Com Estimar i ser Estimat

Henry Alton

---

A les nostres ciutats, l’amor sembla que hi calgui d’allò més. Hi ha els qui estan sols, els abandonats pel món; el crim hi corre a l’ample pels carrers, els conflictes soscaven la unitat familiar. Estadístiques de divorci assenyalen, per exemple, que a Suècia, el 60 per cent dels matrimonis acaben en divorci i en certs estats dels USA el divorci arriba al 50 per cent. I sembla que va a més. El problema més punyent és el conflicte, la solitud, l’abandó, al cor de cada un de nosaltres, que com termites en una casa de fusta, la destrueixen. Però d’on vénen aquests conflictes? És senzilla la resposta? No comença al cor de cada un de nosaltres amb el conflicte individual? Centenars, milers, milions i avui fins i tot bilions d’aquests conflictes individuals s’apilen a nivell personal, nacional i mundial cremant somort i engendrant violència.

La pregunta cabdal és què hi podem fer vosaltres i jo per desempallegar-nos d’aquest conflicte? I quina és la manera més efectiva d’encarar-s’hi? La resposta la trobem en dos mots: amor fraternal. Enfebrat, diueu que estic? No pas quan s’examina curosament, a fons, científicament. Penseu-hi. Què passaria si tothom es desempallegués del seu propi conflicte, antipaties, crítica, prejudicis, del seu maldar mortal, bescanviant-los per l’amor per si mateix i pels altres, i ho fes amb la calma, l’ordre, la cura d’un científic al seu laboratori? És una simplificació? Però no és la Veritat sempre simple? Allò cabdal és que vosaltres i jo tinguem prou cura de la benanança del nostre germà, que hi volguem fer quelcom i aleshores sapiguem com estimar i emprar aquesta estimació científicament. Aquest amor científic de què parlem va de bracet de la Regla d’Or, “Fes als altres el què vols que et facin,” o com diu la Bíblia, “Estima el teu germà com a tu mateix.”

Ja sé que molta gent questiona la practicalitat de la Regla d’Or. Potser us ve al cap el comentari d’en George Bernard Show, “La regla d’or és que no hi ha regles d’or.” Bé jo proposo just el contrari, que la Regla d’Or està recolzada per un immens poder espiritual, per lleis absolutament fiables, immutables, científiques. I que quan aquestes lleis són emprades intel.ligentment, específicament, entenent-les, emmenen grans canvis als afers humans tant individualment com pel món sencer.

Aquest vespre vull parlar d’aquesta Regla d’Or des d’un punt de vista científic o lògic. Vull explicar,

Primer, que aquesta regla té sentit i esdevé efectiva a les nostres vides en fer la gran descoberta, que és la identitat espiritual de l’home i no pas la física mortal, la que se’ns demana d’estimar.

Segon, vull parlar també de com ens podem estimar a nosaltres mateixos de manera adient.

Tercer, que científicament podem estimar tant els nostres veïns i amics com els nostres enemics.

Finalment, vull parlar dels aspectes pràctics de la Regla d’Or, què ens passa a nosaltres i al món quan aprenem realment a estimar.

Sabíeu que totes les grans religions del món ensenyen l’equivalent de la Regla d’Or? No només el Cristianisme, ans el Judaisme, l’Islam, l’Induisme, el Budisme, el Confucianisme. Jesús, el Mestre Cristià, ensenyà que el poder suprem de l’Univers és Bo, és Amor, i tanmateix per què l’amor hi és tan escadusser al món? perquè ens costa tant d’estimar-nos els uns als altres?

La resposta és clara, la humanitat ha perdut de vista veritats espirituals bàsiques. Les religions en general, han perdut de vista allò que els seus fundadors certament besllumaren. El Cristianisme especifícament ha passat per alt allò que Jesús va ensenyar de l’home: que l’home és digne de ser estimat perquè la seva identitat real, malgrat no ser copsada pels sentits físics, és espiritual i perfecta. I és la identitat espiritual i perfecta de tots i cada un de nosaltres que la Regla d’Or esmenta. No parla d’un mortal perible amb qualitats menyspreables i lletges.

