Heure-se-les amb la Pedra d’Ensopec del Sentit Personal

Anthony Whitehouse

---

En aquesta xerrada parlarem de com heure-se-les de manera efectiva amb el sentit personal. He triat aquest tema perquè ha estat crític a la meva pròpia experiència. Vaig estudiar la Ciència Cristiana més de vint anys sense fer gaire progrés fins que no vaig capir quina era la naturalesa del problema que havia d’encarar, el sentit personal. Vaig haver d’aprendre com deixar el sentit personal de banda, no pensar ni actuar més des d’una perspectiva personal, ans veure-hi com Déu hi veia. Això és senzill de dir, però més costerut d’assolir perquè el sentit personal no afluixa ni dóna el seu lloc a la consciència voluntàriament.

Dividiré la xerrada en quatre parts, primer aclariré perquè heure-se-les amb el sentit personal és cabdal, després amb un torn de preguntes m’asseguraré que tothom ha entès com n’és de crític aquest tema i que segueix bé el meu raonament. Tot seguit pelaré les diferents capes de la creença que fa operar la consciència al nivell del sentit personal en lloc del nivell de la Ment Divina. Hi ha tres punts essencials que cal analitzar, la creença del naixement, la creença de la mort, i la creença de la separació, ja n’anirem parlant a mesura que els presenti. I acabarem amb les preguntes i comentaris que es plantegin.

Comencem doncs entenent com n’és de cabdal de veure el sentit personal pel què és.

Primer, a la primera edició de Ciència i Salut, la Sra. Eddy empra la locució “sentit personal” a cada pàgina i a voltes dos cops per pàgina. S’adonà que veure’l pel què és i heure-se-les-hi és crític.

Segon, el sentit personal és un sentit del jo humà, limitat, i depenent de la personalitat humana. És un milió de quilòmetres lluny de la Ment Divina. És un sentit de l’ésser del tot embolcallat per un sentit de consciència limitat i de personalitat humana confinada. Quan entenem que el mot llatí “persona” vol dir “careta,” capim que el sentit personal és la careta que tapa Déu, que n’enterboleix l’experiència. La Sra. Eddy escriu, “Jesús demostrà la inhabilitat de la corporalitat i també la infinita habilitat de l’Esperit, ajudant l’erroni sentit humà – que és com dir el sentit personal – a enfugir-se de les seves pròpies conviccions i cercar seguretat a la Ciència Divina.” I això és el què assolirem avui si Déu vol.

Tercer, la Sra. Eddy identifica el mesmerisme amb el sentit personal, i escriu, i torno a fer esment de la primera edició de Ciència i Salut, “el mesmerisme és una crida directa al sentit personal, en ve, i deriva tot el seu prestigi de la creença. El mesmerisme és el sentit personal fornint-li a la ment les seves pròpies declaracions.” És doncs, cabdal adonar-se que actuar des del sentit personal és estar, de fet, mesmeritzat.

Quart, generalment no ens agafem el tema del sentit personal gaire a la valenta, si no entenem que el sentit personal és el mal. No ens diu la nostra Cap a Ciència i Salut, “La ment mortal actuant des de la base de la sensació a la matèria és magnetisme animal, però aquesta pretesa ment, d’on en ve tot el mal, es contradiu a si mateixa i finalment s’ha de donar a la Veritat eterna, o Ment Divina expressada a la Ciència.” Un mestre de la Ciència Cristiana exposà el tema en mots més dramàtics quan va escriure, “Per què estem tan poc predisposats a bescanviar aquest fantasma del sentit personal per la Ment que no s’erra mai? Per què ha de ser tan difícil de bescanviar aquest sentit personal de la ment amb la seva mutabilitat, la seva naturalesa errònia, els seus pensaments esporuguits i transitoris, el seu sentit dubtós i negatiu per la Ment que només coneix l’Ésser perfecte?” i hi afegeix, “no és perquè no n’hem vist la lletjor, la seva enemistat amb Déu, la seva naturalesa assassina?” Aquesta cita resumeix la qüestió força bé. Ens fa veure que de fet no podem triar. Hem de bandejar el sentit personal. Llegia aquesta cita un dia que jeia al llit amb un mal d’esquena que no em deixava caminar. En llegir aquestes ratlles fóu com si quelcom aclivellés la meva consciència tot separant el sentit personal de la Ment Divina i vaig poder alçar-me del llit sense por ni mal, i caminar altre cop.

Cinquè, el sentit personal és una negació de l’omnipotència de Déu, perquè diu que hi ha una altra entitat a costat de Déu anomenada “jo.” La Sra. Eddy va escriure al seu missatge a l’Església Mare del 1900, “Segons les Sagrades Escriptures, la primera mentida que menà a la perdició començà amb ‘creieu en mi’ i aquest ‘mi’ és només un altre nom pel sentit personal o mal.” És també crític heure-se-les amb el sentit personal perquè la nostra Cap ens diu, “a la Ciència Cristiana, l’home material – el sentit personal – és exclós de la presència de Déu. Els cinc sentits corporals no poden prendre esment de l’Esperit, no poden entrar a la Seva presència, i han de romandre a la terra dels somnis fins que els mortals no arribin a capir que la vida mortal amb tota el seu pecat, patiment i mort, és una il.lusió, contra la que la Ment divina hi fa una guerra d’extermini.” Si volem realment capir la Ciència Cristiana, hem de lligar l’home fort, o sentit personal, altrament la Ciència Cristiana no ens fornirà les benediccions que ens hauria de fornir.

Setè, a Ciència i Salut s’hi afirma que els parers i les creences conflictives admeten sempre els efectes de l’error, una altra manera de dir que hom opera des del sentit personal.

Resumim l’essència d’aquests punts. És cabdal de reconèixer que si tenim un sentit de ser humans, operant amb ments privades i personalitats humanes, allò que realment opera a la consciència és el sentit personal. En pic ens n’adonem, hem de maldar per eliminar-lo com un factor de la nostra consciència. Hem de reconèixer que Déu és la nostra Ment i la nostra consciència. És per això que m’agrada el què en B. Young digué de JesuCrist, “Perquè Jesús entengué que Déu era la seva Ment, la perfecció d’aquesta Ment es manifestà arreu a la seva experiència.” Podem dir, amb seguretat, doncs, que Jesús guarí perquè el sentit personal no era un factor del seu pensament.

