Destapar l’Error

Clarence W. Chadwick

CS Journal. Abril del 1916

---

A Ciència i Salut (p.453) hi trobem aquesta declaració exhaustiva: “Destapes el pecat, no pas per fer mal, ans per beneir l’home corporal; i un bon motiu té la seva recompensa.” El punt cabdal que hem de sospesar lligat amb aquesta declaració és si el nostre motiu és realment just o si hi ha cap element egoista. Si l’ego hi juga cap paper, hom pot estar ben segur que el seu motiu no és just. Com sabrem si l’egoisme ens controla? Normalment per la manera de destapar el què hom veu com un error. Una abraonada determinació de personalitzar alguna fase de l’error és un senyal segur d’egoisme. Parlar amb altri del fer d’una tercera persona abans d’anar i fer-li saber el greuge, és una altra prova de l’error a la premisa.

El mètode del Crist per heure-se-les amb aquests afers és l’únic que ha de seguir el qui professa estimar els seus germans. Aquest mètode és clarament definit a la Bíblia, i les regles i regulacions de l’Església Mare (Article XI, sec. 2) en manen el compliment estricte. És anar a trobar primer el nostre germà i “dir-li la seva falta, tu i ell sols.” Fer-ne d’altres sabedors d’una malifeta abans de fer aquest primer pas, tan imperatiu per poder-se reconciliar amb el germà, és prova de la manca de sinceritat del qui vol destapar l’error.

Per estrany que sembli als qui no en saben res de les maquinacions secretes de la ment mortal o magnetisme animal, molt error que suposadament una persona manifesta, és només el figment de la suggestió hipnòtica. Les orelles afinades per rebre les declaracions silents o audibles del mal trobaran el què volen sentir. Al moment que aquestes suggestions són admeses a la consciència, són acceptades com fets i no pas com il.lusions. Embaltit, sense veure realment què passa, l’individu aviat es creu que és veritat allò que no té el més mínim clam d’existència. L’únic que cal en aquesta mena de casos és que el qui pateix aquesta influència mesmèrica destapi les martingales del seu pensament. Quan aquest desvetllament s’esdevé s’adonarà que és més savi, més fort, no tan predisposat a escoltar mentides silents ni audibles tocant a ningú, ni tant sol tocant a si mateix.

Sempre hem d’encarar la malalatia o el problema de la mena que sigui a nivell mental, i quan hom Científicament en reconeix la naturalesa mental pot ser resistit reeixidament. Al moment que el tenim per un fet, el nostre fals sentit del jo el pren per una part de si mateix, i aleshores se’ns enganxa més que una paparra, tret que sigui esclafat en veure’l com quelcom separat de Déu i de l’home de Déu. D’on ve la suggestió “estic malalt”? No pas de Déu ni de l’home real. Té gens d’intel.ligència? Gens ni mica. Li ha donat Déu poder, llei o domini sobre l’home? Emfàticament no. Pot l’home de Déu tenir aquests pensaments? De cap manera. Qui o què té aquests pensaments? El sentit humà ensibornat. Parlant científicament, no és ni un pensament, és només una creença, una il.lusió. L’home no podria acceptar que aquesta suggestió sigui més certa que pensar que una ratlla recta és torta. El mateix fil de raonament es pot fer servir per la suggestió de tota mena de pecat. i quan ens les hi havem pel què és, una il.lusió i no pas un fet decretat per Déu en pla d’igualtat amb el bé, el pecat també pot ser sobremuntat.

Destapar científicament un error mena a la seva destrucció. Sempre és destapat com no res, no pas com quelcom. Fer-ne quelcom no és destapar-lo. Aquí l’individu s’ha d’aturar per veure si s’ha fet seva o no, gaire Ciència Cristiana. Si és crític, desagraït o rondinaire, malpensat o egoista, no està gaire ben situat per destapar l’error d’un altre. Li cal destapar l’error a la seva consciència individual. Demana un pregon sentit d’estimació, i d’humilitat infantil i genuïna, anar a l’arrel de tot error tant en un mateix com en altri. Com ens diu la nostra Cap a la pàgina 571 de Ciència i Salut, “Cal l’Esperit del nostre Mestre estimat per fer-li veure a un home les seves faltes, arriscant-se a provocar el malcontentament humà per l’amor del bé i l’interès de la humanitat.” Si tenim la mínima inclinació de revenjar-nos d’un greuge imaginari, d’humiliar o d’avergonyir un altre per un acte trivial, una indiscreció o un malentès, val més no afanyar-se a justificar l’error per un altre. Sense la unció de l’amor allerat de si mateix fracassarem ignominiosament en tota temptativa humana de revessar la posició de la biga i de la brossa.

