Com Vaig ser Guarit

John C. Schooley

CS Sentinel Juny del 1893

---

Carta a un lector,

Un senyor que vivia a l’Oest llunyà, després de llegir la meva carta publicada al Sentinel de la Ciència Cristiana el mes de Febrer, em va escriure:

“He emprat tota mena de remeis sense cap alleujament i m’han tractat molts Científics anunciats al Journal de la Ciència Cristiana. Entenc del tot la lletra de la Ciència, però no sóc bo de destruir el record del plaer i del patiment a la matèria. Li prego que m’expliqui la història de la seva experiència. Aconselli’m. Potser em podrà alleujar.”

Nova York, 27 de Març del 1893

……………………………….

Benvolgut Senyor,

La seva carta ha arribat puntualment a les meves mans i m’afanyo a respondre’l.

Em penso que entenc del tot el seu cas, discerneixo el progrés que ha fet, i veig la nosa que no el deixa anar via enllà. Ara li explicaré el meu propi cas i l’aconsellaré com m’ha demanat.

La gota es desenvolupà a les primeries de l’estiu del 1857, i des d’aquesta data fins el 4 de Gener del 1892 (35 anys!) anà a més sense aturador. Els primers deu anys vaig poder manegar els meus negocis, però el 1867, els atacs anuals foren tan punyents que em vaig haver de retirar. Fins aleshores havia visitat els metges més eminents, i havia pres les drogues més potents. L’alleujament era només temporal. Fóu en aquest temps, si fa o no fa, que la calç es començà a dipositar als meus genolls; l’encarcarament i el mal eren tan punyents que no podia caminar bé de cap manera.

Vaig provar l’electricitat, sagnies, manipulacions del cos de tota mena, i banys freds, calents, de fang, i sufurosos. Només alleujament temporal! I el patiment s’allarga fins el 1886, quan em passà pel cap de viatjar. M’havia adonat mercès a una curta experiència que quan la meva ment s’allunyava de la malaltia hi notava un gran alleujament. El primer de Novembre del 1886, vaig començar tot sol, amb les juntes encarcarades i un mal constant, un viatge cap a la Xina i el Japó, via Panamà i San Francisco. Tot el viatge em vaig trobar més bé, la meva ment entretinguda amb les vistes Orientals! Però l’alleujament, com abans, fóu només temporal. En tornar, vaig caure altra cop a la vella rasa, i pitjor que abans. L’any a sobre vaig fer un viatge al voltant del món, visitant una munió de llocs d’interès, Europa, el Nil, l’Índia, Ceilan, le Filipines, La Xina i el Japó. Vaig tornar a fer aquest viatge sense gaires canvis, cada any, fins a les darreries del 1891, tornant a casa cada Primavera més eixorivit; al cap d’una setmana o quinze dies, però, tornava a recaure altre cop trobant-me més malament que mai. Mentre viatjava no podia caminar bé ni fer servir les cames fàcilment. Tenia un servent, és clar, que m’ajudava sempre arreu on anava.

Al darrer viatge, vaig romandre a la ciutat de Colombo, a Ceilan, set mesos, amb la intenció de quedar-m’hi dos anys. Mentre hi era, no patia comparativament tant, i estava content, però em burxava un pensament inconscient, una influència, com una força, que em deia, – Vés cap a casa! Aquesta ordre es feia de vegades imperativa, amb un poder gran i impressionant. Tornar a casa en aquell moment anava contra el consell dels meus amics, i contra el meu propi judici. Però aquest missatger silent i positiu em deia – Vés cap a casa! Vaig agafar el vaixell per tornar, a Colombo l’Agost del 1891, encarant com em pensava, l’inevitable. Vaig passar la xardor de la Mar Roja a l’estiu, arribant a Nàpols, Itàlia, el 29 d’Agost, i m’hi vaig quedar fins l’onze de Setembre, creient-me del tot que tornaria a recaure si feia via cap a Nova York. Vaig decidir quedar-me i fer el meu tercer viatge Nil amunt, i passar l’hivern a Egipte. Però el missatger silent em xixiuejà – No vagis a Egipte, torna a casa! Vaig obeir, i vaig arribar a Nova York el 4 d’Octubre del 1891!

