Glorificar Déu

Blanche Hersey Hogue

El Sentinel de la Ciència Cristiana, 24 de Desembre del 1910

---

L’estudiant de la Ciència Cristiana, si és honest, té davant seu una tasca ben clara; el seu únic objectiu ha de ser glorificar Déu. Potser una raó que no és del tot altruista l’ha menat a la Ciència Cristiana, o algun motiu que no és completament sincer l’anima a emprar la Ciència per sadollar els seus desitjos i les seves necessitats; però puix la Ciència Cristiana és el què és – puix tota la naturalesa dels seus ensenyaments, en ser emprada de manera adient, destrueix el mirar per un mateix – cada estudiant ha d’arribar, una hora o altra, al determini introntollable d’un únic propòsit: el de ser testimoni davant “dels fills dels homes,” de la presència, del poder, i de la bonesa de Déu.

Aquestes alçades espirituals potser no s’assoleixen ni de seguida, ni de cop. Els mortals han viscut tant de temps, i de manera tan entestada, mirant de satisfer-se a si mateixos, que viure amb el propòsit definit de glorificar Déu és una cosa nova i que no tenen per mà. Tot el jo mortal ha de ser regenerat per poder viure primer per Déu, i les tendències egotistes o mundanes en cada un de nosaltres no es donen fàcilment a la cerca de la bonesa – el pensament just i la vida justa. I encara més, la nostra materialitat, pot provar, quan comencem a estudiar la Ciència Cristiana, de doblegar la Paraula de Déu per a què serveixi les nostres ambicions i guanys a nivell personal.

Pregar per gratificar els nostres desitjos egotistes no és depassat facilment; però puix el pensament humà, quan és menat per la Ciència Cristiana es fa seves les activitats divines, la llei espiritual real que ara treballa a favor nostre, comença a espargir, més enllà del nostre poder de desfer el mal, els nostres instints egotistes. Ni que de bon començament ens girem vers la Ciència Cristiana tot esperant d’enfortir i d’il.luminar els nostres camins, ens adonem ben aviat que allò que n’aprenem, els purifica sistemàticament, bescanviant-los finalment pels camins de Déu. Ens adonem, doncs, al nostre procés de creixement espiritual, que la Ciència Cristiana fa la vida joiosa, no pas gratificant el mortal, ans exaltant Déu i tot el què és com Déu; i que d’aquesta manera ens mena a treballar pel què el nostre Mestre anomenà “els afers del meu Pare” – la feina de manifestar aquesta semblança divina en cada pensament i en cada obra.

La veu del profeta Isaïes fóu un crit sincer contra la mundanitat – un prec que Déu fos glorificat – perquè escriu, “Sou els meus testimonis, diu el Senyor;” “Quan no teníeu cap déu estranger, Jo em declarava a mi mateix, us salvava, em demostrava; i doncs, va dir el Senyor, vosaltres sou testimonis que JO sóc Déu.” L’apòstol Joan va escriure de l’altre Joan, el precursor del Crist, que “no era la Llum, ans fóu enviat per ser testimoni d’aquesta Llum.” I el Crist Jesús, que Joan el Baptista esguardà per trobar-hi “la Llum veritable que il.lumina tots els homes que vénen al món,” va portar el tema fins i tot més enllà de la visió d’Isaïes i de Joan, quan digué, “El meu testimoni és més gran que el de Joan: puix les obres que el Pare em va encomanar, les mateixes obres que faig, són testimoni que el Pare m’ha enviat.” Als Jueus, que el volien matar perquè amb el seu fer glorificava Déu, acusant-lo amb els seus cors endurits de “fer-se igual que Déu,” els hi replicà amb paciència, “Les obres … són el testimoni.” Era per les seves obres que volia el reconeixement, no pas per si mateix. I aquesta és la lliçó per tots els Cristians: el fervor religiós pot voler glorificar Déu, però només les obres divines L’exalten.

Que els nostres pensaments i les nostres obres siguin per glorificar Déu, o siguin, en part, el resultat de la voluntat i del desig humà, depèn totalment de l’espiritualitat del nostre pensament. Totes les creences materials exalten la matèria. Tota manifestació espiritual exalta Déu. La pregunta: “Això glorifica Déu?” posa a prova tot allò que pensem i tot allò que volem fer. Una manera de mesurar la tasca, ja feta, del dia, és altre cop: “En quina mesura ha glorificat Déu?” Cada pla, cada temptació, cada cosa a la nostra feina, als nostres jocs, a les nostres relacions, al nostre ambient, al nostre anar i venir diari, que se’ns presenta per ser acceptada o refusada – ras i curt, tot el què hem de triar si fem o no fem, pot ser testat amb aquest cop just que fendeix la via fins a l’arrel de tota acció.

Potser simplement estar-nos-en de fer allò que ens gratifica és sovint humilment i silent exaltar Déu; no deixar-nos arrossegar vers el mal positiu i agressiu és demostrar que Déu és victoriós; de vegades, una situació pot ser tan complicada que triar un mal menor ens pot semblar la solució més bona per ser testimonis de Déu; i molts cops, de fet, la cosa que ens sentim empesos a fer per glorificar Déu, li pot semblar a un observador amb un punt de vista diferent, justament la cosa que no hauríem de fer. Tanmateix, és veritat, que en tots els conflictes dels parers humans, i sota la pressió d’exigències diverses, fer-nos aquesta pregunta honestament tocant a cada responsabilitat que tenim entre mans, ens ajuda a romandre dins d’un espai mental segur, on el progrés que venç el conflicte és assegurat, i on esdevenim homes de bon fer pel món. Viure per un objectiu egotista, sigui quin sigui, només fa més feixuc el materialisme del món, però viure per glorificar Déu és fer minvar els problemes de la humanitat i ser un magnificador de la pau.

