Heure-se-les amb el Mesmerisme

Anthony Whitehouse

---

Hi ha una regla bàsica a la metafísica. Si no se’ns pot mesmeritzar i fer creure que estem malalts, no podem estar malalts. Tristament la naturalesa del mesmerisme no és prou ben entesa perquè tothom en pugui treure bon profit d’aquesta simple regla.

El sentit personal ens vol fer creure que tenim la nostra ment, una ment personal i no la Ment de Déu; aquest és el mesmerisme bàsic, perquè òbviament no és veritat, ni pot ser veritat. El problema és que ara sembla veritat. Per poder depassar la realitat aparent de les coses que sembla que siguin veritat, però no en són, hem de capir la naturalesa del mesmerisme i com heure’ns amb els efectes. Se’m forní la clau per heure-me-les-hi uns quants anys enrera en mirar un programa de televisió d’una granja a l’Àfrica. A la granja hi havia una colla de gossos i amb els gossos un cadell de lleó. Puix havia pujat amb els gossos, el cadell es pensava que era un gos i actuava com un gos.

Per il.lustrar la naturalesa del mesmerisme tocant a la nostra situació aparent d’éssers humans, imagina’t que el lleó et ve a veure i et diu tot desmenjat, “Estic cansat de ser un gos. M’agradaria ser un lleó. M’agradaria ser el rei de la selva. Seria divertit.” Tu, incrèdul, li dius “però si ja ets un lleó ara mateix.” El lleó, “M’agradaria que fos veritat.” El practicant, “És veritat.” El lleó, “Però jo em sento com un gos.” El practicant, “Tant és com te sentis, ets un lleó. Mira, tens grapes, i urpes i cabellera, i ets dos cops la mida dels gossos del teu voltant. No te n’adones?” El lleó, “No, jo em sento com un gos. M’agradaria poder-me sentir com un lleó. Desitjo esdevenir un lleó.” El practicant, “No pots esdevenir un lleó. Ja est un lleó.”

En aquest exemple hi podeu veure les diferents cares del mesmerisme que operen en detriment nostre:

Primer, el mesmerisme ens vol fer creure que som el què no som.

Segon, fa semblar que sigui una tasca impossible per nosaltres esdevenir allò que voldríem ser.

Tercer, fa semblar l’estat actual prou acceptable perquè no hi volguem veure més enllà de la il.lusió.

Quart, ens fa creure que hem de canviar d’alguna manera per esdevenir el què desitgem ser.

El mesmerisme és el gran balç entre els qui es veuen a si mateixos com éssers humans amb talents i qualitats personals pròpies, i els qui es veuen a si mateixos com la imatge i semblança de Déu, immortals, perfectes, i allerats del pecat, de la malaltia i de la mort.

La Sra Mary Baker Eddy, fundadora de l’església de la Ciència Cristiana, defineix d’allò més bé aquest balç a Ciència i Salut amb aquests mots, “la ratlla de demarcació entre l’home immortal, representant l’Esperit, i l’home mortal, representant l’error que la vida i la intel.ligència són a la matèria, ens ensenya que els patiments i els plaers de la matèria són mites, i la creença humana que hom hi té, el pare de la mitologia, on la matèria s’hi presenta dividida en diferents déus. La veritable identitat de l’home només es pot reconèixer en allò que és bo i veritat. L’home no és fet per si mateix ni pels mortals. Déu ha creat l’home.”

Us podeu adonar del problema que tenia el lleó. Estava tan mesmeritzat creient-se que era un gos que no podia veure que era un lleó. El mesmerisme era complet i molt efectiu. El problema és el mesmerisme. No hi havia manera que es pogués veure com un lleó. La probabilitat semblava massa difícil, massa improbable, i tan plena de maldar i de patiment que no hi havia manera de veure aquest estat de l’ésser. Fet i fet, el menjar no era pas dolent, la companyia, bona, i no se les havia d’heure amb res tan esotèric que se li fes difícil de capir. Si havia d’esdevenir un lleó no tenia la més mínima idea de com efectuar el canvi. Semblava una tasca impossible.

