La Naturalesa de la Il.lusió
Sermons i Articles
Sermó fet a l’Església de Plainfeld el 15 de Febrer del 1987
Doris W. Evans
Premeu aquí per l’audio:
Bon dia estimats fills de Déu,
L’altre dia a la televisió hi feren un programa molt interessant que anava de la naturalesa de la il.lusió, de la naturalesa del malmenar; de com el pensament humà pot ser malmenat a pensar que veu el que no veu. Un màgic de renom, en Blackstone, féu un truc vint anys seguits i ningú no en pogué treure l’entrellat. Aquest era el truc: El màgic era a l’escena davant d’un miler de persones, i començava a tibar i treure mocadors de dins d’un tub. Al cap d’una estona, de dins del tub en treia una noia, i més mocadors, i finalment en treia un ruc. Va engalipar la gent vint anys amb aquest truc. I quan es retirà va explicar com el feia. Va dir: ‘Era un cas clar de direcció malmenada.’ (de fet tota la màgia és això, i també el magnetisme animal). Mentre tibava els mocadors de coloraines, la gent quedava ben encaterinada, i quan la noia apareixia encara hi quedaven més. I mentre l’audiència se’l mirava fent tot això, ell caminava ben a poc a poc cap a les bambalines i en treia el ruc que s’hi esperava tot guarnit de mocadors, i el portava fins al davant de l’escenari; i ningú s’adonava del què feia! Vint anys de fer el truc, i ningú no el veié perquè els havia malmenat fent-los fixar en una cosa secundària, i no en l’esdeveniment més cabdal.
Una bona lliçó pel metafísic, oi? La ment mortal ens ha malmenat a veure un cos mortal o una butxaca humana, o una situació de negocis humana; i hi quedem tant embadocats que no veiem que just on sembla que hi hagi el problema, allà mateix hi ha el Senyor Déu Totpoderós, omnipresent i omnipotent, amb tota la voluntat de tenir cura de la Seva creació. Quina bona lliçó! Si mai tens la temptació d’obsessionar-te amb un problema, de quedar-t’hi empantanagat, DECLARA QUE NO PERMETRÀS QUE EL TEU PENSAMENT SIGUI MALMENAT PEL MALIGNE, que no et deixa veure el gran bé i la immensa harmonia que són aquí amb tu, a punt de treballar a favor teu.
La Bíblia diu, “Espera en el Senyor amb tot el teu cor; i no et refiïs del teu enteniment. Reconeix el Senyor en tots els teus camins, i Ell menarà els teus passos.” En tots els teus camins! Ens adonem que quan fem la nostra feina, tenim cura dels nostres afers, Déu és ben present en totes les situacions? Si tenim un estat mental exaltat, la temptació és pensar, ‘Bé, ara Déu no em cal; m’esperaré fins més tard.’ I si el nostre estat mental és un estat de desfeta, la temptació és, ‘Estic tan enfonsat que Déu ni tan sols em sentirà, no cal ni provar-ho!’ Aquesta és la manera de treballar de l’error, fer-te refiar d’aquesta cosa tan feble anomenada el teu enteniment, que, de fet, és el pensament malmenat; i que et tindrà empantanagat dins del reialme de la il.lusió, acceptant allò que no és bo, fins que et desvetllis i t’adonis que pots girar-te vers un Déu infinitament gran, gloriós, dolç i misericordiós i que el Seu poder treballa a favor teu per desvetllar-te de l’estat hipnòtic on el magnetisme animal et voldria tenir amorrat.
La Bíblia ens diu, “Déu mena les passes de l’home bo i el Seu camí l’omple de joia.” Som la Seva delícia. Déu vetlla, té cura de cada un de nosaltres i ens protegeix. Aquest Déu amorós, bo i protector respon les pregàries i té cura de tota la Seva creació. No hi ha res en aquest univers que quedi fora de l’amor i de la cura de Déu. No hi ha cap malaltia que no es pugui guarir. No hi ha cap pecat imperdonable. No hi ha cap situació impossible. Déu no ho ha dit mai; i no ens hem de deixar malmenar a creure allò que de cap manera pot ser veritat. La bogeria sense sentit del mal és inacceptable per l’home que camina amb Déu.