Per obeir la Regla d’Or, vosaltres i jo hem de capir, hem de copsar un besllum de la nostra identitat espiritual. Altrament seria una feinada de no dir fer-ne quelcom positiu de totes les característiques humanes que són el fonament de tots els conflictes humans! És possible un canvi tan radical del nostre concepte de l’home? Sí, i tant! i encara més, es pot demostrar; i no només foragita els nostres conflictes ans n’ajuda alhora d’altres a lliberar-se dels seus trets indesitjables. Aquest és un aspecte científic o demostrable de la Regla d’Or que la Ciència Cristiana ens fa a mans, i quan és emprat de manera consistent, basant-se en els fets espirituals d’aquesta llei, d’aquesta Veritat corprenedora que n’és el fonament, s’esdevenen canvis pregons i de gran volada.

Com podem, doncs, capir més bé aquest home espiritual, com podem esdevenir més conscients de la identitat espiritual de cada individu? La Bíblia ens hi ajuda. El primer Capítol del primer llibre del Gènesi, en treu l’entrellat. I Déu digué, “Fem l’home a la nostra imatge, a la nostra semblança,” I la Bíblia reconeix sistemàticament que Déu és Esperit. L’home fet a la imatge, a la semblança de Déu ha de ser com l’Esperit, com Déu, no pas material.

Si a la pissarra hi escric el nombre 3 o el nombre 4, aquests símbols no són pas els nombres, són només el recordatori, els símbols d’una veritat matemàtica que és arreu. I doncs, en esguardar un mortal, en esguardar la nostra aparença física, ens hem d’adonar que no és la nostra essència, la nostra essència és Déu com ens diu la Bíblia; som els fills de Déu, els seus plançons, no pas en termes de fisicalitat ans per la nostra mateixa essència espiritual, que és per sempre una amb Déu, per sempre inseparable de Déu, existint per sempre.

Jesús, veient-hi més enllà del símbol, declarà que la seva individualitat era espiritual. Ho digué més d’un cop, de maneres diferents, Deixeu-me’n llegir una. Jesús digué, “Jo sóc de dalt, no sóc d’aquest món.” Jesús reconegué que l’Esperit era la Causa primordial, la deu de la seva intel.ligència, del seu amor, el seu mateix ésser. Pels Científics Cristians el nom Crist Jesús o Jesús el Crist vol dir simplement que Jesús visqué la seva identitat espiritual o Crística de manera tan consistent a la seva vida diària que el nom de la identitat espiritual, el Crist, i Jesús, han quedat lligades per sempre. Però no s’acabà aquí, exhortà els seus deixebles, els qui el seguiren capint aquestes grans veritats espirituals, aquest Principi de l’Ésser, de fer el mateix, de disassociar-se de la fisicalitat i reclamar i reconèixer que la seva veritable identitat és la identitat espiritual o Crística.

Deixeu-me llegir-vos un parell de coses que digué als seus deixebles, “No anomeneu pare ningú a la terra,” per què no? Digué, “perquè un és el vostre Pare, que és al cel.” Reclameu la vostra identitat espiritual! I hi afegí, “Sigueu, doncs, perfectes com el Pare del cel és perfecte.” Un Déu que és Esperit i és perfecte ha de tenir una fillada, un efecte, idèntic que la Causa, espiritual i perfecta. Els mortals físics són destuctors i destructibles. Que en són de lluny d’aquest home ideal espiritual, d’aquesta creació perfecta, l’univers d’idees espirituals de Déu.

Hom pot dir, com pot aquest enteniment de l’home espiritual foragitar el conflicte? Copsar l’home espiritual és com tenir una finestra amb un vidre net que deixa entrar dins la consciència humana la bonesa, l’amor. Aquest enteniment de la nostra identitat espiritual ens fa bons a tu i a mi de veure que l’home espiritual, l’home real, és fet realment de les qualitats espirituals, que expressa intel.ligència, bonesa, joia, ni que no siguin aparents humanament. I hom pot dir, i què n’hem de fer de tots aquests trets indesitjables que l’home expressa i que són dissemblants de Déu? Ens els hem d’estimar? No. És aquí on hi actua la ciència de la Regla d’Or. Encara podem centrar el nostre pensament en allò que l’expressió de Déu, l’home espiritual és, i saber que aquestes qualitats són la veritat de l’home i que hi són malgrat no ser visibles humanament. La Regla d’Or ens demana que estimem, que vegent-hi més enllà de la bogor de la identitat material, reconeguem la identitat espiritual i perfecta de tot individu. En fer això, estimem. I el conflicte es comença a fondre. Això de què parlem no és visionari, teòric ni filosòfic, és pràctic.

