No Negaràs Déu

Anthony Withehouse

---

Si un investigador solitari fent recerca a les cambres secretes d’un museu declarés que ha trobat un antiga versió del manuscrit de l’Èxode on hi han no deu, ans onze manaments, potser el món s’agafaria el tema seriosament, tanmateix sense aquest reconeixement escolàstic costaria de convèncer algú que un onzè manament existeix. Però malgrat la manca de reconeixement escolàstic, m’agradaria afegir i hi goso afegir, un onzè manament a la llista santa, i aquest manament és, ‘No negaràs Déu.’

És clar que la Bíblia ens forneix moltes regles fetes a mida que ens ajuden i ens fan de guia a la nostra vida. Ara i adès amb pregària i estudi assolim una intuïció més afinada per implementar les regles que ja sabem, i assolir el mestratge i domini de JesuCrist per capir Déu, i guarir.

Per què, doncs, caldria un manament més? Deixeu-me explicar. Fa poc ajudava una persona amb la pregària per solventar un problema. Malgrat estudi i devoció constant per part meva, les intuïcions que em calien per veure’n el no res i, fer efectiu el guariment des d’un punt de vista espiritual, simplement no arribaven. Tanmateix l’estudi de la Ciència Cristiana m’ha demostrat que la pregària consistent i el ferm refús d’acceptar que un problema sigui real sempre forneix resultats. És simplement una qüestió de no doblegar-se i adorar l’error, ans d’adorar Déu i la Seva naturalesa com l’única realitat. Aquesta fidelitat sempre esbotza el mesmerisme.

Quan som encarats per problemes que no es guareixen, hem d’afinar l’oïda perquè inevitablement un desplegament més gran de l’Amor i la llei de Déu ens és revelat.

En aquest cas, mentre pregava i escoltava se’m féu ben palès que en acceptar la realitat d’aquest problema, negava Déu i negava la Seva naturalesa. Això fóu el desllorigador de tota la qüestió.

Acceptaria en aquest cas que Déu era el Tot en tot i era omnipresent? O el negaria acceptant que un error entestat tenia el poder no només d’existir ans de manifestar-se i aparentment negar Déu? Aquesta inspiració em digué que em calia un altre manament a la meva vida, ‘No negaràs Déu.’

Negar Déu és fàcil perquè no ens adonem de les finors de l’error que ens el fa negar tan facilment. Job, un dels caràcters que trobem a la Bíblia, tenia un gran respecte per Déu. S’adonà de la vàlua de reconèixer Déu en tots els seus camins quan afirma, (Job 31:24-28) “Si hagués posat la meva confiança en l’or o hagués declarat que l’or és la meva esperança. Si hagués fet festa de la meva gran riquesa, de la fortuna que les meves mans han guanyat. Si hagués esguardat el sol en tot el seu esclat i la lluna fent el seu camí d’argent i el meu cor n’hagués quedat seduït secretament. I si la meva boca hagués petonejat la meva mà, aquestes serien iniquitats punides pel jutge, perquè hauria negat el Déu Altísssim.”

El més corprenedor d’aquest passatge és que desclou la manera com Déu pot ser negat. Job s’adonà que Déu podia ser negat en posar la seva confiança en l’or perquè hi trobava seguretat, o en ser seduït per les coses del món.

La Sra. Eddy a Ciència i Salut amb la Clau de les Escriptures hi fa la descripció de la naturalesa de Déu, ens diu que és Amor, Veritat i Vida, que és omnipotent, omnipresent, omniscient i omniacció. Aquesta definició realment no deixa lloc per res que li sigui dissemblant.

El gran problema és que el sentit humà no copsa aquesta naturalesa divina. Només hem d’esguardar els problemes que encaren la humanitat. La guerra a l’Iraq, milions de persones per sota del llindar de la pobresa, manca d’energia per escalfar cases en certes àrees, i aparentment malalties inguaribles semblen prou bones raons per dubtar de l’existència de Déu o del Seu poder. Fet i fet, on és Déu si tots aquests problemes existeixen?

La resposta de totes aquestes preguntes rau en la nostra concepció de l’ésser i en les tries que fem tocant a quest punt. Admetrem tots els mals del món i ens creurem que són reals? o adorarem Déu, l’autor d’una creació espiritual perfecta? Si acceptem tots aquests mals com si fossin reals, neguem de fet, primer que Déu existeixi, i segon que sigui l’únic poder.

La Bíblia assenyala l’error d’aquest punt de vista a la segona carta a Timoteu 2:12 “Si neguem Déu, Ell també ens negarà.” O com ens diu la Sra. Eddy, “El pecat, la malaltia, la mort neguen Déu, el bé omnipotent, la Vida.” Aparentment hi perdem molt en negar Déu. Aquesta negació ens fa rodar en una òrbita fora de la influència de l’Amor diví. Jo sé que no hi podria viure mai d’aquesta manera. Ni que sembli que poguem triar, de fet només en tenim una de tria, acceptar el mal com una realitat, o acceptar Déu com l’única realitat.

Tocant al problema que se’m demanà d’adreçar amb la pregària, esdevingué clar tant per mi com pel pacient que en acceptar el problema com una realitat, negàvem Déu.

