Començar Bé

Dan Jensen

---

La Sra. Eddy ens diu que començar bé és acabar bé, i és d’això que vull parlar aquest matí.

A les nostres pregàries i als nostres tractaments des de quina perspectiva comencem? L’Esperit o la matèria? La ment mortal presenta els seus clams materials de malaltia, de discordança, de mancança, a tota la humanitat, i la humanitat pica l’ham i accepta aquestes imatges delusòries com realitats, i mira de guarir-les de l’única manera que sap.

La primera cosa que un estudiant de la Ciència Cristiana aprèn és que a la pràctica de la Ciència Cristiana no emprem mitjans materials per guarir. Gradualment capim perquè no en fem servir i perquè ens girem vers l’Esperit com l’únic mitjà de guariment. Aquesta premisa és generalment acceptada pels Científics Cristians. Els Científics Cristians s’avenen a emprar la metafísica i només la metafísica, sense barrejar-la amb mètodes materials, però hi ha un punt cabdal on sovint fem marrada. Tot Científic Cristià amb experiència us dirà que nou de cada deu pacients els van a veure perquè volen ajut metafísic, però per fer què? Per guarir un cos material, una malaltia física, una situació material amb mitjans metafísics. Què ens diu això? Bé, ens diu sense cap dubte que hem estat ensibornats per l’error primari, la realitat de la matèria. Hem acceptat la premisa dolenta, que la matèria és real, que el cos és mortal i que la matèria ha de ser guarida.

Això, de ben segur, no és començar bé. No emprem mitjans materials per solventar un problema, però el problema mateix sembla un problema material! La nostra visió del problema és sovint tan material com la dels metges. L’única diferència és que nosaltres emprem mitjans espirituals per guarir. Això és Ciència Cristiana? No, em fa tot l’efecte que no. Podríem classificar-la de ment sobre la matèria, medicina psicosomàtica o tirant llarg, guariment per la fe. La Sra. Eddy ens diu ben clar, “És xerrameca mental fer-ne de la malaltia una realitat, tenir-la per quelcom que veiem i sentim, i després mirar-la de guarir amb la ment.” No es podria dir de manera més clara, oi? I tanmateix no és el què fem normalment? Fem una ullada a un cas real.

Un vespre vaig rebre la trucada d’un home que em digué desesperat que les clíniques de més renom de l’estat s’havien avingut a dir que la seva mare no viuria més enllà d’una setmana. Deien que el càncer s’havia escampat per tot el cos i no hi podien fer res. I ara es giraven vers la Ciència Cristiana com la seva darrera esperança. M’explicà el diagnòstic mèdic amb pèls i senyals. Com podeu veure, el guionista, la ment mortal, parava l’escena. Vaig avenir-me a visitar la pacient. Quan hi vaig arribar tots els testimonis dels sentits eren presentats i confirmats per les infermeres que en tenien cura; no li donaven cap remei perquè segons deien no s’hi podia fer res. Semblava que tots els arguments que la ment mortal podia presentar eren exposats davant meu. Es presentava una imatge de cas inguarible i d’impotència.

Ara, imagina’t que tu ets el practicant a qui se li presenta aquesta imatge. Ets potser al punt més crucial del cas perquè és aquí que la decisió més bàsica s’ha de fer i s’ha de fer bé per fer viable el guariment. Malgrat la vivor del testimoni dels sentits i el seu clam de realitat, hi ha una tria que cal fer, com esguardaràs el problema? quina premisa acceptaràs? Que la matèria, el cos, és real? que té substància, vida i sensació? que és de naturalesa destructible? que s’ha d’adobar o restaurar d’una manera o d’una altra, físicament o metafísicament? És el cos … i el mal encara el fa més real. És en aquest punt que cal fer la tria, que s’ha de fer la tria. Me’n recordo que quan era a la universitat teníem un professor que cada matí ens deia un cop i una altre, ‘la repetició no assegura l’aprenentatge,’ ‘la repetició no assegura l’aprenentatge.’ És l’única cosa de l’assignatura que m’ha quedat gravada. Malgrat que repetir no asseguri l’aprenentatge avui sentireu que repeteixo les coses!

