La Ciència Cristiana i el Caràcter Cristià
Blanche Hersey Hogue
Premeu aquí per l’audio:
Quan Jesús digué, “Sigueu perfectes com el vostre Pare del cel és perfecte,” no hi afegí, “en la mesura que el vostre temperament ho permeti.”
Si hom està convençut que ha heretat certs trets o certes tendències, pot ser difícil d’atènyer les alçades del caràcter Crístic d’una gambada. Pot, tanmateix, parar esment d’un fil de pensament i de conducta objeccionable, i fer el determini de no rabejar-s’hi més!
Aturar un pensament erroni o restrènyer una mala acció comença el procès de reforma, i quan hem resistit una mena de mal, tenim més fortalesa per resistir tota mena de mal. Per fressar la via Crística hem de vetllar curosament, detectar honestament, i refusar fidelment les inclinacions de l’impuls humà i de la voluntat humana, amb la determinació de no acontentar-nos amb res que no sigui la perfecció.
La ment humana resisteix el manament de Jesús de ser perfecte, clamant que la pobre naturalesa humana no pot atènyer la perfecció. Però no se li demana pas a la naturalesa humana d’esdevenir perfecta! Ben altrament, la naturalesa humana ha de ser depassada i descartada. Talment com la foscor mai no esdevé claror, ans s’esvaeix en despuntar el dia; talment com el caos no esdevé mai ordre, ans desapareix en bon punt l’ordre es comença a imposar, també allò que és imperfecte no esdevé perfecte, ans ha d’esvair-se del pensament i de l’acció en la mesura que la perfecció es fa visible.
L’anomenat temperament humà no és com sembla una heretat permanent. A tot estirar és un manyoc de característiques fet de l’acció reactiva de l’hàbit, l’impuls, la voluntat i l’emoció, i doncs, pot ser eliminat. El veritable caràcter és la fortalesa de caràcter que planta cara a tot el mal.
La Ciència Cristiana declara que la benaurança divina no és retinguda per un temps futur, ans és experimentada tan bon punt l’home refusa allò que l’en separa. La veritable vida Cristiana és una vida de sacrifici, però Déu només exigeix el sacrifici d’accions i de pensaments falsos, limitats i impius. En fer aquest sacrifici, gaudim d’una gran llibertat i benaurança. Aquesta joia només és coneguda pel cor que obeeix; i emmena una pau que el món no pot donar ni prendre. El món pren allò que dóna; però puix aquesta joia no és del món, el món no la pot prendre.
S’ha dit que “el darrer espernec de l’home és l’oportunitat de Déu.” La Sra. Eddy escriu, “espigolem collites espirituals de les nostres pèrdues materials.” (Ret. i Intr.) Un besllum de l’esclat de la glòria divina esvaeix la memòria de molts sacrificis, i l’embullada via de les inclinacions egoistes, tan difícils primer d’abandonar, és reconeguda finalment una via que mena només al desengany i al patiment.
La joia del sacrificar no és un tema novell. Els profetes, els poetes i els capitosts religiosos del món n’han emfatitzat sempre la presència als afers dels homes. El llibre Ciència i Salut esbotza la pretesa atracció del mal, foragitant en gran mesura la força de la temptació i l’entestament de la seva engrapada en fer-ne veure el no res. Al qui estudia el llibre de text de la Ciència Cristiana i arriba a estimar l’esperit de puresa i de veritat que n’amara els ensenyaments, li és imposssible d’acontentar-se i trobar satisfacció continua en moltes coses que el món excusa. Quan el plaer de fer malifetes desapareix, és molt més fàcil de cercar una via més noble i bona.
El veritable caràcter no ve de conrear la nostra disposició natural, ni d’edificar el temperament humà, ans més aviat es fa visible perquè la ment Crística desfà la nosa de la mentalitat humana, i revela la semblança i imatge innocent, altruista de Déu – l’home perfecte.
A la vida de la Sra. Eddy, amb el seu maldar pacient, introntollable pel bé de la humanitat, hi trobem l’exemple i el precepte d’aquest desplegament científic del caràcter Cristià, i veiem també el poderós efecte que per aquest desplegament té el missatge de la Ciència Cristiana. Les seves promeses desclouen els cels, puix aquesta via de transformació no només ens deslliura del pecat, ans també ens forneix l’escapatòria eventual de tota mena de malalties i marriment. En aquesta tasca de transformació hi aprenem a ser agraïts, no només per les benaurances diàries, ans pels reptes i les proves de fortalesa moral que se’ns presenten, puix quan ens les hi havem com cal menen al descobriment de benaurances infinites.