La Ment Guaridora

Sentinel de la Ciència Cristiana. Març del 1917
Samuel Greenwood

---

Cap tema és més cabdal que aquest de la ment. Quin és l’entrellat de la nostra vida mental? Quin és el promotor dels parers, de les tendències o dels actes d’un home? Quin és el factor decisiu del nostre pensament, o d’on vénen els nostres pensaments? Reconeixem que Déu (la Consciència de Bonesa Suprema) és la Ment única i suprema, i la deu, doncs, de tot pensament just? O bé per nosaltres allò que no és bo s’asseu al tron de la intel.ligència i ens té amorrats al piló dels pensaments indignes?

L’apostol Pau destria els estats mentals en dues menes, els de la ment carnal i els de la ment espiritual, els primers abastant el mal i tots els seus efectes, i els segons abraçant tota consciència i activitat justa. A la Ciència Cristiana aquest dos termes són definits com la ment mortal i la Ment divina; i representen la diferència entre l’error i la Veritat, entre allò que és irreal a l’existència humana i allò que és real. A cada ésser humà se li demana directament de fer una tria entre tots dos termes, puix el fet és que, sabent-ho o sense saber-ho, accepta l’un o l’altre a la seva ment o consciència. I què pot ser més cabdal per un home que la tria de la llar mental?

Segons les narracions del Nou Testament Jesús guarí la malaltia, el pecat i la mort només per mitjans espirituals, fent palesa la naturalesa mental de tot error. A la pàgina 219 de Ciència i Salut la Sra. Eddy hi diu, “Ni els muscles, ni els nervis, ni els ossos, ans la ment mortal fa emmalaltir tot el cos; mentre que la Ment divina el guareix.” Molts metges s’han allunyat prou de la vella escola del pensament material per admetre que en certa mesura la malaltia pot ser produïda mentalment; però per ser radicalment progressius han de fer via fins que s’adonin que tota malaltia és mental, i que Déu, la Ment divina, és l’únic poder guaridor. Això finalment farà que les escoles mèdiques adoptin la Ciència Cristiana, o la Ciència de la Ment que era en Jesucrist – un desideratum que la humanitat ha esperat amb candeletes molt de temps.

La ment carnal o mortal és definida per St. Pau com un estat “d’enemistat envers Déu,” i entre els trets que fan palesa aquesta ment hi esmenta l’odi, la rancúnia, les desavinences, i altres coses impies. El revelador en una figura fa esment d’aquesta mentalitat sensual titllant-la de llar de “tots els ocells impurs i odiosos.” Encarats per aquesta imatge, qui de nosaltres no protestaria que la nostra llar mental fos classificada d’aquesta manera? Tanmateix l’examen curós del nostre pensament probablement revelaria que més d’un d’aquests ocells impurs i odiosos fa niu a les nostres branques i troba recer i activitat al camp de la nostra consciència.

Aquesta qüestió és tan cabdal que mai no ens ficarem massa aviat a esbrinar d’on vénen els nostres pensaments. No hi ha cops que ben desvetllats deixem que l’odi, les desavinences o les disputes torcin o enfosqueixin el nostre pensament, o donem les regnes del nostre pensament al desencoratjament, a la por o al dubte? Si és així, hauríem de fer memòria que aquests errors i tots els de la seva mena afaiçonen la ment mortal, que mai no està en pau amb Déu ni amb els Seus fills. Aquest enteniment erroni una hora o altre empeny les seves pors a flor de pell, anomenant-les malaltia, pobresa, crim, patiment i mort; i quin altre remei hi pot haver per aquest enteniment fals i els seus efectes tret de l’enteniment just? S’hauria de fer palès que les condicions dolentes no poden ser esmenades des d’una base material ni cridant el Belzebú de la suggestió mental, ans només per un canvi de consciència. La pràctica de la Ciència Cristiana no és, doncs, el procés d’adobar la ment mortal, ans el de desempallegar-se’n del tot.

