La Falsa Via, i la Via Veritable

Daisette D. Stocking

Christian Science Journal August 1894

---

Una vegada una nena estintolada dreta a la porta d’un bonic palau esguardava corpresa el dedins. Tot li semblava màgic – tot era claror, colors, flors. El desig d’entra-hi i sentir la flaire de tot aquest món esclatant l’engrapà. Una veu des de dins la convidava a entrar-hi tot seguit, “Mira les violes,” li deia, “els lotus, les flors taronges. La flaire t’extasiarà. Vine.” Just quan estava a punt d’entrar-hi, una altra veu gentil i ferma, des de fora xiuxiuejà, “No et donis a aquest desig. Al cor de cada flor hi ha un escurçó. Allà dins no hi ha joia real.”

La nena s’aturà, però una tonada de música dolça la seduí, i s’esmunyí cap dins. Tot al seu voltant la bellesa i la claror semblaven perfectes, i les flors es bellugaven saludant-la. En girar-se vers un pa de flors lluents i acotar-se per ensumar-ne la flaire delitosa, de sota les fulles l’enlluernà tot d’una l’espurneig d’una serp, i la nena reculà esfereïda i adolorida. “No has triat bé la flor” li digué la veu, “Vés a flairar les altres. No hi ha més serps.”

“Totes et faran mal,” sentí que li deia la dolça veu des de la porta, “Oh, no vagis més enllà!” Però la nena s’hi anà endinsant, rodant d’aquí cap allà; sempre amb l’esperança que a la propera flor no s’hi amagaria cap envestida d’escurçó, sempre una fiblada de marriment, mal i desengany. Sempre la veu de dins, amb boniques promeses, la convidava a tirar endavant, – sempre la veu a la porta, malgrat fer-se més i mes feble, li demanava que tornés.

La claror s’afeblí, els colors s’esvairen, les flors es pansiren, i quan es congriava el capvespre, una forma envellida, rebregada, trista i passada, sortí per la porta, amb la rialla escarnidora de la veu de dins de rerafons.

Quan s’arrossegava amb penes i treballs escales avall pels graons de marbre, vet aquí! Una dona es dreçava davant seu, la cara lluïnt-li com la d’un Immortal. La repudiada tota lassada allargà les mans i en tocà els vestits lluents; tornà a sentir la veu de dolcesa inefable, i la joventut li revingué i el mal es fongué, i els núvols de por de la nit s’espargiren. “Qui ets Tu, revelació gloriosa?” cridà plorant. Amb accents de tendresa esclatant li arribà la resposta, “El meu nom és Ciència. T’espero a l’Amor. Allà hi ha el palau de la creença humana. Quan et delies per entra-hi, et vaig avisar, però no em vas poder creure, i vas anar a adonar-te tu mateixa que allí tot és fals. Si haguessis pogut escoltar la meva paraula, se t’hauria estalviat tot aquest patiment. Les flors són la voluntat pròpia, l’amor propi, la personalitat, la passió, la llagoteria, l’ambició, l’admiració, l’urc, la vanitat, els plaers dels sentits. Si t’atures a ensumar-ne l’atmosfera has de sentir la fiblada afuada de la traïció, del mal, de les nafres i del desengany. Oh, posa, des d’ara, la teva mà a la meva, tu filla de Déu, i t’ensenyaré el redós secret de l’Altíssim. ‘No estimis les coses de la terra.’ L’Esperit sadolla els teus desigs, i davant teu hi ha parada tota la bellesa de l’univers del teu Creador només que alcis el teu esguard més enllà de la matèria vers la llum solar eterna del dia de la Ment celestial. No malguanys ni un pensament en les il.lusions del temps, dels sentits i de la mortalitat. Ni un del seus plaers és real, però jo, la Ciència Divina, si em segueixes, t’ensenyaré que l’home és la imatge del seu Déu, i que tota cosa ‘li és posada sota els peus.’ Sota els raigs de la Veritat Infinita, veuràs fondre’s el teu marriment, el teu jo, el teu pecat, el teu mal, i sabràs que el teu desig desenganyat només era un somni il.lusori, perquè l’Amor t’ha fornit tot el què et cal.”

“La Veritat esclafada a terra ressortirà altra cop,

Seus són els anys eterns de Déu;

Però l’error es cargola tot patint,

I es mor entremig dels seus adoradors.”

Bryant