El Psicòleg i el Màgic, La Història. Part II

de La Ciència Cristiana. El seu ensenyament clar i correcte. H. Eustace

---

Mentre en von Sholtz es girava per tornar cap a l’entrada de la cova, no fóu gens estrany que fes un gemec d’alleujament pel fet d’haver acomplert una cosa que cap altre home no havia fet fins aleshores. Aquesta experiència, tanmateix, no el féu sentir més refiat del compte de la seva habilitat de tornar sense esmerçar-hi una gran cura i estudiar cada condició que pogués trobar pel camí. I a més, estava molt cansat. S’assegué un moment per reposar i es deixà arrossegar per una sensació d’embaltiment. També tenia gana, però la set l’anguniejava més.

Mentre seia arrepenjant el cap a la paret de la cova, consumia una gran energia mental mirant de vèncer la sensació de defalliment i d’ignorar les exigències dels sentits físics, i maldant-hi, s’adormí.

Quan es desvetllà va sentir el dolç soroll d’esquitxos d’aigua. S’aixecà a fer una ullada i trobà una deu d’aigua que rajava de la roca uns quants metres enllà. La set li cremava la gola! Hauria de beure’n d’aquesta aigua? La set era genuïna o era una falsa sensació sobreimposada pels pensaments del Màgic? Havia de tornar als principis bàsics i no agafar cap tangent. La tasca que havia començat encara no s’havia acabat i totes les sensacions i aparences que li posaven pals a les rodes per tornar a l’entrada de la cova s’havien de veure com falses i delusives, però decidí que empraria tota sensació o aparença que contribuís a la seva benanaça i li fos d’algun profit, ni que sabés que era falsa; per exemple, havent calculat la quantitat poc usual d’exercici que havia fet travessant la cova rocallosa i el temps que havia passat sense beure ni una gota d’aigua, va deduir que la seva set era genuïna, però havent vist el dia abans que a la cova no hi havia aigua, la presència d’aigua era només una aparença, i si en bevia o semblava que en begués, i si l’aigua aparent li calmava, o semblava que li calmés la set, donar-se a aquesta aigua suggerida per en Marbado, li seria una pedra d’ensopec per arribar a l’entrada de la cova? O si l’aigua aparent semblava sadollar la seva set, no estaria més revifat que no pas si mirés de fer el camí que li quedava sense beure o pensant que no tenia set?

Alguns psicòlegs s’agafen a la teoria que en pic un subjecte es dóna a les suggestions d’un altre, virtualment renuncia a la seva ment objectiva i esdevé un servent obedient de la voluntat d’un altre.

En von Sholtz acceptava aquesta teoria amb certes reserves, (a) que depenia d’alguna manera del subjecte, ser influït o no, (b) i del propòsit que té el subjecte per deixar-se influir, i de les reserves mentals que té mentre es dóna a les suggestions d’un altre.

El savi Professor mantenia que si el subjecte sap ben bé el què vol i està ben determinat a assolir-ho malgrat tots els trencacolls, ni que es doni a una suggestió inacceptable per la raó, que mena la ment objectiva del subject vers una direcció anormal, la ment subjectiva, tanmateix, no aturarà el desplegament dels seus propòsits normals mentre la influència contrària treballa.

En aquest cas podria passar que un individu actués com si tingués dues personalitats que treballen amb propòsits antagònics, la ment objectiva del subjecte fent la voluntat de l’hipnotitzador i la ment subjectiva del subjecte fent la seva pròpia voluntat.

