Refiar-se de Déu
Rev. G.A Kratzer
Premeu aquí per l’audio:
Tret de ser un preventiu de la por i del neguit – que ja és molt si s’assoleix – no serveix de gran cosa posar cegament els nostres afers mortals en mans de Déu, pensant que és Ell qui els decreta i en tindrà cura. Déu no decreta els afers mortals; puix els afers mortals són només l’erroni sentit de les coses. Déu i les Seves obres, i tots els afers que decreta, són immortals. Déu, éssent immortal, no fa res ni decreta res mortal.
Imagineu-vos que hom tingués problemes de matemàtiques per fer, i digués: “Bé, em refio que el principi de les matemàtiques els solucionarà.” És cert que aquests problemes només poden ser resolts pel principi de les matemàtiques, tanmateix la persona que els vol veure solucionats hi ha de fer quelcom. Ha d’entendre les matemàtiques, i fer servir aquest enteniment per solventar els seus problemes; o bé s’ha de refiar d’algú altre, que capint prou les matemàtiques, els hi solucioni per ell.
De la mateixa manera, per vèncer les malalties, hom ha d’entendre Déu i conscientment fer servir aquest enteniment per sobremuntar-les; o bé, algú que entengui Déu, fent servir aquest enteniment, les ha de vèncer per ell, altrament les malalties no seran sobremuntades. La confiança cega, per gran que sigui, no les foragitarà, ni seran foratgitades per pregàries i peticions a un Déu imaginari que suposadament ha fet aquestes malalties, esperant que hom li demani que les faci fora. Aquest Déu no existeix.
La Ciència Cristiana ens ensenya com capir Déu; i la manera de fer servir el nostre enteniment per vèncer, ara, el pecat, la malaltia, la discordança, i la pobresa; i algun dia, en aquest estadi de creixement o en un altre, el nostre enteniment més gran de Déu ens farà bons de sobremuntar per sempre el nostre sentit de la materialitat i de la mort.
El fet que els homes emprin les lleis de les matemàtiques per solventar molts problemes demostra el seu convenciment que de l’aplicació exacta d’aquestes lleis se’n deduiran resultats correctes i útils; i fan palès que es refien d’aquestes lleis aprenent-les i emprant-les intel.ligentment; no pas refiant-se’n mentre en són ignorants.
La confiança en Déu que té resultats efectius, requereix no només un enteniment pregon i un coneixement detallat de les lleis de Déu, ans un coneixement pràctic i a l’abast d’aquestes lleis. Il.lustrem-ho: abans que un infant pugui aprendre la taula de multiplicar i fer-la servir, les expressions “tres per tres fan nou,” “cinc per sis fan trenta,” etc, s’han d’il.lustrar per a què en pugui capir clarament el sentit. Després ha d’apredre de cor aquestes expressions arranjades en taules. Això exigeix més aplicació, més concentració de pensament, i molta repetició per part seva; però fins i tot després d’haver après les taules ben apreses que les pugui recitar a cor que vols, encara n’hi manca el coneixement pràctic. Per exemple, imagineu-vos que a l’infant se li dóna un problema, multiplicar 465 per 23. Quan ha de multiplicar cinc per tres, no en pot saber el resultat, tret que reciti la taula de memòria; i doncs, ha de fer el procés, “tres per un fan tres, tres per dos fan sis, …” fins que arriba a “tres per cinc fan quinze.” Amb aquest procés pot arribar a la veritat que cerca; però encara no n’ha assolit un coneixement independent.
Imagineu-vos que al moment que l’infant sap les taules de cor, sa mare el fa anar al mercat a comprar sis taronges a tres cèntims cada una, amb un quart de dòlar per pagar-les; i imagineu-vos que la caixera que li dóna el canvi no és gaire honesta, i li torna a l’infant quatre cèntims i no els set que li hauria de tornar. L’infant poc avesat amb el raonament matemàtic que l’operació exigeix, probablement quedarà confós. Instintivament percep que no se li ha donat prou canvi, però tanmateix el seu coneixement dels fets no és instantani ni a punt – a l’abast quan li cal. Tímidament li insinua a la caixera que no li ha tornat bé el canvi, i la caixera amb gosadia li replica, “Sí, el canvi està bé,” “Però, però …” s’aventura el noi. “Vés, ja t’he dit que el canvi està bé,” crida indignada la caixera, i no estant prou segur per defensar la seva posició, l’infant marxa capcot i defraudat. Si el noi hagués tingut un domini independent i instantani del problema, aleshores quan la caixera el volgué ensarronar, un esguard de sorpresa s’hauria dibuixat automàticament i instantàniament a la seva cara, i amb això n’hi hauria hagut prou perquè la caixera s’adonés que el seu propòsit no havia reeixit, i hauria dit: “oh, perdoni, no li he tornat bé el canvi.” Però si la caixera hagués provat de refermar-se a la seva posició, amb quina positiva seguretat el noi no hauria reclamat el seu dret! No hauria afluixat fins que no se li hagués tornat bé el canvi. Un coneixement instantani i a l’abast de la veritat l’hauria protegit de la imposició.
Així, també, quan hem après quines són les lleis de Déu, i ens les hem gravat ben gravades a la consciència, meditant-hi, declarant-les i fent-les servir, i una suggestió de dins o de fora contrària a aquestes lleis es presenta a la nostra experiència, quedem instantàniament i automàticament astorats de la presumpció que un pensament o circumstància es pugui afirmar, o menar res a bona fi, al pensament o a l’experiència contrari a les lleis de Déu; aleshores estem protegits del patiment i de la pèrdua com no en podríem estar mai per un coneixement que no hagués esdevingut part de la nostra consciència.
És bo i útil, doncs, que hom declari sovint i maldi per adonar-se, molts cops cada dia, que l’amor, la joia, la pau i el refiar-se del bé són lleis de Déu, i doncs, del nostre ésser; que quan tolerem la por, el neguit, el dubte o el dol, violem la llei, i vivim una mentida: que l’harmonia, la salut, la fortalesa, l’acció, la vida, expressen les lleis de Déu, i quan tolerem, sense protestar, pensaments o sensacions de malaltia, de mal, de feblesa, d’inacció o de mort, violem la llei i vivim una mentida. El qui es grava pensaments justos a la consciència, fins que els emmena al capdavant del seu pensament, i doncs, no els pot passar per alt quan li calen, i que fa la seva via d’acord amb la llei divina, no patirà gaire, ni mentalment ni físicament, ni perdrà gran cosa de cap manera.