Missatge pel 1900

Mary Baker Eddy

---

Estimats germans meus, em penso que el to dels vostres cors feliços ha tocat el meu, i puc veure les vostres cares contentes, lluint d’agraïment, agombolades dins les parets de l’edifici de l’Església Mare. Si, de veritat, podem ser lluny del cos i a la presència de l’Amor sempre present que omple tot l’espai, el temps i la immortalitat – aleshores sóc amb vosaltres, de cor a cor, i del meu al vostre dins l’esclat del reflex diví.

Estic agraïda de dir que al darrer any del segle dinou aquesta primera església de la nostra denominació, fundada el 1879, és coronada d’una prosperitat sense precedents; més de setze mil membres, creixent sense aturador, units en Santa Comunió, grans assolimements espirituals, i conviccions justes que esdevenen ràpidament conducta.

La Ciència Cristiana ja ha fet sentir la seva veu i té seguidors a tots els cinc gran continents del globus; a Austràlia, les Filipines, les illes Hawai; a la majoria de les principals ciutats, com ara Boston, Nova York, Filadèlfia, Washington, Baltimore, Charleston, S.C, Atlanta, Nova Orleans, Xicago, St. Louis, Denver, Salt Lake City, San Francisco, Montreal, London, Edimburg, Dublin, Paris, Berlin, Roma, Pekin. Jutjant pel nombre de lectors dels meus llibres i dels qui hi paren esment, més d’un

1

milió de persones ja estan interessades en la Ciència Cristiana; i aquest interès va a més. Esglésies d’aquesta denominació broten a les esmentades ciutats, i gràcies a Déu, la gent més interessada en aquest antic nou tema de l’Amor redemptor es poden comptar entre la gent més bona del cel i de la terra.

La cançó de la Ciència Cristiana és, “Treballar, treballar, treballar, vetllar i pregar.” El bon observador descriu tres menes de naturalesa humana – el pensador i treballador bo, el gandul, i el mig mig.

El bon pensador treballa; no perd gaire temps en la vida social i els seus costums, i beneficia la societat amb el seu exemple i bon fer. No perd el temps en diversions, passant-s’ho bé, ni en frivolitats; guanya els seus diners i els dóna sàviament al món.

L’àvol gandul no guanya gaire i és gasiu; té mitjans a desdir però els empra malament. Pregunta-li d’on treu els diners, i sa majestat satànica contestarà amb una rialleta: “amb traïdoria, enganys i crim; les seves martingales són el seu capital; la seva mercaderia a l’hora de comerciar, els sous del pecat; els vostres ganduls són els meus treballadors més enfeinats; deixen un negoci lucratiu per treballar per mi.” Aquí hi afegim: La ruïna d’aquests treballadors arribarà, i serà més inesperada, severa i duradora que l’adversari no espera.

El qui treballa a mitges treballa de tant en tant, diu: “És el meu deure agafar-me temps; tanmateix, penso que és bo de treballar quan cal.” Bé, tot això està bé. Però que n’has de dir dels fruits de la teva feina? I contesta: “No reïxo tant com voldria, però treballo prou per anar fent.”

2

Ara, què hi diu la Ciència Cristiana? “Quan un home és bo, els seus pensaments són bons, actius, i fructífers; perd el seu jo estimant, i no es pot sentir a si mateix tret que perdi el to. El bon pensador i treballador fa tot el què sap, i pensa per la posteritat. No hi ha mà que no senti el seu ajut, ni cor que no en senti el consol. Fa els moments més bons; per ell el temps és diners, i aplega aquest capital per repartir guanys.”

Ni que la servitud del pensador i del treballador just sigui valorada de manera adient, no és pas adorada. El nostre ídol no és el nostre servidor ans el nostre amo. I els qui estimen una bona feina o els bons treballadors són ells mateixos treballadors que valoren la vida, i malden per desvetllar la capacitat embaltida de l’home. I no són lluny de fer i de dir allò que el pensador i treballador més bo ha fet o ha dit. La raça d’Adam, per norma, no és bona d’adorar el pioner d’idees espirituals – ans sovint se n’enfuig perquè el veu com el seu turmentador. Només l’home bo estima el pensador i el treballador just, i no el pot adorar, perquè això en destruiria la bonesa.