La Sra. Eddy, la descobridora de la Ciència Cristiana emfatitza que la prova, la demostració d’aquest Principi és la clau per tots i cada un de nosaltres. Deixeu-me posar un exemple de com treballa científicament. Un home amb qui hi havia fet negocis, vingué a la meva oficina quan començava a fer de practicant de la Ciència. Estava molt trasbalsat, em digué que ell i la seva dona partien peres, que havia aguantat la seva gasiveria i el seu rondineig molts anys, però ara que la seva filla era prou gran per fer la seva vida, marxava de casa, ja en tenia prou. M’imagino que la seva dona tampoc no el tenia per una joia, era dogmàtic, entestat, … ja en coneixeu la mena. Estava massa neguitós per començar-li a parlar de la naturalesa espiritual i perfecta de la seva dona, però com practicant de la Ciència Cristiana jo tenia l’obligació de netejar la meva consciència de tot l’error que m’hi havia abocat. I doncs, en pic va haver marxat, vaig negar que tots aquests trets negatius hi tinguessin cap lloc a l’univers espiritual de les idees de Déu. Vaig començar a afirmar que la bonesa, l’amor, l’enteniment, la unitat eren els fets divins tocant a aquesta parella. Vaig raonar que puix Déu, la Ment divina és la deu de tota intel.ligència veritable, tots dos, en veritat, eren un amb la Ment, i doncs un, l’un amb l’altre, intocats i intocables per l’antipatia, la desavinença. Vaig allargar aquest dicerniment espiritual reconeixent i afirmant la veritat d’aquests fets fins que vaig veure clar que aquesta era la Veritat. Dit amb altres paraules, vaig aplicar aquesta Regla d’Or científicament.

Uns quants dies més tard el meu amic telefonà dient que se’n feia creus del canvi que s’havia esdevingut en la seva dona. Què havia fet per esmenar les seves faltes? es preguntava. I parlà de la seva tendresa, de la seva dolcesa. Havia canviat la seva dona? realment no, només havien minvat els conceptes foscos que en tenia, revelant la seva veritable naturalesa espiritual. El sol ixent que espargeix la foscor de la nit no canvia el paisatge, no, la claror ens fa bons de veure el que sempre ha estat. La Regla d’Or ens demana que agafem de model l’home espiritual. En fer-ho, estimem. I el conflicte comença a fondre’s.

La Regla d’Or ens diu que estimar, veure aquest home espiritual ha de començar per nosaltres mateixos. Per què? Bé, per començar el manament de Jesús diu, “Estimaràs el teu germà com a tu mateix.” Com pots estimar el teu germà com a tu mateix tret que no t’estimis a tu primer? El problema és que no ens agradem gaire a nosaltres mateixos i tractem el nostre germà de la mateixa manera, i a més la majoria de nosaltres hem estat educats a creure’ns que és dolent d’estimar-se a si mateix, que és egoisme, urc, centra-se en si mateix, i la Bíblia ens diu que aquestes qualitats són dolentes. Com podem reconciliar l’estimar-nos a nosaltres mateixos i no ser egoistes. Fent-ho no pas estimant la nostra fisicalitat perquè això és realment egoisme, ans començant estimant Déu i reconeixent que la nostra identitat és l’expressió espiritual i perfecta de Déu, és una identitat corprenedora, i ens comencem a adonar que aquesta és la veritat de nosaltres mateixos i aleshores comencem a reclamar les qualitats espirituals que són veritat de Déu, i de l’home fet a la Seva imatge i semblança, tota mena de talents reflectits, intel.ligència, joia, … ni que no siguin humanament aparents. I per ser consistents hem de començar a desempallegar-nos de les àvoles qualitats dissemblants de Déu que ens amorren a la materialitat, a la fisicalitat, perquè si hem d’estimar la nostra identitat espiritual i veure-la, hem de començar a no veure aquesta fisicalitat perquè és el concepte Adàmic, l’ombra, no pas l’essència.

