Deixar les Coses a les Mans de Déu |

Deixar les Coses a les Mans de Déu

Christian Science Sentinel 1912

Premeu aquí per l’audio:


El Científic Cristià genuí malda per refiar-se de Déu. Aquesta és la base i la substància del seu Cristianisme. La seva contesa, tanmateix, és amb els elements de la naturalesa humana que li voldrien furtar aquesta confiança; i aquí la Ciència del Cristianisme, arribada al món de mà de la descoberta espiritual de la Sra. Eddy, ajuda tant el Cristià com el qui no n’és. La veritat tocant a la naturalesa i a la llei de Déu que és revelada a la Ciència Cristiana, desclou també els paranys i els farallons dels hàbits mentals que la nostra confiança haurà d’encarar; destapa els elements malignes de la naturalesa humana que afebleixen la fe veritable. Si el bon desig, ignorant dels enemics que l’assetgen dins del cor humà, a voltes no fa gaire via, l’estar a l’aguait espiritual, quan s’empra per exposar els errors, guanya moltes victòries espirituals. La confiança assoleix, doncs, una llibertat més gran i la fe un paper més actiu quan són enfortides per la Ciència Cristiana; quan la confusió mental és redreçada, el propòsit de Déu per l’home esdevé més clar.

Allò que entrebanca més el pla de Déu és el pla humà. Allò que volem es fica entre nosaltres i el que Déu vol. Ens omplim la boca de mots excel.lents dient que ho deixem tot a les mans de Déu; realment ens creiem que volem que es faci la Seva voluntat, i tanmateix, permetem que l’escandall de la Seva voluntat vagi fins al més pregon de la nostra entestada manera de fer les coses? Troba la Seva llei l’acolliment de la nostra idolatria i del nostre egoisme? És més enllà de tot argument que la pau i el guariment amaren les nostres vides en pic la nostra resistència afluixa i els deixa entrar. Quan l’ajut, doncs, arriba lentament, desitgem honestament Déu més que res més? Potser delegem el seu camí i el nostre alhora; el seu camí com nosaltres el voldríem, – aquests són els instints dins nostre que fan el camí costerut. Només el seu camí sobremuntant gloriosament tots els desitjos terrenals; el seu camí, malgrat el preu que exigeixi, i no el nostre, – això és donar-se realment. Quan aquest donar-se s’esdevé no calen intèrvals entre la pregària humil i la resposta bona i plaent, puix “la justícia i la pau s’han petonejat” i el cel i la terra són un.

A la seva imatge de tallar-se la mà dreta i treure’s l’ull dret per amor del regne del bé, el Crist Jesús assenyalà clarament els desitjos humans que ens hem de treure del pensament si volem ser feliços. Els éssers humans no poden fer sempre la seva. A la vida, una gratificació constant de l’egoisme, es fa al preu de la llibertat dels altres. Les nostres relacions i activitats mútues són d’una mena que seria un monstre el qui només mirés de fer la seva voluntat, i no pensés en la dels altres. Si una gratificació total del jo és dolenta, un grau de gratificació del jo és malsana. Si voler una mica de bé pels altres ens fa feliços, de ben segur voler-ne més ens fa més joiosos, i un donar-se del tot, renunciar al jo, seria el cel. Però, podem dir, qui no té voluntat pròpia és apallissat per altres voluntats. Sí, i l’experiència humana és en gran mesura una contesa de voluntats. I tanmateix, tant el qui imposa la seva voluntat com el qui no se’n surt d’imposar-la van tots dos errats si els anima només la voluntat personal. Deixar de banda la pròpia voluntat i amb l’ajut diví no obeir res tret d’allò que treballi pel bé, és anar en la bona direcció fins que la voluntat de Déu es faci visible supremament. El Científic Cristià, que és agraït perquè finalment ha trobat el Déu veritable, no té cap excusa si s’arrapa ni que sigui una mica a la seva manera de fer personal.

