El veritable Domini de l’Home

Mabel Cone Lucas

Christian Science Journal, Maig del 1903

---

Amb l’adveniment de la Ciència Cristiana al nostre pensament i a les nostres vides, ens comencem a adonar, com féu Isaïes, que “totes les hosts dels cels es fondran, i els cels seran cargolats com un pergamí,” i els nostres pensaments enlairats començaran a crear per nosaltres “un cel nou i una terra nova” “perquè les coses velles ja han passat.”

Les fronteres del pensament s’eixamplen. Les limitacions dels sentits afluixen una mica la seva ferma engrapada. Pors que ens esclavitzaven són deixades enrera com un vestit vell.

Ens adonem que els impulsos de l’enveja i l’àvola gelosia que influeixen la nostra acció, tenen les seves arrels en un sòl insospitat i dolent, mentre que els pensaments que ens empenyen a fer el bé són nodrits per les deus de la puresa, de la veritat i de l’amor, que és Déu.

Abans de començar a saber la Veritat a la Ciència Cristiana, no podíem destriar ni classificar les deus de l’impuls. Ben subtil, de fet, l’error es fa passar per la veritat, i amb una diabòlica finesa no ens deixa veure la condició real, ni cercar més enllà de la superfície.

Però la Ciència Cristiana ens ensenya a cercar el motiu darrera de cada pensament, a aprofundir el nostre coneixement de Déu, a pouar de la pura i inexhaurible font de la Veritat. Ens ensenya que no n’hi ha prou de voler fer el bé; hem de fer el bé. No n’hi ha prou de tenir un bon motiu, hem d’aprendre a expressar acuradament aquest bon motiu. De ben segur, Déu “sap totes les coses, i recompensa segons els motius, no pas segons les paraules” (CiS p.15); però “l’home és l’expressió de Déu, l’Ànima” (CiS p.477), i és a través de l’home que el poder i la Presència sobiranes de Déu s’han de fer conèixer a la humanitat malalta i pecadora.

És imperatiu, doncs, que individualment, cerquem la deu de cada pensament. Si la deu n’és el mal, l’hem de sobremuntar. Si és nat de Déu, aquest fet ha de ser estampat indeliblement a la nostra consciència i n’hem de controlar la justa expressió si Déu s’ha de fer conèixer als nostres germans a través nostre. No ens hem d’acontentar amb el fet que aquesta veritat ens hagi estat revelada. El fet d’haver-ne esdevingut els intendents, ens exigeix una intendència fidel, que a través nostre pugui ser presentada o expressada de manera adient per enlairar la humanitat.

És ben palès que la força d’un cadenat és determinada per la seva baula més feble, i per verificar-ne la força de manera acurada, se n’ha de comprovar cada baula. El nostre ascens vers les realitats espirituals és igual.

“No n’hi ha prou de cercar. És maldar que ens fa bons d’entrar” (CiS p.10), i igual que Jesús “fóu temptat en tots els punts com nosaltres, sense pecar,” també nosaltres hem de ser provats en tots els punts i ser trobats sense pecat. La fe a la Ciència Cristiana no és orba, és un refiar-se absolutament de Déu; però la nostra fe ha de ser provada, i a Ciència i Salut, pàgina 23 hi aprenem que la fe té dues definicions tenir confiança – refiar-se –, i ser digne de confiança – ser fidel –, i que les exigències de Déu ens demanen que “ens fem dignes de confiança, una fidelitat convençuda, que abraça l’entenimente spiritual i li confia tot a Déu.”

El cadenat que la Veritat farga a la nostra consciència és fort i bo de resistir tensions severes a cada baula? La prova s’ha de fer i se’ns fa individualment a tots i cada un de nosaltres, i quina podria ser l’única prova que de veritat tenim aquesta mena de “fe”? Som alhora refiats – plens de confiança – i fidels – dignes de confiança –? Eixamplant les nostres concepcions i el nostre pensament primer ens adonem i després aprenem com demostrar la irrealitat del pecat i de la malaltia, i el domini que l’home en té. Moltes d’aquestes demostracions són instantànies, i la nostra confiança és enfortida en fer-nos-en receptius.

