Missatge pel 1901

Mary Baker Eddy

---

Estimats germans, avui allargo la germanor del meu cor i de la meva mà als fidels, als qui el cor els hi batega, tot fressant les avingudes mentals de la humanitat, per Déu i pels homes; i estigueu ben segurs que la mà estesa del Senyor no us mancarà mai mentre sigueu al Seu servei. En aquesta nostra primera comunió de la nova centúria, tenim el goig de dir que la Ciència Cristiana està més estesa, avança més ràpidament, és més valorada que mai, i més a prop de ser acceptada pel món sencer.

Avui us trobeu per commemorar plegats la vida del nostre Senyor, i enlairar-vos més amunt i encara més amunt dins la consciència individual tan essèncial pel vostre creixement i servei; us trobeu per afegir als vostres tresors de pensament les grans realitats de l’ésser, que constitueixen la perfecció mental i física. El baptisme de l’Esperit, i el revifament i envigoriment de l’humà fent comunió amb el Diví, us ha menat aquí.

Tot allò que és veritat és una mena de necessitat, una part de la realitat primera de les coses. La Veritat ve d’una sinceritat pregona que sempre caracteritza els cors heroïcs; és el cantó més bo de l’home desenvolupant-se a si mateix.

Com Científics Cristians mireu de definir Déu a la vostra consciència sentint i emprant la naturalesa i les possibilitats pràctiques de l’Amor diví; mireu d’assolir la certesa

p.1

absoluta i suprema que el Cristianisme és ara allò que Jesús ensenyà i demostrà – salut, santedat, immortalitat. És indispensable que el Cristianisme espiritual més noble amari les vides individuals per assolir el poder més gran a la perfeccionada Ciència del guariment de tota mena de malalties.

Sabem que el raser de guariment de la Ciència Cristiana era i és malejat mirant d’afegir-hi als vestits vells, la nova túnica del guariment Cristià. Mirar de tòrcer el poder diví i d’harmonitzar-lo amb l’element magnètic fatal de la voluntat humana, o de bescanviar bons fets per bones paraules, i l’ésser just per una aparença justa, li pot anar bé al feble o al mundà que troba el raser de la Ciència Cristiana massa alt. La certesa absoluta a la pràctica de la metafísica divina és el què la fa de servei, puix té un Principi i una regla divins i demostrables – si n’hi ha que no se’n surten de demostrar la Veritat, d’altres se’n sortiran, i són els qui s’hi adhereixen. L’urc febril de sectes i sistemes és el cap de mort a la festa de l’Amor, però el Cristianisme sempre assetja el pecat a les seves ciutadelles, beneïnt els pobres a l’esperit i servant la pau amb Déu.

Allò que els primers deixebles de Jesús experimentaren, els seus seguidors d’avui, demostraran, és a dir, que hom paga l’allunyar-se de la via directa del Crist amb un tornar ple de dificultats; tenebres, dubte, i un maldar sense recompensa assetjaran totes les passes de tornada. Només un ferm fonament a la Veritat ens pot fornir ales agosarades i una recompensa segura.

La història de la Ciència Cristiana n’explica el ràpid creixement. A la meva església de més de vint-i-un mil sis cents trenta un membres (dos mil quatre cents noranta sis afegits des del

p.2

Novembre passat) hi brota espontàniament l’esperança més alta, i una virtut, fervor i fidelitat creixents. La benedicció especial del nostre Pare-Mare Déu resta sobre aquesta hora: “Benaurats vosaltres quan, pel meu nom, us escarniran, us encalçaran, i escamparan contra vostre tota mena de maldiences.”

Déu és Persona Infinita

Sentim a dir que els Científics Cristians no tenen Déu perquè el seu Déu no és una persona. Fem-hi una ullada. El Científic Cristià lleial adopta del tot la definició que Webster en fa de Déu, “Un Ésser Suprem,” i la definició del diccionar Standart, “L’únic Ésser Suprem, autoexistent i etern.” També acceptem Déu emfàticament, en el sentit més alt derivat de la Bíblia que s’avè amb el sentit literal dels lexicons: “Déu és Esperit,” “Déu és Amor.” Aleshores, per definir Déu a la Ciència divina emprem aquest mot – Principi diví. Volent dir Ment, un Ésser diví, permanent, fonamental, intel.ligent, anomenat a les Escriptures, Esperit, Amor.

A voltes hom diu, “Déu és Amor, però això no és argument per dir que l’Amor és Déu; puix Déu és llum, però la llum no és Déu.” La primera proposició és bona, i no és negada per la conclusió, puix l’Amor expressa la naturalesa de Déu; però la darrera proposició no il.lustra la primera, puix la llum, éssent matèria, no té la naturalesa de Déu, l’Esperit, deserta la seva premisa, i expressa només una metàfora de Déu; és, doncs, il.lògica i no se’n pot deduir la conclusió de manera adient. És lògic que puix Déu és Amor, l’Amor sigui el Principi

p.3

diví; l’Amor, doncs, tant Principi diví com persona representen Déu – puix tots dos tenen la naturalesa de Déu. A la lògica la premisa major ha de ser convertible a la menor.

A les matemàtiques quatre cops tres fan dotze. Allunyar-se de la regla de les matemàtiques destrueix la prova de les matemàtiques; just com torçar-se del principi i la regla de la Ciència Cristiana destrueix l’habilitat de demostrar l’Amor segons el Crist, guarint el malalt; i hom perd la possibilitat de la prova científica.

Déu és l’autor de la Ciència – ni l’home ni la matèria en poden ser. La Ciència de Déu ha de ser, i és, divina, predicada del Principi i demostrada com l’Amor diví; i el Cristianisme és la Ciència divina, altrament no hi ha ni Ciència ni Cristianisme.

Entenem que Déu és personal en un sentit científic, però no és corporal ni antropomòrfic. Entenem que Déu no és finit; és la Persona infinita, però no pas tres persones en una. Els Científics Cristians són teistes i monoteistes. Els qui ens jutgen malament perquè entenem que Déu és l´Un infinit, enlloc de tres, haurien de ser bons d’explicar la personalitat de Déu racionalment. Els Científics Cristians de manera consistent concebem Déu com Un perquè és infinit; i és triun, perquè és Vida, Veritat i Amor, i tots tres són un en essencia i ofici.

Si en anomenar Déu “Principi diví,” volent dir Amor diví, més sovint que Persona, ens mereixem l’epítet d’“impius,” arribem naturalment a la conclusió que

p.4

el qui creu que tres persones són definides estrictament pel mot Persona, o l’Un, traeix el seu credo, o no pot concebre el nostre; puix si la Persona és Déu, i hom creu que tres persones constitueixen la Divinitat, no perd aquí el terme Persona la naturalesa del Déu Únic del monoteisme, i és menys coherent que el sentit Científic Cristià de Persona entès com el Principi trinitari diví, infinit, anomenat a la Bíblia Vida, Veritat, Amor? – puix cada un posseeix la naturalesa del tot, i Déu és omnipotent, omnipresent, omniscient.