Agafant-se a aquesta teoria en von Sholtz no infravalorava pas l’art, l’habilitat, ni la fortalesa d’en Marbado. Ben altrament, tenia un gavadal de raons per a reconèixer que eren factors potents que s’havien de sospesar amb cura abans de beure l’aigua màgica. La seva missió no era només convèncer en Marbado que podia anar fins al fons de la cova i tornar, ans estudiar de primera mà des d’un punt de vista científic els mètodes d’en Marbado, i si sortia de la cova com hi havia entrat, ignorant o negant les coses que veia, no seria gaire més savi en sortir-ne que quan hi entrà, i doncs, per a fer un estudi més pregon de les arts màgiques hauria de posar la seva ment objectiva a les mans de l’art d’en Marbado, entrar dins de l’esperit de la situació i seguir el motius del Màgic. Li va semblar que en fer això serviria més bé el propòsit de la ciència i el geni real del Màgic seria més ben entès.

Era conscient, és clar, que posava en perill la vida o un membre del seu cos, o totes dues coses, però en von Sholtz tenia la convicció que el científic havia de consagrar la seva vida a trobar la veritat, i si en fer-ho la perdia, hauria servit el seu propòsit. Amb aquest raonament es va ajupir, begué l’aigua màgica i sentí un gran alleujament, però en esguardar al voltant seu vegé que era a fora; els seus sentits havien perdut de vista la cova.

Aparentment els camps eren verds, el cel blau, el sol lluïa i els ocells piulaven, l’escena era nova, el paisatge no era familiar, la fauna era nombrosa i dòcil, les flors eren boniques i flairoses, el plomatge dels ocells, lluent, i els seus cants remarcablament dolços.

Però, on era la cova? Es posà dret per a investigar. No havia fet gaires passes que darrera d’una tofa de matolls hi vegé una taula parada amb un àpat de festa temptador.

“Això servirà el meu propòsit com féu l’aigua,” digué el Professor i s’assegué a menjar. En fer-ho, vegé en Marbado a l’altra cap de taula. “Bé, amic,” digué en von Sholtz, adreçant-se a en Marbado, “és molt considerat de part seva parar una taula de festa al bell mig d’aquesta mar de trencacolls. Ha arribat al moment just. Començava a defallir.”

“Sóc el seu hoste,” digué el murri Hindú, “i no he tingut gens de cura de la seva benanança. Ha passat quaranta vuit hores sense sadollar les seves necessitats bàsiques, però sembla que va d’allò més bé malgrat la meva negligència; vostè sap que la ment treballa més bé quan l’estómac de tant en tant reposa.”

“Té tota la raó,” li replicà el Professor. “Nosaltres, els alemanys, mengem molt, però embadalit del tot amb l’estudi fascinant del seu art, no he pensat realment en les meves necessitats fins que no he arribat al fons de la cova.”

Quan en von Sholtz acabà el seu àpat que li semblà de festa, alçà els ulls vers en Marbado, però el Màgic s’havia fos.

En von Sholtz no era un home que es distragués del problema que tenia al davant. Ho veia tot, és cert, i en notava les qualitats perquè aquesta era part de la seva missió. Però la gran tasca que havia començat a fer no estava acabada. Pensant que ja no era dins la cova, i cercant-la al seu voltant, hem d’admetre que havia caigut en un cert grau sota la influència d’en Marbado.

Podria tornar a l’entrada de la cova ara que havia donat la seva ment objectiva al control de les suggestions d’en Marbado?

Havent begut l’aigua màgica i menjat l’àpat màgic, observem que en von Sholtz ha perdut el sentit objectiu d’on és, puix no sap que encara és dins la cova, ans es pensa que és a fora, a camp obert, i la seva ment objectiva, controlada per en Marbado, roda dins les ombres del pensament sobreimposat per trobar el camí cap dins la cova.

Per a capir com treballa la ment subjectiva d’en von Sholtz en relació amb la influència d’en Marbado i tanmateix independent d’aquest influència, l’hem de seguir i observar-ne cada acte, i quan surti del seu estat hipnòtic, o sigui quan torni a tenir el control de la seva ment objectiva, ens dirà amb les seves pròpies paraules quins eren els pensaments i influències que el feren pensar, sentir i actuar de manera anormal.

