Vetlla 170 |

Vetlla 170

500 Punts de Vetlla

Premeu aquí per l’audio:


170- VETLLA, que no et facin més basarda les fases discordants i poc plaents de l’experiència humana que no pas les que, en embaltir-te, et furten l’habilitat d’encarar i vèncer la dominació de la creença mortal o mesmerisme. Val més tot allò que remena i fa el pensament més actiu espiritualment que no pas l’efecte calmant i destructor d’activitat de l’harmonia humana, que ens embalteix i ens furta la determinació de vèncer la dominació de la creença mortal.

Si aprenguessis a anar a cavall, i te’n donessin un d’indòmit – un cavall determinat a fer caure el seu genet – quan l’arribessis a muntar, la teva habilitat de genet seria inqüestionable. Potser amb la Seva saviesa Déu ens ensinistra a agafar-nos-Hi espiritualment, donant-nos el pa de l’adversitat i l’aigua de l’aflicció, com llegim a Isaïes 30:20, de manera que finalment poguem dir, “Res de tot això em somou.” No és difícil de veure que l’harmonia humana no ens ajuda gaire a agafar-nos a Déu. Jesús digué, “No us facin por els que poden matar el cos, però no poden matar l’ànima (el sentit espiritual actiu de l’home); més aviat temeu el qui pot destruir tant el cos com l’ànima a l’infern,” embaltint el sentit del deure vers Déu, quan allò que més cal és estar espiritualment desvetllat.

Al desè capítol de Daniel, hi llegim la visió espiritual que Daniel assolí en vèncer no pas l’aspecte poc plaent de l’experiència humana, ans el plaent. Hi diu, “No vaig menjar bon pa … fins que no hagueren passat tres setmanes.” Això assenyala el progrés que féu alliberant-se de la cara plaent de la pretesa llei natural de la creença mortal. El resultat fóu una meravellosa visió espiritual, que ha passat a la història com un afegitó remarcable i potent de la revelació espiritual, per ajudar l’home a capir i a destriar el bé del mal, la veritat de l’error.

La demostració feta sobre el cantó poc plaent de l’existència mortal ens hauria de fer madurs per fer la demostració sobre el cantó plaent. El progrés real comença quan reptem l’harmonia humana, no pas la discordança. La creença en el poder del mesmerisme que ens engrapa el trobem sobretot a la convicció inconscient que el menjar, el dormir, l’exercici, ens calen per viure i tenir salut. Les fases del mesmerisme que ens exigeixen una demostració més gran són les que no fan repicar campanes d’avís quan ens hi donem.

Cap estudiant actiu de la Ciència Cristiana no se’n va a dormir a la nit sense refusar vigorosament tot sentit de discordança, pecat o malaltia que l’assetgi. Però ho fa perquè aquestes suggestions toquen una nota d’avís que no pot passar per alt. Se sentiria culpable si no ho fes. Tanmateix puix l’enemic de Déu és la materialitat, cal a mesura que progressem, resistir les fases aparentment naturals i harmonioses de l’existència mortal amb determinació. Aquesta tasca no se’ns hauria de fer costa amunt, puix el reconeixement de l’error és tot l’error que hi ha. Per exemple, quan hom està malalt, tot el que hi ha de la malaltia és el reconeixement de la malaltia. Tot el que hi de la temptació és el reconeixement de la temptació.

La Sra. Eddy, tanmateix, no esperava que bandegessim el dormir fins que no hi estiguéssim a punt. Però abans d’anar a dormir podem maldar per adonar-nos que Déu dóna al seu estimat el veritable son, i que cap fals sentit del son ens pot posseir. Podem discernir que el repós veritable és la consciència de Déu, i no pas el donar-se al mesmerisme de la inconsciència.

Una raó que fa el terme “magnetisme animal maliciós” tan adient, és que ajuda els estudiants a sentir-se tan culpables si no se les heuen amb la materialitat plaent i normal com se’n sentirien si no se les havessin del tot amb el pecat.

Quan a un estudiant se li serveix menjar delicat i luxós, no hi ha cap nota d’avís que el faci estar a l’aguait de l’error de la sensació a la matèria, com n’estaria si l’assetges la malaltia o el pecat. Amb el terme “magnetisme animal maliciós,” l’estudiant és posat a l’aguait de la seva negligència, si en condicions humanes harmonioses, no se’n surt de fer memòria del no res del sentit material, que clama tenir-lo atrapat, afirmant que sense el sentit material l’home es moriria. Aquest terme afegeix una nota d’avís als clams de “bon pa,” son, aire, exercici. Ajuda l’estudiant a fer-se conscient de tots els clams del sentit material que l’home ha de destapar i foragitar per reflectir la Ment que hi havia en Crist Jesús.