És bo de fer memòria que podem quedar tan afeixugats per la lletra de la Ciència Cristiana que posem pals a les rodes de la demostració de l’esperit. En aquest malaurat estat mental hom té la predisposició de negar “la inoculació d’àvols pensaments humans” (Ciència ι Salut p.449), i la nostra Cap ens demana d’entendre-ho i guardar-nos-en. Declarar que hom no n’ha patit la influència, i demostrar-ho amb una conducta Cristiana consistent són dues coses diferents. El primer impuls de l’amor altruista enviaria hom al seu germà amb la mateixa diligència de sentiment benvolent i solicitud Cristiana que l’empeny a llençar-se a l’aigua per salvar un germà que s’anega. Cert, és bo de saber com nedar abans de fer aquesta mena de tasca, i encara és més cabdal de saber com dominar alguns trets humans en un mateix abans de mirar de destapar els mateixos trets en d’altres.

Saber el no res de l’error no és pas ignorar-lo, ans guarir-lo. Com s’ho faria hom per destapar l’error per un amic que pateix els efectes del licor? Un predicar o argumentar eloquent faria la feina? Tindria aquest amic l’estat mental per escoltar el consell o el raonament de ningú per amorós que fos? De ben segur, no. Com podem arribar, doncs, al seu pensament? Només guarint-lo del somni d’anar begut on un sentit fals l’ha engolfat? Denunciar-lo a les autoritats i fer-ne esment públic a la premsa no hi ajudaria gens. Personalitzar l’error de la manera que sigui no li solucionaria el problema. Només aquest amor compassiu que guareix el pecat i la malaltia reconeixent-ne la irrealitat, i demostrant-l’hi al sentit humà, pot destapar mai l’error de la mena que sigui. Tant si la manifestació de l’inebriament és mental com física, el remei és el mateix.

El destapar veritable és l’exercici d’aquest amor que “no pensa el mal, és pacient i dolç; no és groller ni egoista, ni s’enfurisma facilment.” Aquest destapar impersonalitza l’error, per viciós i odiós que sigui i és prou segur per demanar el just reconeixement de tots els mals comesos. Aleshores se’n seguirà el penediment genuí que va de bracet sempre d’un sentiment d’amor i compassió. L’odi humà no hi pot jugar cap paper a la destrucció final dels falsos clams de l’error.

Hi ha gent obsessionada aparentment amb la mania de destapar l’error. En parlen a tort i a dret, però no et diuen mai quin és l’error, malgrat declarar que cal “destapar-lo”! S’aturen per preguntar-se si realment el volen destapar com no res i destruir-lo, o volen que quedi exposat i hom sàpiga que algú viu “en l’error” i que serà “destapat” segons l’estimació que en tenen de la seva enormitat? Més d’una corpenta amagada s’ha revifat d’aquesta manera, quan el nostre temps podria i hauria estat esmerçat de manera més profitosa estudiant la sagrada Paraula de Déu en actitud de pregària i maldant honestament d’encarrilar el propi pensament amb l’esperit de la Veritat i de l’Amor.

El practicant de la Ciència Cristiana no romandrà a la creença que el seu pacient viu en l’error. Sap que aquesta creença no guarirà mai un pacient. Si el practicant treballa des del punt de vista que la Veritat destapa l’error, el guariment s’esdevindrà. Fem-nos nostra aquesta actitud, i tot problema humà serà solventat a la manera de Déu. Fent això acomplirem el manament diví, “Que es faci la llum,” i la temptació de trobar l’error en els altres serà escanyat pel desig i el maldar altruista de ser absolutament justos nosaltres mateixos. Si poguéssim pensar i actuar sempre des del punt de vista de la dretura expressada per Sheridan, mai no hi hauria cap dubte tocant als nostres motius i mètodes.

Digué, –

No et creguis, com la majoria de persones febles,

les llengues que acusen;

Encara creuen àvola

la història que no hauria de ser certa.

L’estudiant honest de la Ciència Cristiana s’ha desvetllat al fet que moltes temptatives humanes de destapar allò que hom pensa que és un error a les activitats de la Ciència Cristiana, veient-les i tractant-les com errors, fa aquestes temptatives poc operatives, i doncs, impotents. Hom no es donaria mai a la temptació d’aventurar-se en territori prohibit que ni el àngels no gosarien trepitjar, en una temptativa fanàtica d’administrar allò que hom podria tenir erròniament per justícia humana, si la llei d’ajustament divina no s’hagués passat per alt.