Aquesta és exactament la naturalesa del mesmerisme amb què ens les hem d’heure. Ja som la imatge i semblança de Déu, ni que no la capim ni semblem bons de fer-ne l’experiència. Sembla més enllà de la nostra comprensió. Ens pensem que hem de fer algun canvi més que no pas capir que ja és el fet. No hem de canviar res, hem d’admetre que és la veritat del nostre ésser. Ja som la imatge i semblança de Déu. Si es pogués mirar en un mirall al lleó li seria més fàcil d’heure-se-les amb el mesmerisme, perquè podria veure la seva naturalesa real. La Sra. Eddy a Ciència i Salut ens hi diu exactament això, “La teva imatge al mirall és la teva imatge i semblança. Si alces un pes, la teva imatge també l’alça; si parles, els llavis de la imatge al mirall es belluguen com els teus. Ara compara l’home davant del mirall amb el seu Principi diví, Déu, anomena el mirall Ciència Divina, i l’home, el reflex. Aleshores adona’t de com n’és d’igual, d’acord amb la Ciència Cristiana, el reflex amb el seu original. Igual que el teu reflex es veu al mirall, també tu, éssent espiritual, ets el reflex de Déu.”

La Ciència Cristiana és el mirall on ens descobrim com la imatge i semblança de Déu. Ni que sembli que vivim en un procés de canvi, això no és veritat. Ja som la imatge i semblança de Déu, d’un Déu que serva la seva imatge i semblança perfecta i immutable. No hem estat mai res més. Creure’ns que hem caigut per sota d’aquesta imatge i semblança és part del mesmerisme. I doncs, no hi ha d’haver cap canvi, no hi pot haver cap canvi. Tot el què pot passar i ha de passar és que el fals sentit d’identitat s’esvaeixi a favor del veritable sentit d’identitat. Aquest fals sentit d’identitat és el mesmerisme. Simplement descartem el fals sentit d’identitat, en lloc de canviar el fals per fer-ne el veritable. Mai no en pots fer un bitllet bo d’un de fals. Sovint tenim problemes perquè mirem de fer justament això. Mirem de capir la falsa identitat i redimir-la d’alguna manera. Mirar de capir l’error és una activitat molt mesmèrica. Aquesta activitat és de fet xerrar amb el dimoni. Potser us enrecordeu de l’incident narrat per la Martha Wilcox quan treballava a la llar de la Sra. Eddy. Havia passat tota la nit pregant, es pensava, però la Sra. Eddy va detectar que no havia reconegut la Totalitat de Déu, ans havia mastegat el problema. Quan la Martha Wilcox li digué que havia fet la feina, que havia pregat tota la nit, la Sra. Eddy li contestà, “No, no has pregat, has fet una bona xerrada amb el diable.”

Fem-nos memòria que “l’única cosa que existeix és la Ment divina i la Seva idea.” I doncs, ens adonem ben clar que el nostre objectiu primari és no deixar-nos mesmeritzar i creure’ns que som quelcom que no som, o que hem de fer algun canvi perquè la Veritat es faci palesa a la nostra experiència. Òbviament si sabem la veritat no podem ser mesmeritzats. I sabem la Veritat, som la imatge i semblança de Déu, ara! Som immortals, impecables i perfectes, ara! No ens explica Ciència i Salut la relació entre Déu i l’home? “La unitat del Principi diví i la Seva idea és indestructible a la Ciència, i la Ciència no en sap res de cap lapse ni de cap retorn a l’harmonia, ans serva l’ordre diví, o llei espiritual, on Déu i tot el què Ell ha creat és perfecte i etern, i ha restat immmutable tota la seva eterna història.”