Acceptem que som materials mortals? o que l’home és del tot espiritual, etern, perfecte i indestructible? i que doncs, aquest pretesa matèria és una imatge mental, una imatge mental irreal i il.lusòria? Quina premisa acceptaràs al bon començament de la teva tasca. Asseguts aquí i calmats la tria de la premisa espiritual és òbvia, oi? Però tots sabem que podem ser ensibornats parcialment o del tot per la imatge que ens presenta la ment mortal abans d’adonar-nos-en, i trobar-nos que acceptem una premisa material.

Quan vaig començar la pràctica de la Ciència Cristiana la meva mestra il.lustrà d’una manera que no em marxarà mai del cap aquest punt de triar la premisa adient. Al bell començament de la seva pràctica el seu fillet havia quedat paralitzat de la cintura en avall per la creença de la polio. Ja us podeu imaginar el seriosament que treballà aquesta mare, hores seguides, i després naturalment i humanament mirava sota la flassada per veure si les cametes de l’infant es bellugaven. El pregar i mirar la matèria s’allargà quatre mesos, i finalment anà a veure un practicant, li va explicar què passava, i el practicant tot fent una rialla li digué, ‘no piquis més, estimada,’ i tot d’una s’adonà del què havia fet; no podia esperar de tornar cap a casa sabent que el tractament ja era fet. L’endemà en banyar-lo, vegé que les cames del nen eren del tot normals, sense cap procés ni efectes secundaris, perfectes. I em digué, ‘No em passà mai més pel cap de mirar-li les cames. Quina relació hi tenen amb l’infant? Cap. Cap.’ De vegades quan en algun cas sembla que hi hagi mala peça al teler, em dic a mi mateix ‘No hi té cap relació amb l’home, cap, cap ni una,’ per emfatitzar que ens les havem amb una delusió mental. Res més.

Sembla que fins i tot els practicants més experts poden ser ensibornats.

Un dels estudiants de la Sra. Eddy explica un incident on la nostra Cap s’allunyà de cop del capçal del llit d’un malalt que tractava, anà fins a la finestra i amb pregona humilitat digué fluixet, ‘Pare meu del Cel, si us plau, perdoneu-me per mirar la matèria.’ El guariment fóu immediat.

Hi hagué simplement un canvi de premisa, bescanviant la delusió de la matèria per la realitat de l’Esperit.

Quan la ment mortal gradualment o de cop presenta les seves vives imatges mentals de malaltia, de discordança, o de mancança, a la consciència, sempre sembla que sigui una condició o situació material, talment com als nostres somnis nocturns. Hem de romandre a l’aguait del fet que la imatge que veiem és una decepció mental, una mentida, no pas una realitat, com ens fa palesa l’experiència de la Sra. Eddy.

M’hi vull esplaiar una mica perquè és un punt tant cabdal! La Sra. Eddy s’adonà de com en pot ser de deceptiu el testimoni del sentit material, sobretot quan fa mal, i digué que “el son i el mesmerisme expliquen la naturalesa mítica del sentit material.” Vegem, què és un mite? És una il.lusió, una història, oi? Per què empra aquests dos mots, el son i el mesmerisme per explicar el què experimentem? Perquè sembla molt real. Mentre dormim és el somni. Tots hem somniat i sabem com en semblen de reals, els somnis, o altrament no ploraríem ni riuríem al somni nocturn; però en pic ens desvetllem sabem que fóu una il.lusió total. Si conduïes un camió de deu tones, on ha anat a parar el camió quan t’has despertat? Al somni sembla tant sòlid i real! I en relació amb això deixeu-me dir que val la pena d’anar a la tercera història del llibre We knew Mary Baker Eddy. A la pàgina 44, hi trobareu una carta escrita per la Sra. Eddy a en Calvin Hill que patia una malaltia dels pulmons.

En Calvin no li havia dit res a la Sra. Eddy, però ella en tingué la intuïció. En Calvin estava esfereït perquè son pare s’havia mort de tuberculosi. La Sra. Eddy li digué “… aquesta malaltia no és més real al teu somni diürn que al teu somni nocturn,” i li digué d’anar a la pàgina 188, paràgraf 3 de Ciència i Salut, on s’hi parla d’aquest somni diürn. Us recomano que aneu també a la ratlla 15 de la pàgina 250 de Ciència i Salut, que comença “i pregunto, és més real el somni de l’existència mortal mentre estem desperts que quan dormim? No en pot ser.” Us n’adoneu, mirava de fer-nos entendre que la percepció que tenim de les coses no és més real quan estem desperts que quan dormim. És una comparació molt adient per fer-nos adonar que el què veiem ara és un somni.

