Adam, On ets?

Herbert Eustace

CS Sentinel de l’Agost del 1903

---

La qüestió que avui encara el món dels pensadors és, Què és la consciència? i on és? El pensament avançat ja no pregunta què és la matèria. Saber que la matèria és un fals sentit d’allò que en realitat és mental és aclaridor, i la qüestió ja no es fa més tocant a la matèria com a matèria, ans assumeix una posició més intel.ligent, i pregunta: Què és la Ment o consciència?

No és només des del punt de vista de la Ciència Cristiana que es planteja aquesta qüestió, ni que si només fos feta des d’aquest punt de vista seria encara, tanmateix, lícita, però indubtablement no tan acceptable pel públic en general com quan és plantejada pel què hom anomena el punt de vista científic material.

De tant en tant, els darrers anys, al Journal de la Ciència Cristiana, s’hi han publicat articles excel.lents parlant específicament de la irrealitat de la matèria, promulgada per científics de renom. No cal que faci aquí una recapitulació de tot el que se n’ha dit sovint i tan bé d’aquest tema; n’hi ha prou de dir que un nombre de llumeners científics avançats, des de fa un grapat d’anys, s’han allunyat de la vella teoria atòmica girant-se vers la posició d’avantguarda del professor Oswald de Leipzig, “La matèria és una cosa del pensament, que hem bastit força imperfectament nosaltres mateixos per representar allò que és permanent dels fenòmens canviants.”

Aquesta declaració del Dr. Oswald virtualment resumeix la posició actual del món científic tocant a la matèria. Ni que potser sigui veritat que aquesta definició no agrada a tots els científics, és tanmateix cert que és l’avantguarda del pensament científic materialista, i mena aquest pensament vers reialmes més alts.

Mireu allà on vulgueu, estudiant tots els fils de desenvolupament, i el càndid observador ha d’admetre que cada pas endavant deixa anar, amb el carrall, una mica més de matèria, i una mica més de ment li pren el lloc. Actualment no podem esmentar un exemple més conegut d’aquesta veritat que la telegrafia i el telèfon sense fils. Adoneu-vos del munt de matèria abandonada – gairebé tot el fil –, i adoneu-vos també que moltes coses que al passat es tenien per substància impenetrable s’ha vist que no oferien cap resistència a la transmissió dels missatges emprant aquest nou mètode. No és això una passa allunyant-se de la matèria i vers la “Totalitat de la Ment”? Aquesta és una de les innombrables instàncies que es poden esmentar, demostrant que ràpid i ferm el pensament mortal viatja allunyant-se de la matèria i anant a la seva essència, la ment mortal. (Ciència i Salut p.97). En gran mesura, actualment, aquest viatge es fa inconscientment, i doncs, teories materials són proposodes explicant els diferents fenòmens, però per l’estudiant a l’aguait que llegueix entre ratlles, aquestes teories són ombres, i la substància de totes les coses, la Ment, esdevé una mica més propera, i amb joia la marxa endavant de la Veritat és benvinguda, predint la destrucció final de tota materialitat.

La qüestió del segle vint que encara l’home mortal és, Què és la consciència? i on és?

Aquesta qüestió, aparentment tan nova, és de fet tan vella com la història mortal. La narració escriptural és testimoni del fet que el primer interrogatori de la Veritat a l’home mortal fóu, “Adam … on ets?” Aquesta pregunta no fóu feta a la matèria, ans a Adam, o consciència, i aquesta exigència s’ha repetit des d’aleshores fins al nostre temps, i avui la trobem feta en tons tronadors de súplica amorosa per l’evangeli de la Veritat, Ciència i Salut amb la Clau de les Escriptures de la Sra. Mary Baker Eddy, com mai des del temps de Jesús. La veu d’aquest missatger se sent allà on un cor humà deleja i té fam de justícia. A la vall i a la muntanya, a la ciutat atapeïda i a les esparsament poblades terres ermes, a la cabana humil del pobre i a casa del ric, aquest estel lluent il.lumina els racons foscos de la terra, i sempre és anunciat com d’antic, per l’exigència que crida, “Adam, on ets? Consciència, on ets? Sojornes a la creença que la ment és a la matèria, i que el mal és ment? O a la fe viva que no hi pot haver cap altra ment tret de Déu, i hom n’ha de guardar els manaments?” (Ciència i Salut p. 307)

Tornant a fer una ullada a les Escriptures la resposta d’aquesta pregunta, “Consciència, on ets?” “Adam, on ets?” hi és descrita amb colors vius i en detall als caràcters Bíblics. És l’única i sola qüestió que determinà la pau, la prosperitat, i la felicitat dels fills d’Israel; a la resposta, bona o dolenta, hi fóu escrita la seva història.

