Finances

Bicknell Young

---

No t’adones que si tens una consciència de fallida, de pobresa, de no ser prou traçut, és impossible canviar la manifestació d’aquests límits des de fora? Perquè allò que tens a la consciència es manifesta externament facis el que facis.

Només hi ha una sortida, fer un canvi de consciència!

No et portarà enlloc mirar de crear coses amb el pensament. Fes allò que Jesús féu quan li deixà fer les Seves obres a la Ment Divina. Veiem Jesús fent les simples passes de la manifestació: Alçà els ulls al cel i agraí. Ja havia menyspreat l’aparença i deixat anar els pensaments de com, quan, per què i on; sabia que totes aquestes qüestions eren fora de la seva jurisdicció. No eren, de cap manera, la seva feina.

Quan sospesem les condicions vitals, ens adonem que de vegades és impossible manifestar els desitjos del cor. Però quan arribem a deixar anar el procés de “pensar,” descobrim que el poder de Déu és més gran que els seus mitjans d’acció.

Si ets sota el poder de l’Esperit, ja no ets sota la maledicció de la llei. (El poder de Déu és absolutament més enllà del poder del pensament)

Ser lluny del cos i a la presència del Senyor, és una llei dinàmica que esdevé pràctica d’una manera positiva i meravellosa. Saber que el poder de l’Esperit és més gran que el seu instrument d’expressió, allibera tot d’una el cor.

El Pare és la divinitat de l’home, el “JO SÓC”. El temple (el cos) és l’encarnació de la divinitat, el lloc on l’univers es manifesta visiblement.

Al moment que un concepte, una cosa, s’esvaeix de la teva consciència, ja no pot tenir cos ni forma.

Jesús no podia fer res per si mateix; tu tampoc. Hi vols tornar? I maldar i batallar amb la manifestació, esperant de canviar alguna cosa? Si tens la consciència d’una cosa, aquesta cosa és eterna al cel i es pot reproduir “ad infinitum.” Però la cosa produïda, manifestada, és al punt de la desintegració. No capir aquest punt o fer el raonament contrari ha menat l’home a adorar la cosa, en lloc de centrar l’esguard en la consciència que la sosté; “Acosta’t, i Jo m’acostaré.” No paris esment de les aparences, dels símbols manifestats, i posa-la en “Mi,” si vols que el desert floreixi com una rosa.

L’excitació de la “manifestació” s’esvairà, puix per Déu és natural revelar-se i no pas demostrar-se. Et quedaries bocabadat si les teves pregàries s’acomplissin? Fins que no sigui natural i normal no pot passar gran cosa.

Fóu l’agraïment i el reconeixement allò que multiplicà els pans i els peixos pels cinc mil que escoltaven Jesús.

La mateixa naturalesa infinitament abundosa de la consciència, fa que si no demanes, se’t faci difícil de tenir. La teva pobre visió de tu mateix i del que és teu et barra el pas a l’experiència de la baldor de l’Esperit. Un home amb una consciència plena d’angúnies i problemes, els trobarà vagi allà on vagi. Sense la consciència de la substància, no pots retenir el símbol.

El motiu que hi ha darrera l’agraïment és el que compta. L’agraïment, que manifesta la qualitat expansiva, és fet des de la pura joia de la Presència, al marge de tenir o no tenir res. I què, si has estat un fill pròdig, perdut? Quina importància tenen les menudeses? Totes trobaran el seu lloc automàticament. No poden fer altrament. “Quan sigui enlairat, arrossegaré amb mi tots els homes,” és una llei matemàtica real. És meravellosa aquesta joia interior, no per la victòria ni per les coses, ans per la Presència. Si encara trobes la teva joia al món exterior, si encara cerques símbols, la teva vida és buida, sense agraïment.

“Capgiraré, capgiraré, capgiraré …” i doncs, tot serà capgirat, fins que trobis dins teu allò que Jesús hi trobà dins seu: la deu de Tot.

La teva creu és la teva pròpia consciència del mal, res més. I t’hi has clavat tots aquests anys. T’has crucificat a tu mateix, mentre demanaves alhora que te’n deslliuressin. Depèn de tu. La posició de Jesús davant dels cinc mil testimonis de la mancança de pa, fa palesa la confiança engendrada pel reconeixement de l’activitat natural de Déu. Jesús alçà els ulls al cel i agraí!! Quina és la teva actitud? Vetlla.

