Una Causa i Efecte

Mary Baker Eddy

Escrits Miscel.lanis

Capítol II

---

La Ciència Cristiana comença amb el Primer Manament del Decàleg Hebreu, “No tindreu altres déus fora de Mi.” Va perfectament a la una amb el Sermó de la Muntanya de Jesús, i als nostres dies culmina a la Revelació de St. Joan, qui, mentre era a la terra i a la carn, com nosaltres, contemplà “un cel nou i una terra nova,” – l’univers espiritual, del què ara la Ciència Cristiana n’és testimoni.

El nostre Mestre digué, “Les obres que jo faig, vosaltres també les fareu,” i “El regne de Déu és a dins vostre.” Això fa pràctiques totes les seves paraules i les seves obres. A mesura que els temps esdevinguin més espirituals, hom s’adonarà que la Ciència Cristiana només s’allunya de la tendència d’altres denominacions Cristianes per l’increment de l’espiritualitat.

El meu primer punt a la plataforma de la Ciència Cristiana és aquest: “No hi ha vida, intel.ligència, ni substància a la matèria. Tot és la Ment infinita i la Seva infinita manifestació, puix Déu és el Tot en tot. L’Esperit és la Veritat immortal; la matèria, l’error mortal. L’Esperit és el real i etern; la matèria, l’irreal i temporal. L’Esperit és Déu, i l’home n’és la imatge i semblança. L’home, doncs, no és material, és espiritual.”

p.21

Jo sóc estrictament teista – crec en un Déu, un Crist o Messies.

La Ciència no és ni una llei de la matèria ni de l’home. És el manifest infal.lible de la Ment, la llei de Déu, el seu Principi diví. Qui gosa dir que la matèria o els mortals poden desenvolupar la Ciència? D’on ve doncs, si no d’una deu divina, i què és, tret de la contemporània del Cristianisme, tant a l’avançada del coneixement humà que els mortals han de treballar per decobrir-ne ni que sigui una mica? La Ciència Cristiana els hi tradueix als mortals, la Ment, Déu. És el càlcul infinit definint la ratlla, el pla, l’espai i la quarta dimensió de l’Esperit. Refusa absolutament l’amalgament, la transmigració, l’absorció, o l’anorreament de la individualitat. Ensenya la impossibilitat de transmetre malures humanes, o mal, d’un individu a un altre; que tots els pensaments veritables giren a l’òrbita de Déu: vénen de Déu i Hi tornen, – i les falsies no pertanyen a la Seva creació, i doncs són buides i sense efecte. No té igual ni competidor, puix fa estada en Ell fora de qui “no n’hi ha d’altre.”

Que la Ciència Cristiana és Cristiana, els qui l’han demostrada d’acord amb les regles del seu Principi diví, – tots plegats amb el malalt, el coix, el sord, l’orb, que ha guarit, – ho han provat a un món que s’espera. Qui no n’ha fet la prova és incompetent per condemnar-la; i el qui peca sense recança no la pot demostrar.

Una poma caient de l’arbre li suggerí a en Newton molt més que el simple fet copsat pels sentits; la poma, pels sentits, semblà que caigués pel seu propi pes, per la seva feixuguesa; però la causa primordial, o Ment-força, invisible pels sentits materials rau amagada als tresors de la Ciència. Cert,

p.22

Newton l’anomenà gravetat, havent après tant; però la Ciència demanant més, planteja la qüestió: D’on ve o quin és el poder darrera de la gravetat, – la intel.ligència que manifesta poder? És veritat el panteisme? La ment ‘dorm al mineral, sommia a l’animal, i es devetlla en l’home’? El Cristianisme contesta aquesta qüestió. Els profetes, Jesús i els apòstols demostraren una intel.ligència divina que subordina les dites lleis materials; i la malaltia, la mort, els vents, les ones, obeeixen aquesta intel.ligència. Fóu la Ment o la matèria que parlà a l’hora de la creació, “i fóu fet”? La resposta és palesa en si mateixa, i el manament roman, “No tindreu altres déus fora de Mi.”