Quan Abraham sentí aquesta exigència adorava el déu dels seus pares, la materialitat, i la preguntà el desvetllà prou del somni per adonar-se que la consciència havia de desempallegar-se de la materialitat i anar a la terra que Déu, la Ment, li ensenyés. Obeí i prosperà.

Moisès escoltant la demanda, “Consciència, on ets?” la trobà amb el Faraó (la materialitat), i començà tot seguit a treballar per l’aliberament, i fóu menat pel mig del Mar Roig i del Desert a una terra de plenitud.

Josué, encarat per la mateixa pregunta davant les muralles de Jericó, refusà la materialitat, i sabé que la consciència no podia ser a la matèria, i destruí així la falsia, que s’ensorrà davant seu.

Gideó, no refiant-se gens de la materialitat, ans del coneixement que “la consciència és només coneixedora de les coses de Déu” (Ciència i Salut p.276) va vèncer l’exèrcit dels Medianites i dels Amalaquites amb una colla de dos cents homes.

Seguint el fil de l’Antic Testament hi trobem aquesta qüestió, “Consciència, on ets?” enlairant-se més i més al pensament humà, des dels profetes fins a l’adveniment del qui, per tots els temps, forní la prova final que la consciència era i és per sempre una amb el Pare, l’Esperit. “Jo i el Pare som un;” “El Príncep d’aquest món (la materialitat) vingué i no hi trobà res en mi (consciència);” Qui adora el Pare, “l’ha d’adorar en esperit i en veritat;” i va cloure la prova amb la veritat eterna, “S’ha acabat;” la consciència material, el primer Adam, és un mite, un somni. “Tota la consciència és la Ment; i la Ment és Déu – una consciència infinita, no pas finita” (La Unitat del Bé p.30) El darrer Adam fóu doncs un esperit revifador, una consciència de Ment i de res més.

Quan la Ciència Cristiana és presentada al pensament humà sembla emboirada, L’home mortal ha estat tan educat a esguardar les coses des del punt de vista de la materialitat que no pot, en un moment, copsar la idea que l’univers, en lloc de ser material, és de fet, un univers mental, o un univers de consciència. Com a un home que acostumat a portar ulleres vermelles, tot li sembla vermell, i que s’ha de desempallegar de les ulleres per veure les coses del color que són, l’home mortal en ser introduït a la Ciència Cristiana ha de bandejar tan rabent com pugui el seu punt de vista material de les coses, i acceptar la consciència com la base de cada pensament i de cada acció; aleshores hi comença a veure clar.

Al procés de desempallegar-se del vell i revestir-se del nou, hom ha d’estar a l’aguait; és una tasca que es fa del tot a la consciència. Els Científics Cristians ja no ens les havem més amb la matèria com matèria, ans maldem per anar a l’arrel del mal, i destapar la causa mental o consciència que s’expressa a si mateixa. Ja no cerquem més la causa a l’efecte, ni mirem de trobar cap causa material, igual que en solucionar un problema matemàtic no miraríem de trobar el producte de dos per dos, esbrinant i estudiant el cinc; més aviat ens giraríem vers la llei que governa els nombres, i aprenent la veritat de dos per dos, l’escriuríem, absolutament refiats, al resultat. Els Científics Cristians, doncs, bandejant tot pensament d’una causa material, només paren esment de la consciència, girant-s’hi de tot cor, i la qüestió que es repeteix és, “Adam, on ets? Consciència, on ets?”

On és la consciència? Pregunteu-li a l’individu ordinari, i us dirà tot seguit i sense dubtar, ‘Sóc conscient de tota mena de coses – sóc conscient de la vida i de la mort, del bé i del mal, de l’amor i de l’odi, de la bellesa i del contrafeïment, de la joventut i de la vellesa, de l’espiritualitat i de la materialitat,’ i la llista s’allargaria. Ara mirem aquestes declaracions i adonem-nos que són ximples contradiccions, i tanmateix virtualment representen el que en podríem dir la resposta raonable de la persona normal, i això ens demostra on és la consciència.

Ara imagineu-vos que la qüestió fos, ‘podríem ser conscients que dos per dos fan quatre i alhora que dos per dos fan cinc?’ la resposta de tothom seria emfàticament no; i per què? Perquè la consciència que sap la veritat no pot saber el contrari de la veritat, puix és impossible que la consciència sigui conscient de dues coses oposades. L’apòstol Pau preguntà, “Quina entesa pot haver-hi entre el Crist i Belial?” En altre paraules quina entesa hi pot haver entre la Veritat i el seu oposat? Podem fer aquesta pregunta de la consciència mortal cada hora de cada dia de manera profitosa, i la justa resposta de ben segur ens dirà on és la consciència.