La naturalesa i els efectes oposats de la ment mortal i de la Ment divina és poden il.lustrar ben simplement. Agafa el cas hipotètic d’una persona que malparla d’una altra. Si la víctima es gira vers la ment mortal per trobar-hi alleujament, començarà a tenir pensaments anguniosos i destructius, la rancúnia, el ressentiment, la revenja, i tots els de la seva mena seran esperonats, creient-se que són els seus pensaments. Fins i tot els metges admeten que aquesta activitat mental viciosa indueix la malaltia física, a voltes la pitjor.

Si la víctima es gira per trobar-hi alleujament vers la Ment divina, si deixa que aquesta Ment sigui la seva, començarà tot seguit a tenir pensaments divins, el perdó, la misericòrdia, la dolcesa i l’estimació dels nostres germans seran esperonats, manifestant-se amb paciència, tendresa i compassió. Quin metge és tan ignorant per afirmar que aquestes qualitats del pensament diví produeixin el destret de la ment o del cos? Ben altrament s’ha demostrat a la pràctica científica que nodrir bons pensaments de manera habitual bandeja la causa de la malaltia, o n’anul.la els efectes si s’han admès.

La Sra. Eddy ens diu que “la humanitat malalta … cerca l’alleujament de totes les maneres tret de la bona.” (CiS 371) Els mortals es miren el cos material, n’esguarden l’acció, en regulen el menjar, …. , en lloc de mirar el pensament mortal, veure-hi el seu enemic, i foragitar el que no hi ha de fer res. És ben clar que cap mena de problema es manifestaria a l’experiència humana si el pensament humà no l’hagués fet primer possible; ni cap circumstància a part de l’acció mental ens podria fer patir. El remei més potent per la malaltia o per tot altre error és obeir l’injuncció d’Isaïes, “Que el dolent abandoni el seu camí, i l’home injust els seus pensaments: i que es giri vers el Senyor, i el nostre Déu, que perdona a desdir, en tindrà misericòrdia.” Dit altrament, les Escriptures diuen ben clar que si el qui pateix es gira d’esquena als seus mals pensaments i li dóna a la Veritat el govern del seu pensament serà perdonat a desdir; o sigui, guarit.

Citant altra volta la Sra. Eddy, “La Ment divina li forneix a l’home salut, harmonia i immortalitat.”(CiS 380) Admetent que Déu és l’origen i el Principi de tot ésser, la veritat d’aquesta afirmació es fa palesa en si mateixa; i que humanament podem tenir aquesta Ment, és demostrat per l’habilitat que la humanitat universalment té de fer el bé en lloc del mal, d’expressar pensaments d’estimació i de pau, en lloc de pensaments d’odi i de conflicte. La Ment divina es fa conèixer per la presència i l’activitat dels pensaments divins. És la consciència on només les coses de Déu són reals; on hi ha Amor, i no pas odi; on hi regna la pau, i no pas el conflicte; on hi ha la Veritat, i no pas res que “faci abominacions o digui mentides.”

Si no som guarits, que les condicions materials no ens desencoratgin, més aviat observem la nostra activitat mental, adonem-nos de si és governada pel què sabem de Déu o pel què ens
creiem del mal. Ben clarament no se’n treu cap bé d’anar a veure un practicant, o d’allargar el tractament, tret que volguem desempallegar-nos del què està malament al nostre pensament i trobar la nostra joia pensant allò que és just i bo. La ment carnal, o sigui la ment que es creu la matèria i el mal, sempre produeix malaltia, perquè no té cap harmonia per manifestar. Si ens adonem que a la nostra consciència hi ha por, rancúnia, ressentiment, manca de perdó, passió, i d’altres coses que són alienes a la consciència divina; si els hi deixem decidir el nostre pensament, com podem trobar la Ment guaridora dins d’aquest desgavell?

Només fent d’aquesta Ment divina la nostra ment, pensant espontàniament i joiosa pensaments divins, el guariment permanent pot ser discernit. La malaltia aleshores farà lloc naturalment a la salut, puix el mal no hi té cap lloc a la consciència del bé. Cuitem, doncs, a saber que Déu és l’única Ment, i fem-ne la nostra llar mental, perquè altrament no podem gaudir de pau.