L’Estany i el Propòsit

Mary Baker Eddy

Miscellaneous Writings

---

Estimats estudiants,

Agraïda pel present del bonic estany que heu ofert a Pleasant View, a Concord, New Hampshire, no faig diferències entre els meus estudiants i els vostres; puix aquí, el vostres esdevenen els meus amb agraïment i afecte.

Des de la finestra de la meva torre, tot esguardant aquesta rialla de la Ciència Cristiana, aquest regal dels meus estudiants i dels seus estudiants n’emmirallarà sempre l’amor, la lleialtat, i les bones obres. Salomó digué, “Com a l’aigua el rostre respon al rostre, així el cor de l’home respon al cor de l’home.”

Les aigües que corren per les valls, i que heu festejat mentre feien via perquè em vinguessin a trobar, han servit la imaginació centúries seguides. La teologia religiosament banya amb aigua, la medicina la fa servir físicament, la hidrologia se les hi heu amb la dita ciència, i la metafísica se’n fa la mestressa tòpicament com epítom i ombra. Metafísicament el baptisme serveix per blasmar els sentits i il.lustra la Ciència Cristiana.

Primer: el baptisme del penediment és de fet un estat neguitejat de la consciència humana, on els mortals assoleixen severes vistes de si mateixos; un estat mental esquinçant el tel que amaga la deformitat mental; les llàgrimes amaren els ulls,

p.203

l’agonia espernega, l’urc es rebel.la, i un mortal sembla un monstre, un núvol d’error fosc i impenetrable; i deixant-se anar sobre el genoll doblegat de la pregària, humil davant de Déu, crida, “Salveu-me o pereixo.” Així la Veritat, destriant el cor, neutralitza i destrueix l’error.

Aquest període mental a voltes es fa crònic, però és més sovint agut. Es passa amb dubte, esperança, marriment, joia, desfeta i triomf. Quan la bona contesa s’ha lliurat, l’error dóna les seves armes i petoneja els peus de l’Amor, mentre una pau d’ales blanques li canta al cor una cancó angèlica.

Segon: el baptisme de l’Esperit Sant és l’esperit de la Veritat netejant-nos de tot pecat; fornint als mortals nous motius, nous propòsits, nous afectes, tots apuntant enlaire. Aquesta condició mental esdevé fortalesa, llibertat, una fe pregona en Déu; i una marcada pèrdua de fe en el mal, en la saviesa humana, en la política, els mètodes i els mitjans humans. Desenvolupa la capacitat individual, acreix les activitats intel.lectuals i esperona tant la sensibilitat espiritual que les grans exigències del sentit espiritual són reconegudes, i imperant sobre la consciència humana, blasmen els sentits materials.

En purificar els pensaments humans, aquest estat mental amara d’una harmonia cada cop més gran totes les minúcies dels afers humans. Va de bracet d’una visió, d’una saviesa i d’un poder meravellosos; allera de sentit personal els propòsits mortals, forneix fermesa a la determinació, i reeiximent al maldar. Amb l’adveniment de l’espiritualitat, Déu, el Principi diví de la Ciència Cristiana, literalment governa els objectius, les ambicions i els actes del Científic. La sobirania divina forneix prudència i energia; esvaeix per sempre l’enveja, la rivalitat, el pensar, el parlar i l’actuar malament; i la ment

p.204

mortal, purgada, es fa seves la pau i el poder fora de si mateixa.

Aquesta Ciència Cristiana pràctica és la Ment divina, la Veritat i l’Amor incorpori, lluint al bell mig de la bogor de la materialitat i fonent les ombres anomenades pecat, malaltia i mort.

A l’experiència mortal, el foc del penediment primer separa l’or del carrall, i la reforma emmena la llum que espargeix la foscor. Així l’operació de l’esperit de la Veritat i de l’Amor al pensament humà, en paraules de St. Joan, “Prendrà del què és meu i us ho anunciarà.”

Tercer: El baptisme de l’Esperit, o la immersió final de la consciència humana dins de l’oceà infinit de l’Amor, és la darrera escena al sentit corporal. Aquest acte omnipotent deixa caure la cortina sobre l’home material i la mortalitat. Després d’això, la identitat o consciència de l’home només reflecteix l’Esperit, el bé, l’ésser visible que és invisible pel sentit físic: cap ull no l’ha vist, puix és la consciència i substància-Esperit individual desencarnada anomenada a la metafísica Cristiana l’home ideal – per sempre amarat de vida eterna, de santedat, del cel. Aquest ordre de la Ciència és el cadenat dels temps, que serva la seva òbvia correspondència, i uneix tots els períodes dins del pla diví. El penediment de l’home mortal i el bandejament absolut del pecat finalment fonen tota suposada vida material o sensació física, i l’home corporal o mortal desapareix per sempre. Les restrictives mol.lècules mortals, anomenades home, s’esvaeixen com un somni; però l’home nascut del gran Per sempre, roman, coronat i beneït per Déu.

Els mortals que a les ribes del temps aprenen la Ciència Cristiana, i viuen allò que aprenen, fan un ràpid trànsit vers

p.205

el cel – la frontissa on hi han girat totes les revolucions, naturals, civils, o religioses, fent-se servidores de la darrera revolució, la Ciència Cristiana, – del canvi a la permanència, del sollament a la puresa, de l’embalbiment a la serenitat, dels extrems al punt mig. Per sobre de les onades del Jordà picant a la riba que recula, hom sent la benvinguda del Pare Mare, dient-li per sempre al batejat de l’Esperit: “Aquest és el meu Fill estimat.” Què, tret de la Ciència divina pot interpretar l’eterna existència de l’home, la totalitat de Déu, i la indestructibilitat científica de l’univers?

Els estadis avançats de la Ciència s’assoleixen amb el creixement, no pas amb l’amuntegament; la ganduleria és l’enemic del progrés. I el creixement científic no manifesta ni feblesa, ni emasculació, ni visió il.lusòria, ni absència sommiadora, ni insubordinació a les lleis que són, ni pèrdua ni mancança d’allò que constitueix la veritable maduresa.

El creixement és governat per la intel.ligència; per Déu, el Principi actiu, tot savi, legislador, que disciplina i roman a la llei. El Científic Cristià real constantment accentua l’harmonia de paraula i de fet, mentalment i oralment, repetint perpètuament la tonada del cel: “El Bé és el meu Déu, i el meu Déu és el Bé. L’Amor és el meu Déu, i el meu Déu és l’Amor.”

Estimats estudiants heu entrat a la via. Fresseu-la amb paciència; Déu és bo, i el bé és la recompensa dels qui cerquen Déu diligentment. El vostre creixement serà ràpid si estimeu el bé supremament, i capiu i obeiu el Qui ens ha ensenyat el camí, i anant davant vostre, ha enfilat la costa amunt de la Ciència Cristiana, roman dret sobre la muntanya de la santedat, el lloc d’estada del nostre Déu, i es banya a la font baptismal de l’Amor etern.

Mentre feu via, i sovint gemegueu delerosos de trobar repós “a tocar

p.206

d’aigües encalmades,” sospeseu aquesta lliçó de l’amor. Aprenent-ne el propòsit; i amb fe i esperança, on els cors es troben beneint-se mutuament, beveu amb mi les aigües vives de l’esperit del meu propòsit vital – impressionar la humanitat amb el reconeixement genuí de la Ciència Cristiana pràctica i operativa.

p.207