Vetlla 124
500 Punts de Vetlla
Gilbert Carpenter
Premeu aquí per l’audio:
124- VETLLA, que el teu sentit del bé no sigui comparatiu en lloc d’uniforme, humà en lloc de diví. El bé humà només sembla bo per contrast, recolzant així un sentit del mal en creure en els contraris. Quan hom diu “Em trobo bé,” podem sentir el raonament inexpressat “perquè no estic malalt.”
La creença en el bé comparatiu, on l’afirmació de la salut va de bracet de la creença en la realitat de la malaltia, és només una passa vers l’enteniment del Bé que és el Tot. L’error del pretès bé humà o material és que recolza el sentit de la realitat del mal. Per això cal estar a l’aguait del nostre sentit del bé, i treure’n tant aviat com poguem l’ombra del sentit humà, que va de bracet de la creença d’una possibilitat oposada. L’únic sentit del bé que és uniforme, ho abraça tot i no en sap res dels oposats, és el diví.
Quan Déu contemplà tot el què havia fet, vegé que era molt bo! -era molt bo, no pas perquè no fos dolent, ans perquè venia de la deu de tot el bé. Acceptar el bé de bracet del seu oposat és el què féu pujar la bogor de la terra. D’aquesta bogor en vingué l’arbre del coneixement del bé i del mal.
Tret que el teu sentit del bé sigui uniforme i no pas comparatiu, perpetua la creença en la realitat del seu oposat, que és justament el que vols eliminar. Els mortals declaren, “Quin dia més bonic!” “Em trobo bé!” “Quin home més agradable!” “Quin matrimoni més ben avingut!” Aquestes declaracions amaguen la crença explícita en la realitat i la possibilitat del seu oposat. La gent que viuen als tròpics i fa setmanes que només veuen el sol, sense cap núvol, ni gens de pluja, no s’omplen la boca de les meravelles del sol. Els fa posar malalts.
El Mestre va renyar un home perquè li digué que era bo (Marc 10). Potser va detectar que comparava la seva bonesa amb la dels homes que no eren bons. Aquesta mena de concepció seria mortal i errònia, basada en la creença que l’home mortal pot ser dolent.
Mentre el nostre sentit de l’existència es basi en la comparació i els contraris, s’arrapa al pèndol de la creença mortal, que es gronxa entre el bé i el mal humà, l’harmonia i la discordança, l’amor i l’odi, la vida i la mort. Aquesta creença fa que l’harmonia pugui ser capgirada a qualsevol moment. La consciència científica de la realitat i de l’omnipresència de tot el Bé no tragina cap contrast, puix es basa en el reconeixement que Déu és el Tot, i que tot el què ha creat és com Déu, perfecte.