Cal el Treball Individual |

Cal el Treball Individual

Christian Science Sentinel 18 de Març del 1911

Premeu aquí per l’audio:


El desig de ser bo és el primer essencial per viure una bona vida; però només aquest desig no ens forneix el coneixement de Déu que sobremunta el sentit del mal. Hi ha d’haver la bona voluntat de fer efectiu el desig, d’estar a punt de treballar per trobar la manera de desempallegar-nos de l’error, de ser el què hom vol ser, altrament el mortal quedarà empantanagat, sotmés passivament a un fals concepte de l’ésser. Jesús predicà tant l’evangeli del fer com el de la fe i la pregària, i mai no encoratjà l’esperança que el regne de Déu es pogués assolir sense maldar. Fins i tot a l’hora onzena, segons la paràbola, se’ns crida a treballar. “Les obres que jo faig, vosaltres també les fareu,” fóu el missatge de Jesús als seus seguidors de tots els temps.

El Mestre i els seus apòstols van ensenyar que calia treballar per la pròpia salvació, fer-la efectiva, però mai des de les primeries del Cristianisme, no se n’ha exhortat tant a la humanitat, ni se n’ha fet la via tan planera com amb l’adveniment de la Ciència Cristiana. Les crides a ser just i virtuós no han mancat, i se n’ha seguit molt bé de restrènyer els mals impulsos dels mortals, però la doctrina que el pecat és perdonat sense reforma personal ha enterbolit l’exigència feta pel Principi diví a cada individu de treballar el seu propi repte. La ignorància de Déu que té engrapada la humanitat dins del sentit del pecat i dels seus efectes només pot ser foragitada pel coneixement de Déu; i aquest coneixement és Ciència, i la Ciència exigeix demostració, i la demostració implica feina. Hom pot creure teòricament que és el fill de Déu, sense manifestar les qualitats divines; tanmateix només la pràctica d’aquestes qualitats, i només això, fa bo el Científic Cristià de seguir el seu Mestre tant en fets com en doctrina.

Les doctrines i els dogmes que passen per alt la responsabilitat de la purificació individual no estan divinament autoritzats, puix no fan cap bé a la humanitat. És tan cert per les coses espirituals com per les temporals, que allò que hom es fa seu sense esforç no és tan preuat com el bé que s’ha guanyat maldant honestament. Les benaurances immerescudes no són gaire valorades i rarament retingudes, perquè no se’ls hi ha fet lloc. Emmenar un mortal sensual a l’atmosfera espiritual i a l’ambient celestial, ni que fos factible, no el faria feliç ni joiós, perquè només quan el pensament es refina i s’espiritualitza hom està a punt de fer aquest canvi. El mal és turmentat pel pensament del bé, i doncs, l’impiu no pot trobar la pau a la presència de Déu. Les condicions harmonioses són discernides quan l’individu esdevé conscient del bé, però hom només pot assolir aquesta consciència quan el sentit del mal és sobremuntat i foragitat del pensament. Tots els mortals tenen fe en el bé a nivell de creença intel.lectual, però la fe ha de cristal.litzar en una activitat sincera, i ser la deu principal del servei Cristià, si hom vol ser digne de les experiències celestials.

A la seva història “A Rough Shaking,” en Georges Mcdonald hi escriu, “Els homes prou volen ser ennoblits; però això és ben diferent de voler ser noble: ser noble demana feina. Com pot ser noble el qui no en té prou deler per maldar d’esdevenir-ne?” De la mateixa manera, ni que tota la humanitat desitgi la salvació dels efectes de la seva creença en el mal, ben pocs volen treballar per vèncer aquesta creença. Acceptarien la salvació com un regal, si poguessin, però maldar a cada moment, dia sí, dia també, per tenir només aquesta Ment que hi havia en JesuCrist, exigeix més que no volen fer molts mortals. Com poden pensar que estan a punt pel cel, ni que les portes se’ls hi obrissin? Per què, què en saben els homes de l’harmonia, de la virtut o de l’amor fora de l’estat de la seva pròpia consciència? Què en pot saber hom de Déu més enllà de la mesura de bé que afaiçona el seu pensament i la seva activitat?