Em neguitejava d’allò més haver-me-les d’heure amb dos estats d’existència aparentment diferents, un de material i l’altre espiritual. M’ajudà capir que només hi ha, de fet, una sola creació, que sembla diferent segons la manera com ens la mirem. Posem un exemple. Per vosaltres i per mi, que seiem aquí, ens sembla que estem quiets, però si anésssim 400 km enlaire a l’espai ens adonaríem que el lloc on som i la gent que hi som, ens belluguem a una velocitat de 1670 km per hora, que és la velocitat de la terra girant a la seva òrbita, malgrat no poder sentir el moviment ni experimentar-lo. El bo del cas és que acceptem sense piular aquest fet ni que no el poguem verificar amb els sentits ni mesurar-lo de cap manera des del nostre punt de vista actual. En tenim prou d’acceptar-lo conceptualment.

El mateix és cert de les veritats espirituals de la creació de Déu, només les podem concebre conceptualment perquè els sentits físics, la ment mortal, no ens en fornirà mai cap verificació. Però és cabdal que acceptem aquesta realitat de la creació espiritual i de l’omnipresència de Déu i de les seves qualitats divines. Sembla que tinguem problemes perquè refusem de donar el nostre consentiment humà a aquestes realitats espirituals. Això és estrany perquè donem el nostre consentiment en altres àrees on els sentits humans no poden fornir cap suport clar. És només el mesmeric efecte del sentit personal que ens fa negar el consentiment. M’agradaria deixar ben clar que només hi ha un estat de l’ésser, però que malauradament veiem les coses des del punt de vista erroni. M’adono que la gent està més tranquil.la si pot trobar alguna manera de posar l’humà en alguna mena de context. He de confessar que jo també m’hi sento més de tranquil havent-me-les d’aquesta manera amb el que semblen, i recalco, semblen, dues menes de creació. De fet només hi ha una creació, i és espiritual, però vista amb les lents del sentit personal i posada en un continu temporal, sembla material. Des del punt de vista de la Ment divina és del tot espiritual.

Pel què fa a l’aparent necessitat de canvi, us explicaré una història que aclareix aquest punt. Aquest exemple vol deixar ben clar que la perfecció és la realitat present de la nostra existència. La ment mortal ens diu que d’una manera o altra hem d’assolir el regne del cel, lluitar per arribar-hi o fer algun canvi per assolir-lo. Fins i tot Jesús remarcà que hi ha els qui es volen fer seu el regne amb violència, o sigui fer canvis per fer-se’l seu, i el canvi és sempre un procés punyent, violent.

Fa uns quants anys enrera l’ull dret em començà a fer molt de mal i se m’enterbolí la vista. El mal es féu més fort, i amb el mal una ferma pregària mirant d’aturar aquesta mena de suggestions. Al cap d’un moment un pensament angèlic em vingué al cap, “Si Jo sóc el Tot en tot, què mires de canviar?” El mal però no afluixà, i vaig anar pregant. Altra volta el pensament angèlic em vingué al cap, “Si Jo sóc el Tot en tot, què mires de canviar?” Aleshores vaig adreçar el mal al meu pensament i li vaig dir, “T’hi pots estar tant com vulguis, no miraré de canviar-te.” En aquell moment el mal es fongué i la visió esdevingué normal. Estic segur que podeu veure que l’actitud mental que vaig adoptar fóu la de no acceptar el problema com una realitat, de no fer-ne una realitat mirant de canviar-lo, ans fer-ne no res negant-li el paper que reclamava. Un guariment rodó, direu, però el guariment no s’acaba aquí.

