, però el raonament no és raonament si no és científic. El tractament no científic no és Ciència
Cristiana. El tractament científic comença amb el fet que no hi ha res tret de Déu, la totalitat de Déu, hi fa estada amb fermesa i no se’n torça mai.

Des del punt de vista de molts individus senzills, uns quants mots sobre l’autenticitat de la Bíblia no serien fora de lloc en parlar de la
Veritat. De tant en tant em trobo gent que dubten de l’autenticitat de la Bíblia. Són veritat les històries que s’hi narren? Les històries d’Adam i Eva, de Noè i de l’arca, realment van passar? I si no van passar, no cauen pel seu propi pes les lliçons i els ensenyaments de la Bíblia?

Jo no m’he trencat mai el cap de si aquestes històries són o no veritat. Qui dedica temps a estudiar la Bíblia amb cura no se’n pot
estar de trobar-hi un fil de clara sinceritat que va des del començament fins al final. La gent responsable d’aquest llibre remarcable no s’hi van escarrassar tant per res, no van dir ‘mirarem d’acontentar la gent ni que no diguem la veritat.’ Tots aquests documents que foren preservats milers d’anys, aplegats finalment per un seguit d’extraordinàries circumstàncies i consolidats en un llibre, que ha estat i és el llibre més venut del món, transmeten un missatge tan extraordinari que hom no se’n pot estar de veure-hi la mà de Déu. Jo diria que la destrucció de la Bíblia és una impossibilitat, i els qui han mirat de canviar-ne la versió original per fer-se-la avenir amb els seus interessos i amagar la veritat, viuen, avui, en un estat de confusió.

Els antics escribes foren empesos a escriure com van escriure perquè de fet vegeren amb la intuïció espiritual allò que
narraren, altrament tot el què ha estat escrit no podria haver estat mai revelat. Declaracions com aquestes fetes pel predicador al llibre de l’Eclesiatès, “Vanitat de vanitats. Tot és vanitat.” “Quin profit en treu l’home de treballar sota el sol?” fan palès que vegé la irrealitat de totes les coses materials anys ha. Coses que per molts eren reals i encara en són per molts, però que avui uns quants en comencem a veure la irrealitat. El predicador tenia una intuició i una
visió meravelloses. El sentit de vanitat és buidor, inèrcia, futilitat, manca de vàlua, inutilitat.

La Sra. Eddy vegé la irrealitat de la matèria, la seva absoluta inexistència, buidor, futilitat. Qui ho podia haver vist tret de la Sra.
Eddy? Hem de girar-nos vers els físics per confirmar la nostra fe? Som com Tomàs, de qui Jesús en digué, “Tomàs, perquè m’has vist, has cregut? Benaurants els que creuran sense haver vist.” Qui hauria acceptat la declaració de la Sra. Eddy tocant a la matèria sense capir-la del tot? Una altra pregona declaració, un manament ple d’autoritat i sinceritat fóu fet per Isaïes quan digué, “Acaba amb l’home que alena, per què no compta per res.” Aquesta declaració fóu feta per un visionari espiritual que hi vegé clarament més enllà de l’evidència dels seus sentits físics. Vegé que no hi podia haver origen per aquesta vanitat de vanitats, per
l’home material, aquesta fe que ensarrona el món sencer.

Aquest dubte sobre l’autenticitat de la Bíblia em fa pensar en una controvèrsia que es desecadenà anys enrera a les columnes del Sunday
Times de si Jesús era realment el fill d’una verge. S’allargà una temporada i al final la ximpleria dels arguments em basquejà tant que vaig escriure una carta, que fóu publicada, demanant que em diguessin quina diferència hi feia que Jesús fos o no el fill d’una verge mentre seguísssim el seu exemple i obeíssim els seus manaments, fet, que la majoria de gent no s’havia aturat a pensar que fos el factor primordial. S’acabaren les cartes sobre el tema.

Tant és qui va escriure la bíblia. Fóu escrita. I amb això n’hi ha prou. I si fem el què diu, demostra la seva autenticitat. Crec que Déu
en fóu l’autor inspirant homes de tots els temps. L’existència material és un somni tant és com te la miris.