És planer que el Mi esmentat al Primer Manament, ha de ser la Ment; puix la matèria no és el Déu dels Cristians, i no és intel.ligent. La matèria no pot ni parlar; i la serp, Satanàs, la primera que parlà en nom seu, digué una mentida. La raó i la revelació declaren que Déu és tots dos, noumenon i fenomena, – la primera i única causa. L’univers, encloent-hi l’home, no és el resultat de l’acció atòmica, la força material o l’energia; no és pols organitzada: Déu, Esperit, Ment, són termes sinònims del Déu únic, que es reflecteix a la creació, i l’home n’és la imatge i semblança. N’hi ha pocs que entenguin què vol dir la Ciència Cristiana pel mot reflexió. Déu només és vist en allò que reflecteix el bé, la Vida, la Veritat i l’Amor – sí, en allò que en manifesta tots els atributs i poder, talment com la imatge humana al mirall repeteix amb precisió l’esguard i les accions del qui hi és al davant. Tot ha de ser la Ment i les idees de la Ment; puix d’acord amb la ciència natural, Déu, l’Esperit, no podria canviar d’espècie i desenvolupar la matèria.

p.23

Aquests fets ens empenyen a complir el Primer Manament; i saber-los espiritualitza l’home. St. Pau escriu: “Perquè la ment carnal mena a la mort; però la ment espiritual mena a la vida i a la pau.” Aquest coneixement se’m forní en una hora de gran necessitat; i us el dono com testimoni al llit de mort de l’estel diürn que despuntà dins la nit del sentit material. Aquest coneixement és pràctic, puix em reféu immediatament de les nafres d’un accident pronunciat fatal pels metges. El tercer dia després de l’accident vaig demanar la meva Bíblia, i la vaig obrir a Mateu 9:2. En llegir, la veritat guaridora despuntà sobre els meus sentits, i el resultat fóu que em vaig aixecar del llit, em vaig vestir, i des d’aleshores he gaudit de més salut que mai.

Aquesta breu experiència fóu un besllum del gran fet que des d’aleshores he mirat de transmetre planerament als altres, és a dir, la Vida a l’Esperit i de l’Esperit; aquesta Vida éssent l’única realitat de l’existència. Vaig aprendre que el pensament mortal desenvolupa un estat subjectiu anomenat matèria, que exclou el veritable sentit de l’Esperit. Ben altrament, la Ment i l’home són immortals; i el coneixement assolit pel sentit mortal és il.lusió, error, l’oposat de la Veritat; i doncs, no pot ser veritat: Un coneixement del bé i del mal (quan el bé és Déu i Déu és el Tot) és imposssible. Parlant de l’origen del mal, el Mestre digué: “Quan diu una mentida, parla amb propietat: puix és un mentider i el pare de la mentida.” Déu avisà l’home que no es cregués la serp garlaire, o més aviat l’al.legoria que la descriu. El profeta de Natzaret declarà que els seus deixebles se les haurien d’heure amb les serps; o sigui, esclafar totes les fines falsies o il.lusions, i destruir així tot efecte suposat emergint de clams falsos que exerceixen aquest poder suposat

p.24

sobre la ment i el cos de l’home contra la seva santedat i la seva salut.

Que només hi ha un Déu o Vida, una causa i un efecte, és el multum parvo de la Ciència Cristiana; i pel meu entendre és el cor del Cristianisme, la religió que Jesús ensenyà i demostrà. A la Ciència divina hom hi descobreix que la matèria és una fase de l’error, i que ni l’una ni l’altre existeixen realment, puix Déu és la Veritat i el Tot en tot. El Sermó de la Muntanya del Crist, aplicat directament als menesters humans, confirma aquesta conclusió.

La Ciència, entesa, tradueix la matèria en Ment, refusa tota altra teoria de causalitat, restaura el sentit espiritual i original de les Escriptures, i explica els ensenyaments i la vida del nostre Senyor. És “la nova llengua” de la religió amb “senyals que hi van de bracet,” esmentada per St. Marc. Li forneix a la humanitat l’infinit sentit de Déu, guarint el malalt, foragitant el mal, i ressucitant els espiritualment morts. El Cristianisme és com el Crist només quan reitera la paraula, repeteix les obres, i manifesta l’esperit del Crist.

L’única medicina de Jesús fóu la Ment omnipotent i omniscient. Puix omni ve del mot llatí que vol dir tot, aquesta medicina és tot el poder; i omnisciència vol dir també, tota la ciència. Els malalts es troben en una situació més deplorable que els pecadors, si els malalts no es poden refiar de Déu per la salut i el pecadors poden. Si Déu creà els medicaments bons, no poden fer cap mal; si els pogués crear altrament, aleshores són dolents i no li van bé a l’home; i si creà medicaments per guarir el malalt, perquè Jesús no n’emprà ni en va recomenar amb aquest propòsit?