O bé la consciència és absolutament conscient de la Veritat o bé és conscient absolutament de l’error; però no pot ser mai conscient dels oposats. Aquesta posssibilitat és una ximpleria, i és un punt de vista indefensable.

Això ens mena altre cop a la qüestió original, Què és la consciència? i on és?

Al llibre de text de la Ciència Cristiana s’hi declara a la pàgina 336, “La consciència i la individualitat de l’home són reflexions de Déu. Són l’emanació del Qui és Vida, Veritat i Amor,” i als Actes dels Apòstols se’ns hi diu que “en Ell vivim, ens movem i som.”

Aquí hi trobem la resposta directa d’aquesta qüestió. La consciència és emanació de la Vida, de la Veritat, i de l’Amor. La consciència, doncs, viu, es mou i és a la Vida, a la Veritat i a l’Amor. La consciència, doncs, és viva, honesta, i amorosa; no es mor, ni diu falòrnies, ni odia, i puix no hi ha entesa entre els oposats, la consciència només coneix la Vida, la Veritat i l’Amor, i això és el que és la consciència, aquesta és tota la consciència que hi ha, i és la consciència de l’home.

“Adam, on ets?” no és contestada per la materialitat, la carn i la sang, per la pobresa i la mort; l’odi, l’enveja, la gelosia; al terror i la por, ans pel coneixement etern que el primer Adam fóu un somni mesmèric, no res, i el darrer Adam una consciència viva del bé.

A mesura que aquest enteniment de la pura consciència del bé despunta al pensament humà, el passat, en ser d’ahir és foragitat, i el present, l’ara, esdevé l’única realitat. Els sis mil estranys anys de narrativa Bíblica són per l’aprenentage i el guiatge humà d’avui, mil anys han esdevingut un dia; a la consciència totes les coses hi són ara. Els pecats i els errors de la consciència falsa i el seu inevitable puniment i destrucció hi són ara. Persones, llocs, i coses, aparentment remotes, esdevenen una consciència present. El temps s’acaba. Les Escriptures són en aquest moment una lliçó viva, ja no són mortes, ans bateguen amb la Vida i la Veritat sempre present, “Amic hi ha més unit que un germà,” una consciència de l’ara, “Mireu les seves defenses.”

Només aquesta lliçó de les Escriptures, “Mireu, ara és l’hora favorable; ara és l’hora de la salvació,” entesa i demostrada com s’ensenya a Ciència i Salut, els hi forneix als mortals un sentit de pau, de repós, i d’harmonia que el món no pot prendre ni capir. L’ara és gairebé un factor desconegut a la vida diària del món; l’ahir i sobretot el demà, omplen tant constantment el pensament que les benediccions, els privilegis, i les joies de l’ara no són vistes, i el demà és l’allau. Ben rarament l’home mortal s’atura per sospesar que demà, començant avui, i éssent un dia més enllà (Miscellaneous Writings p. 339), en fa de l’avui el moment realment cabdal. L’avui, l’ara, és nostre; el demà no arriba mai; puix el demà és sempre l’avui a l’abast, una consciència present.

El treballador de la Ciència Cristiana veu aquest mal del demà ben clar. Veu i sap que el demà és una de les suggestions més fines i insidioses; li furta a la seva víctima la pau, el repós, la salut, i la benedicció que l’ara és l’única veritable consciència.

A un home ja gran, honest i feiner, se li oferí una oportunitat de fer una feina feixuga uns quants mesos i guanyar prou diners per fer el pagament final de la seva hipoteca, un objectiu que feia anys hi anava al darrera. Aquest home havia gaudit tota la vida d’una salut excel.lent, i li semblà que podia acceptar la feina sense por de les conseqüències. Treballà moltes hores i de valent, fins que “una guineueta” de por per l’endemà el començà a rosegar destructivament; la por que en acabar la feina, el seu cos patiria una reacció. La Bíblia ens ensenya, “les guineutes malmeten els ceps.” No només “una guineueta” rosegava l’home, ans per desgràcia també rosegava la dona fins al punt que malgrat l’avui ser clar i feliç, ple de salut i joia amb el prospecte de poder allerar-se de la hipoteca abans d’hora, estava tan esporuguida pel demà, que començà a proveir per l’hora de la malaltia que estava segura estalonaria la feinada del seu home. En pic la feina fóu acabada, la hipoteca pagada, i el repós, la recompensa d’una feina ben feta, a l’abast, els efectes de la consciència de l’endemà es feren sentir, i el seu llit esdevingué la presó d’un cos engrapat pel mal, el turmentador del pobre patidor, i tot per la creença esporuguida que la consciència és quelcom a part de l’ara.