Puix toquem el tema de la Bíblia, m’agradaria parlar de la serp, o l’heure-se-les amb el magnetisme animal. La vara que Moisès duia a la mà
era una

falsa creença de dubte i de por on s’arrepenjava. Es pensava que els Israelites no es creurien que Déu l’havia enviat i que refusarien la
seva missió, aleshores Déu, la saviesa li manà de llençar la vara de la por i del dubte a terra, i Moisès l’hi llençà. I vegé que s’havia agafat a una serp, una creença falsa o magnetisme animal. Naturalment se n’allunyà. Se n’enfugí mentalment. Tot ell s’encongí. Però havent vist l’error pel què era, la saviesa li manà de tornar i heure-se-les-hi. Veure’n el no res, negar-ne la realitat. I Moisès ho féu. Aquesta experiència esdevingué un bastó real on recolzar-se.

Déu, l’Amor

Una de les primeres preguntes que vaig fer en començar a estudiar la Ciència Cristiana fóu, què vol dir “L’Amor perfecte fa fora la por?” Jo vivia esfereït i neguitós, i em vaig dir que si aquest Amor perfecte feia fora la por, en volia saber més. Però haig de dir que la meva preguntà no fóu contestada o no vaig entendre la resposta, perquè vaig passar molts anys esfereït i miserable abans de començar a copsar besllums de l’Amor perfecte.

Un dia li vaig preguntar a un Científic Cristià experimentat, ‘com
sabem que Déu és Amor?’ S’hi rumià un moment i digué, ‘Déu no es parteix
i es fa miques, oi?’ Hi vaig pensar però la seva resposta no em va
aclarir la qüestió fins que no vaig començar a capir que jo sóc l’Ego de
Déu.

Déu, éssent el Tot, qualsevol activitat que s’esdevingui a la Ment divina ha de ser jo. Què més puc ser? Què més pots ser? Déu només pensa
en Si Mateix. En què més pot pensar? No hi ha res més! Jo, doncs, haig de ser el Jo estimat de Déu, el fill estimat de Déu. Déu contemplant la seva inefable puresa i bonesa i estimant el què veu. Podria desagradar-Li el que veu? Hi podria haver cap element d’odi o d’engany? No, és clar que no! Altrament no s’agradaria a Si Mateix, s’odiaria, fins i tot es puniria, sentint-se miserable pel què ha fet. Aquesta possibilitat és massa fantàstica de contemplar, oi? I tanmateix n’hi ha que se la creuen. I tu, te la creus? Déu estima tot el que veu perquè és el Tot en tot. I aquesta auto activitat de l’Amor estimant és tu i jo i tothom. És una possibilitat concebible que aquesta activitat de l’Amor fos separada de l’Amor? Hi pot haver una ratlla de separació en L’Amor estimant-se a Si Mateix? No, Déu estima tothom amb un amor entranyable i etern. Resta, doncs, en aquesta certesa absoluta.

L’efecte de l’Amor

L’home és Déu individualitzat. Un Científic Cristià ho expressà d’aquesta manera, ‘Déu es revela a Si Mateix com l’home.’ Si Déu és Tot
el que hi ha, aleshores no podem negar que tot el què hom pot veure és Déu. No és Déu i un munt de miques de Déu. Tot és Déu Mateix perquè no hi ha res més. En vista d’aquesta Veritat fonamental, tot el què veiem com gent li ha de ser tornat a Déu, de manera que a la claror de la totalitat de Déu poguem saber que el que se’ns presenta com gent és Déu individualitzat, però encara la totalitat de Déu. Si l’home, tu, jo, tothom, no és Déu individualitzat, l’home no té entitat real perquè només Déu és la Vida de l’home.

Si l’home o la dona que esguardes, i amb això vull dir veus mentalment, no et sembla gens ni mica la semblança de Déu és perquè te’l
mires amb les lens distorsionades del pensament mortal, tanmateix és encara Déu, tant és com se’t presenti.

Un cop vaig guarir instantàniament un alcoholic que havia arribat al cap del carrer i estava a punt de ser acomiadat de la feina al cap de
molts anys de servei. Ja l’havien fet fora de la seva església. Vaig copsar-ne un besllum com Déu expressat i vaig sentir-ne una gran compassió; i mai més no tornà a beure, ni que mai no abracés la Ciència Cristiana. Aquest sentiment de compassió, del qual en copsem besllums efímers, ha de ser l’amor de què parlà la Sra. Eddy en dir, “sigues només amor.” La Sra. Eddy hi diu a Ciència i Salut, “Obeint pacientment un Déu pacient treballem per fondre amb
el solvent universal de l’Amor l’adamant de l’error, la voluntat personal, l’autojustificació i l’amor de si mateix, que fa la guerra a l’espiritualitat i és la llei del pecat i de la mort.”