Avui no hi ha gaire gent que hagi vist una persona hipnotitzada, però al temps de la Sra. Eddy l’hipnotisme era part de tots el bodevils. Tothom sabia què era l’hipnotisme i havia vist algú hipnotitzat, i per això emprava l’exemple dels mesmerisme, i jo també empro sovint exemples de suggestió hipnòtica perquè he vist molta gent hipnotitzada i sé com n’és d’acurada aquesta comparació.

La Sra. Eddy parla un cop i un altre del somni als seus escrits perquè il.lustra que tots dos, el somni diürn o mesmerisme i els somni nocturn són idèntics, i quan ens n’adonem i ens n’enrecordem canvia del tot la naturalesa de les coses que veiem.

Us n’explicaré un exemple, el meu pare quan era a la universitat dormia en una cambra amb un altre noi. Un vespre anaren al teatre i hi havia un hipnotitzador, i el seu company pujà voluntariament a l’escenari per ser hipnotitzat. L’hiptonitzador li féu creure que seia sobre una estufa encesa, quan de fet seia sobre un tamboret de fusta, i ben aviat començà a cargolar-se i a xisclar agònic fent les delícies del públic que veia que no hi havia res que el cremés. Finalment el deixà anar. El meu pare em digué que en arribar a la cambra, el seu company li va ensenyar les marques i les butllofes de cremat a les cuixes i a les galtes del cul. Tan real havia estat la imatge mental! I a la pràctica de la Ciència Cristiana veiem constantment aquesta suggestió hipnòtica. Per això la Sra. Eddy emprà aquest exemple per explicar la irrealitat de les percepcions que veiem.

Ens digué, “Aquest és l’error primari, la creença de vida a la matèria.” La Sra. Eddy ens avisa, “Admet l’existència de la matèria i admets que la mortalitat, i doncs, la malaltia té un fonament de fet. La matèria a voltes és bella, sempre errònia.”

Un cop, una senyora anà a veure l’Edward Kimball, planyent-se de tenir tots els braços plens de plomes de canari grogues que hi creixien sense aturador, i ell li digué, ‘Sra. No hi té cap ploma als braços,’ i ella entestada li replicà, miri n’estic plena, miri, i bufà per fer-les bellugar. Per ella les plomes eren tan reals com tota altra cosa. Quanta estona us sembla que en Kimball hi passà mirant de fer marxar les plomes del braç de la dona? I no és justament això el què mirem constantment de fer? Ell sabia que tot el què calia era esvair la il.lusió mental, la delusió, i ho féu reconeixent el fet espiritual que l’home és la imatge i semblança de Déu i és doncs perfecte, ara.

En aquest cas sembla fàcil passar per alt la matèria, no mirar d’adobar-la amb l’Esperit i començar des d’una perspectiva espiritual, perquè sabem que no hi creixen plomes als braços de les dones, però què faríem si la dona s’hagués presentat amb els braços plens d’una malaltia de la pell? Oh, oh! No hauria estat temptador de començar des d’una premisa material i mirar de guarir la matèria. De fet, però, la situació seria més material? No seria també simplement una il.lusió mental? No seria la mateixa premisa espiritual la bona des d’un bon començament? És clar. Però exigeix un estar a l’aguait consistent. Exigeix, primer, reconèixer instantàniament que la matèria, se’ns presenti bona o dolenta, és sempre la il.lusió, la delusió, i segon, no caure a la temptació d’assumir la realitat de la matèria i després mirar-la de guarir. Us agradaria trobar-vos fent un tractament a la imatge d’una pel.licula? Jo m’hi he trobat molts cops, però no he guarit mai res!

Un gran ajut per aprendre a començar bé el trobem al curt paràgraf de la pàgina 123 del nostre llibre de text, “La veritat de la Ment ens ensenya de manera concloent que la matèria sembla ser, però no és. La Ciència divina enlairant-se per sobre de les teories humanes exclou la matèria, de les coses en fa pensaments i bescanvia els objectes del sentit material per idees espirituals.” Trobem gairebé el mateix a la pàgina 269 i altra volta als Miscellaneous Writings.