En aquesta xerrada explicaré un parell de guariments, i em sembla que és important perquè si parlem del Principi, hem de poder il.lustrar l’impacte guaridor de les declaracions que en fem. Parlaré de guariments que s’han esdevingut a la meva pràctica perquè em sembla que no té gaire sentit parlar de guariments de tercers; els guariments que hem experimentat directament són la prova explícita de la Veritat que capim i practiquem.

Bé, ara us convido a fer les preguntes o els comentaris que volgueu perquè poguem tirar endavant amb la certesa que tothom té clars els punts exposats.

-Ei, sóc la Linda.

-Hola Linda.

-Anthony, no trobes difícil de nodrir les realitats espirituals alhora que ens les hem d’heure amb les circumstàncies humanes? Sembla una dualitat punyent que és dificil de manegar.

-Linda, gràcies per la pregunta. Em sembla que per contestar aquesta mena de pregunta és bo de trobar un marc mental que ens faci capir que malgrat l’aparença de dues realitats, de fet només n’hi ha una. Un dia una persona em deia que quan seiem en una cadira tenim la impressió de no bellugar, però si vas dos cents quilòmetres enlaire, t’adones que vas a 1670 km per hora, la velocitat d’orbitació de la terra. Tothom pot acceptar una veritat que no discerneix. Per exemple admetem el fet que la terra gira i nosaltres amb ella a una velocitat de 1670 km per hora ni que no ho vegem ni ho sentim, oi? I el dilema aparent que encarem humanament és que se’ns demana d’acceptar veritats espirituals mentre ens sembla que vivim experiències humanes. El marc mental que se’ns demana és d’acceptar amb joia les realitats espirituals i no amoinar-nos més per l’aparent realitat humana, perquè estem convençuts i entenem que la realitat espiritual és l’única realitat. És cabdal de gaudir d’aquest marc mental que ens fa capir que malgrat l’aparença de dues realitats, només una és absolutament veritat.

-Cap altra pregunta?

-Bé, doncs, si tothom combrega amb el què he dit, tirem endavant.

Sembla que pensem i actuem empesos pel sentit personal. Què hem de fer per heures-nos-les amb aquest fenòmen? El primer pilar dins la consciència que vull despullar, perquè com he dit de bon començament, hi ha tres pilars que hem de destapar i destruir, és el pilar de la creença d’haver nascut. He titulat aquest apartat “El teu sentit etern del síndrome de Melquisedec.” Melquisedec fóu el gran sacerdot del temps d’Abraham, és presentat a la Bíblia de manera mítica i malgrat no ser-hi esmentat gaires cops, se n’hi parla amb un respecte pregon.

Hi ha una història d’un nen de l’escola dominical que en preguntar-se-li quants anys tenia, contestà, “Sóc etern.” M’agrada aquesta història perquè ens forneix un tast del què és tenir naturaleses infinites i eternes. A la Ciència Cristiana ens cal assolir un coneixement de la nostra naturalesa eterna. Hem de capir aquesta realitat i sentir-la. Hi ha un passatge al llibre dels Proverbis 8 que sempre m’ha agradat perquè engendra aquest sentit de sentir-se etern, explica aquest deler dins nostre de ser lliures de les limitacions de la personalitat. En llegir-lo fareu un tast d’aquesta natura eterna.

Comença al verset 22 “El Senyor em posseïa al començament, abans de le seves obres, des de sempre.

M’afaiçonà al bell començament dels temps, a l’origen, des del primer moment de la terra.

M’infantà quan els oceans no existien ni brollaven les fonts d’aigua viva.

Abans que s’assentesin les muntanyes, abans dels turons, ja m’havia infantat,

Quan encara no havia fet l’amplària de la terra, el primer grapat de fang dels continents.

Jo hi era quan desplegava la volta del cel i marcava un horitzó a l’oceà,

Quan a dalt hi penjava els núvols i contenia les aigües abismals,

Quan imposava un límit a la mar que les aigües no han de traspassar, i quan assenyalava els fonaments de la terra.

Jo era al seu costat com un infantó i feia les Seves delícies cada dia, jugant davant Seu sense aturador.

Jugava a la terra que el Senyor havia creat, i la companyia dels homes era el meu delit.”

Aquest versos ens diuen ben clar que hem de fer fora de la consciència aquest pilar de la creença d’haver nascut. És cabdal d’entendre que no hem estat mai nats perquè si aquest fet queda arrelat a la nostra consciència aleshores hem de pensar i de raonar de manera diferent. El nostre pensament ha d’agafar tonalitats divines i eternes. El nostre pensament s’ha d’afaiçonar a la imatge del diví que tampoc no té cap sentit d’haver estat nat. Tingueu aquesta idea de no haver nascut al cap en llegir aquests mots de Jesús, “Abans que Abraham fos Jo sóc.” I les paraules de la Sra. Eddy, “Mai nat i mai mort, seria imposssible per l’home sota el govern de Déu a la Ciència eterna caure del seu estat enlairat.” Aquests dos textos no poden ser entesos ni valorats, ni se’n pot discernir l’impacte, tret que el fet de l’ésser etern, mai nat, sigui entès. Jesús, des del punt de vista que li fornia la seva naturalesa Crística no pensava que hagués estat nat. I adoneu-vos del poder que aquest discerniment li forní.

Havent patit a desdir, el psiquisme humà ha quedat embolcallat pel síndrome del “per què em passa això?” Patim d’una angoixant consciència d’un mateix perquè rumiem i fem tombs sobre els nostres problemes i els nostres desitjos. Esdevenim conscients dels constrenyiments de les nostres personalitats humanes. La Sra. Eddy ens diu que hem de lligar l’home fort, o sentit personal, i no podem practicar la Ciència Cristiana ni capir-la fins que no hem lligat l’home fort. És una cosa ser conscient del problema i una altra ben diferent, heure-se-les-hi, perquè el sentit personal és un enemic molt entestat, que sempre declara “No hem diguis que no existeixo!” La Sra. Eddy ha escrit “Aquest pensament del no res humà material que la Ciència inculca, enfurisma la ment mortal i és la causa principal de l’antagonisme de la ment carnal.” Però discernir que hom no ha nascut mai foragita del tot la premisa de l’existència humana, que depèn del tot del naixement. Hem de discernir i practicar el principi espiritual de no haver estat nats. Aquest principi engendra un sentiment d’eternitat i d’infinitat que és essencial per practicar la Ciència Cristiana de manera adient i finiquitar el sentit personal.