Uns quants mesos més tard, era a casa meva pregant i sentí la forta empenta de trucar una practicant que coneixia de Cincinati. El seu contestador deia que era en un campament per joves científics cristians a les muntanyes. El més fàcil hauria estat deixar-ho córrer, però no, vaig trobar la manera de comunicar-m’hi i quan hi vaig poder parlar, al cap d’una estoneta de xerrar de coses genèriques, li vaig preguntar si tot anava bé perquè havia tingut un fort impuls de trucar-la. Ella em digué que hi havia un problema, que tenia un xicot molt malalt a costat seu que no anava gens bé. En aquell moment el guariment del meu ull em vingué al cap, i li vaig dir, “Marcia, si Déu és el Tot en tot, què mires de canviar?” i li vaig explicar el guariment del meu ull. La Marcia em digué, “És tot el què em calia saber,” i penjà el telèfon. Al cap de tres dies vaig rebre una carta seva explicant-me que quan la vaig trucar el noi feia dos dies que no es bellugava del llit, ni anava al lavabo, tenia tot el cos inflat i molta febre, semblava a punt de morir-se. I ella feia dos dies i dues nits que estava agenollada, pregant. En sentir les meves paraules no tornà a pregar, va escriure un parell de cartes, mirà la televisió, llegí una revista. De tant en tant, de reüll, veia el cos del noi, i la ment mortal li preguntava què hi faria. I és clar, no va fer res. Al cap d’una hora el noi s’alçà del llit, telefonà a sa mare, i l’endemà féu una caminada pujant muntanyes de més de 15 milles sense el més mínim problema.

L’error voldria que hi féssim quelcom. El sentit personal voldria esbarallar-se amb nosaltres, tal com Goliat li digué a David, “Dóna’m un home per lluitar-hi.” Però com diu la nostra Cap, “Perquè ens hauríem de trasbalsar per no res?” Potser la resposta d’aquesta pregunta i el mesmerisme que implica, rau parcialment en creure que l’error, la matèria, li fa algun servei a la nostra existència mortal. És cert que li fa creure a l’home mortal que és real, però no té cap efecte per l’home espiritual, fet a la imatge i semblança de Déu. Com la imatge i semblança de Déu només ens cal la consciència del bé. No hi trobem aquesta frase a Ciència i Salut? “Quan ens adonem que la Vida és Esperit, mai de la matèria ni a la matèria, aquesta comprensió s’eixamplarà i s’arrodonirà del tot, trobant-ho tot en Déu, el Bé, i sense que calgui cap altra consciència.” Tot el què ens cal és la consciència del bé. No ens cal, ni hauríem de tenir consciència de res més. La consciència del pecat, de la malaltia, de la pobresa … no serveix de res. Creure’ns que serveixen d’alguna cosa és part del mesmerisme de l’existència humana. Si hi ha una cosa que hauríem de capir és que l’única cosa que ens cal és la consciència de Déu, el Bé. És una exigència molt minsa que va de bracet de benediccions extraordinàries. L’aparent realitat del pecat, de la malaltia i de la mort els hi dóna el seu poder aparent, però no poden ser reals. L’aparent realitat del pecat, de la malaltia i de la mort és mesmerisme. Puix Déu és el Tot, no poden ser veritat.

El sentit personal presenta un altre parany molt mesmèric. Tenir-nos enfeinats mirant de capir Déu, però el fet és que no podem capir Déu com una entitat separada de nosaltres mateixos. Només podem experimentar Déu com el nostre propi ésser, i això ens el fa capir. Déu s’entèn a si mateix. Surem dins del Seu enteniment. El mesmerisme ens voldria fer creure que la creació no és perfecta. Però Déu vegé tot el què havia fet i digué que era molt bo. La humanitat pateix molt per culpa de la creença que la creació de Déu s’ha deteriorat, s’ha malejat. Això no és cert, però els efectes de la creença s’allargaran mentre duri la creença. El fet que pujà una bogor de la terra és només una creença. El mesmerisme o la ment mortal ens voldria fer creure que la creació no és perfecta ara mateix. Arriba a aquesta conclusió per l’amargantor del seu urc astorador. Si hi ha una cosa que tipifica la ment mortal és el seu urc de suggerir que Déu no és omnipotent i perfecte i sempre present. No podem ser mesmeritzats si capim que la facultat de consciència que tenim és Déu. No és la nostra ment, ans la Ment, Déu. Acceptem que a la Ment no hi ha lloc pels conceptes del mal, de la malaltia ni de la mort, i puix la Ment és la nostra consciència, és també la nostra realitat, no pas perquè tinguem cap poder personal, ans perquè tenim la Ment de Déu.

