Heure-se-les amb el Temps

Mary Baker Eddy, les Seves Passes Espirituals

Gilbert Carpenter

Capítol seixanta-dos

---

Un conferenciant de la Ciència Cristiana un cop parlà d’un gos que encalçava una mixeta. La mixeta, veient que un cotxe s’apropava, s’aturà i començà a córrer en la direcció contrària. El gos, de cop, també s’aturà, es girà i començà a córrer amb la mixeta derrera seu.

A l’electricitat, el corrent d’un circuït sempre va del pol positiu al negatiu. Pels qui no en saben res d’aquests termes tècnics, l’exemple més adient el trobem en una aixeta, que anomenem positiva, i una aigüera a sota, que anomenem negativa. Obviament el corrent d’aigua sempre raja del positiu al negatiu.

De la mateixa manera, el gos, a la història d’abans es pot anomenar positiu, i el gat, negatiu. La imatge ens ensenya que l’encalçament es fa del positiu al negatiu fins que de cop el gat perd la por del gos i esdevé positiu, i l’encalçament revessa la direcció.

A Job 3:25 hi llegim, “M’ha passat allò que més temia.” La por és reconeguda universalment com un estat mental negatiu. I doncs, la declaració de Job es podria posar en boca del gat d’aquesta manera, ‘el gos, que la meva por o estat mental negatiu, havia fet positiu per mi donant-li el poder de fer-me mal, m’atrapava, perquè el positiu sempre encalça el negatiu; però quan vaig esdevenir positiu pel gos, l’encalçament fóu revessat, puix aleshores ell esdevingué negatiu per mi.’

D’aquesta anàlisi se’n fa palès que la por en fa de l’home una aigüera, on hi ragen les experiències desagradables de la vida humana. Si l’home pot revessar aquest punt de vista, i agafar la seva posició positiva de domini diví, pel poder infinit que reflecteix, pot adonar-se que no hi ha res que li hagi de fer por en tot l’univers. Com escriu la Sra. Eddy a Ciència i Salut, “L’home no és fet per conrear la terra. El seu dret de naixement és el domini no pas la subjecció. És el senyor de la creença als cels i a la terra – ell mateix subordinat només al seu Creador.”

Cal capir bé que l’home, tal com el creà l’Amor diví, és el representant de Déu, o el canal, per on el poder de Déu arriba a l’Univers, i sense l’home, Déu no seria més operatiu que en serien les lleis d’una nació sense representants que les fessin complir. El primer capítol del Gènesi diu, “Fem l’home a la nostra imatge, a la nostra semblança, i que tingui domini.” Així, l’home reflectint Déu és senyor de l’univers objectiu.

L’home ha estat induït pel mesmerisme animal a acceptar la suggestió que les lleis de la naturalesa tenen supremacia sobre les lleis de Déu, amb la conseqüència que, com s’hi diu a Ciència i Salut, “l’home esdevé la criatura més feble i inharmònica de l’univers.” L’home, doncs, és ensarronat a plegar-se de braços i creure’s que, puix el control dels efectes externs se li ha pres de les mans, és del tot impotent al seu propi univers. Què ha de fer per tornar-se a fer seu aquest dret de naixement, el dret de supremacia? No ha de reconèixer el seu domini de fill de Déu sobre l’univers, i aleshores fer-se un canal, de manera que el govern harmoniós i normal de l’univers, pel poder diví que reflecteix, esdevingui un fet palès? En aquest procès hi ha el perill que l’home mortal miri de tornar a agafar un lloc de control sense desempallagar-se del sentit humà i fer-se seva la Ment divina. La Senyora Eddy va preveure aquesta situació. En parla a la pàgina 96 de Ciència i Salut. Hi parla de forces conflictives, de discordança i de neguit, però hi afegeix que els qui discerneixin la Ciència Cristiana restrenyiran el crim.

Aquesta discussió ens mena al fet interessant que una de les tasques que la senyora Eddy féu assumir als qui vivien amb ella, era treballar amb el temps. Cridava un estudiant a Pleasant View, li fornia un bon sou anual, i després li donava de feina principal heure-se-les amb el temps. Potser, pel qui no en sap res, aquesta tasca li podria semblar innconsistent amb les majestuoses operacions de la Ciència Cristiana, que tenen per objectiu fer la raça més bona i alliberar-la de l’esclavatge del pecat, de la malaltia i de la mort.

