El Nou Naixement

Escrits Miscel.lanis

Mary Baker Eddy

---

St Pau parla del nou naixement com “esperant la nostra adopció, la redempció del nostre cos.” El gran profeta de Natzaret digué, “Beneïts els purs de cor, perquè veuran Déu.” Res tret de l’espiritualització – sí, la Cristianització més alta – del pensament i del desig, pot fornir la veritable percepció de Déu i de la Ciència, que emmena salut, felicitat, i santedat.

El nou naixement no és l’obra d’un moment. Comença amb moments, i s’allarga anys; moments de donar-se a Déu, d’una confiança infantil i adopció joiosa del bé; moments d’abnegació i consagració de si mateix, d’esperança nada del cel, i d’amor espiritual. El temps pot encetar, però no pot arrodonir el nou naixement, és l’obra de l’eternitat, perquè el progrés és la llei de la infinitat. Només pel treball punyent de la ment mortal l’ànima entesa com sentit quedarà contenta, i l’home es desvetllarà a la Seva semblança. Quin pensament més il.luminat per la fe! Que els mortals es poden “despullar” de l’home vell, i adonar-se que l’home és la imatge del bé infinit que anomenem Déu; aleshores la plenitud de l’estatura de l’home en Crist es revela. En l’home material i mortal la bonesa hi sembla embrionària. Patint per culpa del pecat i fonent-se gradualment el sentit material i mortal de l’home, el pensament es desenvolupa i esclata en un Cristianisme infantil; i nodrint-se primer amb la llet de la Paraula, s’abeura a la dolça revelació d’una Vida i d’un Amor més espirituals. Aquesta Vida i aquest Amor nodreixen l’esperança afamada, sadollen més el deler d’immortalitat, i consolen, animen i beneeixen el qui diu: a la meva infantesa, això és prou cel per davallar a la terra.

Però, a mesura que hom arriba a la maduresa del Cristianisme, hom troba que no en té prou, i que li cal esdevenir del tot Crístic, i diu: El Principi del Cristianisme és infinit: és de fet, Déu; i aquest Principi infinit li fa infinites exigències a l’home, i aquestes exigències són divines, no pas humanes; i la traça de l’home per sadollar-les és de Déu; puix, éssent-Ne la imatge i semblança, l’home ha de demostrar el ple domini de l’Esperit – la seva supremacia sobre el pecat, la malaltia, i la mort.

Aquí, aleshores, s’hi esdevé el desvetllament del somni de vida a la matèria al gran fet que Déu és l’única Vida; i que, doncs, hem d’acollir un sentit més noble tant de Déu com de l’home: Hem d’apredre que Déu és infinitament més que no pot abastar una persona, o una forma finita; que Déu és un Tot diví, i és el Tot, una intel.ligència i un Amor que ho amara tot, un Principi diví i infinit; i que el Cristianisme és una Ciència divina. Aquesta nova consciència desvetllada és del tot espiritual; emana de l’Ànima i no del cos, i és el nou naixement encetat a la Ciència Cristiana.

Ara, estimat lector, atura’t un moment amb mi, per contemplar sincerament aquesta nou nada alçària espiritual; puix aquesta declaració demana demostració.

Ets aquí, dret cara a cara amb les lleis de l’Esperit infinit, i contemples per primer cop el conflicte irresistible entre la carn i l’Esperit. Ets dret davant de les afroses detonacions del Sinaí. Sents i enregistres les tronades de la llei espiritual de la Vida, oposada a la llei material de la mort; la llei espiritual de l’Amor, oposada al sentit material de l’amor; la llei de l’harmonia i del bé omnipotent, oposada a tota pretesa llei del pecat, de la malaltia i de la mort. I abans les flames no s’amorteixen en aquesta muntanya de la revelació, com el patriarca de l’antigor, et descalces – bandeges els teus apèndixs materials, parers i doctrines humanes, deixes la teva matèria mèdica i higiene perquè fan més nosa que servei – per seure als peus de Jesús. Aleshores, humilment et vincles davant del Crist, la idea espiritual que el nostre gran Mestre ens forní del poder de Déu per guarir i salvar. Aleshores contemples per primer cop el Principi diví que redimeix l’home de la maledicció del materialisme – el pecat, la malaltia i la mort. Aquest naixement espiritual els hi desclou als sentits enlluernats una concepció més alta i santa de la supremacia de l’Esperit, i de l’home a la Seva semblança, reflectint el poder de guarir el malalt.