Tocant al mesmerisme m’agradaria que paréssiu esment del propòsit de JesuCrist en permetre que la crucifixió s’esdevingués. Uns quants mesos enrera em vaig capbussar dins la vida de St. Francesc d’Assís. Era un guaridor de primera. El què se’m feia difícil de capir era el seu patiment gairebé constant. En vaig parlar amb una altra persona que remarcà, “Vivia la passió de Jesús.” Ben altrament, Jesús i la Sra. Eddy volen que visquem la resurrecció. Aquesta xerrada m’ajudà a veure clar que els deixebles de Jesús van quedar molt tocats pel patiment que experimentaren, en gran part per culpa de la creença que la mort és un esdeveniment inevitable. Tanmateix quan l’hàgim experimentat ens adonarem de la nostra naturalesa immortal. Aquí s’hi fa ben palès el mesmerisme, hom no pot ser immortal després de la mort si no n’és abans.

La plena força de l’espiritualitat només pot ser experimentada del tot si capim que les nostres naturaleses immortals són una realitat present. Em penso que Jesús s’adonà que els seus deixebles estaven mesmeritzats per aquesta il.lusió igual que tota la humanitat. S’adonà que l’espiritualitat sempre quedaria al rerafons mentre els governés aquesta creença. La crucifixió i la resurrecció foren els mitjans que emprà per esbotzar aquest mesmerisme a la ment dels seus deixebles i dels seus seguidors. És impossible capir la naturalesa de l’espiritualitat fins que hom no entèn que la vida immortal és la realitat present. En aquest context la Sra. Eddy hi remarca, “Quin contrast entre el darrer sopar del Nostre Senyor i l’esmorzar espiritual amb els seus deixebles a l’hora clara del matí, a la joisa trobada a les ribes del Mar de Galilea. El seu marriment havia esdevingut glòria i el dol dels seus deixebles, contricció, els cors humiliats i l’urc censurat. Convençuts de l’esterilitat de les seves obres a les tenebres i desvetllats per la veu del Mestre, canviaren de mètodes, s’allunyaren de les coses materials i llençaren les xarxes al cantó bo. Discernint el Crist, la Veritat, altre cop, a les ribes del temps, es pogueren enlairar una mica per sobre de la sensualitat mortal, o el soterrament de la ment a la matèria, fins el renovellament de la vida entesa com Esperit.” La Sra. Eddy també hi afegeix una mica més enllà, “La creença mortal es mor per tornar a néixer en noves formes i acabar-se finalment per sempre, perquè la vida eterna no s’assoleix morint.” Si volem viure la resurrecció, la immortalitat s’ha de tenir per una realitat present. L’única raó que la gent es mori és perquè esperen morir-se. Sempre m’enrecordaré d’un home que feia molt mala cara i es planyia tot dient-li a un practicant que li semblava que es moriria. El practicant li replicà tot seguit, “No et pots morir. Ja ets mort, mort al fet que ets perfecte, mort al fet que ests immortal, mort al fet que ets la imatge i semblança de Déu.” Fóu d’allò més interessant veure la transformació de la seva cara a mesura que aquesta veritat l’amarà. Podies veure el canvi esdevenint-se a la ment i al cos. Al cap de vint-i-quatre hores estava del tot bé. No hi ha gaires guariments si no capim les nostres actuals naturaleses immortals i eternes.