Les declaracions de la Sra. Eddy que trobareu tot seguit, demostren, sense cap mena de dubte, la insistència i persistència amb què posà davant de la nostra vista aquest maldar per heure-se-les amb el pensament que hi ha darrera del vents forts, les grans nevades i els aiguats, els llamps, els trons, i les secades. “Quan el clam és un temps xafogós, heu-te-les-hi i veuràs que es gira ventijol; si és fred, heu-te-les-hi; tot és a la Ment; sempre digues que el mateix Déu harmoniós no ha fet la xafogor … I doncs, si amb la creença nosaltres l’hem fet, l’hem de desfer. Quan semblen llamps i trons, heu-te-les-hi; no hi ha cap atmosfera xafogosa que provoqui llamps i trons. Quan la Clara era aquí, li parlava de les tempestes de llamps i hi treballava sola, i totes s’espargien. Tu ho pots fer, i si primer no te’n surts, no et desanimis, ves-ho provant. Quan en vegis el primer senyal, escapça-li les ales. Heu-te-les amb el pensament del capgirament. Pots fer-ho. El regne de l’harmonia és el fet; pots fer ploure, la pluja pot regar la terra. Hi ha un dimoni que pugui revessar el govern de Déu? No. Tingues, doncs, fe com un gra de mostassa. Pots. No acceptis cap inharmonia; no hi ha llamps ni trons; sàpigues que Déu governa els elements i no hi ha res destructiu ni àvol. Déu envia la pluja que rega la terra. La voluntat humana no pot venir i governar. Treballant pel temps no diguis mai: no hi ha vent, ni llamps, ni pluja … perquè si ho fas actuarà com un mesmerisme i esbotzarà en una altra fase; ans sàpigues que els elements són a les mans de Déu; no són destructius, ans governats per l’harmonia, i expressen l’harmonia. Déu ens donà el domini sobre tota la terra, però és el Seu domini; el Pare amorós ens dóna el que és per nosaltres, i res més no ens ho pot donar. És Amor, i l’amor controla tots els elements i tota cosa. No tractis el temps com si una tempesta pogués anar d’aquí cap allà i la deixéssim congriar a casa del veí. Quan jo m’hi poso, esguardo els núvols i hi veig la faç de Déu, l’Amor, lluint-hi; aleshores els núvols s’espargeixen i no plou enlloc. El temps expressa el concepte que en tenim, i ens les hi podem heure com amb tot altre clam, si no el tens per quelcom a part de tu, governat per un altre poder o almanac … Déu ho governa tot; d’aquesta manera Jesús apaivagà la tempesta. Tu tens domini sobre tot. Elies congrià els núvols, féu ploure; si va poder fer ploure, podia haver fet nevar. Tu pots fer el mateix. Et pots fer suar fins que ja no et calgui més; pots fer el mateix amb la pluja i la neu. Quan faig desparèixer una tempesta, no argumento, ‘No hi ha núvols,’ dic, ‘Aquí hi ha la faç de Déu, i la veig;’ i la tormenta s’espargeix i es fon. No et donà Déu domini sobre tota la terra? Sí, et donà domini sobre tot. I doncs, pots controlar el temps. Heu-te-les amb el temps com ho faries amb qualsevol altra creença de la ment mortal. No ets un Científic Cristià fins que no controles el temps.”

Es ben palès, doncs, que la tasca de l’home al pla de la salvació, és restablir-se a si mateix com el governant de l’univers, éssent ell mateix governat per Déu. Cap home té la saviesa humana de saber com l’univers hauria de ser governat; puix requereix la saviesa divina. Per aquesta raó ens adonem de la vàlua d’heure-se-les amb el temps, puix és un dels millors problemes per fer encarar l’home amb la necessitat de refiar-se de Déu radicalment.

