L’Alliberament del Patiment

Journal de la Ciència Cristiana Gener del 1958

---

La llibertat, la llibertat total i absoluta, és la gloriosa heretat de l’home com a fill de Déu; una heretat que no només ens allibera del mal, ans ens forneix la llibertat de ser l’home perfecte que Déu fa a semblança Seva. La perfecció espiritual de l’home va de bracet de l’alliberament del patiment mental i físic amb tanta certesa com hi va de l’alliberament de l’esclavatge social i civil.

Tota la família humana cerca l’alleujament del patiment. Ningú en vol, però tothom, un dia o altre s’hi ha d’encarar. El sentit de patiment pregunta: “Què és patir? D’on ve? Per què hem de patir?”

Literalment milers han trobat la resposta d’aquestes preguntes a l’ensenyament i a la pràctica de la Ciència Cristiana. Aquesta Ciència no només ha exposat la fàtua natura i origen del mal i del patiment, ans encara més cabdal, n’ha revelat el remei veritable i durador fent planera a la humanitat la veritat tocant a Déu, i a l’home a la Seva imatge. “Si som Cristians pel què fa totes les qüestions morals,” hi escriu la Sra. Eddy a Ciència i Salut 373, “però ignorem que els Cristianisme ens eximeix també dels mals físics, ens cal aleshores tenir més fe en Déu tocant a aquest punt, i estar més desvetllats a les Seves promeses.”

A la Bíblia hi trobem molts exemples clars de la natura irreconciliable dels oposats: De la mateixa font no en raja aigua dolça i aigua amargant; un arbre fruiter no fa figues i olives. A molta gent no li passa pel cap que el patiment i l’harmonia són oposats. I tanmateix, el patiment i l’harmonia són contraris. No es barregen ni es confonen. Un és veritat; l’altre és fals.

La base d’aquesta lògica és el fet que, com ens ensenya la Ciència Cristiana, Déu és el bé infinit sense cap oposat ni igual. Déu, l’Esperit infinit, abastant-ho tot, amarant-ho tot, i éssent tota la substància, mai no produeix, ni permet, ni es barreja, amb un oposat. El mal, doncs, ha de ser suposicional.

Puix el bé és el tot -l’única realitat-, el mal, ni que sembli real, de fet no pot existir dins la totalitat del seu oposat, l’Esperit infinit, Déu. Desplegant aquest raonament fins a la seva conclusió lògica, la Sra. Eddy escriu, (CiS 186), “Si el patiment és tan real com l’absència de patiment, tots dos han de ser immortals; i doncs, l’harmonia no pot ser la llei de l’ésser.”

Aquí la Sra. Eddy hi planteja clarament la qüestió: Què és veritat, l’harmonia o el patiment? I amb la seva franquesa usual, deixa ben clar, sense cap mena de dubte, no només que el patiment és fals, ans que l’harmonia és la llei de Déu. Atura’t i pensa en les implicacions d’aquesta declaració! Quan la capim, què no pot fer per anorrear un dels més esfereïdors, més honorats, i més empipadors enemics!

Des d’un punt de vista material, l’origen i la natura del mal i del patiment humà són conjecturals. Els mètodes materials de tractament esguarden amb consistència el patiment com una realitat. Centúries de falsa educació i de por han afaiçonat el concepte mortal erroni de l’home, afirmant que està sotmés al mal i al patiment, que la ment és a la matèria, i que els sentits són materials. Gavadals de diners i d’hores s’ha esmerçat per alleujar la misèria humana de mà de la recerca material i de la medicina material. Tanmateix el patiment humà encara repta i destarota els homes.

Puix el patiment no té realment ni divinament realitat ni entitat, no existeix on el mira de trobar la recerca material, ni té la substància que el sentit material li atribueix. És una il.lusió, el producte de la creença mortal, i només es pot capir com una il.lusió, res més. Cercar-lo, doncs, com si fos una realitat és endebades, sense esperança. D’aquest punt vital la Sra. Eddy en digué (CiS 86) “La ment mortal veu allò que creu tant certament com es creu allò que veu.”

Gairebé tothom reconeix que un somni no té entitat; o sigui, que no té substància, intel.ligència, llei, ni realitat. Més i més, a mesura que hom s’adona que totes les malalties humanes, físiques i mentals, són fetes només del teixit dels somnis, seran classificades i tractades reexidament només per la teràpia espiritual.

La Ciència Cristiana practica i demostra avui que tots els mals humans, amb el sentit de patiment que hi va de bracet, són guarits veritablement només quan hom veu que no tenen el seu origen a la realitat, -Déu i la Seva creació perfecta.

La vida i els ensenyaments del Crist Jesús sacsegen el cor humà perquè se les hegui amb el mal i el patiment, els enemics del progrés humà, sobre la base de la lògica espiritual, de la raó i de la demostració. Jesús digué (Joan 14:6), “Jo (el Crist) sóc el camí, la Veritat i la Vida.” I va demostrar le seves paraules amb la seva vida, guarint els malalts, ressucitant els morts, i consolant els atribolats.