Cap hipòtesi humana, ni en filosofia, ni en medicina,

p.25

ni en religió pot sobreviure l’estavellament del temps; però en allò que és de Déu, hi fa estada la vida, i finalment serà reconeguda com la veritat palesa en si mateixa, tan demostrable com les matemàtiques. Cada període de progrés successiu és un període més humà i espiritual. L’única conclusió lògica és que tot és la Ment i la Seva manifestació, des dels giravolts dels móns dins l’èter més fi, fins un camp de patates.

El pagès sospesa la història d’una llavor, i es creu que la llavor i el sòl produeixen la seva collita, ni que les Escriptures declarin que Déu féu “totes les plantes dels camps abans no fossin a la terra.” El Científic pregunta, D’on ve la llavor, i què féu el sòl? Foren mol.lècules o àtoms materials? D’on vingué l’infinitessimal, – de la Ment infinita o de la matèria? Si de la matèria, d’on vingué la matèria? Era autoexistent? La matèria no és intel.ligent, i doncs, no pot evolucionar ni crear-se a si mateixa: és ben bé l’oposat de l’Esperit, la Ment intel.ligent, autocreadora i infinita. La creença de ment a la matèria és panteisme. La història natural ens ensenya que ni un gen ni una espècie no produeix el seu oposat. Déu és el Tot en tot. Què hi pot haver més que el Tot? Res: i just això és el que jo anomeno la matèria, no res. L’Esperit, Déu, no té antecedent; i el consequent de Déu és el cosmos espiritual. La frase “la imatge expressa,” a la versió comú de la Carta als Hebreus 1:3 del testament Grec és caràcter.

Les Escriptures esmenten Déu com el Bé, i el terme saxó per Déu és també Bé. D’aquestes premises se’n deriva la conclusió lògica que Déu és naturalment i divinament el bé infinit. Com pot, doncs, aquesta conclusió canviar o ser canviada, i dir que el bé és dolent, o el creador

p.26

del mal? Què hi pot haver a costat de la infinitat? No res! La Ciència del Bé, doncs, anomena el mal no res. A la Ciència Divina els termes Déu i bé, entesos com l’Esperit, són sinònims. Que Déu, el bé, crea el mal, o res que pugui fer el mal, – o que l’Esperit crea el seu oposat, anomenat matèria, – són conclusions que destrueixen la seva premisa i es demostren invàlides. Aquí és on la Ciència Cristiana s’agafa al seu text, i els altres sistemes de religió abandonen la seva pròpia lògica. Aquí hi trobem també el moll de la declaració bàsica, el punt cardinal de la Ciència Cristiana, que la matèria i el mal (abastant tota la inharmonia, el pecat, la malaltia i la mort) són irreals. Els mortals accepten la ciència natural, on cap espècie no produeix mai el seu oposat. Aleshores perquè no acceptem la Ciència divina sobre aquesta base? puix les Escriptures serven aquest fet amb proves i paràboles, preguntant, “Cull hom raïms dels cards o figues dels arços?” “En raja de la mateixa font aigua dolça i aigua amargant?”

D’acord amb la raó i la revelació, el mal i la matèria són negacions: puix el mal vol dir la manca del bé, Déu, ni que Déu hi sigui sempre; i la matèria clami quelcom a banda de Déu, quan Déu és realment el Tot. La creació, l’evolució, o la manifestació, – éssent a l’Esperit i de l’Esperit, la Ment, i éssent tot el què realment és, – ha de ser espiritual i mental. Això és Ciència i és suceptible de demostració.

Diràs, però, és una pedra espiritual?

Pel sentit material erroni, no! Però pel sentit espiritual és un menuda manifestació, una mena de substància espiritual, “la substància de les coses que esperem.” Els mortals poden saber que una pedra és substància només admetent primer que és substancial. Fes fora el sentit mortal

p.27

de substància, i la pedra desapareixeria, per reaparèixer en el seu sentit espiritual. La matèria no hi pot veure, escoltar, sentir, tastar, ni flairar, perquè no té sensació per si mateixa. La percepció dels cinc sentits materials és mental, i depèn de les creences que tenen els mortals. Destrueix la creença que pots caminar, i la volició s’acaba, perquè els muscles no es poden moure sense la ment. La matèria no pot conèixer la matèria. Als somnis, les coses només són el què en fa la ment mortal; i els fenòmens de la vida mortal són com els somnis; i aquesta dita vida és un somni que s’explica en un tres i no res. En la mesura que els mortals es girin d’aquest somni mortal i material vers el veritable sentit de la realitat, la Vida eterna quedarà ben afermada com l’única vida. Que la mort no destrueix les creences de la carn, el nostre Mestre li ho demostrà al seu dubtós deixeble Tomàs. També demostrà que només la Ciència Divina pot vèncer la materialitat i la mortalitat; i aquesta gran veritat fóu revelada per la seva ascenció després de la mort, enlairant-se per sobre de la il.lusió de la matèria.