Al cap d’una setmana ja patia més que mai, i el 21 de Desembre em vaig haver d’enllitar. Des d’aquell moment em vaig anar trobant més i més malament fins que vaig quedar del tot imposssibilitat, patint dia i nit. La medicina que havia emprat tants anys, ara no féu cap mena d’efecte, i vaig perdre tota esperança de refer-me. Això durà fins el 4 de Gener, quan la meva filla, que és una Científica Cristiana, em va convèncer de deixar-me tractar. Ho vaig fer amb grans expectatives, puix era la meva darrera esperança. Aquell mateix dia la meva filla destruí tots els meus remeis, i la meva vida féu un tomb. Em vaig donar del tot al seu tractament sense cap reserva mental. Una setmana després de començar el tractament ja podia gafar un llibre amb les mans, una còpia de Ciència i Salut de la Rev. Mary Baker Eddy, que vaig llegir i estudiar gairebé constantment. Al cap d’una altra setmana vaig poder seure en una cadira. L’altra, ja caminava pel quarto, i l’1 de Febrer vaig a anar a passejar pel Central Park amb cotxe de cavalls. El mes de Febrer vaig patir aparentment una reacció anomenada pels Científics Cristians quimicalització, i el mal punyent tornà a intèrvals fins el primer de Març. Un o dos cops, amb penes i treballs, vaig poder pujar i baixar les escales. Semblava que el pensament mortal s’hagués fet l’amo del meu pensament i gairebé vaig llençar el barret al foc. Era conscient que era difícil per la meva filla de tractar-me perquè havia viscut amb mi, sota la meva influència, tota la seva infantesa, i sabia totes les característiques de la meva malaltia. La meva filla havia de combatre no només tots i cada un dels errors que jo patia, ans els seus; d’aquí la lluita aparent.

Adonant-se d’aquest fet, em va proposar de posar-me a les mans del Sr. N – un altre Científic Cristià de Nova York, que la meva filla em recomanà, i que em començà a tractar el 28 de Febrer; em vaig començar a troba més bé de mica en mica, fins el 15 de Març. Els mesos de Març i Abril vaig anar a fer un tomb amb cotxe més d’un cop, però el 9 d’Abril la quimicalització tornà a fer de les seves i vaig cridar el Sr. N – que un altre cop em començà a tractar diàriament. Vaig anar llegint i estudiant Ciència i Salut fins que em semblà capir-ne del tot la lletra; la meva ment, tanmateix, només estava pel guariment de la malaltia. Em vaig trobar més bé i més malalment. Passava períodes de gran desencoratjament, i la meva fe edevingué tan feble que estava a punt de deixar-ho córrer, i li vaig dir al Sr N, que replicà: Ara senyor, segons el meu parer, ha arribat al punt de progrés a la seva experiència!! El Sr. N adonant-se del meu estat, em digué: “S’agafa massa a la lletra, s’ha d’agafar més a l’esperit. Ha d’estudiar la Ciència de l’Ésser, pensant no pas de guarir la malaltia, ans el pecat.” El vaig copsar tot d’una. Em vaig adonar que havia treballat en la mala direcció, pensant més en l’aparença física que en la realitat espiritual.

El meu únic objectiu era ser guarit de la pretesa gota, fent servir el tractament de la Ment com faríem servir una droga. Volia refer-me només del mal i de la coixesa, esperant de ser guarit instantàniament, i preguntant-me per què no podia alçar-me i caminar del tot guarit. Em vaig adonar que capir la lletra era només l’ajut humà per posar-me a punt de capir-ne el sentit espiritual, com si fossin les passeres vers l’espiritualitat, i que si m’aturava en aquest punt de progrés, no seria mai guarit del tot. Puix la lletra sola no pot guarir.

Els meus ulls s’havien desclós!! Em vaig adonar que la por, el pecat i la creença mortal eren al fonament del problema. Si destruïa el pecat quedaria desliurat de tota malaltia. Aleshores a la meva ment s’hi plantejà la pregunta, Com peco? Mirava d’actuar bé amb tothom en tot moment! No pensava que fos un gran pecador. No tinc mals hàbits. No bec, no sóc disbauxat ni renego. Sóc de ben segur més bo que molts homes! Miro de seguir la Regla d’Or! Per què havia de passar, doncs, tots aquests anys de misèria? Estic ressentit? No podia pas dir que no! Nodreixo sentiments de revenja, esperant de tornar-m’hi amb els que aparentment m’han fet mal? No podia dir exactament no! Envejo algú? Sí! Estimo tots els homes? Un gran No! Em deixaria arrossegar pel ressentiment fins al punt de matar? Certament no! Però m’agradaria estovar de valent aquest individus que aparentment m’han agreujat. Miro de controlar els meus desitjos i passions? Em controlen més sovint que no els controlo jo. Tinc cap altre objectiu que “menjar, beure i passar-m’ho bé perquè demà serem morts?” Bé, quan anem als fets fonamentals i fem fora els pocs lluentons que guarneixen la nostra vida mortal ens adonem de com viu la majoria, jo i tot! Em vaig anar escorcollant fins que em vaig adonar que no era ni la meitat de bo del què em pensava, i que desobeïa la llei de Déu cada dia de la meva vida: No havia mirat més enllà de la fisicalitat. Qui sóc? Què sóc? Sóc un home mortal o un home immortal? Haig de ser l’un o l’altre, oi? Sé que tots dos no poden ser reals. Quin era el real; el finit, creat de la matèria, que té un començament i tindrà un final? O l’infinit, la idea de Déu, que no ha començat mai, ni finirà mai? Si el cos material sense els sentits mortals no pot pensar, parlar, bellugar, ni patir, ha de ser només el sentit mortal, i no pas el cos, que genera el pecat, la malaltia, el mal i la mort. No pot ser la matèria, puix la matèria no és res sense els sentits mortals. Han de ser, doncs, els sentits mortals, alies la ment carnal, la causa del pecat.