Però som receptius als reptes que proven la nostra fidelitat? És el desig inherent de l’home mortal l’escapolir-se de tota mena de malaltia, i no acull, doncs, de bon grat la prova que allargant-se setmanes, mesos, i a voltes anys, li cal per arrapar-se a la bonesa i la totalitat de Déu quan els sentits humans discordants declaren fort que l’home no és perfecte, i que l’afirmació del seu domini que en fa la Ciència Cristiana és només un somni de ximples.

Per la seva mateixa naturalesa, la confiança demana un maldar més llarg per verificar-ne acuradament la constància; i només éssent fidels mentre patim reptes llargs i continus podem saber que veritablement reflectim la fermesa de Déu.

Servant el pensament receptiu als guariments immediats de la Veritat, rebem més de pressa les benediccions i la certesa de la confiança. Però la confiança que és fidel no demana senyals i està contenta ni que la contesa s’allargui fins que, pel foc purificador del patiment, esdevenim del tot obedients a Déu i ja no ens planyem ni dubtem més.

Ja hem après quelcom del poder del pensament, i que els nostres pensaments del Bé són bons de vèncer la discordança material. Hem après la veritat de l’afirmació de la Sra. Eddy que “els bons pensaments són una cuirassa impenetrable; i abillat amb aquesta cuirassa estàs completament protegit de tota mena d’atacs de l’error.” Hem après que la Ciència Cristiana és una ciència acurada i demostrable, que pot ser provada amb tanta certesa com la ciència matemàtica. Malgrat haver après per experiència quelcom d’aquests tres fets innegables, als moments que el poder de Déu s’ajorna i la Seva totalitat li sembla remota a la nostra consciència; quan l’humà passa la seva prova de fidelitat, el crit de Jesús a la creu ressona dins nostre: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?” Però JesuCrist passà l’experiència, la idea de Déu solventà el problema de la vida. Jesús ressucità d’una consciència enterbolida per un moment de patiment al discerniment de la unitat de l’home amb Déu en el Crist, i aquesta ressurrecció, manifestada a la carn, establí aquesta unitat sobre una llei irrevocable i li forní a l’home, de tots els temps, la prova segura de la grandesa i la possibilitat d’assoliment que és seva si roman ferm.

Puix el Bé omnipotent destrueix l’error, se’n segueix per força que el bé destrueix el mal.

El Crist Jesús ens demostrà un cop i per sempre, i amb les proves més convincents, que la humanitat pot dominar fins i tot la mort, que la supremacia de l’home arrelat al Bé és absoluta, i cada individu pot demostrar que aquest és el fet si refusa donar-se a la creença persistent del mal que quelcom el pot separar de Déu. Però aquesta unitat amb Déu, l’Amor, de ben segur serà posada a prova; i aquesta unitat, servada amb constància sempre i en tota condició, és la mesura de la nostra fidelitat.

Jesús engolí la copa fins a la darrera gota a fi que la seva demostració pogués ser la més absoluta i concloent, aclarint així la qüestió del domini suprem per tot temps i clima i conquerint la mort; i en aquesta gloriosa seguretat de la vida eterna, la humanitat hi aprèn, mercès a la Ciència, que l’única tomba amb portals que badallen, és la de la temptació consentida en permetre que alguna mena d’error s’arrapi al nostre pensament. Hem de participar en la conspiració abans no pugui imposar-nos el seu fals clam. Tenim el poder, pel Crist, de servar el pensament sempre ascendent i enlairar-lo i mantenir-lo, doncs, per sobre dels clams del pecat, de la malaltia i de la mort, refusar-ne el missatge i romandre sempre a l’aguait, receptius a l’harmonia celestial de puresa, de salut, i de vida. Podem refusar absolutament d’admetre la discordança dels sentits. Si les nostres orelles s’ensopeixen escoltant la Veritat; hem de maldar amb nova energia per fer-nos-hi sensibles.

Aquesta és la gloriosa “llibertat dels fills de Déu” i la nostra salvació segura.

La ment mortal mira de fer inevitable la nostra caiguda convencent-nos que som les víctimes de quelcom o d’algú – que se’ns ha fet un greuge més que no pas pecat nosaltres. Podem trobar moltes excuses, però som víctimes? Mai quan sabem aquesta veritat, que som els reguladors del nostre pensament i assolim el domini sobre la discordança en la mesura que harmonitzem el pensament amb la clau de la gran harmonia de Déu, “Oh terra, pau, bona voluntat envers els homes,” emmenant així el regne de Déu “a la terra com és al cel.”