El Primer Manament, “No tindreu altres déus fora de Mi,” suggereix la pregunta, Què volia dir aquest Mi, – l’Esperit o la matèria? Certament no vol pas dir un ídol de pedra, i ha de voler dir l’Esperit. El manament vol dir, doncs, no reconeixereu cap intel.ligència ni vida a la matèria; ni hi trobareu patiment ni plaer. El coneixement pràctic d’aquesta gran veritat demostrada pel Mestre, de bracet del seu Amor diví, guarí els malalts i ressucità els morts. Literalment anul.là els clams de la física i de les lleis físiques per la superioritat de la llei més alta; d’aquí la seva declaració, “Aquests senyals aniran de bracet dels qui creguin; … si beuen res verinós no els hi farà mal;

p.28

si posen les mans sobre els malalts, es guariran.”

Us creieu aquestes paraules? Jo me les crec, i aquesta promesa és perpètua. Si només s’hagués fet al seus deixebles immediats, el pronom hauria estat vosaltres, no pas ells.

El propòsit de la seva obra vital toca la humanitat universal. Un altre cop pregà, no només pels dotze, ans “pels qui creguin en mi per la seva paraula.”

El guariment Crístic fóu practicat fins i tot abans de l’era Cristiana: “La Paraula era amb Déu, i la Paraula era Déu.” No hi ha, tanmateix cap analogia entre la Ciència Cristiana i l’espiritualisme, o entre l’espiritualisme i cap teoria especulativa.

El 1867, vaig ensenyar la Ciència Cristiana al primer estudiant. Des d’aleshores només m’he assabentat de catorze morts a les files dels meus cinc mil estudiants. El cens del 1875 (la data de la primera publicació de la meva obra Ciència i Salut amb la Clau de les Escriptures) fa palès que la longevitat s’ha incrementat. Cartes diàries m’informen que l’estudi del meu volum guareix els qui m’escriuen de malalties cròniques i agudes que han reptat la traça dels metges.

De ben segur la gent d’Occident sap que la màgia esotèrica i els barbarismes orientals ni assaonen el Cristianisme ni fan avançar la salut ni la longevitat.

Els miracles no són infraccions de les lleis de Déu; ben altrament, les sadollen, perquè són els senyals que van de bracet del Cristianisme, demostrant que la matèria és impotent i subordinada a la Ment. Els Cristians, com els estudiants de matemàtiques, haurien d’enlairar-se vers aquestes regles de Vida més altes que Jesús ensenyà i demostrà. Capim

p.29

realment el Principi diví del Cristianisme abans de fer-lo palès, tirant curt, en alguna feble demostració, d’acord amb l’exemple de Jesús de guarir el malalt? Hauríem d’adoptar la ‘simple suma’ a la Ciència Cristiana i dubtar de les seves regles més altes, o perdre l’esperança d’assolir-les finalment, ni que d’entrada no ens en sortim de demostrar totes les posssibilitats del Cristianisme?

St.Joan discerní i revelà espiritualment tota la suma del trascendentalisme. Vegé la terra i el cel reals. Eren espirituals, no pas materials; i no hi havia patiment, ni pecat, ni mort. La mort no era la porta d’aquest cel. Declarà que les portes estaven incrustades de perles, – comparant-les a l’enteniment invaluable de l’existència real de l’home que hem de reconèixer aquí i ara.

El gran demostrador del Camí il.lustrà la vida no confinada, no contaminada, no travada per la matèria. Provà la superioritat de la Ment sobre la carn, obrí la porta als captius, i féu l’home bo de demostrar la llei de la Vida, que St. Pau declara “m’ha fet lliure de la llei del pecat i de la mort.”

La viciosa declaració que la Ciència Cristiana ‘no és ni Cristiana ni Ciència!’ és avui el fòssil d’un esperit mancat de saviesa, de la feblesa i de la superstició. “El ximple diu dins del cor, no hi ha Déu.”

Sigues coratjós, estimat lector, perquè tot aparent misticisme embolcallant el realisme és explicat a les Escriptures, “Pujà una bogor de la terra (matèria);” i la bogor del materialisme s’esvairà a mesura que ens apropem a l’espiritualitat, el reialme de la realitat, netegem les nostres vides en la justícia del Crist; ens banyem al baptisme de l’Esperit, i ens desvetllem a la Seva semblança.

p.30