Després de cercar amb desfici totes les vies de la matèria mèdica, i no sortir-se’n de trobar-hi remei, ben altrament més desesperació, es girà vers la Ciència Cristiana, el coneixement Cristià, el Crist d’ara, d’avui, no pas de demà o d’ahir, ans una realitat present, “Jo sóc amb tu sempre, fins a la fi del món,” i s’adonà que aquest Crist ensenya la consciència de l’ara, “la mateixa avui, ahir i per sempre,” una consciència de salut i d’harmonia que no pot canviar mai ni esdevenir mai una consciència de malaltia i discordança. S’adonà que cap llei de Déu s’havia violat en maldar per pagar els seus deutes amb una feina honesta; ans que la llei de Déu “no deguis res a ningú,” s’havia obeït, i d’obeir aquesta llei, sempre en vénen benediccions, i doncs, la consciència de salut que tenia en començar la feina no havia pogut esdevenir una consciència de malaltia, puix la consciència és ara, un ara etern. Aquesta simple veritat canvià l’home de cop, i avui, tots dos, ell i la seva dona, són seguidors honestos del fet científic que la consciència és just ara, i just ara “només és sabedora de les coses de Déu” (Ciència i Salut p.276), i la salut que se’n seguí és el testimoni veritable d’aquesta veritat.

“Al principi Déu creà els cels i la terra.” Al principi, Déu, el bé, era l’única consciència, aquest principi és avui, aquest moment; la consciència, doncs, és només conscient de les coses del bé, i aquesta és la consciència de l’home; per tant el mal, tant és com vagi disfressat, bo o dolent, no pot venir i proclamar-se la consciència de l’home, puix Déu, el Bé, és l’única consciència.

“La feina que cal fer és nostra,” saber que la consciència és bona, i només bona, i que sojorna per sempre a l’Esperit, mai a la matèria; a la Vida, mai a la mort; a la Veritat, mai a la falsia; a l’Amor, mai a l’odi; a la baldor, mai a la fretura; a l’omnipotència, la fortalesa, mai a la feblesa; a l’omnisciència, al coneixement, mai a la ignorància; i a l’omnipresència, ara, mai a l’ahir ni al demà. Aquest és el regne de Déu dins nostre, és el dret de naixement de l’home, això és ser reis i sacerdots de Déu, això és “que no és faci la meva voluntat ans la Vostra.” Aquesta consciència és la consciència que “Prometem solemnement maldar, vetllar, i pregrar …. que sigui en nosaltres” (Ciència i Salut p.497), i és aquesta consciència la que destrueix tot sentit de malaltia, de pecat, de pobresa, d’odi, de revenja, de ressentiment, de gelosia, d’enveja, de mort; de fet, totes les obres de la foscor; i fa l’home bo de posar-se “la cuirassa de llum,” perquè aquesta consciència és la consciència de “la Llum que il.lumina tots els homes que vénen al món,”que és ara i per sempre “Amagada amb el Crist en Déu,” mai lluny de Déu, perquè és “Déu en nosaltres.”

“Adam, on ets?” ha de ser la qüestió escorcolladora de cada hora. I mentre discernim allò que realment és la consciència, ens hem d’adonar i veure clarament allò que la consciència mortal o Adàmica clama ser, i anorrear-la. Ens hem d’enrecordar del blasme que en féu Jesús dient que era un sepulcre enblanquinat ple d’ossos i podridura, i el pare de la mentida, que no sap què és la veritat perquè en aquesta consciència no hi ha veritat. Hem d’encarar la pregunta (Retrospection and Introspection p.86) “Et coneixes a tu mateix? Fes-ne la coneixença. ‘Coneix-te a tu mateix!’ com diu la dita clàssica grega. Adoneu-vos bé de la falsia d’aquest jo mortal! Contempleu-ne la vilesa, i enrecordeu-vos d’aquest ‘estranger que és dins les vostres portalades’ frapat per la pobresa. Renteu les taques dels vestits sollats d’aquest rodamón, eixugueu-ne la pols del peus i les llàgrimes dels ulls, que pugueu veure l’home real, el germà sant d’una llar santa.” Aleshores se’n seguirà per tothom la benedicció que ve de dalt, “He lliurat una bona contesa, … he servat la fe,” i amb St. Pau, la consciència declararà, “N’estic ben cert, que ni la mort ni la vida, ni àngels ni principalitats, ni poders, ni les coses presents, ni les que han de venir, ni les alçades, ni les profunditats, ni cap altra criatura, ens podrà separar de l’Amor de Déu, que és en JesuCrist, nostre Senyor.”