Aquesta és la perfecció i el domini de l’home ensenyat per Jesús i reiterat avui per la nostra Cap, la Sra. Eddy. La tendència de la fràgil humanitat és voler quelcom visible on arrapenjar-se. Ens agafem primer als qui ens han fet saber les posssibilitats de la nostra vida terrenal. Estem predisposats a vinclar-nos davant dels qui creiem que han demostrat més Ment divina que nosaltres, o que fa més temps que estudien metafísica. Els cridem un cop i un altre que toquin la nota de l’harmonia per nosaltres quan hem fet marrada entremig de les discordances materials. Però a tothom li arriba l’hora de refiar-se només de Déu, de saber que en tenim prou amb la Seva fortalesa, i d’estar contents de ser sols, de pensament, amb Déu. Un per un els ídols insospitats ens són destapats perquè els poguem destruir, i si no hem après a obeir, esperneguem i ens hi arrapem, mirant de prendre’ls amb nosaltres.

Per la demostració científica podem copsar un besllum del poder i de la joia que poden ser nostres amb la Ment, i la nostra esperança lassada és menada de la terra vers la pura atmosfera del pensament sant on, “no éssent més estrangers ni forasters,” esdevenim “conciutadans dels sants i membres de la família de Déu.”

“L’home, fet a la Seva semblança, posseeix i reflecteix el domini de Déu sobre tota la terra” (CiS p.516), i “Fitant l’esguard en les realitats celestials, t’enlairaràs vers la consciència espiritual de l’ésser, com l’ocell que en sortir de l’ou estarrufa les ales per volar cel enllà.” (CiS p.261). Les Escriptures ens diuen que l’home és allò que pensa, i a Ciència i Salut se’ns hi diu com pensar bé i conèixer la nostra semblança – el nostre caràcter Crístic: “Arrapa fermament el teu pensament a tot allò que és etern, bo i veritable, i en faràs el teixit de teva existència en la mesura que sigui al teu pensament.” (CiS p. 261)

Si els nostres pensaments trontollen ni que sigui un moment hem de cercar a la nostra consciència on hi trobarem que, insospitadament, a la nostra contesa entre el pensament sant i l’humà, ens arrapem a una creença material amb la grapa sinistra de l’hàbit inconscient. En aquest moment de desvetllament aprenem que l’home no té responsabilitat i que tot el govern és a les espatlles de Déu; aprenem que no hem estat prou contents o agraïts, ni conscients del què Déu ja ha fet i li ha revelat a l’home.

Aleshores tirarem endavant amb diligència, més contents i agraïts. Per saber en quina mesura l’Amor de Déu ens sadolla, governa els nostres pensaments, i és expressat a les nostres obres, ens hem de preguntar en quina mesura deixem fer estada en nosaltres la Ment que hi havia en JesuCrist, i eixamplant-ne la volada, ens adonem que no hi ha problemes materials per solventar. L’Amor Crístic ja els ha solventat i la nostra única tasca és “arrapar el pensament a tot allò que és etern, bo i veritable.”

Ens adonem que com els deixebles de l’antigor som convidats a romandre a Jerusalem (el recer de pau) fins que no som dotats del poder de dalt. Hem de servar el pensament segur a recer de la pau; aprendre a saber si els nostres pensaments són divins o humans, i per la il.luminació que se’n segueix, sabrem que Déu és el Tot en tot; aleshores afluixarem l’engrapada humana, ja no ens arraparem més a les ombres, i trobarem la pau de Déu aquí i ara.

Ens aturarem per comptar les passes ensangonades que hem fressat de la xiscladissa discordant de la terra a la solitud i l’harmonia de la Ment? No n’hi ha prou que, com Daniel, ens girem de cara vers la llum?

Dins d’aquest Sant dels Sants, hi entrem sols, per fer comunió amb Déu. Aprenent l’absolut no res dels llocs de repós de la terra, copsem besllums de “L’Amor, covant-nos a tots” en aquesta solitud. L’Amor es fa més dolç quan el contemplem amb més calma, ja no gemeguem més pels ídols esmicolats de la terra, i perdem la por.

Que la nostra divisa sigui “Enlaira’t i prega de no caure a la temptació,” i “Guarda la porta del teu pensament. Admet només les conclusions que vulguis veure manifestades al cos, i et governaràs harmoniosament.” (CiS 392), perquè “El pensament calmat i exaltat és enteniment espiritual, i és en pau” (CiS p.506)