L’altra dia ens van explicar una bona història d’una admirable Científica amiga nostra. Trobà un vell amic que feia anys que no veia i l’amic li comentà que no se n’havia adonat mai de com n’eren de boniques les seves dents. La nostra amiga contestà, ‘Bé, és una bona història, t’explicaré què em va passar.’ Li digué que havia tingut problemes a les dents i havia anat a veure el dentista, que li digué, ‘Tens totes les dents descolorides i corcades. Te les haig d’arrencar.’ Ella li replicà, ‘De moment no vull fer res, més enllà ja en parlarem.’ I li portà el problema a Déu. Refusà que la matèria mèdica malmenés el seu pensament. I va decidir que a tot arreu hi veuria l’home perfecte. Va trobar un bonic vers al Càntic dels Càntics de Salomó, que diu, “Les teves dents són un ramat d’ovelles, no n’hi ha cap d’eixorca, totes són perfectes.” Començà a estudiar les obres de la Sra. Eddy, i hi va trobar un fet molt interessant. Hi havia dues paraules que sempre anaven de bracet, “discordança” i “decadència.” Pensant-hi amb calma, d’adonà que havia d’anar enrera i fer una revisió de la seva experiència acceptant sense dubtar-ne que des del mateix moment que va aparèixer en aquest planeta no hi havia hagut mai discordança a la seva vida. Havia d’erradicar la creença que cap situació discordant hagués passat mai a la seva vida. I així ho va fer. Hi treballà molts mesos, contemplant el Fill perfecte de Déu arreu on anava, assegurant-se de no veure ningú impacient, malalt, amb odi o sense afecte. Refusà que l’error malmenés el seu pensament. I no acceptà cap aparença errònia. Al cap de molts mesos va tornar a Cal dentista. En visitar-la el dentista li digué, ‘No són les mateixes dents,’ perquè eren perfectes, lluentes i boniques. Feien un goig que mai no havien fet, i no hi havia ni ombra de corcat (de decadència).
Pensa-hi, “discordança” i “decadència” sempre de bracet a les obres de la nostra Cap. Amb el teu pensament vés enrera i assegura’t que dins teu no hi hagi quedat cap imatge discordant de coses que sembli que t’hagin passat, assegura’t que dins teu no hi hagi cap record que pugui emergir i crear una imatge desagradable; una imatge que Déu no ha fet mai, ni recolza; i que, capint clarament Déu, pot ser destruïda.
Aquest matí ens ha trucat una persona que ha rebut la nostra revista, ‘Pensaments Guaridors,’ per correu. El contingut l’ha impressionat, tant ple de poder i d’amor espiritual. Ha dit que la revista comença amb simplicitat. Les coses que hi ha al començament són simples i fàcils d’entendre, però quan arriba a la meitat, esdevé profunda. Ha dit que la manera com tot s’ha enfilat i posat a lloc només s’havia pogut fer amb la direcció i el pla de Déu. Ha estat Déu el qui dirigeix tot el que fem aquí. És Déu el qui fa d’aquesta església una ample comunitat de treballadors fidels. Preguem per aquesta revista preciosa i sapiguem que la seva benedicció s’escampa arreu. Ens n’arriben molt bons comentaris. Va arreu beneint i guarint.
La nostra ésglésia és feta de les idees espirituals de Déu, reclamant el seu privilegi immortal de fer el que diu la Bíblia, “esdevenir el qui reconstrueix la muralla i refà els camins per on hem de passar,” ser els qui refan la idea pura i meravellosa que de l’església en tenia la Sra. Mary Baker Eddy. Aquesta és la tasca que Déu ens ha donat i tenim el dret d’acomplir-la, un dret que Déu ens ha donat. És la nostra joia fer aquest camí, amb triomf, tendresa i amor. L’amor obre totes les portes. Guareix com res més no guareix. Tal com diu la Sra. Eddy a Ciència i Salut, “La paraula tendra i l’encoratjament cristià de l’invàlid, paciència curulla de compassió amb les seves pors, i fer-les fora, val molt més que teories entusiates, estereotipats discursos manllevats, i arguments escampats a tort i a dret, que només són paròdies de l’autèntica Ciència Cristiana aflamada d’Amor diví.” (p.367) i al judici, Ciència i Salut també ens hi diu, “La Ciència Cristiana (la defensora de l’Home mortal que ha estat condemnat a mort a la Cort de l’Error) mira el pacient amb la més gran tendresa, i el guareix.” Mirem-nos els uns als altres amb la més gran tendresa. I mirem el món amb el mateix esguard. Això guarirà com cap altra cosa.
I agraïm a Déu la nostra estimada Cap, la Sra. Eddy, que amb humilitat i fidelitat va seguir la direcció de Déu. Si nosaltres també la seguim no ens torçarem mai de la bona via.