Avui ens sobta que al període de captivitat, els Israelites a Babilònia no hesitaren de cridar el nom diví Yahwah, transcrit després, Jeovà; també que als noms de dona hi havia aquest apel.latiu diví, sancionant la idolatria – altres déus. A la concepció pagana Yahwah, malanomenat Jeovà, era un déu d’odi i d’amor, que es penedí, féu més bona la seva creació, i es revenjà dels seus enemics. Tanmateix, ni que l’ànimus de la religió pagana no fos l’incentiu del Jueu devot, no ha tenyit les

3

sectes religioses? Aquest mal anomenat plançó aparella l’amor i l’odi, el bé i el mal, la salut i la malaltia, la vida i l’amor amb l’home – fa els oposats de Déu tan reals i normals com el Déu únic, i doncs, involuntàriament consenteix moltes ments i molts déus. Aquest precedent que barrejaria el Cristianisme, l’evangeli del Nou Testament i l’ensenyament del just Galileu, el Crist Jesús, amb la religió Babilònica i Neoplatònica, és purgat per un Judaisme més pur i un apropament vers el monoteisme i l’adoració perfecta del Déu únic.

Avui la gent es queda esmaperduda de les noves passes endavant fetes a la religió, que assenyalen un renaixement més gran que a l’edat medieval; però no hauria de ser això una sorpresa plaent en la mesura que són senyals proguessius dels temps?

Hauria de semblar racional que l’única religió perfecta sigui la Ciència divina, el Cristianisme ensenyat pel nostre gran Mestre; que deixa la via fressada de les doctrines humanes i és la veritat de Déu, de l’home i de l’univers. El Principi diví i les regles del Cristianisme en ser demostrables, són innegables; i hom ha d’adonar-se que són finals, absolutes i eternes. La qüestió tocant a la religió és: Demostra les seves doctrines? Creuen els adeptes religiosos que Déu és Un i el Tot? Aleshores tot el que és real ha de venir de Déu, de la Ment, i n’és el reflex i la Ciència. L’home i l’univers coexisteixen amb Déu a la Ciència, i reflecteixen Déu i res més. A la Ciència Divina, l’Amor diví abasta i reflecteix tot el que realment és, tota personalitat i individualitat. St. Pau enuncia bellament aquest fet fonamental de la Deïtat com “el Pare

4

de tots, que és per sobre de tots, al bell mig de tots, i en tots.” Aquest enunciat científic de l’origen, la naturalesa, i el govern de totes les coses s’adiu amb el Primer Manament del Decàleg, i no deixa cap oportunitat per la idolatria ni per res fora de Déu, el bé. No li forneix al mal ni origen ni realitat. Noteu aquí els mots del nostre Mestre corroborant-ne l’evidència. Jesús del contrari de Déu, el bé – anomenat diable, mal – en digué, “és un mentider i el pare de la mentida” – és a dir, el seu origen és un mite, una falòrnia.

Aplicats a la Deïtat, Pare i Mare són termes sinònims; volen dir un Déu. Pare, Fill i Esperit Sant volen dir Déu, l’home i la Ciència divina. Déu és autoexistent, l’essència i deu dels altres dos, i el seu ofici és la individualitat eterna i infinita. No veig altra manera sota el cel i entremig dels homes de tenir un Déu, i l’home a la Seva imatge i semblança, i d’estimar l’altre com a un mateix. Aquesta éssent la Ciència divina de l’Amor diví, faria l’home bo d’escapolir-se de tota mena d’idolatria, d’obeir el Primer Manament del Decàleg: “No tindràs altres déus for a de mi;” i el manament del Crist: “Estima el teu germà com a tu mateix.” La Ciència Cristiana és bastida sobre aquesta roca. Pot ser rebutjada temporalment pels constructors; però és la Ciència de Déu i del Seu univers, i serà la pedra cantonera, el fonament de tots els sistemes de religió.