La naturalesa de Déu és tant absoluta que la Seva totalitat i permanència no poden ser mai reptades. No hi ha lloc per res que li sigui dissemblant; si n’hi hagués, Déu no seria omnipotent, i tanmateix Déu és omnipotent. Me les havia, doncs, no pas amb la naturalesa de Déu, ans amb la meva negació de la Seva naturalesa omnipotent. No hi havia un pacient patidor! En pic me’n vaig adonar el problema començà a apaivagar-se i el patiment s’acabà.

Una de les raons de la nostra negació de Déu és que la naturalesa aparentment insuperable dels problemes que ens encaren és profundament mesmèrica. Ens hi sentim arrossegats, engolfats. Per exemple, tot el què passa a l’Iraq ara mateix sembla tan complicat que no podem concebre com la pregària hi pot fer cap efecte i produir un canvi. Però altra volta, la qüestió no és l’enormitat del problema, el tema real en joc és què acceptem per realitat. Malgrat la grandària del problema que ens encari, mai, mai no hauríem de negar Déu. Hem de ser conscients que negar Déu va en detriment nostre. A Déu no l’afecta gens ni mica que el neguem, però negar Déu ens posa a nosaltres sota el taló o la influència de l’error. Negar Déu ens fa esclaus del pecat, de la malaltia i de la mort. Reconèixer Déu ens en fa la imatge i semblança, els Seus Fills.

Tocant a aquest punt hi ha una narració a la Bíblia de dos individus, un, el profeta Elies refusà de negar Déu, l’altra el rei d’Israel era incrèdul i no es refiava que Déu hi pogués fer res per canviar les difícils circumstàncies que patien. Samària, on tots dos vivien, era assetjada pels assiris i el menjar hi era escadusser. El rei no veia com Déu podia redreçar la situació. Tanmateix Elies, al bell mig d’aquest drama aparent, pogué dir refiat, “Demà a aquesta mateixa hora una mesura de farina es vendrà per un xequel i dues mesures d’ordi per un xequel (el preu normal) a les portes de Samària.” Sabia que això s’esdevindria no pas per cap poder que ell tingués, ans perquè refusava que el mal o l’error tingués cap poder de manifestar-se, i responent a la seva fidelitat el poder de Déu seria, doncs, demostrat com l’únic poder. Com llegim a la Bíblia això és exactament el què passà, “Hi havia quatre homes que en entrar per les portalades de la ciutat, es digueren l’un a l’altre. per què hem de romandre aquí fins que ens morim, si entrem dins la ciutat engrapada per la fam, hi morirem, si seiem aquí quiets, també ens morirem. Val més doncs, caure a les mans dels assiris; si ens deixen viure, viurem, i si ens maten, morirem; i es posaren drets en trencar el dia i anaren al campament dels assiris. En arribarar-hi, no hi trobaren ningú perquè el Senyor havia fet sentir remor de carros i cavalls, la remor d’un gran exèrcit, i els assiris es digueren, ‘El rei d’Israel ha pagat el rei dels Hitites i el rei dels Egipcis perquè ens destrueixin.’ i esfereïts, s’aixecaren i fugiren, deixant darrera seu tendes, cavalls, ases, tot el campament intacte per salvar les seves vides.”

Jesús també capí que calia de manera imperativa no negar Déu. La seva ferma fidelitat i el compromís introntollable de no negar Déu li forniren el seu poder sobre la mort i en feren viable la resurrecció.

No podem caure al parany de negar Déu quan en capim la naturalesa espiritual. Si Déu no fos espiritual, tindríem tot el dret de dubtar del guariment, però Déu no és material ni n’és la Seva creació. Déu és espiritual i també n’és la Seva creació. Adherir-se a aquesta veritat emmena guariment. Aclarim-ho. Al llibre Un segle de guariment a la Ciència Cristiana, un pilot hi explica com el motor del seu avió fallà i perdé alçada. Mentre provava d’engegar-lo i no en sortia, li vingué al pensament un verset de la Bíblia, “trobaràs la teva força a la calma i a la confiança,” que li forní domini espiritual sobre la situació, la por s’esvaí i refusà de ser mesmeritzat pel problema. Aquest és el guariment que s’esdevingué. La pau mental li fóu rescabalada. Podia haver-se esfereït i negat Déu, però no ho féu. El seu motor s’engegà i pogué tornar a l’alçada normal. En examinar el seu avió els mecànics veieren que les bombes de benzina no anaven i no es podien explicar com el motor s’havia engegat. El pilot no pensava en engegar el motor. Només parava esment en Déu, en no negar Déu, en refusar d’acceptar el problema com una realitat, i en afirmar la supremacia de l’Esperit. … que és ara i per sempre.

El mot hebreu emprat a la Bíblia per ‘negar’ denota un sentit de fer-se enrera, recular, retirar-se. Ens podem adonar, doncs, que negar Déu representa un fer-se enrera del domini que se’ns ha donat al primer capítol del Gènesi. Podem ser encarats per la més dramàtica circumstància però hem de fer memòria dels assoliments dels qui han refusat de doblegar-se i adorar el mal, l’error, i han adorat només Déu. És mercès a aquesta devoció pregona per Déu. que els miracles s’esdevenen. Si neguem Déu, que és Amor, vol dir que no entenem l’Amor, no entenem Déu.

Quan comencem a capir Déu, l’Amor, és impossible no estimar-Lo. Aquest capir Déu va de bracet de no negar-Lo mai