Què és el pecat? L’error, el mal, el contrari de la Veritat, el Bé!! Destrueix el pecat a la consciència mortal, i la Veritat no té oposat. Tot serà real aleshores, i no hi haurà pecat, malaltia, patiment ni mort. Com podem destruir el pecat? Declarant i adonant-nos que només Déu és real! Que Déu no és mortal! Que és omnipotent, omnipresent i omniscient. Que és el Tot en tot i que no hi pot haver res real fora Seu, la Seva idea, i les Seves eternes veritats. Tota la resta és il.lusió. Una falòrnia! Ah! Però el sento fent la mateixa pregunta que jo vaig fer? Què volem dir amb el mot irrealitat? Pot hom declarar que res no li fa mal, que el mal és irreal, una mentida, si alhora en pateix aparentment els turments? I tant que sí.

La ment mortal a cada moment només pot tenir un pensament. El patiment és només una creença. Si hom negués la creença de l’existència del mal pensament, just en aquest moment no hi hauria patiment. Servi aquest pensament de negació del mal, i alliberi’s del miratge de la seva pròpia mortalitat. Emmeni els seus pensaments vers l’Esperit, perquè Déu és Esperit. Adoni’s que és l’home espiritual, cridi constantment l’Esperit, servi l’Esperit al seu pensament, i res no li farà mal mentre servi aquest pensament. El pensament espiritual agafarà el lloc de la creença mortal del pecat, de la malaltia i de la mort; i en la mesura que servi la inspiració del pensament espiritual, el pensament mortal serà destruït. El pecat i la malaltia desapareixeran, i esdevindrem més i més espirituals, fins que finalment assolirem un estat de perfecta harmonia, que és el Cel. Sovint, el novell a la Ciència Cristiana li pot semblar difícil de copsar i servar aquest pensament espiritual constantment, i experimentar aquest canvi instantani de l’irreal al real. Només pot ser assolit per un desig persistent. La negació persistent només de paraula, sense el pensament espiritual, no farà cap efecte.

Quan em vaig adonar que el meu únic objectiu en sotmetre’m a la Ciència Cristiana era guarir-me de la gota, i només de la gota, emprant el tractament com si fos un remei administrat per un metge, vaig fer el determini de cercar la causa real del meu problema, i en trobar-la, vaig esdevenir un home nou. La por fóu destruïda, la quimicalització es fongué, i vaig quedar reblert de pensaments espirituals. L’existència de la malaltia esdevingué no res, i des d’aquell moment, Déu amb les Seves veritats esdevingué el meu tot, i la gota no res; ha estat destruïda. I a vostè li passarà el mateix quan renunciï a la idea de voler ser guarit del mal i la coixesa.

No pot fer un bon guariment sense maldar. Perquè el vell pensament mortal li presentarà els seus clams mil cops al dia, gairebé de tantes maneres diferents. Porti sempre la cuirassa posada! Estigui a punt de negar de pensament la realitat del pecat i de la malaltia. Negui la realitat de la seva existència mortal. Declari de pensament que éssent immortal, és imposssible d’experimentar pecat, malaltia ni mort; puix l’home purament espiritual és etern, i no pot patir mai les fiblades de la mortalitat. Que aquests pensaments l’amarin, i anirà avançant espiritualment.

