Vetlla 174

500 Punts de Vetlla

Gilbert Carpenter

---

174- VETLLA que no facis diferències entre els clams de l’error basant-te en la seva manifestació humana, dient que un és més perillós o difícil de guarir o de reduir al no res que un altre. Tot l’error es recolza sobre la mateixa creença fonamental, tant si la seva manifestació sembla esfereïdora com si no.

La creença d’un encostipat potser no desvetlla tanta por en un estudiant com un altre clam que sembla més seriós; però la metafísica sap que totes les falses creences són irreals, i afirma teòricament que una creença errònia és destruïda per la veritat tan de pressa com una altra, ni que n’hi hagi que semblin més entestades que d’altres. Un home boig que es pensa que és Napoleó és tan fàcil de guarir com el qui es pensa que és un ratolí.

Allà on la manifestació de l’error sembla especialment paorosa, l’estudiant hauria de minimitzar el seu sentit de l’error a nivell de la causa, i aprendre la lliçó que des del punt de vista de la Veritat, tot l’error és fonamentalment el mateix, la creença en una ment i un poder a part de Déu.

Els mortals jutgen Goliat per la seva mida, i els hi fa més basarda una gran manifestació que una de menuda. Els metafísics ensenyen que de vegades les fases més insignificants de l’experiència humana li furten Déu a l’home (a nivell de creença), tant com una de més significativa, si no se’n detecta l’acció i s’encara.

Amb una manifestació de l’error esfereïdora tenim la tendència d’acceptar un exagerat sentit de causalitat. Els mortals graduen la causalitat segons la manifestació. La Ciència ens ensenya que, entès com la causa mental dels fenòmens, l’error és sempre el mateix. Creure que hom ha de posar deu cops més dedicació per guarir un càncer que un refredat demostra que a l’estudiant li manca experiència i maduresa.

Quina és la diferència entre els practicants? Per què un se’n surt més bé que un altre? Un és més bo que un altre de detectar l’error i treure’l del seu amagatall perquè fa servir el “sentit de l’Ànima” que la Sra. Eddy esmenta a la pàgina 85 de Ciència i Salut. I un error que s’ha tret del catau pot ser encarat i vençut per la Veritat fàcilment i de seguida.

Cal el mateix còdol, o sentit sencer de la demostració, per encarar tots els Goliats. David no apallissà Goliat amb un allau d’arguments. No li digué, “Ara et faré tractament una setmana i a veure què passa. Si d’aquí una setmana encara ets viu i tens poder, hi tornaré.” No, s’hi va encarar armat amb l’enteniment de la Veritat per esclafar la il.lusió o menudesa fent-se passar per poder. Emprà una afirmació científica, el “gra de Ciència Cristiana” que pica l’error al seu punt vulnerable, la creença d’intel.ligència i sensació a la matèria. Això féu el fet.

El gra de Veritat de David era un reconeixement absolut de la totalitat del poder de Déu que el recolzava, i el discerniment del no res de tot el que clamava oposar-se-li. Quan reconeixes que el poder de Déu és l’UNIC PODER, per força has de reconèixer el caràcter il.lusori de tota cosa que clami un poder que pot ser emprat contra aquest poder ÚNIC. Ens cal aquest discerniment per encarar l’error, i és tot el que ens cal.

El practicant reeixit és el que va endavant amb l’actitud mental de David, sense mirar la mida o aparença formidable de la manifestació, ans amb el ferm coneixement i la fe introntollable que l’omnipotència de Déu recolza la seva arma, que pel sentit humà sembla tant poc adient. No minimitza la importància d’encalçar l’error amb un sentit espiritual sencer. Tanmateix sap que és tot el que li cal; no sent que li calgui res més per encarar tota fase de l’error, o del no res, que tregui el cap paorosament, assumint que és real i formidable.