Ximpleria Moral
Autor desconegut
Premeu aquí per l’audio:
Avui, la martingala de l’anticrist per mirar de vèncer, no és l’atac, ans la provocació – provocar-nos a amollar la nostra unitat amb Déu, separar-nos de l’Ànima, i fer-nos així impotents. Ens incita al conflicte humà amb la ximpleria moral – entabanant-nos a acceptar un sentit de les coses on hi semblen fermament engranades creences immorals que apareixen i reapareixen, reculen i avancen, sense apaivagar-se mai, emmenant confusió, desordre, humiliació, frustració, i fent-nos sentir que “no anem enlloc.”
L’odi del magnetisme animal sembla que toqui els nostres afers amb un clam de ximpleria moral i, d’alguna manera, ens sentim obligats a respondre-hi humanament. Sense reconeixe’l com “l’ham” del mal, deixem entrar el clam a la consciència, ens l’escoltem, hi raonem, mirem de solucionar-lo, de reformar-lo, de viure-hi, d’anar fent malgrat el clam, en lloc de veure’l pel què és, una martingala, i girant-nos-hi d’esquena, heure-nos-les tot d’una amb l’odi impersonal mateix (motivat per la revenja, la gelosia, l’enveja, …) tot foragitant-lo refusant de ser ensarronats i torçats pel seu “instrument” – l’individu engalipat que sembla que no senti res.
Les aparents “bones” qualitats – la responsabilitat personal, la compassió, la dretura, la integritat, l’amor humà – ens fan sentir que estem obligats a escoltar-ne els arguments, a aguantar-lo. Massa tard ens comencem a adonar del què ens fa. A la mena més noble de naturalesa humana – com la de Job – li costa de passar per alt aquest estadi del deure. Job es creia que la seva salut, felicitat i pau depenien de la seva habilitat de guarir – de convèncer i convertir – la ximpleria moral al voltant seu. En trobar la seva humilitat i adonar-se que era infinita, el sentit del deure s’esfondrà naturalment, i fóu guarit.
També nosaltres semblem joguines a les mans de l’odi, caient de quatre grapes dins del clam de la lluita eterna, i perpetuant-la. L’anticrist para l’escena del fantasma de la ximpleria moral, i nosaltres ens hi tornem. I així l’anem allargant i patim tota mena de mals, com Job – nervis, por, pèrdua, lassament, inflamació, antipatia i separació. És just pel què l’odi del mal ha treballat! Ens repta a girar-nos d’esquena instantàniament i del tot a la falsa imatge i foragitar aquestes creences immorals i pervertides i així calmar-nos i romandre en pau. I és clar, el sentit personal que no es pot enlairar prou per discernir i destapar l’ofensor real, mai no pot fer-ho. L’odi clama operar d’aquesta manera perquè tret que hi hagi conflicte esperonant la creença de dualitat, és inert – no res. Per què? Perquè, al reialme de la creença, cal el conflicte per generar tota mena d’energia, forces destructives, poder, escalfor, … L’odi del mal és generat emprant les suggestions de la ximpleria moral per provocar, exasperar i reptar aquest sentit humà de picardia i de responsabilitat moral que el veu, però no té la humilitat allerada de sentit personal per refusar de fer-li el joc i foragitar-lo.
L’única esperança de vida i de poder del mal, és servar la ximpleria moral sempre a la vista generant conflicte. Però és el mal que la serva a la vista, o nosaltres? Avui, al món i als nostres afers, hem de fer memòria que no és tant el cas com el trasbals, allò que el magnetisme animal cerca. El seu joc es redueix a separar la unitat – Principi i idea, raonament i discerniment, noumenon i fenomena, desplegament i manifestació – i fer-nos allargar la lluita. Per això empra la ximpleria moral, burxant especificament la creença de la integritat i el deure humà.