Si copses la idea, res M’és impossible a Mi, la consciència Crística. A la Joana Palet tot li és impossible. Si encara arrossegues la carcassa de la Joana Palet, la història de la malaltia, del pecat i de la limitació, no pots entrar al Regne. Tanmateix tu ara ets una nova criatura en un univers nou, no pas una nova criatura apedaçada.

Quan aturaràs aquesta cursa per mirar d’aconseguir coses, i veuràs la Presència de Déu (la consciència del Bé Suprem)? L’Esperit de la consciència de la Presència de Déu és la deu (l’origen) de tot proveïment; no només d’alguna cosa, ans de tot proveïment. Quan entenguis aquesta premisa bàsica ja no aniràs més a darrera de coses, de feina, … perquè tot serà tant en un lloc com en un altre. Serà on tu ets i serà exactament allò que et cal. Trobaràs la Presència del Tot, on no hi manca res. Totes les coses li seran donades al qui no tingui por. Només hi ha un “ara”: Per què t’hauria de fer por d’acceptar el bé ara i aquí, en lloc d’esperar el temps de la collita? Sigues agosara’t i accepta el bé, ara.

Si copses la idea que no has de mirar de canviar res, cap situació ni cosa externa, que no has de mirar d’enriquir-te, que no has de mirar de trobar feina, t’adonaràs que al moment que aquestes idees brollen a la teva consciència, al moment que n’acceptes la possibilitat de manifestació, al mateix moment, la manifestació natural de la Paraula esdevé carn. En lloc de perdre el temps mirant de demostrar joventut i rejoveniment, ens adonarem que capir de manera adient el Principi Crístic, que “és abans que Abraham fos,” és vida eterna. Les coses velles ja han passat. Ja no en tindrem més memòria. Ja no ens vindran més al cap.

A l’estat avançat de la Consciència Crística li és impossible de cercar res fora de cap altra deu que no sigui Déu. Quan l’Esperit o Ment queda afermat com l’única realitat, la manifestació es fa per si sola. Quan estiguis a punt de deixar anar el limitat sentit de la personalitat amb què t’has identificat, em veuràs a Mi, Déu. Refusa la idea que has de demostrar quelcom, i capbussa’t dins la pregonesa.

Reconèixer la Presència pot semblar una tasca ingent, perquè la ment humana vol “mirar de”, vol “maldar,” però se’ns ha revelat que la Consciència Crística és simple. Si un infant no la pot entendre no et farà cap servei. El primer pas és reconèixer-la, després fer-te-la teva.

Pots copsar que ignorar o allunyar-se d’un problema material no arregla res? Si és a la teva consciència, el reproduiràs ni que te’n vagis als confins de la terra, perquè el portes dins teu.

Era tan impossible per l’home Jesús d’incrementar la substància com n’és per tu. Aquest increment és l’acció del Crist. A la nova consciència que és dins de tot home, esperant de ser reconeguda, l’alliberament és instantani en discernir la Presència. A la nova consciència, l’inacabable planejar i mirar de solucionar coses s’acaba de cop. El govern és a les Seves espatlles, el govern de la teva vida, i tot està bé. No tinguis por, és Jo.

Mira, els sembrats ja són rossos. Cull, tu que llegeixes aquestes ratlles, cull arreu la plenitud de la vida. Quan reconeguis la Vida present arreu, no se t’amagarà res, i ja no hi haurà espai ni pel pecat, ni per la malaltia, ni per la mort, i t’adonaràs d’una cosa nova que és més enllà de la salut i de la malaltia treballant als teus braços, a les teves cames, una nova consciència que no és el resultat d’haver vençut el mal, ans el fruit de l’efusió de l’Esperit, d’uns “ulls massa purs per contemplar la iniquitat.” L’home guarit potser és més bo que l’home malalt, però encara es gronxa entre alguna cosa i el no res. Ha d’anar al lloc del reconeixement, i restar-hi en un estat de benaurança immutable. Aleshores la seva habilitat no serà demostrar la Paraula, ans fer visible la Presència viva de la Paraula. Aquest és el teu poder, l’habilitat d’acceptar el bé que se t’ha posat a punt. Deslliga els cordons de les teves sandàlies. Deixa anar el raonament humà; deixa anar el perquè, el quan i l’on. Si perds la personalitat, que el “JO SÓC” l’engoleixi. I amb la personalitat, perdràs totes les lleis humanes que hi van lligades. Ja no seran més un problema, perquè no existiran. Roman exteriorment calmat i crida de joia dins teu, fins que aquesta joia interior esmicoli els murs de la teva garjola.

“Tinc moltes coses amagades per ensenyar-te quan puguis romandre calmat i silent.” Just on ets, és terreny sagrat.