Una naixement humà o material és l’aparició d’un mortal, no pas de l’home immortal. Aquest naixement és més llarg i dolorós o no n’és tant, segons les circumstàncies siguin o no les adients, i les condicions materials siguin normals o anormals.

Amb el naixement espiritual, l’existència primitiva espiritual, impecable de l’home despunta al pensament humà, – pels espernecs de la ment mortal, l’esperança ajornada, el plaer perible i els patiments dels sentits –, i l’home no es té més per matèria i es fa seu un sentit més veritable de l’Esperit i de l’home espiritual.

La purificació o el babtisme que ve de l’Esperit, desenvolupa, mica en mica, la semblança original de l’home perfecte, i esborra la marca de la bèstia. “El Senyor castiga el qui estima, i fueteja tots els qui reconeix per fills;” feu festa, doncs, a l’hora de la tribulació, i acolliu els senyals espirituals del nou naixement sota la llei i l’evangeli del Crist, la Veritat.

Les lleis prominents que ajuden el naixement dins l’ordre diví de la Ciència són aquestes: “No tindràs altres déus fora de mi;” “Estima el teu germà com a tu mateix.” Aquests manaments de saviesa infinita, traduïts a la nova llengua, el seu sentit espiritual, volen dir: Estima només l’Esperit, no pas el seu oposat, en totes les qualitats divines, a la substància; reconeix-te només com el fill espiritual de Déu, i el veritable home i la veritable dona, el tot harmoniós “mascle i femella” d’origen espiritual, el reflex de Déu – i doncs, fills d’un mateix Pare – en qui i pel qui Pare, Mare i Fill són el Principi diví i la idea divina, el “Nosaltres “ diví – un en el bé, i el bé en l’Un.

Si l’home reconegués aquest fet no es podria separar mai del bé, Déu; i per força estimaria els seus germans. Només admetent que el pecat és una realitat, i deixant-se arrossegar pel pensament àvol, podem a nivell de creença separar l’interés d’un home del de tota la família humana, o mirar de separar així la Vida de Déu. Aquest és l’error causal de molt del què hom s’ha de penedir i sobremuntar. No saber què et beneeix, ans creure que el que Déu envia és injust – o que els qui ha comissionat t’emmenen per ordre Seva el que és injust – és dolent i cruel. L’enveja, el pensar malament, el parlar malament, la cobejança, el desig, l’odi, la malícia, són sempre dolents, violen la regla de la Ciència Cristiana i en priven la demostració; però la vara de Déu, i l’obediència exigida als Seus servents de fer el què els hi ensenya – no són mai mancades de misericòrdia ni saviesa.

La tasca de guarir el malalt és molt més fàcil que la d’ensenyar el Principi diví i les regles de la Ciència Cristiana per enlairar els afectes i els motius dels homes, adoptar-los i fer-los palesos en vides humanes. Qui ha cridat el nom del Crist, qui ha acceptat virtualment les exigències divines de la Veritat i de l’Amor a la Ciència divina, s’allunya cada dia del mal; i totes les àvoles martingales de dimonis suposats no poden tòrcer mai el corrent constant d’aquesta vida vers Déu, la seva deu divina.

Però posar-se la vestimenta del cel per tapar la iniquitat és el pecat més esfereïdor que els mortals poden fer. Hauria de tenir més fe en un metge honest, que es creu el que diu i treballa sobre la base més alta que pot capir, per guarir-me, que podria o hauria de tenir en un hipòcrita engalipador o malpracticant mental.

Entre les forces mentals centrípetes i centrífugues de les gravitacions materials i espirituals, ens endinsem o ens enfugim del materialisme o pecat, i triem la nostra via i els seus resultats. Quina serà, doncs, la nostra tria – allò que és pecaminós, material i perible, o allò que és espiritual, donador de joia i etern?

El sentit espiritual de la Vida i de les seves grans obres és en si mateix una benaurança, forneix salut i inspira la joia. Aquest sentit de la Vida il.lumina la nostra via amb l’esclat de l’Amor diví; guareix l’home espontàniament, moralment i físicament – alenant la mateixa sentor dels mots de Jesús, “Veniu, tots els qui esteu cansats i afeixugats, i us donaré repós.”