Quan comencem a reclamar la nostra identitat espiritual i desempallegar-nos de la fisicalitat, coses meravelloses comencen a passar. Comencem a estimar i ser estimats de manera justa i adient.

Us voldria parlar d’un jove amic meu acabat de sortir de la universitat i el que li passà quan començà a descobrir qui era realment. En acabar els estudis anà a treballar per una gran empresa, però aviat s’adonà que els seus talents no eren reconeguts ni emprants, es deprimí i es desencoratjà, i trasbalsat començà a beure i a sortir de nit. Desenvolupà una malaltia d’estómac i venes varicoses. Però algú veient el seu mal pas li donà literatura de la Ciència Cristiana, i li aconsellà d’anar a veure un practicant de la Ciència Cristiana. Era la darrera cosa que tenia al pensament, però estava desesperat, i anà, doncs, a trobar un practicant. El practicant li digué que patia d’una crisi d’identitat, que cercava la seva veritable identitat a la matèria i no a l’Esperit, Déu, on veritablement era. Li explicà que l’home fet a la imatge de Déu expressa, reflecteix, totes les qualitats espirituals, utilitat, talent, genialitat, joia, salut, domini, … Que s’havia identificat només amb qualitats físiques i capacitats limitades i recollia exactament el què havia sembrat. El noi s’adonà que les seves explicacions eren del tot lògiques i tenien sentit, i gradualment aprengué a raonar i a pensar des d’una premisa espiritual i treure’n conclusions espirituals. Per exemple, s’adonà que éssent el reflex de la Ment divina, expressava la inspiració per sentir les respostes d’aquesta Ment divina tocant a problemes econòmics i financers, el judici per destriar entre solucions bones i dolentes, el coratge per refiar-se que les intuïcions d’aquesta Ment eren bones. Al cap de tres setmanes, amb l’ajut del practicant, les llagues d’estómac i les venes varicoses foren guarides del tot i al cap d’uns quants mesos, la vida d’aquest noi fóu transformada, començà a fer camí dins de la gran empresa, i a ser respectat pels seus caps pel seny demostrat a l’hora de solventar problemes de negocis. Fóu un exemple palès del què passa a les nostres vides quan comencem a estimar-nos a nosaltres mateixos, no pas com entitats físiques, ans com l’expressió espiritual, perfecta, de Déu. Puc ser-ne un bon testimoni d’aquest guariment perquè jo era aquest noi.

Això tocant a estimar-se un mateix, però la Regla d’Or ens diu que hem d’estimar els altres com a nosaltres mateixos. Com fem aquest estimar espiritual científic pels altres?

Primer hauríem d’explicar perquè és cabdal d’estimar el nostre germà. Certament sense amor fraternal, tota mena de conflictes a tots els nivells i fases de l’experiència humana són inevitables. I des que la benzina es féu escadussera uns quants anys enrera ens hem adonat que aquest nostre planeta s’ha enxiquit tan ràpidament que els interessos d’un van lligats indestriablement amb els dels altres. És urgent, doncs, de solventar els problemes creats per culpa del què pensem del nostre veí. Estimar el nostre germà com a nosaltres mateixos, vol dir que no podem creure’ns ni acceptar les faltes dels altres. Perquè si declarem que nosaltres som espirituals i perfectes, no hem de veure el nostre germà espiritual i perfecte també? Aquest és el fet espiritual. Tots som germans i germanes. No ens diu la Bíblia que tots tenim un Pare, i que un Déu ens ha creat? La necessitat d’una visió més alta i ampla del nostre germà és il.lustrada per Schwizer, el filòsof i humanitari de renom. En un del seus llibres parla de l’home tribal que limita l’amor fraternal a les relacions de sang i als membres de la seva tribu. Si li fos demanat de fer un servei simple per una persona forana, res ni ningú no el podria convèncer. Refusaria amb una innocència absoluta, dient, “aquest home no és el meu germà.” Quin escarransit concepte de germanor! Aquest migrat concepte vol dir relacions humanes insatisfactòries, utilitat limitada, poques recompenses, i tanmateix quin munt de nosaltres no tenim aquest amor tribal! El nostre amor està limitat als membres de la nostra família i dels qui ens són més propers. I a voltes ni hi arriba! La nostra visió dels altres és limitada.