El mestre Cristià demostrà el poder de Déu sobre totes i cada una de les fases del patiment humà i digué als seus seguidors que haurien de fer i farien el mateix. Els tres dies que passà a la tomba, El Crist Jesús il.lustrà sense l’ajut de cap remei material, com n’era d’adient i a l’abast el poder espiritual per dominar el mal i el patiment de naturalesa més severa i seriosa. Capint Déu i el Seu govern de l’home, també avui molts demostren que el mal i el patiment són facilment sotmesos pel poder i l’amor de Déu.

La resposta a tot patiment és capir la realitat, la naturalitat i la normalitat del bé, la llei de Déu que governa tota la realitat. De cap manera l’home, com la reflexió de Déu, enclou, posseeix, ni expressa una condició o una qualitat oposada al seu origen, l’Amor diví.

Puix Déu no en sap res de la malaltia ni del patiment, l’home, la imatge de Déu, no pot patir de cap manera aquests mals. La pretesa generació humana, el creixement, el temps, l’espai, la mort, l’anomenat més enllà, no poden alterar aquest fet espiritual de l’ésser.

L’home no ha estat mai feble ni malalt, no ha patit, ni s’ha mort i ha estat transmutat i fet perfecte per un procés misteriós, ni en serà mai. De fet, l’home, l’home que Déu ha fet, és per sempre un estat d’ésser perfecte i no se’n pot torçar mai.

El reconeixement d’aquest fet espiritual actua sobre la consciència humana com una irresistible i infalible llei de guariment. Espargeix la por, hi fa entrar la confiança de la plenitud de Déu, foragita el dubte, i aferma la calma i la tranquil.litat.

La llei de l’harmonia divina actua sobre la consciència humana per anul.lar-ne l’apresa espectativa del patiment aparentment creat per determinades condicions, esbotza el mesmerisme de la basarda, i fa bo l’individu de romandre ferm, amb una certesa calmada i serena, i de demostrar el domini espiritual sobre el mal i el patiment.

El pensament sense por, il.luminat, mira més enllà del fantasma del patiment i hi veu el fet present de la llibertat i l’harmonia de l’home. La inspiració no trontolla amb els crits de perill, de negligència, de manca de cura de la ment mortal, i roman ferma sobre els fonaments de la comprensió espiritual demostrable.

Un estudiant de la Ciència Cristiana experimentà com n’és de pràctic i fiable el poder guaridor i salvador de l’Amor diví quan el mal i el patiment semblaven inaguantables. Va aprendre que el mal inaguantable ni cap mena de mal existeixen, perquè per cada grau de creença en el mal, hi ha una mesura més gran d’Amor diví.

Feia unes quantes setmanes que vivia sense trobar consol físic de cap mena. Nits i dies d’insomni s’arrossegaren un darrera l’altre. Cercà l’ajut d’un practicant de la Ciència Cristiana que amb la seva ferma i consoladora posició metafísica el recolzà mentre ell maldava per enlairar el seu pensament per sobre del sentit de patiment vers el discerniment clar de l’única presència del bé.

Finalment, un vespre al cap d’unes quantes setmanes de patiment, va decidir aixecar-se del llit, no mirar de trobar més consol a la matèria ni un lloc comfortable per posar-hi el cos, i seure en una cadira i treballar fermament i sense aturador, tant de temps com li calgués, per deixar ben afermat a la seva consciència que dins del sentit espiritual només hi ha harmonia, -el sentit de l’ésser que ens forneix l’Ànima, Déu. Primer semblava impossible romandre quiet i calmat.

Vigorosament, clarament i fermament negà el testimoni dels sentits materials i afirmà la presència, el poder i l’acció infal.lible de la llei de l’Amor. S’adonà que puix Déu, l’Ànima, era la seva vida, no podia tenir cap sentit de si mateix ni de la seva condició que no vingués de l’Ànima; que era just allí, sempre; ni que el sentit material digués que no podia sentir res fora del patiment, de fet només hi havia la consciència de salut, d’harmonia, de poder i de llibertat. Treballà seguint aquest fil de pensament quatre hores seguides sense aturador.

Al final, el pensament de l’estudiant esdevingué tan clar, tan convençut de la veritat, i tan afermat en la convicció del què sabia, que a la seva consciència no hi quedà res on el patiment s’hi pogués arrapar. Gairebé va poder sentir el somni de patiment esvaint-se i l’harmonia fent-se la mestressa del seu ésser mentalment i corporalment. Estava del tot alliberat; s’alçà, se’n tornà al llit i va dormir com una soca tota la nit. Fóu el final del problema.

La Ciència Cristiana demostra que l’ésser lliure de patiment és el fet present i real, que hom pot fer visible ara i aquí. Al llibre de l’Apocalipsi hi llegim (21:1-4): “I vaig veure un cel nou i una terra nova; el cel i la terra d’abans havien desaparegut, i de mar ja no n’hi havia …. I vaig sentir una veu forta que proclamava des del tron, ‘Mireu, el tabernacle de Déu és amb els homes …. Déu els hi eixugarà totes les llàgrimes, i no hi haurà més mort, ni dol, ni crits, ni patiment, perquè les coses d’abans han passat’.”