D’un altre aspecte del mesmerisme que tots els qui practiquen la Ciència n’haurien d’estar a l’aguait i guardar-se’n és el dubte i la manca de convicció. Entrebanquen seriosament el guariment. Goso dir que una raó del gran esclat espiritual de les vides de Jesús, de St. Francesc d’Assis i de la Sra. Mary Baker Eddy, és la pregona convicció que tenien i que foren bons de comunicar a la seva gent. Amb el temps aquesta convicció sembla que s’esvaeixi. Aquest fenòmen féu dir a un autor alemany, Stephen Zweigh l’any 1929, “la Ciència Cristiana encara es viva, però ha esdevingut encarcarada i formal. La lava roent que brollà de l’ànima volcànica de la Sra. Mary Baker Eddy és ara una freda i tranquil.la germanor de cor tou que s’incrusta als costers més baixos d’aquest volcà extingit.” D’això el mesmerisme en voldria fer la realitat del moviment guaridor de la Ciència Cristiana. És d’aquest mal nodrit pels carros del temps que ens n’hem de guardar.

Mesos enrera vaig tenir una intuïció tocant a aquest tema. Em vaig adonar de com s’esvaeix la qualitat guaridora de tot moviment guaridor Cristià. La història comença el 1993. Un dels meus clients em trucà dient-me que el seu fill havia esdevingut epilèptic per culpa d’una gleva de sang al cervell, que s’havia d’operar. Jo no era encara un practicant de la Ciència Cristiana aleshores; tenia la meva empresa. Sense rumiar-m’hi gaire ni estudiar els fets, li vaig escriure, que el cos físic del seu fill no era la seva identitat; eren el seu amor, la seva dolcesa, la seva tendresa … que el definien. Vaig deixar clara la meva posició i vaig tornar a fer la meva feina. Al cap d’uns quants dies, el pare del noi em trucà corprès. Havien portat el noi a l’hospital Mount Sinai de Los Angeles per extirpar-li la gleva. Quan li feren la prova per localitzar on era, s’adonaren astorats que la gleva s’havia fos. Com us podeu imaginar aquest pare estava pregonament colpit i a mi m’ennuegaven les llàgrimes. Sabia que la Ciència Cristiana havia fet el guariment.

Però si esmento aquest guariment és perquè molts anys després, malgrat pregar i pregar per altres problemes, els guariments eren esparsos. Estava molt desenganyat. Era com si Déu m’hagués ensenyat el regne i després me l’hagués amagat. No fóu fins fa poc, que llegint un passatge de la Carta de Jaume, no em vaig començar a adonar de quin era el problema. El text del primer capítol de la Carta de Jaume diu, “Si a algun de vosaltres li manca saviesa que la demani a Déu, i Déu que dóna a desdir a tothom, la hi concedirà. Però que demani amb fe, sense dubtes, perquè el qui dubta és com una ona del mar, sacsejada i emportada pel vent. Un home així no es pensi pas que rebrà res del Senyor, perquè el Senyor no dóna res al qui té el cor partit, que és inconstant en tot el què fa.” (Jaume 1:5-7) El mot grec emprat aquí per “dubte” és “diacrino” que vol dir separar del tot. Aquests versos són una condemma sense contemplacions de tot el que no és una convicció absoluta de la totalitat de Déu i de la perfecció absoluta de la Seva creació. Si dubtem estem separats de Déu. Només hem de llegir el darrer vers que ens diu ben planerament que aquesta mena d’actitud no rebrà res del Senyor. Esguardant enrera quan el guariment s’esdevingué, em vaig adonar que no m’havia neguitejat gens, no sé per quina raó no hi havia ni una engruna de dubte a la meva ment, no vaig rumiar ni un moment. La Veritat fóu pronunciada i la Veritat féu la seva tasca guaridora.