Esguardem de més a prop què ens hi diu la Sra Eddy en aquest paràgraf. No podem agafar-nos aquestes coses que diu només superficialment. Pensem-hi. Vull que parem esment del què s’hi diu al Journal del Març del 1918. El primer testimoni que hi ha és el més remarcable que potser heu llegit a la vostra vida. S’hi diu que una persona llegí Ciència i Salut per primer cop a la seva vida, i al cap de vint minuts de llegir fóu guarida de sordesa, (malgrat haver-se li extirpat quirúrgicament el tímpan de l’orella), i de moltes altres malalties. En faig esment perquè ens explica com va llegir, i és tan cabdal! “La Veritat de la Ment ens ensenya de manera concloent – i això vol dir categòricament, absolutament – que la matèria no és.”

És la Ciència divina que ens permet d’enlairar-nos per sobre de les aparences, excloure la matèria i de les coses fer-ne pensaments – o sigui adonar-nos que tot el què sembla matèria és pensament, concepte. Ets dins d’un cos material o és el cos a la teva consciència? Quan comencem a adonar-nos que tot el què veiem és pensament, quan ens preguntem, aquesta taula que veig, és un objecte extern i material o és una imatge mental que hem anomenat taula? Si ens mirem els nostres cossos, podem identificar-los sense fer cap referència a la matèria? Experimenteu-hi una mica.

Fa anys la meva dona feia classe a uns infants i els hi va demanar que fessin una descripció de les seves mares, i tots les van descriure dient que eren dolces, tendres, … I jo els hi vaig demanar de fer el mateix als meus alumnes universitaris. Que diferents foren les descripcions! Quina era la bona? Quan ens adonem que tot clam és mental anem per la bona via, però mentre ens entestem que és material no som ni al camp de joc, encara som a l’aparcament. Per què és tan cabdal aquest “de les coses fer-ne pensaments”? Per començar havent-te-les amb pensaments, te les heus amb quelcom que es pot canviar, replaçar, esmenar, qui pot dir que un pensament és immutable? Us adoneu què li fa això al clam d’incurabilitat? Qui n’ha sentit a parlar d’un pensament inguarible? No hi ha hagut mai una cosa semblant. Aquest “de les coses fer-ne pensaments” ens permet de veure les coses com simples il.lusions, disbarats mentals o errors més que no pas realitats o condicions materials esfereïdores.

La Sra. Eddy exigia als membres de casa seva que si patien cap clam havien de posar-hi al davant dos mots, ‘Creença de …’ Si els hi feia mal l’estómac era ‘Una creença de mal d’estómac.’ Posant-hi aquest mots juguem un altre joc, oi? És difícil de veure’l com una cosa material quan hi posem al davant aquests simples mots, ‘creença de …’ I aleshores has d’estar a l’aguait de no fer aquesta creença real i caure a la temptació d’adobar, guarir, rescabalar la creença de matèria. Són les regles diferents? Hem de guarir les plomes, la delusió? No hem de començar bé per acabar bé amb aquest error com amb qualsevol altre?

La nostra cap ens fa a mans un clar sentit del proveïment quan ens diu, “Déu ens dóna les seves idees espirituals, i aquestes idees ens forneixen el proveïment diari. No demanis mai per l’endemà, n’hi ha prou que l’Amor diví sigui un ajut sempre a l’abast, i si t’esperes, sense dubtar mai, gaudiràs de tot el què et cal a cada moment.” No és bonic, simple i directe? Són idees espirituals les que Déu proveeix! Començant, doncs, amb aquest discerniment, sabent que hi ha un proveïment infinit d’idees divines i que l’activitat d’una idea no es pot acabar ni inhibir, malejar ni exhaurir, ens adonem que ens les havem amb la infinitat. Si tant sols seguéssim i contempléssim la infinitat! És justament el contrari del clam que ens assetja, un clam de límit. Perquè això és el què és la ment mortal, finitat. I quan comencem a adonar-nos de la infinitat, de l’eternitat, ens les hàvem amb la substància, perquè el proveïment és tant infinit i etern com l’Ésser Suprem mateix. La ment mortal amb la seva delusió de finitat, mira de mesmeritzar l’home fent-li creure i acceptar que ha estat separat del corrent inexhaurible d’idees, el seu dret de naixement. Ens les hem d’heure amb aquesta embullada creença, amb un sentit de separació que encega l’home i no li deixa veure ni acceptar aquest proveïment d’idees infinites. Com el miserable que és fora del banc pidolant sense saber que a dins hi té una fortuna.