L’home és persona; i doncs, la metafísica divina discrimina entre Déu i l’home, el creador i el creat, anomenant Déu el Principi diví de tot. Això suggereix una altra qüestió: creuen en la personalitat els Científics Cristians? I tant, però la seva personalitat és definida espiritualment, no pas materialment – per la Ment no pas per la Matèria. No obliterem la raça material d’Adam, ans posem tot el pecat sota el decret diví– l’autoextinció, i reconeixem la manifestació final de l’home i de l’univers real i espiritual. Creiem, segons les Escriptures, que Déu és Esperit o Persona infinita, i l’home n’és la imatge i semblança: l’home reflecteix, doncs, l’Esperit, no pas la matèria.

No som trascendentalistes fins al punt d’extingir allò que és real, bo, o veritat; puix Déu i l’home a la Ciència divina, o la lògica de la Veritat, són coexistents i eterns, i la naturalesa de Déu s’ha de veure en l’home, que n’és l’eterna imatge i semblança. Al Déu teològic, una Persona, li cal un credo per explicar la Seva persona i la Seva natura, mentre que Déu s’explica a Si Mateix a la Ciència Cristiana. És la persona humana

p.5

com la defineix la Ciència Cristiana, més trascendental que les tres divines persones de la teologia, que viuen en el Pare i no tenen una identitat separada? Qui diu que el Déu de la teologia és una persona, i que el Déu de la Ciència Cristiana no és una persona, i doncs, no és Déu? Aquí hi ha la divergència. La Persona és definida diferent per la teologia, que en té tres per un i posa l’infinit dins d’una forma finita, que per la Ciència Cristiana, que té l’un per un i infinit.

Pot la Ment infinita sojornar dins d’una forma finita? És el Déu de la teologia una Persona finita o infinita? És una Persona o tres persones? Qui pot concebre tres persones com un, o tres d’infinites? Sentim a dir que Déu no és Déu tret que sigui una Persona, i estigui constituïda per tres persones: tanmateix Déu ha de ser Un malgrat ser-ne tres. És això Cristianisme pur, específic? i a la Ciència Cristiana Déu no és Déu perquè no s’adiu amb aquest model de personalitat?

La lògica de la Ciència Cristiana és impecable, i el Cristianisme que se’n deriva és, doncs, consistent amb el Sermó de la Muntanya de Jesús, que és bandejat i rarament esmentat per la teologia tradicional, que el veu impracticable per l’home.

Déu és Persona en el Seu sentit científic infinit, però no pot ser un ni infinit en el sentit corporal o antropomòrfic.

La nostra divergència de la personalitat teològica és que, la personalitat de Déu ha de ser tan infinita com n’és la Ment. Creiem en Déu com Persona infinita; però afirmem que una Persona finita amb una Ment infinita és una idea inconcebible. Que Déu és inconcebible, o és com l’home, no és la meva concepció de Déu. A la Ciència divina “Tot Ell és adorable,” i

p.6

concebible de manera consistent com la personalitat de l’Amor infinit, de l’Esperit infinit, com qui no n’hi ha d’altre.

La teologia escolàstica fa Déu semblant a l’home; la Ciència Cristiana fa l’home semblant a Déu. La trinitat de la Divinitat a la Ciència Cristiana éssent la Vida, la Veritat i l’Amor, constitueix la individualitat de la persona infinita o intel.ligència divina anomenada Déu.

Déu és la Ment infinita, és el Pare-Mare Déu tot savi, omniscient, tot aimant, puix Déu féu l’home a la Seva imatge i semblança, i els féu mascle i femella com declaren les Escriptures; i doncs, no enclou el nostre Pare celestial – la Ment divina – dins d’aquesta Ment els pensaments que expressen les diferents mentalitats de l’home i de la dona, fent-nos bons de dir, “El nostre Pare-Mare Déu”? I aquest Pare no sap quines són les diferents necessitats de la ment individual, i les proveeix, com declaren les Escriptures?

Que els Científics Cristians anomenin el seu Déu tant “Principi diví” com Persona infinita, no vol pas dir que s’hagin emportat el seu Senyor i no sàpiguen on l’han deixat. Els Cièntifics Cristians no creuen que hi hagi d’haver quelcom palpable pels sentits materials per a què la creença pugui fer les seves peticions a l’Amor diví. El Déu que tots els Cristians diuen creure i adorar no pot ser concebut sobre aquesta base; no pot ser copsat pels sentits materials, ni poden els sentits materials fer-ne palesa la Seva presència. Jesús digué, “Tomàs, per què m’has vist has cregut? Benaurats els qui creuran sense haver vist.”

p.7

El Crist és Un i Diví

Torno a reiterar aquest punt cardinal: Només hi ha un Crist, i el Crist és diví – l’Esperit Sant, o idea espiritual del Principi diví, l’Amor. És aquesta declaració científica més trascendental que la creença dels nostres germans, que esguarden Jesús com Déu i l’Esperit Sant, la tercera persona de la Divinitat? Quan Jesús digué “Jo i el Pare som un,” i “el Pare és més gran que Jo,” volgué dir que un raig de llum és llum, i és un amb la llum, però no és el sol sencer. Tenim, doncs, l’autoritat de Jesús per dir que el Crist no és Déu, ans n’és la revelació.

Altra volta, és l’home, segons la Ciència Cristiana, més trascendental que no el féu Déu? Pot ser massa espiritual, si Jesús digué, “Sigueu perfectes com el vostre Pare del cel és perfecte”? És Déu esperit? N’és. És l’home la Seva imatge i semblança segons les Sagrades Escriptures? N’és. Pot ser doncs, material o altre que espiritual? Tal com Déu féu l’home, no és del tot espiritual? La imatge reflectida de l’Esperit no és dissemblant de l’Esperit. La lògica de la metafísica divina no fa l’home massa trascendental si seguim els ensenyaments de la Bíblia.

El Crist era la identitat espiritual de Jesús; el Crist existia, doncs, abans de Jesús, que digué, “Abans que Abraham fos, Jo sóc.” Jesús, l’únic immaculat, fóu nat d’una mare verge, i la Ciència Cristiana explica aquesta dita mística del Mestre com la declaració de la seva personalitat dual, o el

p.8

JesuCrist espiritual i material, anomenat a les Escriptures el Fill de Déu i el Fill de l’home – l’explica com una referència a la seva identitat espiritual eterna i a la seva humanitat temporal. La Ciència Cristiana ensenya clarament que Déu és l’únic poder generatiu o regenerador.

Els savis de l’antigor copsaren besllums gloriosos del Messies o Crist, i aquest seu sentit més veritable del Crist els batejà en l’Esperit – els somorgollà en un sentit tan pur que en féu visionaris i guaridors Cristians. Aquest és “l’Esperit de vida en JesuCrist,” esmentat per St. Pau. És també el misticisme de què es planyeren els rabbis, que crucificaren Jesús i l’anomenaren un “mentider.” Sí, és el poder guaridor de la Veritat que és encalçat avui, l’Esperit de l’Amor diví, i JesuCrist el posseí, el practicà, i ensenyà els seus deixebles a fer el mateix. Aquest esperit de Déu es manifesta a la carn, guarint i salvant els homes, – és el Consolador “que lleva els pecats del món;” i tanmateix el Crist és refusat pels homes!