Si he titulat aquest apartat “El síndrome de Melquisedec” és perquè Melquisedec, aquest sacerdot mític de l’antigor esmentat per Moisès i St. Pau, si no em falla la memòria, aparentment no fóu mai nat ni es morí mai. El síndrome de Melquisedec és una característica crítica de la nostra identitat perquè ens ajuda a evitar la reacció en cadena de l’existència humana. Malauradament si acceptem que hem estat nats engeguem la reacció en cadena de la vida humana. Com sabeu aquesta reacció en cadena anomenada vida humana implica el naixement, el creixement, la maduresa, la decadència i la mort. Per què hem de trepitjar la roda de l’existència humana acceptant que hem nascut? En aquest context vaig viure un guariment instantani l’any passat. Em va trucar una senyora perquè la seva filla aparentment era mentalment molt inestable. De moment, no estava gaire segur de com encarar el cas, i vaig agafar la lliçó sermó, que estudiem cada dia, i la vaig tornar a llegir ben a poc a poc. A mig llegir-la em va frapar una clara intuïció, que la Vida és Amor, i no pas la condició humana, i en adonar-me’n vaig veure que no m’havia d’amoinar pel què semblava que passés, per la condició que se’ns presentava. La Vida era Amor i res més. Tota la resta simplement no era veritat. Em vaig sentir tant consolat que vaig trucar la senyora i li vaig dir, “la Vida és Amor, el què sembla que li passi a la teva filla és només el somni humà. No és real. No pot ser real.” I en un parell de dies fóu guarida del tot.

Aquest sentit de no haver estat mai nat contesta una de les grans paradoxes del Cristianisme. No ens hem fet voluntaris per néixer. No hem demanat de ser abocats a una vida de reptes i patiment. Què ho fa doncs, que se’ns afeixugui amb aquesta tasca aparent d’escapolir-se de la condició material? I encara més, sembla que ni la mort en sigui l’escapatòria! No ens diu la nostra Cap que la mort serà al proper pla de l’existència igual que és en aquest fins que no assolim la concepció espiritual de l’existència? I és clar que hi serà si no sortim de la roda humana! Fins que no ens adonem que no hem estat mai nats, haurem de morir. No copsem què és l’espiritualitat fins que no capim que a la vida no hi ha ni naixement ni mort. Quan acceptem el naixement o la mort al pensament hem acceptat els límits. No hi ha sentit de límits a la Ment Divina, i doncs, tu que ets la imatge d’aquesta Ment no pots arborar tampoc aquestes idees. Et pots preguntar on ens portarà aquest fil de pensament! Per què ens hem d’amoinar? Un home mai no va tant lluny com quan no sap on va. La meva posició és, gaudim del viatge, és el goig del nostre Pare donar-nos el regne.

Hi ha cap comentari o pregunta sobre aquest pilar particular?

-Anthony, vull fer-te una pregunta tocant al concepte del sentit personal del cos. Quan fem el traspas, et sembla que encara tenim aquest vehicle, el cos, per comunicar-nos, i que l’hauríem d’estimar en un sentit espiritual, o penses que finalment el sentit personal del cos s’esvairà?

-Ets la Linda?

-Sí

-Linda, a mi em sembla que el cos és només un mitjà d’identificació. Em sembla que el seu paper és irrelevant al marge de servir de mitjà d’identificació. El cos per mi no és important, ni permetré que el cos dicti la meva identitat. Tot es resumeix en com ens definim. Si ens definim corporalment i física, acabem amb un cos físic. Si altrament ens definim espiritualment i eterns, aquest cos agafarà un paper ben diferent. Hi hagué un mestre que digué “quan ens adonem que el nostre cos, els nostre cor, els nostres pulmons, el nostre cervell … realment no serven la vida, perquè capim que les nostres vides són eternes, comencem a treballar bé!” Els éssers humans li han donat molta responsabilitat al cos, una responsabilitat que el cos físic no vol. Dir quin és el paper del cos en un context del tot espiritual? jo miro de minimitzar el cos humanament parlant i de saber que espiritualment és la suma de totes les idees espirituals que, de fet, són el nostre enteniment. El cos realment és la nostra consciència, el nostre enteniment. Per la meva manera de veure, el cos humà no és res més que un vestit. Fa un parell d’anys vaig ser testimoni d’un guariment instantani, que ens forneix una idea del com les coses semblen materials quan de fet no en són. Un dia em vingué la idea al cap que no hi ha res fora de la Ment. I mentre meditava questa idea, em trucà un home dient-me que s’havia fet mal a la mà, i li vaig replicar, bé, no hi ha res fora de la Ment! i em preguntà, i com hem pot ajudar això? Bé, li vaig dir, el què sembla material i fora de la Ment ha de ser dins de la Ment, la teva mà ha de ser espiritual, i concebuda per Déu, i és, doncs, la Seva responsabilitat tenir-ne cura i servar-la perfecta. No és la teva feina ni la meva. I amb quaranta-vuit hores aquesta mà que semblava trinxada, es guarí, o féu visible la seva perfecció eterna. Per mi el problema no és el què és ans la manera com ho esguardem. Cap altra pregunta?

-Sí, sóc la Kirsten. A la pràctica veig sovint que la gent odia el cos. El què has dit és tan cert! però sembla que a voltes és difícil de capir per nosaltres i pels altres. Cal estimar el cos que tenim ara, entenent que no és material, és clar! M’agradaria saber que n’has de dir, perquè parlant amb la gent sembla que no copsem que el nostre cos no és material, i que hem d’estimar les qualitats espirituals que representa.