Una idea és imposada i reforçada per la Llei divina. I doncs, el què ens cal és eliminar l’embullada creença. No cerquem més proveïment, ans volem veure allò que el Déu infinit ja ens ha proveït. Què espargeix aquest núvol fosc i revela el proveïment espiritual? Què li deixà veure a Haggar el pou que sadollà el seu fill? Fóu un àngel de Déu, la seva idea espiritual, el seu Crist, i són aquestes idees que ens ajuden a veure-hi. Sé que és veritat.

Us explicaré un cas personal. Quan vaig plegar de la marina, vaig anar a estudiar Dret a la universitat de Califòrnia. El segon any, un amic que havia acabat el tercer curs anava a fer l’examen i em va dir que perquè no m’animava i també m’hi presentava. ‘Oh, Oh, li vaig dir, el tercer any de Dret és el més dur, amb milers de casos per llegir, i un feix de feina per fer. L’any més difícil.’ I l’amic em digué, ‘Estic convençut que te’n pots sortir.’ Bé, Vaig anar a veure el Cap del Departament, i quan li vaig explicar el què volia fer, es posà a riure i digué, ‘No ho ha fet mai ningú això, passar l’examen havent fet només dos anys de dret!’ En sortir del despatx vaig anar al centre de la ciutat i vaig parlar amb la mestra de ma mare, que em digué una cosa corprenedora: ‘Quan vas a l’escola i a la universitat, l’únic que fas és enretirar les cortines de la limitació per deixar a la vista el què ja hi ha.’ Deixar a la vista el què ja hi ha!!

Bé vaig fer tot el tercer any en dues setmanes, vaig fer tots els examens i els vaig passar. Fóu el primer cas a la universitat de Califòrnia. I no pas perquè jo fos un geni! No, hi havia xicots més llestos que jo. Fóu perquè els mots de la mestra em feren besllumar la deu infinita. Fóu un besllum només, però n’hi va haver prou. Tenir un besllum de la infinitat d’aquest proveïment infinit que és nostre, és l’únic que ens cal. I per això us he explicat aquesta experiència.

Les lleis de Déu són perfectes lleis de reciprocitat que es coordinen i lliguen perfectament. Quan allò que li cal a una persona és proveït per una altra, és la llei de Reciprocitat de l’Ésser actuant. Hauríem de reconèixer i emprar més i més aquesta Llei de Reciprocitat de l’Ésser que sempre opera a favor nostre i dels qui tracten amb nosaltres. Hom diu a voltes que fem la nostra tasca al reialme de l’absolut, de l’esperit, i que els efectes es manifesten al reialme dels símbols, al pla humà. El que sabem és que no tractem ni la mancança, ni la malaltia, ni les plomes, ni cap il.lusió, cap delusió, metafísicament. Practiquem la Ciència del Crist en negar, capint-ho, la falsia de la creença, i afirmant amb confiança i constància la veritat Crística de la inestroncable unitat de l’home amb Déu. Aquesta veritat, aquesta veritat, aquesta veritat, desfà la mentida que malmena la ment mortal i ens fa caure en l’error. És tot el que pot destruir i destrueix la mentida, revelant la inestroncable unitat de l’home amb Déu. En diem guariment, però el guariment és simplement l’efecte d’aquesta afirmació d’allò que és real. De ben segur, la mancança no es depassa amb més educació, més diners …, ans deixant anar la creença de limitació. El proveïment no rau en aplegar, ans en eliminar la fosca creença de mancança. I això és tot el que elimines, una creença!!

De vegades va bé un cop de mà, animar una mica; quan un pacient ha treballat i treballat i sembla esgotat, jo li dic, ‘Deixa-ho, reposa, ara ho agafo jo una estona just on ets,’ i només el pensament que aquest feix se li treu de sobre ni que sigui només una estona l’ajuda a desfer el feix de la creença de malaltia. I aquest amortar la creença ajuda a esbotzar l’encanteri, el mesmerisme, i li deixa copsar un besllum d’aquesta Veritat que hi és sempre, que treballa sempre destruint la mentida. El proveïment real no el trobem en coses que vinguin de fora, ans hom el descobreix en idees que despunten a la consciència, a la transparència, claredat, puresa i espiritualitat del pensament il.luminat.