El mal de la naturalesa humana fa bromera en ser tocat pel bé; crida, “Deixa’ns, què vols de nosaltres …? Has vingut a destruir-nos? Sabem qui ets; el Sant de Déu.” L’Esperit Sant agafa les coses de Déu i les ensenya a la criatura; i en ser espirituals, trasbalsen la carn i la destrueixen; són revolucionàries, reformadores, i ara, com temps ha – foragiten el mal i guareixen el malalt. El de la família de Déu que estima i viu més les coses de l’Esperit, és el qui en rep més; parla sàviament perquè l’Esperit del seu Pare parla per ell; treballa bé i guareix ràpid perquè l’esperit li forneix

p.9

llibertat: “Sabreu la Veritat i la Veritat us farà lliures.”

Jesús digué, “per totes aquestes coses us lliuraran als consells” i “si han anomenat l’amo de la casa Belzebú, què en diran dels de casa seva? Que no us espaordeixin: perquè no hi ha res amagat que no s’hagi de revelar.”

El Crist, éssent el Fill de Déu, una emanació divina, espiritual, ha de ser espiritual, no pas material. Jesús fóu el fill de Maria, i doncs, el fill de l’home, només en el sentit que “home” és el terme genèric per tots dos, mascle i femella. El Crist no era humà. Jesús era humà, però el CristJesús representà el diví i l’humà, Déu i l’home. La Ciència de la metafísica divina lleva el misticisme que esclavitzava el meu sentit de la Divinitat, i de Jesús com el Fill de Déu i el fill de l’home. La Ciència explica la naturalesa de Déu com alhora Pare i Mare.

Teòricament i pràcticament la salvació de l’home arriba per “la riquesa de la gràcia de Déu” en Crist Jesús. L’Amor diví travessa el tenebrós passatge del pecat, de la malaltia, i de la mort amb la dretura del Crist – l’expiació del Crist que destrueix el mal amb el bé – i la victòria sobre el jo, el pecat, la malaltia i la mort s’assoleix seguint el model del Sermó de la Muntanya. Això és treballar per la nostra salvació, puix Déu treballa amb nosaltres fins que no quedi res per destruir ni ser castigat, i emergim gentilment a la Vida eterna. Això és el què demanen les Escriptures – fe d’acord amb les obres.

Després d’haver acomplert la seva misssió a la carn com el

p.10

Fill de l’home, Jesús s’enlairà fins a la plenitud de la seva estatura en el Crist, el fill etern de Déu, que no va patir ni morir mai. i per la seva gran obra a la terra, la seva demostració sobre el pecat, la malaltia, i la mort, el discerniment humà s’ha enlairat fins copsar la naturalesa divina del Crist Jesús, i veiem el Fill de l’home a la Ciència divina; i ja no és més un home material, ni la ment ja no és més a la matèria. Mercès a aquest Crist redemptor, la Veritat, som guarits i salvats, i no pas pels nostres mèrits, és el do de Déu; som salvats dels pecats i patiments de la carn, i som els redimits del Senyor.

El Pastor dels Científics Cristians

Cert, n’he fet de la Bíblia i de Ciència i Salut amb la Clau de les Escriptures, el pastor de totes les esglésies de la denominació de la Ciència Cristiana, però això no fa pas impossible que el nostre Pastor prediqui! Per mi amb el Sermó de la Muntanya, llegit cada diumenge sense comentari i obeït tota la setmana, n’hi hauria prou per la pràctica Cristiana. la Paraula de Déu és un predicador poderós, i no és massa espiritual per ser pràctica, ni massa trascendental per ser escoltada i entesa. Qui diu que no hi ha sermó sense prèdica personal, passa per alt el que no hi passen els Científics Cristians, és a dir, que Déu és Persona, i que hom hauria d’estar a punt d’escoltar un sermó del seu Déu personal!

Però, germans meus, les Escriptures diuen, “No responguis al ximple amb ximpleria, no fos que et tornessis com ell.” St. Pau es plany del qui en fa del ventre el seu déu; pel

p.11

d’aquesta mena la nostra adoració pot ser intangible, perquè no es toca amb els dits; però el sentit espiritual s’hi abeura, i esmena el sentit material i guareix el pecador i el malalt. Si St Joan li digués a aquest home que Jesús no menjà ni begué, i que batejà amb l’Esperit sant i amb foc, replicaria naturalment, “Això és massa trascendental per mi de creure i d’adorar. Això és Joanisme i només els Joanistes seran de la seva colla.” Però això és humà: fins i tot el mot Cristià fóu antigament un oprobi; d’aquí els mots de les Escriptures, “Quan el Fill de l’Home vingui, hi trobarà fe a la terra?”

Ni que un home anés cenyit amb l’Urim i el Tummin del sacerdot, si no tingués caritat, o negués la validesa i permanència del manament del Crist de guarir a tots els temps, deshonoraria aquest ofici i malinterpretaria la religió evangèlica. La Ciència divina no és una interpolació de les Escriptures, fa flaire de salut, santedat i amor. Només li cal el prisma de la Ciència divina, que la teologia escolàstica ha enterbolit, per partir els raigs de la Veritat, i fer ressaltar totes les tonalitats de Déu. Les lens de la Ciència magnifiquen el poder diví a la vista humana; i aleshores veiem la totalitat de l’Esperit, i doncs, el no res de la matèria.

Ni el Mal ni el Pecat són Reals

El mal incorpori s’encarna a si mateix al pretés corporal, i es manifesta a la carn. El mal no és ni qualitat ni quantitat: no és ni intel.ligència ni persona, ni

p.12

principi, ni home ni dona, ni lloc ni cosa, i Déu mai no l’ha fet. El resultat del mal, anomenat pecat, és una altra no entitat que es menysprea a si mateixa fins que anorrea la seva pròpia encarnació: aquest és l’únic anorreament. El pecat visible hauria de ser invisible: no hauria de ser vist, sentit, ni fet: i perquè no hauria de ser vist, sentit ni fet, hem de saber que no és, i que el pecat és una mentida des del principi – una il.lusió, res, només l’assumpció que no res és quelcom. No és bo de servar la posició que el pecat és pecat i ens pot posseir i destruir-nos, ans és bo que agafem el pecat amb un sentit tan clar del seu no res que el destrueixi. El pecat, vist d’aquesta manera, no pot tenir ni entitat, ni veritat, ni poder, tot verificant els mots de Jesús, que el mal, el dimoni, el pecat, és una mentida – és doncs, no res i el pare del no res. La Ciència Cristiana clava la destral a l’arrel del pecat, i el destrueix sobre la base del seu no res. Quan l’home en fa quelcom del pecat és perquè li fa por o se l’estima. Destrueix la concepció que el pecat és quelcom, una realitat, i en destrueixes la por i l’estimació; i el pecat desapareix. La por que un home no ha conquerit, el conquereix, sigui de la mena que sigui.

A la Ciència Cristiana és planer que Déu lleva el puniment del pecat només quan el pecat és foragitat – només el puneix destruint-lo, i mai després de ser destruït; d’aquí l’esperança de la salvació universal. És el sentit del pecat, i no pas una ànima pecadora, que es perd. L’Ànima és immortal, però el pecat és mortal. Per desempallegar-nos del sentit del pecat primer hem de detectar el clam del pecat; tenir-lo per no res, saber que és una mentida, i aleshores ens fem nostra la victòria, el pecat desapareix, i la seva irrealitat és demostrada. Mentre ens rabegem en la presència del pecat o creiem

p.13

que té poder, se’ns enganxa i té domini sobre nostre. Altra volta: assumir que el pecat no té realitat, i tanmateix pecar, és en si mateix un pecat, que s’arrapa for a la iniquitat. El plany del Publicà assolí el seu humil desig, mentre que la hipocresia dels Fariseus crucificà Jesús.