El mot adamant vol dir allò que resisteix entestat, supressió. Alguns dels entestaments de l’error són el resentiment, el desig, la por,
l’odi. Tot el que no és amor pur és vist com odi, irritabilitat, rancúnia, impaciència, ràbia. Moltes d’aquestes qualitats negatives són pensades del nostre germà humà o expressades vers el nostre germà humà. Per revessar-ho hem de pensar en la Totalitat de Déu, hem de saber que no hi ha Déu i quelcom més, i doncs, tant és qui vegem, és sempre Déu individualitzat o Déu expressat. Si cerquem Déu en tothom qui veiem estimarem activament. Cada individu és el fill de Déu. Si n’hi ha que no en semblen perquè tot allò que és fals sembla preeminent, hem de saber que és només una visió distorsionada de Déu, però és encara Déu que esguardem perquè no hi ha res més per esguardar. Pots mirar un bonic ocell amb uns binocles mal enfocats. Per tu, l’ocell sembla lleig i desfigurat, però n’és realment? No, l’ocell és realment bonic i n’és malgrat la visió que en tens amb els binoculars desenfocats. I doncs, has d’anar enfocant els binoculars fins que vegis l’ocell tal com saps que realment és.

Saps que l’home és perfecte perquè Déu no podria fer res imperfecte. Vés esmenant doncs, el focus del teu pensament fins que el vegis com
saps que és realment. Això és realment l’amor actuant i circulant. És prémer l’interruptor. Això és estimar el teu germà. Quan activem aquesta inexahurible reserva d’amor a les nostres vides sadollarà tot el que ens calgui i fins i tot el que no sabem que ens calgui. Donar quatre rals a un pidolaire és fàcil però fer-li un bon tractament, veient-lo com la idea perfecta de Déu, demana un maldar que no només sadollarà allò que li cal a ell ans el què et cal a tu. No fem servir l’excusa que no podem fer un tractament sense el consentiment de l’implicat. Ens demana quelcom, oi? Donem del què tenim a desdir? Amor?
És impossible d’estimar el qui ens creiem que és un mortal imperfecte.

El què acabo de dir es pot aplicar a tot, tant és el que es manifesti a la nostra experiència, un accident, una malaltia, … És una visió
distorsionada de Déu. Mirem, doncs, de veure Déu en tot i en tothom. Puix Déu és tot el que podem veure, el trobarem, i quan el trobem a dins, el guariment s’esdevé a fora. Quan el trobem a dins el guariment s’esdevé a fora! Sí! Déu és tot el què ens cal, i és tot nostre.

L’Amor contesta la Pregària

Hi havia un infant que s’agenollà i pregà, ‘Oh, Déu meu, si us plau, feu-me un bon noi.’ Va quedar ben parat quan Déu el contestà i li digué, ‘Ja te n’he fet, l’únic que has de fer és fer bondat.’

És remarcable que molts de nosaltres mirem desesperadament de ser allò que no som. Bàsicament mirem de ser com són els altres que poguem
ser dins l’olla, per dir-ho d’alguna manera. Tohom ho fa. I aleshores per acontentar-nos preguem humilment a Déu de no fer marrada. L’única pregària que Déu contesta és quan honestament mirem de trobar qui realment som i tot seguit actuar com qui sabem que som. Aleshores Déu ens ve a trobar a mig camí i ens allarga la mà per ajudar-nos. La gent que actua malament deliberadament miren desesperadament de ser allò que no són ni poden ser.

No vull pas dir que la pregària de súplica sigui errònia, Déu me’n guard! Científics Cristians m’havien dit que no hem de pregar per
demanar-li res a Déu, la nostra pregària és afirmar i agrair allò que Déu ja ens ha donat, però la meva experiència personal és diferent. Certament crec en demanar a Déu. A voltes quan situacions m’han semblat desesperades, he cridat fort, angoixat, ‘Oh, Déu, si us plau, ajudeu-me’ A voltes m’he sentit a dir , ‘Déu meu, m’heu d’ajudar ara. Sense excuses.’ I fins i tot, ‘Senyor, Vós sou responsable de la meva vida. Treieu-me d’aquest malpas.’ Sabeu? no puc enrecordar-me de cap cas on
Déu no fornís l’assistència demanada. No sempre de la manera que la meva ment havia pensat, però tanmateix l’ajut arribà. Sempre se m’ha ensenyat una lliçó. Per què passa d’aquesta manera? Bé, em sembla que quan estem desesperats, hem arribat al punt on hem fet tot el què hem pogut sense reeixir i ja no depenem més de nosaltres. Tenim la humilitat i la voluntat d’aprendre la lliçó, el fals sentit del jo descartat per inútil! Aleshores sentim Déu parlant. No li deixis dir a ningú que la pregària de súplica no és Ciència Cristiana. Jesús digué, “demaneu i us serà donat.” De vegades és la cosa més senzilla de fer. Possiblement l’única cosa que pots fer. Només demana i espera amb convicció la resposta.

