Una Al.legoria

Escrits Miscel.lanis

M.B.Eddy

Els Fruits de l’Eperit

---

Imagina’t una ciutat dalt d’un turó, una ciutat celestial més enllà dels núvols, dins d’un cel blau serè i una glòria pregona. No hi ha cap temple, perquè Déu n’és el temple; no li calen ni sol ni lluna, perquè Déu n’és la claror. I d’aquest cim sagrat contempla’n un estranger fent camí avall vers on uns quants treballadors a la vall del peu de la muntanya feinegen tot esperant-ne l’arribada.

L’ascens i els descens estan assetjats de perills, privacions, temptacions, maldar i patiments. Serps verinoses s’amaguen sota les pedres, bèsties de presa roden famolenques pels camins, llops amb pell d’ovella estan a la que salta per devorar-lo; però l’Estranger encara i domina els seus atacs secrets i oberts amb una serena confiança.

L’Estranger arriba finalment a la vall del peu de la muntanya. Els hi diu als pacients traballadors: “Què hi feu aquí? Voleu pujar muntanya amunt – enfilant els penyasegats aspres, fent callar les serps que xiulen, domant les bèsties de presa, – banyant-se als seus rierols, reposant a les seves coves frescals, i bevent de les fonts d’aigua viva? El camí a la vall es fa més i més ample; dalt la muntanya és estret i dret, i n’hi ha pocs que el trobin.”

La xerrada amb els qui vetllen i treballen a la vall s’acaba, i l’Estranger fa via vers els camins de la ciutat feta amb les mans.

Aturant-se a l’entrada d’un palau, truca i s’espera. Les portalades són tancades. Sent gatzara de festa i de gaudi; joves, homes i vells es belluguen gaiament pels salons, les sales de ball, els menjadors guarnits amb magnificència. Però al cap d’una estona, la música s’ensopeix, el vi es torna insípid, el soroll de passes minva i les rialles s’acaben. I per una finestra del palau algú treu el cap i mira neguitós, com passant revista, el qui s’espera a la porta.

Dins d’aquesta mansió mortal hi ha adúlters, fornicadors, idòlatres; beguts, bruixeria, desavinences, enveges, emulacions, odi, còlera, assassinats. Els desitjos i les passions han esmorteït tant la seva visió, que només el qui mira des d’aquesta mansió pel vidre net del seu cor fastiguejat de pecat, pot veure l’Estranger.

Corprès de veure’l més enllà de tota mesura, aquest captiu mortal recula; però cada cop més trasbalsat, mira d’allunyar-se de l’odiosa companyia i de les cruels parets, i trobar l’Estranger; i torna enrera, – té por d’anar a trobar l’Estranger. Se’n torna dins la mansió, els llums són tots apagats i la música se n’ha enfugit. En no trobar-hi cap joia, surt als carrers solitaris, cercant pau, però no en troba. Despullat, afamat, assedegat, aquest cop malda, i amb penes i treballs, finalment arriba al camí ample de la vall del peu de la muntanya, on pot esguardar esperançat la reaparició de l’Estranger, i rebre’n el guiatge celestial.

L’Estranger entra dins d’una gran mansió de pedra picada, i diu als qui hi viuen, “Benaurats els pobres en l’Esperit perquè seu és el regne del cel.” Però no entenen el què diu.

Són creients de diferents sectes, o de cap secta, dits Científics Cristians vestits de pell d’ovella; i tots “beguts sense vi.” Tenen concepcions esquifides de les riqueses espirituals, no gaire deler per l’immortal, però estan cofois de l’aplaudiment del món: tenen prou argent, i no els hi fa res d’abraonar-se sobre l’Estranger, prendre-li les perles, fer-lo fora, i després mirar de matar-lo.

Una mica desanimat, amb paciència, cerca una altra casa, – i hi troba els captius adormits al mig del dia! Homes cepats de fronts virils fent la becaina en cadires encoixinades, els peus sobre escambells, o jaient d’esquena a terra, passant les hores fent volar coloms. Recolzant-se sobre un peu, amb els ulls mig clucs, el porter s’aixeca mig embaltit i esguarda l’Estranger, el crida, es frega els ulls, – astorat de veure algú animat d’un pròpòsit i treballant-hi!

En aquesta casa hi ha els qui “es revoltaren contra Seu al desert! Els qui l’afligiren en terrres ermes.” L’Estranger s’allunya ràpid d’aquesta casa carnal dels dits vius, i se n’espolsa la pols dels peus de testimoni contra les moltes menes de sensualisme. En marxar, veu com d’hordes criminals, lladres entren facilment a la casa d’aquests dormilegues; no hi ha ningú que vetlli i les portes romanen sense barrar.

Després entra en una casa d’adoració, i els hi diu, “Aneu al món, prediqueu l’evangeli, guariu el

malalt, foragiteu els dimonis, ressuciteu els morts; puix les Escriptures diuen que la llei de l’Esperit de vida en JesuCrist us ha fet lliures de la llei del pecat i de la mort” I el fan fora.