Creuen els Científics Cristians que el mal existeix? Contestem, Sí i No! Sí, en la mesura que sabem que el mal, com un fals clam, una entitat falsa, una falsia total, existeix al pensament; i No, com quelcom que gaudeix, pateix, o és real. La nostra única divergència de l’eclesiastisme en aquest tema és, que la nostra fe s’agafa al fet que el mal no pot ser fet real per esfereir-nos i doncs, dominar-nos, o fer-nos-el estimar i entrebancar així el nostre camí vers la santedat. Esguardem el mal com una falòrnia, una il.lusió, i doncs, tan irreal com un miratge que malmena un viatger tornant a casa.

És palès en si mateix que l’error no és Veritat; se’n segueix, doncs, que és fals; i si és fals, irreal; i si és irreal, concebre l’error com quelcom just o real és un pecat en si mateix. Per ser deslliurat de creure allò que és irreal, de tenir-ne por, de seguir-lo, o d’estimar-lo, hom ha de pregar de no caure a la temptació – talment com hom guarda la seva porta que no s’hi acostin els lladres. El mal ens ve primer al pensament, abans de fer-ne; l’has de controlar en primera instància, o et controlarà en segona: i és bo de saber que el mal no té autoritat divina; i l’home n’és, doncs, l’amo. Faig festa de capir científicament aquesta gran veritat.

Qui fa el mal no és pas encoratjat per la meva

p.14

declaració que el mal és irrael, quan declaro que s’ha de desvetllar de la creença en la seva basardosa realitat, penedir-se’n i deixar-lo enrera, per capir-ne i demostra-ne la irrealitat. L’error que no es condemna no és anul.lat. Hem de condemnar totes les fases del clam de l’error per demostrar-ne la falsia, i doncs, la irrealitat.

El Científic Cristià s’ha allistat per fer minvar el crim, la malaltia i la mort, i els venç pel Crist, la Veritat, ensenyant-li que no ens poden vèncer. La resistència vers la Ciència Cristiana s’afebleix en la mesura que hom l’entèn i demostra la Ciència del Cristianisme.

Un pecador no hauria d’estar mai tranquil, altrament mai no deixarà el pecat. La visió més deplorable és contemplar les benaurances infinites que l’Amor diví atorga als mortals, i el seu desagraïment i odi, omplint a vessar la mesura de l’avolesa contra la llum. No em cap al cap que l’infern ortodox pugui desvetllar-ne un d’aquest mena del seu sentit malmenat, perquè tot pecat és sentit malmenat, i val més trobar-se malament que bé quan hom peca. A alguns mortals potser els hi cal de sentir la tronada d’en Jonathan Edwards:

“És només el pur goig de Déu que et salva de ser engolit ara mateix dins la destrucció eterna. El Seus ulls són massa purs per contemplar-te. No hi ha cap altra raó que t’hagi salvat d’anar a l’infern, puix has segut a casa de Déu, provocant els Seus ulls purs amb la teva pecaminosa i àvola manera de participar a la Seva adoració solemne. Sí, l’única raó, i no en podem trobar d’altra, del perquè

p.15

no siguis llençat a l’infern ara mateix, és que la mà de Déu t’ha agafat.”

Puniment Futur del Pecat

La meva visió d’un càstig futur i etern abasta un sentit punyent del pecat i del seu patiment, punint-se a si mateix aquí i al més enllà fins que no és destruït. Les menes de pecat descrites per St. Joan no s’assemblen gairebé gens als indescriptibles pecats moderns, que de bracet de les seves cobejances, falsies, enveges, i odi, forneixen xafarderia sacrílega amb el verbejar de l’hades. Però l’odi, quan s’enfolleix esdevé ximple – s’eclipsa a si mateix i se suïcida. Aleshores que els morts enterrin el seus morts, i llàstima ens fan els maldients supervivents. En Grec, el dimoni és anomenat serp – mentider – el déu d’aquest món; i St. Pau defineix aquest déu del món com la manca d’honestedat, la murrieria, el dir la paraula de Déu en va. El text original defineix el diable com l’acusador, el maldient i llengua d’escurçó; d’acord amb les Santes Escriptures aquestes qualitats són grolleres, i no haurien de venir de l’individu, de la trona, ni de la premsa. Les Escriptures fan esment d’un esperit maligne mut, però de bon començament el mal és xerraire, i se suposa que passà la mà per la cara de la Veritat i expressà un punt d’allò més vital. Quina llàstima si ara es dóna llicència, amb permís de la mitra, d’heure-se-les garrulant amb el temps i el Cristianisme! Hom dirà d’aquesta centúria que el seu descobridor més gran és una dona de qui els homes se’n befen, i se’n va a pregar? L’esperança de la raça començarà amb una veritat enunciada de la que se’n diuen cent falsies?

p.16

N’hi hauria d’haver prou amb l’actual autoinfligit patiment del mortals nat del pecat, de la malaltia i de la mort per desvetllar el patidor del sentit mortal del pecat i de la ment a la matèria, i fer-lo tornar a casa del Pare penedit i salvat; sí, tornar rabent vers l’Amor diví, que funda i fa perfecta la nostra fe, que estima tant fins i tot el fill pròdig penedit – allunyat del seu jo real i maldant per tornar – que va a trobar el pecador marrit fent camí cap a casa i l’acull.

La Medicina

Si les meves primeres demostracions de la Ciència Cristiana o guariment metafísic no haguessin excedit les d’altres mètodes, el públic no hi hauria parat esment ni haurien encetat la gran Causa que avui atreu el respecte dels nostres pensadors més bons. Fóu que vaig guarir el sord, l’orb, el mut, el coix, els darrers estadis de la tuberculosi, la penumonia, … i els vaig guarir amb una, dues o tres visites, que encetà la cerca, Què és això? I quan el sentiment públic ho permeté, i jo vaig haver sobremuntat un estadi difícil de la tasca, vaig posar els pacients a mans dels meus estudiants i em vaig retirar de la feina comparativament fàcil del guariment a l’estadi més difícil de treballar per la nostra Causa.

De la meva pràctica mèdica havia après que la dinàmica de la Medicina és la Ment. A la dilució més alta de l’homeopatia la droga n’és del tot fora, i ha de ser, doncs, la ment, que en controla l’efecte; i aquesta dilució en alguns casos guaria on la medicina alopàtica no se’n sortia.

p.17

La meva dosi predilecta era “la tintura mare” d’un gra de la droga atenuada mil cops.