-Em sembla Kirsten que quan la gent odia el cos perquè estan desenganyats de la situació que viuen, no veuen el problema real. I dic això perquè si has arribat al punt d’odiar el teu cos, el cos no és el problema, el problema és l’estat mental que nodreixes, l’odi, el desengany, … perquè a la Ment divina no hi ha ni odi ni desengany. La tasca de la Ciència Cristiana no és guarir una condició material, ans afilerar el teu pensament amb la Ment divina. La Ment divina no en sap res del neguit, de la frustració, de l’odi … Si el mal t’ha menat al punt que estàs desenganyat per culpa d’un símptoma físic, te les has d’heure amb el desengany, no pas amb el problema físic. Posaré un exemple. L’any passat feia esquí de fons, em vaig esquinçar el tendó d’Aquil.les i em feia tan mal que gairebé no podia caminar. I caminant a empentes i tombarellons mirant d’adobar el problema, li vaig preguntar a Déu, on l’erro? I se’m féu clarament palès que no hi ha desengany al regne del cel. I doncs, és perdre el temps estar desenganyat pel fet de tenir un problema físic, perquè de fet no és real. I d’un moment a l’altre el problema es fongué. Em sembla que no ens enrecordem dels mots de Jesús, “Cerqueu primer el regne del cel i la seva dretura, i la resta us hi serà afegida.” Què vol dir això? Que ens hem de desempallegar de la desesperació, del neguit, de l’odi, del dubte, de la por, del sentit d’estar maleït … de totes aquestes emocions que entelen la nostra consciència i aleshores la Ment divina hi llueix amb tot el poder, i és aquest lluir de la Ment divina que guareix. Si tenim un problema físíc i no en traiem el pensament, quedem mesmeritzats pel problema. Cap altra pregunta?

-Sóc en Terry. Com a músic i director d’orquestra m’agradaria desempallegar-me d’aquest sentiment d’altivesa, de sentir-me afalagat i cofoi quan em diuen que sóc bo i que faig una bona feina. De fet ja m’has contestat, no haig de perdre-hi el temps. Tinc la Ment de Déu. Sóc el Crist, no sóc una personalitat material ni una ment material.

-Exacte!! El què vaig haver de capir, i la Ciència Cristiana m’hi va ajudar d’allò més, és que calia acabar el pensar i actuar des del nivell del sentit personal, i quan ensorrem aquest primer pilar, i t’adones que no has nascut mai i que no et mors mai, desposseïm la consciència de tot allò que fa la nostra ment, humana, i ens fa actuar com éssers humans, actuar des del sentit personal.

Bé, vull anar al proper tema que he titulat “La mort no és el problema.” Hi ha un fet de la vida de Jesús que tothom passa per alt. Jesús demostrà amb la resurrecció que la mort no canvia res. Demostrà que no va passar. Va aparèixer tres dies després de la resurrecció amb carn i ossos, va demostrar que la vida era immortal perquè la seva vida era Déu. Una persona em deia l’altra dia que ningú no ha reeixit en provar de crear vida, d’això se’n dedueix que si no en pots crear, no en pots destruir perquè la seva naturalesa és eterna. Tocant a la demostració de Jesús, s’adonà que els seus deixebles estaven tan encaterinats pel sentit personal que no capien els seus ensenyaments refusant la sensualitat i aquesta fóu la raó que l’empenyé a fer la seva dramàtica demostració. És clar que un feble sentit d’espiritualitat no ens deixa gaudir d’un sentit de la naturalesa eterna de l’existència i del no res del pecat, de la malaltia i de la mort, que són just el producte de creure en la realitat del sentit personal i, doncs, de la matèria. Jesús els hi volgué demostrar la naturalesa de la vida eterna; i quan pel patiment i pel què van contemplar capiren aquest punt, com ens explica la nostra Cap, van enlairar-se vers un enteniment més alt de la Ciència Cristiana, i discerniren els ensenyaments i les demostracions de Jesús. No mesuraren més l’home amb el sentit material. I després d’assolir la veritable idea del seu Mestre esdevingueren més bons guaridors, no s’arrepenjaren més a la matèria ans al Principi diví de la seves obres. La nostra Cap ens diu que és cabdal adonar-se que no perdrem mai les nostres vides, que viurem per sempre, perquè això foragita la por primordial que crea tanta malaltia. També diu que centenars de casos podrien ser guarits canviant el pensament del pacient tocant a la mort.

Ara diré una cosa que pot crear controversia. Només hi ha una raó per la mort. Ens morim perquè creiem que ens hem de morir. L’exemple n’és l’experiència de la Sra. Eddy. La Sra. Eddy anà a casa d’en Ralf Wald Emerson que estava molt malalt. No el pogué guarir. En paraules seves, “Vaig anar a veure n’Emerson per guarir-lo. Només el meu espós, Asa Eddy n’estava el cas. Quan vaig escorcollar el pensament del filòsof, em vaig adonar que el seu cas era desesesperat. Només puc treballar per la gràcia de Déu i seguint les Seves regles. Quan Emerson em digué, ‘Sé que el meu cervell es desfà perquè l’he fet treballar massa.’ Li vaig replicar, ‘Però creu en el poder de Déu per sobre de tota altra causalitat?’ ‘Sí, contestà, però seria un pecat per mi creure que un home no s’hagi de decandir. No crec que Déu vulgui ni pugui evitar aquest resultat de l’envelliment’.”

Venint de la Sra. Eddy em sembla que aquest exemple explica de manera molt adient tota la dinàmica amb què ens encarem. L’única cosa que fa que la mort sembli un problema i a la gent li faci basarda, és que no sabem com serà la vida a l’altra banda, i tanmateix tenim el testimoni d’en Calvin Frye que es va morir a casa de la Sra. Eddy, i quan els membres de la casa li van preguntar, després que la Sra. Eddy el fes tornar, com era l’altra banda, els hi digué, “bé, basicament no canvia res, vaig anar a la cuina a agafar un tall de pastís.” Siguem molt clars en aquest tema. Passar aparentment pel procés de mort no canviarà res. Ens adonarem que de fet no hi ha mort. I que hem estat amoïnats tota la vida per no res. Tanmateix totes aquestes conclusions ens fan capir que la mort no és el problema, i això ens mena al tercer pilar, la creença que la separació s’ha esdevingut.

El problema real que hem d’encarar és el per què ens sentim separats de Déu. És clar que si no haguéssim experimentat mai aquest sentit de separació de Déu, ens veuríem a nosaltres i als altres sempre harmoniosos i serens. Seríem al regne i no en marxaríem mai. Ben sovint les circumstàncies humanes ens fan pensar que l’home està separat de Déu. Per exemple, fa poc un amic em va trucar dient-me que estava atabalat per la feina i em demanà que el recolzés amb la pregària. Tenia més feina de la que podia fer i havia de supervisar un munt de gent. Estava atabalat de no dir per tot plegat. Totes aquestes evidències sembla que retifiquin la idea d’estar separat de Déu, i que Déu no era a la seva vida, n’era ben lluny! El meu amic és una ànima conscient, justa i dolça. La meva pregària es girà vers Déu per resoldre el repte que l’encarava.