La Por fent-se passar per Amor

La ment carnal assenyalant l’amor ens diu, ‘Això és por!’ Instantàniament ens imaginem la por d’una manera o d’una altra, un
accident, una malaltia, una baralla, … i és tot el que podem veure fins que no ens aturem i ens adonem que hem estat ensibornats perquè Déu és tot el que podem veure, de fet, doncs, només hem vist Déu amb les lens distorsionades de la por, però malgrat tot, encara Déu. Tu i jo podríem haver contradit tot d’una les suggestions de la ment mortal declarant l’omnipotència de l’Amor, que és la Veritat, és clar, i esvair la por. Podríem haver dit, ‘sé que és Déu perquè Déu és el Tot. I doncs, si no és por, ha de ser Amor.’ No li hem de fer el joc a la por, no li hi hem de passar la pilota a la ment mortal. Sempre està a punt de fa
servir totes les martingales que pot en contra nostra. Podríem possiblement haver dit ‘sí, és por,’ si sabem que Déu és el Tot? Això no afirma que la por és Amor, de cap manera. Simplement vol dir que ens neguem a reconèixer que hi hagi res anomenat por.

Al llibre de text hi llegim, “Jesús contemplà a la Ciència l’home perfecte, que se li féu visible allí on l’home mortal pecador es fa
visible als mortals.” No podia veure aquest home mortal pecador perquè no hi era. Tampoc no vol dir que perquè els mortals veien un pecador mortal miressin una cosa diferent de la que esguardava Jesús. Tots dos miraven la mateixa cosa. Tots dos esguardaven realment Déu, l’Amor. Ningú, enlloc, no pot veure res fora de Déu. Tu pots? El Principi i la Seva idea és un. I aquest un és Déu. I Déu és el Tot. I doncs, que podem veure tret de Déu?

Vols saber com estimar en lloc d’estar esfereït? No miris coses ni persones, esguarda només Déu. Esguarda Déu. Hi
és. De fet és l’únic que hi ha. Tota mena de pecat, de malaltia i d’error és només por mirant d’emular l’omnipresència de l’Amor. La por és una falsa evidència que sembla real. És falsa fins i tot abans d’esdevenir evidència. Em penso que per això la Sra. Eddy hi digué a Ciència i Salut, al capítol ‘La Pràctica de la Ciència Cristiana,’ que hem de començar tot tractament apaivagant la por del pacient, i hi afegeix que si ens en sortim d’apaivagar la por, el pacient està guarit, demostrant que la malaltia és una mena o altra de por. Més enllà hi diu que si ho hem fet tot i el pacient no s’ha guarit la por encara governa el cas.

El sentit del mot ‘temor’ s’ha distorsionat amb el temps. “Témer Déu” volia dir estimar i respectar Déu i encara vol dir exactament això.
Si et creus que tens basarda sàpigues que és la ment mortal desfigurant la presència de l’Amor a la teva experiència, anomenant-la por. La gent em pregunta per què els hi ha passat això o allò, i jo invariablement els contesto amb una altra pregunta, ‘Què faries si caiguessis dins d’un forat fondo?’ Puix la meva pregunta sembla irrelevant pel problema, rarament rebo una resposta directa. I doncs, els hi torno a preguntar, ‘Et quedaries assegut al cul del forat
sospesant per què hi has caigut i sense bellugar-te’n?’ La resposta és immediata, ni tu ni ningú hi perdria ni un minut questionant-se el per què ni el com. Empraries tota la teva energia i ingenuïtat per sortir del forat tant de pressa com poguessis. No perdem ni un minut examinant l’error, mirant de trobar perquè se’ns ha abraonat a sobre, o ni tan sols de cercar-ne la causa. L’error no té causa. I no patim cap mal. Només hem de fer una cosa. Guarir-lo tot d’una. Sortir del forat tan aviat com poguem.

De la mateixa manera que he començat amb el tres mots de la Bíblia, “Al Principi Déu,” acabaré també amb la darrera paraula de la Bíblia,
“Amén.”