Les febles crítiques i els deplorables avisos tocant al guariment de la Ciència Cristiana no són tants ara com fa quaranta anys n’eren les befes de l’homeopatia; i la medicina de la Ment és avui més honorada i respectada que l’antiga medicina de la matèria. Els qui s’en riuen o preguen contra el trascendentalisme o la religió de la Ciència Cristiana i la seva medicina, haurien de saber el perill de qüestionar els guariments de Jesús, que no administrà altre remei que la Ment, i no n’ensenyà d’altre als seus deixebles. La Ciència Cristiana sembla trascendental perquè la substància de la Veritat trascendeix l’evidència dels cinc sentits personals, i només és discernida per la Ciència divina.

Si Déu creà les drogues per ser emprades mèdicament, Jesús i els seus deixebles n’haurien emprat i les haurien esmentat per aquest propòsit, puix Jesús vingué a fer “la voluntat del Pare.” El metge que ensenya que una hipòtesi humana és per sobre d’una demostració de guariment, sí, per sobre de la grandesa del precepte i de l’exemple del nostre gran Mestre metafísic, i dels seus seguidors de les primeres centúries, hauria de llegir aquestes ratlles de les Escriptures: “El ximple ha dit dins del cor; no hi ha Déu.”

La Vida, la Veritat i l’Amor divins – que els homes anomenen Déu – és el guaridor del Científic Cristià; i si Déu destrueix la tríada popular – el pecat, la malaltia, i la mort – enrecorda’t que Ell n’és el faedor i en demostra així el no res.

Cristians i capellans preguen pels pecadors; es creuen

p.18

que Déu contesta les seves pregàries, i que la pregària és un mitjà de gràcia i salvació fornit per Déu. Es creuen que el poder diví, en cercar-lo, els hi és donat en temps de tribulació, i que Déu treballa amb ells per salvar pecadors. M’agrada aquesta doctrina, perquè sé que la pregària mena el cercador més a prop de l’Amor diví, i troba així el què cerca, el poder de Déu per guarir i salvar. Jesús digué, “Demana, i et serà donat;” i si no immediatament vés demanant, i puix t’hi apropes sovint, et serà donat; i il.lustrà aquests mots amb una paràbola.

La noció que barrejar mitjans materials i espirituals, a la medicina o a la religió, és savi i eficient, s’ha demostrat fals. Que les naturaleses animals enforteixen el caràcter és un egregi disbarat – un bla allunyament de la pràctica i la demostració de Jesús. Fem memòria que el gran Metafísic guarí el malalt, ressucità els morts i manà els vents i les onades, que l’obeiren només per ascendència espiritual.

Mala Pràctica Mental

És llarg l’ascens de la pràctica mental ordinària a la pràctica de la Ciència Cristiana, però passar d’emprar drogues inanimades a un susceptible mal ús de la ment humana, com ara el mesmerisme, l’hipnotisme, i semblants, és sotmetre la humanitat indefensa i sense avisar a la voluntat individual humana disbauxada. Els corrents de Déu no passen per aquesta mena de canal.

Tothom ha de saber que les formes més tèbies

p. 19

del magnetisme animal i de l’hipnotisme es donen els seus trets més agressius. No tenim el dret moral ni l’autoritat a la Ciència Cristiana d’influir els pensaments dels altres, si no és per servir Déu i fer el bé a la humanitat. L’home és governat de manera adient per la Veritat, la Ment divina, i no hauria de ser menat per cap altra ment. La Ciència Cristiana no dóna cap dret moral ni el poder de fer mal ni a homes ni a bèsties. El Científic Cristià és sol amb el seu propi ésser i amb la realitat de les coses. El mal practicant mental, no és, no pot ser, un Científic Cristià; és deslleial a Déu i a l’home; té totes les oportunitats de malmenar la ment humana i les aprofita. La gent poden escoltar complaguts les suggestions de les falsies inaudibles, sense saber què els hi fa mal, ni que siguin malejats. Aquest flagell mental no podria atorrollar, enterbolir, ni malmenar la consciència, físicament, moralment, ni espiritualment, si l’individu sabés què és i que en té el domini.

Aquest mal invisible és el pecat dels pecats; no és mai perdonat. Ni l’agonia i la mort que més d’hora o més tard patirà el qui el perpetra, no poden esbotzar-ne els efectes que pateix fins que no és extingit i ja no en fa més. Els crims comesos sota aquest nou règim de necromància o diabolisme no són facilment reconeguts. Actualment el seu misteri els protegeix, però les seves maneres amagades i flagrants seran finalment vistes pel què són, i les lleis de la nostra terra se les hauran amb els seus furts, adulteris, assassinats, i passaran sentència als crims humans més foscos i pregons.

Els Científics Cristians no són hipnotistes, no són

p.21

guaridors per la ment, ni guaridors per la fe; tenen fe, però tenen Ciència, enteniment i també obres: No són els afegitons, ni els etzeteres, ni noves edicions d’antics errors; ans són el què són; és a dir, estudiants d’una Ciència demostrable que mena els temps.

Metafísica Qüestionable

En un article publicat al New York Journal, el Rev. … hi escriu: “Moltes de les idees sobre el món espiritual que ara són ensenyades a la Ciència Cristiana es poden remuntar al famós Bisbe Berkeley de l’Església d’Anglaterra.”

Aquest clergue és del parer que els ensenyaments i la paternitat de la Ciència Cristiana aniran a més quan la Sra. Eddy hagi traspassat. Em sap greu pel meu crític que esguardi amb esperança la mort d’un individu que estima Déu i l’home; aquesta predicció no és preciència, i demostra una ignorància astoradora de la Ciència Cristiana, i una incapacitat manifesta per criticar-la o comparar-ne la literatura. Comença els seus càlculs erròniament, puix la Vida és el Principi de la Ciència Cristiana i dels seus resultats. La mort no és el predicat ni el postulat de la Veritat, i el Crist no vingué al món a portar la mort, ans la vida. Sap aquest crític d’una via més bona que la del Crist per beneir la raça? La meva fe m’assegura que Déu en sap més que cap home d’aquest tema, perquè si Ell no hagués sabut tota cosa i tots els resultats, jo no en sabria res de la Ciència Cristiana, ni hauria sentit el toc incipient de l’Amor diví que m’inspirà.

p.21

Qui en pot dubtar que Déu és bo, que la Veritat és veritable, i la Ciència és Ciència? i qui demostra la veritat d’aquestes proposicions és en certa mesura un Científic Cristià. És material la Ciència? No! És la Ment de Déu – i Déu és Esperit. És material la Veritat? No! I doncs, no miro de barrejar la matèria i l’Esperit, puix la Ciència no les barreja, i no es barrejaran. Sóc una homeòpata espiritual perquè no crec en aquesta amalgama. La Veritat i la Veritat no és una barreja; l’Esperit i l’Esperit tampoc; però la Veritat i l’error, l’Esperit i la matèria són barreges i oposats; i doncs, si una és veritat l’altre és fals. Si la Veritat és veritat, el seu oposat, l’error, no n’és; i si l’Esperit és veritat, no té oposat; la matèria, doncs, no pot ser una realitat.

Començo als peus del Crist i amb la taula numèrica de la Ciència Cristiana. Però no dic que un més un facin tres, o un i mig, ni m’amotllo al parer popular de la Ciència del Cristianisme. M’agafo al meu text, que un i un fan dos, tot el camí fins al càlcul infinit del Déu infinit. La taula numèrica de la Ciència Cristiana, el seu Principi diví i les seves regles, són davant la gent, i les diferents sectes religioses i escoles de medicina les discuteixen com si n’entenguessin el Principi i les regles abans d’aprendre’n la taula numèrica, i s’entesten que el public rebi el seu sentit de la Ciència, o que no en rebi cap.