El sentit espiritual de les Escriptures, entès, fa hom bo d’emprar el poder de l’Amor diví per foragitar els contraris de Déu, anomenats mals, i guarir el malalt. No pas la follia, ans el poder i la majestat van a trobar cada pas de

5

la Ciència Cristiana. No hi ha imperfecció ni mancança al Principi ni a les regles que la demostren. Només el qui la demostra pot equivocar-se o no sortir-se’n de provar-ne el poder i la divinitat. En paraules de St. Pau: “Germans, no penso pas haver-ne copsat tot el sentit, tanmateix faig una cosa: oblidant les coses que són enrera i anant vers les que són davant, corro vers l’objectiu per guanyar la recompensa de l’alta crida de Déu en JesuCrist” – la veritable idea de Déu. Tot misteri a la Ciència Cristiana s’esvaeix quan en despunta el sentit espiritual; i el sentit espiritual de les Escriptures és el sentit científic que interpreta el Crist guaridor. Un infant pot capir de manera mesurable la Ciència Cristiana, puix, per la seva fe simple i la seva puresa en copsa el sentit espiritual que deixa l’home astorat. L’infant no només accepta la Ciència Cristiana més facilment que l’adult, ans la practica. Aquest fet notable demostra que la pretesa boirina d’aquesta Ciència no és de la Ciència, ans del sentit material que l’adult en té. Tanmateix, per l’home que fuma, és profà, llicenciós i viola els manaments de Déu, allò que destrueix els seus desitjos falsos i l’allibera de les grapes entestades del pecat, fent-ne un dolç deixeble del Crist, vestit i assenyat, no és foscor, ans llum.

Que la Ciència Cristiana és la Ciència de Déu és demostrat quan, en la mesura que hom l’accepta, l’entén i la practica, és fet més bo físicament, moralment i espiritualment. Algunes exègesis modernes de les Escriptures esmenten l’any 1875 com l’any del segon adveniment del Crist. Aquest any el llibre de text de la Ciència Cristiana

6

Ciència i Salut amb la Clau de les Escriptures fóu publicat per primer cop. Des d’aquest mateix any les estadístiques oficials dels USA fan palès que la mortalitat anual ha minvat gradualment. I el sentiment religiós s’ha incrementat; credos i dogmes han estat passats pel sedàs i hom ha manifestat una estimació més gran per les Escriptures. Al 1895 s’estimà que els darrers tres anys s’han venut més Biblies que en tots els altres 1893 anys plegats. Molts dels nostres homes i dones més savis, distingits jutges i advocats, i membres de la premsa i de l’església, i de tota condició social, us diran que mai valoraren tant la Bíblia com després de llegir Ciència i Salut amb la Clau de les Escriptures. Aquesta és la meva gran recompensa per haver patit, viscut i après en un petit grau, la Ciència de la perfectibilitat pel Crist, el Camí, la Veritat i la Vida.

Hi ha més d’un Crist? I hi ha hagut més d’un segon adveniment del Crist? Només hi ha un Crist. I des de sempre i per sempre aquest Crist no és mai absent. Hi és sempre. A l’hora del dubte i les tenebres diem com digué la Maria de l’antigor: “No sé on l’han posat.” Tanmateix quan veiem el Crist caminat sobre les ones de la mar trasbalsada de la terra, com Pere creiem en el segon adveniment, i volem caminar més a tocar del Crist; però adonant-nos que som tan lluny de l’encarnació de la Veritat sovint aquesta temptativa falla, i cridem, “Salveu-me o pereixo!” Aleshores el Crist tendre i amorós se’ns fa proper, ens ajuda, i som salvats de les nostres pors. És així que caminem aquí baix, tot esperant la plena aparició del Crist quan la llarga nit hagi passat i el matí despunti sobre el dia etern. Aleshores, si ens despullem del pecat i

7

de la carn, coneixerem i contemplarem de més a prop el Crist encarnat, i amb els sants i els àngels estarem contents d’anar fent via fins que ens desvetllem a la seva semblança.

L’home bo fa el bé conscientment i inconscientment; però l’home dolent també alena conscientment i inconscientment la seva àvola naturalesa – estigueu, doncs, a l’aguait de les vostres companyies. Tal com al regne de les flors les sentors emeten les característiques dels arbres i de les flors, un perfum o una metzina, també el caràcter humà esdevé una benedicció o una malhaurança pels individus i la societat. Un home dolent no té gaire intel.ligència real; pot furtar els bons pensaments dels altres i portar la vestimenta furtada com si fos seva, fins que la disciplina de Déu li treu per a què es faci visible la seva pobresa.