Abans no em truqués havia sospesat la idea de si l’home realment estava separat de Déu. Fent recerca es feu palès que l’home no podia estar separat de Déu mai, ni de cap manera, perquè com ens diu Ciència i Salut, l’home és la imatge i semblança de Déu, i igual que la imatge d’un mirall i el principi davant del mirall són inseparables, l’home tampoc podia estar separat de Déu. És com dir que la música i la partitura musical no són el mateix. Un no pot existir sense l’altre. I la Sra. Eddy ens diu, “L’home és la idea de Déu, una idea que no es pot perdre ni separar del seu Principi diví, que no té ni una qualitat que no derivi de la Deïtat ….” Al meu amic li vaig dir no només que l’home, encloent-s’hi ell, i Déu no estaven separats, ans sobretot, que la separació no s’havia esdevingut mai. Si la separació no s’havia esdevingut mai, aleshores els efectes aparents que experimentava no podien ser veritat ni tenir cap poder de trasbalsar la seva vida, puix ell i Déu encara eren un. Tocant a aquest punt, diem que Déu i l’home són un, però després ens creiem que hi ha hagut una separació. El fet cabdal de retenir al pensament és que la separació no s’ha esdevingut MAI.

El resultat del desplegament d’aquesta veritat espiritual fóu que mentre parlava amb el meu amic per telèfon exposant-li aquest discerniment, el seu cap el trucà per l’altra línia al mateix moment. Quan vam haver penjat el telèfon el meu amic anà al despatx del seu cap, que li digué, “Jordi, agafa’t uns quants dies de vacances i mentrestant redefiniré les teves tasques. M’he adonat que portes un feix massa gros.” L’efecte fóu immediat. Voldria deixar ben clar que les meves pregàries no li demanaren a Déu d’arranjar la situació. Les meves pregàries eren el saber que les circumstàncies adverses eren impossibles pel fet que Déu i l’home són un, i les circumstàncies de l’home són sempre harmonioses.

A la Ciència Cristiana és aquest saber la Veritat que és crític. Per saber vull dir el saber substancial que és conscient de l’abast total i absolut de la veritat que sabem. Per exemple amb la riquesa, pensar que ets ric perquè ets el Fill de Déu, no té cap impacte. Saber que els diners són al compte bancari i que els pots fer servir és allò compta. La resta és només informació. El coneixement i la convicció són cabdals. Diem que Déu és infinit i omnipotent, però allò que compta és saber que no hi pot haver cap altre poder a la nostra vida que ens separi de Déu. Si sembla que hi hagi una separació, només és una il.lusió. Em sembla que és un concepte molt simple, si Déu és infinit i sempre present, aquesta sensació de separació només pot existir com una il.lusió.

Hi ha una certa simplicitat a la vida d’un Cristià que no deixa espai per res més tret del pensament que Déu és Amor i que no hi ha altra poder a part de l’Amor que es manifesti a la nostra experiència. Si creiem que estem separats de Déu, deixem la porta oberta per experimentar els efectes d’aquesta pretesa creença. Però tenim un advocat amb el Pare que ens ha demostrat el poder que ve de refusar aquesta creença de separació. No hi pot haver sensació de separació quan hom es percep com una activitat espiritual i no pas com un nombre, no pas com un més de la munió que hi ha sobre la terra. Hom és part del mateix tot, que no deixa res per perdut o separat, que ho abasta tot. Sense l’acceptació i la convicció que la separació mai no s’ha esdevingut, no podem demostrar res, ni hi pot haver guariment. El desllorigador d’aquest argument és que puix tenim un Déu Bo, infinit, omnipresent, i omnipotent, aquest Déu mai no crearia un poder que ens En pogués separar. I hem de capir que la separació no s’ha esdevingut mai. El què passa amb la humanitat és que raona des del punt de vista que la separació s’ha esdevingut i és per això que acabem en tants culs de sac.

Em sembla que ara és un bon moment per fer preguntes i comentaris.

-Sóc l’Erren, em pots sentir Anthony?

-Sí Erren, digues.

-Un parell d’anys enrera se’m va fer palès que la mort és a l’ull del qui mira. Se m’hi féu després de llegir el cas d’en Calvin Frye. Em vaig imaginar tots els membres de la casa aplegats contemplant un cos al peu de l’escala, mentre l’experiència d’en Calvin era del tot diferent, i se’m féu clar que la mort és a l’ull del qui mira, no pas un esdeveniment.

-Sí, fa uns quants anys vaig viure una experiència divertida. Un amic meu practicant parlava amb un altre amic seu que li deia que es trobava tan malament que li semblava que es moriria. I el meu amic li digué, “No et pots morir perquè ja ets mort.” I l’altre li digué, “Què vols dir?” “Vull dir que ja ets mort al fet que ets immortal, al fet que ets la imatge i semblança de Déu, i al fet que ets perfecte.” Al cap de vint-i-quatre hores estava del tot guarit. Per mi l’experiència que la Sra. Eddy visqué amb en Ralf W. Emerson és del tot crítica. Hi havia un altre filòsof a la mateixa època anomenat Bronson Alccot, que fóu guarit per la Sra. Eddy, però puix n’Emerson es creia que la mort era inevitable, la Sra. Eddy no el va poder guarir perquè no va poder canviar el seu punt de vista. Mercès per la pregunta.

Una altra cosa que m’agrada tenir al cap és que els esdeveniments humans no tenen conseqüències, i una cosa que passa quan tenim un problema, quan sembla que una cosa no rutlli, és que no estem amoïnats pel què veiem, ans per les conseqüències que se’n derivin; i si tots ens adonessim que ara som al regne del cel i sabéssim de cor que cap esdeveniment humà pot tenir cap conseqüència, ajudaria a guarir la situació.

-Si us plau, m’agradaria fer un comentari sobre la idea del progrés, no pas el progrés humà ans com ens diu la Sra. Eddy, el progrès de deixar les il.lusions enrera, de deixar els símbols enrera a mesura que ens enlairem. Només volia saber si en pots dir res d’aquesta idea de progrés lligada amb la teva exposició.