Altre cop cerca el lloc on són els mortals i truca fort. Les portes són obertes de bat a bat, i el patidors criden demanant ajut: s’ha calat foc a la casa! Les flames s’abranden dins la luxosa mansió, els orbs que hi fan estada no les han vist, però la carn al final les sent; i s’escampen per la casa dels embaltits que no en paren esment fins que esdevenen incontrolables; nodrides pel greix de la hipocresia i del cofoisme, consumeixen la casa del costat; llisquen sense ser vistes dins la sinagoga, llepant la sang dels màrtirs i ensorrant els altars. “Déu es un foc que consumeix.”

Així els mortals, empesos per tota mena de circumstàncies, són foragitats de les seves cases de fang, rodamóns sense llar en una ciutat assetjada, empesos a cercar la llar del Pare, si fossin menats a la vall i muntanya amunt.

Adonant-se de la saviesa d’allunyar-se dels qui el refusen constantment, l’Estranger torna a la vall; primer, per retrobar amb joia els seus, rentar-los-hi els peus, i prendre’ls muntanya amunt. Bé podria dir aquest missatger celestial, “Oh Jerusalem, Jerusalem, has matat els profetes, i has apedregat els qui t’han estat enviats, … Contempla casa teva, ha quedat desolada.”

Veient pel camí el penitent que a les palpentes ha trobat la sortida de la llar de la luxúria, l’Estranger li diu, “Per què has vingut?”

I contesta, “Veure’t destapà els meus pecats i

de les meves malanomenades joies en feu tristor. Quan vaig tornar dins la casa per agafar-ne quelcom, la meva misèria es féu més gran; i he vingut per seguir-te allà on vagis.”

L’Estranger li diu, “Enfilaràs muntanya amunt, i no prendràs res teu amb tu?”

L’home li contesta, “sí.”

L’Estranger li diu, “Has triat la bona via; segueix-me.”

Molts entraren a la vall per especular d’estratègies del món, de religió, de política, de finances, i per cercar fama i riquesa. Portaven un bon feix i el volien prendre tot muntanya amunt; una bona nosa per pujar.

El viatge comença. Els viatgers carregats s’aturen i hi diuen la seva, vigorosament miren d’aturar els qui, més lleugers, pugen més de pressa, i a voltes els hi carreguen el seu feix. Havent perdut l’esperança de fer cim traginant tant embalum, s’aturen i en deixen una mica, – només per tornar-lo a agafar, determinats més que mai a no separa-se del seu equipatge.

Tota l’estona l’Estranger els hi assenyala el camí, els hi fa veure la seva follia, blasmant el seu urc, consolant els seus destrets i ajudant-los, dient, “Qui perd la seva vida per mi, la trobarà.”

Entestats no poden seguir-lo, i amb els peus escaldats es queden enrera i perden de vista el seu guia; ensopegant, trabucant-se, rondinant, i esbarallant-se, cauen de cap sobre les roques cantelludes.

Aleshores el qui no porta cap feix torna enrera, i dolçament els hi embena les nafres, els hi renta les taques de la sang, i

els vol ajudar; però de cop l’Estranger crida, “Deixeu-los estar; n’han d’aprendre del seu patiment. Féu la vostra via; i si feu marrada, escolteu el corn de la muntanya, us cridarà menant-vos al camí que va amunt.”

Estimat lector, sospites que la vall és la humilitat, que la muntanya és el Cristianisme coronat pel cel, i l’Estranger, el Crist sempre present, la idea espiritual que des del cim de la joia contempla la vall de la carn, per rebentar les bombolles de la terra amb l’alè del cel, i fer conèixer als mortals el misteri de la santedat – l’Amor immutable i inextingible? No has sentit aquest Crist trucar a la porta del teu propi cor, clos a la Veritat per “menjar i beure amb els beguts?” No has estat menat pel patiment al peu de la muntanya, però lligat a la terra, afeixugat per l’urc, el pecat, i el jo, has reculat, ensopegat, i te n’has allunyat? O t’has quedat al palau dels sentits, complagut i embalbit, fins que no has estat desvetllat pel babtisme del foc?

Només puja el turó de la Ciència Cristiana qui segueix el Qui ens ensenya el Camí, la presència i la idea espiritual de Déu. De tot el què fa nosa – fent ensopegar, caure, o defallir els mortals que malden per entrar a la via – l’Amor diví se’n desempallegarà; aixecarà el qui ha caigut i enfortirà el feble. Deixa, doncs, els teus fardells terrenals, i observa l’admonició de l’apòstol, “Oblidant les coses que són darrera i fent via vers les coses que són davant nostre.” Aleshores, estimant Déu supremament i el teu germà com a tu mateix, emmenaràs segur la creu fins al tron de la glòria eterna.