Estem tan allunyats de la veritable identitat de l’home que no mirem ni tant sols d’entendre el punt de vista de l’altre! Ni el d’altres generacions, races, nacionalitats o religions! I contribuïm doncs ben poc a la pau mundial, i al nostre propi interés. Com podem estimar més i més bé el nostre germà? Com podem trobar fins i tot des d’un punt de vista humà allò que tenim en comú en lloc de magnificar les nostres diferències? La Sra. Mary Baker Eddy emfatitza aquest punt a nivell religiós quan diu que totes les esglésies cristianes tenen un meravellós punt en comú, el PareNostre. De ben segur en aquests moments crítics, els jueus, els cristians, els musulmans, es poden acostar perquè tots s’avenen en una mateixa veritat, el monoteisme, un sol Déu. Allò que cal és capir que aquest Déu és Amor, i que a la Veritat, tots som germans i germanes, idees, amaganyagades als braços de l’Amor.

La Sra, Eddy sentí intensament la germanor dels homes sota la paternitat de Déu. Copsà una tremenda Veritat espiritual. I n’és de tremenda! copsà que amb l’Amor espiritual, amb l’Amor diví, tot conflicte pot ser foragitat. L’amor humà no pot. Us pregunto. Podeu estimar un d’aquests pocavergonyes? Podeu estimar un lladre? Un que rapta criatures? És impossible d’estimar-los humanament, però quan els estimem espiritualment esbotzem aquesta camisa de força que té el nostre germà engarjolat, en veurem la identitat espiritual, veurem que és la imatge i semblança de Déu, i que la imatge humana és simplement un miratge, una ombra. No és veritat. En fer això no només ens trobarem estimant a tothom, ans s’esvairà l’odi, el prejudici, la ràbia, el ressentiment. Estimarem a tothom. I a més guarirem. De quina altra manera podem alliberar aquests individus i a nosaltres mateixos.

La Sra. Eddy descobrí fa cent anys que el Principi fonamental de l’Ésser, Déu, que és arreu, i l’home fet a la Seva imatge i semblança, és el fet espiritual de tots i cada un de nosaltres. Pensà que les esglésies Cristianes acollirien aquesta Veritat, però no ho feren, i bastí una església fonamentada sobre la Ciència de l’Amor, la Ciència que revela la perfecció espiritual de l’home, la imatge i semblança de Déu. Des d’aleshores més de tres centes mil branques d’aquesta església s’han bastit arreu del nostre país i del món. La Sra. Eddy visqué l’Amor a la seva vida. I com la Cap de l’església de la Ciència Cristiana exhorta a tots els seus seguidors de ser un exemple d’amor viscut. En fa memòria al seus seguidors, “Un Científic Cristià genuí estima protestant i catòlic, metges i advocats, estima tothom qui estima Déu.” I estima els seus enemics. Parlant de viure l’amor hem de trobar allò que ens uneix amb tothom.