-Em sembla que el punt crític tocant al què sembla que experimentem i el nostre progrés és adonar-se, discernir del tot que ja som els Fills de Déu i que hem d’aprendre com heure-nos-les amb l’error. Som com músics que hem vist les grans interpretacions de Jesús, de la Sra. Mary Baker Eddy i d’altres il.luminats i les volem imitar. Les hem vistes, sabem quina és la realitat absoluta, però … A la meva pràctica no miro tant de fer progrés com de romandre al regne i d’evitar les suggestions que ens assetgen quan no som al regne, que ets humà, que ets mortal, que estàs desencoratjat, …. Tot es resumeix en el què diu en Biknell Young, “Puix Jesús sabia que Déu era la seva Ment, la manifestació d’aquesta ment es manifestava arreu a la seva experiència.” Quan arribem al punt de capir que tenim la Ment de Déu, que és la Veritat, pensar en altres músics és irrellevant, però el fet és que humanament hem d’aprendre a heure-nos-les amb el sentit personal. Quan parlo amb els meus pacients sovint els hi dic, “D’on véns humanament no és el problema. Puix la personalitat humana és tan efímera, transitòria i delusòria, has d’arrecerar-te en quelcom de què et puguis refiar, i de l’única cosa que et pots refiar és de la Ment divina.” No m’amoïno doncs, pel què li passa al sentit personal. Em giro constantment vers la Ment divina sabent què és la Ment divina i sabent que la Ment divina és la meva Ment. Si no ens engalipéssim a nosaltres mateixos tocant a aquest punt, probablement no seríem aquí. Ens les hem d’heure amb el sentit personal cada dia. I és perquè som bons de fer-ho que el guariment s’esdevé. Jesús i la Sra. Eddy van veure venir el dia que tothom capiria Déu. Nosaltres fem aquesta tasca pels qui aparentment encara pateixen la il.lusió de ser éssers humans. Hem de saber que arribarà el dia que aquest concepte del sentit personal serà llençat a les escombreries de la història.

– Del tot d’acord. Mercès.

-Sóc la Linda d’Holanda. Pel què fa a la creença que el guariment del Sr. Emerson era difícil perquè no creia en l’habilitat de ser guarit …

– (Anthony) No, es creia que la mort era inevitable.

-Sí, i doncs, que n’hem de dir dels Científics Cristians que arrosseguen reptes anys i més anys, que volen ser guarits i treballen amb practicants, però no se’n surten i fins i tot es moren, em pregunto com això es pot relacionar amb la creença de separació. Hi ha unes ratlles a Christian Healer on la Sra. Eddy li diu a un estudiant, “Estimat estudiant, la senyora amb qui treballes, és una dona bona i noble, però no és a l’alçada d’heure-se-les amb la teva ment, i per això no te’n surts de desempallegar-te de tu mateix.”

-Linda, em sembla que això assenyala just el què dèiem, heure-se-les amb el sentit personal. Planteja el tema que volia tocar i aprofito l’avinantesa per encetar-lo. Ja he dit abans que puix Déu és omniscient, omnipresent i omnipotent, l’única manera que el pecat, la malaltia i la mort poden existir és com una il.lusió. No poden ser reals. Pots tenir la impressió que pateixes una malaltia inguarible. Però hem de ser absoluts. Ha de ser una il.lusió perquè Déu és infinit. Ni que s’allargui anys i panys, ha de ser una il.lusió. Ens les hem d’heure doncs, amb el mesmerisme il.lusori, no pas amb un problema real, i això ens aboca a esbrinar i aclarir què és el mesmerisme. Ara no tenim temps d’esplaiar-nos-hi, però per fer-ne un tast bàsic diré que el mesmerisme es presenta en tres fases. Primer et diu que és veritat quelcom que no és veritat, la segona cosa que fa és dir-te que una cosa és tan dolenta que no hi pots fer res, i la tercera cosa que et diu és que has de canviar quelcom.

A algú, doncs, que pateix d’una llarga malaltia, li ve aquesta suggestió, “has de fer quelcom, t’has de guarir.” I això no és veritat. M’ha ajudat posar aquest punt en un context humà i entendre’l, un programa que vaig veure a la tele. En una granja de l’Àfrica un cadell de lleó va ser pujat amb una colla de gossos, i actuava exactament com un gos. Imagineu-vos que el lleó va a veure un practicant i li diu, “Estic cansat de ser un gos. M’agradaria ser un lleó.” I el practicant li diu, “Perdona, però ja ets un lleó!” El lleó li replica, “però em sento com un gos.” I el practicant tan polit com pot, li etziba, “Tant és com et sentis, el fet és que ets un lleó. La realitat és que ets un lleó.”

I nosaltres ens encarem amb el mateix dilema. Tenim la impressió que som mortals, fal.libles, imperfectes, … però quina és la realitat? La realitat és que som la imatge i semblança de Déu. I això resumeix tot el problema. Ens sembla que hem de canviar quelcom per ser perfectes, però ja som perfectes. El mesmerisme ens té enlluernats fent-nos fa pensar que som un gos. És com el lleó que li pregunta al practicant, “com ho faré per esdevenir un lleó, i no ser més un gos?” I el practicant li diu, “No has pas de canviar, ja ets un lleó.” I aquest és el desllorigador del problema del mesmerisme. El mesmerisme és molt murri. Fa centúries que opera. I tanmateix hi ha una realitat espiritual que ens diu que som ara mateix la imatge i semblança de Déu. Déu és la nostra ment. Déu és la nostra identitat, però puix estem tant mesmeritzats per la condició humana, no ens adonem que no ens cal canviar res, senzillament hem d’acceptar la nostra identitat real. I aquesta és la part difícil. L’hem d’acceptar. I això és el que li costa a molta gent. M’he trobat que a molta gent quan li dius aquesta veritat, els hi sembla una bogeria, és tan lluny de la seva experiència, que no la poden acceptar com la realitat, ara mateix. Però és justament el què hem de fer si volem viure aquesta plenitud.