Hi ha una part de la seva carta que li demano permís d’esmentar. Hi escriu: “També sembla que no sóc bo de destruir el record del plaer” – del real plaer Diví?! No en sé res d’aquest ensenyament, ni a les Escriptures ni a Ciència i Salut. El pretés plaer pecaminós és sempre dolent. M’he adonat en aquesta curta experiència de la meva nova vida, que fer quelcom pecaminós o dolent no fa les meves delícies de cap manera. Simplement, gairebé insconscientment, he perdut el desig de participar en el que hom anomena els plaers promiscus i a l’ample dels sentits carnals. Tanmateix, si m’agafa el desig de fer broma, de riure, o de ballar, a l’hora adient, ho faig! Si desitgés anar a un espectacle que considerés bo, respectable, noble, instructiu o divertit, hi aniria! No m’he allunyat pas de tots els meus amics i socis, de cap manera, puix és el meu camp de demostració quan se m’hi demanana. Tanmateix, no m’hi aplego per gaudir de plaers frívols i falsos, inconsistents amb la nova vida que he triat.

Fins ara sempre havia estat un home del món, a punt d’apuntar-me a tota mena de plaer, bo o dolent. Des que practico la Ciència Cristiana, no he fet el més mínim sacrifici, perquè els actes dolents que abans trobava plaents, ara no en són, i doncs, no haig de sacrificar res ni entristir-me de res. Quan la Veritat quedi afermada, les idees dels plaers del món, inconscientment patiran un canvi. Els plaers i delícies d’aquesta pretesa vida, només són creences. A la Ciència Cristiana, aquests desitjos s’ajusten, i allò que per un pot semblar dolent i inconsistent, no li’n pot semblar a un altre.

Un veritable Científic Cristià, solventant els seus problemes sobre la roca de la Veritat, detectarà fàcilment la diferència entre els plaers pietosos i els impius. Tocant a la seva pregunta de bellugar, de fer servir les juntes dels ossos, i patir, goso dir que no ho vaig fer mai. Tanmateix, vaig fer tot el què vaig poder per esbotzar la llei de la innacció, però mai no vaig entestar-me a fer servir les cames o les juntes afegint-hi patiment, malgrat saber que el patiment era simplement una creença mortal. Estic segur que si tingués un fluròncol a la planta del peu no caldria que em posés dret i caminés per convènce’m que no hi havia cap fluròncol, o que el mal era un mite. Penso que en aquestes circumstàncies val més romandre quiet i calmat, i pensar tant poc com poguem en la malaltia i el mal. Com més passi per alt l’aparent realitat del mal, més aviat li marxarà del cap que mai n’hagi patit.

Estic segur que amb el temps ho entendrà tot clarament. Cal temps! La coixesa, el mal, la ceguesa, la sordesa són creences mortals, lentes de sobremuntar en aquest període de la nostra experiència. Goso aconsellar-li que eviti de parlar i d’argumentar amb els qui entestadament s’oposen a la Ciència Cristiana.

Però amb els qui són sincers i expressen el desig d’aprendre tot el què puguin de la nova religió, parli-hi a desdir i amb el cor a la mà. Sigui pacient, sincer, seriós i estudiós, mirant sempre el cantó bo i clar de tota cosa, i que els desenganys i els trencacolls no l’amoïnin mai.

Llegeixi unes quantes pàgines de la Bíblia i de Ciència i Salut cada dia. Si la creença del mal o de la coixesa entren al seu pensament, negui’n l’existència al mateix moment, i repeteixi al pensament amb constància que la matèria per si mateixa no té sensació, i que la Ment Divina és el Tot. Que els sentits humans són de l’home mortal, no pas seus, puix vostè és un home immortal, i no pot patir realment ni mal ni malaltia. Pensi en l’Esperit, Déu, la Veritat, l’Amor, la Vida, l’Ànima, la Ment, i mentre al cap hi tingui Déu i els Seus sinònims, és imposssible de poder pensar en els seus oposats. Declari que Déu és la seva Vida; i que Déu és la seva Salut, i que Déu és el seu Tot! Clouré aquesta carta dient que no hi ha cap descripció fiable als llibres de medicina, ni a la història mèdica, de cap operació reeixida per treure els dipòsits de calç a les juntes dels ossos, ben altrament els efectes de tota temptativa han estat desastrosos i el mal permanent. I ho dic sense por de ser contradit. Al meu cas, sense remeis, pomades, cloroform, èter, ni instruments, la calç s’ha fos, deixant les meves juntes, abans encarcarades, inflamades, i adolorides, tan perfectes i blegadisses com quan vaig nèixer, demostrant el poder de la Ment divina. Hi ha cap raó que no pugui ser guarit pel mateix poder? Ara tinc més de setanta anys, i em sento tan jove i valent com quan en tenia quaranta, i em tinc per perfectament guarit de tots els meus mals físics.

Sincerament seu,

J.C. Schooley