Altra volta: Fins i tot la taula numèrica de la Ciència Cristiana no és ensenyada com cal pels qui s’han allunyat de la seva simple declaració absoluta tocant a l’Esperit i a la matèria, i

p.22

que un més dos no són mai ni més ni menys que tres; i esgarriant-se de la taula numèrica i la lògica de la Ciència Cristiana, no els hi queda gran cosa on les sectes i les facultats s’hi puguin agafar. Si els Científics Cristians admetessin només que Déu és Esperit i infinit, i que tanmateix té un oposat i que l’infinit no és el tot; que Déu és bo i infinit, i tanmateix el mal existeix i és real – seguint-se’n que el mal ha d’existir dins del bé, o existeix fora de l’infinit – estarien en pau amb les escoles.

Aquest allunyament, tanmateix, de la definició científica, del Principi diví, regla, o demostració de la Ciència Cristiana tindria el mateix resultat que un canvi de denominació a les matemàtiques; i hom no pot demostrar la Ciència Cristiana si no és sobre el seu Principi immutable i la seva regla, d’acord amb els ensenyaments i demostració del Mestre. JesuCrist era un ultra; era un reformador; clavà la destral a l’arrel de tot error, amalgama i barreja. No emprà cap remei material, ni en recomanà, i ensenyà als seus deixebles i seguidors a fer el mateix; demostrant un poder sobre la matèria, el pecat, la malaltia i la mort, com cap altre persona no ha demostrat mai.

El bisbe Berkeley publicà un llibre el 1710 titulat “Treatise Concerning the Principle of Human Knowledge” (Tractat sobre el Principi del Coneixement Humà). El seu objectiu era negar, basant-se en principis de filosofia apresos, la realitat d’un món extern. En publicacions posteriors declarà que la substància física era “només la relació constant dels fenòmens connectats per associació i combinats per les operacions de la ment universal, éssent la naturalesa no res tret de l’experiència

p.23

conscient. La matèria a part de la consciència és un concepte imposssible i irreal.” Nega l’existència de la matèria, i argumenta que la matèria no és sense la ment, que és dins de la ment, i que allò que anomenem matèria és només una impressió produïda pel poder diví sobre la ment per mitjà de regles invariables dites lleis de la naturalesa. En fa així de Déu la causa de tots els mals dels mortals i de les víctimes de la terra.

Altra volta, mentre perora de les virtuts de l’aigua bituminosa, escriu: “Penso que haver pres aquest remei ha estat la més gran de totes les benaurances temporals, i n’estic convençut que mercès a la Providència, li dec la meva vida.” En fer la matèria més potent que la Ment, quan les torbonades de la malaltia van batre contra la metafísica del bisbe Berkeley, va caure, i gran fóu la caiguda – de la metafísica divina a l’aigua bituminosa!

La Ciència Cristiana té més de dos cents anys. És d’abans de Sòcrates, Leibnitz, Berkeley, Darwin, o Huxley. És tan antiga com Déu, ni que el seu adveniment a la terra s’anomeni l’era Cristiana.

No havia llegit ni una ratlla de les obres d’en Berkeley quan vaig publicar la meva obra Ciència i Salut, el llibre de text de la Ciència Cristiana.

En contrast amb els seus punts de vista per mi fóu imperatiu de seguir els ensenyaments de Jesús i cap d’altre, per demostrar la divina Ciència del Cristianisme – la metafísica del Crist – guarint tota mena de malalties. La filosofia, la matèria mèdica, i la teologia escolàstica no eren adients per demostrar la doctrina de Jesús, i vaig renunciar a la forma per assolir l’esperit o misteri de

p.24

la santedat. Per això el dit misticisme de les meves obres esdevé clar pel pietós.

Bastint sobre la roca dels ensenyaments del Crist, tenim una superestructura eterna al cel, omnipotent a la terra, abastant el temps i l’eternitat. La pedra rebutjada pels constructors és adient de ser la creu que ells refusen, i mercès a aquesta creu la corona i la pedra cantonera són assolides.

Un coneixement de filosofia i de medicina, l’escolàstica d’un bisbe, i la pretesa metafísica que barreja la matèria i la ment, – certs individus demanen l’ajut de la metafísica divina i es planyen de no sortir-se’n de treure profit dels meus llibres, que pel seu sentit més espiritual guareixen el malalt! No s’hi esmenta ni s’hi exigeix cap aixoma, pràctica ni parabòla Cristica en aquesta metafísica, i la demostració que la matèria és menys, i Déu el tot, s’acaba en alguna follia il.lusòria.

El gran Metafísic, JesuCRist, denuncià tota aquesta mena de sepulcres daurats del seu temps i de tots els temps. No recomanà mai drogues, ni en féu servir. Quina és, doncs, la nostra autoritat Cristiana per basar la metafísica sobre el materialisme? Jesús demostrà el què ensenyà. Si hagués ensenyat el poder de l’Esperit, de bracet del poder de la matèria, hauria estat tan contradictori com la barreja del bé i del mal, i el mal superior, que Satanàs exigí al principi, i que des d’aleshores s’ha declarat real, fent la matèria tan útil com el Déu infinit – el bé –, que si és de fet Esperit i infinit, exclou el mal i la matèria. Jesús comparà aquestes contradiccions amb un regne dividit contra si mateix, que no pot aguantar-se dret.

p.25

La unitat i la consistència de la teoria i la pràctica de Jesús fan reposar el meu lassat sentit de la falsa filosofia i teologia material. El gran mestre, predicador i demostrador del Cristianisme és JesuCrist, que fundà el seu sistema de metafísica només en el Crist, la Veritat, i el recolzà amb les seves paraules i fets.

Els cinc sentits personals només poden tenir un sentit finit de l’infinit, i doncs el metafísic que barreja la matèria i l’Esperit és sensual. En una frase declama contra la matèria, i en l’altra la dota d’un qualitat guaridora que no trobem en Déu! I que s’allunya dels mitjans purament espirituals del Crist, girant-se vers les escoles i la matèria per trobar-hi ajut a l’hora de la tribulació.

He passat aigues fondes per preservar la túnica del Crist sencera, sense estripar; aleshores, quan hom toqui terra i el món sigui enlairat, el mot popularitat serà enganxat a la túnica sense costures, i se la jugaran a daus? Que Déu no ho permeti! Que quedi pels qui veuen Déu – els purs d’esperit, i els humils que heretaran la terra; que quedi pels qui tenen una fe i una caritat ferma, i la més gran és la caritat – l’amor espiritual. St. Pau digué, “Ni que parlés la llengua dels homes i dels àngels, si no tingués caritat, no passaria de ser com les campanes que toquen o els címbals que dringuen.”

Abans de cloure aquest tema dels vells metafísics, deixeu-me dir que no n’he llegit gran cosa dels seus escrits. En mi no hi havia cap gust nadiu o adquirit per allò que és problemàtic i contradictori en si mateix que m’hi atragués. Allò que he donat al món tocant al guariment Cristià o Ciència Cristiana és el resultat de la meva pròpia

p.26

observació, experiència, i descobriment final, ben independent de tots els altres autors tret de la Bíblia.