Vaig viure una experiència que fóu molt aclaridora. Se m’enterbolí la visió d’un ull i em feia molt mal. Tot pregant se’m presentà una intuïció. “Si sóc el Tot en tot, què mires de canviar?” Em vaig adonar que no havia de picar l’ham. El mal no podia ser real si Déu era. Però encara no hi veia bé i l’ull em feia mal, i vaig anar pregant, i la intuïció es tornà a presentar, “Si sóc el Tot en tot, què mires de canviar?” i vaig-dir-li a la suggestió de ceguesa, “D’acord, pot estar-t’hi tant com vulguis.” I el problema s’acabà de cop. La visió em tornà i el mal s’acabà. Sis setmanes després, seia a casa pregant i vaig sentir l’empenta de trucar una practicant amiga de Cincinati. Vaig trucar-la i no em contestà. Mirant de localitzar-la, em vaig assabentar que era acampada amb una colla de jovent, i quan en vaig sortir de parlar-hi, i li vaig preguntar què feia, que havia sentit l’impuls de trucar-la, ella em comentà que hi havia un xicot de la colla molt malalt. Em vingé al cap l’experiència del meu ull, i li vaig dir, “Marcia, si Déu és el Tot en tot, què mires de canviar?” Em digué, “És tot el què em calia saber!” i penjà el telèfon. Al cap de tres dies vaig rebre una carta seva dient-me que el xicot havia arribat a les portes de la mort. I que quan va sentir les meves paraules, no va pregar més, mirà la tele i va escriure una carta a uns amics, mentre de cua d’ull veia el cos del noi ajegut al llit i dins seu la ment mortal li deia, “has de fer quelcom,” i ella es repetia, “No, si Déu és el Tot en tot, no miraré de canviar el què semblen unes circumstàncies humanes.” Al cap d’una hora el noi s’aixecà del llit i l’endemà féu una llarga caminada pujant muntanyes sense cap problema.

Aquesta manera d’operar del mesmerisme sempre ens suggereix que cal canviar quelcom perquè el guariment s’esdevingui, quan de fet, ja som perfectes. I aquesta és la rasa on som arrossegats un cop i un altre, la rasa de voler canviar quelcom quan la realitat perfecta ja hi és. Aquest voler canviar va de bracet del neguit, del desengany, del no ser adient … I cap d’aquests sentiments no existeix al regne del cel. Aquest punt resumeix la naturalesa del mesmerisme, i llevat que entenguem com actua ens creurem que quelcom que no és veritat, és veritat, o que quelcom és molt dolent i no hi podem fer res si no canviem alguna cosa. Quan esdevenim plenament conscients d’aquest mecanisme, podem esbotzar la suggestió que se’ns presenta com una relitat esfereïdora i implacable. Cap pregunta?

-Sóc la Fairly de Fènix. Això em fa pensar en quelcom que vaig sentir anys enrera de boca d’en Dan Jensen, digué, “no som al negoci d’adobar cossos, som al negoci d’instruir els laics.”

-Sí, sí, la meva dona va a la classe d’en Dan Jensen. I m’agrada molt aquesta afirmació. M’agrada molt. Em sembla que la dificultat més gran és que ens mirem les coses malament. El mesmerisme és tan murri que ens tenim per éssers humans quan la realitat és que som Amor, i l’Amor no opera com un ésser humà. L’Amor és la nostra ment. L’Amor és la nostra identitat. I és capir la nostra identitat, l’Amor, allò que ens transforma realment. I només se’ns fa difícil perquè hem pensat que som éssers humans tant de temps, i no ens enrecordem que la separació no s’ha esdevingut mai. Si hi pensem un moment és ben simple, Déu és omnipresent, Déu és infinit, Déu és omnipotent, no hi pot haver, doncs, cap poder que ens digui que la separació s’ha esdevingut. I aquest és l’únic problema que tenim, el de desempallegar-nos de la suggestió que estem separats de Déu, perquè Déu és la Veritat que opera. La Sra. Eddy li digué a la Clara Shanon, una de les seves estudiants, “Com destruïm una mentida? Només dient la Veritat.” M’agrada. Només destruïm la mentida dient la Veritat. Perquè quan hem vist la Veritat, la mentida no pot aguantar-se dreta a la Seva presència. I això és el guariment. No és fer un tractament i esperar que et truquin dient que estan guarits. És la declaració de la Veritat, i deixar que la Veritat faci la feina. No ens hem d’amoinar com es farà. De vegades passen coses extraordiàries. El nostre deure és declarar la Veritat i estimar-la, perquè una mentida no pot aguantar-se dreta a la presència de la Veritat. Cap més pregunta?

-Em sents? Sóc en Trevor. Mercès per aquest vespre. Em ve al cap que si ens identifiquem de manera adient, i vull dir amb això si no ens identifiquem amb un cos material o una personalitat mortal, ans amb un sentit del Crist, amb la nostra identitat Crística, aleshores som el Crist. A la Carta als Efesis 4:15 s’hi diu, “créixer del tot fins a l’estatura del Crist,” i se’ns hi diu com fer-ho, “dir la Veritat amb Amor.” Quan ens identifiquem amb el Crist no hi ha cap sentit personal per barallar-nos-hi.

-Exacte, exacte. Però em penso que allò cabdal és adonar-se de les creences que fan el sentit personal allò que és, perquè en pic ens n’hem adonat podem encarar les suggestions al pensament que volen envilir aquesta meravellosa heretat que tenim. I dic això perquè vaig estudiar la Ciència Cristiana amb diligència més de vint anys sense fer cap enlloc fins que tot aquest tema del sentit personal no es féu clar. Què afaiçona el sentit personal? El sentit personal és afaiçonat per la creença de ser nat, la creença què ens morirem, i la creença que la separació s’ha esdevingut. I no n’hi ha cap que sigui veritat.

-és identificació errònia, oi? Ens identifiquem com corporals, físics i mortals en lloc de l’estimat Fill o Filla de Déu.

-Sí, en B. Young digué que li semblava que la gent no copsava que l’Emmnuel o Déu amb nosaltres és tenir aquesta Ment que hi havia en JesuCrist. I aquesta Ment és una Ment lliure, serena, harmoniosa, conscient només de la perfecció. No sap què és l’angoixa, el neguit, la por, l’enveja … M’enrecordo d’un cop que em vaig deixar el maletí a l’aeroport, i mentre hi tornava angoixat i pregant, un pensament angèlic em vingués al cap, “el problema no és el maletí.” “ I doncs, quin és Pare,” li vaig preguntar. “Que estàs neguitós, i al regne del cel no hi ha neguit.” Em va passar tot el neguit pel meu maletí. I en arribar a l’aeroport el vaig trobar exactament on l’havia deixat. S’hi va estar més d’una hora i ningú el va tocar. I em sembla que és exactament el mateix amb molts dels problemes que patim. No ens adonem que ens les hem d’heure amb un estat mental, una condició espiritual. Ens mirem la cosa errònia tota l’estona quan de fet no hi ha matèria. Tot és a la ment. L’altra cosa que em sembla que se li fa difícil a la gent és quan diem que som idees de la Ment que la Ment nodreix i amanyaga i que no ens hem d’amoinar; cal tenir aquest pregon enteniment de l’Amor diví per sentir que no et cal amoinar-te, que no t’has d’amoinar perquè la Ment divina és la que ha concebut les Seves idees i en té cura. Però la humanitat no vol deixar anar les velles concepcions de Déu, un Déu que com un cotxe volen fer anar cap on volen i de la manera que volen. I amb Déu no va així. Déu, com ens diu la Sra. Eddy no és una persona. Per mi Déu és més a prop de la música en el sentit que n’hem vist les extraordinàries interpretacions en Jesús i la Sra. Eddy. Jesús féu el què féu per ser un exemple. I nosaltres som els qui hem de seguir aquest exemple, emulant la seva vida tot deixant que la Ment divina sigui la nostra ment. La Sra. Eddy ens ha fornit eines extraordinàries per fer-ho. I heure-se-les amb el sentit personal és una de les maneres d’esbotzar el mesmerisme. Més preguntes?