Aleshores ve la pregunta, si el nostre “deixar-ho tot a les mans de Déu” és fet de paraula o d’esperit. Podem nodrir la plaent teoria que ho deixem tot a les mans de Déu, i tanmateix aquí i allà arrapar-nos sense afluixar gens ni mica al pla, a la convicció, al desig, al parer que donem per bo; i encara més, declarar que el nostre propòsit és el bo i demanar el tractament de la Ciència Cristiana per fer-lo visible; ens posem a treballar per “demostrar” el què volem o ens pensem que hauríem de tenir; preguem que els esdeveniments es girin cap allà on volem; treballem perquè les coses “vagin a la nostra manera”; però més enllà d’aquest maldar erroni la Ciència Cristiana roman inexorable. La llei de Déu no es dóna ni un pèl als nostres desitjos, ni pot ser mobilitzada al servei de cap desig egoista del cor humà. La llei Divina no pot ser “emprada” personalment per cap mortal, ni en podem afaiçonar les conclusions; i fins que no aturem el nostre voler doblegar la voluntat de Déu a favor dels nostres propòsits, no som realment Científics Cristians.

Saber, tanmateix, que la voluntat i la llei de Déu, el propòsit i el pla de Déu, li forneixen a l’home tot el que és bo i desitjable, esperona el pensament perquè descarti la voluntat humana i sàpiga que la seguretat resta en la llei divina. Aquí hi rau la nostra esperança. En pic trobem la nostra joia en Déu, ja no la cerquem enlloc més. Capir realment el què Déu té a punt pels Seus, fa els plans humans tan poca cosa que podem deixar-ne el resultat a les Seves mans. El tractament de la Ciència Cristiana declara que el pla de Déu per l’home és espiritual, perfecte, que abasta tot allò que sadolla l’home, i que és invencible, incorruptible i no es pot somoure; i ni els desitjos ni les pors humanes el poden afectar gens ni mica. La Ciència Cristiana diu que hi ha quelcom veritable en tot el què realment existeix, per molt contrafetes o embullades que semblin les coses, i l’ofici de la Ciència Cristiana és descobrir aquesta veritat i revelar-la com el pla de Déu recolzat per la Seva llei, radicalment bona. El pla humà, tirant llarg, és només relatiu, només la tria d’un error menor, potser només una passa en la bona direcció. Però renunciar a tota la voluntat humana que hi ha darrera el nostre pla, fa bo el pensament d’enlairar-se i besllumar el pla de Déu. La vista del què és espiritualment veritat tocant a Déu i a l’home governa aleshores el pensament; comença a operar com llei a la consciència i n’espargeix la confusió i els entrebancs; fent pas perquè allò que s’apropa més al bé a la situació humana quedi establert.

Aquest refiar-se de Déu no fa minvar el maldar humà. Més aviat fa anar a més aquesta activitat posant a primer pla l’estar a l’aguait mental que és un amb Déu. El maldar per deixar el resultat de les coses a les mans d’una saviesa més gran que la nostra encoratja el nostre esforç més efectiu i és un meravellós purificador dels motius, dels desitjos, i dels propòsits. Cap egoisme arrauxat, per molt embolcallat que vagi de dolçor o de paciència superficial, no pot sobreviure gaire temps la pregària que diu de cor “Que es faci la Vostra voluntat.” L’esperança de la raça rau en la repetició honesta d’aquesta pregària fins que tota voluntat humana calli. Veritablement, els àngels canten per cada un de nosaltres que despulla el seu cor un dia rera l’altre de tota ambició i determinació entestada, i Déu hi entra.

Imagina’t, per exemple, una situació de feina. Una persona que pateix un mal pas financer demana l’ajut d’un Científic Cristià. La primera cosa que aprèn és que la Ciència Cristiana no es pot emprar per afavorir els seus plans personals. Si està a punt que el bé més gran es manifesti pel nombre més gran de gent, si està apunt de veure tots els implicats, el seu competidor, el seu rival, el seu enemic, beneïts ni que sigui perdent-hi ell, si aquesta fos la manera de fer de l’Amor per anivellar tot l’error, aleshores està a punt de posar-se a les mans de la Ciència Cristiana pel tractament. De fet, si ha arribat a aquest punt, la llei de Déu ja treballa per rescabalar-li tot el què sembla perdut, i amb la prova afegida que “el mal no és poder,” (CiS 192) el seu alliberament ja és a tocar. Si no és mentalment al lloc que li pertoca, el primer i únic servei que la Ciència Cristiana li pot oferir és assenyalar-li la via i empenyer-l’hi. La Ciència Cristiana no pot ajudar el qui voldria triomfar a l’esquena dels altres, només pot esporgar-ne l’egoisme. Quan hom ha acceptat les condicions de la Ciència, és emparat per la llei divina i el seu problema és a les mans de Déu per ser solventat

