El MIratge del Magnetisme Animal

Daniel Jensen

---

Tots li devem a la Sra. Eddy, la Cap d’aquesta Ciència, un agraïment pregon perquè ens ha ensenyat que l’efecte del magnetisme animal, anomenat darrerament hipnotisme, no és res tret de l’efecte d’un miratge.

La Sra Eddy féu la seva tasca estimant la humanitat, i anant al fons de tota acció mental, ens en revelà la bonesa primordial.

Ens ensenyà com fer-ne no res d’aquesta aparença material, i com servar-l’hi. La Sra. Eddy diu, “El son i el mesmerisme expliquen la naturalesa mítica del sentit material.” Pensem-hi un moment, doncs, perquè si podem adonar-nos de la naturalesa mítica d’allò que sembla la matèria, no ens farà basarda mai més.

Vol dir que quan camines pel carrer i veus un arbre, o un ocell, et pots aturar i pensar, ‘Això és el pensament d’un arbre, o el pensament d’un ocell. Tot és al pensament.’ Jo n’he fet la meva pràctica, perquè la primera passa d’allò que la Sra. Eddy en diu, “de les coses, fer-ne pensaments,” és la més difícil.

Per exemple, agafem un somni. Al somni hi veiem, hi sentim, ens arriba la informació dels cinc sentits, de vegades, de manera més clara que a l’experiència diürna, i tanmateix sabem que el què hi hem contemplat, el què hi hem experimentat, és del tot al pensament. Ni una engruna de cap somni ha estat mai res fora d’un pensament. Però quan ens desvetllem, pensem, ‘Oh, ara estic despert i el què veig té realitat fora meu, fora del meu pensament.’

Però allò que veiem quan estem desperts és tan mític, és tant un somni, com l’experiència del somni nocturn.

I quan ens adonem que a l’experiència diürna, només ens les havem amb el pensament, exactament igual que en dormir, comencem a examinar el pensament, i no la matèria. Perquè quan ens encarem amb la nostra experiència diürna com si fos material, som fora de joc!

De les coses n’has de fer pensaments abans de poder començar a canviar-les.

I només podem començar a canviar-les quan les posem al regne del pensament.

I això és perquè la pràctica de veure les coses com pensaments – de reconèixer que són pensaments – les posa en un lloc on pots dir, ‘Bé, no n’hi ha per tant, això ho puc ben manegar.’

Però si veus les coses com estructures cèl-lulars que s’han de canviar, òrgans que s’han de refer, governs que s’han de canviar … de cop, jugues un altre joc.

I això és el que el món et posa davant del nas sense aturador. Entendre’n la naturalesa mítica fa que no en tinguis por, que no t’esfereeïxi.

Esguardem-ho ara des de la perspectiva de l’hipnotisme. T’adonaràs que, fet i debatut, és només amb l’hipnostisme que sempre te les heus.

No és per casualitat que la Sra. Eddy diu, “Magnetisme animal, àlies hipnotisme.” En fa esment constant. Perquè això explica realment allò que és el magnetisme animal.

La majoria de nosaltres tenim la idea que per hipnotitzar algú, hi ha d’haver una persona amb ulls vidriosos que es faci amo de l’atenció d’un altre i la controli. Creu-me, això no és veritat. De l’hipnotisme voluntari, avui, no cal dir-ne ni un mot.

Un home de la Cinquena Església tenia un bon amic que era un hipnotitzador expert. Eren a San Francisco. De tant en tant parlaven de metafísica, i l’hipnotitzador li deia al Científic Cristià, ‘Un dia d’aquests, t’hipnotitzaré, i aleshores entendràs de què parlem.’

El Científic, cada cop que el seu amic li deia això, se ne’n fotia amb bon humor. Un vespre, anaren a sopar a la Sala Persa de l’hotel St. Francesc a S. Francisco, i el Cièntífic demanà costelles de xai. La cambrera el va servir. Ell mirà el plat i li digué, ‘Esperi’s un moment Senyoreta, s’ha equivocat. Jo he demanat costelles de xai, no pas síndria.’ ‘Què – contestà la cambrera – de quina síndria em parla?’

El Científic, tot agafant un tall de síndria, li digué, ‘D’aquesta síndria.’

I la noia li espetà, ‘Que em pren per tòfola?’

‘No,’ contestà l’home, ‘li dic que he demanat costelles de xai.’

I la cambrera, ‘Bé, i jo li he servit costelles de xai; és el que té al plat.’

I començaren a discutir.

Finalment, d’una llambregada, vegé a la cara del seu amic, assegut davant seu, una rialleta fotets, i s’aturà, se’l mirà de fit a fit, i li digué, ‘Finalment ho has fet, oi?’

I això desféu l’encanteri.

Tornà a mirar el plat, i allà on abans hi havia un tall gros de síndria, ara hi havien les costelles de xai. Avergonyit demanà disculpes a la cambrera, i van sopar.

L’endemà ell i la seva mare anaren a visitar una tieta invàlida que patia la creença d’un càncer a la cara. Havia arribat a l’estadi que no podia sortir de casa. I doncs, la família feia torns per visitar-la. Quan van entrar a la cambra, veié la cara de la tieta, tota plena del càncer. Es girà vers la seva mare i gairebé amb una mitja rialla, li digué, ‘Vés per on, la tieta té la cara emfastifada de síndria!’

Us n’adoneu, vegé ben clar que el càncer no era gaire diferent de la síndria que havia vist la nit abans. Era hipnòtic. No era real. No tenia cap realitat.

I ell se n’adonà.

I la seva mare se n’adonà.

I en parlaren amb la tieta, i li explicaren també què és realment el cos.