-Mercès Anthony.

-De res Trevor.

-Jo vull fer una altra pregunta. Sóc la Sandy. Pensava en la història de Job mentre parlaves d’aquests pilars que aguanten el sentit personal. La meva pregunta és, Job va destruir tots aquests pilars? Només fóu guarit quan pregà pels seus amics. Podem dir que va veure la totalitat de Déu? Només miro de relacionar aquesta darrera part de la història amb la teva exposició.

-Sandy, si mires al tercer capítol del Gènesi vers 3, on Eva li diu a la serp, “Déu ens ha dit que no mengem el fruit de l’arbre del bé i del mal,” i que “ni el toquem.” És molt temptador de creure’ns que quelcom ha anat malament, però la realitat és, com ens diu la Sra. Eddy, que el mal no ha passat mai. I tenim aquesta admonició del llibre del Gènesi, vers 3 “i ni el toquis.” I el que la ment mortal, el sentit personal ens diu sempre és, “bé, te les has d’heure amb la condició humana. Has de mirar d’entendre-la. Has d’esbrinar perquè quelcom ha anat malament.” I això no és veritat. Déu ens diu bàsicament, “No escoltis aquest argument. No miris d’entendre perquè quelcom ha passat.” Si veiem escrit a la pissarra 2 més 2 fan 5, quin bé en treiem de mirar de treure’n l’entrellat?

Ajudo un noi a la presó. Va perdre la mare als quatre anys i va caure dins la rasa de la llàstima de si mateix. Estava terriblement trist. I tenia totes les raons, humanament parlant, d’estar-ne. I li vaig dir, “D’acord, David, tot això ha passat, però què en treus de mirar d’entendre perquè ets dins d’aquest forat? Et fas llàstima i això t’ha menat gairebé a matar un home. Quin bé et fa quedar-te empantanagat a la llàstima la resta de la teva vida? Has de sortir de la rasa!” Ho va copsar i va capir que havia d’aturar aquest tenir-se llàstima i el mirar de trobar les raons del perquè va passar. Fóu guarit del tot, i la sentència de sis anys li fóu condonada, i en complí només 18 mesos. La transformació del seu caràcter fóu tan extraordinària! I em sembla que això és el què passa amb l’error, sempre ens diu que mirem de treure l’entrellat del perquè les coses semblen imperfectes. Però el Gènesi 3 ens diu “No en mengis, ni tant sols la toquis aquesta suggestió.”

La Sra. Eddy ens ha donat una Ciència, i aquest Ciència és impersonal. Vaig estar molt de temps a capir-ho. Quan dius que Deu féu l’home a la Seva imatge i semblança, bàsicament dius que hi ha aquest home genèric, el Crist, fet a la imatge i semblança de Déu, i és l’únic home real. I no és que siguem aquest home, però ens governa, és la regla que ens governa. Tant és què passi humanament. La realitat és aquest raser d’or, un Déu perfecte i un home perfecte. I ara posaré un exemple de com opera la Ciència Cristiana a nivell científic. L’any passat em trucà una senyora dient-me que el seu home se n’havia anat amb un altra dona, i em preguntà com podia pregar pel seu home perquè evidentment estava mesmeritzat. I em sortí de dins a la impensada de dir-li, “No, ets tu la que estàs mesmeritzada.” Es va empipar i em digué, “però jo no he fet res mal fet.” “Sí, li vaig replicar, però has acceptat que l’home pot ser un adúlter. I això no pot ser perquè Déu ha creat l’home, i hi ha aquest raser d’Or, que és la perfecta realitat de l’home. I la resta no existeix, són pocasoltades, disbarats. Som governats per aquest home genèric, perquè només hi ha una entitat anomenada Déu, i nosaltres som una funció d’aquesta entitat, i ens agradi o no ens agradi som governats per aquesta entitat.” La senyora capí el què li deia i el resultat fóu que quatre dies més tard, el seu home tornà, penedit i dient, “no puc entendre com vaig fer una beneiteria tan gran.”

El geni de la Ciència Cristiana és que és impersonal, que la pots fer servir de manera impersonal i en veus els resultats. Quan tens un pacient que sembla malalt, dius, “això és impossible perquè aquesta regla, que ‘Déu féu l’home a la Seva imatge i semblança,’ és llei, l’única llei. Tant és el què em diguin els sentits humans. L’home és governat sempre per la realitat.” No vagis mai al forat de voler explicar perquè un destret ha passat, perquè és com preguntar-se, “per què en certes circumstàncies 2 més 2 fan 5?” Honestament no ens mena enlloc.

Vull acabar amb una cita d’un sant ben conegut, “No és fàcil discernir les ànimes desvetllades que hi ha en aquest món. La majoria de gent passa pel món amb les ànimes adormides, tanmateix l’instint d’estimar i el deler pel diví només està embaltit. El cor humà deleja tan naturalment d’oferir-se, que només ha de trobar algú pel camí que sense dubtar ni d’ell ni de nosaltres demani sense reserves, i aleshores ens donem de seguida. La causa de la miserable manca de reeiximent de la religió natural és que els seus fundadors no tenen el coratge de fer-se seus els cors de la gent; no han entès el desig imperatiu d’immolació que rau al més pregon de tota ànima, i les ànimes s’han revenjat no acollint dins seu aquests amants massa tebis.”

Sé que des d’avui no n’hi haurà ningú aquí que sigui un amant tebi.