Espero que la naturalesa espiritual del proveïment, del proveïment de Déu a la seva idea, l’home, s’hagi fet més clara. En la mesura que s’hi faci els mitjans i els mètodes de la vostra tasca també esdevindran més clars. Aquestes activitats vostres basades en l’Esperit han de beneir tothom qui toquin. No perdeu de vista aquest fet. Han de beneir tothom qui toquin tant el qui dóna com el qui rep.

La Sra. Eddy ens diu “La matèria, vista a la metafísica divina, desapareix.” I tant que desapareix! Ens ho diu un cop i un altre. La primera vegada que va escriure la definició científica de l’Ésser hi posà, “No hi ha matèria. Tot és la Ment Infinita i la Seva infinita manifestació.” I després per fer-la més païdora, la canvià i la formulà tal com la llegim avui. Però si treieu aquesta primera frase encara no hi ha matèria. Als Miscellaneous Writings, a la pàgina 317 hi diu: “L’Esperit és el Tot.” I ho escriu ens itàlics. Quan la Sra. Eddy posa quelcom en itàlics val més que ens hi fixem bé! I hi afegeix “No hi ha matèria. Que no hi ha matèria no és només el veritable axioma de la Ciència Cristiana ans l’única base sobre la que aquesta Ciència pot ser demostrada.” Clar i net. No hi ha manera d’interpretar malament la seva declaració. És la base mateixa de la nostra tasca.

Els nostres llibres ens forneixen aquesta meravellosa claror guaridora amb les seves afirmacions inspirades de Veritat espiritual. No són una manera pràctica d’heure-se-les amb l’error mortal? I ens en forneix tantes d’afirmacions semblants! Ara només n’agafo una. Rumieu-hi amb cura. És a la pàgina 233: 28-29. Hi diu “Per guarir una malaltia cal oposar-hi el fet contrari.” Penseu en aquest “cal.” Ha de guarir. És una exigència que guareix. El fet contrari de la malaltia és allò que guareix. Una certesa de guariment. Només trobem el mot “fet contrari” (counterfact) dos cops a les Concordances. I és dos mots. Estudieu-lo.

Ben sovint faig servir aquesta instrucció i començo a espargir el miratge del pla mortal fent un llistat dels fets contraris de la mentida específica que m’encara. Despres vaig a les Concordances per trobar-hi l’explicació espiritual de cada fet contrari o Veritat. La baldor de la Veritat específica en brolla i emmena directament la claror de la metafísca divina. És especialment efectiu quan estem atabalats i no sabem cap on girar-nos o quan l’opi de l’apatia i el desencoratjament de la ment mortal treuen el cap amb força. Aquest procés primer pot semblar gairebé mecànic, però ben aviat la inspiració comença a brollar, a voltes quan estàs molt atabalat. Un exemple. Un cap de setmana se’m presentaren sis atacs de cor. El telèfon no parava. Molt trasbals. Quan tenim una creença de mal d’estómac pensem, bé, ja passarà. Però quan és la creença de problemes de cor, oh, oh! Quina és la por que ens assetja? La mort! Ara, quin és el fet contrari de la mort, la Vida. Exacte, la Vida és l’única cosa que hi ha.

Sempre hi tinc una ploma a la meva taula. La vaig agafar i vaig començar a escriure les idees que em venien al cap tocant a la vida. No ho havia fet mai abans. Els fets contrari de la mort: energia, vitalitat, moviment, llibertat, fortalesa …, totes les qualitats que s’anaven desplegant davant meu. Aviat vaig exhaurir tots els mots que podia pensar. Vaig agafar el diccionari. Vaig fer servir tot el que em venia a mà, i vaig anar allargant el llistat de mots. Mentrestant la ment mortal me les feia passar magres. ‘Si no t’espaviles, els pacients se’t moriran!’ A aquelles alçades, ja m’havia començat a adonar del poder d’aquestes idees. Veieu? la recerca és dolça. El pensament s’enlaira en sojornar al reialme de les idees de Vida, s’espiritualitza. En vaig apuntar seixanta-cinc abans de donar-ho per bo! La primera era ufanor, bé potser a molta gent no li diu res, però per mi tenia un sentiment de frescor, de vitalitat. Aleshores vaig anar a les Concordances i hi vaig cercar cada mot. No tots s’hi avenien, però, Déu, quin gavadal d’idees de Vida en van brollar d’aquest llibre! Hi vaig passar quatre hores. En acabar tenia un sentit més clar de la vida que no havia tingut mai. Els fets contraris van esdevenir realitats. No hi podia haver res tret de la vida. El dilluns al matí tots sis pacients eren a treballar i no havia passat ni un minut contemplant colesterol, artèries, …