Aquesta història del Dr. Albert Einstein il.lustra què passa quan cerquem allò que ens uneix. Una nena, anomenada Jean, vivia a prop del Dr. Einstein a Princenton, Nova Jersey, i unes quantes tardes seguides la Jean no anà tot seguit cap a casa en sortir d’escola. La seva mare ho esbrinà i trobà que la Jane s’havia aturat a casa del Dr. Einstein. El trucà de seguida per disculpar-se que la nena li hagués pres el seu temps tan valuós. Ell li replicà, ‘ni parlar-ne, la Jane no m’amoïna gens. Ens avenim tant. Li agrada que l’ajudi amb l’aritmètica i a mi m’agraden les seves llaminadures.’ És clar que s’avenien en més coses que les matemàtiques i les llaminadures. Això era una excusa. Però havien descobert quelcom l’un de l’altre que era molt important i ple de sentit. Que n’és d’essencial de trobar allò que és important i rellevant en cada individu. Però per poder resoldre els conflictes estimant els nostres germans, n’hem de veure la veritable identitat, que són la imatge i semblança de Déu. Hem de refusar d’acceptar el concepte carnal de ningú. Dit en altres mots, estimar el nostre germà no és només mirar d’agradar-nos els uns als altres, ni que això sigui important. És reconèixer que aquest mot home és un terme per expressar l’Esperit, per expressar totes aquestes corprenedores qualitats que són veritat de Déu i de l’home fet a la Seva imatge. Estimar un altre vol dir que només hem de veure allò que és espiritualment veritat de l’altre i no acceptar allò que l’ull i l’oïda ens diu de ningú. N’hi ha que diuen que això és fer els ulls clucs als fets, però veiem els fets espirituals, els fets realment cabdals?

Què és veure amb estimació la naturalesa espiritual del meu germà? Deixeu-me demanar-vos, si algú s’adona que només la perfecció és la vostra realitat i refusa d’acceptar cap falsia del vostre ésser veritable, no us sentiríeu estimats? Aquesta mena d’amor ens ajuda a alliberar-nos dels nostres defectes i ens guareix físicament. Això és realment estimar. I incidentalment el qui estima és també beneït perquè el bé que veiem en un altre, l’establim automàticament de nosaltres. Per què? Perquè el què som, les nostres vides, les nostres capacitats, és l’objectivació del nostre pensament, i la persona que estima espiritualment, inevitablement esdevé també més amorosa humanament. I doncs, tret que siguem més amorosos humanament el nostre raonament no rutlla, no va a l’hora.

La Regla d’Or ens diu que hem de tenir tanta cura de l’altre com voldríem que ell en tingués de nosaltres. Hem de pensar amb estimació i actuar estimant.

Hem parlat d’estimar el nostre germà, el qui tenim més a prop. Però què passa amb el què ens fa la traveta, amb les nacions que sempre volen anar a cavall de les altres, que creen problemes, els anomenats enemics? Com estimarem un enemic? Aquí és on, per molts la Regla d’Or esdevé poc realista. És com el mestre de l’escola dominical que digué als infants de deu anys que ensenyava, que havien d’estimar els seus enemis, i els hi forní instruccions pràctiques per fer-ho, i per deures els hi manà que el diumenge a sobre havien d’explicar una experiència on haguessin reeixit d’estimar un enemic. El diumenge, un nen digué que s’havia fet amic del qui sempre li feia la punyeta a l’escola; una nena digué que havia anat a veure una companya de l’escola que no agradava a ningú i s’havien fet bones amigues. Quan li arribà el torn a en Jan, després de bufar i rebufar digué, ‘bé hi ha nois al meu bloc que són més grans que jo i cada cop que mirava de ser-hi gentil i amigable, encara em feien més la punyeta que abans; he arribat a la conclusió en sentir com tots vosaltres heu fet amics i jo no n’he fet cap, que no coneixeu canalla tant dolenta com la que viu al meu bloc.’

És molt temptador de veure els altres com els veia en Jan, i creure’ns que els nostres dits ‘enemics’ són únics, que no poden ser estimats per ningú. I tanmateix, mireu Jesús. Hi podien haver uns enemics més violents i vindictius que els del Mestre? I tanmateix què ens digué? “Estimeu els vostres enemics, beneïu els qui us maleeixen, féu el bé als qui us odien i pregueu pels qui us tracten amb malícia i us encalcen.” Pregueu veient-los no pas com mortals miserables i venjatius, ans veient-ne la seva veritable identitat espiritual, la imatge i semblança de Déu.