El meu crític també escriu: “Les contribucions més bones fetes a la literatura de la Ciència Cristiana són les dels seguidors de la Sra. Eddy. Esguardo per veure algun St. Pau alçar-se d’entre els Científics Cristians que interpreti les seves idees i principis més clarament, i els apliqui més racionalment als menesters humans.”

Les meves obres són les primeres que mai s’han publicat sobre la Ciència Cristiana, i des d’aleshores no s’ha publicat res acurat sobre aquets tema que no es fonamenti en aquestes obres. La tasca de la Ciència Cristiana és guarir i reformar la humanitat. Si algú ha guarit casos desesperats com he fet jo visitant el pacient un, dos o tres cops, celebraré de ser-ne informada. O si un St. Pau modern hagués pogut començar trenta anys enrera sense ni un Científic Cristià a la terra, i ara, en són un milió, i el mateix nombre de guarits, i de pecadors reformats i els hàbits i els desitjos de la humanitat esmenats, per què no fóu fet? Déu no fa diferències de persones.

No hi he posat tanta personalitat meva a la Ciència Cristiana com d’altres proporcionalment n’hi posen, puix he tret de la metafísica de la Ciència Cristiana tota la matèria i l’he deixada tal com és, purament espiritual, Crística – la Ment de Déu, no pas de l’home – nada de l’Esperit i no de la matèria. El professor Agassiz digué: “Cada gran veritat científica passa per tres estadis. Primer, la gent diu que contradiu la Bíblia. Després, que ja s’havia descobert abans. Finalment, que sempre hi han cregut.” Havent

p.27

passat els dos primers estadis, la Ciència Cristiana s’ha d’atansar al darrer estadi de la profecia del gran naturalista.

Només pregant, vetllant i treballant pel regne de Déu dins nostre i sobre la terra, entrem al camí dret i estret, que “pocs troben” en paraules del Mestre. Dels antics escriptors des de la primera centúria de l’era Cristiana potser no n’hi hagué cap que visqués una vida més devota que St. Agustí. Algunes de les seves obres han estat traduïdes gairebé a totes les llengues Cristianes, i es classifiquen entre els més excel.lents memorials de devoció tant als oratoris Catòlics com Protestants.

La història sagrada ens ensenya que els qui han seguit exclusivament els ensenyaments del Crist, han estat fuetejats a les sinagogues i encalçats d’una ciutat a l’altra. Però això no és raó per no seguir-lo; i la meva única excusa per mirar de seguir-lo és que estimo el Crist més que el món, i la meva demostració de la Ciència Cristiana, guarint, m’ha demostrat sense cap dubte que el Crist, la Veritat, és de fet la via de la salvació de tot allò que afaiçona o fa mentides. Com digué Jesús: “N’hi ha prou pel deixeble de ser com el seu mestre.” És bo de saber que fins i tot JesuCrist, que no era popular entre els humans al seu temps, no n’és tampoc al nostre temps; d’aquí n’inferim que el qui seria popular si pogués, no és un estudiant de JesuCrist.

Després d’una carrera dura i reeixida els reformadors normalment són generosament proveïts. Els hi ha passat pel cap

p.28

als Científics Cristians de preguntar-se si han acollit, nodrit, vestit o visitat un reformador amb aquest propòsit? Han tingut cura o han sabut quines són les seves punyents necessitats? De regals no n’hi calen. Déu li ha proveït els mitjans mentre ell proveïa vies i mitjans pels altres. Però els mortals als estadis avançats de les seves carreres els hi cal la cura amatent i tendra dels qui els volen ajudar. El reformador d’edat no s’hauria de deixar a mans dels qui no estan contents de sacrificar-se per ell com ell s’ha sacrificat pels altres els anys més bons de la seva vida.

Ho dic, no pas perquè els reformadors no siguin estimats, ans perquè gent amb bones intencions de vegades són ineptes o egoistes per demostrar la seva estimació. Són com els fills que se’n van de casa dels pares que els nodriren, treballaren dur, i els feren bons de ser grans treballadors per la humanitat, fills que no se’n recorden dels anys dels pares ni de les seves necessitats, i quan tornen a la casa paterna no hi van a ajudar la mare, ans a refer-se. O, si miren d’ajudar els seus pares, i bufen vents d’adversitat, s’esperen que el vent es giri. S’haurien d’enrecordar que la mare treballà i guanyà per ells batalles encarant les ventades. Tot honor i reeximent pels qui honoren el seu pare i la seva mare! L’individu que estima més, fa més, i se sacrifica més pel reformador, és el qui fressarà les seves passes més aviat. Per ajudar els meus estudiants a començar amb un donatiu de les meves pròpies dificultats, els hi vaig permetre uns quants anys que es quedessin cinquanta cèntims de cada llibre meu que venguessin. “Amb aquest percentatge,” els estudiants em van escriure, “ens hem rescabalat ràpidament els diners del curs del col.legi.”

p.29

Els Científics Cristians són encalçats com totes les altres denominacions religioses, des del primers Cristians, “de qui el món no n’era digne.” Ens errem en pensar que l’objectiu del Cristianisme vital és només transmetre’s a les centúries vinents. Les successives paraules dels reformadors són essencials per la seva propagació. La magnitud del seu sentit prohibeix un acuitar-se descurat, i la consciència que n’està més amarada malda per articular-se a si mateixa.

Els Científics Cristians pràcticament són no resistents; estan massa enfeinats fent el bé, observant la Regla d’Or, per revenjar-se o redreçar un tort; no són xerraires, fent nèixer no res i matant-ho tot, – ans són capdavanters d’una reforma a la religió i a la medicina, i el seu ofici no està en perill.

Fins i tot a la religió i a la terapèutica els hi cal regeneració. El filàntrops, i la classe més noble dels crítics a la teologia i a la matèria mèdica reconeixen que la Ciència Cristiana atia la genial vida interior de l’home, destruint totes les consideracions més baixes. Cap home ni cap dona és empès a establir una religió nova i antiga amb l’esperança de treure’n recompensa fàcil i plaent, ni per l’esperó de desitjos i passions. I cap emperador no és obeït com l’home “que apedaça el seu mantell” – que treballa sol amb Déu, sí, com l’heroi Cristià allerat del jo, de gran cor, de coratge calmat, i visió clara i esmolada.

Aconsello als Científics Cristians en tota circumstància d’obeir la Regla d’Or, i fer-se seu l’axioma d’en Pope: “Un home honest, sensible i gentil no m’insultarà, i cap d’altre no em pot insultar.” Els homes sensuals i adoradors

p.30

del món són sempre fiblats per una clara elucidació de la veritat, del bé i del mal.

L’únic element antagònic que sectes i professions hi poden trobar a la Ciència Cristiana és la Veritat oposada a tot error, específic o universal. Aquesta oposició brota de la mateixa naturalesa de la Veritat, i no és personal ni humana, ans divina. Tot veritable Científic Cristià en un futur no gaire llunyà aprendrà i estimarà les veritats de la Ciència Cristiana que ara semblen neguitejadores. Jesús digué, “No he vingut a portar la pau, ans l’espasa.”