Us n’adoneu? són els fets contraris, l’estat mental creat en sojornar en aquestes idees el que guareix. I per tribulacions que passeu, podeu agafar un llapis i un paper i començar a apuntar els fets contraris del què us amoïna i us fa patir. Ben aviat la por s’apaivaga i tot el què escriviu comença a tenir sentit. I llegiu les boniques declaracions dels nostre llibre. No les havíeu vist mai tan boniques! La bellesa en brolla. Som tant benaurats de tenir aquest llibres! Sento que és fer comunió amb el meu amic més estimat. I la ment se’ns desclou, amics, i aleshores gaudim de l’estat mental que ens cal per discernir aquest fets espirituals. I quan ens hi consagrem, les idees simplement ragen dels llibres perquè hem anat a veure el nostre amic més estimat.

També treballem amb veritats Bíbliques, com ara “Acaba amb l’home: és només una mica d’alè. Qui en donaria res?” Qui pot pensar que se’ns demana de guarir matèria? “Acaba!!” I en fem servir moltes d’aquestes cites!, però el què compta és estar a l’aguait de bon començament, estar a l’aguait, estar a l’aguait de començar des d’una premisa espiritual a la primera envestida de la ment mortal, i no pensar pas que emprem eines espirituals per guarir la matèria. Aquest és el repte constant, oi? He vist gent estudiant honestament anys i anys, i res. De fet tot guariment que s’ajorna és perquè comencem malament. Mirem de guarir la matèria.

Si ens adonéssim que el poder que invoquem és l’omnipotència, tindríem la certesa del guariment, perquè el poder que tenim a davant nostre és més gran que qualsevol clam que se’ns presenti. Tenim el dret d’esperar amb expectativa el guariment.

Abans d’acabar deixeu-me tornar a agafar el fil del cas que he exposat al començament. Quan la pacient va testimoniar que el càncer s’havia fos, fent memòria de quan la vaig anar a veure una setmana enrera, em vaig enrecordar que no havia pogut veure ni un sol símptom de la malaltia. No havia vist la matèria. Ni un moment m’havia escarrassat per guarir o adobar un cos material. Totes les afirmacions i negacions que vaig fer estaven enfocades a desfer una mentida i veure-hi al seu lloc la idea perfecta de Déu. M’agradaria de poder-ho fer amb més consistència. És una experiència corprenedora.

El seu fill l’havia portat a les clíniques més bones dels Estats Units i el diagnòstic fóu unànim. El càncer havia fet metàstasis a tot el cos. Era impossible que se’n sortís. Però aquesta creença no tenia cap llei on apuntalar-se ni cap origen ni substància. No tenia llei de cap mena que la recolzés, ni mèdica ni de cap altra mena. Fent aquestes afirmacions esborreu la pissarra. Després afirmeu la Veritat sense aturador i amb convicció. La nostra cap ens ho digué en unes ratlles que sabeu prou bé, “Jesús contemplà a la Ciència l’home perfecte, que se li aparegué allà on els mortals hi veuen un mortal pecador. En aquest home perfecte, Jesús hi vegé la imatge de Déu, i aquesta visió adient de l’home, guarí el malalt.”

El guariment és l’aplicació pràctica de les regles d’aquesta Ciència del Crist, és part integral de les regles d’aquesta Ciència del Crist. No mirem de veure l’home mortal com la imatge i semblança de Déu; mirem de veure la imatge i semblança de Déu en lloc, en lloc, en lloc de l’home mortal.

No aclareix això el nostre objectiu a l’hora de guarir? Això és començar bé.