El que sabem de Déu és tot el què és etern, tot el què val la pena, i tot el què és valuós. Aquest coneixement diví té cura de la vida diària, i aquesta vida no pot ser realment protegida de cap més manera. Mirar d’emprar directament l’enteniment espiritual per bastir el reeiximent i la felicitat material és pervertir els ensenyaments de la Ciència Cristiana. Els mortals no poden “emprar” la llei de Déu per cap propòsit que no sigui noble. Quan deposen els seus desigs egotistes, la llei divina empra els seus pensaments purificats per vèncer el pecat i la malaltia. La Ciència Cristiana guareix la malaltia i destrueix el pecat, la impotència i la pobresa, no pas perquè perfeccioni la mortalitat, ans perquè destrueix la mortalitat en fer aparèixer la immortalitat, perquè el mal a la naturalesa humana és doblega davant l’enteniment més afinat de la naturalesa divina.

Les causes de la malaltia i de la pobresa nodrides per les creences i els hàbits de la ment humana, s’esmicolen a mesura que l’egotisme, en ser encarat pel desig d’entendre Déu, minva, i doncs, l’efecte del pensament espiritual troba l’espai per manifestar-se en afectes més purificats, propòsits més generosos, un reeiximent que emmena el bé més gran al nombre més gran de persones, i una salut que no és a mans de la matèria. Assolir allò que hom vol a l’esquena dels altres, reeixir perquè els altres la fallen, o aixecar-se del llit de la malaltia i posar-se dret amb una creença més forta en les lleis de la salut animal i de la salut física, pot semblar reeiximent, però no glorifica Déu de cap manera. I encara més, exaltar-se a si mateix per la felicitat i la salut manifestades a les nostres vides que el coneixement de Déu forneix, no ens El deixa capir bé, i ens fa perdre la via que El glorifica. És l’agraïment, no pas l’urc humà gratificat, que va de bracet del Científic Cristià; i res que no arribi a l’enteniment espiritual desempallegant-se completament de la personalitat per trobar Déu, el Tot en tot, no és testimoni digne de la grandesa i la bonesa de Déu.

Amb una lògica justa, podem dir que un món discordant i que pateix no és el testimoni d’un Déu bo. El pecat, la malaltia i la mort en si mateixes no glorifiquen un Creador del tot savi, misericordiós i benefactor; ni resignar-s’hi L’exalta de cap manera. Jesús, el Crist, era divinament pacient, tanmateix va glorificar Déu amb un ministeri actiu contra la malaltia i el pecat, i digué al món ben clarament que tothom hauria de fer el mateix. També va deixar ben clara la diferència entre alleujar la malaltia per a què els mortals puguin viure més bé a la matèria, i anorrear la malaltia tot destruint el pecat, per a què la presència de Déu es manifesti a la terra.

Capir-nos a nosaltres mateixos, saber si volem la salut i el reeiximent per si mateixos, o per a què Déu sigui glorificat, és determinar la genuïnitat de la nostra professió de Científics Cristians. Esbrinar aquesta qüestió ens pot fer descobrir molt probablement la raó d’algun guariment que s’endarrereix, i la multiplicació dels reptes, quan ja hem entès poc o molt els ensenyaments de la Ciència Cristiana. Exigint-nos una anàlisi honesta del motius que ens empenyen, i comparant, amb actitud Crística, els nostres impulsos i instints amagats, agosaradament i de fit a fit, aclarim les causes dels problemes, i mercès a la Ciència Cristiana ens en podem desempallegar. Tanmateix, tant si el guariment és lent com ràpid, tant si aprenem a ser pacients i refiar-nos de Déu amb un alliberament gradual o si un guariment ràpid ve a esperonar la nostra fe, quan maldem de fer-ho tot per la glòria de Déu, ens arribem a trobar a nosaltres mateixos, i espiritualitzant els nostres processos mentals trobem aquesta unitat amb Déu, que en fer-se visible, ha de manifestar tot el bé.

“Un testimoni fidel no diu mentides,” declarà el Rei Salomó. I qui obeeix la Ciènca Cristiana refusa cada dia de dir allò que no és veritat, i malda per esdevenir més honest – un testimoni més fidel de Déu – amb els seus pensaments, els seus fets, la seva salut i la seva capacitat de fer servei. La malaltia i la ganduleria no diuen més la veritat de Déu que les falses paraules i fets. Cap Científic Cristià no declararia, tanmateix, que avui la seva condició i la seva manera de fer humana glorifiquin Déu plenament. Sap prou bé que encara li cal desempallegar-se d’un bon feix. Però la Ciència Cristiana li revela l’home espiritual que Déu ha fet, li demana que aquest Déu sigui glorificat manifestant sistemàticament la seva humanitat espiritual, i l’empeny vers la tasca de vetllar i espiritualitzar el seus pensaments per acuitar aquest adveniment diví. I Déu és tan bo, que en la mesura que hom s’afanya a manifestar aquesta glòria divina a la terra, s’adona que les seves pròpies vexacions s’acaben.

Sabent tot això, Jesús digué, “Us he glorificat a la terra; he fet la tasca que em vau encomanar;” i St. Pau exhorta a la seva Carta als Corintis, “Glorifiqueu, doncs, Déu al vostre cos i al vostre esperit, que són de Déu.”