El sentit humà de l’ego no ha discernit el fet que el bé humà només pot destruir el mal en la mesura que es reconeix a si mateix com fenòmen, el desplegament al pensament i a l’acció de l’única causa, l’Ànima – que ja ho ha creat tot perfecte, sencer, impecable, i que sempre opera des del punt de vista del domini. La creença d’integritat humana no va mai més enllà del sentit de lluita, i doncs, es neguiteja, s’amoïna, batalla, restant al reialme del conflicte i de la dualitat, sense aparentment sortir-ne mai. Així, mentre el sentit personal argumenta, discuteix i mira de guarir la ximpleria moral – o d’ignorar-la – l’anticrist és perpetuat, a nivell de creença.
Què és el que fa contesa amb les creences de la ximpleria moral dirigides per l’odi? No pas la humilitat, ans una integritat moral que encara no s’ha enlairat al nivell de la Ciència divina – l’Amor diví – i doncs, se sent malejada, encalçada restringida, oposada. Tot el que la ximpleria moral ha de fer és engalipar-nos a acceptar una creença del “jo sóc,” personal, virtuosa, una que encara no ha estat enlairada fins la qualitat divina i el poder de la humilitat. Aleshores el mal clama enviar una creença moral ximple específica que hi toparà, puix la ximpleria moral hi troba al sentit personal un oponent que no hi troba a l’humilitat. Pot parar el seu camp de dualitat només en un sentit del jo contra el jo. Per exemple, la intel.ligència personal oposada a la irracionalitat; l’acompliment personal oposat a la ganduleria; la dretura personal oposada a l’orbament moral; la integritat personal oposada a la manca d’honestedat; la bona voluntat humana oposada a la mala intenció, la indiferència, l’escarni; i la riquesa personal, la bellesa i la joia humanes oposades a la mancança, la lletjor i la depressió.
Caurem, doncs, al parany? Reconeguem què mira de fer l’odi. Tot el seu joc és fer-nos sentir que som les víctimes de les circumstàncies, fer-nos allargar la lluita, basquejar-nos, fent-nos creure que la ximpleria moral fa quelcom, és una cosa terrible, ensiborna a tothom, governa les nostres vides, destrueix la nostra felicitat, ens les fa passar magres, … D’aquesta manera el mal ens té entrampats per culpa de la nostra inabilitat humana, moral i personal d’amollar-lo, i doncs, no arribem mai a l’arrel de la qüestió. La conseqüència és que no ens enlairem mai a la pura consciència d’unitat del Crist, ni la demostrem del tot just on som.
La Sra. Eddy diu que “salvem la víctima de l’assassí mental.” Qui és la víctima? El ximple moral? O nosaltres de mà del pretés ximple moral? Si ens salvem a nosaltres mateixos (o sigui, el nostre sentit espiritual, pur i sense adulterar) i preservem així la Ciència divina, sabent que l’odi no ens pot tocar ni neular per mitjà de cap instrument de ximpleria moral, el pretès ximple aprendrà la Veritat a la seva manera, al temps adient per tots els implicats – tant si és un familiar, un amic com l’amo –, i nosaltres no li volem estalviar ni privar-lo de cap de les lliçons que ha d’aprendre d’acord amb el temps que s’ha deixat manipular per l’error. La humilitat veu que la salvació és feina de Déu. I també que la idea i els seus afers només poden ser beneïts. És cabdal de fer memòria que l’anticrist mira d’atribolar-nos, de trasbalsar-nos – als lleials, als obedients; de fer-nos arborar una creença de quelcom a part del bé; d’assumir un fals sentit de responsabilitat pels altres per fer-nos caure, si pot. Ens voldria fer perdre la humilitat o unitat, esdevenint així impotents.
Hem de refusar de ser fiblats a nivell humà, i fer només els passos que es despleguen amb humilitat, deixant que l’error es destrueixi a si mateix, mentre la idea roman intocada, perquè no hi ha contesa, ni oposició, ni cantó negatiu. Aquesta consciència és l’única arma que destrueix l’odi, i el magnetisme animal ho sap, o sembla que ho sàpiga.