Per l’estudiant que avança, els elements esdevenen una fase per subjugar cabdal, perquè representen la manifestació més palpable del control de la ment mortal. El maldar per part de l’home de rescabalar-se el domini de l’univers, de fer-se’n el factor dominant, comença guarint la malaltia i la mancança. Les discordances del temps són de manera natural la propera passa important de l’eixamplament del pensament; perquè cal treure el control de l’univers de les mans de la creença falsa i posar-lo a les mans del coneixement científic. Si l’home governa l’univers, ha de governar el temps. Però la creença mortal li ha furtat aquesta prerrogativa i destí i doncs, l’ensinistrament dels estudiants a fi que se la rescabalin ells mateixos és una passa cabdal per esmenar l’error, que n’ha fet de l’home la víctima d’allò que hauria de dominar. A més, emprant els alts i baixos del temps com el punt on començar a reconèixer el control diví de l’home sobre totes les coses creades, hom s’adona que cal reconèixer-hi el control de la Ment divina, i no pas de la humana, de manera més clara que en cap altra fase de l’experiència mortal. Per això, aquesta fóu una de les maneres que la Sra. Eddy menà els estudiants sota la seva supervisió vers el seu important i magnífic lloc dins del gran esquema de l’existència i de la vida espiritual.

Triant el temps com el camp d’ensinistrament a fi que el pensament de l’home es rescabali a si mateix la posició de domini, la Sra. Eddy demostrà una gran saviesa, perquè l’home ha de reconèixer per força que en aquesta mena de tasca sense el poder i la saviesa divines no podria controlar de cap manera les tormentes ni les tempestes. En guarir el malalt pot ser que l’estudiant bescanviï l’enteniment espiritual per la voluntat humana, i ensiborni els mateixos elegits una temporada. A les activitats de l’organització de la Ciència Cristiana pot passar que hom substitueixi la saviesa divina per la saviesa, l’educació i l’experiència humanes. Però treballant amb el temps, l’estudiant sap, abans de començar, que ha d’emprar la saviesa i el poder diví. El poder humà no seria bo de fer cap efecte, i la saviesa humana no podria controlar mai els elements per emmenar el bé més alt a tothom. Controlar el temps amb l’enteniment espiritual li forneix, doncs, a l’estudiant un lloc adient de no dir per començar a rescabalar-se a si mateix la seva tasca natural, primitiva i fornida per Déu, de governar l’univers.

La Sra. Eddy desitjava que afaiçonéssim l’hàbit de pensar en nosaltres mateixos des del punt de vista del domini espiritual, i la seva saviesa va reconèixer la vàlua d’aquest mètode per assolir el nostre objectiu. A la Bíblia se’n parla un niu del temps i del control que l’home en té. S’hi fa palès que el temps, com l’home el percep, no és enviat per Déu; i l’ideal hi és descrit com el temps sota el control de la Ment divina. D’aquest ensenyament en podem aprendre que un discerniment més gran d’aquesta obligació de l’home quan va equipat del poder diví, ha d’harmonitzar els elements. Res no pot eixamplar més el pensament de l’estudiant tocant a la universalitat de l’aplicació de la Veritat, ni fornir-li la sensació que sota la Ment divina comença a treballar d’acord amb el pla diví, que el reconeixement que els elements poden ser posats sota la llei de l’harmonia tan facilment com a la ment d’un individu se li pot fer bandejar la falsia, i adoptar la Ment infinita de base del seu pensament.

L’home mortal com la joguina de l’atzar, somogut per ventades i tormetes, és, com la mixeta de pensament negatiu, encalçat per aquests elements paorosos de l’univers que ha fet positius per la seva pròpia por. El revessament d’aquest estatus és el veritable ésser de l’home, la Ciència del seu ésser. La Sra. Eddy exigí als seus estudiants que establissin un sentit positiu, basat en la Ment divina i el seu control sobre totes les coses creades.

La tasca de treballar amb el temps, com dissenyà la nostra Cap, no té cap mena de relació amb les pregàries de certes denominacions que en fan una pràctica de pregar per la pluja o pel bon temps. No és implorar Déu per a què intervingui als afers humans, ans emprar el Seu poder, reflectit per l’home, per establir la primitiva harmonia que la creença mortal clama haver destarotat i estroncat per la seva pròpia manera de fer.