Veiem en von Sholtz caminant cova amunt i cova avall com si estigués parcialment hipnotitzat, primer amb seguretat, amb les mans a l’alçada del pit i els punys closos i separats quaranta centímetres com si agafés un governall que de tant en tant girava una mica cap a la dreta i després cap a l’esquerra. La seva cara era tranquil.la com si estigués content. De cop però, es posà tot seriós a mesura que girava el governall més sovint, i començà a bellugar-se de manera inestable, com un home begut, mentre caminava per la cova. En acostar-se a l’entrada de la cova, les ganyotes de la seva cara, el girar ràpid cap a l’esquerra i cap a la dreta, les ullades sobtades vers el sostre de la cova i després a terra feien palès que la seva ment objectiva estava molt esgarrifada.

Quan arribà a l’entrada de la cova va caure d’esgotament i s’adormí com una soca.

En Marbado el trobà en aquesta condició i cridà els seus ajudants que agafessin una llitera i portessin el Professor a la seva tenda.

Evidentment el subconscient, o ment subjectiva del Professor el menà per la cova fins a l’entrada, mentre alhora el Màgic feia servir la seva influència per a posar pals a les rodes a la ment objectiva del Professor, creant les cabrioles poc usuals de l’home savi mentre feia la seva via cap el seu objectiu determinat.

Després de deixar-lo dormir una bona estona, en Marbado va picar dos cops forts sobre un gong per cridar-lo a sopar. Al segon cop, en von Sholtz desclucà els ulls, mirà al seu voltant astorat, es féu càrrec de la situació, allargà els braços vers Marbado i li digué, “Com ho ha fet Marbado, com ho ha fet? El Màgic féu una rialla i li digué, “Li podria fer la mateix apregunta, Professor, com ho ha fet? Ha anat fins al fons de la cova i n’ha tornat i jo he fet tot el què sabia per aturar-lo, però vostè ha guanyat. Digui’m, com se n’ha sortit?

En von Sholtz callà un moment, com si volgués fer memòria dels seus pensaments i digué, “Marbado, no m’hauria perdut aquesta experiència ni per un milió de dòlars. Ha justificat alguna de les meves teories, però ara no m’hi esplairé. Li explicaré, tanmateix, la meva experiència després d’haver participat de la seva màgica hospitalitat. Sap, és clar, que vaig perdre l’orientació d’on era la cova i vaig cercar el camí per sortir-ne. La meva ment objectiva, sota el seu control, no em feia cap servei. Veia el que vostè volia que vegés i sentís, però no em va fer desviar del meu camí perquè prèviament havia carregat el meu subconscient de manera clara i definitiva amb el què volia i estava ben determinat d’assolir de totes totes. El què vostè va fer fóu influir la meva ment objectiva amb l’experiència que ara explicaré.

“Mirava de trobar la cova i tornar a l’entrada malgrat la imatge mental que em feia veure un camp obert i estrany. Vaig seguir el què em semblà un corriol dins del bosc i vaig arribar a un llac on en un embarcador hi havia una barca de vela ancorada. La vaig inspeccionar, vegé que estava en perfectes condicions i vaig començar a navegar pel llac vers la direcció on em semblava que hi havia la cova. Un ventijol lleuger bufava en una direcció favorable, l’aigua era clara i dolça, i podia veure el fons ple de còdols del llac. Havent navegat més d’una hora, la riba vers on anava semblava més lluny que quan havia començat i la riba que havia deixat enrera semblava a tocar, i tanmateix navegava a una bona velocitat perquè el ventijol esdevenia ràpidament una ventada, i el fons del llac, tan clar, passava rabent. Vaig sentir la influència de la seva ment mirant de fer-me tornar a la riba d’on havia marxat perquè era més a prop i més fàcil d’arribar-hi, mentre a davant meu els trencacolls es multiplicaven.