La humilitat ens treu del camp de batalla. Tornar a posar la identitat, les joies personals, la voluntat humana, a l’Ànima, i veure que la nostra identitat humana és només l’objectivació d’idees divines manifestades, fa fora l’objectiu de la lluita. I és així que la humilitat impersonal, destapa i expulsa sense daltabaixos el dimoni de la ximpleria moral des del nivell diví, foragitant-lo de la nostra experiència.
Si l’aparent ximpleria d’algú ens somou, ens enfureix, ens irrita, ens afecta de cap manera, l’odi ha acomplert el primer pas de la seva campanya. Ens ha fet marxar de la nostra llar, ens ha fet perdre de vista el nostre jo real – la identitat espiritual infinita – i ens ha fet veure un altre jo en un altre lloc. Al moment que fem això, caiem de la unitat, de la humilitat, de la nostra consciència Crística perfecta, i fem estada en un estat de pensament “d’alguna cosa més.”
Què hem de fer, doncs? Mirar de veure l’altra persona com l’home de Déu? Mirar d’estimar-lo conscientment? Pensar-hi? No. Això és justament el què l’anticrist espera que fem. Perquè demostra que no l’hem reconegut. Ben altrament ens hauríem de girar vers la nostra veritable identitat i treballar per servar-la. Ens hauríem “d’arrecerar en Déu,” i demostrar científicament que la nostra veritable identitat – la nostra consciència Crística infinita – és tot el què l’home és, l’única manifestació als nostres afers. Des d’aquesta perspectiva, som bons de veure tot el clam com ximpleria moral impersonal que neix de l’odi per la Veritat, i no hi hem d’argumentar, l’hem de decapitar, girar-nos-hi d’esquena i fer-lo fora. Puix és tot odi – l’odi i el seu parany una i la mateixa cosa – el pecat imperdonable que ha de ser foragitat, no pas guarit. Aleshores ens hem “d’arrecerar en Déu,” la nostra humilitat, la nostra pau, la nostra perfecció i la seva infinitat, gaubant-nos del fet infinit que l’odi no ha tocat mai els nostres afers, no ha fet mai res, no ha estat mai ni una persona, ni un lloc ni una cosa, i que nosaltres hem estat sempre i serem sempre al punt de perfecció.
En la mesura que fem això, ens adonem i demostrem que només Déu se les heu amb el magnetisme animal a la Seva manera, al Seu temps; i nosaltres veiem l’harmonia manifestada immediatament al nostre univers. I pel bé del dit ximple moral hauríem de posar fil a l’agulla ara mateix – si encara no li hem posat. Això treu la ximpleria moral dels nostres afers, d’una manera o d’una altra – amb més patiment o no tant, aparentment segons el temps que li hem deixat governar els nostres afers. Aquest és el sentit pur i final de guarir els nostres amics. Aquest és el sentit real de guarir el nostre germà.
Tota la martingala del magnetisme animal, avui, doncs, és fer-nos pensar que guarir els altres – sobretot els qui tenim per ximples morals – és pensar-hi. Ens faria negligir de purificar el nostre sentit del jo i fer quelcom per un altre – ajudar-lo, guarir-lo, desempallegar-nos-en. I si hi veiem més enllà de la ximpleria moral, i no li fem el joc, ens burxa que som deixats, egoistes, fanàtics, aïllacionistes, reaccionaris. Aleshores clama treballar amb un sentit d’integritat personal que ens engalipa i fa servir d’eina per manipular-nos, per fer-nos caure del nostre pur sentit d’humilitat. Pensar en la ximpleria moral i reaccionar-hi no és altruisme. És deixar-nos mesmeritzar per la ximpleria moral. En fer-ho, el magnetisme animal ens té allà on ens volia de bon començament, i som al seu nivell fent justament allò que fa la ximpleria moral.