Dir que jo sovint reeixia havent-me-les amb el temps sota la direcció de la Sra. Eddy, demana una explicació clara del mètode emprat. Vaig intuir que els extrems climàtics a Concord eren seriosos només quan afectaven l’equilibri del pensament de la Sra. Eddy. Era clar que resseguia de l’efecte vers la causa, fins i tot amb el temps, i destapava l’acció agressiva detectada al pensament mortal, i que expressant-se en condicions climàtiques anormals, la neguitejava. Sabent aquests fets, la meva tasca era protegir el seu pensament de la consolidació de la por mortal activa en aquell moment. Reconeixia el poder generador d’harmonia que tenia el seu pensament espiritual normal, i treballava per restituir-li la pau mental. En pic el seu pensament es calmava i esdevenia harmoniós, veia com les condicions atmosfèriques tornaven a la normalitat.

Resumint com heure-se-les amb el temps, podem adonar-nos que cal l’ensinistrament per aprendre a resseguir de l’efecte a la causa, de manera que hom s’adoni que el pensament mortal consolidat és la causa de la manifestació humana anomenada temps atmosfèric, talment com la creença de l’individu és la causa directa de la manifestació malaltissa al seu cos. Un altre benefici d’aquesta tasca, és el desenvolupament de la percepció personal del fet que si un dels petits del Crist reflecteix la Ment divina, aquesta reflexió li dóna domini sobre tota la terra. Aquesta visió li forneix al pensament espiritual una volada més ampla, fent l’home bo d’agafar una posició positiva i sense por davant les evidències esfereïdores dels seus sentits materials. A més, subjugar els elements ens forneix el mètode d’allerar “el propòsit mortal” dels límits personals. Miscellaneous Writings, pàgina 204. Ajuda a esbotzar l’estreta concepció de fer servir el poder diví per si mateix o per l’individu; per què com podria el nostre pensament heure-se-les amb el temps sense abastar tot el gruix de la humanitat en un maldar amorós i ple de cura que encarnaria l’ “enrecordar-se del bé i de la raça humana”? Ciència i Salut, pàgina 261.

És una proposició ben palesa en si mateixa que l’estudiant no pot treballar amb el temps de manera egoista. No pot pregar més per un ruixat personal i un bon temps personal, que pot obrir una porta privada al cel per rebre’n una benedicció personal, perquè la porta de les benediccions de Déu és una porta universal que s’obre per tothom. “El cel al cor d’un vol dir el cel al cor de tothom,” és la bonica manera que la Sra. Eddy expressà un cop aquest ideal davant meu. Heure-se-les amb el temps científicament és un dels mètodes més bons per rescabalar-li a l’home el seu lloc legítim, que els pensaments de feblesa, de subjecció i de por li han furtat; puix li forneix un besllum de les seves possibilitats infinites i de com les ha d’emprar per a què la saviesa i l’Amor puguin ser altra volta a la causa, i demostrats per l’home sota el govern de Déu. Aleshores s’expressaran a l’efecte.

Aquesta discussió no quedaria arrodonida si no contestéssim la pregunta, Per què diu la Sra. Eddy que no som Científics Cristians fins que no ens les havem amb el temps? Potser la resposta més bona la trobem en aquestes qüestions: pot hom vantar-se de capir que totes les manifestacions de la ment mortal són irreals, i que pot controlar la manifestació bescanviant la ment humana per la causa divina, fins que no n’ha fet la demostració al camp d’acció més ample, el temps? Pot el gat, esmentat a l’exemple del principi d’aquest capítol, vantar-se d’haver assolit el sentit positiu de domini sobre el gos, fins que no ha encarat el gos i l’ha vist enfugir-se? Si hom té una visió limitada de l’aplicació d’aquest enteniment de la Ciència Cristiana, revela que malentèn el tema. Si el capís prou bé, que es pogués anomenar Científic Cristià, podria reptar tota situació que tingui l’arrel al mal, definit com l’urc del clam d’un poder oposat a Déu.

Ni que el temps pels sentits sembli una manifestació que no té cap relació amb la ment, hem de fer memòria que no passa res a l’univers que no sigui l’expressió objectiva de la ment. El pensament la serva i també n’és la causa. Si bescanvies, doncs, la ment humana per la Ment única, que és divina, l’univers manifestarà aquesta Ment, i la pau amararà la terra. Quan a Jesús se li demanà d’heure-se-les amb el temps, digué “Pau, quiet;” tanmateix no s’adreçava pas al temps ans al pensament d’on en venia la tempesta. Emmenà la pau a la causa, i fóu expressada a l’efecte, tan inevitablement com un objecte fa ombra quan hi toca el sol.