M’ha confiat Déu un missatge per la humanitat? Aleshores no puc fer altrament que obeir. Al cap d’una llarga relació amb els membres de la meva gran església, no m’esguarden amb astorament vague, eixorc ni inquisitiu. No puc emprar el poder que Déu m’ha donat de cap altra manera que pel bé de l’individu i de la comunitat. D’aquesta veritat tots i cada un dels membres de la meva església en donarien testimoni amorós.

La Llar de la meva Església d’Infant

Al llistat de benaurances infinites que agraeixo, hi tinc per molt estimades: pares ortodoxs devots; el meu ensenyament primerenc a l’Església Congregacional; la lectura diària de la Bíblia i la pregària familiar diària; el meu himne de bressol i el Pare Nostre, repetits cada vespre; la meva associació primerenca amb distingits clergues Cristians, que s’agafaren fort al què era bo, empraren fidelment la Paraula de Déu, i renunciaren amb gràcia a tot el què Déu els hi prengué. Fóu el meu bon auspici ser ensenyada sovint per grans clergues ancians, entre els qui hi havia el Rev.

p.31

Abraham Burnham de Pembroke, N.H i el Rev. Nathaniel Bouton, D.D de Concord, de l’església Congregacional; el Rev. Boswell, de Bow, N.H, Baptista; el Rev. Enoc Corser i el Rev Corban Curtice, de l’església Congregacional; i el Pare Hinds, un ancià Metodista. Ben aviat vaig esdevenir un infant de l’església, una aimant i estudiant afamada del Cristianisme vital. No me’n podia estar d’estimar aquests Cristians de la vella mena. Curulls de caritat i bones obres, enfeinats amb la feina del Pare, no tenien el temps ni el desig de bescantar els seus germans humans. Semblava que Déu protegís el món sencer als seus cors, i estaven a punt de renunciar a tot per Ell. Quan els infidels els assetjaven, tanmateix, es feia visible el coratge de les seves conviccions. Eren herois a la lluita; s’armaven rabents, apuntaven mortalment, i no s’estalviaven cap denúncia. Les seves conviccions eren honestes, i les vivien; i els sermons que predicaven me’n féu estimar les doctrines.

Les vides d’aquests capdavanters passats de moda expliquen en pocs mots un home bo. Sadollen la mesura eclesiàstica, que estimar Déu i guardar els Seus manaments és tot el deure de l’home. Aquests homes d’església i la Bíblia, sobretot el Primer Manament del Decàleg, el Salm noranta-un, el Sermó de la Muntanya, i la Revelació de St. Joan, educaren molts anys seguits el meu pensament, posant-lo a punt per la recepció de la Ciència del Cristianisme. Em penso que si aquests venerables Cristians fossin avui aquí, les seves ànimes santificades capirien la Ciència Cristiana, i en copsarien l’esperit per les portalades de l’amor; per ells l’Amor era l’impuls governant de tota acció; la seva

p.32

pietat era la consideració més vital del seu ésser, l’original bellesa de la santedat que avui sembla esvair-se tan sensiblement de la nostra vista.

Per plantar per l’eternitat, “l’acusador” o “maldient” no ha de ser admés a la vinya del Senyor, i la mà de l’Amor ha de plantar la llavor. Carlyle escriu: “La religió en va plena de xerrameca i d’ensarronades; sobretot les hi trobem a desdir als seus estadis decadents més avançats; però la xerrameca no fóu mai la influència que originà la religió; ni n’és la salut i la vida, ans la malaltia, el precursor segur de la seva mort.”

Els Científics Cristians demanen en primer i en darrer terme de no ser jutjats sobre una platafroma doctrinal, un credo, ni un diploma de xarfarderia científica. Ans demanen que se’ls hi garanteixin els drets de consciència i la protecció de les lleis constitucionals de la seva terra; demanen de ser coneguts per les seves obres, de ser jutjats (si hom els jutja) per les seves obres. Admetem que no maten gent amb drogues verinoses, amb el bisturí, ni amb licor, per guarir-los. És per no matar-los així, o és per guarir-los amb el poder i la majestat del poder diví a la manera que ensenyà Jesús, i que manà als seus estudiants d’ensenyar i practicar, que són bescantats? La prova més rica i positiva que una religió en aquesta centúria és just el què era a les primeres centúries és el fet de rebre els mateixos atacs que rebé aleshores, i per les mateixes raons que una secta n’encalça una altra de més avançada.

Els Científics Cristians són ciutadans benignes que no maten gent ni amb la seva pràctica ni privant de cercar l’ajut d’un metge. Per què? Perquè l’efecte de la pregària que el Cristianisme empra per salvar pecadors és bona també per guarir tota mena de malalties. La Bíblia és, en tots dos casos, la nostra autoritat per fer aquesta afirmació. El temps que passa fins que el metge no arriba per tenir cura del pacient, emprat pregant i obeint espiritualment la manera de fer i els mitjans guaridors del Crist, no pot ser fatal pel pacient, i s’ha demostrat més efectiu que les prescripcions materials del metge. Si no és així, on hi trobarem el raser del Cristianisme? Hem llegit malament els preceptes evangèlics i els escrits canònics del Pares? o bé hem de tenir una altra Bíblia i un altre sistema de Cristianisme, nat no de Déu, ans de les escoles – una religió material, proscriptiva, intolerant, desposseïda sense cap raó de la Paraula de Déu?

Doneu-nos, Déu estimat, altre cop a la terra l’acord perdut del Crist; consoleu-nos amb la cançó dels àngels que fan festa amb els qui fan festa; aquesta dolça caritat que no mira per ella ans pel bé de l’altre, sí, que no en sap res del mal.

Finalment germans, espereu en Déu amb paciència; torneu benaurances per malediccions; no us deixeu vèncer pel mal, ans sobremunteu el mal amb el bé; sigueu ferms, feu estada i espleteu en la fe, l’enteniment i les bones obres; estudieu la Bíblia i el llibre de text de la nostra denominació; obeiu estrictament les lleis, i seguiu la vostra Cap només en la mesura que segueix el Crist. La santedat o Cristianisme és una necessitat humana, l’home no pot viure sense; sense santedat no té intel.ligència, ni salut, ni esperança, ni felicitat. En mots dels escriptors Hebreus: “Espera en el Senyor amb tot el teu cor, però malfia’t del propi saber. Reconeix-lo en tots

p.34

els teus anants i vinents i et menarà per camins dreturers;” “i farà que llueixi la teva justícia com la llum, la teva raó com el sol del migdia.”

La qüestió es presenta sovint, estem a punt de sacrificar el jo per la Causa del Crist, a punt d’oferir el nostre pit a l’espasa i ajeure’ns sobre l’altar? La Ciència Cristiana fa una forta crida als qui dormen als cims de Sió. És una crida clara pel regne de la justícia, pel regne del cel dins nostre i a la terra, i l’Amor n’és sempre la via.

Oh, l’Amor diví que ens treu de l’agonia humana! Oh, la glòria del Mestre guanyada així, despuntarà sobre meu i sobre teu?

I aquesta benaurança del pecat anorreat i la feina que exigeix ens la repartirem – fressarem amb fe pacient tot el camí per arribar-hi?