Però per què hauríem d’estimar un enemic? Tot, no només la nostra salut i benanança, depèn d’estimar a tothom, ans també el futur d’aquest planeta és a la balança. Creure que tenim enemics és la causa d’un conflicte intern, la causa bàsica de tota malaltia maligna. És darrera de tots els conflictes que hem esmentat abans, el crim, la lluita industrial, els divorcis. No tenir enemics és, doncs, d’allò més cabdal. De fet, no podem triar. Què és un enemic? En Jan els veia com nens i nenes. Nosaltres ens hem d’adonar que els enemics no són mai persones! Són qualitats àvoles que creen conflicte i que la gent accepta i nodreix. Odi, prejudici, por, urc, per dir-ne unes quantes, i és nodrir aquestes qualitats a la nostra consciència que ens fa esbarallar els uns amb els altres, que ens emmalalteix.

Com ho hem de fer per estimar un enemic, doncs? Amb la pregària científica. N’hem parlat uns quants cops aquest vespre. Què vull dir amb el terme pregària científica? Bé, si tenim un problema d’aritmètica, no ens esbarallem amb el problema, no l’apallissem. Anem a la veritat de les matemàtiques, i cerquem la veritat específica de la que el problema que tenim a les mans n’és la ignorància. I quan capim aquesta veritat amb intel.ligència, convençuts, la ignorància es fon.

A la pregària científica no odiem l’enemic, ni ens hi esbarallem, ans ens girem vers el Principi fonamental de tot ésser, que és la veritat de tothom, i cerquem fins que hi trobem la veritat específica de la que l’enemic que veiem n’és simplement la ignorància.

Què fem doncs? Primer separem el pretés mal, de l’individu, i després agafem cada element d’aquest mal i el revessem afirmant el fet espiritual del què la qualitat negativa n’és la mentida. En lloc d’odi hi veiem amor, en lloc de mal hi veiem bé; en lloc de la manca d’honestedat hi veiem la veritat, integritat; en lloc de limitació hi veiem la baldor de l’Esperit, Déu. I ens agafem a quests fets espirituals fins que no hi queda cap senyal de qualitat negativa. On? A la nostra consciència. Finalment hem d’agafar-nos a aquests fets espirituals per molt que cridin els sentits físics, perquè en fer aquest revessament passarà el que Jesús digué, tan simple, tan profund, “Sabreu la Veritat i la Veritat us farà lliures.” Quan veieu, quan capiu aquesta Veritat específica de la que el problema n’és la ignorància, el poder d’aquesta veritat específica espargeix la ignorància i el problema es fon. Som lliures, el guariment s’esdevé.

Hem explicat com emprar la Veritat espiritual, la pregària científica, l’amor real, per heure-se-les amb el problema de les relacions humanes, d’una malaltia, d’un problema de negocis … Però què passa amb els grans reptes del món? El crim, la lluita industrial, el divorci. No podem caure a la temptació de creure’ns que som massa insignificants per fer-hi res. Això és simplement ser ignorant de què és el poder. Jo no sóc el poder. El poder és Déu, l’amor omnipresent, infinit, i nosaltres en som simplement els operadors. Nosaltres posem a treballar aquesta llei en tota situació quan reconeixem l’omnipresència i l’omnipotència de Déu, el Bé, tant si el problema sembla menut com immens. En tots dos casos a la vista de l’Amor diví és inexistent.

Explicaré un exemple de com una persona creà harmonia per molts. Una gran empresa negociava amb 12 sindicats alhora. Tenint en compte les condicions, heure-se-les amb un sindicat ja hauria estat difícil, heure-se-les amb dotze semblava imposssible. Al director de personal d’aquesta empresa, un Científic Cristià, se li demanà d’ajudar a arribar a un acord. Bé aquest home féu servir la pregària científica que hem explicat, o sigui, establí per si mateix, els fets espirituals reals darrera la situació, que Déu, l’Amor diví omple tot l’espai i que tots els individus relacionats amb aquest cas eren de fet, una idea espiritual, governada i menada per l’Amor diví; que l’Amor diví opera per la llei de la justícia, no tolera gasiveria d’una banda ni cobejança de l’altra; que Déu, la Ment divina és l’única Ment de totes les Seves idees i que doncs, no hi poden haver moltes menes de ments, com ara ments dels treballadors i ments dels empresaris; que aquesta Ment ens aplega a tots en una harmonia, unitat, i un propòsit perfectes. I demanà al seu practicant que el recolzés amb la pregària mentre ell també pregava seguint aquest fil de raonament. Les negociacions reeixiren. Les demandes dels representants dels sindicats foren justes i els representats de l’empresa tingueren una actitud d’entesa. S’arribà a un acord ràpid i bo. Tothom quedà content.