Sovint quan comencem la nostra tasca de pregària metafísica, agafem el cas com una realitat. No n’estem del tot convençuts del seu no res, i l’hesitació arriba. Si el sentit personal ens sacseja i ens empeny a preguntar-nos què passarà, no hi ha guariment. És només part del procés mesmèric. Si ens encaboriem pel resultat d’un cas ens hem deixat mesmeritzar per la creença que la perfecció no és la realitat present. El guariment s’esdevé quan la Ment divina opera com el què sembla la teva consciència. Si la teva consciència emmiralla el punt de vista de la Ment divina, el guariment s’esdevé, però no té res a veure amb nosaltres. Només hem deixat que la Ment divina sigui la nostra ment. Sovint el sentit personal o mesmerisme ens diu, “no t’hi escarrassis, no en treuràs res de pregar.” La Sra. Eddy, la fundadora del moviment de la Ciència Cristiana no deixava passar ni una mica d’error. A casa seva si tenies el més mínim pensament erroni a la seva presència n’eres blasmat de manera vehement. Tant ella com Jesús eren brutals havent-se-les amb l’error perquè s’adonaren que era l’única manera d’esbotzar el mesmerisme que enterbolia els seus pacients.

Se’ns ha fornit la partitura musical per dir-ho d’alguna manera, i l’hem de seguir amb pèls i senyals. Si tenim problemes és perquè no hem entès que la Ciència Cristiana és una ciència, com la música, que ha de ser apresa i practicada. Si li assignem a Déu els atributs d’una persona, sentirem les mentides que ara sentim, i serem molt infeliços. Al déu de la música tant li fa si practiquem música com si no en practiquem. Si volem ser músics i tocar música n’hem d’aprendre i practicar. El mateix és cert del Cristianisme i de la Ciència Cristiana. Cal capir-ne la teoria i practicar-la. Déu no s’amoïna si no ho fem bé, més que en Bethoven s’amoinaria si toquéssim un dels seus concert per violí malament. Però les interpretacions de Jesús ens han inspirat per capir i practicar aquesta ciència guaridora. Ens agradi o no depèn de nosaltres capir-la i practicar-la bé. Si ens sembla difícil és perquè ens ho mirem amb les lens del sentit personal. Hem estat mesmeritzats i se’ns ha fet creure que som persones. No som persones, som expressions espirituals. La Sra. Eddy confirma aquesta visió radical quan a Ciència i Salut hi escriu, “No és una mena d’infidelitat creure que una obra tan gran com la del Messies fóu feta per ell o per Déu, a qui no li calia l’exemple de Jesús per preservar l’harmonia eterna? però als mortals els hi calia aquest ajut, i Jesús els hi assenyalà el camí,” i més enllà hi afegeix, “Qui es quedaria dret davant d’una pissarra i pregaria al principi de les matemàtiques que solucionés el problema? La regla ja s’ha establert, i és la nostra tasca trobar la solució. Li demanarem al Principi de tot el Bé, de fer la Seva feina? La Seva feina ja és feta, i només ens hem de valdre de la regla de Déu per rebre’n les benediccions que ens fan bons de treballar per la nostra salvació.”

És perquè la Sra. Eddy refusà de dubtar en aquests temes que la seva tasca fóu tan reeixida. El mateix és cert d’altres il.luminats, com ara en Martí Luther. No es bellugaven de la posició que havien agafat. Aquí hi voldria fer un advertiment, no us quedeu mesmeritzats pels guariments dels altres. Sentim a parlar dels més extraordinaris guariments i ens preguntem perquè no tenim la mateixa experiència. Això és el clímax del mesmerisme. Guariment, de fet, no és un terme gens acurat. Un guariment sembla un guariment, però no és res més que la destrucció d’una il.lusió. Si fos la destrucció d’una realitat tindríem un problema. L’única raó que fa semblar que el guariment s’esdevingui és perquè les il.lusions poden ser destruïdes. Quan sentim a parlar doncs, d’un guariment astorador, no ens deixem ensibornar per la creença que estaríem molt més bé si n’experimentéssim un. No ens calen aquestes experiències. Si no estem a l’aguait i ens protegim d’aquesta creença, acabem ressentits de les benediccions dels altres, i som arrossegats a les grapes del sentit personal. Jesús ens va dir que fem festa que els nostres noms són escrits al cel. El mesmerisme sempre ens diu que ens cal quelcom. El mesmerisme també opera creant un escenari que és molt impressionant. És cabdal de no deixar-se impressionar per la ment mortal i els seus escenaris. Ens n’hem de guardar amb tota la nostra força.