El nostre Mestre digué als seus seguidors: “Feu coses noves i antigues.” En aquest maldar enrecordeu-vos que la sensibilitat és a voltes egoisme, i que la ganduleria mental o apatia és sempre egoisme i animalitat. És de mèrit fer el bé per vosaltres mateixos i pels altres. Perdem un tant per cent que li devem a la nostra activitat quan fem la feina d’un altre. Quan un home comença a esbarallar-se amb si mateix, no s’esbaralla amb els altres. Hem d’exterminar l’ego abans de començar a batallar reeixidament amb la humanitat. Aleshores, al final, allò que és bo vessarà pel canto de la vida i el foc que purifica els sentits amb l’Ànima serà amortit. No és Ciència que el dolent gaudeixi i que el bo plori. Apreneu a obeir; però apreneu primer que és l’obediència. Quan Déu us parla per un dels Seus menuts, i obeiu l’ordre però dins vostre encara hi bull el desig de seguir les vostres inclinacions, això nó és obediència. De vegades aviso els estudiants de no fer coses que

8

sé que val més no fer, i compleixen el meu consell; però mirant-me’ls, discerneixo que aquesta obediència contradiu les seves inclinacions. Aleshores de vegades, em desdic del meu consell i els hi dic, “Podeu fer el què volgueu.” Però els hi dic no pas perquè sigui la cosa més bona de fer, ans perquè l’estudiant no té la voluntat – i doncs, no està a punt – d’obeir.

El secret de la Ciència Cristiana de pensar i actuar justament és obert a la humanitat, però pocs comparativament, el veuen; o veient-lo, acluquen els ulls i esperen un temps més adient; o com a l’antigor, criden: “Per què has vingut a turmentar-me abans d’hora?”

Els forts desitjos esbiaixen el judici humà i malmenen l’acció, o altrament els enlairen. Però el reformador no atura els seus llamps i trons i assolellades fins que l’atmosfera mental no s’aclareix. El reformador ha de ser un heroi en tots els aspectes, i s’ha d’haver conquerit a si mateix abans de poder conquerir els altres. La sinceritat reïx més que el geni o el talent.

El segle vint amb el seu anar i venir del pensament reptarà els pensadors, oradors i treballadors a fer les coses tant bé com sàpiguen. Qui menyspreï la Ciència Cristiana la fallarà visiblement, perquè ningú no pot lluitar amb Déu i guanyar.

Els meus estudiants lleials us diran que fa anys que desitjo retirar-me i que algú agafi el meu lloc com a Cap d’aquest moviment puixant. També que he maldat honestament per posar-ne a punt d’altres per aquesta gran responsabilitat. Però ningú més ha semblat prou bo per “portar el feix i aguantar la roentor del dia.”

9

Reeixir pecant és desfeta total. L’odi mossega el taló de l’amor que li aixafa el cap. Tot el què és bo és una manifestació de Déu afirmant i desenvolupant el bé. El mal és una il.lusió, que després de la contesa s’esvaeix amb el nou naixement del més gran i millor. El conflicte i l’encalçament són els senyals més veritables que es poden fornir de la grandesa d’una causa o d’un individu, donant per fet que aquesta lluita és honesta i una contesa imposada pel món. Aquest conflicte no s’acaba mai fins que el bé inconquerible no torna a treure el cap i assoleix nova energia i la victòria final.

Certs elements de la naturalesa humana voldrien soscavar els drets i les lleis cíviques, socials i religioses de pobles i nacions, atacant la llibertat, els drets humans, i l’autogovern – i això, també, en nom de Déu, de la justícia i de la humanitat! Aquests elements assalten fins i tot les noves-antigues doctrines dels profetes i de Jesús i dels seus deixebles. La història ens ensenya que l’error es repeteix a si mateix fins que no és exterminat. De ben segur la saviesa dels nostres predecessors no és afegida ans llevada de tot allò que imposa el ceptre de l’ego i dels guanys injustos sobre individus, províncies febles o pobles. Aquí la nostra esperança s’ancora en Déu que regna i té per tron la justícia i el judici per sempre.

Just la setmana passada vaig rebre un emotiu detall altruista d’una persona que no he vist mai. Després d’haver publicat aquestes pàgines he sabut que fóu un soldat qui me l’envià, en nom del primer lloctinent de la infanteria dels Estats Units a les Filipines, deu peces de cinc dòlars d’or dins de sabó de glicerina. De ben segur ja és prou per un soldat servint el seu país en aquesta zona tòrrida separar-se del seu sabó, però enviar-me els cèntims que ha guanyat amb tant d’esforç

10

em féu regalimar les llàgrimes! Sí, i em forní més plaer que milions no m’haurien pogut fornir.