El desig de salut, tampoc no pot mirar-se el melic. No pas perquè sigui egoista el desitjar de trobar-nos bé, ans perquè la salut és un bon auxiliar del servei que fem, i ve de Déu. La salut pot fer la feina del Mestre on la malaltia hi és un entrebanc. La salut glorifica un Pare amorós on la malaltia en nega l’Amor i la llei. No gaudim de salut per sadollar plaers materials ni indulgències egoistes, i si els nostres motius per cercar salut no arriben al pur desig de manifestar la bonesa de Déu i glorificar-Lo, ens sobta l’ajornament, els entrebancs i les lliçons aparentment difícils d’aprendre? Si a la pregunta de si volem trobar-nos bé o delegem conèixer més bé Déu, hi podem respondre honestament, “conèixer Déu,” ja som a les Seves mans i el Seu bon propòsit desplegarà la nostra salut. “Ni aquest home, ni els seus pares han pecat,” declarà Jesús de l’home orb; “ans perquè la glòria de Déu hi sigui manifestada.” I quan les obres de Déu per si mateixes ens toquen més el cor i el món no tant, la gran lliçó del guariment Cristià s’ha après.

Deixar les coses a les mans de Déu vol dir, doncs, deixar anar les coses; afluixar la grapa sobre les coses personals i humanes. No és pas que els homes i les dones hagin de ser sants abans Déu no els ajudi. La joia de la religió pràctica és que Déu ens ajuda ara, ni que encara siguem pecadors; altrament com ens desempallegaríem del nostre pecat? Però el pecat afluixa la grapa que ens escanya quan els motius purs guareixen el nostre egoisme. Aquesta és la manera de guarir de Déu; i Déu, per la Veritat revelada ens forneix els pensaments justos que despleguen la Seva via.

Hem de plantar-nos ferms a la banda de la discriminació justa per discernir tot el què la llei divina ens té a punt. Hauríem de servar l’enteniment espiritual, la dretura moral, la puresa, l’honestedat, la integritat, ni que sigui amb una gran contesa mental. Refusem justament de ser pecadors, indolents, d’estar desencoratjats o lassats o confosos o de ser egoistes o impurs o malaltissos, o fins i tot de morir. Amb força podem refusar de donar-nos a res que no vingui de Déu. Això és ben diferent, tanmateix, de demanar la protecció de Déu pels nostres plans. Qui malda per trobar allò que és bo per Déu, en lloc de decidir per si mateix què és bo, és instruït per Déu; i no només li passen coses més enllà de tota concepció humana, coses noves i joioses, coses que beneeixen a tothom, ans ell i els seus afers són protegits.

Enlairant els nostres pensaments tant vers Déu que només fem estada a la Seva llei i al Seu propòsit, esperem amb paciència raonable de veure la Seva voluntat acomplerta, foragitant el mal amb el bé, desplaçant el pecat amb la santedat, anul.lant la mort i el seu fibló amb l’adveniment de la vida divina que ho conquereix tot. Les Escriptures diuen que conèixer Déu és vida eterna. És, doncs, a les mans d’aquesta vida eterna que hi deixem els nostres afers, sabent que serem deslliurats dels “paranys de la mort” a la bona manera de Déu. Veritablement Déu sap prou i és prou bo per donar-nos el què hauríem de tenir. Segons la comprensió Cristiana més alta, ja ens n’ha fet el do; i quan ja no demanem més coses humanes, sentirem la Seva veu, veurem clara la Seva voluntat, i coneixerem el Seu propòsit misericordiós. Qui pot deixar totes les coses a les mans de Déu ja no té cap neguit. La llei divina operarà a favor seu fins que tot cosa bona sigui sadollada.