Tres nois hebreus van sobreviure la fornal roent perquè refusaren de deixar-se impressionar per la visió davant seu. Em sembla que cal estar a l’aguait del què mirem a la televisió i del què llegim. Les imatges que se’ns hi presenten poden ser molt trasbalsadores si se les deixa niuar al pensament, i sobretot si toquen la fibra de les simpaties humanes. La suggestió mental agressiva pot començar a operar si ens relacionem d’alguna manera amb la visió que tenim al davant. N’hem de romandre del tot desidentificats. Si no ens en desidentifiquem i l’hi donem la més mínima realitat, haurem d’acabar havent-nos-les-hi com la nostra pròpia experiència. També hem d’estar a l’aguait de les experiències dels qui ens són propers. Passa sovint que en morir-se un membre de la família de càncer, un altre li segueix la petja ben aviat. És l’efecte mesmèric d’aquestes visions de l’aparent patiment d’un altre gravades a la nostra ment. Realment hem de servar la consciència neta d’aquestes imatges idolàtriques que només són una mena de mesmerisme. Hi ha un punt cabdal tocant al mesmerisme, si saps que ets mesmeritzat, la imatge mesmèrica davant teu no pot tenir cap efecte. El secret és saber que tot, tret de la perfecció i l’harmonia absoluta, és producte del mesmerisme.

El Sr. Bicknell Young, que era un deixeble de la Sra. Eddy, rebé una trucada de matinada d’un pacient. I li digué que pregaria. Penjà el telèfon i se’n tornà a dormir dient-se a si mateix, “tu magnetisme animal (que és el mateix que dir mesmerisme) disfressat de dona gemegaire no pots destorbar el meu repós ni la meva harmonia.” L’endemà la dona trucà dient que estava guarida. Havia anat a veure vint-i-sis practicants abans de trucar-lo. En B. Young va guarir la situació perquè refusà de veure-la com res tret de mesmerisme. Els altres l’havien acceptat, i mirat d’heure-se-les-hi com una realitat. Ell senzillament la veié com mesmerisme per se. Va refusar de deixar-se mesmeritzar i creure que era veritat o que hi havia de fer quelcom. Tota condició humana és només el resultat de la creença. Es mesmerisme. No és el resultat d’un conjunt donat de circumstàncies.

Posem un exemple, sota l’efecte del mesmerisme (o hipnotisme) se’t pot fer trobar l’aigua calenta, freda i la freda, calenta. Tot allò dolent que experimentem és producte de la creença, no és un fet absolut. És mesmerisme. L’únic fet absolut és que tot el que existeix és la Ment divina i la Seva idea. El mesmerisme més refinat i final és creure que tenim una ment personal, una ment privada. La gran fortalesa de Jesús fóu la seva extraordinària humilitat que li deixà veure que Déu era la seva Ment. Aquest discerniment implicà que no podia ser mesmeritzat per cap aspecte de l’existència humana. I puix no podia ser mesmeritzat, el guariment aparentment s’esdevenia. Capí la seva veritable naturalesa. No podem ser mesmeritzats quan la Ment divina és la nostra ment. El mesmerisme també opera fent-nos fer pecats menors, i xuclant-nos després dins d’una il.lusió més gran. Si ens donem a un mesmerisme de poca volada obrim la porta a coses molt pitjors. O sigui si encara ens tenim per éssers humans, i doncs, vulnerables, a les martingales del mal, ens pot semblar a primera vista que ser mesmeritzats per la idea que som mortals, no és gran cosa, sobretot quan tenim trenta anys, però la mateixa creença, més tard, obre la porta a la mort. Només sembla un pecat menor, però obre la porta a tots els problemes de l’envelliment.

Aquest és el final de la conferència sobre el mesmerisme.