La creença popular que el cel és una localitat desconeguda, deixa la humanitat sense cap pista d’on és ni la manera d’arribar-hi; però els ensenyaments del Mestre, que el regne de Déu és dins la nostra consciència, ens revela que la via rau en el pensament just i el viure just, i això no s’assoleix només amb la fe, ans sobremuntant cada error que se’ns presenta. No entrem al cel, aquí ni al més enllà, tret que fem la voluntat del Pare; i fer aquesta voluntat pel sentit humà, és la destrucció de les obres del mal, l’esmenar la creença en un poder oposat a Déu. És redreçar el pensament. La prova del nostre Cristianisme no és pas la nostra fe, ans les nostres obres, no pas el què hom creu, ans el què fa, no pas el seu lloc a l’església, ans el seu creixement espiritual i la seva demostració. Perquè l’única vàlua d’una creença religiosa és l’efecte que produeix. Puix el concepte material abasta tot pecat i patiment, és ben clar que el cel no es pot trobar dins del sentit material, i només pot ser assolit quan el pensament humà és espiritualitzat. Volen els Cristians honestament començar aquest viatge espiritual, agafar les armes contra els clams del sentit material, negar tot el què posaria pals a les rodes a l’adveniment del regne del cel a la seva consciència? Estan tant a punt de treballar com de pregar pel bé que desitgen?

Jesús, acomplint la seva missió travessà la creença de vida a la matèria i la deixà enrera, i declarà que no hi ha cap altra via tret de la que ens ensenyà per anar fins al Pare. La via del Crist és la del triomf sobre la carn, però el materialisme espès, engrapant les èpoques posteriors i amarant tot els sistemes de religió i de medicina, enterbolí aquesta via espiritual fins que no tornà a ser descobert per la Ciència Cristiana. És inversemblant que abans d’aquesta descoberta algú hagués arribat a reconèixer clarament, tret del Mestre i dels seus deixebles, que l’espiritualització del pensament és l’única porta vers el cel i la immortalitat; ni fóu aquest procès d’espiritualització fet científicament demostrable i menat dins del compàs i la capacitat mental dels mortals fins que el llibre de text de la Ciència Cristiana, “Ciència i Salut amb la Clau de les Escriptures” escrit per la Sra. Mary Baker Eddy no fóu publicat. Amb aquest ensenyament la humanitat comença a aprendre el sentit, el propòsit, l’envergadura del Cristianisme, i la possibilitat d’assolir, fins i tot aquí, un sentit espiritual més alt de la vida.

Fins que el desig del bé no és expressat pel maldar de ser diví, no és un factor efectiu a l’hora de treballar per la pròpia salvació. Quan hom té la bona voluntat de fer el que Déu li exigeix, costi el que costi, Déu el pot anar a trobar amb la saviesa i la fortalesa que li calen per fer aquesta feina; però el pensament s’ha d’alliberar a si mateix de la creença en la matèria per obeir la crida de l’Esperit. Quan el fill pròdig hagué tastat la buidor del sentit material de l’existència, quan s’adonà que no li podia oferia res de bo, digué, “M’aixecaré i tornaré a casa del meu pare;” i s’aixecà i reféu el camí fins que el seu pare l’anà a trobar i l’abraçà. Si hagués restat gandulejant i content de creure que el pare era bo, o només desitjant la baldor de casa seva, sense fer cap pas per fugir del seu estat, el fill pròdig no hauria trobat el camí de casa. El que se li exigí, se’ls hi exigeix a tots els mortals; o sigui aixecar-se i anar vers el Pare, fer actius els bons desitjos per sobremuntar les delusions del sentit fals.

La Ciència Cristiana emfatitza que cal treballar i tenir fe alhora. A “Pulpit i Press” (p.10) la Sra. Eddy hi parla de “la consciència esmorteïda, paralitzada per la fe inactiva,” i aquesta consciència ha de ser revifada a fi de copsar el sentit de les exigències del Crist i de la responsabilitat individual. Un estudi pregon de la lletra de la Ciència Cristiana n’és el requisit, però l’estudiant ha de fressar la via que aquesta Ciència assenyala si en vol demostrar per si mateix les benaurances i el poder, i enlairar-se per sobre de les pors i els malguanys de les creences errònies. Capir veritablement la Ciència Cristiana mena a l’activitat intel.ligent que sobremunta tant el pecat com la malaltia, i tret que aquesta activitat hi sigui, l’estudiant no ha capit el propòsit vital d’aquest ensenyament.

La Ciència Cristiana és el Cristianisme operatiu, i és preeminentment una religió del fer; exigeix als seus estudiants de “ser practicants de la Paraula i no pas només oïdors.” El desig que despunta entre les denominacions Cristianes de practicar més els ensenyaments del Crist, i de tenir més fe, assenyala la influència de la Ciència Cristiana sobre el pensament religiós del nostre temps. Als Científics Cristians no els hi manca la fe, però com escriu la Sra. Eddy al seu “Message to the Mother Church” (p.57) “També gaudeixen de la Ciència, de l’enteniment, i de les obres.” Al nostre temps és seva una missió especial, la de demostrar que la Veritat divina pot ser emprada de manera pràctica per solventar els menesters humans, fent palès a les seves vides el poder salvador que la Ciència Cristiana demostra.