Estimats germans, que no hi hagi discordança a la música. Serveu en vosaltres el veritable sentit de l’harmonia, i aquest sentit us harmonitzarà, us unificarà i desfarà el vostre ego. Hi hagué un temps que la música material m’agradava de no dir, però elements discordants entre els músics m’allunyà d’aquest amor i m’abocà als braços de la música espiritual, la música de l’Ànima. I és així amb tot el què fa girar els mortals lluny de la terra vers el cel; se’ns ha fet la promesa que “tot treballa pel bé dels qui estimen Déu,” – estimen el bé. El deler humà de pau i d’amor és contestat i compensat per l’amor diví. La música és més que so concertat. El sord Bethoven t’embolcalla de tons intricats, pregons, dominants. Mozart et calma. Per mi les seves composicions són el triomf de l’art, perquè es mesura a si mateix davant del dol pregon. No vull només qualitat, quantitat, i varietat de tons, ans la unció de l’Amor. La música és divina. La Ment, no pas la matèria, fa la música; i si hi manca la tonalitat divina, els tons humans per mi no tenen melodia. L’Adelaida A. Proctor alena el meu pensament:

Anegà el capvespre lila

Com la cloenda d’un salm angèlic,

I es posà sobre el meu esperit enfebrat

Amb un toc de calma infinita.

A l’Apocalipsi St. Joan esmenta allò que “l’Esperit digué a les esglésies.” Les seves al.legories són la crítica més esmolada de tota acció, mena i sistema humà. La seva ètica simbòlica blasma amb coratge l’anarquia. Els seus paradigmes de puresa

11

burxen més enllà del poder de la ploma. Són parafrases esclatants, de gran sentit espiritual, projectades de la divinat sobre la humanitat; aquest sentit espiritual “agafà els set estels a la Seva mà dreta i caminà entremig de les set llànties d’or” – l’esclat de l’Ésser glorificat.

Al llibre de l’Apocalipsi, capítol segon, els missatges a les esglésies s’enceten amb l’església d’Èfes. La història narra que Èfes era una ciutat il.lustre, la capital de l’Àsia Menor. Florí especialment com un gran centre comercial en temps de l’emperador romà August. La vida de St. Pau ens forneix informació d’aquesta ciutat. Seguint les seves vies, les portalades, on els ancians d’Èfes anaren a rebre St. Pau, menaven vers el Nord i vers el Sud. Al cap del port hi havia el temple de Diana, la divinitat tutelar d’Èfes. Al temple primitiu s’hi calà foc la nit que fóu nat Alexandre el Gran. Les arts màgiques eren prevalents a Èfes; per això els mots del Revelador: “Tinc en contra teva que has abandonat el teu primer amor … i treuré la teva llàntia del seu lloc si no te’n penedeixes.” Aquesta profecia s’ha acomplert. Sota la influència de les prèdiques de St. Pau els llibres de màgia a la ciutat foren cremats públicament. Seria bo de tenir un St. Pau per purgar les nostres ciutats dels xerrameques. Mentre St. Pau va romandre en aquesta ciutat – més de dos anys – predicà a la sinagoga, a l’escola de Tirà, i en cases particulars. La ciutat ara està tota enrunada.

La Revelació de St. Joan a l’edat apostòlica és simbòlica, més que no pas personal o històrica. Esmenta l’hebreu Balaam com el devorador de la gent. L’església dels Nicolaïtes presenta la fase d’una gran controvèrsia, a punt de

12

destruir la unitat i la puresa de l’església. Hom ha dit “la controvèrsia fóu inevitable quan els Gentils entraren a l’església del Crist” en aquella ciutat. El Revelador fa compliments a l’església d’Èfes dient: “Has odiat les obres dels Nicolaïtes que jo també odio.” S’ha escrit d’aquesta església que les seves paraules eren agosarades i les seves obres dolentes. Les orgies de les seves festes idòlatres i les seves impureses eren part d’un sistema recolzat per la seva doctrina i pretesa il.luminació profètica. L’apostol en diu justament de la seva característica distintiva que és pagana, i per això denuncia l’església dels Nicolaïtes.

Alexandre el Gran fundà la ciutat d’Esmirna, i després d’un seguit de guerres fóu ocupada i esbordellada. El Revelador n’escriu de l’església d’Esmirna: “Sigues fidel fins a la mort, i et donaré la corona de la vida.” Una promesa joiosa pels qui s’esperen i ploren.