Què havia passat? Només dues persones havien pregat afirmant, reconeixent que la Veritat i l’Amor són suprems arreu i que totes les idees de Déu reflecteixen aquest Amor i bonesa. El resultat fóu que el conflicte potencial s’evità i milers de vides foren tocades per bé.

Com podem estimar més? Podem estimar més assolint cada dia un enteniment més clar que Déu és Amor, i que l’Amor diví és el poder suprem de l’univers, omple tot l’espai, i doncs, no hi pot haver un poder oposat anomenat mal que d’alguna manera pugui infiltrar-se dins la totalitat de Déu; que Déu és bo, i que aquesta bonesa ho abraça tot, i no tolera cap mal; que l’Amor és pacífic, i éssent pacífic no hi pot haver cap poder, cap realitat que destorbi la Seva creació. Podem assolir un clar discerniment que Déu, l’Amor és el nostre company constant, el nostre amic per sempre, de veritat l’única família de l’home, perquè el què fa valuosa una relació són les qualitats de Déu que reflectim, la tendresa, la cura, la joia, … que de fet, són qualitats espirituals, qualitats divines inherents en cada un de nosaltres mercès a la nostra unitat amb Déu.

La pregària científica ens demana de reconèixer la nostra veritable identitat i la dels altres, la identitat espiritual, que és el testimoni de la presència de l’Amor i reflecteix totes les qualitats de l’Amor en tota situació i condició, sense ni un sola qualitat que no sigui amorosa i digne d’estimació. Vosaltres i jo, éssent expressions de l’Amor no podem ser separats de l’Amor o no ser estimats. Déu, l’Amor, no pot estar-se’n d’estimar l’objecte del Seu Amor. Ens podem adonar que Déu, l’Amor és per sempre en cadascú de nosaltres l’amor amb què estimem. Ferm, inacabable, un Amor que s’aboca inexhauriblement. La Bíblia ens diu que, “l’estimem perquè Ell primer ens ha estimat.”

M’agradaria proposar-vos un programa de quatre punts per estimar més,

Primer, començar cada dia reconeixent només la presència de Déu, l’Amor diví, i després pregar fins que vegem la veritable identitat espiritual de cada individu deplegada dins d’aquest Amor. Aleshores ens hi hem d’agafar amb ungles i dents tot el dia.

Segon, podem cercar dins la nostra consciència per trobar-hi pretesos enemics, i reconèixer que els nostres únics enemics són les qualitats àvoles, l’urc, l’odi, la por, el prejudici, … aleshores les podem agafar una per una i revessar-les, bescanviant-les per la qualitat espiritual veritable, que n’és l’oposat, i és la veritat eterna de Déu i de l’home fet a la Seva imatge. Així ens estimarem a nosaltres i estimarem a tothom

Tercer, podem cercar qualitats espirituals en tothom, amics i enemics, i sobretot en d’altres generacions, races, nacionalitats i estatus econòmic. Això és bastir el pont.

Finalment, podem viure cada dia amb veritats espirituals fresques espigolades de la Bíblia que eixamplen el nostre enteniment espiritual de l’Amor diví i de la veritable germanor. I com a seguidors de la Ciència Cristiana ens girarem tembé vers el llibre de text, Ciència i Salut amb la Clau de les Escriptures.

Que n’és de cabdal per nosaltres de capir el poder i la llei que hi rau a la Regla d’Or i després viure-la plenament!

Hem estat cridats a posar l’Amor espiritual al capdavant de la nostra vida, a estimar-nos a nosaltres mateixos com part del pla magnífic de Déu i a estimar la identitat espiritual de tothom. Aleshores no només ens adonarem que som estimats i gaudim de pau, ans estimarem i portarem la pau al nostre món, i això amics meus és la manera d’estimar i ser estimats.