L’endemà, la neboda que tenia cura de la tieta, el trucà, tant excitada que gairebé no podia parlar. Li va dir, ‘Ha passat una cosa meravellosa! Tot el tumor cancerós de la cara de la tieta, ha caigut. I ella està la mar de bé.’

Mirem què va passar.

Desfer un encanteri hipnòtic exigeix dues passes. La primera, és reconéixer que és un miratge. Fins i tot quan et té ben doblegat de genolls a terra. La segona passa exigida és saber quin és el fet real.

Amb la tieta, el reconeixement de quin era el cos veritable, de quin era el fet real, – que la tieta era espiritual, del tot espiritual, sense ni una engruna de matèria –, desféu l’encanteri.

Hem de veure les coses com pensaments, … aleshores les podem bescanviar. Calia veure el tumor com no res, tret d’un pensament … un pensament hipnòtic … per poder bescanviar els objectes dels sentits (el tumor) per les idees de l’Ànima (un cos espiritual, pura consciència).

I quan aquest canvi s’esdevé, el guariment és inevitable.

M’agradaria explicar-vos una altra cosa tocant a l’hipnotisme, que és un exemple excel.lent del perquè cal ser constant en aplicar aquesta visió.

Explica part del què se’ns demana a la nostra feina de Científics Cristians.

En vida de la Sra. Eddy, un dels seus estudiants, delerós de saber-ne més de com heure-se-les amb el magnetisme animal, comprà un bitllet per anar a l’Índia, volia aprendre més bé com defensar-se del mesmerisme. Pujà les seves coses al vaixell, les posà a la seva cabina, i anà a la coberta.

Era a la coberta mirant els estibadors que carregaven el vaixell. Al port hi havia munts de caixes apilades una sobre l’altra, totes ben posades. I tothom feia la seva feina content.

Entre els passatgers hi havia un indú, i començaren a xerrar. Ben aviat l’estudiant de la Ciència Cristiana li preguntà a l’indú, ‘Vostè creu en el mesmerisme?’

Bé, era un dia assolellat i bonic. Però, de cop, es girà una terrible ventada que venia de l’Atlàntic. Fortes onades picaven el vaixell, i escombraren el port com si fos una joguina. El vent escampà les caixes per tot arreu, … arrossegà uns quants estibadors dins del mar, … arrencà teulades d’edificis. Tots dos homes es van haver d’agafar fort a la barana del vaixell per por que el vent no els fes caure al mar. Fóu una experiència esfereïdora. I durà una bona estona.

I, de cop, s’aturà. S’aturà del tot. I el Científic va mirar el port a sota seu. I hi veié els estibadors treballant, tan tranquils com abans. Totes les caixes eren a les piles, ben estibades. Cap teulada arrencada. I l’aigua era tan calmada com la d’un llac.

L’indú se’l mirà i li digué. ‘Acabo de contestar la seva pregunta.’

El Científic féu el viatge i arribà a l’Índia. Anà a veure l’adepte que li havia d’ensenyar tot el que volia saber del mesmerisme, tal com tenia previst.

El menaren a la seva cambra. No hi havia gaires mobles, només una taula i una cadira. I el deixaren sol. De cop, la porta s’obrí i entrà un home portant un gran gerro indú, magnífic. L’estudiant no havia vist mai una cosa tan bonica.

L’home caminà davant seu, alçà el gerro més amunt del cap, i el llençà a terra amb tota la seva força. I s’esmicolà. Un gerro tan bonic!

Bé, fóu una experiència força inesperada, però el Científic, després de l’experiència del vaixell, hi estava a punt. I s’enrecordà del què li havia dit l’indú, ‘L’única defensa contra el mesmerisme és agafar-se a un fet … per simple que sigui, agafa’t a un fet.’

I és el què féu just en aquell moment. L’únic fet que li vingué al cap, fóu 2 per 2 fan 4. I s’hi va agafar.

I, astorat, veié que totes les miques del gerro escampades, desapareixien del tot. I tornava a ser sol al quarto.

S’arrapenjà a la cadira, cofoi de si mateix i del què havia fet, i deixà rodar el pensament, i quan el pensament anà a la seva, immediatament, tot l’escampall de bocins trencats a terra tornava a ser davant seu.

Tornà tot seguit a centrar-se en el fet 2 per 2 fan 4. Tot desaparegué. Segué una estona quiet, els pensaments se li tornaren a enfugir, i l’escampall tornava a ser davant seu.

Finalment s’adonà que havia de romandre centrat en el fet. Ho féu. I el gerro va desaparéixer del tot i per sempre.

S’obrí la porta, l’hipnotitzador entrà i li digué,’El mesmerisme no t’ha de fer més por. Saps el secret per heure-te-les-hi.’

El fet s’ha de tenir sempre present, altrament tornem a veure el miratge.

No perdis mai de vista que te les heus amb l’hipnotisme. Que no et marxi mai del cap que te les heus amb una il.lusió.

Nosaltres esbotzem l’estat mental.

Quan tens la temptació de creure’t allò que veus, pensa, ‘Pare, Vós hi sou, què hi veieu?’ Quan hi veiem amb els ulls de Déu, l’aparença … la impotència … la manca d’esperança … la creença del món que una cosa no es pot guarir … s’esvaeixen del tot.

Ara, per resumir,

Sàpigues que no hi ha matèria. Sàpiga-ho realment. Sent-ho. Pensa-hi. Enrecorda-te’n. És la sensació de certesa que és cabdal.

Aquest no és només l’únic axioma de la Ciència Cristiana veritable. És l’única base sobre la què aquesta Ciència es pot demostrar.