La ciutat de Pèrgam era dedicada a l’adoració sensual. En aquesta ciutat hom donà renom a Esculapi, el déu de la medicina; i una serp n’era l’emblema. La seva pràctica mèdica anava de bracet d’encanteris i invocacions. El Revelador diu que aquesta ciutat fa estada “on hi ha el tron de Satan.” L’església de Pèrgam era afaiçonada per l’escola de Balaam i d’Esculapi, idolatria i medicina. La deïtat principal de la ciutat de Thiatira era Apol.lo. Smith escriu: “Sembla que en aquesta ciutat la barreja de diferents religions paganes no fóu del tot estroncada per les autoritats de l’església Judeo-Cristiana.”

El Revelador diu que a l’àngel de l’església de Filadelfia se li manà d’escriure l’aprovació que en féu el Mestre – digué: “No tens gaire fortalesa, i has guardat la meva paraula, i no has negat el meu nom. Mira, els hi faré veure als de la sinagoga de Satanàs que t’he estimat … agafa’t fort al què tens, que cap home no et prengui la teva corona.”

Descriu set esglésies, el nombre total dels dies de la creació, que vol dir un temps o nombre sencer de tot el què s’hi diu a les Escriptures. Estimats, que el qui tingui orelles (discerniment espiritual) senti el què l’Esperit digué a les esglésies; i cerqueu el sentit diví de la visió del Revelador – i cap d’altre. Adoneu-vos del blasme inspirat adreçat a totes les esglésies tret de l’església de Filadelfia, que vol dir “amor fraternal.” Us en faig parar esment per fer-vos memòria de la joia que és vostra en seguir la via més perfecta o Regla d’Or: “Feu el que voldríeu que us fessin.” Que cap arrel d’amargantor no broti entremig vostre, ans serveu ferventment dins dels vostres cors a vessar la caritat que no cerca només el seu bé, ans el bé de l’altre. L’Àngel que parlà a les esglésies esmenta Jesús com “el qui té la clau de David; que obre i cap home no pot tancar, i tanca i cap home no pot obrir;” dit altrament, que treballà per allò que és espiritualment indispensable.

A tota hora respecteu el caràcter i la filantropia de la classe més noble dels metges – i si sou apedregats des de la trona, digueu dins del cor, com digué el devot St. Esteve: “Senyor, no els hi imputeu aquest pecat.”

Quan sou convidats a una festa pregunteu naturalment qui són els convidats. I havent-vos dit que són individus distingits, us poseu a punt per la festa de manera adient. Bandejant

14

els vells vestits, en compreu un, al preu que sigui, que s’avingui amb la situació. Avui heu vingut a una festa sumptuosa, una festa que fa anys que us espera. Els convidats són distingits més enllà de tot títol humà i aquesta festa és una Pasqua. Per seure en aquesta taula del seu Senyor i participar del què l’Amor diví els hi té a punt, els Científics Cristians comencen amb una ambició veritable. La Pasqua, discernida espiritualment, és un meravellós passatge sobre una mar de penediment plena de llàgrimes – que de totes les experiències humanes és la més divina; i després d’aquest passatge vénen la victòria, la fe, i les bones obres.

Quan una consciència plena d’urc que diu “no hi ha pecat,” es desvetlla per veure’n el clam més enllà de la disfressa del pecat, i adonar-se, doncs, que el pecat no té clam, es dóna a la convicció pregona – seu amb roba de sac – s’espera al desert – i fa abstinència en terres ermes. Però tot aquest temps l’Amor diví ha estat preparant una festa per aquesta consciència desvetllada. Avui heu vingut a la festa de l’Amor, i us agenolleu al seu altar. Que pogueu portar un vestit de noces nou i antic, i que tocar la vora del Seu mantell guareixi el malalt i el pecador!

En paraules de St. Joan, que l’àngel de l’església Mare en pugui escriure d’aquesta església: “No has deixat el teu primer amor, sé quines són les teves obres, la teva caritat, el teu servei, la teva fe, la teva paciència, i que les teves darreres obres són més nombroses que les primeres.”

Vetlleu! Fins que les tempestes no hagin passat –

Les fredes ventades no s’hagin apaivagat,

El regne del cel comenci,

I l’amor regni per sempre.