El ventijol esdevingué una forta ventada; el llac gentil esdevingué una mar grossa, però jo no em vaig desviar i tirava recte endavant. La turbonada era sobre meu, els núvols negres corrien com soldats a punt per la batalla, barrant la claror celestial perquè no em pogués escapolir, mentre darrera les seves vores ombrívoles s’hi amagava l’artilleria del cel. El ressó distant d’un tro fóu el senyal d’acció. La claror dels llamps va revelar davant meu un ample remolí on m’hi atansava rabent; com per fer-me befa, la claror s’esvaí de cop i l’aire quedà tenyit d’una negror de tinta. La pluja queia a bóts i a barrals. Els trons m’escarnien tot al voltant, mentre el vent reia diabòlicament engrapant les veles i les cordes de la meva barca, i fent-me anar a la deriva, però al bell mig de tot aquest desgavell la meva ment subconscient no va perdre de vista la posició assignada i m’aguantà a la barca, menant-la recte endavant. La barca fóu llençada amunt i avall, giravoltant de cantó; aquest moviment circular es féu cada cop més palès al bell mig dels elements engrescats. Els vents i les onades ja no picaven la meva barca, giravoltava al voltant d’un punt central que era molt sota meu, i on m’hi acostava sense aturador. El soroll del remolí era eixordador. A mesura que em vaig anar enfonsant més i més dins de l’ample embut, gairebé em vaig penedir de la meva decisió, pensant que el fenòmen era natural, però tant si era real com imaginari, semblava que havia perdut el control de la barca on navegava.

“Em vaig adonar que era massa tard per a recular i desdir-me de l’actitud mental que havia pres. No podia fer res més que encarar les terribles conseqüències del mètode de recerca que havia triat. Giravoltava més i més rabent al voltant del vòrtex quan de cop el soroll del remolí s’aturà un segon, i res hauria pogut aturar el seu crit famolenc tret del menjar per la seva insadollable gola que li forniem jo i la meva barca, i que fóu engolit d’un glop. Vaig trobar el meu fat, o si més no em vaig pensar que l’havia trobat, però en lloc de l’oblit negre que esperava, vaig veure que encara estava conscient dins de l’aigua, i en estirar el braços per nedar vaig tocar una cosa dura i m’hi vaig arrapar amb tota la desesperació d’un home que s’anega. De seguida em vaig adonar que no era a l’aigua, ans dins d’un submarí, on donava ordres a la tripulació com si aquest fos el meu deure habitual. El vaixell era del tot sota el meu control, submergint-se fins el fons del mar o pujant a la superfície en manipular tot un seguit de manetes ben a l’abast.

“En pujar a la superfície, vaig veure un vaixell de guerra enemic que treia el cap un tros més enllà. Vaig tornar a enfonsar el meu submarí, el vaig menar fins a sotavent del vaixell enemic i vaig donar l’ordre, “Foc.” “Després de l’esclat vaig veure una gran fumera que sortia del meu objectiu, el vaixell es partí pel mig i s’enfonsà. Vaig tirar endavant encoratjat i vaig veure un altre vaixell que s’acostava, però abans de poder fer foc o submergir-me, vaig veure una fogonada que venia del vaixell enemic i gairebé instantaniament vaig sentir la patacada brutal i un gran pet en esmicolar-se el meu submarí. Vaig pensar que el meu final ja havia arribat, però encara conscient, vaig decidir obrir els ulls per a veure com era el fons del mar, i en obrir-los, em vaig quedar sobtat i decebut de trobar-me a la vostra tenda.”

En Marbado es posà dret i, agafant la mà del Professor i prement-la amb tot el cor, replicà, “De ben segur té el dret d’estar sobtat, Professor, però no pas decebut. Ha acomplert les meves condicions i ha guanyat. Si hi ha d’haver algú decebut, sóc jo.”

Aleshores agafant una medalla honorífica del seu propi pit, la posà al del Professor.